La inspecció municipal de consum i la seguretat de les persones consumidores

DIA MUNDIAL CONSUMIDORS 2015

A les portes del proper Dia Mundial de les persones consumidores del  15 de març, es celebra avui a Premià de Mar la IX Assemblea de la Xarxa Local de Consum i la XX Trobada de Serveis Municipals de Consum.

La Xarxa Local de Consum (XLC) és una agrupació voluntària que agrupa a 309 serveis municipals de defensa de les persones consumidores  de tota la província de Barcelona, que neix a proposta i amb el suport de la Diputació de Barcelona i que ha servit durant aquests últims 20 anys, per cohesionar les polítiques i els programes locals de protecció i defensa de les persones consumidores i usuàries i sobre tot, per poder treballar de manera coordinada, compartir iniciatives, objectius i mitjans.

Com a tècnic de consum des dels inicis de les primeres oficines municipals de consum (OMIC) a Espanya, durant els anys vuitanta, desenvolupant tasques d’inspecció en l’àmbit de la disciplina del mercat i la defensa de les persones consumidores, he tingut l’oportunitat de treballar amb els companys i companyes que formen part d’aqueta xarxa i vull manifestar el meu reconeixement i la meva gratitud a tots els que n’han format part  i encara avui en formen part i que han aportat els seus coneixements i la seva experiència en el si de la XLC , ajudant a crear aquest col·lectiu professional en els nostres ajuntaments.

Si bé  ja vaig comentar en un altre article d’aquest blog, que a data d’avui els serveis públics municipals de consum no tenen un futur clar en el marc de la Llei 27/2013, de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), crec que aquests serveis representen una de les despeses menys costoses del municipi i una de les tasques més agraïdes per la població, que troben en les OMIC un suport de les seves administracions locals, en la defensa dels seus drets com a persones consumidores i per tant, com a part feble en les relacions contractuals.

Vull recordar que en aquests serveis hi ha de mitjana un/a tècnic/a per cada 36.697 habitants i que cada  persona que presta els seus serveis a una OMIC atén una mitjana de 1.457 casos per any.

Per aquest motiu, bo i que estem parlant de 309 punts de defensa de les persones consumidores a la Província de Barcelona de l’àmbit local, en realitat la feina del dia a dia que presten aquests tècnics i tècniques es fa en una certa solitud i per aquest motiu és tant important el suport que presta  el Servei de Suport a les Polítiques de Consum de la Diputació de Barcelona i l’espai de trobada que suposa la  Xarxa Local de Consum, per aprofitar recursos, coneixements, experiències i per ajudar a sentir-se part d’un col·lectiu de persones que treballen pel mateix objectiu comú, la protecció dels interessos generals de tots els ciutadans i ciutadanes en la seva vessant de persones consumidores.

Agrair també a tots els companys i companyes de l’Agència Catalana del Consum  el seu treball de coordinació i de suport a les oficines municipals de consum dels Ajuntaments i molt especialment els esforços que ha realitzat en l’àmbit formatiu, creant un perfil professional de tècnics i tècniques de consum, amb les seves 25 edicions del curs d’Assistents Tècnics en Consum – ATC-.

En aquests anys de treball conjunt, la meva aportació ha estat des de l’àmbit de la inspecció municipal el consum i per aquest motiu m’agradaria fer un petit repàs de l’evolució de les tasques inspectores.

Ponent en el IV Mòdul d’Inspecció Municipal de Consum ” La responsabilitat de la inspecció de consum i la detecció de riscos . Organitzat per la Diputació de Barcelona el novembre 2012.  Presentació

Els orígens de la inspecció de consum en els primers ajuntaments democràtics

En primer lloc hem de recordar que durant l’any 1981 es produeix a Espanya una de les intoxicacions més importants que s’han registrat mai en aquest país, produïda pel consum d’oli de colza adulterat, que s’havia venut principalment de forma ambulant, en domicilis i en els mercats ambulants.

Aquesta situació va evidenciar que calia un sistema de vigilància més eficaç en els municipis, per tal de controlar la comercialització dels productes alimentaris així com unes normes de seguretat més exigent pels productes.

Programa sobre les Xarxes d’alertes de productes de consum
http://www.ivoox.com/les-xarxes-d-alerta-dels-productes-consum_md_624152_wp_1.mp3″ Ir a descargar

En aquest marc va sorgir la primera normativa espanyola per poder combatre les males pràctiques comercials i per donar cobertura legal a les actuacions de l’administració en el control dels productes. Aquesta norma era el Real Decreto 1945/1983, de 22 de junio, por el que se regulan las infracciones y sanciones en materia de defensa del consumidor y de la producción agro-alimentaria, que encara avui és vigent en algunes comunitats autònomes.

Curiosament aquesta normativa unificava les infraccions en grups temàtics que després, amb el temps, tindrien una autonomia normativa pròpia:

Art. 2. Infraccions sanitàries.
Art. 3. Infraccions en matèria de protecció al consumidor.
Art. 4. Infraccions en matèria de defensa de la qualitat de la producció agroalimentària.
Art. 5. Altres infraccions.

Una de les infraccions sanitàries de la norma fa clarament referència a la problemàtica de l’oli de colza:

2.4 Se calificarán como infracciones sanitarias muy graves: 2.4.3 La promoción o venta para uso alimentario, utilización o tenencia de aditivos o sustancias extrañas cuyo uso no esté autorizado por la normativa vigente en la elaboración del producto alimenticio o alimentario de que se trate, y produzca riesgos graves y directos para la salud de los consumidores.

Una de les infraccions de protecció de les persones consumidores relacionada també amb l’adulteració dels aliments era també :

3.1 Son infracciones por alteración, adulteración o fraude en bienes y servicios susceptibles de consumo:

3.1.3 El fraude en cuanto al origen calidad, composición cantidad, peso o medida de cualquier clase de bienes o servicios destinados al público, o su presentación mediante determinados envases, etiquetas, rótulos, cierres, precintos o cualquier otra información o publicidad que induzca a engaño o confusión o enmascare la verdadera naturaleza del producto o servicio.

Per tant, aquest Reial Decret regulava de forma unitària tots els aspectes que portava associat un bé, tant des del seu punt de vista sanitari, com de protecció dels interessos econòmics del consumidor, com de la qualitat del producte i pel que ara ens interessa, definia la inspecció de consum per primer cop, en el seu article 13.

Art. 13. Inspecció.

13.1 En l’exercici de la seva funció, els inspectors tenen el caràcter d’autoritat i podran sol·licitar el suport necessari de qualsevol altra, així com dels Cossos de Seguretat de l’Estat.

13.2 Podran accedir directament a la documentació industrial, mercantil i comptable de les empreses que inspeccionen quan ho considerin necessari en el curs de les seves actuacions que, en tot cas, tindran caràcter confidencial.

Tant els òrgans de les administracions públiques, com les Empreses amb participació pública, organismes oficials, Organitzacions Professionals i Organitzacions de Consumidors de prestar, quan siguin requerits per a això, la informació que se’ls sol·liciti pels corresponents serveis d’inspecció.

13.3 Quan els inspectors aprecien algun fet que estimen que pugui constituir infracció, alçaran la corresponent acta, en la qual faran constar, a més de les circumstàncies personals de l’interessat i les dades relatives a l’Empresa inspeccionada, els fets que serveixin de base al corresponent procediment sancionador.

13.4 Els inspectors estan obligats de manera estricta a complir el deure de sigil professional. L’incompliment d’aquest deure serà sancionat d’acord amb els preceptes del Reglament de règim disciplinari de les administracions públiques on prestin els seus serveis i amb caràcter supletori en el dels funcionaris civils de l’Estat.

Ja tenim doncs assignades les funcions als inspectors i les inspectores de consum, però també veiem com aquest text assigna competències a les diferents administracions en el seu article 19, on es parla de l’Estat, de les comunitats Autònomes que hagin assumit aquestes competències i finalment als ajuntaments, que seran competents per imposar sancions en relació a les infraccions d’aquesta norma, fins el límit de la quantia que per a l’exercici de la potestat sancionadora estableixi en cada cas la legislació de règim local.

No va ser però  fins a la publicació de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local, que en el seu article 25 s’atorgava explícitament, amb rang de llei,  competències en aquest àmbit.

  1. El Municipio, para la gestión de sus intereses y en el ámbito de sus competencias, puede promover toda clase de actividades y prestar cuantos servicios públicos contribuyan a satisfacer las necesidades y aspiraciones de la comunidad vecinal.
  2. El Municipio ejercerá, en todo caso, competencias, en los términos de la legislación del Estado y de las Comunidades Autónomas, en las siguientes materias:
  3. g) Abastos, mataderos, ferias, mercados y defensa de usuarios y consumidores.
  4. h) Protección de la salubridad pública.

Malgrat això, el punt tercer d’aquest article assenyalava que:

  1. Sólo la Ley determina las competencias municipales en las materias enunciadas en este artículo, de conformidad con los principios establecidos en el artículo 2.

Pel que els ajuntaments podien exercir competències en protecció de les persones consumidores, però sempre d’acord amb el que s’establís a la llei que fos d’aplicació, el que va crear certes dificultats perquè els municipis les poguessin exercir de forma clara.

En aqueta línea es va aprovar la primera llei de defensa de les persones consumidores a nivell estatal, la Ley 26/1984, de 19 de julio, General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios, que en el seu article 41 establia que:

Corresponderá a las autoridades y Corporaciones locales promover y desarrollar la protección y defensa de los consumidores y usuarios en el ámbito de sus competencias y de acuerdo con la legislación estatal y, en su caso, de las Comunidades Autónomas, y especialmente en los siguientes aspectos:

1. La información y educación de los consumidores y usuarios, estableciendo las oficinas y servicios correspondientes, de acuerdo con las necesidades de cada localidad.
2. La inspección de los productos y servicios a que se refiere el artículo 2., 2, para comprobar su origen e identidad, el cumplimiento de la normativa vigente en materia de precios etiquetado, presentación y publicidad y los demás requisitos o signos externos que hacen referencia a sus condiciones de higiene, sanidad y seguridad.
3. La realización directa de la inspección técnica o técnicosanitaria y de los correspondientes controles y análisis, en la medida en que cuenten con medios para su realización, o promoviendo, colaborando o facilitando su realización por otras Entidades y Organismos.
4. Apoyar y fomentar las asociaciones de consumidores y usuarios.
5. Adoptar las medidas urgentes y requerir las colaboraciones precisas en los supuestos de crisis o emergencias que afecten a la salud o seguridad de los consumidores o usuarios.
6. Ejercer la potestad sancionadora con el alcance que se determine en sus normas reguladoras.

En les seves primeres èpoques ja hem pogut comprovar com els aspectes de salut, de qualitat i de preus i etiquetatge quedaven sota l’àmbit de la inspecció de consum, encara que posteriorment, amb els anys, formarien part d’altres àmbits competencials.

La inspecció de consum a Catalunya

Com que a l’Estatut d’autonomia Català, aprovat per la LLEI ORGÀNICA 4/1979, de 18 de desembre, d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 12 estableix que “d’acord amb les bases i l’ordenació de l’activitat econòmica general i la política monetària de l’Estat, correspon a la Generalitat, en els termes d’allò que disposen els articles 38, 131 i els números 11 i 13 de l’apartat 1 de l’article 149 de la Constitució, la competència exclusiva comerç interior, defensa del consumidor i de l’usuari, sens perjudici de la política general de preus i de la legislació sobre la defensa de la competència. Denominacions d’origen en col·laboració amb l’Estat”, la Generalitat va publicar el DECRET 459/1983, de 18 d’octubre, pel qual es tipifiquen les infraccions i es regulen les sancions en matèria de comercialització de béns, productes i prestació de serveis, que també  establia les infraccions i sancions en aquest àmbit, tal i com ho va fer la normativa espanyola que hem analitzat abans i definia a la inspecció de consum en el seu article 13:

1. En l’exercici de la seva funció, els inspectors podran accedir directament quan ho considerin necessari, a la documentació industrial, mercantil i comptable de les empreses que inspeccionin en el curs de llurs actuacions que, en tot cas, tindran caràcter confidencial.
2. Quan els inspectors apreciïn algun fet que creguin que pot constituir infracció, aixecaran la consegüent acta, en la qual faran constar, a més de les circumstàncies personals de l’interessat i les dades relatives a l’empresa inspeccionada, els fets que serveixin de base al corresponent expedient sancionador.
3. Els inspectors estan obligats de manera estricta a complir el deure de secret professional.
L’incompliment d’aquest deure serà sancionat d’acord amb les disposicions vigents en matèria disciplinària.
4. Les empreses amb participació pública, organismes oficials, organismes professionals, organitzacions de consumidors, quan siguin requerits per a això, hauran de facilitar la informació que els sol·liciti el Departament de Comerç i Turisme, a través dels seus òrgans competents.

Aquest Decret, en el seu article 20 també establia que els ajuntaments podien incoar i tramitar procediments sancionadors respecte a les infraccions que, tipificades en el Decret, es trobessin dins del marc de la seva competència en la matèria, segons la Llei de Règim Local i les disposicions de la Generalitat de Catalunya.

Però tal i com va passar amb la normativa espanyola, calia una norma amb rang de llei que regulés la defensa de les persones consumidores i això va arribar de la ma de la Llei 1/1990, de 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris, que en el seu article 29.c) establia que: Les corporacions locals, en l’àmbit de llur competència segons la legislació de règim local vigent, per a la imposició de sancions fins a un límit màxim d’un milió de pessetes. Per reglament s’han d’establir, dins aquest àmbit competencial i fins a aquest límit màxim, les que correspon d’imposar a les corporacions locals, segons les bases de població i el tipus d’infraccions.

Ara bé, aquesta llei es va desenvolupar, pel que fa la inspecció, amb el Decret 206/1990, de 30 de juliol, sobre la inspecció de disciplina del mercat i consum, i en el seu article 1 es diu que:

Article 1                                                  

La  inspecció  de  disciplina  del  mercat   i   consum   correspon  al  Departament de Comerç, Consum i Turisme, que   en els termes que preveu la Llei 1/1990, de 8 de gener,  de   disciplina  del mercat i de defensa dels consumidors i dels   usuaris,  té  com  a  objectiu  comprovar,   investigar   i   controlar l’adequació dels productes, mercaderies i serveis   a la normativa vigent amb la finalitat que en les relacions   entre  l’oferta  i la demanda es respectin les disposicions   sobre  ordenació  del  mercat  i  defensa  dels   drets   i   interessos dels consumidors i dels usuaris.

Per tant, en aquest redactat s’exclou la inspecció municipal de consum, bo i que com hem vist, els ajuntaments tenen competències en la defensa dels drets de les persones consumidores, però d’acord amb l’article 25.3 de la  Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local, en els termes que estableixi la llei i per tant, d’acord amb la LLEI 1/1990, de 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.

Per aquest motiu, en el seu article 33 afegeix:

Article 33                                                  

Segons la legislació de règim local, corresponen a  les   corporacions  locals,  en  l’àmbit  de  les competències en    matèria  de  disciplina  del  mercat  i  de  defensa   dels   consumidors  i  dels  usuaris, les actuacions inspectores i   l’adopció de  mesures  precautòries  en  el  marc  del  que   disposa el present Decret.

LA INSPECCIÓ MUNICIPAL DE CONSUM I ELS INTERESSOS PARTICULARS

El primer germen de la defensa dels interessos particulars des de l‘àmbit públic del consum, com una extensió de la protecció dels interessos generals, apareix ja per primer cop en el redactat de l’article 19 de la LLEI 1/1990, de 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.

Article 19

Restitució de quantitats percebudes indegudament

Independentment de les sancions a què fa referència aquesta Llei, l’òrgan sancionador imposarà a l’infractor l’obligació de restituir immediatament la quantitat percebuda indegudament, en els casos d’aplicació de preus superiors als autoritzats, als comunicats, als pressupostats o als anunciats al públic.

Però avui tenim un marc molt més potent per resoldre conflictes particulars mitjançant els mecanismes públics, doncs la  Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya  -LCCC- estableix en el seu article 124 què:

  1. Les persones consumidores tenen dret, d’acord amb el que estableix la normativa aplicable, a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que pateixin com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis.
  2. La Generalitat ha d’adoptar les mesures adequades per a afavorir la reparació i la indemnització de danys i perjudicis a les persones consumidores.
  3. Els danys derivats de la prestació d’un servei públic estan sotmesos a les regles aplicables sobre responsabilitat patrimonial de l’Administració.

En el dret del consum, un dany, és produeix a una persona consumidora o usuària, quan aquesta  pateix un fet que li suposa un cost, ja sigui econòmic, físic o emocional.

En aquesta situació tenim una víctima que pateix el dany, la persona consumidora o usuària i un causant que provoca el dany, l’empresa que fabrica o  comercialitza un producte o presta un servei .

Com veieu, el Codi de Consum ens indica que les persones consumidores tenim dret a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que patim com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis, en el marc de la normativa aplicable, pel que sempre haurem d’estar, en l’àmbit del dret civil, al que indiqui el Codi Civil espanyol i la normativa sectorial específica que s’hagi d’aplicar i en el cas del dret del consum públic, al que s’estableix en el Decret 151/2013, de 9 d’abril, sobre la potestat sancionadora en matèria de consum i sobre el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis –DPSC-.

Ja vaig tractar aquesta qüestió a l’article d’aquest blog “Les persones considerades interessades en un procediment sancionador de consum”.

LES FUNCIONS D’INVESTIGACIÓ DE LA INSPECCIÓ DE CONSUM

A diferència del que passa en altres àmbits del dret administratiu, la normativa catalana de consum va voler dotar a la inspecció de consum de potestats d’investigació de les  infraccions  amb  la  finalitat de   comprovar-ne l’abast, les  causes  i  les  responsabilitats   dels presumptes autors.

Així es recollia ja a l’article 2 del Decret 206/1990, de 30 de juliol, sobre la inspecció de disciplina del mercat i consum i posteriorment s’ha recollit a l’article 322-1 del Codi de Consum de Catalunya que ens diu que les activitats inspectores de les diferents administracions públiques s’han d’acomplir en el moment, de la manera i amb els mitjans que permetin conèixer millor l’activitat del mercat i dels agents que hi actuen, i que permetin constatar els fets rellevants per a la protecció de les persones consumidores.

Aquestes funcions i activitats inspectores s’han d’acomplir sota el criteri de proporcionalitat de la mesura adoptada amb la presumpta infracció.

Les funcions generals dels òrgans que exerceixen funcions d’inspecció en l’àmbit del consum són la vigilància, el control, la investigació i la inspecció dels béns i serveis amb la finalitat de garantir els drets de les persones consumidores.

Als òrgans que exerceixen funcions d’inspecció en l’àmbit del consum els corresponen, investigar les irregularitats amb la finalitat de comprovar-ne l’abast, les causes i les responsabilitats dels presumptes autors.

LES FUNCIONS D’ASSESSORAMENT DE LA INSPECCIÓ DE CONSUM

No hem d’oblidar que el dret del consum és un dret públic que bo i protegir els interessos generals, fa una incursió en les relacions privades entre persones consumidores i empreses i per tant, amb la seva aparició va suposar un marc normatiu que havia d’encaixar amb el dret privat i el dret comercial i això va suposar un esforç per part del sector empresarial, especialment per a les petites i mitjanes empreses, que es van veure submergides de cop i volta, dins d’un ampli i canviant marc jurídic que afectava de ple les seves polítiques comercials i les seves metodologies de treball i de gestió empresarial.

En aquest context, la inspecció de consum va jugar també un paper facilitador de l’activitat econòmica d’aquestes empreses, realitzant campanyes informatives i visitant de forma molt propera, tots els comerciants i comerciantes per ajudar a implementar sense problemes, les seves polítiques d’informació i atenció de les persones consumidores, ajudant també a gestionar els conflictes mitjançant els instruments de mediació i posteriorment d’arbitratge.

Així, l’article 2.e del Decret 206/1990, de 30 de juliol, sobre la inspecció de disciplina del mercat i consum va establir com a una de les funcions de la inspecció de consum “ Informar  i  assessorar  els  agents  econòmics  del   mercat  amb  vista  a  un millor compliment de la normativa   objecte de la inspecció que els pugui afectar ” i aquest és un dels aspectes que ha tingut més pes en les actuacions inspectores a Catalunya dels últims 30 anys juntament amb la protecció de la seguretat de les persones consumidores.

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Article : La inspecció municipal de consum i la seguretat de les persones consumidores

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: http://wp.me/p3lAPu-qc

Advertisements

About Francesc Xavier Sánchez Moragas

Llicenciat en dret. Assessor i formador. Especialista en temes de disciplina del mercat i drets de les persones consumidores.

Posted on 10 Març 2015, in FÒRUM and tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: