Què ha de fer una persona consumidora si l’empresa la demanda als jutjats mentre ella ha iniciat o vol iniciar una mediació o un arbitratge de consum per solucionar el conflicte?

Sovint, quan una persona consumidora es troba immersa en un problema amb una empresa hi ha un període de temps inicial on aquesta persona es planteja si vol presentar una reclamació davant dels serveis públics de consum o fins i tot pot ser que decideixi no pagar o no complir la seva part del contracte per considerar que és injusta la situació per la que està passant.

Així doncs, mentre la persona consumidora es queixa a l’empresa o opta per adreçar-se als serveis públics de consum, pot succeir que l’empresa amb la que la persona consumidora té el problema prengui la iniciativa i decideix demandar a la persona consumidora a la via judicial, sense esperar una possible solució mitjançant qualsevol dels sistemes extrajudicials que existeixen per a resoldre el conflicte, especialment en els casos que la persona consumidora, de forma unilateral, decideixi no pagar el preu de la cosa o del servei contractat.

Per aquest motiu ens hem de plantejar: que és el que passa quan una empresa demanda a una persona consumidora? I abans de respondre a aquesta pregunta caldrà analitzar quines han estat les actuacions que la persona consumidora ha pres fins al moment de ser demandada.

SUPÒSIT 1. LA PERSONA CONSUMIDORA HA INICIAT O VOL INICIAR UNA MEDIACIÓ EN ASSUMPTES CIVILS

rètols drets consumidorsDavant d’un conflicte de consum, la persona consumidora té la possibilitat d’iniciar  un procediment de mediació d’acord amb la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils –LMACM-. En aquest cas hem de recordar que aquesta llei exclou específicament en el seu article  2.2.d) la mediació en matèria de consum, pel que en el supòsit que ara analitzem, el que s’estaria fent seria una mediació en un afer de caràcter civil i no de consum, perquè malgrat que es tracti de matèries coincidents, el mètode i l’àmbit per la mediació són diferents.

És important assenyalar que l’article 16 d’aquesta llei assenyala que el procediment de mediació el poden iniciar bé de comú acord, les parts o bé una de les parts en compliment d’un pacte de submissió a mediació existent entre aquelles.

En aquesta situació doncs, si l’empresa no espera a obtenir una solució amb la mediació, voldrà dir que o bé la persona consumidora no li ha sol·licitat la mediació, o bé si existia acord previ en la relació contractual, de sotmetre’s a la mediació qualsevol conflicte sorgit de la relació contractual, la persona consumidora no ha  sol·licitat el compliments d’aquet pacte.

D’aquest fet se’n desprèn que és important sol·licitar a l’empresa el més aviat possible sotmetre el cas a la mediació o si ja s’ha pactat prèviament en el contracte, sol·licitar la mediació davant les institucions de mediació o davant el mediador proposat per una de les parts a les altres o ja designat per elles.

Això implica que la persona consumidora podria trobar-se davant d’aquests supòsits:

PRIMER.- Com que encara no havia sol·licitat la mediació, encara ho pot fer en el procés judicial i pot sol·licitar una suspensió del procés.

En aquest sentit, l’apartat tercer de l’article 16 LMACM estableix que quan de manera voluntària s’iniciï una mediació mentre està en curs un procés judicial, les parts, de comú acord, en poden sol·licitar la suspensió de conformitat amb el que disposa la legislació processal.

Però en aquest cas, la persona consumidora estarà en mans de la voluntarietat de la mediació per part de l’empresa i si no vol mediar el procés judicial continuarà.

SEGON.- Si no s’havia iniciat la mediació però hi havia un compromís per part de l’empresa de fer-ho, pot invocar davant dels tribunals mitjançant declinatòria l’existència del compromís de submissió a mediació i la iniciació d’aquesta, per impedir que el tribunal pugui intervenir durant el temps en què es desenvolupi.

L’article 10.2 de la LMACM estableix que les parts subjectes a mediació han d’actuar entre si de conformitat amb els principis de lleialtat, bona fe i respecte mutu.

Durant el temps en què es desenvolupi la mediació les parts no poden exercitar contra les altres parts cap acció judicial o extrajudicial en relació amb el seu objecte, amb excepció de la sol·licitud de les mesures cautelars o altres mesures urgents imprescindibles per evitar la pèrdua irreversible de béns i drets.

El compromís de submissió a mediació i la iniciació d’aquesta impedeix als tribunals conèixer de les controvèrsies sotmeses a mediació durant el temps en què es desenvolupi aquesta, sempre que la part a qui interessi ho invoqui mitjançant declinatòria.

TERCER.- Si en canvi l’empresa si que hagués començat voluntàriament el procés de mediació i a l’hora demandés a la persona consumidora, això no tindria cap sentit i aniria en contra del que estableix l’article 7 del Codi Civil Espanyol, quan diu que els drets s’han d’exercir de conformitat amb les exigències de la bona fe i que la  llei no empara l’abús del dret o l’exercici antisocial del dret. Qualsevol acte o omissió que, per la intenció del seu autor, per l’objecte o per les circumstàncies en què es dugui a terme depassi manifestament els límits normals de l’exercici d’un dret, amb dany per a un tercer, dóna lloc a la indemnització corresponent i a l’adopció de les mesures judicials o administratives que impedeixin la persistència en l’abús.

Així doncs en aquest cas tal i com diu l’article 10.2 de la LMAC hi ha inici de mediació i això impedeix als tribunals conèixer de les controvèrsies sotmeses a mediació durant el temps en què es desenvolupi aquesta, sempre que la part a qui interessi ho invoqui mitjançant declinatòria.

Què és la declinatòria?

Doncs tal i com diu l’article 63.1 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil –LEC-, mitjançant la declinatòria, el demandat (en aquest cas la persona consumidora) i els que puguin ser part legítima en el judici promogut poden denunciar la falta de jurisdicció del tribunal davant el qual s’ha interposat la demanda, perquè el coneixement d’aquesta demanda correspon a tribunals estrangers, a òrgans d’un altre ordre jurisdiccional, a àrbitres o a mediadors.

Això vol dir que els tribunals no poden entrar en aquest litigi perquè l’empresa i la persona consumidora, ja havien previst que en cas de conflicte anirien a una mediació.

El mateix article 63 de la LEC, en el seu apartat segon estableix que la declinatòria s’ha de proposar davant el mateix tribunal que estigui coneixent del plet i al qual es consideri mancat de jurisdicció o de competència. No obstant això, la declinatòria es pot presentar també davant el tribunal del domicili del demandat, que l’ha de fer arribar pel mitjà de comunicació més ràpid possible al tribunal davant el qual s’hagi presentat la demanda, sens perjudici de remetre-la-hi per ofici l’endemà de la presentació.

D’acord amb l’article 64.1 de la LEC la declinatòria s’ha de proposar dins els deu primers dies del termini per contestar la demanda, i té l’efecte de suspendre, fins que sigui resolta, el termini per contestar i el curs del procediment principal, suspensió que ha de declarar el secretari judicial.

Així doncs, d’acord amb l’article 19 de la LMACM es podrà provar que s’ha iniciat el procediment de mediació amb l’ acta de la  sessió constitutiva en què les parts han d’expressar el seu desig de desenvolupar la mediació.

Però si la mediació finalitza sense acord els tribunals ja podran conèixer sobre la demanda i això fa que sigui realment ineficaç parar el procés si l’empresa, malgrat haver-ho pactat en el contracte, ja no vol mediar, doncs d’acord amb l’article 6.3 de la LMACM, ningú no està obligat a mantenir-se en el procediment de mediació ni a concloure un acord i d’acord amb l’article 22.1 de la mateixa llei, el procediment de mediació pot concloure en acord o finalitzar sense assolir l’acord, sigui perquè totes o alguna de les parts exerceixin el seu dret a donar per acabades les actuacions, que ho han de comunicar al mediador, o bé perquè hagi transcorregut el termini màxim acordat per les parts per a la durada del procediment, així com quan el mediador apreciï de manera justificada que les posicions de les parts són irreconciliables o es doni una altra causa que en determini la conclusió.

Només per acabar cal dir que si la mediació hagués arribat a acord en base al compromís de submissió a la mediació,  aquest acord tindria la consideració de cosa jutjada (1) i per tant ja no es podria tornar a plantejar aquesta qüestió davant dels tribunals de justícia, tal i com s’estableix a l’article 222 de la LEC. Només es podria exercitar l’acció de nul·litat per les causes que invaliden els contractes, d’acord amb l’article 23.4 de la LMACM.

D’acord amb l’article 517.2-2n de la LEC els acords de mediació elevats a escriptura pública d’acord amb la Llei de mediació en afers civils i mercantils són títols executius.

D’acord amb l’article  421 de la LEC, si el tribunal apreciés la litispendència d’un altre judici o l’existència de resolució ferma sobre un objecte idèntic, d’acord amb el que disposen els apartats 2 i 3 de l’article 222, ha de donar per finalitzada l’audiència i dictar, en el termini dels cinc dies següents, interlocutòria de sobreseïment.

L’article 23 de la LMACM estableix en el seu apartat tercer que el mediador ha d’informar les parts del caràcter vinculant de l’acord assolit i del fet que en poden instar l’elevació a escriptura pública a fi de configurar el seu acord com un títol executiu.

La formalització com a títol executiu es regula a l’article 25 de la mateixa LMCM que estableix la necessitat d’elevar l’acord a escriptura pública per tal que el notari verifiqui el compliment dels requisits exigits a la LMACM i que el contingut de l’acord no sigui contrari a dret.

Per altra banda, si l’acord de mediació s’ha assolit un cop ja iniciat el procediment judicial, les parts en poden sol·licitar l’homologació al tribunal de conformitat amb el que disposa la Llei d’enjudiciament civil.

(1) L’article 1809 del codi civil Espanyol ens diu que la  transacció és un contracte pel qual les parts, donant, prometent o retenint cada una alguna cosa, eviten la provocació d’un plet o posen terme al que havia començat i l’article 1816 del mateix Codi Civil Espanyol estableix que la transacció té per a les parts autoritat de cosa jutjada, però no és procedent la via de constrenyiment llevat que es tracti del compliment de la transacció judicial.

SUPÒSIT 2. LA PERSONA CONSUMIDORA HA INICIAT O VOL INICIAR UNA MEDIACIÓ DE CONSUM

Oficina municipal d'informació al consumidorEn aquest cas, ja no estem davant d’una mediació en afers civils o mercantils, sinó davant d’una mediació institucional de consum i és d’aplicació el Decret 98/2014, de 8 de juliol, sobre el procediment de mediació en les relacions de consum –DMC- i el més important en aquests casos és recordar que l’article 14 del Decret estableix que abans de la sol·licitud d’inici de la mediació de consum la persona consumidora ha d’haver presentat una reclamació prèvia a l’empresa amb qui ha tingut la relació de consum.

Transcorregut el termini d’un mes sense haver obtingut resposta o en cas de resposta no satisfactòria a les pretensions formulades es pot iniciar el procediment de mediació davant de l’entitat acreditada. Per aquest motiu és molt important presentar la reclamació el més aviat possible davant de l’empresa.

En el supòsit que l’empresa accepti la mediació de consum, la normativa sectorial de consum no preveu, com si que ho feia l’article  10.2 de la LMACM, el fet que durant el temps en què es desenvolupi la mediació les parts no poden exercitar contra les altres parts cap acció judicial o extrajudicial en relació amb el seu objecte, ni el fet que el compromís de submissió a mediació i la iniciació d’aquesta impedeix als tribunals conèixer de les controvèrsies sotmeses a mediació durant el temps en què es desenvolupi aquesta, sempre que la part a qui interessi ho invoqui mitjançant declinatòria.

Pel que, en no ser d’aplicació l’article 10.2 de la LMACM a la mediació de consum, hem d’entendre que la persona consumidora, com també l’empresa, podria ser demandada a la via judicial mentre durés la mediació de consum, encara que això no tindria cap sentit i aniria en contra també del que ja hem comentat de l’article 7 del Codi Civil Espanyol,  on es diu que els drets s’han d’exercir de conformitat amb les exigències de la bona fe i que la llei no empara l’abús del dret o l’exercici antisocial del dret. Qualsevol acte o omissió que, per la intenció del seu autor, per l’objecte o per les circumstàncies en què es dugui a terme depassi manifestament els límits normals de l’exercici d’un dret, amb dany per a un tercer, dóna lloc a la indemnització corresponent i a l’adopció de les mesures judicials o administratives que impedeixin la persistència en l’abús.

Dit això i si ens centrem només en el que diu l’article 63.1 de la LEC, tenim que “Mitjançant la declinatòria, el demandat i els que puguin ser part legítima en el judici promogut poden denunciar la falta de jurisdicció del tribunal davant el qual s’ha interposat la demanda, perquè el coneixement d’aquesta demanda correspon a tribunals estrangers, òrgans d’un altre ordre jurisdiccional, a àrbitres o a mediadors…” i malgrat que aquest article va ser modificat per incloure les previsions de la disposició final 3a.3 de la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en afers civils i mercantils i no preveu la mediació de consum, si considerem que és aplicable a qualsevol mediació llavors es podria valorar de forma coherent, al meu entendre,  el fet de poder presentar la declinatòria també en els casos de la mediació de consum.

En aquest mateix sentit, s’ha de tenir en compte que l’article 19.1 de la LEC estableix que els litigants estan facultats per disposar de l’objecte del judici i poden renunciar, desistir del judici, assentir-hi, sotmetre’s a mediació o a arbitratge i transigir sobre el que sigui objecte del judici, llevat que la llei ho prohibeixi o hi estableixi limitacions per raons d’interès general o en benefici d’un tercer.

Cal tenir en compte també que:

L’article  30 del DMC estableix que els acords de mediació de consum són vinculants i executius d’acord amb la normativa vigent sobre la mediació, fent referència a la mediació civil que hem analitzat a l’apartat anterior.

Una qüestió important que cal tenir en compte pel que fa a les diferències entre la regulació de la mediació civil i la mediació de consum, pels seus efectes significatius, és pel que fa als terminis que la persona consumidora té pel cas que  volgués demandar a l’empresa a la via judicial.

Mentre la mediació en afers civils i mercantils en base a la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils –LMACM- preveu en el seu article 4 de la LMACM  que la sol·licitud d’inici de la mediació de conformitat amb l’article 16 suspèn (2) la prescripció o la caducitat d’accions des de la data en què consti la recepció de la sol·licitud pel mediador, o el dipòsit davant la institució de mediació, si s’escau (3), el que vol dir que es paralitza de moment el temps per presentar la demanda, en el cas de la normativa reguladora de la mediació de consum no es diu res al respecte, pel que si no es vol esgotar el temps i perdre l’oportunitat d’anar a la via judicial, és molt important presentat una reclamació prèvia a l’empresa, per exemple mitjançant els fulls oficials de reclamació regulats al Decret 121/2013, de 26 de febrer, pel qual es regulen els fulls oficials de queixa, reclamació i denúncia en les relacions de consum, perquè d’acord amb l’article 1973 del Codi Civil Espanyol –CC- ens diu que la prescripció de les accions s’interromp pel seu exercici davant dels tribunals, per reclamació extrajudicial del creditor i per qualsevol acte de reconeixement del deute pel deutor. Pel que la reclamació de consum, com a reclamació extrajudicial interromp aquesta prescripció.

En el mateix sentit es regula a l’article 121-11 del Codi civil Català quan diu que són causes d’interrupció de la prescripció:

  • a) L’exercici de la pretensió davant els tribunals, encara que sigui desestimada per defecte processal.
  • b) L’inici del procediment arbitral relatiu a la pretensió o la interposició de la demanda de formalització judicial de l’arbitratge.
  • c) La reclamació extrajudicial de la pretensió.
  • d) El reconeixement del dret o la renúncia a la prescripció de la persona contra qui es pot fer valer la pretensió en el transcurs del termini de prescripció.

És molt important que la reclamació sempre es presenti directament a l’altra part, que en tingui un coneixement directa, encara que desprès es tramiti administrativament per instar un procés de mediació o per presentar una denúncia i si escau, es pugui iniciar el oportú procediment sancionador.

(2) D’acord amb l’article  121-1 del Codi Civil Català, la prescripció extingeix les pretensions relatives a drets disponibles, tant si s’exerceixen en forma d’acció com si s’exerceixen en forma d’excepció. S’entén com a pretensió el dret a reclamar d’altri una acció o una omissió.
Per tant, la prescripció és el límit de temps que tenim per decidir-nos a reclamar i suspendre la prescripció vol dir que un cop finalitzada la mediació, el temps que tenim per reclamar que s’havia aturat, continua i és diferent al que passa quan en lloc de suspendre es diu interrompre la prescripció, que vol dir que en aquest cas, el termini torna a començar (es reinicia).
(3) Si en el termini de quinze dies naturals a comptar de la recepció de la sol·licitud d’inici de la mediació no se signa l’acta de la sessió constitutiva que preveu l’article 19, es reprèn el còmput dels terminis. La suspensió es prolonga fins a la data de la signatura de l’acord de mediació o, si no, la signatura de l’acta final, o quan es produeixi la terminació de la mediació per alguna de les causes que preveu aquesta Llei.

SUPÒSIT 3. LA PERSONA CONSUMIDORA HA INICIAT O VOL INICIAR ARBITRATGE DE CONSUM.

distintiu de l'arbitratge de consumRecordem que pel que fa als arbitratges de consum és d’aplicació el Reial Decret  231/2008, de 15 de febrer, pel qual es regula el Sistema Arbitral de Consum –RDAC- i la Llei 60/2003, de 23 de desembre, d’arbitratge –LA- i que ens podem trobar amb dues possibles situacions, que l’empresa amb la que la persona consumidora tingui el conflicte  no estigui adherida al sistema arbitral i o bé que existeixi un conveni arbitral o una oferta pública d’adhesió al sistema arbitral, amb el que s’entén que l’empresa ha optat per resoldre els conflictes mitjançant aquest sistema extrajudicial.

D’acord amb l’article 37.3.a) del RDAC, si consta l’existència de conveni arbitral vàlid el/la president/a de la Junta Arbitral ha d’acordar la iniciació del procediment arbitral i n’ha d’ordenar la notificació a les parts, pel que en aquest cas ja s’haurà iniciat el procediment arbitral, i si no consta l’existència d’un conveni arbitral previ o aquest no és vàlid, l’article 37.3.b) del RDAC estableix que s’ha de donar trasllat de la sol·licitud d’arbitratge al reclamat i s’hi ha de fer constar que aquesta ha estat admesa a tràmit, i se li ha de donar un termini de quinze dies per a l’acceptació de l’arbitratge i de la mediació prèvia en els supòsits en què sigui procedent, i també, si s’escau, per contestar la sol·licitud formulant les al·legacions que consideri oportunes per fer valer el seu dret i, si s’escau, presentar els documents que consideri pertinents o proposar les proves de què s’intenti valer. Transcorregut l’esmentat termini sense que consti l’acceptació de l’arbitratge pel reclamat, el president de la Junta Arbitral de Consum ha d’ordenar l’arxivament de la sol·licitud, i l’ha de notificar a les parts. Si el reclamat contesta acceptant l’arbitratge de consum, es considera iniciat el procediment en la data d’entrada de l’acceptació a la Junta Arbitral de Consum, i el seu president ha de dictar, no obstant això, un acord exprés d’iniciació del procediment.

Per tant, el procediment arbitral no es considerarà iniciat fins que o bé si l’empresa està adherida i el/la President de la Junta Arbitral acorda l’inici del procediment arbitral, o bé si l’empresa no està adherida contesta acceptant l’arbitratge expressament.

Dit això, si l’empresa presenta la demanda en els jutjats, voldrà dir que o bé la persona consumidora no ha fet la sol·licitud d’arbitratge  o bé l’empresa no ha acceptat l’arbitratge, o bé, en cas d’existir conveni arbitral o oferta pública d’adhesió, la persona consumidora no ha tramitat la seva sol·licitud exigint sotmetre el conflicte al sistema arbitral.

Això implica que la persona consumidora, si encara no ha presentat la seva sol·licitud arbitral, només podria invocar davant dels tribunals mitjançant declinatòria l’existència del compromís de submissió a l’arbitratge, cas d’existir aquest compromís, per impedir que el tribunal pugui intervenir, d’acord amb l’article 11.1 de la LA que estableix que el conveni arbitral obliga les parts a complir el que s’ha estipulat i impedeix als tribunals conèixer de les controvèrsies sotmeses a arbitratge, sempre que la part a qui interessi ho invoqui mitjançant declinatòria.

Si en canvi l’empresa si que hagués acceptat l’arbitratge i a l’hora demandés a la persona consumidora, això no tindria cap sentit i aniria en contra del que com ja hem dit abans,  estableix l’article 7 del Codi Civil Espanyol i  tal i com diu l’article 63.1 de la LEC, mitjançant la declinatòria, la persona consumidora pot denunciar la falta de jurisdicció del tribunal davant el qual s’ha interposat la demanda, perquè el coneixement d’aquesta demanda correspon a l’arbitratge, que tal i com hem vist anteriorment també preveu a l’article 11.1 de la LA.

El termini per proposar la declinatòria ha de ser dins dels deu primers dies del termini per respondre a la demanda. La declinatòria no impedeix la iniciació o prossecució de les actuacions arbitrals.

El conveni arbitral no impedeix a cap de les parts, abans de les actuacions arbitrals o durant la seva tramitació, sol·licitar a un tribunal l’adopció de mesures cautelars ni a aquest concedir-los-les.

Evidentment i tal i com hem comentat pel cas de la mediació, el laude té la consideració de cosa jutjada i així s’estableix clarament a l’article 43 de la LA i davant seu només es pot exercitar l’acció d’anul·lació i, si s’escau, sol·licitar la revisió d’acord amb el que estableix la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil per a les sentències fermes, pel que si s’hagués arribat al final del procediment arbitral amb un laude, ja no es podria analitzar el mateix litigi davant dels tribunals, a excepció del que preveu l’article 48.3 del RDAC quan l’òrgan arbitral doni  per acabades les seves actuacions i dicti laude que posi fi al procediment arbitral, sense entrar en el fons de l’assumpte, especificant que queda expedita la via judicial.

Com ja hem comentat abans, d’acord amb l’article  421 de la LEC, si el tribunal apreciés la litispendència d’un altre judici o l’existència de resolució ferma sobre un objecte idèntic, d’acord amb el que disposen els apartats 2 i 3 de l’article 222, ha de donar per finalitzada l’audiència i dictar, en el termini dels cinc dies següents, interlocutòria de sobreseïment. Per tant un cop l’arbitratge finalitza amb un laude cap tribunal pot tornar a jutjar el mateix cas i la demanda no prosperaria.

D’acord amb l’article 517.2-2nde la LEC els laudes o resolucions arbitrals són títols executius.

SUPÒSIT 4. DAVANT LA POSSIBILITAT DE DENUNCIAR ELS FETS A L’ADMINISTRACIÓ  DE CONSUM.

La presentació de la denúncia no suspèn ni interromp els terminis de prescripció i caducitat, i  malgrat que la persona consumidora presenti  una denúncia, l’empresa pot presentar la demanda contra la persona consumidora a la via civil, mentre el mateix cas s’està instruint a la via administrativa i fins i tot si ja s’ha obtingut una resolució favorable a la persona consumidora.

model-rtol-fulls-de-reclamaciEl tema a determinar ara és si malgrat que en via administrativa existeixi una resolució sobre el fons del conflicte de consum, hi pot haver una sentència en la via civil que decideixi sobre el mateix assumpte, fins i tot de forma contradictòria.

En aquest cas és d’aplicació el Decret 151/2013, de 9 d’abril, sobre la potestat sancionadora en matèria de consum i sobre el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis –DPSC- i el que s’ha de tenir en compte és que si en un procediment sancionador també s’ha sol·licitat la restitució de les quantitats percebudes indegudament, la quantia de la indemnització per danys i perjudicis i, si s’escau, la reposició de la situació alterada per la infracció, d’acord amb l’article 24 del DPSC cal que la resolució es pronuncií sobre totes aquestes qüestions en la resolució, amb pronunciament separat de la part sancionadora.

Ens trobem en aquest cas dins de l’àmbit d’actuació de l’administració pública i per tant estem en l’àmbit del dret administratiu de consum i no del dret civil de consum, pel que les normatives i els tribunals que hi intervenen són diferents.

L’article 26 del DPSC estableix que el règim de recursos d’aquest procediment segueix el règim general de recursos administratius del procediment sancionador i que cada interessat en el procediment pot recórrer la resolució en allò que directament l’afecti i en el cas de l’infractor sancionat, pot recórrer la totalitat de la resolució sancionadora i el rescabalament de danys i perjudicis, la reposició de la situació alterada o la restitució de les quantitats percebudes indegudament, o només una part de la resolució sancionadora.

L’article 34 del DPSC estableix que les resolucions fermes que determinen la restitució de les quantitats percebudes indegudament, que reposen la situació alterada per la infracció i que determinen els danys i perjudicis per a la persona consumidora són immediatament executives. Les persones físiques o jurídiques responsables per restituir les quantitats percebudes indegudament, reposar la situació alterada o indemnitzar els danys i perjudicis han de complir la resolució en el termini màxim d’un mes a partir de l’endemà de la fermesa de la resolució.

Si en el termini d’un mes no s’ha donat compliment a la resolució, la part interessada pot instar-ne el compliment a la via judicial competent, però quina és la via judicial competent en aquests casos?

Com que estem davant d’una resolució administrativa dictada per una administració pública i d’acord amb l’article 1 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa – Administrativa –LCA-, els jutjats i els tribunals de l’ordre contenciós administratiu coneixen de les pretensions que es dedueixin amb relació a l’actuació de les administracions públiques subjecta al dret administratiu, podríem pensar en un primer moment que són aquests tribunals els competents, però imaginem que la persona consumidora ha aconseguit una resolució favorable de l’administració que obliga a l’empresa, per exemple, a retornar uns diners percebuts indegudament i que l’empresa no recorre aquesta resolució davant dels jutjats contenciosos administratius, pel que en aquest cas, els tribunals contenciosos no intervenen.

A més cal tenir en compte que l’article 3.a) de la LCA que estableix que no corresponen a l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu les qüestions atribuïdes expressament als ordres jurisdiccionals civil, penal i social, encara que estiguin relacionades amb l’activitat de l’Administració pública.

Per tant, serien els jutjats de l’ordre civil als que s’hauria d’adreçar la persona consumidora per instar-ne el compliment de la resolució?

Aquesta és una qüestió poc clara i s’ha de tenir molt present per part de la persona consumidora, perquè si s’adreça a la via civil, un cop ha obtingut una resolució favorable de l’administració pública de consum, ha de saber que el jutge no quedarà vinculat per aquesta resolució administrativa i que en el procés es pot arribar a dictar sentència en un altre sentit, perquè la resolució pot actuar com una prova més que el jutge pot valorar amb total llibertat.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Anuncis

About Francesc Xavier Sánchez Moragas

Llicenciat en dret. Assessor i formador. Especialista en temes de disciplina del mercat i drets de les persones consumidores.

Posted on 15 Agost 2016, in ANEM A RECLAMAR and tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: