Les persones consumidores i la Indemnització per danys i perjudicis

El nostre dret a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que patim com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis de consum.

La Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya  -LCCC- estableix en el seu article 124 què:

1. Les persones consumidores tenen dret, d’acord amb el que estableix la normativa aplicable, a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que pateixin com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis.

2. La Generalitat ha d’adoptar les mesures adequades per a afavorir la reparació i la indemnització de danys i perjudicis a les persones consumidores.

3. Els danys derivats de la prestació d’un servei públic estan sotmesos a les regles aplicables sobre responsabilitat patrimonial de l’Administració.

En el dret del consum, un dany, és produeix a una persona consumidora o usuària, quan aquesta  pateix un fet que li suposa un cost, ja sigui econòmic, físic o emocional.

En aquesta situació tenim una víctima que pateix el dany, la persona consumidora o usuària i un causant que provoca el dany, l’empresa que fabrica o  comercialitza un producte o presta un servei .

Com veieu, el Codi de Consum ens indica que les persones consumidores tenim dret a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que patim com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis, en el marc de la normativa aplicable, pel que sempre haurem d’estar, en l’àmbit del dret civil, al que indiqui el Codi Civil espanyol i la normativa sectorial específica que s’hagi d’aplicar i en el cas del dret del consum públic, al que s’estableix en el Decret 151/2013, de 9 d’abril, sobre la potestat sancionadora en matèria de consum i sobre el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis –DPSC-.

Començarem per analitzar les solucions que ofereix la normativa civil

La responsabilitat contractual i la responsabilitat extracontractual

L’article 1089 del Codi civil Espanyol –CC- ens diu que les obligacions neixen de la llei, dels contractes i quasicontractes, i dels actes i omissions il·lícits o en què hi hagi qualsevol gènere de culpa o negligència.

Si l’obligació ja existia, l’article  1101 CC ens diu que “Queden subjectes a la indemnització dels danys i perjudicis causats els qui en el compliment de les seves obligacions incorrin en dol, negligència o morositat, i els qui de qualsevol altra manera contravenen al tenor d’aquelles”.

I encara que no hi hagi obligació prèvia,  l’article  1902 del CC estableix que: “El qui per acció o omissió causa dany a algú altre, si hi intervé culpa o negligència, resta obligat a reparar el dany causat”.

Normalment, entre la persona consumidora o usuària hi ha una relació contractual amb l’empresa que ven o presta el servei, per aquest motiu, sovint parlem de responsabilitat contractual (art 1101 CC quan hi ha una obligació prèvia entre les parts).

Ara bé, la persona consumidora o usuària també pot patir un dany ocasionat per alguna qüestió que no era objecte del contracte, però que hi pot estar relacionat. En aquest cas, tenim també una responsabilitat extracontractual (art 1902 CC quan  no hi ha obligació prèvia entre les parts).

Produït aquest dany, el causant ha de procedir a indemnitzar a la víctima, pel que es garanteix una compensació per aquesta persona consumidora en particular, però a més,  l’empresa, coneixedora d’aquesta responsabilitat, normalment prendrà mesures per evitar el risc que es produeixi l’accident, per tant, la responsabilitat estimula la prevenció dels  riscs i això també contribueix a la protecció dels interessos generals de les persones consumidores.

Quan hi ha responsabilitat i obligació d’indemnitzar?

Tenim dos tipus de responsabilitat, la responsabilitat per culpa i la responsabilitat objectiva.

La responsabilitat per culpa

Què és la culpa o la negligència?

La culpa és allò que fa responsable a una persona pels seus actes, malgrat no voler causar el dany, perquè si ho hagués volgut fer ja estaríem parlant d’una intenció de causar dany, del que es diu una actitud dolosa i quan hi ha dol, llavors, en alguns casos,  ja no només parlem d’indemnitzacions, sinó que ja parlem de delictes.

L’article 10 del Codi Penal Espanyol –CP- ens diu que són delictes o faltes les accions i omissions doloses o imprudents penades per la llei.

Aquesta actuació per accions o omissions doloses també genera el dret a ser indemnitzat per danys i perjudicis, tal i com assenyala l’article  109 del -CP- quan  ens diu que l’execució d’un fet descrit per la llei com a delicte o falta obliga a reparar, en els termes que preveuen les lleis, els danys i perjudicis que ha causat .

El límit entre la culpa i el dol, el tenim en la imprudència.

Diem que una persona és imprudent, quan malgrat no haver volgut cometre un fet, en té la culpa del resultat i aquesta culpa o bé pot ser conscient, en el sentit que es reconeix el perill de la situació però es confia que no comportarà cap risc, o bé  inconscient,  quan no es reconeix el perill i per tant no s’adverteix  cap possibilitat de risc.

  • La Imprudència és greu quan suposa la infracció de normes de cura o diligència elementals, les que respectaria qualsevol persona mitjana o fins i tot la persona menys curosa o diligent.
  • La Imprudència és  lleu quan suposa la infracció de normes de cura o diligència no tant elementals, les que respectaria una persona curosa.

De moment però ens quedem en la idea de la causació d’un dany per la culpa o la negligència, sense voler-ho fer, però fent-ho malament, o dit d’una altra manera, fent-ho sense complir amb els estàndards aplicables en la regulació del sector que es tracti.

L’article 1104 Codi Civil Espanyol –CC- especifica que la culpa o negligència del deutor consisteix en l’omissió d’aquella diligència que exigeix la naturalesa de l’obligació i correspon a les circumstàncies de les persones, del temps i del lloc.

Quan l’obligació no expressa la diligència que s’ha de prestar en el seu compliment, s’exigeix la que correspondria a un bon pare de família.

Tots els comerciants i comerciantes i els prestadors i prestadores de serveis han d’actuar amb un determinat grau de professionalitat. Aquesta exigència de “saber fer” és el que en el món jurídic s’anomena “lex artis”.

A tota persona professional, dins del seu camp de treball, se li pressuposa aquesta “lex artis”. Per aquest motius, les persones professionals sanitàries han d’actuar d’acord amb un nivell determinat de coneixement i han de prendre les decisions d’acord amb aquests coneixements, tal i com també ho han de fer les persones de l’àmbit del dret, els professionals que es dediquen al manteniment de vehicles, els fabricants de productes, els professionals de la construcció, etc.

Aquest és el grau de diligència o de saber fer que s’exigeix a comerciants i prestadors de serveis per garantir la seguretat de les persones consumidores i usuàries.

L’article  122-2 del LCCC estableix que “Els qui produeixin, importin, distribueixin, manipulin o comercialitzin béns i serveis, en llur qualitat de professionals, tenen l’obligació de subministrar béns o prestar serveis segurs i, en conseqüència, han d’actuar amb diligència per a evitar la posada al mercat de béns i serveis insegurs…”

Les diferents responsabilitats dels fabricants, dels distribuïdors i dels establiments que venen o presten serveis ja va ser analitzada a l’article  “El codi de consum i els aspectes de seguretat i de responsabilitat empresarial” i a l’article “Seguretat de serveis i productes de consum”.

Com provar la culpa o negligència?

Si volem ser indemnitzats i ens dirigim a la via judicial, l’article 217.2  de la Llei d’Enjudiciament Civil –LEC- ens diu que: “ Correspon a l’actor i al demandat reconvinent la càrrega de provar la certesa dels fets dels quals es desprengui ordinàriament, segons les normes jurídiques aplicables, l’efecte jurídic corresponent a les pretensions de la demanda i de la reconvenció”.

En aquests casos, quan es vol provar la culpa o negligència, ho hauria de provar la persona consumidora, però la jurisprudència del Tribunal Suprem ho ha matisat en alguns casos i actualment s’està utilitzant el que es coneix com a teoria del risc, on hi ha una “inversió de la càrrega de la prova”, pel que si es produeix un dany, es pressuposa que la conducta ha estat negligent i és l’empresa la que ha de provar que va actuar diligentment.

Això només s’aplica quan el demandat ha creat un risc, que s’ha materialitzat en la víctima i n’ha tret un benefici econòmic.

Aquesta inversió de la càrrega de la prova no s’aplica mai als danys causats en les prestacions sanitàries.

En tot cas, cal:

  • Què l’empresa hagi realitzat alguna acció que hagi contribuït a la causació del dany o que no hagi realitzat alguna acció (omissió) que hagués pogut evitar o minimitzar el dany.
  • Què hi hagi una relació causal entre la conducta de l’empresa i el dany produït.
  • Què existeixi culpa o negligència.
  • La responsabilitat objectiva

En aquest tipus de responsabilitat no cal ni culpa ni negligència, n’hi ha prou que hi hagi un dany i que es pugui relacionar amb la conducta del causant.

Aquí la víctima no ha de provar doncs la culpa o negligència sinó que només s’ha de provar el nexe causal entre el fet i el dany sofert.

El Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries, estableix en el seu article  131, que el Govern, amb  l’audiència prèvia dels interessats i de les associacions de consumidors i usuaris, pot establir un sistema d’assegurança obligatòria de responsabilitat civil derivada dels danys causats per béns o serveis defectuosos i un fons de garantia que cobreixi, totalment o parcialment, els danys consistents en mort, intoxicació i lesions personals.

En aquest sentit, algunes activitats empresarials han de disposar d’aquestes assegurances obligatòries per cobrir aquestes responsabilitats si bé, sempre es recomanable contractar l’assegurança de responsabilitat civil, encara que no sigui de caràcter obligatori.

L’article 1107 CC ens diu que els danys i perjudicis de què respon el deutor de bona fe són els previstos o els que s’han pogut preveure en el moment de constituir-se l’obligació i que són conseqüència necessària de la falta de compliment.

En cas de dol el deutor ha de respondre de tots els que, coneguts, derivin de la falta de compliment de l’obligació i a més, l’article 1102 CC ens diu que la responsabilitat procedent del dol és exigible en totes les obligacions i la renúncia de l’acció per fer-la efectiva és nul·la.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

 

Advertisements

About Francesc Xavier Sánchez Moragas

Llicenciat en dret. Assessor i formador. Especialista en temes de disciplina del mercat i drets de les persones consumidores.

Posted on 26 gener 2014, in INDEMNITZACIONS and tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

%d bloggers like this: