Les compres compulsives i la llei

La protecció del patrimoni de les persones consumidores que pateixen oniomania

Imaginem-nos una persona consumidora que no pot controlar la seva necessitat de comprar productes o d’usar serveis de tal manera que està provocant un dany important en el seu patrimoni.

En aquestes situacions estem davant d’un fet que impedeixi a la persona governar-se per si mateixa i que fa que no pugui adoptar de manera responsable decisions adequades a la seva esfera personal i patrimonial.

L’addicció a la compra o la compra compulsiva és doncs una situació que requeriria la intervenció en la conducta de la persona consumidora.

Aquesta addicció, coneguda com a  “Shopaholism”, “Consumer Addiction”, “compulsive shopping”, “compulsive buying disorder”, o “compulsive spending”  o en el món anglosaxó també es pot denominar com a oniomania (del grec ṓnios “comprar” i μανία “manía” ).

La oniomanía o compra compulsiva és doncs un trastorn psicològic que presenta com a símptoma la compra compulsiva de productes, sense que existeixi una necessitat real d’adquirir-los, pel que en la compra, la persona afectada busca la satisfacció immediata amb la que donar sentit a la seva vida, compensant altres problemes més ocults. Però aquesta satisfacció és només temporal, pel que la persona necessita novament comprar per controlar la seva ansietat i així cau en un cercle addictiu que afecta la seva qualitat de vida.

compres-compulsives-ben-trobats

Podeu veure el Magazine matinal “Ben trobats” dirigit i presentat per Clara Tena. El dia 20/09/2016 es va analitzar el tema dels compradors compulsius. El Cristian Roldan de Vallès Visió, modera la tertúlia d’economia domèstica tots els dimarts. En aquest capítol es va debatre de les compres compulsives. Segons un estudi de L’hospital universitari de Bellvitge més del 6% (1 de cada 20) dels catalans som compradors compulsius. Varen participar en el debat l’Eduard Gironella, coach d’economia domèstica, l’autor d’aquest blog, el Francesc Xavier Sánchez, Especialista en Dret del Consum i Cap del Servei de Salut i Consum de l’Ajuntament de Mataró i el Doctor Alfonso Sanz, psiquiatra especialitzat en patologies del comportament.

Què es pot fer en aquests casos, des d’un punt de vista legal, per protegir la persona consumidora?

Doncs considerar la compra compulsiva un trastorn psicològic i establir unes mesures de vigilància específiques per garantir que es protegeixen els drets de les persones que el pateixen. Però com determinarem quan una conducta, per part de les empreses, està atemptant contra els drets d’aquest col·lectiu?

La Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, estableix en el seu article 331-1 b) que és una infracció en matèria de seguretat i per incompliment de disposicions o resolucions administratives fer accions o omissions que, encara que no incompleixin cap disposició, produeixin un risc o un dany efectiu per a la seguretat de les persones consumidores, si es fan sense les precaucions o cauteles exigibles en l’activitat.

Per tant, en el cas de les persones consumidores que pateixen el trastorn de compra compulsiva, cal que les empreses actuïn de forma responsable i evitin que es produeixi un risc per aquestes persones.

Recordem també la definició de risc que fa l’article 111-2. j)

Risc: probabilitat que la salut, la seguretat o els interessos econòmics de les persones consumidores pateixin un dany derivat de la utilització, el consum o la presència d’un bé o servei.

Aquesta protecció no és gens fàcil, perquè serà difícil provar que l’empresa coneixia el comportament compulsiu de la persona consumidora.

Una solució que s’ha adoptat en alguns casos, són les lleis preventives, com la de les prohibicions per a la venda o el consum de determinats productes o serveis a determinats col·lectius, com el d’infants i adolescents pel que fa al tabac, l’alcohol, el jocs, els espectacles…

En aquests casos, cas que es permeti l’accés dels menors a aquests productes o serveis, es comet la infracció tipificada a l’article 331-1 c) Incomplir les disposicions o resolucions administratives sobre la prohibició de venda, comercialització o distribució de determinats béns o la prestació de serveis a determinats establiments o a tipus específics de persones consumidores.

finançament i endeutamentPerò si no està regulat en una llei, demostrar que una empresa està posant en perill la salut i els interessos econòmics d’una persona és extremadament difícil, regulant de forma general, com a infraccions en matèria de transaccions comercials i condicions tècniques de venda i en matèria de preus, a  l’article 331-3.d) Realitzar pràctiques comercials deslleials per acció o per omissió que provoquin o puguin provocar a la persona consumidora un comportament econòmic que d’una altra manera no hauria tingut.

Per tant estem parlant d’una inducció a la compra o a la contractació d’un servei utilitzant pràctiques comercials deslleials, que en el cas d’una persona consumidora mitjana podrien provocar una compra impulsiva, i que en el cas d’una persona consumidora que pateixi el trastorn de compra compulsiva, encara tindrà més efectes perjudicials.

De totes formes, és útil treballar en la línea de desenvolupament de la normativa del consum que pren com a base el “Principi de consum responsable” que d’acord a l’article 112-4 estableix:

“Les relacions de consum s’han d’ajustar als criteris de racionalitat i sostenibilitat amb relació a la preservació del medi ambient, la qualitat de vida, l’especificitat cultural, el comerç just, l’accessibilitat, l’endeutament familiar, els riscos admissibles i altres factors que determinen un desenvolupament socioeconòmic individual i col·lectiu”.

Les obligacions de les administracions de consum en aquests casos

Ja he dit que és extremadament difícil protegir col·lectius de persones consumidores que no han estat clarament identificats i sobre els que no s’ha elaborat una normativa protectora específica, però si que podem utilitzar el fet que la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, estableix en el seu article  121-2, com a drets protegits, entre d’altres, el dret a la protecció de la salut i a la seguretat i el dret a la protecció dels interessos econòmics i socials i en el seu article  121-3.a estableix que els drets de les persones consumidores que afectin col·lectius especialment protegits gaudeixen d’una atenció especial i preferent per part dels poders públics, d’acord amb el que estableixen aquesta llei, les disposicions que la despleguin i la resta de l’ordenament jurídic.

Recordem que l’article 111-2.c) del codi de Consum defineix com a col·lectius especialment protegits aquells col·lectius que, per la concurrència de determinades característiques, són especialment vulnerables pel que fa a les relacions de consum. En particular, són col·lectius especialment protegits: els infants i els adolescents, les persones grans, les persones malaltes, les persones amb discapacitats i qualsevol altre col·lectiu en situació d’inferioritat o indefensió especials.

Així doncs, parlem de la protecció especial de les persones consumidores que pateixen algun tipus de malaltia, ja sigui física o psicològica i tenim que d’acord amb l’article  122-1.1 els béns i serveis destinats a les persones consumidores no poden comportar riscos per a llur salut ni per a llur seguretat, llevat dels que siguin usuals o legalment admissibles en condicions normals o previsibles d’utilització.

En aquests casos,  si un servei pot comportar riscos per a la salut, l’article 122-8 estableix l’obligació dels organismes competents en la matèria que han d’adoptar les mesures adequades per a aconseguir-ne la detecció i la retirada del mercat i per a informar-ne les persones consumidores, aclarir responsabilitats i reprimir, si escau, les conductes infractores de la legislació.

Aquesta obligació es concreta encara més en l’article  311-1

  1. Els poders públics de Catalunya, especialment els que tenen específicament encarregada la tutela i la defensa dels drets de les persones consumidores, han de vetllar, per mitjà de procediments eficaços i efectius, pel compliment dels drets que reconeixen aquesta llei i les normatives específiques i sectorials de defensa i protecció de les persones consumidores.
  2. Els poders públics a què fa referència l’apartat 1, en cas d’un incompliment de la legislació que posi en perill de qualsevol manera els drets o interessos de les persones consumidores, han d’adoptar les mesures que estableixen aquesta llei i la resta de l’ordenament jurídic.
  3. Si es vulneren els drets de les persones consumidores, l’Administració ha d’exercir les accions judicials adequades per a posar fi a aquesta vulneració.

A més, es poden adoptar mesures  cautelars, d’acord amb el que estableix l’article 323-1 si hi ha indicis racionals de risc no acceptable per a la salut i la seguretat, els interessos econòmics i socials o el dret a la informació de les persones consumidores. Aquestes mesures no tenen caràcter sancionador, com per exemple suspendre o prohibir l’activitat, l’oferta, la promoció o la venda de béns o la prestació de serveis.

La determinació legal de persona consumidora que pateix un trastorn compulsiu

Fins ara hem parlat des de l’àmbit del dret administratiu del consum, i hem vist que la seva eficàcia protectora és certament limitada. Però si que existeix un mecanisme judicial que ens permet protegir les persones consumidores per evitar que aquestes puguin patir els efectes d’una mala gestió dels seu patrimoni personal.

Fixem-nos amb el que diu l’article 200 del Codi Civil Espanyol:

“Són causes d’incapacitació les malalties o les deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que impedeixin a la persona governar-se per si mateixa”

Per tant, si ens trobem en que realment la persona presenta la impossibilitat que es pugui governar per si mateixa per qualsevol anomalia física o mental que determini de manera persistent una incapacitat de fet podrà ser apreciada com a determinant de la incapacitació.

Què vol dir exactament “impedir a la persona governar-se per si mateixa ?

Les rebaixesDoncs en una impossibilitat d’observar una actitud reflexiva sobre la pròpia actuació, tant en el pla personal com en l’esfera patrimonial, dins de l’ampli context de vida social i familiar derivat de la incidència de la malaltia o deficiència esmentada, persistent en la capacitat de reflexió i enteniment, i en la facultat de decisió d’aquesta persona, fet que li impedeix un desenvolupament normal en l’activitat social.

Ens trobem doncs davant d’una situació que anul·la, esmorteeix o atrofia el coneixement, distorsiona la realitat, o debilita la voluntat, afecta negativament la capacitat normal d’autogovernar-se.

Els termes que utilitza el Codi Civil en el seu article 200 són malaltia o deficiència.

Les malalties tant físiques com psicològiques comporten una alteració de la salut o desviació de l’estat psicològic normal que pot afectar l’aspecte físic o el psíquic.

Les deficiències, són característiques de les persones que restringeixen les seves possibilitats de conducta o vivències conscients o inconscients a causa d’una pertorbació en el ritme o grau de desenvolupament de les seves funcions, fet que comporta una limitació o impediment per a realitzar conductes que es considerarien normals en el seu cas en funció de l’edat, el sexe o l’entorn sociocultural.

A més, s’ha de donar un caràcter persistent i parlem d’un trastorn de tipus continuat, no transitori, puntual o passatger, ja que el que es pretén no és una protecció ocasional, sinó atendre de manera estable, mitjançant l’òrgan de guarda corresponent, la seva incapacitat per a l’autogovern.

Com es pot actuar en aquests casos?

L’article 199 del codi Civil Espanyol estableix que:

“Ningú no pot ser declarat incapaç sinó per sentència judicial en virtut de les causes que estableix la llei”

Per tant, per declarar a una persona incapacitada cal una sentència judicial, perquè estem davant d’un fet jurídic que és l’excepció a la regla general de plena capacitat d’obrar que segueix la majoria d’edat. La incapacitació, com a privació de la capacitat d’obrar de la persona per sentència, és un estat civil en el qual es col·loca el subjecte en un grau d’incapacitat que està determinat en la sentència.

Per això l’article 757 de la Llei d’Enjudiciament Civil –LEC- preveu que puguin promoure la incapacitació els familiars i el Ministeri Fiscal.

  1. La declaració d’incapacitat pot promoure-la el presumpte incapaç, el cònjuge o qui estigui en una situació de fet assimilable, els descendents, els ascendents, o els germans del presumpte incapaç.
  2. El ministeri fiscal ha de promoure la incapacitació si les persones esmentades en l’apartat anterior no existeixen o no l’han sol·licitat.
  3. Qualsevol persona està facultada per posar en coneixement del ministeri fiscal els fets que puguin ser determinants de la incapacitació. Les autoritats i els funcionaris públics que, per raó dels seus càrrecs, coneguin que hi ha una possible causa d’incapacitació d’una persona, ho han de posar en coneixement del ministeri fiscal.
  4. No obstant el que disposen els apartats anteriors, la incapacitació de menors d’edat, en els casos en què sigui procedent de conformitat amb la Llei, només pot ser promoguda pels que exerceixin la pàtria potestat o la tutela.
  5. La declaració de prodigalitat només pot ser instada pel cònjuge, els descendents o els ascendents que percebin aliments del presumpte pròdig o estiguin en situació de reclamarlos-hi i els representants legals de qualsevol d’ells. Si no la demanen els representants legals, ho ha de fer el ministeri fiscal.

El jutge encarregat del procediment –que és el de primera instància del lloc on resideixi el presumpte incapaç– ha de  garantir la protecció adequada dels interessos de l’incapaç durant el transcurs del procediment d’incapacitació.

Així s’estableix a l’article 759 de la LEC quan diu que el tribunal haurà d’ oir els parents més pròxims del presumpte incapaç, examinar-lo pel seu compte i acordar els dictàmens pericials necessaris o pertinents en relació amb les pretensions de la demanda i altres mesures previstes per les lleis. No s’ha de decidir mai sobre la incapacitació sense el dictamen pericial mèdic previ, acordat pel tribunal.

Finalment a la sentència que es declari la incapacitació se n’haurà d’establir la graduació en funció de les aptituds de l’incapaç per a governar-se per si mateix, tal i com estableix l’article 760 de la LEC

  1. La sentència que declari la incapacitació n’ha de determinar l’extensió i els límits, així com el règim de tutela o guarda a què ha de quedar sotmès l’incapacitat, i s’ha de pronunciar, si s’escau, sobre la necessitat d’internament, sens perjudici del que disposa l’article 763.
  2. En el cas a què es refereix l’apartat 2 de l’article anterior, si el tribunal accedeix a la sol·licitud, la sentència que declari la incapacitació o la prodigalitat ha de nomenar la persona o les persones que, d’acord amb la llei, han d’assistir o representar l’incapaç i vetllar per ell.
  3. La sentència que declari la prodigalitat ha de determinar els actes que el pròdig no pot dur a terme sense el consentiment de la persona que l’ha d’assistir.

La sentència pot declarar a la persona totalment incapaç, però aquesta declaració s’ha d’ajustar molt a la realitat de la persona, pel que també és possible declarar, de forma més general, una incapacitat parcial i designar una persona tutelar, a partir de quantitats econòmiques determinades, deixant una disposició a criteri de la persona incapacitada, per exemple fixant una quantitat per disposar de manera setmanal o mensual…

Quines persones han d’assistir o representar a l’incapaç?

L’article 215 del codi Civil Espanyol estableix que la  guarda i la protecció de la persona i dels béns o només de la persona o dels béns dels menors o incapacitats es du a terme, en els casos que escaigui, mitjançant: 1r. La tutela. 2n. La curatela. 3r. El defensor judicial.

L’article 222.2. estableix que estan sotmesos a tutela els incapacitats, quan la sentència ho hagi establert i l’article 269.3 que el  tutor està obligat a vetllar pel tutelat i, a promoure l’adquisició o la recuperació de la capacitat del tutelat i la millor inserció en la societat.

Per a escollir la persona que ha d’actuar com a tutora, l’article  234 del codi Civil Espanyol estableix que:

Per al nomenament de tutor es prefereix:

1r. El designat pel tutelat mateix, de conformitat amb el paràgraf segon de l’article 223.

2n. El cònjuge que convisqui amb el tutelat.

3r. Els pares.

4t. La persona o persones designades per aquests en les seves disposicions d’últimavoluntat.

5è. El descendent, l’ascendent o el germà que designi el jutge.

Excepcionalment, el jutge, en resolució motivada, pot alterar l’ordre del paràgraf anterior o prescindir de totes les persones que s’hi esmenten, si el benefici del menor o de l’incapacitat ho exigeix. Es considera beneficiosa per al menor la integració en la vida de família del tutor.

La figura del curador és diferent, perquè la persona designada, completa la capacitat del sotmès a curatela, sense substituir-lo ni ser pròpiament el seu representant legal.

La funció principal del curador, en qualsevol cas, consisteix a prestar assistència tècnica a determinats actes del declarat incapaç, però sense substituir la seva voluntat.

En el Codi Civil Català, aquesta tutela i protecció de la persona es regula de manera similar.

Així en la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família el seu article 221-1 es diu:

Funció de protecció

Les funcions de protecció de les persones menors d’edat, de les que no es poden governar per elles mateixes, si no estan en potestat parental, i de les que necessiten assistència s’han d’exercir sempre en interès de la persona assistida, d’acord amb la seva personalitat, i s’adrecen a la cura de la seva persona, a l’administració o defensa dels seus béns i interessos patrimonials i a l’exercici dels seus drets.

Per altra banda, l’article  222-2 aporta la figura de l’apoderat i estableix que no cal posar en tutela les persones majors d’edat que, per causa d’una malaltia o deficiència persistent de caràcter físic o psíquic, no es poden governar per si mateixes, si a aquest efecte han nomenat un apoderat en escriptura pública perquè tingui cura de llurs interessos.

El poderdant pot ordenar que el poder produeixi efectes des de l’atorgament, o bé establir les circumstàncies que han de determinar l’inici de l’eficàcia del poder. En el primer cas, la pèrdua sobrevinguda de capacitat del poderdant no comporta l’extinció del poder. El poderdant també pot fixar les mesures de control i les causes per les quals s’extingeix el poder.

Si en interès de la persona protegida s’arriba a constituir la tutela, l’autoritat judicial, en aquell moment o amb posterioritat, a instància del tutor, pot acordar l’extinció del poder.

L’exemple de les ludopaties i la incapacitació per al joc

Igual que passa amb la oniomania, amb la ludopatia, les persones tampoc tenen la capacitat d’autogovernar-se i també poden posar en perill el seu patrimoni, pel que en ocasions també cal instar la incapacitació per al joc de la persona que pateix aquesta malaltia.

L’article 8 de la Llei 13/2011, de 27 de maig, de regulació del joc estableix que les polítiques de joc responsable suposen que l’exercici de les activitats de joc s’ha de tractar des d’una política integral de responsabilitat social corporativa que consideri el joc com un fenomen complex on s’han de combinar accions preventives, de sensibilització, intervenció i de control, així com de reparació dels efectes negatius produïts.

Les accions preventives s’han de dirigir a la sensibilització, informació i difusió de les bones pràctiques del joc, així com dels possibles efectes que pot produir una pràctica no adequada del joc.

Els operadors de joc han d’elaborar un pla de mesures en relació amb la mitigació dels possibles efectes perjudicials que pugui produir el joc sobre les persones i han d’incorporar les regles bàsiques de política del joc responsable. Pel que fa a la protecció dels consumidors:

a) Prestar la deguda atenció als grups en risc.

b) Proporcionar al públic la informació necessària perquè pugui fer una selecció conscient de les seves activitats de joc, promocionant actituds de joc moderat, no compulsiu i responsable.

c) Informar d’acord amb la naturalesa i els mitjans utilitzats en cada joc de la prohibició de participar als menors d’edat o a les persones incloses en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc o en el Registre de Persones Vinculades a Operadors de Joc.

Per altra banda, els operadors no poden concedir préstecs ni qualsevol altra modalitat de crèdit o assistència financera als participants.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Advertisements

About Francesc Xavier Sánchez Moragas

Llicenciat en dret. Assessor i formador. Especialista en temes de disciplina del mercat i drets de les persones consumidores.

Posted on 22 Setembre 2016, in COL•LECTIUS ESPECIALMENT PROTEGITS and tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

%d bloggers like this: