Ètica i educació financera

A qui cal educar primer? A les persones consumidores o potser … a les entitats financeres!

queixes serveis financersPer descomptat que ens cal  tenir una bona educació financera, que ens allunyi de l’endeutament familiar i ens permeti conèixer bé les característiques dels diferents productes que ens ofereixen les entitats financeres, com ara les targetes de crèdit, els préstecs personals, les hipoteques i en ocasions, altres productes financers amb un elevat risc, com les accions, les participacions preferents o el deute subordinat.

Però només cal educar a les persones consumidores? Podem quedar-nos impassibles quan sentim que són les persones consumidores les responsables de les  situacions personals en que es troben, per culpa de la seva manca de cura en la gestió dels seus pressupostos familiars?

I els bancs i les caixes? No tenen cap responsabilitat? Per què oferien tant alegrament préstecs i hipoteques, o productes de risc, a les persones consumidores, sense tenir en compte les seves característiques i les seves situacions personals?

En la presentació d’aquet blog parlava de l’educació de les persones consumidores, com un instrument essencial per tal de garantir la llibertat de tots els ciutadans i ciutadanes, en una societat que se’ns presenta com una societat del lliure mercat, on cal consumir, quants més productes i serveis millor, pel bé de la pròpia economia general.

És curiós que el Govern espanyol apel·li sempre a la responsabilitat de les famílies, per tal d’evitar l’endeutament familiar i per una altra banda tingui un discurs que indueix al consum constant, per tal de reactivar l’economia.

I per descomptat, encara és pitjor la inducció al consum que es porta a terme per una part del sector empresarial, utilitzant tècniques psicològiques, publicitàries i en ocasions, deslleials, per tal d’augmentar els seus beneficis, malgrat que això porti a famílies senceres a una situació de fallida econòmica, per acabar dient que han actuat irresponsablement, consumint “per sobre de les seves possibilitats”.

Per una banda es potencia la llibertat d’empresa i per l’altra es regula cada sector, per tal que sigui la mateixa persona consumidora la que hagi de fer valer els seus drets i és clar, si no els coneix, pot acabar com una víctima del sistema, a no ser que el sector empresarial estableixi un codi de conducta ètic.

Constantment ens trobem amb aquest tipus de contra sentits, per una banda es vol potenciar un consum responsable i per l’altra es permeten els jocs d’atzar i totes les administracions es posen a competir perquè el complex “Euro Vegas” s’estableixi en el seu territori i després, si les famílies es veuen afectades pel joc i augmenten els casos de ludopaties ja direm que cal educar a les persones perquè facin un ús responsable dels jocs d’atzar….

Què ha passat amb les participacions preferents i el deute subordinat?

Molts ciutadans i ciutadanes que volien estalviar en un producte segur, com si es tractés d’un termini fix, van adquirir un producte d’un elevat risc, però quan ho varen descobrir ja era massa tard i ja havien perdut tots els estalvis de la seva vida.

Podem sentir alguns sectors de la població que diuen que aquestes persones varen ser víctimes de la seva pròpia avarícia, perquè ja sabien que un producte que oferia un rendiment tant elevat, alguna cosa devia de tenir i ara tampoc és just que ho acabem pagant tota la resta de ciutadans i ciutadanes.

Altres sectors denuncien clarament al sector financer, dient que varen enganyar a aquestes persones, oferint-los una informació incorrecte, enganyosa, una informació que va provocar un vici en el seu consentiment i que els va fer comprar una cosa que mai haurien comprat de saber la veritat.

Com que els ciutadans i ciutadanes no tenen la capacitat de discernir entre els diferents productes financers que se’ls ofereix, les administracions consideren que és urgent educar les persones consumidores en l’àmbit financer i engeguen campanyes divulgatives com la de “Finanzas para todos”, per tal de formar la població, enlloc de prioritzar, sota el meu punt de vista, el control sobre les entitats financeres, per tal d’exigir el compliment de les normatives de protecció de les persones consumidores, pel que tornem a estar davant d’una altra incongruència del sistema.

Perquè serveix el “Banc d’Espanya” i la “Comissió Nacional del Mercat de Valors” ? De que serveix una extensa normativa que regula les praxis bancàries si després resulta que aquesta normativa no es compleix? Ara bé, això si…. eduquem al pobre consumidor ! Que no el tornin a enganyar !

Durant els últims mesos hem sentit parlar, en tots els mitjans de comunicació, a molts afectats i afectades per les preferents i en la majoria dels casos, aquestes persones ens diuen que la informació que se’ls va facilitar no era prou clara, que no se’ls va facilitar la informació precontractual amb temps suficient per tal de poder analitzar-la i poder deixar-se aconsellar per professionals independents o amics o familiars i després es va omplir a l’oficina la documentació contractual i el test de conveniència, sense que ni en fossin conscients i malgrat que les entitats ho tinguin tot molt ben signat, en realitat tot es va fer signar a l’últim moment i de forma automàtica, pel que sembla que aquests productes es varen oferir a persones que no eren els destinataris adequats per aquests productes i que varen actuar per confiança i bona fe.

Enllaç a les notícies de TV3 sobre els afectats de les preferents

Hi ha algun codi de conducta a seguir, per part de les entitats financeres, per evitar aquestes situacions i algun organisme supervisor?

La Llei 24/1988, de 28 de juliol, del Mercat de Valors (LMV), en el seu article 13.2 estableix qui ha de controlar les pràctiques de les entitats financeres és la CNMV.

Article 13.2

“Se crea la Comisión Nacional del Mercado de Valores, a la que se encomiendan la supervisión e inspección de los mercados de valores y de la actividad de cuantas personas fisicas y jurídicas se relacionan en el tráfico de los mismos, el ejercicio sobre ellas de la potestad sancionadora y las demás funciones que se le atribuyen en esta Ley…”

I per altra banda, l’article 78 de la LMV ens diu:

1. Els qui prestin serveis d’inversió han de respectar:

a) Les normes de conducta contingudes en el present capítol.

b) Els codis de conducta que, en desplegament de les normes a què es refereix la lletra a) anterior, aprovi el Govern o, amb habilitació expressa d’aquest, el ministre d’Economia i Hisenda, a proposta de la Comissió Nacional del Mercat de Valors.

c) Les contingudes en els seus propis reglaments interns de conducta.

2. El ministre d’Economia i Hisenda i, amb la seva habilitació expressa, la Comissió Nacional del Mercat de Valors ha d’establir el contingut mínim dels reglaments interns de conducta.

Fixem-nos bé amb el que ens diu l’article 79 de la LMV:

Les entitats que prestin serveis d’inversió s’han de comportar amb diligència i transparència en interès dels seus clients, tenint cura de tals interessos com si fossin propis, i, en particular, observant les normes establertes en aquest capítol i en les disposicions reglamentàries de desplegament…

Però el que ara ens interessa més de tot, és el que s’estableix en l’article 79 bis de la LMV:

1. Les entitats que prestin serveis d’inversió han de mantenir, en tot moment, adequadament informats els seus clients.

2. Tota informació dirigida als clients, inclosa la de caràcter publicitari, ha de ser imparcial, clara i no enganyosa. Les comunicacions publicitàries hauran de ser identificables amb claredat com a tals.

3. Als clients, inclosos els clients potencials, se’ls proporcionarà, de manera entenedora, informació adequada sobre l’entitat i els serveis que presta, sobre els instruments financers i les estratègies d’inversió, sobre els centres d’execució d’ordres i sobre les despeses i costos associats de manera que els permeti comprendre la naturalesa i els riscos del servei d’inversió i del tipus específic d’instrument financer que s’ofereix podent, per tant, prendre decisions sobre les inversions amb coneixement de causa. A aquests efectes es considera client potencial a aquella persona que hagi tingut un contacte directe amb l’entitat per la prestació d’un servei d’inversió, a iniciativa de qualsevol de les parts.

La informació a què es refereix el paràgraf anterior es pot facilitar en un format normalitzat.

La informació referent als instruments financers i a les estratègies d’inversió ha d’incloure orientacions i advertències apropiades sobre els riscos associats a aquests instruments o estratègies. La Comissió Nacional del Mercat de Valors pot requerir que en la informació que es lliuri als inversors amb caràcter previ a l’adquisició d’un producte, s’incloguin totes les advertències que consideri necessàries relatives a l’instrument financer i, en particular, aquelles que destaquin que es tracta d’un producte no adequat per a inversors no professionals per la seva complexitat. Igualment, podrà requerir que aquests advertiments s’incloguin en els elements publicitaris.

En el cas de valors diferents d’accions emesos per una entitat de crèdit, la informació que es lliuri als inversors d’incloure informació addicional per destacar l’inversor les diferències d’aquests productes i els dipòsits bancaris ordinaris en termes de rendibilitat, risc i liquiditat. El ministre d’Economia i Competitivitat o, amb la seva habilitació expressa la Comissió Nacional del Mercat de Valors, poden precisar els termes de la informació addicional.

4. El client ha de rebre de l’entitat informes adequats sobre el servei prestat. Quan sigui procedent aquests informes inclouran els costos de les operacions i serveis realitzats per compte del client.

5. Les entitats que prestin serveis d’inversió s’han d’assegurar en tot moment que disposen de tota la informació dels clients, d’acord amb el que estableixen els apartats següents.

6. Quan es presti el servei d’assessorament en matèria d’inversions o de gestió de carteres, l’entitat obtindrà la informació necessària sobre els coneixements i experiència del client, inclosos si s’escau els clients potencials, en l’àmbit d’inversió corresponent al tipus de producte o de servei concret de què es tracti, i sobre la situació financera i els objectius d’inversió d’aquell, amb la finalitat que l’entitat pugui recomanar els serveis d’inversió i instruments financers que més li convinguin. Quan l’entitat no obtingui aquesta informació, no recomanarà serveis d’inversió o instruments financers al client o possible client. En el cas de clients professionals l’entitat no haurà d’obtenir informació sobre els coneixements i experiència del client. L’entitat proporcionarà al client per escrit o mitjançant un altre suport durador una descripció de com s’ajusta la recomanació realitzada a les característiques i objectius de l’inversor.

7. Quan prestin serveis diferents dels que preveu l’apartat anterior, l’empresa de serveis d’inversió ha de sol · licitar al client, inclòs en el seu cas els clients potencials, que faciliti informació sobre els seus coneixements i experiència en l’àmbit d’inversió corresponent al tipus concret de producte o servei ofert o sol · licitat, amb la finalitat que l’entitat pugui avaluar si el servei o producte d’inversió és adequat per al client. L’entitat lliurarà una còpia al client del document que reculli l’avaluació realitzada.

Quan, d’acord amb aquesta informació, l’entitat consideri que el producte o el servei d’inversió no és adequat per al client, li ho advertirà. Així mateix, quan el client no proporcioni la informació indicada en aquest apartat o aquesta sigui insuficient, l’entitat li advertirà que aquesta decisió li impedeix determinar si el servei d’inversió o producte previst és adequat per a ell.

En cas que el servei d’inversió es presti en relació amb un instrument complex segons el que estableix l’apartat següent, s’exigirà que el document contractual inclogui, juntament amb la signatura del client, una expressió manuscrita, en els termes que determini la Comissió Nacional del Mercat de Valors, per la qual l’inversor manifesti que ha estat advertit que el producte no li resulta convenient o que no ha estat possible avaluar-ne els termes d’aquest article.

En els termes que determini la Comissió Nacional del Mercat de Valors, les entitats que prestin serveis d’inversió han de mantenir, en tot moment, un registre actualitzat de clients i productes no adequats al que reflecteixin, per a cada client, els productes la conveniència hagi estat avaluada amb resultat negatiu.

8. Quan l’entitat presti el servei d’execució o recepció i transmissió d’ordres de clients, amb o sense prestació de serveis auxiliars, no haurà de seguir el procediment descrit en l’apartat anterior sempre que es compleixin les següents condicions:

a) Que l’ordre es refereixi a accions admeses a negociació en un mercat regulat o en un mercat equivalent d’un tercer país, a instruments del mercat monetari, a obligacions o altres formes de deute titulitzades, llevat que incorporin un derivat implícit, a institucions d’inversió col·lectiva harmonitzades a nivell europeu i ha altres instruments financers no complexos. Es consideraran mercats equivalents de tercers països els que compleixin uns requisits equivalents als establerts en el títol IV. La Comissió Europea publicarà una llista dels mercats que s’hagin de considerar equivalents que s’actualitzarà periòdicament.

Tindran la consideració d’instruments financers no complexos, a més dels indicats expressament en el paràgraf anterior, aquells en els quals concorrin les següents condicions:

i) que existeixin possibilitats freqüents de venda, reemborsament o un altre tipus de liquidació de l’instrument financer a preus públicament disponibles per als membres en el mercat i que siguin preus de mercat o preus oferts, o validats, per sistemes d’avaluació independents de l’emissor;

ii) que no impliquin pèrdues reals o potencials per al client que excedeixin del cost d’adquisició de l’instrument;

iii) que hi hagi a disposició del públic informació suficient sobre les seves característiques. Aquesta informació ha de ser comprensible de manera que permeti a un client minorista mitjà emetre un judici fundat per decidir si realitza una operació en aquest instrument.

No es consideren instruments financers no complexos:

i) els valors que donin dret a adquirir o vendre altres valors negociables o que donin lloc a la seva liquidació en efectiu, determinada per referència a valors negociables, divises, tipus d’interès o rendiments, matèries primeres o altres índexs o mesures;

ii) els instruments financers assenyalats en els apartats 2 a 8 de l’article 2 d’aquesta Llei;

b) que el servei es presti a iniciativa del client;

c) que l’entitat hagi informat al client amb claredat que no està obligada a avaluar l’adequació de l’instrument ofert o del servei prestat i que, per tant, el client no gaudeix de la protecció establerta en l’apartat anterior. Aquesta advertència es pot realitzar en un format normalitzat;

d) que l’entitat compleixi el que disposa la lletra d) de l’apartat 1 de l’article 70 i en l’article 70 ter.1.d).

Enllaç a les notícies de TV3 sobre les diferències que hi han entre una mala praxis bancària i un delicte

Què és la normativa MIFID?

Si una persona consumidora vol obtenir un rendiment dels seus estalvis, però no té coneixements financers, és molt normal que es deixi aconsellar per la seva entitat financera.

Qui hi entén és doncs l’entitat financera, que com hem vist, ha d’escoltar els seus clients i d’acord amb les seves peticions i les seves possibilitats, els hi ha d’aconsellar un producte o un altre.

No pot ser, per exemple, que una persona que vol posar tots els seus estalvis, fruit del treball de tota la seva vida, en una llibreta de termini fix, acabi posant-los en un producte d’alt risc, perquè sinó funciona aquest producte, ja no tindrà cap altre recurs econòmic per sobreviure.

Cada situació personal requereix un producte específic i a més cal donar tota la informació perquè l’opció es prengui de forma conscient.

Per aquest motiu, la Directiva MIFID, introdueix normativament, en l’àmbit de la Unió Europea, un codi de conducta que obligui a les entitats financeres a avaluar el perfil de les persones consumidores, abans de contractar, per tal d’oferir-los productes adequats a les seves circumstàncies, amb tota la informació que sigui necessària.

La Directiva 2004/39/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 21 d’abril de 2004, relativa als mercats d’instruments financers, per la qual es modifiquen les Directives 85/611/CEE i 93/6/CEE del Consell i la Directiva 2000/12/CE del Parlament Europeu i del Consell i es deroga la Directiva 93/22/CEE del Consell  (MIFID) i posteriorment el Reglament (CE) n º 1287/2006 de la Comissió, de 10 d’agost de 2006, pel qual s’aplica la Directiva 2004/39/CE del Parlament Europeu i del Consell relatiu a les obligacions de les empreses d’inversió de portar un registre, la informació sobre les operacions, la transparència del mercat, l’admissió a negociació d’instruments financers, i termes definits als efectes de la Directiva, en regulen tots aquests aspectes.

De l’apartat anterior, queda clar que les entitats financeres han de prioritzar els interessos dels seus clients davant dels seus i han de verificar, abans de contractar:

  • Quina és la voluntat real del client, què vol contractar, quines són les seves millors opcions, d’acord amb aquests objectius i els seus coneixements i la seva situació personal.
  • L’entitat ha d’avaluar els coneixements i l’experiència del client, en l’àmbit d’inversió corresponent al tipus de producte o de servei concret de què es tracti, i la seva situació financera i els seus objectius d’inversió, amb la finalitat que l’entitat pugui recomanar els serveis d’inversió i instruments financers que més li convinguin i un cop avaluada aquesta informació i si considera que el producte que sol·licita el client no és convenient pel seu perfil, li ha de comunicar així mateix.
  • Només si el client volgués seguir endavant amb la contractació, malgrat que l’entitat financera li hagi dit que no li convé, s’exigirà que el document contractual inclogui, juntament amb la signatura del client, una expressió manuscrita, per la qual l’inversor manifesti que ha estat advertit que el producte no li resulta convenient o que no ha estat possible avaluar-ne els termes d’aquest article.

En els termes que determini la Comissió Nacional del Mercat de Valors, les entitats que prestin serveis d’inversió han de mantenir, en tot moment, un registre actualitzat de clients i productes no adequats al que reflecteixin, per a cada client, els productes la conveniència hagi estat avaluada amb resultat negatiu.

Molt de compte amb el que acabem de dir perquè podria ser que, en alguns casos, algunes entitats financeres que no haguessin pogut demostrar la conveniència del producte que oferien als seus clients, ja sigui per la manca d’experiència del client, la seva poca formació en l’àmbit dels productes financers o la seva situació financera personal, haguessin acabat fent signar als clients, el document “d’acceptació expressa dels riscos” malgrat el resultat negatiu del test de conveniència i les advertències de l’entitat financera, sense que les persones consumidores sabessin el que estaven signant, atorgant a l’entitat financera un document que els exonerava de qualsevol responsabilitat, perquè quedava clar que eren els propis clients els que volien contractar un producte de risc, fins i tot, malgrat les advertències de l’entitat.

Pensem que moltes de les persones afectades per les preferents i les subordinades, diuen que tenien un test de conveniència que donava com a resultat “no convenient”, però malgrat això, havien signat un document d’acceptació expressa de risc sense ser-ne conscients.

Hi ha diferents perfils de clients dels serveis financers?

Finalment tot això ens porta a diferenciar dos perfils bàsics dels clients de les entitats financeres, les persones consumidores i les persones inversores.

En l’argot que utilitza la LMV, les persones consumidores són els clients detallistes i la resta són clients professionals

Aquesta classificació és molt important en el sector financer, perquè ofereix nivells de protecció diferents i per exemple, determina si es pot anar a la via arbitral o no, per tal de solucionar els conflictes, amb les entitats financeres, mitjançant el sistema de l’arbitratge de consum, sistema que només està reservat per a les persones detallistes i no pel clients amb perfils professionals, que només podran adreçar-se a la via judicial.

L’article 78 bis de la LMV estableix que es consideren clients detallistes tots els que no siguin professionals i que tenen la consideració de clients professionals aquells als quals es presumeixi l’experiència, coneixements i qualificació necessaris per prendre les seves pròpies decisions d’inversió i valorar correctament els seus riscos.

En particular tenen la consideració de client professional:

a) Les entitats financeres i altres persones jurídiques que per poder operar en els mercats financers hagin de ser autoritzades o regulades per estats, siguin o no membres de la Unió Europea.

S’han d’incloure entre aquestes les entitats de crèdit, les empreses de serveis d’inversió, les companyies d’assegurances, les institucions d’inversió col·lectiva i les seves societats gestores, els fons de pensions i les seves societats gestores, els fons de titulització i les seves societats gestores, els que operin habitualment amb primeres matèries i amb derivats de primeres matèries, així com operadors que contractin en nom propi i altres inversors institucionals.

b) Els estats i administracions regionals, els organismes públics que gestionin el deute públic,els bancs centrals i organismes internacionals i supranacionals, com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu, el Banc Europeu d’Inversions i altres de naturalesa similar.

c) Els empresaris que individualment reuneixin, almenys, dues de les condicions següents:

1r que el total de les partides de l’actiu sigui igual o superior a 20 milions d’euros;

2n que l’import de la seva xifra anual de negocis sigui igual o superior a 40 milions d’euros;

3r que els seus recursos propis siguin iguals o superiors a 2 milions d’euros.

d) Els inversors institucionals que, no inclosos a la lletra a), tinguin com a activitat habitual invertir en valors o altres instruments financers.

Queden incloses en aquest apartat, en particular, les entitats de capital de risc i les seves societats gestores.

Les entitats assenyalades en els apartats anteriors es consideren clients professionals sense perjudici que puguin sol·licitar un tracte no professional i que les empreses de serveis d’inversió puguin acordar concedir-los un nivell de protecció més ampli.

e) Els altres clients que ho sol·licitin amb caràcter previ, i renunciïn de forma expressa al seu tractament com a clients detallistes.

L’admissió de la sol·licitud i renúncia queda condicionada al fet que l’empresa que presti el servei d’inversió efectuï l’avaluació adequada de l’experiència i coneixements del client en relació amb les operacions i serveis que sol·liciti, i s’asseguri que pot prendre les seves pròpies decisions d’inversió i comprèn els seus riscos. En portar a terme l’avaluació, l’empresa ha de comprovar que es compleixen almenys dos dels requisits següents:

1r que el client ha realitzat operacions de volum significatiu al mercat de valors, amb una freqüència mitjana de més de deu per trimestre durant els quatre trimestres anteriors;

2n que el valor de l’efectiu i valors dipositats sigui superior a 500.000 euros;

3r que el client ocupi, o hagi ocupat durant almenys un any, un càrrec professional en el sector financer que requereixi coneixements sobre les operacions o serveis previstos.

El Govern i, amb la seva habilitació expressa, el ministre d’Economia i Hisenda o la Comissió Nacional del Mercat de Valors poden determinar la forma de càlcul de les magnituds que assenyala aquest apartat i fixar requisits per als procediments que les entitats estableixin per classificar clients.

Recursos educatius en temes de fiances

Malgrat totes les crítiques que s’han fet en els apartats anterior, a les males praxis bancàries, això no vol dir que les persones consumidores no s’hagin d’esforçar també, per conèixer quins són els productes financers que poden contractar, les seves característiques i els seus riscs, per tal d’actuar de forma diligent, tal i com vàrem dir en la presentació d’aquest blog, en definir el que es coneix ca a “persona consumidora mitjana”.

Per aquest motiu, us indico alguns materials útils que han preparat altres organismes públics i privats, sobre les finances.

Pla d’Educació Financera. CNMV i Banc d’Espanya

Canal E-Konomia de “La Vanguardia”

Centro Nacional de Innovación e Investigación Educativa – Educación financiera-

Red española de educación financiera

Educació financera.cat

Educació financera a les escoles de Catalunya

Institut d’Estudis Financers -IEF-


Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior de l’article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Advertisements

About Francesc Xavier Sánchez Moragas

Llicenciat en dret. Assessor i formador. Especialista en temes de disciplina del mercat i drets de les persones consumidores.

Posted on 14 Juny 2013, in BANCS, DRETS PERSONES CONSUMIDORES, EDUCACIÓ PER AL CONSUM and tagged , , , , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

%d bloggers like this: