A qui li estem comprant un producte quan ho fem online?

Ja vaig comentar en un altre article d’aquet mateix blog, que no sempre les coses són el que semblen i que fins i tot quan entrem a comprar a un establiment comercial de la nostra ciutat, hi ha ocasions que es fa difícil saber amb qui estem contractant realment, perquè a vegades  les marques que s’exhibeixen als rètols de l’exterior de  l’establiment fan referència a fabricants amb els que potser el detallista no hi té cap relació o bé simplement actua com a intermediari. Però en tot cas, quan comprem en un establiment físic, ens és força fàcil saber amb qui estem fent els nostres tractes, qui ens ha donat la informació sobre el producte i on hem d’anar en el cas que sorgeixi algun problema.

Però això no queda tant clar quan comprem per Internet, perquè no tenim cap contacte directe amb la persona física o jurídica a la que li comprem el producte, no sabem on està la seva ubicació física real i hem de tenir molt clar que aquesta persona serà la responsable de complir amb el contracte, atendre les nostres reclamacions i donar-nos el servei post-venda i en cas de tenir problemes amb la nostra compra, si no tenim aquesta informació, no tindrem a qui reclamar ni sabrem on demanar ajuda o denunciar els fets, ja sigui  a les administracions de consum o als òrgans judicials.

Els nostres drets com a persones consumidores depenen del lloc on estigui ubicada l’empresa on comprem. D’això en dependrà la llei del contracte que serà d’aplicació i l’administració o el tribunal que hauria d’actuar en cas de conflicte.

On s’han de buscar aquestes dades?

La normativa de referència en aquest sector és la Llei 34/2002, de 11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic, i en el seu article 10 s’estableix, pel que ara ens interessa,  que el titular de la pàgina web està obligat/da a facilitar tant a les persones consumidores com als òrgans competents de forma permanent, fàcil, directa i gratuïta,  la següent informació:

  • El seu nom o denominació social
  • La seva residència o domicili o, si no, la direcció d’un dels seus establiments permanents a Espanya;
  • La seva adreça de correu electrònic i qualsevol altra dada que permeti establir amb ell una comunicació directa i efectiva.
  • Les dades de la seva inscripció en el Registre Mercantil en el qual, si s’escau, estiguin inscrits o d’aquell altre registre públic en què ho estiguin per a l’adquisició de personalitat jurídica o als únics efectes de publicitat.
  • El número d’identificació fiscal que li correspongui.

Aquesta obligació de facilitar aquesta informació es donarà per complerta si l’empresa la inclou en la seva pàgina o lloc d’Internet. Per tant, el primer que hem de fer és buscar aquestes dades en algun punt de la pàgina web, normalment serà a la “pestanya” “Avis Legal” o a “informació i contacte”.

Un cop tinguem aquesta informació ja sabem a qui comprarem el producte, el seu nom, la seva adreça, el seu NIF i tindrem un correu electrònic o un telèfon per contactar-hi.

Ara ens podem trobar en tres supòsits:

  • L’empresa té la seva residència o domicili a Espanya
  • L’empresa té la seva residència o domicili en països membres de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu
  • L’empresa té la seva residència o domicili en països no membres de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu

I si no trobem aquesta informació a la pàgina web?

Penseu que aquesta obligació l’estableix una llei espanyola, pel que si esteu utilitzant una web d’un altre país, potser no tindrà cap obligació legal de facilitar aquestes dades.

En tot cas, podem mirar a qui correspon el registre del nom de domini a la base de dades “Whois”, que com el seu nom en anglès indica, ens dirà “qui és” a http:/www.whois.net. Això també és pot fer per exemple des de la pàgina web propietat de  “Nominalia” que trobareu a  l’adreça: http://www.nominalia.com/.

La protecció dels nostres drets com a persones consumidores serà diferent en cada cas perquè la Llei 34/2002, de 11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic no es pot aplicar en tots aquests supòsits.

Aquesta llei estableix clarament en el seu article 2 que només s’aplica a les empreses que tenen la seva seu a Espanya.

Quan s’entén que te la seva seu a Espanya? Doncs quan la seva residència o el seu domicili social estigui en el territori espanyol, sempre que la gestió administrativa i la direcció del negoci es faci en aquests llocs, però si es fa en un altre lloc, aquest serà el lloc on efectivament estigui ubicada l’empresa.

Hi ha algunes empreses espanyoles que tenen el seu domicili social a altres països i en canvi dirigeixen el seu negoci des d’Espanya. Això ho fan per motius fiscals o precisament per no complir amb aquesta normativa espanyola. Si es comprova que el domicili fiscal està fora d’Espanya per algun d’aquests motius, igualment se’ls aplicarà aquesta normativa.

I si les empreses no estan a Espanya?

Doncs hem de diferenciar dos àmbits diferents. Les empreses dels països membres de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu i les dels països no membres.

Pel cas d’empreses dels països membres de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu

S’aplica la llei quan les persones destinatàries del portal estiguin a Espanya i afecti a les següents matèries:

  • Drets de propietat intel·lectual o industrial.
  • Publicitat per institucions d’inversió col· lectiva.
  • Activitat d’assegurança directa realitzada en règim de dret d’establiment o en règim de lliure prestació de serveis.
  • Obligacions nascudes dels contractes celebrats per persones físiques que tinguin la condició de consumidors.
  • Règim d’elecció per les parts contractants de la legislació aplicable al seu contracte.
  • Licitud de les comunicacions comercials per correu electrònic o altre mitjà de comunicació electrònica equivalent no sol · licitades.

Pel cas dels prestadors establerts en un Estat no pertanyent a la Unió Europea o a l’Espai Econòmic Europeu

Si dirigeixen els seus serveis específicament al territori espanyol queden subjectes a aquesta norma, sempre que això no contravingui al que s’hagi establert en els tractats o convenis internacionals que siguin aplicables.

Si voleu més detalls sobre aquest tema podeu consultar l’article del blog “les persones consumidores i el comerç internacional”.

Quan diem tant en el primer cas com en el segon, que una empresa dirigeix els seus serveis al territori espanyol hem de prendre en consideració elements com d’idioma de la pàgina o el lloc on es realitza la venda.

Quina normativa regula la llei del contracte i on s’ha de reclamar?

Tots els contractes es fan en un marc legal concret. Aquest marc legal és el que regula com poden ser els contractes, la seva forma, el continguts… és el que es coneix com la “llei del contracte”.

Doncs bé, quan comprem per Internet, la llei del contracte depèn, tal i com ens diu l’article 26 de Llei 34/2002, del que disposen les normes de Dret internacional privat de l’ordenament jurídic espanyol, i s’ha de prendre en consideració el que hem comentat abans.

Això vol dir que si contractem des de qualsevol punt de Catalunya i sigui d’aplicació la Llei 34/2002, la normativa a aplicar seran els Reglaments europeus, la normativa estatal i la normativa catalana.

Quan no sigui d’aplicació la Llei 34/2002, caldrà estudiar quina norma és l’aplicable en base als criteris del dret privat internacional.

El conveni de Viena – Conveni sobre la llei aplicable a les obligacions contractuals obert a la signatura a Roma el 19 de juny de 1980 – estableix en el seu article 5 que és d’aplicació als contractes que tinguin per objecte el subministrament de béns mobles corporals o de serveis a una persona, el consumidor, per a un ús que pugui ser considerat com aliè a la seva activitat professional, així com als contractes destinats a la finançament d’aquests subministraments.

En aquests casos, l’elecció per les parts de la llei aplicable no podrà privar el consumidor de la protecció que li assegurin les disposicions imperatives de la llei del país en què tingui la residència habitual, en els següents supòsits:

  • Si la celebració del contracte hagués estat precedida, en aquest país, per una oferta que li hagi estat especialment dirigida o per publicitat, i si el consumidor hagués emplenat en aquest país els actes necessaris per a la celebració del contracte, o
  • Si l’altra part contractant o el seu representant hagi rebut la comanda del consumidor en aquest país, o
  • Si el contracte fos una venda de mercaderies i el consumidor hagués anat d’aquest país a un país estranger i hagués passat la comanda, a condició que el viatge hagués estat organitzat pel venedor per tal d’incitar el consumidor a comprar.

En defecte d’elecció realitzada per les parts, aquests contractes es regiran per la llei del país en què el consumidor té la residència habitual, si concorren les circumstàncies descrites en els supòsits anteriors.

Però això no s’aplica a:

a) als contractes de transport; però si als contractes que, per un preu global, comprenguin prestacions combinades de transport i allotjament.

b) als contractes de subministrament de serveis quan els serveis s’hagin de prestar al consumidor, exclusivament, en un país diferent d’aquell en què tingui la residència habitual.

Normativa i reclamacions quan sigui aplicable la llei 34/2002

Cal tenir en compte que d’acord amb l’article 29  de la Llei 34/2002, quan aquesta llei sigui d’aplicació, tindrem que  els contractes celebrats per via electrònica en què intervingui com a part un consumidor es presumiran celebrats al lloc en què aquest tingui la residència habitual, cosa que no passa quan és entre empresaris o professionals, que en defecte de pacte, es presumiran celebrats en el lloc en què estigui establert el prestador de serveis.

En aquests casos, si tenim el domicili a Catalunya, és aplicable la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de Consum de Catalunya.

Ara bé, com ja he comentat en altres ocasions, quan parlem de la protecció de les persones consumidores des de l’àmbit del Codi de Consum de Catalunya o des del marc estatal, regulat pel Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries –TRLGDCU-,  ho fem des d’un punt de vista de la protecció que s’atorga a les persones consumidores des del dret administratiu, que permet, als organismes públics competents,  imposar sancions als agents econòmics del mercat que no respecten aquests drets, però aquests òrgans administratius no poden entrar en el fons de l’assumpte per tal de solucionar el conflicte entre ambdues parts, ja que aquesta funció està reservada als òrgans jurisdiccionals, tal i com s’estableix a l’article 2.1 de la Llei Orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial -LOPJ

Per tant, les administracions públiques de consum, defensen els drets de les persones consumidores defensant aquests drets com a drets d’interès generals, no com a drets particulars (malgrat les noves possibilitats que han introduït els articles 333-6 i 333-7 del Codi de Consum).

Així doncs, les persones consumidores poden adreçar-se als serveis públics de consum espanyols per defensar els seus drets des de dues vessants, la gestió d’una reclamació i la presentació d’una denúncia.

Recordem que la gestió d’una reclamació si que permet entrar en el supòsit particular de la persona afectada, però que es fa des del sistema voluntari de la resolució de conflictes de la mediació o des del sistema extrajudicial de l’arbitratge del consum.

En altres casos, si les persones consumidores volen defensar els seus interessos particulars, hauran d’acudir a la via judicial, normalment a l’ordre civil i ja no es podran dirigir al servei públic de consum del seu Ajuntament o del seu Consell Comarcal, sinó que s’hauran de dirigir-se al jutjat que els  hi correspongui, d’acord amb la competència jurisdiccional.

A quin jutjat haurem d’anar?

Doncs bé, això dependrà de diversos factors, però serà molt rellevant saber amb quin empresari estem contractant un bé o un servei i molt  especialment, on té el seu domicili i com ens hem relacionat amb aquest empresari abans de formalitzar el contracte.

Quina és la publicitat que ens ha fet arribar, des de quin lloc, en quin idioma i on s’ha realitzat la prestació del contracte.

S’ha de tenir en compte que en l’accés a la justícia, les persones consumidores, com a part febles de les relacions contractuals, també gaudeixen de certs avantatges davant dels diferents sectors empresarials, doncs es busquen les connexions dels contractes subscrits amb les persones consumidores de tal manera que aquestes gaudeixin d’una certa previsibilitat jurídica de la llei aplicable al seu cas i que a l’hora hagin de patir el mínim de costos processals, facilitant-los l’accés al seu tribunal més proper.

Si bé s’ha de tenir en compte el principi dispositiu de les parts, que permet als subjectes vincular els seus litigis a un ordenament o a un altre de forma lliure, això només es podrà fer sempre i quan no respongui a condicions asimètriques entre les parts, per aquest motiu, l’article 54.2 de la Llei d’Enjudiciament Civil – LEC –  ens diu que,  en els contractes d’adhesió o que contingui condicions generals imposades per una de les parts o que es celebrin amb les persones consumidores, no és vàlida la submissió expressa.

A més hem de tenir en compte que l’article 90 del TRLGDCU estableix com a clàusula abusiva:

  1. La submissió a arbitratges diferents de l’arbitratge de consum, llevat que es tracti d’òrgans d’arbitratge institucionals creats per normes legals per a un sector o un cas específic.
  2. La previsió de pactes de submissió expressa a un jutge o tribunal diferent del que correspongui al domicili del consumidor i usuari, al lloc del compliment de l’obligació o aquell en què estigui situat el bé si aquest és immoble.
  3. La submissió del contracte a un dret estranger respecte al lloc on el consumidor i usuari emeti la declaració negocial o on l’empresari exerceixi l’activitat dirigida a la promoció de contractes de la mateixa o similar naturalesa.

L’article 50 de la LEC i següents ens diuen que, pel que fa a les demandes que vulguin presentar les persones consumidores contra empreses que:

Siguin persones físiques, en principi, la competència territorial la tindria el tribunal del domicili del demandat, però si qui demanda és una persona consumidora i ho fa contra una persona empresària o professional en el marc de la seva activitat professional, la demanda es pot presentar en el lloc on tingui el domicili l’activitat i si en té més d’un, en qualsevol dels llocs on hi tingui domicili, a elecció de l’actor. Per tant, si la persona consumidora ha comprat un producte en el seu municipi podrà presentar la demanda en el jutjat que té més proper, amb independència que el demandat tingui el seu domicili en un altre lloc.

Si són persones jurídiques,   poden ser demandades on les relacions jurídiques que han motivat el litigi hagin nascut, sempre que en aquest lloc hi tingui un establiment obert al públic o un representant autoritzat per actuar en nom de la persona jurídica.

Aquí la jurisprudència ha anat configurant la venda per Internet, com un establiment virtual de l’empresari situat a casa de cada consumidor, el que vol dir que la pàgina web pren el relleu de l’establiment físic i s’ubica a cada lloc on es contracta, pel que la persona consumidora pot presentar la demanda davant del tribunal competent del seu domicili, el que facilita molt les coses.

En aquest sentit es pronuncia per exemple el “Juzgado de lo Mercantil nº1, Bilbao, a 1-9-2008, nº414/2008, nº autos 401/2008”.

Normativa i reclamacions en aplicació del dret privat internacional

Fetes aquestes observacions dins de l’àmbit nacional, per a fer valer davant dels tribunals de justícia els drets de les persones consumidores, analitzarem ara breument, la dimensió internacional dels contractes de consum.

En primer lloc haurem de diferenciar dos tipus de relacions internacionals de les persones consumidores, la comunitària i l’extracomunitària.

Demandes en l’àmbit comunitari

En l’àmbit comunitari, per determinar el fòrum, s’aplica el Reglament (CE) n º 44/2001 del Consell, de 22 de desembre de 2000, relatiu a la competència judicial, el reconeixement i l’execució de resolucions judicials en matèria civil i mercantil,i en l’àmbit extracomunitari la LOPJ.

Si bé el fòrum general establert en el Reglament 44/2001 és el fòrum del domicili del demandat, en el cas de contractes amb persones consumidores, aquest fòrum general cedeix davant d’un fòrum especial de la persona consumidora. Encara que això no és per tots els casos, sinó pels que es recullen a l’article 15 del Reglament.

article 15

  1. En matèria de contractes celebrats per una persona, el consumidor, per a un ús que pugui considerar aliè a la seva activitat professional, la competència quedarà determinada per aquesta secció, sense perjudici del que disposa l’article 4 i en el punt 5 de l’article 5 :
  2. a) quan es tracta d’una venda a terminis de mercaderies;
  3. b) quan es tracta d’un préstec a terminis o d’una altra operació de crèdit vinculada al finançament de la venda d’aquests béns;
  4. c) en tots els altres casos, quan l’altra part contractant exerceixi activitats comercials o professionals en l’Estat membre del domicili del consumidor o, per qualsevol mitjà, dirigeixi aquestes activitats a aquest  Estat membre o diversos estats membres, inclòs aquest últim, i el contracte estigui comprès en el marc d’aquestes activitats.
  5. Quan el cocontractant  del consumidor no estigui domiciliat en un Estat membre, però posseeixi una sucursal, agència o qualsevol altre establiment en un Estat membre, es considerarà per a tots els litigis relatius a la seva explotació que està domiciliat en aquest Estat.
  6. Aquesta secció no s’aplica al contracte de transport, llevat del cas dels que, per un preu global, ofereixen una combinació de viatge i allotjament.

Si ens trobem dins d’aquests supòsits, l’article 16 del Reglament estableix quins són els tribunals competents:

article 16

  1. L’acció per part d’una persona consumidora contra l’altra part contractant pot interposar-se davant els tribunals de l’Estat membre en què estigui domiciliada aquesta part o davant el tribunal del lloc en què estigui domiciliat el consumidor.
  2. L’acció presentada contra el consumidor per l’altra part contractant només podrà interposar-se davant els tribunals de l’Estat membre en què estigui domiciliat el consumidor.
  3. Aquest article no afecta el dret de presentar una reconvenció davant el tribunal que entén d’una demanda principal de conformitat amb aquesta secció.

En un litigi de consum comunitari, no és jurídicament el mateix que, una persona consumidora de Catalunya rebi a casa seva una publicitat escrita en català o castellà, d’una empresa italiana i que compri el producte de la publicitat, que una persona consumidora de Catalunya viatgi a Itàlia i rebi una publicitat d’una empresa italiana, en italià i el compri a Itàlia.

En el primer cas, estem dins de l’àmbit que preveu l’article 15.1.c) i es podrà demandar a l’empresa italiana davant del tribunal del domicili del consumidor encara que el domicili de l’empresa estigui a Itàlia, tal i com estableix l’article 16.1 del Reglament, mentre que en el segon cas, nomes ho podrà fer davant del tribunal del domicili de l’empresa Italiana o si aquesta empresa tingués una sucursal, agència o qualsevol altre establiment en un Estat membre, també es podria fer davant dels tribunals d’aquest Estat

Per tant, una persona consumidora només pot ser demandada davant del tribunal del seu domicili, mentre que aquesta persona consumidora pot optar per demandar a l’empresari davant del tribunal on aquest tingui el seu domicili o del tribunal on hi tingui el domicili el consumidor.

I pel que abans ja havíem comentat sobre el principi dispositiu de les parts pel que fa a la jurisdicció, l’article 17 del Reglament preveu els supòsits en que es pot aplicar.

article 17

Únicament prevaldran sobre les disposicions d’aquesta secció els acords atributius de competència:

  1. posteriors al naixement del litigi, o
  2. que permetés al consumidor formular demandes davant tribunals diferents dels indicats en aquesta secció, o
  3. que havent-se celebrat entre un consumidor i la seva cocontractant, domiciliats o amb residència habitual en el mateix Estat membre en el moment de la celebració del contracte, atribuís competència als tribunals de l’Estat membre, llevat que la llei d’aquest prohibís aquests acords .

Demandes en l’àmbit extracomunitari

Quan comprem a un altre país i tenim algun tipus de problema els tribunals competents són els d’aquest altre país i no pas el espanyols, doncs l’article 21.1 dela LOPJ estableix que:

Els jutjats i els tribunals espanyols coneixen dels judicis que se suscitin en el territori espanyol entre espanyols, entre estrangers i entre espanyols i estrangers d’acord amb el que estableixen aquesta Llei i els tractats i els convenis internacionals en els quals Espanya sigui part.

Però en el cas de la compra electrònica seran competents els tribunals espanyols quan els prestadors de serveis   tinguin portals en castellà i aquests portals ofereixin béns o serveis clarament a les persones consumidores espanyoles, encara que caldrà veure en cada cas que en diuen els tractats o convenis internacionals en relació a aqueta qüestió, pel país on el prestador de serveis tingui el seu domicili.

L’article 22.4 de la  LOPJ que estableix que:

4t. Així mateix, en matèria de contractes de consumidors, quan el comprador tingui el domicili a Espanya si es tracta d’una venda a terminis d’objectes mobles corporals o de préstecs destinats a finançar-ne l’adquisició; i en cas de qualsevol altre contracte de prestació de serveis o relatiu a béns mobles quan la celebració del contracte hagi estat precedida per una oferta personal o de publicitat realitzada a Espanya o el consumidor hagi dut a terme en territori espanyol els actes necessaris per a la celebració del contracte; en matèria d’assegurances, quan l’assegurat i l’assegurador tinguin el domicili a Espanya; i en els litigis relatius a l’explotació d’una sucursal, agència o establiment mercantil, quan aquest es trobi en territori espanyol. En matèria concursal cal atenir-se al que disposa la llei reguladora.

Resolució extrajudicial de conflictes

Com hem vist, si comprem per Internet a un país no comunitari i la cosa no surt bé podem tenir molts problemes per solucionar el nostre conflicte.

De totes formes, quan tinguem una reclamació de consum, sigui on sigui, el primer que hem de fer és intentar solucionar-la amb els nostres recursos, adreçant una comunicació a l’empresa exposant els fets i exigint la solució del nostre problema.

Si no obtenim resposta o la resposta no és satisfactòria haurem de valorar si és oportú i convenient presentar la demanda judicial, però si veiem que els costos de presentar la demanda superen el cost que ens ha originat la compra, llavors podem optar per presentar una queixa o una denúncia o sol·licitar algun tipus de mecanisme de resolució extrajudicial de conflictes, com pot ser la mediació i l’arbitratge.

A continuació us deixo una llista d’organismes internacionals de protecció a les persones consumidores que poden ser útils per intentar solucionar el conflicte o si més no per denunciar els fets.

econsumer.gov: És una iniciativa de la Xarxa Internacional de Protecció al Consumidor i Aplicació de la Llei (ICPEN). ICPEN és una xarxa d’organitzacions governamentals involucrada en l’aplicació de les lleis de les pràctiques del comerç just i altres activitats de protecció al consumidor.

Podeu presentar les vostres queixes al següent enllaç.

Si voleu contactar amb els organismes competents de consum de cada un dels membres de la Xarxa Internacional de protecció al Consumidor ho podeu fer en els següents enllaços:

Australia : Comissió de la Competència i consum d’Australia
Bèlgica : Comissió de Protecció de la Privacitat Direcció General de Aplicació de la Llei i Mediació
Canada : Buró de Competència de Canadà
Xile : Servei Nacional del Consumidor (SERNAC)
Costa Rica : Direcció de recolzament al consumidor
Dinamarca : L’ Agència Nacional del Consumidor
República Dominicana : Pro Consumidor
Egipte : Autoritat de la Competència d’Egipte
Estònia : Consell de Protecció al Consumidor
Finlàndia : Agencia del Consumidor i Defensor del Consumidor
Hongria : Inspectorat General para a la Protecció al Consumidor (GICP)
Irlanda : Agencia Nacional del Consumidor
Itàlia : Autoritat italiana de la competència
Japó : Buró de Polítiques de la Qualitat de Vida, Oficina del Gabinet
Letònia : Centre de Protecció als Drets del Consumidor
Lituània : Autoritat Estatal de Protecció als drets del Consumidor.
Mèxic: Procuradoria Federal del Consumidor (Profeco)
Països Baixos: Autoritat del Consumidor, Ministeri d’Afers Econòmics
Nova Zelanda : Ministeri d’Afers del Consumidor
Noruega : Defensor del Consumidor de Noruega
Polònia : Oficina para a la Competència i Protecció al Consumidor
Corea del Sud : Consell de Protecció al Consumidor de Corea (KCPB)
Espanya : Agencia Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició
Suècia : Agencia del Consumidor de Suècia
Suiza : Buró Federal d’Afers del Consumidor
Regne Unit : Oficina del Comercio Justo
Estats Units : Comissió Federal de Comerç

Pel que fa a la normativa de protecció de les persones consumidores a la República Popular Xina, podeu accedir al text de la llei en aquest enllaç a la base de dades de la Organizació Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI) i també en el seu enllaç en relació a la normativa més important del país.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  a l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Advertisements

About Francesc Xavier Sánchez Moragas

Llicenciat en dret. Assessor i formador. Especialista en temes de disciplina del mercat i drets de les persones consumidores.

Posted on 20 Octubre 2014, in COMPRA ON LINE and tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

%d bloggers like this: