Qui pot presentar els fulls oficials de queixa, de reclamació o de denúncia o qui pot presentar una demanda judicial en l’àmbit del dret del consum?

Aquesta qüestió no sempre té una resposta senzilla i sinó penseu en alguns dels següents exemples.

  • Si una família de quatre persones viatgen en autobús i per algun motiu s’ha de fer una reclamació, qui l’ha de presentar? Cada un dels membres de la família? I si en lloc d’una reclamació fos una denúncia? I si fos una demanda?
  • Si una persona paga un bitllet d’avió però el passatger és una altra persona i la companyia aèria li perd l’equipatge al passatger, qui ha de fer la reclamació? La persona que ha pagat el bitllet o el passatger?
  • Pot un dels cònjuges presentar una reclamació o una denúncia contra una empresa per una relació de consum en la que qui ha contractat ha estat l’altre cònjuge,com podria passar en el cas del subministrament elèctric, el gas o la telefonia del domicili familiar?
  • Pot presentar, per si mateix, una reclamació una persona consumidora de 15 anys ? I una queixa? I una demanda?
  • Què passa quan s’ha de procedir a realitzar una  reclamació de consum  perquè, per exemple, es va produir en el moment de la contractació un vici en el consentiment, però la persona que va fer la contractació dels béns o serveis s’ha mort? Qui pot fer la reclamació en aquests casos?
  • Qui pot presentar una reclamació contra una empresa de reformes que ha realitzat una reparació incorrecta en un habitatge habitual on hi viuen diverses persones en una relació d’ajuda mútua, quan resulta que els treballs només van ser encarregats per un dels membres que conviuen a l’habitatge?

Podeu utilitzar la següent TAULA per tal d’intentar  donar una resposta ràpida a aquestes qüestions, però si voleu informació més detallada, la trobareu a continuació.

Aquí intentarem resoldre la qüestió de quines són les persones que poden presentar queixes, reclamacions, denúncies o demandes en l’àmbit del dret del consum, però abans de tot cal deixar molt clara la idea que només les persones consumidores tenen una protecció especial davant dels poders públics, per poder tramitar les seves queixes, reclamacions i denúncies, pel que la primera qüestió que cal aclarir ara és qui és i qui no és persona consumidora.

A qui es pot considerar persona consumidora?

Així doncs hem d’anar a la definició que fa l’article 111-2 de la  Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya –LCCC-, on s’assenyala que s’han de considerar persones consumidores i usuàries, les persones físiques o jurídiques que actuen en el marc de les relacions de consum, en un àmbit aliè a una activitat empresarial o professional.

Cal analitzar però, que entén el Codi de Consum per “relacions de consum” i això es concreta en l’apartat m) del mateix article.

Relació de consum: “ qualsevol relació establerta entre, d’una banda, empresaris, intermediaris o l’Administració com a prestadora de béns i serveis i, d’altra banda, les persones consumidores. Aquesta relació comprèn la informació, l’oferta, la promoció, la publicitat, la comercialització, la utilització, la venda, i el subministrament de béns i serveis, i també les obligacions que en derivin”.

Fixem-nos molt bé en el fet que no s’ha de considerar només persona consumidora a qui compra els béns, sinó que també ho són les persones que només els utilitzen i fins i tot aquelles persones que sense arribar a comprar els béns o serveis, tant sols en sol·liciten informació.

Si a una persona li han regalat un producte, aquesta persona també és una persona consumidora encara que no l’hagi comprat ella.

Així doncs, només les persones que actuen en el marc de les relacions de consum per a gaudir dels béns i serveis fora d’un context empresarial poden ser considerades persones consumidores (per exemple, qui compra un telèfon mòbil i és un empresari o empresària autònom ja no es considera persona consumidora, pel que fa a la compra d’aquest mòbil si aquest telèfon mòbil s’ha integrat a la seva activitat empresarial, o si es compra una impressora o un ordinador i a la factura hi figura el nom de l’empresa, aquesta compra es troba fora de l’àmbit del dret del consum).

Aclarida la diferència que hi ha entre persones que estableixen relacions de consum amb les empreses, que hem definit com a persones consumidores i la resta de persones que estableixen relacions comercials en l’àmbit del dret civil i mercantil, ens hem de plantejar les diferents tipologies de persones consumidores que poden presentar una queixa, una reclamació, una denúncia o una demanda judicial i aquesta diferent tipologia la marca la seva capacitat per poder obligar-se i adquirir drets i obligacions i es centra, pel que ara ens interessa en quatre  casos:

  1. La persona consumidora amb capacitat jurídica
  2. La persona consumidora amb capacitat d’obrar
  3. La persona consumidora amb capacitat d’actuar davant de les administracions públiques
  4. La persona consumidora amb legitimitat per accionar davant dels tribunals

Si voleu recordar la diferència que hi ha entre una queixa, una reclamació, una denúncia i una demanda podeu consultar el següent enllaç.

Quina persona consumidora  pot presentar una demanda judicial?

Només  poden comparèixer en judici els que estiguin en el ple exercici dels seus drets civils i les persones físiques que no estiguin en aquest cas han de comparèixer mitjançant la representació o amb l’assistència, l’autorització, l’habilitació o el defensor que exigeix la llei.

A més de la capacitat d’obrar, s’ha de ser part legítima, el que vol dir que les parts  han de comparèixer i actuar en el judici  com a titulars de la relació jurídica o l’objecte litigiós, si bé se n’exceptuen els casos en què per llei s’atribueixi legitimació a una persona diferent del titular. Així ho estableix  l’article 7 i 10 de la Llei d’Enjudiciament Civil –LEC-.

Per tant, per presentar una demanda cal que les persones consumidores tinguin capacitat d’obrar o que en cas contrari compareguin mitjançant l’oportuna representació i ho ha de fer cada una de les persones consumidores afectades per la relació de consum, tal i com s’entén del que estableix l’article 11 de la LEC.

Però pot passar que hi hagi més d’una persona afectada pels mateixos fets i en aquests casos l’article  12 LEC ens diu que poden comparèixer en judici diverses persones, com a demandants quan les accions que s’exerceixin provinguin d’un mateix títol o raó petitòria. Això és el que es coneix com a litisconsorci i permet acumular, i exercir simultàniament, les accions que un tingui contra diversos subjectes o diversos contra un, sempre que entre aquestes accions hi hagi un nexe per raó del títol o la raó petitòria (S’entén que el títol o la raó petitòria és idèntica o connexa quan les accions es fonamenten en els mateixos fets) –article 72 LEC -.

L’acumulació d’accions busca la resolució en una sola sentència d’un cas que si el presentés cada part per separat, hauria generat procediments independents, però no implica que el contingut de la sentència sigui uniforme, perquè els pronunciaments s’han de referir a cada una de les respectives pretensions.

  • Diferència entre la defensa dels interessos col·lectius i l’acumulació d’accions per  interessos subjectius. 

El mateix article 11.1 de la LEC també ens parla de la legitimitat que tenen  les associacions de consumidors i usuaris legalment constituïdes, per defensar en judici els drets i els interessos dels seus associats i els de l’associació, com també els interessos generals dels consumidors i usuaris.

Si una persona consumidora està associada a una associació de persones consumidores, aquesta associació també està legitimada per defensar els seus interessos, però l’associació ho haurà de fer en substitució de la persona consumidora.

Ara bé,  si una persona consumidora que es veu afectada per una relació de consum i que per exemple,  a més de sol·licitar davant de la via judicial el rescabalament dels danys i perjudicis patits personalment, sol·licita una mesura que pot afectar a un grup de persones indeterminat o difícil de determinar, el que és coneix com a interessos difusos, en aquest cas la persona consumidora ja no té legitimitat per sol·licitar-ho, perquè els articles 11.3 i 11.4 de la LEC determinen que qui ho pot fer, en aquests casos, són exclusivament  les associacions de consumidors i usuaris, que de conformitat amb la llei, siguin representatives i també el Ministeri Fiscal.

És diferent el cas del grup de persones consumidores afectades que té els seus components perfectament determinats o que són fàcilment determinables, perquè en aquests casos, l’article 11.2 de la LEC estableix que la legitimació per pretendre la tutela d’aquells – interessos col·lectius – correspon a les associacions de consumidors i usuaris, a les entitats legalment constituïdes que tinguin com a objecte la defensa o la protecció d’aquests, així com als mateixos grups d’afectats. No cal doncs, en aquests casos, que les associacions de persones consumidores tinguin la condició legal de representatives.

L’article 6.7 de la LEC estableix que tenen capacitat per ser part els grups de consumidors o usuaris afectats per un fet danyós quan els individus que el componguin estiguin determinats o siguin fàcilment determinables –interessos col·lectius-.

Per demandar en judici és necessari que el grup es constitueixi amb la majoria dels afectats.

I l’article 7.7 de la LEC ens diu que en aquests casos, han de comparèixer en judici les persones que, de fet o en virtut de pactes de l’entitat, actuïn en nom seu davant de tercers.

L’article 15 de la LEC també concreta que en els processos promoguts per associacions o entitats constituïdes per a la protecció dels drets i interessos dels consumidors i usuaris, o pels grups d’afectats, s’ha de cridar al procés els que tinguin la condició de perjudicats pel fet d’haver estat consumidors del producte o usuaris del servei que va donar origen al procés, perquè facin valer el seu dret o interès individual. Aquesta crida l’ha de fer el secretari judicial publicant l’admissió de la demanda en mitjans de comunicació amb difusió en l’àmbit territorial en què s’hagi manifestat la lesió dels drets o interessos.

Quan es tracti d’un procés en què estiguin determinats o siguin fàcilment determinables els perjudicats pel fet danyós –interessos col·lectius-, el demandant o demandants han d’haver comunicat prèviament el seu propòsit de presentació de la demanda a tots els interessats. En aquest cas, després de la crida, el consumidor o usuari pot intervenir en el procés en qualsevol moment, però només pot realitzar els actes processals que no hagin preclòs.

Quan es tracti d’un procés en què el fet danyós perjudiqui una pluralitat de persones indeterminades o difícil de determinar –interessos difosos- , la crida suspèn el curs del procés per un termini que no pot excedir els dos mesos i que el secretari judicial ha de determinar en cada cas atenent les circumstàncies o la complexitat del fet i les dificultats de determinació i localització dels perjudicats. El procés es reprèn amb la intervenció de tots els consumidors que hagin acudit a la crida, i no s’admet la personació individual de consumidors o usuaris en un moment posterior, sense perjudici que aquests puguin fer valer els seus drets o interessos de conformitat amb el que disposen els articles 221 i 519 d’aquesta Llei.

Sentències dictades en processos promoguts per associacions de consumidors o usuaris

L’article  221 de la LEC ens diu que  les sentències dictades a conseqüència de demandes interposades per associacions de consumidors o usuaris amb la legitimació a què es refereix l’article 11 de la LEC estan subjectes a les regles següents:

1a. Si s’ha pretès una condemna dinerària, de fer, no fer o donar una cosa específica o genèrica, la sentència estimatòria ha de determinar individualment els consumidors i els usuaris que, d’acord amb les lleis sobre la seva protecció, s’han d’entendre beneficiats per la condemna.

Quan la determinació individual no sigui possible, la sentència ha d’establir les dades, les característiques i els requisits necessaris per poder exigir el pagament i, si s’escau, instar l’execució o intervenir-hi, si l’insta l’associació demandant.

2a. Si, com a pressupòsit de la condemna o com a pronunciament principal o únic, es declara il·lícita o no conforme amb la llei una determinada activitat o conducta, la sentència ha de determinar si, d’acord amb la legislació de protecció als consumidors i als usuaris, la declaració ha de tenir efectes processals no limitats als qui hagin estat parts en el procés corresponent.

3a. Si s’han personat consumidors o usuaris determinats, la sentència s’ha de pronunciar expressament sobre les seves pretensions.

2. En les sentències estimatòries d’una acció de cessació en defensa dels interessos col·lectius i dels interessos difusos dels consumidors i usuaris el Tribunal, si ho considera procedent, i amb càrrec al demandat, pot acordar la publicació total o parcial de la sentència o, quan els efectes de la infracció es puguin mantenir al llarg del temps, una declaració rectificadora.

Quan les sentències de condemna a què es refereix la regla primera de l’article 221 no hagin determinat els consumidors o usuaris individuals beneficiats per aquella, el tribunal competent per a l’execució, a sol·licitud d’un o diversos interessats i amb audiència del condemnat, ha de dictar interlocutòria en la qual resolgui si, segons les dades, característiques i requisits que estableix la sentència, reconeix els sol·licitants com a beneficiaris de la condemna. Amb testimoni d’aquesta interlocutòria, els subjectes reconeguts poden instar l’execució. El Ministeri Fiscal pot instar l’execució de la sentència en benefici dels consumidors i usuaris afectats -article 519 LEC-.

Quina persona consumidora  pot presentar una denúncia de consum?

A diferència del cas anterior, davant de les administracions públiques de consum, no sempre és imprescindible tenir capacitat d’obrar per poder actuar, perquè tal i com estableix en els seus article 30 a 34, la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú –LRJAPPAC-  estableix que   tenen capacitat d’actuar davant les administracions públiques, a més de les persones que la tinguin d’acord amb les normes civils, els menors d’edat per a l’exercici i la defensa de drets i interessos l’actuació dels quals estigui permesa per l’ordenament juridicoadministratiu sense l’assistència de la persona que exerceixi la pàtria potestat, tutela o curatela. S’exceptua el supòsit dels menors incapacitats quan l’extensió de la incapacitació afecti l’exercici i la defensa dels drets o els interessos de què es tracti.

Així doncs, en l’àmbit administratiu a més dels majors d’edat no incapacitats, també poden actuar els menors d’edat, en algunes ocasions, per si mateixos sense l’assistència de la persona que exerceixi la pàtria potestat, tutela o curatela, però cal que ho facin per a l’exercici  i la defensa dels seus drets i interessos, pel que ens haurem de preguntar el que vol dir ser persona interessada en el procediment administratiu.

Fixem-nos bé en que, en l’àmbit del dret del consum, les denúncies tenen dues vessants que cal diferenciar i conèixer molt bé, perquè els seus efectes són molt diferents.

La primera és el que en podríem denominar la “denúncia pura” on tal i com diu l’article  311-6 LCCC, mitjançant la denúncia es comuniquen a l’administració competent en matèria de protecció de les persones consumidores uns fets, circumstàncies o esdeveniments que poden vulnerar la normativa de consum.

En aquest cas, la persona consumidora només comunica un fets a l’administració que, si ho considera convenient, procedirà a sancionar les empreses denunciades sense que qui hagi presentat la denúncia obtingui cap tipus de rescabalament en els seus interessos particulars.

L’altre vessant de la denúncia, què és la més innovadora, podríem denominar-la “denúncia  per a restituir les quantitats percebudes indegudament, reposar la situació alterada per la infracció al seu estat original i per a determinar la indemnització per danys i perjudicis”.

En aquesta segona opció, la persona consumidora vol obtenir un rescabalament , el que implica certes semblances amb les peticions que es poden donar en l’àmbit de les reclamacions o de les demandes judicials, però en aquest cas, dins d’un procediment sancionador i només quan es compleixin certes condicions.

Pel que si volem presentar una denúncia hem de tenir en compte que l’article  311-7.2 LCCC ens diu que l’administració pública competent ha de comunicar a la persona denunciant l’ inici d’ofici de les actuacions pertinents i li ha d’indicar els possibles efectes de la denúncia i la seva posició jurídica respecte a les presumptes infraccions, o sigui, si té només la condició de denunciant (denúncia pura) o si bé també té la condició de persona interessada i arribat el cas pot obtenir algun rescabalament.

Es consideren persones interessades en el procediment administratiu, d’acord amb l’article 31 de la LRJAPPAC:

a) Les que el promoguin com a titulars de drets o d’interessos legítims individuals o col·lectius.

b) Les que, sense haver iniciat el procediment, tinguin drets que puguin resultar afectats per la decisió que s’hi adopti.

c) Les que tinguin interessos legítims, individuals o col·lectius, que puguin resultar afectats per la resolució i es personin en el procediment mentre no s’hagi dictat la resolució definitiva.

2. Les associacions i organitzacions representatives d’interessos econòmics i socials són titulars d’interessos legítims col·lectius en els termes que la llei reconegui.

3. Quan la condició de persona interessada derivi d’alguna relació jurídica transmissible, el dret havent ha de succeir en aquesta condició sigui quin sigui l’estat del procediment.

Com he comentat, el procediment administratiu és una de les vies que la persona consumidora té a la seva disposició per tal que se li pugui restituir immediatament la quantitat percebuda indegudament, en els casos d’aplicació de preus superiors als autoritzats, comunicats, pressupostats o anunciats, tal i com assenyala l’article  333-6 LCCC o que també és una via per a exigir a l’infractor o infractora la reposició de la situació alterada per la infracció al seu estat original i, si escau, la indemnització per danys i perjudicis provats causats a la persona consumidora, que han d’ésser determinats per l’òrgan competent per a imposar la sanció, tal i com s’estableix en el seu article  333-7 de la LCCC, pel que en els casos on les persones consumidores, en presentar la seva denúncia en l’àmbit del consum, sol·licitin algun d’aquests aspectes, les persones consumidores tindran la consideració de persones interessades en el procediment, encara que només sigui als efectes dels seus interessos particulars i no dels interessos generals.

En aquest sentit, el Decret 151/2013, de 9 d’abril, sobre la potestat sancionadora en matèria de consum i sobre el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis –DPSMC-, estableix però els següents requisits per tal que les persones consumidores puguin utilitzar el procediment administratiu per intentar obtenir les oportunes solucions als seus interessos particulars.

Article 17 DPSMC

Requisits previs

17.1 És requisit per iniciar el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament l’existència d’indicis d’una infracció administrativa en la matèria i l’existència de quantitats o de preus cobrats superiors als autoritzats, comunicats, pressupostats o anunciats.

17.2 Són requisits per iniciar el procediment en matèria de reposició de la situació alterada i de rescabalament de danys i perjudicis en consum l’existència d’indicis d’una infracció administrativa en la matèria i un dany o perjudici causat a la persona consumidora com a conseqüència de la infracció.

D’acord amb l’article 20 LCCC, si de les proves aportades i dels fets se’n desprèn l’existència d’una presumpta infracció administrativa en matèria de consum i una lesió en els drets i interessos de la persona consumidora com a conseqüència d’aquella infracció, l’òrgan competent per incoar el procediment sancionador pot ordenar, en la mateixa provisió d’incoació, l’obertura del procediment per obligar a restituir les quantitats percebudes indegudament o, en el seu cas, reposar la situació alterada per la infracció al seu estat original i determinar la indemnització per danys i perjudicis.

Per tant, poden  presentar una denúncia totes les persones amb capacitat d’obrar i els menors d’edat  per a l’exercici i la defensa de drets i interessos l’actuació i ho poden fer per si mateixos o mitjançant representació, que s’ha d’acreditar la representació per qualsevol mitjà vàlid en el dret que en deixi constància fidedigna, o per mitjà d’una declaració en una compareixença personal de l’interessat o la interessada.

En una denúncia  també hi poden figurar diverses persones perquè l’article 33 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú –LRJAPPAC- estableix quan en una sol·licitud, un escrit o una comunicació figurin diverses persones interessades, les actuacions a què donin lloc s’han d’efectuar amb el representant o la persona interessada que expressament hagin assenyalat, i, si no n’hi ha cap, amb qui figuri en primer terme.

A més, l’article 34 de la LRJAPPAC ens diu que si durant la instrucció d’un procediment que no hagi tingut publicitat en la forma legal s’adverteix l’existència de persones que siguin titulars de drets o interessos legítims i directes, la identificació de les quals resulta de l’expedient i poden resultar afectades per la resolució que es dicti, s’ha de comunicar a aquestes persones la tramitació del procediment.

L’article 48.1 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya ens diu que el procediment es pot iniciar d’ofici o a sol·licitud d’una o diverses persones interessades i l’article 49 estableix el contingut de la sol·licitud.

Les sol·licituds es poden presentar en qualsevol suport i sempre han de tenir almenys el contingut següent:

a) Les dades personals i, si escau, l’acreditació de la representació.

b) La determinació del mitjà preferent i de l’adreça, postal o electrònica, als efectes de les notificacions.

c) Els fets, les raons i la petició en què es concreta la sol·licitud.

d) El lloc i la data.

e) L’òrgan, organisme o entitat pública al qual s’adreça la sol·licitud. El desconeixement de l’òrgan al qual s’ha de dirigir la sol·licitud no constitueix en cap cas un obstacle per a la tramitació d’aquesta.

f) La signatura de la persona interessada o del representant o la representant d’aquesta, que ha d’ésser electrònica si el mitjà d’iniciació escollit és electrònic.

Quina persona consumidora  pot presentar una queixa?

Tothom pot presentar una queixa sense haver de complir cap requisit especial, no cal capacitat d’obrar perquè tal i com diu l’article 2 del Decret 121/2013, de 26 de febrer, pel qual es regulen els fulls oficials de queixa, reclamació i denúncia en les relacions de consum –DFOQRDC- una queixa és la petició de la persona consumidora en virtut de la qual vol posar en coneixement tant de la persona física o jurídica que comercialitza béns o presta serveis com d’un organisme habilitat uns fets, esdeveniments o circumstàncies que han afectat el funcionament normal de la relació de consum i que, malgrat no ésser constitutius d’infracció administrativa, poden servir, una vegada esmenats, per millorar la qualitat dels béns i serveis que s’ofereixen al mercat o l’atenció que es presta a les persones consumidores.

Recordem que amb la queixa només es manifesta una opinió sobre una relació de consum que ha resultat insatisfactòria, però no comporta cap tipus de dret ni d’obligació per cap de les parts implicades.

A més, tal i com hem dit abans, no cal que sigui necessariament  la persona afectada qui la presenti, perquè qualsevol persona amb capacitat d’actuar pot actuar en representació d’una altra davant les administracions públiques i per als actes i les gestions de mer tràmit es presumeix la representació sense necessitat d’acreditar-la.

En una sola queixa hi poden figurar diverses persones interessades i l’administració que tramiti la queixa les actuacions i comunicacions a què donin lloc s’han d’efectuar amb el representant o la persona interessada que expressament hagin assenyalat, i, si no n’hi ha cap, amb qui figuri en primer terme.

Quina persona consumidora  pot presentar una reclamació?

Només les persones que tinguin plena capacitat d’obrar poden presentar reclamacions de consum i poden fer-ho mitjançant representació d’una altra persona, encara que en aquests casos, s’ha d’acreditar la representació per qualsevol mitjà vàlid en el dret que en deixi constància fidedigna, o per mitjà d’una declaració en una compareixença personal de l’interessat o la interessada. La reclamació l’ha de presentar cada una de les persones afectades ja sigui personalment o mitjançant representació.

En el cas de les reclamacions ens trobem en una situació diferent a la de les queixes i al de les denúncies, perquè les persones consumidores volen exercir la defensa dels seus drets i interessos i això comportarà, en els processos de mediació o arbitratge, l’exercici de drets i obligacions, pel que en aquests casos caldrà capacitat d’obrar per poder expressar el seu consentiment.

L’article 2.b) del DFOQRDC defineix la reclamació com la petició de la persona consumidora en virtut de la qual vol posar en coneixement tant de la persona física o jurídica que comercialitza béns o presta serveis com d’un organisme habilitat uns fets, esdeveniments o circumstàncies que han afectat el funcionament normal de la relació de consum, en la qual sol·licita obtenir la reparació d’un dany, l’anul·lació d’una prestació, el rescabalament de quantitats, la rescissió d’un contracte i/o l’anul·lació d’un deute.

L’article  131-2 LCCC ens diu que la  resolució extrajudicial dels conflictes derivats d’una relació de consum es canalitza principalment per la mediació i l’arbitratge de consum i que la  resolució extrajudicial de conflictes de consum atén les reclamacions de persones consumidores i té caràcter vinculant per a les parts que s’hi hagin sotmès voluntàriament, sens perjudici de la protecció administrativa i judicial que escaigui.

En el cas de la mediació, l’article 132-3 LCCC ens diu que els acords a què arribin les parts després del procés de mediació els són vinculants i es poden formalitzar en un document escrit signat per elles i la persona mediadora. Els acords són executius d’acord amb la normativa sobre mediació.

En el cas de l’arbitratge, caldrà també,  d’acord amb l’article 133-1 LCCC, que hi hagi un acord entre les parts per sotmetre’s a aquest sistema de resolució de conflictes i l’article 43 de la Llei 60/2003, de 23 de desembre, d’arbitratge estableix que el laude amb el que acaba el procediment arbitral produeix efectes de cosa jutjada, pel que haurà de ser acatat per ambdues parts.

Per tant és evident que en la tramitació d’una reclamació si que poden néixer drets i obligacions per ambdues parts i per tant, cal tenir capacitat plena per obrar o caldrà actuar mitjançant l’oportuna representació.

Algunes matisacions  a tenir en compte

La capacitat jurídica i la capacitat d’obrar

L’article 30 del Codi Civil Espanyol –CC- estableix que la personalitat jurídica de les persones  s’adquireix en el moment del naixement amb vida, un cop s’ha produït el despreniment complet del si matern i des d’aquest moment ja tenim capacitat jurídica i podem ser titulars de drets i deures, pel que, per exemple,  es pot obrir una llibreta d’estalvi a un recent nascut o posar un habitatge al seu nom, però el nen o la nena no podran exercir per si mateixos els seus drets sobre aquests béns ni obligar-se sense un representant legal, perquè encara no tenen capacitat d’obrar.

La capacitat d’obrar, d’acord amb els articles 315 CC i  322 CC, arriba als 18 anys i a partir d’aquest moment, el major d’edat és capaç per a tots els actes de la vida civil, llevat de les excepcions que estableix en casos especials el Codi Civil.

La capacitat d’obrar en nom d’un altre

La representació d’un dels cònjuges per l’altre

L’article 71 del CC estableix que cap dels cònjuges es pot atribuir la representació de l’altre sense que li hagi estat conferida i de la mateixa manera, la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família –LCCPF-, també ho estableix en el seu article  231-4.33.

Ara bé, l’article 231-4 de la LCCPF també estableix que la direcció de la família correspon als dos cònjuges de comú acord, tenint sempre en compte l’ interès de tots els seus membres.

En interès de la família, qualsevol dels cònjuges pot actuar tot sol per a atendre les necessitats i les despeses familiars ordinàries, d’acord amb els usos i el nivell de vida de la família, i es presumeix que el cònjuge que actua té el consentiment de l’altre.

En el mateix sentit el Codi civil espanyol també ho reflexa així en el seu article 1319 “ Qualsevol dels cònjuges pot fer els actes encaminats a atendre les necessitats ordinàries de la família, encomanades a la seva cura, d’acord amb l’ús del lloc i les circumstàncies”.

Dit això ja podem veure que les persones consumidores que pertanyen a una família poden actuar o bé com a persones consumidores en nom propi o bé com a persones consumidores per atendre les necessitats de la família.

Cal tenir en compte que les famílies poden tenir diferents règims econòmics matrimonials que fan que els béns pertanyin a un o altre cònjuge i algunes ocasions a tots dos conjuntament i que això determinarà la legitimitat de qui faci una possible reclamació, denúncia  o demanda.

En el règim econòmic de la societat de guanys que regula el Codi Civil espanyol cal distingir els béns privatius dels béns comuns dels cònjuges.

Els béns privatius dins de la societat de guanys són aquells que pertanyen a cada un dels cònjuges i per tant cada cònjuge serà el que estarà legitimat per actuar en la defensa dels seus drets i interessos, malgrat que l’article 1439 del CC estableix que si un dels cònjuges ha administrat o ha gestionat béns o interessos de l’altre, té les mateixes obligacions i responsabilitats que un mandatari, però per poder presentar una demanda, l’article 1280.5 del CC ens indica que  haurà de constar en document públic el poder general per a plets i els especials que s’hagin de presentar en judici.

En el règim econòmic de separació de béns pertanyen a cada cònjuge els béns que tenia en el moment inicial i els que després adquireixi per qualsevol títol.

La  LCCPF, estableix que en el règim de separació de béns, cada cònjuge té la propietat, el gaudi, l’administració i la lliure disposició de tots els seus béns, amb els límits que estableix la llei.

Però si els béns adquirits a títol onerós durant el matrimoni són béns mobles de valor ordinari destinats a l’ús familiar, es presumeix que pertanyen a ambdós cònjuges per meitats indivises, sense que prevalgui contra aquesta presumpció la mera prova de la titularitat formal.

Per tant, pel que fa a les despeses familiars ordinàries, són els dos cònjuges els que poden presentar les demandes i l’article 12  Llei d’Enjudiciament Civil –LEC- ens diu que poden comparèixer en judici diverses persones, com a demandants o com a demandats, quan les accions que s’exerceixin provinguin d’un mateix títol o raó petitòria. Per tant, caldrà que la demanda la presentin ambdós cònjuges de forma conjunta.

En canvi, en el cas de les denúncies això no seria necessari, perquè l’article 33 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú –LRJAPPAC- estableix quan en una sol·licitud, un escrit o una comunicació figurin diverses persones interessades, les actuacions a què donin lloc s’han d’efectuar amb el representant o la persona interessada que expressament hagin assenyalat, i, si no n’hi ha cap, amb qui figuri en primer terme.

La representació dels menors

Mentre els nens i les nenes són menors d’edat, l’article 154 CC ens diu que estan sota la potestat dels pares i una de les funcions d’aquesta potestat és la de representar-los i administrar-ne els seus béns, tenint present que si els fills tenen prou seny se’ls ha d’escoltar sempre abans d’adoptar decisions que els afectin.

Aquestes potestats, d’acord amb l’article  156 CC la poden exercir els dos progenitors conjuntament o un de sol amb el consentiment exprés o tàcit de l’altre i són vàlids els actes que dugui a terme un d’ells conformement a l’ús social i a les circumstàncies o en situacions de necessitat urgent.

En defecte o per absència, incapacitat o impossibilitat d’un dels pares, la pàtria potestat l’exerceix exclusivament l’altre.

Si els pares viuen separats, la pàtria potestat l’exerceix aquell amb el qual conviu el fill. Tanmateix, el jutge, a sol·licitud fonamentada de l’altre progenitor, pot atribuir al sol·licitant, en interès del fill, la pàtria potestat perquè l’exerceixi conjuntament amb l’altre progenitor, o distribuir entre el pare i la mare les funcions inherents al seu exercici.

Els menors no emancipats que no estiguin sota la pàtria potestat i els menors que estiguin en situació de desemparament estan sotmesos a tutela tal i com estableix l’article 222 CC i serà el tutor la persona que  d’acord amb l’article  267 CC el representarà  excepte per als actes que pugui realitzar per si sol.

Per tant, en l’àmbit del dret civil, tot major d’edat no incapacitat té capacitat plena d’obrar i els menors d’edat, hauran d’actuar amb la  representació que s’escaigui.

Quan s’actuï en representació del menor, caldrà aportar el llibre de família o la resolució que acrediti la representació del menor.

Algunes matisacions pel que fa a la possibilitat de l’existència de capacitat d’obrar dels menors.

En el seu article 211-3.3, la LCCPF, estableix però que les limitacions a la capacitat d’obrar s’han d’interpretar d’una manera restrictiva, pel que el menor pot fer per si mateix, segons la seva edat i capacitat natural, els actes següents ( art 211-5 LCCPF):

a) Els relatius als drets de la personalitat, llevat que les lleis que els regulin estableixin una altra cosa.

b) Els relatius a béns o serveis propis de la seva edat, d’acord amb els usos socials.

c) Els altres actes que la llei li permeti.

En el mateix sentit es pronuncia l’article 236-18 LCCPF, que estableix que hi ha uns actes que s’exclouen de la representació legal  i que els menors poden executar per si mateixos:

a) Els relatius als drets de la personalitat, llevat que les lleis que els regulin estableixin una altra cosa.

b) Els relatius a béns o serveis propis de l’edat dels fills, d’acord amb els usos socials, i, en cas de potestat prorrogada o rehabilitada, els que pugui fer el fill d’acord amb la seva capacitat natural.

c) Els actes en què hi hagi un conflicte d’interessos entre ambdós progenitors o entre el progenitor que exerceix la potestat i els fills.

d) Els relatius als béns exclosos de l’administració dels progenitors, com els  adquirits pel fill per donació o títol successori quan el donant o el causant ho hagi ordenat així de manera expressa, cas en què s’ha de complir estrictament la voluntat expressada sobre l’administració d’aquests béns i sobre la destinació de llurs fruits, els  adquirits per títol successori, si un dels progenitors o ambdós han estat desheretats justament o n’han estat exclosos per causa d’indignitat i finalment, els adquirits pel fill, si té més de setze anys, amb una activitat que generi benefici.

Per contractar cal, d’acord amb el que s’estableix a l’article 1261 CC, consentiment dels contractants, objecte cert del contracte i causa de l’obligació que s’estableixi i immediatament, en el següent article 1263 CC ens diu que no poden prestar consentiment els menors no emancipats.

Això ens pot portar a les següents situacions:

· El contracte serà nul si quan per les condicions psíquiques puguem dir que no s’ha produït un veritable consentiment.

· El contracte serà anul·lable d’acord amb l’article 1300 del CC. L’acció de nul·litat, en aquest cas serà per un termini de quatre anys, que començarà a comptar des del dia que el menor surti de la tutela.

· El contracte pot ser vàlid si el menor té elements de judici i enteniment suficients per expressar el seu veritable consentiment.

Així doncs, veiem que un menor de 16 anys pot comprar una motocicleta amb els diners del seu treball i portar-la a un taller mecànic per reparar-la, si fos el cas, però d’aquí a un moment veurem que no pot presentar una demanda judicial ni una reclamació, però si que pot presentar una denúncia, si resulta que té un litigi relacionat amb la compra o la reparació de la motocicleta.

La  representació  de les persones incapacitades

L’article 200 del CC ens diu que són causes d’incapacitació les malalties o les deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que impedeixin a la persona governar-se per si mateixa. Ningú no pot ser declarat incapaç sinó per sentència judicial en virtut de les causes que estableix la llei.

En aquests casos, tal i com preveu l’article 215 CC, la guarda i la protecció de la persona i dels béns o només de la persona o dels béns dels menors o incapacitats es du a terme, en els casos que escaigui, mitjançant: 1r. La tutela. 2n. La curatela. 3r. El defensor judicial.

Les resolucions judicials sobre els càrrecs tutelars i de curatela s’han d’inscriure al Registre Civil i  no són oposables a tercers mentre no s’hagin practicat les inscripcions oportunes.

La representació de la persona consumidora mortis causa

Pot passar que la persona consumidora titular de la relació jurídica o l’objecte litigiós es mori un cop ja s’hagués presentat una demanda i en aquests casos, l’article 16 de la LEC estableix que quan es transmeti mortis causa el que sigui objecte del judici, la persona o persones que succeeixin el causant poden continuar ocupant en el judici la mateixa posició que aquest, a tots els efectes.

Si els seus successors no es personen perquè que no volen comparèixer, s’entén que la part demandant renúncia a l’acció exercida.

Caldrà acreditar  la defunció i el títol successori i complerts els tràmits pertinents, el secretari judicial ha de considerar personat, si s’escau, el successor en nom del litigant difunt, i el tribunal ho ha de tenir en compte en la sentència que dicti.

Però i si la persona titular de la relació jurídica o l’objecte litigiós es mort havent pogut presentar la demanda, sense haver-ho fet? En aquests casos la persona o persones que succeeixin el causant ja no podran fer-ho en l’àmbit judicial, però en l’àmbit administratiu, la LRJAPPAC estableix en el seu article 31.3  que, quan la condició de persona interessada derivi d’alguna relació jurídica transmissible, el drethavent ha de succeir en aquesta condició sigui quin sigui l’estat del procediment.

Representació per transmissió de l’objecte litigiós

Un dels motius de queixa, reclamació, denúncia o demanda, més freqüents davant dels serveis públics de consum, estan relacionats amb les manques de conformitat dels productes.

Alguns dels productes que poden presentar anomalies poden ser, per exemple, els electrodomèstics que es compren per a l’ús d’una família, pel que sense entrar ara en el tema de la titularitat d’aquests electrodomèstics, ens interessa preguntar-nos qui pot presentar la reclamació en el cas que fos necessari.

Com sabem, el Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries –TRLGDCU- regula la garantia dels productes i en el seu article 114 ens diu que el venedor està obligat a lliurar al consumidor i usuari productes que siguin conformes amb el contracte, i a respondre davant seu de qualsevol falta de conformitat que hi hagi en el moment del lliurament del producte.

Fixem-nos que l’article 123 del TRLGDCU ens diu que el venedor ha de respondre de les faltes de conformitat que es manifestin en un termini de dos anys des del lliurament (En els productes de segona mà, el venedor i el consumidor i usuari poden pactar un termini més curt, que no pot ser inferior a un any des del lliurament) i llevat que hi hagi una prova en contra, el lliurament s’entén fet el dia que figuri en la factura o tiquet de compra, o en l’albarà de lliurament corresponent si aquest és posterior.

Per tant, l’únic que cal per presentar l’acció per reclamar el compliment de la garantia del producte és la factura, el tiquet o l’albarà de la compra, amb independència de qui fos la persona consumidora que hagués comprat aquest producte.

La representació en el cas de les queixes, les reclamacions i les denúncies

L’article 32 de la LRJAPPAC estableix que les persones interessades amb capacitat d’actuar poden actuar per mitjà de representant, amb el qual s’han de dur a terme les actuacions administratives, llevat de manifestació expressa en contra de la persona interessada.

Qualsevol persona amb capacitat d’actuar pot actuar en representació d’una altra davant les administracions públiques.

És important el que es diu a l’article 32.3 de la LRJAPPAC “ Per a formular sol·licituds, entaular recursos, desistir d’accions i renunciar a drets en nom d’una altra persona, s’ha d’acreditar la representació per qualsevol mitjà vàlid en el dret que en deixi constància fidedigna, o per mitjà d’una declaració en una compareixença personal de l’interessat o la interessada. Per als actes i les gestions de mer tràmit es presumeix aquella representació”.

La falta d’acreditació o l’acreditació insuficient de la representació no impedeix que es consideri realitzat l’acte de què es tracti, sempre que s’aporti aquella o se n’esmeni el defecte dins el termini de deu dies que ha de concedir a aquest efecte l’òrgan administratiu, o d’un termini superior quan les circumstàncies del cas així ho requereixin.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior de l’article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Advertisements

About Francesc Xavier Sánchez Moragas

Llicenciat en dret. Assessor i formador. Especialista en temes de disciplina del mercat i drets de les persones consumidores.

Posted on 10 Agost 2013, in ANEM A RECLAMAR, DRETS PERSONES CONSUMIDORES and tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: