Category Archives: ANEM A COMPRAR

El laberint de les promocions. Anem de rebaixes?

Arriben les rebaixes!!! Però sovint, enganxats als vidres dels aparadors, hi apareixen rètols  amb d’altres expressions que les persones consumidores no sempre saben distingir, per exemple “promoció”, “liquidació”, “venda de saldos” o “venda d’excedents” o «outlets» o «venda amb obsequis» .

Audio del programa de la Xarxa del dia 10/07/2017

'La tarda' és un programa de La Xarxa fet col·lectivament per les emissores
 locals. 
'La tarda' fa un recorregut en directe per diferents punts del país
 per acostar històries, personatges i esdeveniments que marquen el dia a dia
 de ciutats i pobles.

Podeu escoltar el programa  on vaig participar-hi par parlar de la nova llei que regula les rebaixes: http://programes.laxarxa.com/audio/125690/embed

Quina funció tenen les ofertes comercials i perquè s’han de regular?

Per què aquest producte té un preu de venda inferior al que tenia fa uns dies? És defectuós? És d’una altra temporada? N’han quedat molts per vendre i estem davant d’un producte d’ocasió? Tanca la botiga i els han de vendre amb urgència?

Cada resposta, a cada una d’aquestes qüestions té un impacte diferent en l’economia de les persones consumidores, perquè no és el mateix una compra de rebaixes, que de liquidació, o que comprar en ofertes.

Així doncs, la llei ha de permetre a les persones consumidores disposar de referències clares i veraces sobre les característiques i la procedència dels productes que els són oferts en rebaixes, en liquidacions o en la modalitat de venda d’excedents (o outlets).

Per altra banda, el sector comercial, especialment el petit comerç, reclama unes regles del jocs unitàries, per tal de poder utilitzar els diferents tipus d’ofertes de forma ajustada a les vendes. No es pot estar permanentment de rebaixes, quan les rebaixes tenen per funció ajudar a vendre tots els productes de temporada. Si tot l’any hi ha ofertes els hi és molt difícil competir amb les grans franquícies comercials i el comerç local queda ressentit.

Quan parlem d’ofertes ens trobem sovint que estem davant d’activitats que tenen objectius diferents i que també tenen un impacte diferent en les persones consumidores.

Per una part tenim algunes activitats comercials que tenen finalitat extintiva d’existències, que són aquelles que tenen com a objectiu donar sortida als estocs, com la venda en rebaixes, la venda en liquidació, la venda de saldos i la venda d’excedents o «outlets».

Però també tenim les activitats comercials que tenen finalitat incentivadora de les vendes per a promocionar productes o establiments, en que s’ofereixen productes o serveis en unes condicions més favorables de les habituals o previstes, amb l’objectiu de promoure o incrementar la seva venda o de dinamitzar les vendes i/o la prestació de serveis en un o més establiments.

Activitats comercials que tenen finalitat incentivadora de les vendes per a promocionar productes o establiments

En altres articles d’aquest bloc he parlat de consum responsable i sempre que en parlem hem destacat que la persona consumidora responsable no prioritza el preu davant d’altres aspectes vinculats als valors socials i ambientals.

L’oferta d’un preu baix es fonamenta en la idea que creu que l’ésser humà només busca el màxim benefici individual, el que es coneix com a model del “homus economicus”, un model d’ésser humà egoista.

Però ja hem vist en la majoria d’ocasions que les persones consumidores no responem a aquest model i que també sabem fer compres responsables, valorant aspectes com l’impacte que té la nostra compra en la vida de les altres persones, de les seves condicions de treball, de la seva salut, de l’impacte ambiental que té sobre el planeta i per això necessitem disposar d’informació suficient, en relació a aquests temes,  per poder actuar en conseqüència.

Malgrat tot això, el mercat ens empeny a comprar i comprar, si pot ser, de forma irreflexiva i per fer-ho ens incita mitjançant la publicitat i pel que ara ens ocupa, mitjançant el llançament d’ofertes comercials.

Cada any les rebaixes ens inciten a fer compres poc conscients i impulsives.

La regulació de les promocions

Actualment les promocions es regulen a l’article 211-10 de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya  i a l’article 34 i següents del Decret Legislatiu 1/1993, de 9 de març, sobre comerç interior, pel qual s’aprova la refosa en un text únic dels preceptes de la Llei 1/1983, de 18 de febrer, i la Llei 23/1991, de 29 de novembre i la LLEI 3/2014, del 19 de febrer, d’horaris comercials i de mesures per a determinades activitats de promoció, però el Govern està treballant en una nou text de la llei de Comerç, Serveis i Fires, que introduirà, de forma imminent, canvis importants i que comentaré a continuació.

Podeu consultar tots els tràmits d’aprovació parlamentària de la llei
al següent enllaç al portal del Parlament de Catalunya.

La regulació actual i els canvis que arriben pel que fa a les promocions

L’article 25.2 del nou text establirà que l’activitat de promoció amb finalitat incentivadora, per la seva pròpia naturalesa, s’ha de limitar a un nombre determinat de productes de l’establiment, o en el seu cas, de la secció corresponent  (no es regula la durada màxima  de la promoció).

No obstant això, l’activitat promocional amb finalitat incentivadora pot arribar a abastar la totalitat de productes de l’establiment en els següents supòsits:

  • a) en cas d’activitats de caràcter promocional, que tinguin periodicitat anual i una durada màxima de dos dies, sempre i quan aquestes activitats constitueixin una pràctica comuna en tots els sectors comercials o en algun d’ells estiguin directament relacionades amb tradicions culturals, o esdeveniments promocionals incorporats de manera generalitzada als usos comercials
  • b) en cas d’inauguració d’un nou establiment.

En els anuncis de vendes en promoció amb finalitat incentivadora s’ha de detallar la seva duració, els productes objecte de la mateixa i qualsevulla condició especial inherent a la promoció.

Així doncs, les promocions, a diferència de les rebaixes, no fan referència a tots els productes de l’establiment, sinó a una part d’ells. En tot cas, es pot fer extensiu a tots els productes per un màxim de 2 dies en situacions tradicionals i de caràcter anual.

Els 3X2

Aquest tipus d’ofertes, es denominen ofertes conjuntes perquè s’ofereix conjuntament i com una unitat d’adquisició dues o més unitats de productes i/o de serveis.

L’article 27 de la nova llei estableix que només podran realitzar-se ofertes conjuntes quan concorri, com a mínim, alguna de les circumstàncies següents:

  • a) Que existeixi una relació funcional entre els articles i/o serveis oferts conjuntament.
  • b) Quan sigui pràctica comercial habitual vendre certs articles en quantitats superiors a un determinat mínim.
  • c) Quan s’ofereixi simultàniament per la mateixa empresa la possibilitat d’adquirir els articles i/o serveis per separat i al seu preu habitual, d’acord amb la normativa aplicable relativa a l’activitat comercial de l’empresa i a la comercialització dels productes en qüestió.
  • d) Quan es tracti de lots o grups d’articles i/o serveis presentats conjuntament per raons estètiques o per a ser destinats a la realització de regals.

Activitats comercials que tenen finalitat extintiva d’existències.

Però no sempre les rebaixes tenen una vessant tan consumista, perquè en realitat, el seu origen també té una raó de ser, que beneficia tant a comerciants com a persones consumidores, en les situacions que justifiquen que es produeixi el que es coneix com “vendes amb finalitat extintiva d’existències”.

Aquestes situacions impliquen vendes que tenen com a objectiu donar sortida als estocs del comerç en situacions concretes i això passa en les rebaixes, la venda en liquidació, la venda de saldos i la venda d’excedents o «outlets». En aquests casos, les empreses poden eliminar estocs i les persones consumidores poden aprofitar l’ocasió per comprar el que necessiten, a un preu inferior.

La regulació actual i els canvis que arriben

Dit això, a Catalunya tenim la LLEI 3/2014, del 19 de febrer, d’horaris comercials i de mesures per a determinades activitats de promoció que defineix els següents aspectes que cal tenir molt en compte a l’hora de vendre i d’anar a comprar.

VENDA EN REBAIXES

És regula a l’article 16 de la llei i estableix que:

Es consideren vendes en rebaixes les promocions que tenen per objecte donar sortida als estocs propis de l’empresa mitjançant una reducció dels preus aplicats anteriorment sobre els mateixos productes.

Quan es poden fer?

La venda en rebaixes es pot dur a terme, a criteri de cada comerciant i durant el termini que aquest consideri convenient, en els períodes estacionals següents:

  • a) Període estacional d’hivern: del 7 de gener al 6 de març, ambdós inclosos.
  • b) Període estacional d’estiu: de l’1 de juliol al 31 d’agost, ambdós inclosos.

Hem de parlar sempre d’estocs propis d’establiments propis del comerciant, en qualsevol estat membre de la Unió Europea.

Per tant, no es poden destinar a la venda en rebaixes les unitats d’un producte adquirides expressament per vendre en rebaixes si no s’han adquirit  amb una antelació mínima d’un mes anterior a l’inici del període legal de rebaixes.

Els productes han d’haver estat a la venda, com a mínim durant l’últim mes.

Per tant, no es poden destinar a la venda en rebaixes els productes que no hagin estat posats a la venda amb anterioritat, a preu ordinari, en el mateix establiment, durant un mes, com a mínim, just abans de la data d’inici d’aquesta modalitat de venda.

No hi ha màxim de temps per haver estat a la venda

Malgrat això, no es poden vendre productes obsolets en rebaixes. Dir si un producte és obsolet està en mans del comerciant i es té en consideració que aquest producte hagi format part del seu estoc durant un mínim de sis mesos i reuneixi qualsevol altra circumstància que faci evident aquesta situació.

Els productes que no són considerats manifestament obsolets però que han format part de l’estoc de l’empresa venedora durant un mínim de sis mesos, immediatament anteriors a l’inici de la venda en rebaixes, es poden oferir en aquesta modalitat de venda sense que els afecti la prohibició de la venda a pèrdua.

Durant aquest últim més no han d’haver estat en promoció.

Per tant, no es  poden destinar a la venda en rebaixes els productes que han estat objecte d’alguna activitat de promoció en el mateix establiment dins el termini d’un mes immediatament anterior a la data d’inici del període legal de rebaixes.

Els productes rebaixats no són defectuosos

Per tant, no  es poden vendre en rebaixes productes defectuosos, deteriorats o desaparellats, ni productes que presentin qualsevol mancança amb relació al mateix producte original posat a la venda, o productes que es considerin manifestament obsolets.

Com s’han d’anunciar les rebaixes?

El rètol de «rebaixes», no és compatible amb cap altre anunci que generi confusió en el públic sobre la modalitat de venda efectivament practicada.

Rebaixes amb altres ofertes

Si el comerciant fa compatible la venda en rebaixes amb una altra activitat de promoció de vendes, ha de fer-ho en espais clarament diferenciats i degudament senyalitzats.

Cadascuna de les activitats de promoció de vendes que es practiqui simultàniament ha de complir sempre els requisits que li siguin exigibles legalment.

NOTES DEL NOU PROJECTE DE LLEI DE COMERÇ, SERVEIS I FIRES

Al text de l’Avantprojecte de llei de comerç, serveis i fires, pel que fa a les rebaixes estableix les següents novetats:

21.6 Les temporades habituals per dur a terme la venda en rebaixes seran hivern i estiu, en què tradicionalment es realitza aquest tipus de venda amb finalitat extintiva. Tot i així, cada comerciant pot decidir el moment en què vol dur a terme la venda en rebaixes.

21.7 La venda en rebaixes s’ha d’anunciar amb aquesta denominació i s’ha de detallar el termini durant el qual es durà a terme aquest tipus de venda.

Per tant, s’ha desregularitzat el període de rebaixes que ara passa a ser un període recomanat, amb l’obligació d’indicar la durada de les rebaixes.

21.4 No es poden vendre en rebaixes productes defectuosos, deteriorats o desaparellats, o els que pateixin una deterioració greu en el seu valor comercial a causa de la seva obsolescència tècnica o de la reducció objectiva de les seves possibilitats d’utilització.

Per tant, aquí es parla d’obsolescència tècnica o de reducció objectiva de les possibilitats d’utilització del producte i no es fa referència a que quedi en mans del comerç, la determinació e l’obsolescència. Tampoc es regula el període de 6 mesos per determinar aquesta obsolescència.

21.5 No es poden destinar a la venda en rebaixes les unitats d’un producte adquirides amb aquesta finalitat.

Aquí no es regula tant el fet que els productes s’han d’haver comprat com a mínim un mes abans.

ESTABLIMENTS ESPECIALITZATS EN LA VENDA D’EXCEDENTS O OUTLETS

És regula a l’article 15 de la llei i estableix que:

La venda especialitzada d’excedents de producció o de temporada, d’estocs propis o aliens, es pot dur a terme en establiments de caràcter permanent, dedicats exclusivament a aquesta activitat, en les parades dels mercats de marxants o en espais degudament diferenciats i senyalitzats dins d’un establiment comercial, sempre que no superin el 20% del total de la superfície de venda.

Els establiments dedicats de manera exclusiva a la venda d’excedents de producció o de temporada poden oferir tota mena de restes, tant si provenen d’altres empreses detallistes, d’empreses majoristes o d’excedents de producció de fabricants de la Unió Europea, a més dels procedents de la mateixa empresa, sempre que puguin acreditar que han format part de l’estoc d’un venedor de la Unió Europea, durant un període mínim de sis mesos, o que procedeixin d’excedents de producció directament d’un fabricant de la Unió Europea.

Només els establiments de caràcter permanent, dedicats exclusivament a la venda d’excedents de producció o de temporada, o les parades dels mercats de marxants poden utilitzar, en el rètol exterior on figura el nom de l’establiment o la parada, la denominació botiga d’excedents o outlet, o bé, alternativament o complementàriament amb aquesta, qualsevol altra que serveixi per a identificar aquesta activitat. En qualsevol cas, la utilització de la denominació botiga d’excedents o outlet, o qualsevol altra que serveixi per a identificar aquesta activitat, resta reservada als establiments dedicats exclusivament a la venda d’excedents de producció o de temporada i a les parades dels mercats de marxants i no pot ésser utilitzada per cap altre establiment que no reuneixi tots els requisits materials i formals establerts per a aquests tipus d’establiments o parades.

Els preus dels productes oferts en els establiments a què fa referència aquest article han d’ésser inferiors al preu de venda en els circuits comercials convencionals i poden ésser reduïts successivament des del moment en què es posin a la venda, però en cap cas no poden ésser incrementats de nou.

Els establiments dedicats exclusivament a la venda d’excedents de producció o de temporada no poden fer venda en rebaixes.

Als establiments a què fa referència aquest article no es poden vendre productes fabricats expressament per a ésser distribuïts en aquest tipus d’establiments.

NOTES DEL NOU PROJECTE DE LLEI DE COMERÇ, SERVEIS I FIRES

Al text de l’Avantprojecte de llei de comerç, serveis i fires, pel que fa a les rebaixes estableix les següents novetats:

Article 24. Venda d’excedents o «outlets» .

Es suprimeix la limitació del 20% de la superfície del local per a la venda d’excedents en establiments, per quan no hi ha venda exclusiva, però els productes han de procedir exclusivament de l’estoc de la pròpia empresa del que hagin format part un mínim de nou mesos, llevat que es tracti de productes defectuosos, deteriorats o desaparellats, que hauran d’estar degudament identificats com a saldos.

Els espais d’un establiment comercial en el que es duguin a terme venda d’excedents, s’han d’identificar amb un rètol que contingui la denominació «venda d’excedents» o «outlet».

Pel que fa als establiments dedicats de manera exclusiva a la venda d’excedents de producció o temporada poden oferir tota mena de restes tant si provenen d’altres empreses detallistes, d’empreses majoristes o d’excedents de producció de fabricants de l’Espai Econòmic Europeu (EEE), a més dels procedents de la pròpia empresa, sempre que puguin acreditar que han format part de l’estoc d’un venedor de l’Espai Econòmic Europeu (EEE), durant un període mínim de nou mesos o que procedeixin d’excedents de producció d’un fabricant de l’Espai Econòmic Europeu (EEE). En aquests establiments també s’hi podran oferir saldos que hauran d’estar degudament identificats.

LA VENDA DE SALDOS

D’acord amb l’article 23 del text de l’Avantprojecte de llei de comerç, serveis i fires, es considera venda de saldos la venda de productes que es trobin en alguna de les circumstàncies següents:

  • a) Productes defectuosos, deteriorats o desaparellats, en relació al producte original posat a la venda amb anterioritat.
  • b) Productes tecnològics que pateixin una deterioració greu en el seu valor comercial a causa de la seva obsolescència tècnica perquè s’han deixat de fabricar o a causa de la reducció objectiva de les seves possibilitats d’utilització.

Aquests productes detallats han de ser identificats de manera precisa i ostensible i han d’exposar-se clarament separats i diferenciats de la resta indicant el motiu de la seva menysvaloració comercial.

Els rètols dels saldos

Quan els productes objecte d’una activitat promocional reuneixin les característiques pròpies dels saldos s’haurà de dur a terme sempre sota la denominació de «venda de saldos».

LA VENDA EN LIQUIDACIÓ

D’acord amb l’article 22 del text de l’Avantprojecte de llei de comerç, serveis i fires, es considera venda en liquidació la venda de caràcter excepcional, i amb finalitat extintiva de les existències de productes de l’establiment afectat.

La venda en liquidació només es pot dur a terme per execució d’una decisió judicial o administrativa o en alguna de les següents circumstàncies:

  • Cessació total de l’activitat de l’empresa o tancament d’algun dels seus establiments.
  • Canvi de local comercial o realització d’obres d’importància quan aquestes comportin el tancament total o parcial de l’establiment durant un mínim d’una setmana.
  • Transformació substancial de l’empresa o de l’establiment comercial que comporti un canvi de l’estructura o de l’orientació del negoci. Quan el canvi d’orientació impliqui que es deixi de comercialitzar una gamma de productes. Només els productes que es deixen de comercialitzar poden ser objecte de liquidació.
  • La realització d’obres alienes a l’establiment que afectin directament el seu normal funcionament quan la durada, real o prevista, d’aquestes obres superi els tres mesos.
  • La liquidació que decideix efectuar un comerciant que es faci càrrec d’un negoci traspassat o adquirit, segons el cas, o la que decideixin efectuar els hereus d’un comerciant difunt.
  • En cas de força major que impossibiliti l’exercici normal de l’activitat comercial

Els rètols de les liquidacions

Quan l’activitat promocional reuneixi les característiques pròpies de la venda en liquidació,  haurà de realitzar-se sempre sota la denominació de «venda en liquidació».

La duració màxima de la venda en liquidació és d’un any.

Durant els tres anys següents a la finalització d’una venda en liquidació el venedor no podrà dur a terme en el mateix establiment una nova liquidació de productes similars a l’anterior, llevat que la nova venda en liquidació s’hagi de dur a terme en execució d’una decisió judicial o administrativa, o estigui motivada per una causa de força major o per cessament total en l’exercici de l’activitat.

Correspon al comerciant acreditar, a requeriment de la inspecció, l’efectiva concurrència d’algun dels supòsits que justifiquen la venda en liquidació.

LA VENDA A PÈRDUA I LES PROMOCIONS

D’acord amb l’article 33 del text de l’Avantprojecte de llei de comerç, serveis i fires, no es podran realitzar oferiments de venda o vendes al públic amb pèrdua, d’acord amb el que estableix la Llei 7/1996, de 15 de gener, d’ordenació del comerç minorista.

Així doncs, per controlar que no es realitzi la venda a pèrdua s’ha de considerar que, el preu d’adquisició per al comerciant és aquell que consti en la factura, un cop deduïda la part proporcional dels descomptes que constin en la pròpia factura, incrementat amb les quotes dels impostos indirectes que graven l’operació.

Amb cap promoció és pot arribar a vendre el producte per sota del preu d’adquisisció i per tant, en  cap cas es poden utilitzar per evitar la prohibició de la venda a pèrdua:

a) Les promocions consistents en oferir descomptes, tant si aquests descomptes són d’aplicació immediata en el mateix moment de la compra, com si són d’aplicació diferida instrumentada per qualsevol mitja. En aquest segon supòsit, tampoc podrà evitar-se la prohibició de vendre a pèrdua fent dependre l’aplicació efectiva dels descompte a la realització d’una compra posterior ni tan sols en aquells casos en què, addicionalment, l’aplicació del descompte estigui condicionada a què es produeix en el futur un determinat esdeveniment o circumstància.

b) Les ofertes conjuntes. En el cas d’ofertes conjuntes d’una o més unitats d’un mateix producte, es considerarà preu de venda al públic el que resulti de dividir el preu de venda al públic del conjunt pel número d’unitats efectivament venudes. En el cas d’ofertes conjuntes d’una o més unitats de productes diferents, es considerarà com a preu d’adquisició el que resulti de la suma dels preus d’adquisició segons factura de tots i cadascun dels productes oferts conjuntament. Per a la determinació de la venda a pèrdua, aquest preu conjunt d’adquisició serà comparat amb el preu de venda al públic del conjunt.

c) Les vendes amb obsequi. En el cas de les vendes amb obsequi, es considerarà com a preu d’adquisició per al comerciant el que resulti de la suma dels preus d’adquisició segons factura de tots i cadascun dels productes oferts, tant els venuts com els obsequiats. El preu d’adquisició així obtingut serà contrastat amb el preu de venda al públic del producte o productes l’adquisició dels quals genera el dret a obtenir l’obsequi.

Algunes excepcions a la prohibició de la venda a pèrdua

Aliments

S’autoritza en el cas d’aliments en les dates properes la de la seva caducitat o límit de consum preferent.

Alteracions dels preus

Quan el preu de reposició del producte venut a pèrdua sigui inferior al d’adquisició.

Per tal que es pugui estimar la concurrència d’aquesta causa de justificació caldrà que concorrin totes i cadascuna de les circumstàncies següents:

  • a) Que el preu que consti en la factura de reposició sigui inferior al que consti en la factura d’adquisició.
  • b) Que la factura en la qual consti el preu de reposició hagi estat emesa prèviament al moment en què es detecti la venda a pèrdua.
  • c) Que la venda a pèrdua obeeixi a una baixada generalitzada i públicament coneguda dels preus del producte al mercat a causa de qualsevol circumstància objectiva que ho justifiqui.

Productes fabricats pel propi comerciant

I s’hagi produït una baixada generalitzada i públicament coneguda dels seus costos de producció amb caràcter previ al moment en que es produeix la venda a pèrdua.

Les liquidacions

Els productes inclosos pel comerciant en una venda en liquidació, tant per circumstàncies relatives a l’empresa com per circumstàncies relatives al producte, sempre i quan la modalitat de venda que correspongui es practiqui amb estricta observança de tots els requisits formals i materials legalment establerts.

Els productes obsolets o defectuosos, deteriorats, desaparellats o que presentin qualsevol mancança en relació al producte original posat a la venda.

Els productes posats a la venda en establiments on es realitzi venda d’excedents, sempre i quan reuneixin tots i cadascun dels requisits formals i materials legalment establerts per poder ser considerats productes obsolets i, si s’escau, productes defectuosos, deteriorats, desaparellats o que presentin qualsevol mancança en relació al producte original posat a la venda.

S’autoritzen les  vendes a pèrdua realitzades per un comerciant per tal d’assolir els preus d’un o varis competidors amb capacitat per afectar significativament les seves vendes.

Per tal d’estimar la concurrència d’aquesta causa de justificació, el comerciant que la invoqui haurà d’acreditar totes i cadascuna de les circumstàncies següents:

  1. a) Que ha existit l’oferta del competidor davant la qual reacciona i que aquesta oferta ha estat ha estat prèvia, públicament coneguda i s’ha fet a través del mateix canal de venda.
  2. b) Que la comparació s’ha establert sobre productes idèntics. En els supòsits de marca de distribuïdor, per apreciar la identitat del producte, només es prendran com a referència altres productes de marca de distribuïdor comercialitzats pels competidors sota el mateix format.
  3. c) Que la reacció és proporcionada, atès que el competidor, tant pel seu pes empresarial, com per l’abast de la seva acció, pot expulsar del mercat a qui realitza la venda a pèrdua.

Les garanties dels diferents productes de promocions

L’article 123.1 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries, estableix que el venedor ha de respondre de les faltes de conformitat que es manifestin en un termini de dos anys des del lliurament. En els productes de segona mà, el venedor i el consumidor i usuari poden pactar un termini més curt, que no pot ser inferior a un any des del lliurament.

En els productes rebaixats sempre podem exigir la garantia legal

Perquè no es poden vendre en rebaixes productes defectuosos, deteriorats o desaparellats, o els que pateixin una deterioració greu en el seu valor comercial a causa de la seva obsolescència tècnica o de la reducció objectiva de les seves possibilitats d’utilització.

En els productes defectuosos, deteriorats o desaparellats, o els que pateixin una deterioració greu no podem exigir garantia

L’article  116.3 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries estableix que no és procedent la responsabilitat per faltes de conformitat que el consumidor i usuari conegui o no hagi pogut fundadament ignorar en el moment de la formalització del contracte o que tinguin l’origen en materials subministrats pel consumidor i usuari.

Per tant, si la persona consumidora coneix que està comprant un producte defectuós o deteriorat, no podrà exigir la garantia pel fet concret que ha obtingut el descompte del preu (el defecte o el deteriorament específic que l’ha provocat).

En els productes de liquidació sempre podem exigir la garantia legal

El que passa és que si el comerciant desapareix, que és el que d’acord amb l’article 114 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries, respon davant seu de qualsevol falta de conformitat que hi hagi en el moment del lliurament del producte, caldrà adreçar-se directament al fabricant, tal i com també estableix l’article 124 del mateix text normatiu, que diu que quan al consumidor i usuari li sigui impossible o li suposi una càrrega excessiva dirigir-se al venedor per la falta de conformitat dels productes amb el contracte pot reclamar directament al productor amb la finalitat d’obtenir la substitució o reparació del producte, que ha de respondre per la falta de conformitat quan aquesta es refereixi a l’origen, identitat o idoneïtat dels productes, d’acord amb la seva naturalesa i finalitat i amb les normes que els regulen.

En els productes obsolets no es pot  exigir la garantia legal

Els productes obsolets són aquells que pateixin una deterioració greu en el seu valor comercial a causa de la seva obsolescència tècnica o de la reducció objectiva de les seves possibilitats d’utilització, però també gaudeixen de la garantia legal. S’han de vendre sota la denominació de «venda de saldos».

D’acord amb l’article 116.1.a) del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries s’entén que els productes són conformes amb el contracte sempre que compleixin, entre d’altres, el requisit que s’ajusti a la descripció realitzada pel venedor i tinguin les qualitats del producte que el venedor hagi presentat al consumidor i usuari en forma de mostra o model.

En aquest cas, la persona consumidora que els compra ho ha de saber i que degut a la seva obsolescència  gaudeix d’un descompte en el seu preu.

A banda d’això, cal tenir en compte les limitacions que implicarà ser un producte obsolet, donat que l’article 12.3 de la Llei 7 / 1996, de 15 de gener, d’Ordenació del Comerç Minorista , modificat per la llei 47/2002, de 19 de desembre,  estableix que el productor o, si no n’hi ha, l’importador ha de garantir, en tot cas, davant els compradors l’existència d’un adequat servei tècnic per als béns de caràcter durador que fabrica o importa, així com el subministrament de peces de recanvi durant un termini mínim de cinc anys a comptar des de la data en què el producte es deixi de fabricar, el que vol dir que si el producte és obsolet i s’ha deixat de fabricar, 5 anys després podem no trobar peces o no hi ha l’obligació d’assistència tècnica.

Així es regula també a l’article 127 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries quan ens diu que en els  productes de naturalesa duradora, el consumidor i usuari té dret a un servei tècnic adequat i a l’existència de recanvis durant el termini mínim de cinc anys a partir de la data en què el producte es deixi de fabricar.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

 Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Anuncis

Les garanties dels habitatges en les compres de primera i segona mà

Quina és la garantia d’un habitatge? I dels electrodomèstics que s’hi han instal·lat? I si l’habitatge és de segona mà? I si l’habitatge el ven un particular a un altre particular?

Aquestes són algunes de les qüestions que es plantegen sovint les empreses que es dediquen a la venda d’habitatges, ja sigui com a promotors o com agents intermediaris de la propietat immobiliària, i també són qüestions que preocupen a les persones consumidores que compren els habitatges, sobre tot ara, en aquests temps de greu crisis econòmica, on després de la bombolla immobiliària, tants i tants habitatges han quedat sense vendre’s i en ocasions sense acabar-se. Com afecta tot això a les garanties dels habitatges?

Per intentar respondre a aquestes qüestions farem un breu repàs de la normativa vigent, de defensa de les persones consumidores, i el primer que s’ha de tenir en compte és que quan una empresa ven un habitatge ha d’informar a les persones consumidores de les garanties que ofereix, tant en la informació precontractual com en el mateix contracte de compra-venda.

L’empresa que comercialitzi l’habitatge ha d’informar de les garanties per escrit amb l’especificació dels garants, els titulars de la garantia, els drets dels titulars i el termini de durada.

La persona consumidora té dret a saber quin és el termini de temps que té de garantia, per cada tipus de problema i a qui s’haurà de dirigir perquè li puguin solucionar les incidències que sorgeixin a l’habitatge, durant aquests terminis de garantia.

El Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries –TRLGDCU-, estableix una protecció específica pels contractes realitzats entre les persones consumidores i un/a empresari/a i en l’article 59 del TRLGDCU, s’estableix que els contractes amb consumidors i usuaris han de respectar el nivell mínim de protecció dispensada en aquesta norma.

En concret, una de les obligacions dels empresaris és, d’acord amb l’article 60 del TRLGDCU, que abans de contractar, l’empresari ha de posar a disposició del consumidor i usuari de forma clara, comprensible i adaptada a les circumstàncies la informació rellevant, veraç i suficient sobre les característiques essencials del contracte, que pel que ara ens interessa, inclou la informació sobre les garanties ofertes.

Aquesta informació precontractual, s’integra, tal i com estableixen els articles 61 i 65 del TRLGDCU, en el contracte de compra de l’habitatge i per tant, el contingut de l’oferta, promoció o publicitat, les prestacions pròpies de cada bé o servei, les condicions jurídiques o econòmiques i garanties ofertes són exigibles pels consumidors i usuaris, tot i que no figurin expressament en el contracte formalitzat o en el document o comprovant rebut, i s’han de tenir en compte en la determinació del principi de conformitat amb el contracte.

És important saber que sempre s’ha de lliurar un rebut justificant, còpia o document acreditatiu amb les condicions essencials de l’operació, incloses les condicions generals de la contractació, acceptades i signades pel consumidor i usuari, quan aquestes siguin utilitzades en la contractació – art 63 TRLGDCU- però a més, en el cas d’habitatges de primera transmissió s’ha de facilitar la documentació que preveu la Llei 38/1999, de 5 de novembre, d’Ordenació de l’Edificació-LOE-, o la norma autonòmica que sigui aplicable -article 64 del TRLGDCU-.

En concret, a Catalunya, l’article 241-1.3 de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya –LCCC-, s’estableix que en l’oferta per a la venda d’immobles, s’ha de donar informació sobre els tipus de garantia, els terminis, les quanties i els mitjans per a reclamar-ne l’execució establerts per la normativa aplicable i en l’article 65.g) de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge – LDH-, també s’ estableix que en la venda d’habitatges nous, els transmitents han de lliurar als adquirents la documentació relativa a les garanties de l’habitatge, amb l’especificació dels garants, els titulars de la garantia, els drets dels titulars i el termini de durada.

Per altra banda, també l’article 58 de la LDH assenyala que l’oferta, la promoció i la publicitat adreçades a la venda o l’arrendament d’habitatges s’han d’ajustar als principis de veracitat, de manera que no ocultin dades fonamentals dels objectes a què es refereixen i no indueixin o puguin induir els destinataris a cap error amb repercussions econòmiques i que les dades, les característiques i les condicions relatives a la construcció, la situació, els serveis, les instal·lacions, l’adquisició, la utilització i el pagament dels habitatges que s’inclouen en l’oferta, la promoció i la publicitat són exigibles ulteriorment pel comprador, encara que no figurin expressament en el contracte de transmissió.

Quan comença a comptar el termini de la garantia dels habitatges?

Depèn, hi ha casos que comencen a comptar des de la data de compra de l’habitatge (responsabilitats contractuals) i d’altres en que el termini comença a comptar des de la data en que l’empresa constructora lliura l’habitatge a l’empresa promotora i cada transmissió posterior, gaudeix del temps que resti per finalitzar la garantia, sense que s’obri un nou període de garantia per cada persona compradora, el que implica que un habitatge, segons el temps transcorregut des del moment en que es va lliurar a l’empresa promotora, ja no tingui cap garantia, amb excepció del que comentarem en l’apartat següent.

Això és regula així a l’article 17.1 de la Llei 38/1999, de 5 de novembre, d’Ordenació de l’Edificació, que ens diu que sens perjudici de les seves responsabilitats contractuals, les persones físiques o jurídiques que intervenen en el procés de l’edificació han de respondre davant els propietaris i els tercers adquirents dels edificis o part dels edificis, en cas que siguin objecte de divisió, dels danys materials ocasionats a l’edifici dins dels terminis indicats, comptats des de la data de recepció de l’obra, sense reserves o des de l’esmena d’aquestes.

L’article 6 de la LOE ens diu que la recepció de l’obra és l’acte pel qual el constructor, una vegada conclosa l’obra, l’entrega al promotor i aquest l’accepta. Es por fer amb reserves o sense i s’ha de consignar en una acta firmada on, pel que ara ens interessa, s’hi ha de fer constar les garanties que, si s’escau, s’exigeixin al constructor per assegurar-ne les responsabilitats.

Quina és la durada de la garantia dels diferents danys que presenti l’habitatge?

La durada de la garantia es diferent segons el tipus de dany que es presentin i del tipus de llei que apliquem:

  • La garantia cobreix durant deu anys, des de la recepció de l’obra, dels danys materials causats a l’edifici per vicis o defectes que afectin els fonaments, els suports, les bigues, els forjats, els murs de càrrega o altres elements estructurals, i que comprometin directament la resistència mecànica i l’estabilitat de l’edifici.
  • La garantia cobreix durant tres anys, des de la recepció de l’obra, dels danys materials causats a l’edifici per vicis o defectes dels elements constructius o de les instal·lacions que ocasionin l’incompliment dels requisits d’habitabilitat:
    • Higiene, salut i protecció del medi ambient, de manera que s’aconsegueixin condicions acceptables de salubritat i estanquitat en l’ambient interior de l’edifici i que aquest no deteriori el medi ambient en el seu entorn immediat, i garanteixi una gestió adequada de tota classe de residus.
    • Protecció contra el soroll, de manera que el soroll percebut no posi en perill la salut de les persones i els permeti dur a terme satisfactòriament les seves activitats.
    • Estalvi d’energia i aïllament tèrmic, de manera que s’aconsegueixi un ús racional de l’energia necessària per a la utilització adequada de l’edifici.
    • Altres aspectes funcionals dels elements constructius o de les instal·lacions que permetin un ús satisfactori de l’edifici.
  • La garantia cobreix durant un any, des de la recepció de l’obra el constructor ha de respondre dels danys materials per vicis o defectes d’execució que afectin elements de terminació o acabat de les obres.
  • La garantia cobreix durant 6 mesos, per part del venedor i des de la data de compra , del sanejament pels defectes ocults que tingui la cosa venuda, si la fan impròpia per a l’ús a què se la destina, o si disminueixen de tal manera aquest ús que, si els hagués conegut el comprador, no l’hauria adquirit o hauria donat menys preu per ella; però el venedor no és responsable dels defectes manifestos o que estiguin a la vista, ni tampoc dels que no hi estiguin, si el comprador és un perit que, per ofici o professió, els havia de conèixer fàcilment.

Aquests 6 mesos, poden ser els únics dels que disposi la persona consumidora, quan ha comprat un habitatge que tingui més de 1, 3 o 10 anys i ho hagi fet a un particular o a una empresa (vendes de segona mà).

Els sis mesos són aplicables d’acord amb l’article 16.9 de la LOE, que estableix que les responsabilitats anteriors de 10, 3 i 1 any, s’entenen sens perjudici de les que corresponen al venedor dels edificis o les parts edificades davant el comprador d’acord amb el contracte de compravenda subscrit entre ells, als articles 1484 i següents del Codi Civil i altra legislació aplicable a la compravenda.

S’aplica la garantia legal de 2 anys, prevista al TRLGDCU pels productes?

Aquesta no és, al meu entendre, una qüestió pacífica.

Com hem dit abans, l’article 16.9 de la LOE estableix que també és aplicable altra legislació aplicable a la compravenda i pel que ara ens interessa, el TRGDCU, en concret, el seu article 114, que estableix que el venedor està obligat a lliurar al consumidor i usuari productes que siguin conformes amb el contracte, i a respondre davant seu de qualsevol falta de conformitat que hi hagi en el moment del lliurament del producte.

L’article 115 del TRLGDCU ens diu que estan inclosos en l’àmbit d’aplicació de les garanties del TRLGDCU, els contractes de compravenda de productes i els contractes de subministrament de productes que s’hagin de produir o fabricar, però que no és aplicable als productes adquirits mitjançant venda judicial, a l’aigua o al gas, quan no estiguin envasats per a la venda en volum delimitat o quantitats determinades, i a l’electricitat. Tampoc és aplicable als productes de segona mà adquirits en subhasta administrativa a la qual els consumidors i usuaris puguin assistir personalment.

Res no diu que no sigui aplicable als habitatges, malgrat que l’article 6 del TRLGDCU defineix com a producte tot bé moble d’acord amb el que preveu l’article 335 del Codi Civil i en aquest cas es consideren béns mobles els susceptibles d’apropiació no compresos en el capítol anterior, i en general tots els que es poden transportar d’un punt a un altre sense menyscapte de la cosa immoble a què estiguin units.

Per tant, podríem interpretar que la garantia de 2 anys no és aplicable als habitatges perquè no són productes i que en tot cas, la garantia només inclouria els béns mobles, units a l’habitatge, com podrien ser els forns, els fogons, els escalfadors, els aparells d’aire condicionat, els intèrfons, o els mobles, entre d’altres.

Però també es podria considerar que l’habitatge gaudeix del període de 2 anys de garantia, considerant el que diu el Reial Decret 1507/2000, d’1 de setembre, pel qual s’actualitzen els catàlegs de productes i serveis d’ús o consum comú, ordinari i generalitzat i de béns de naturalesa duradora, als efectes del que disposen, respectivament, en els articles 2 , apartat 2, i 11, apartats 2 i 5, de la Llei General per a la defensa dels consumidors i usuaris i normes concordants, que inclou l’habitatge en l’apartat B.18 de l’Annex I als efectes de considerar-lo un dels “productos o servicios de uso o consumo común ordinario y generalizado” i en el seu Annex II als efectes de considerar l’habitatge un dels “bienes de naturaleza duradera a los efectos del artículo 11.2 y 5 de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios y artículo 12, 1, 2 y 3, de la Ley de Ordenación del Comercio Minorista”. (El RD 1507/2000 és aplicable d’acord amb el que s’estableix a la disposició transitòria segona i a la disposició final segona del TRLGDCU).

Malgrat tot el que s’ha dit fins aquí, en el cas de la Comunitat Autònoma de Catalunya, la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya –LCCC-, té un àmbit d’aplicació més clar, i defineix en el seu article 111-2 m) les relacions de consum com qualsevol relació establerta entre, d’una banda, empresaris, intermediaris o l’Administració com a prestadora de béns i serveis i, d’altra banda, les persones consumidores. Aquesta relació comprèn la informació, l’oferta, la promoció, la publicitat, la comercialització, la utilització, la venda, i el subministrament de béns i serveis, i també les obligacions que en derivin, definint en el mateix article, apartat g), els béns i serveis com a béns mobles o immobles, productes, activitats o funcions utilitzats o adquirits per les persones consumidores, o destinats a aquestes, o que en condicions raonablement previsibles puguin ésser utilitzats per aquestes, amb independència del caràcter individual o social, públic o privat, de qui els produeix, subministra o presta.

Ara bé, la garantia legal, de dos anys, regulada al TRLGDCU, és limita, segons l’article 242-2 del Codi de Consum, als béns mobles i per tant no seria aplicable als habitatges, però si als béns mobles que l’integren (*)

Quines empreses intervenen en el procés d’edificació i venda dels habitatges?

Els promotors d’habitatges

Els promotors d’habitatges són les persones físiques o jurídiques, públiques o privades, que, individualment o col·lectivament, decideixen, impulsen, programen i financen, encara que sigui ocasionalment, amb recursos propis o aliens, obres d’edificació o rehabilitació d’habitatges, tant si són per a ús propi com si són per a fer-ne posteriorment la transmissió, el lliurament o la cessió a tercers per qualsevol títol.

Els promotors són els agents que estan obligats a lliurar als adquirents dels habitatges la documentació i la informació exigibles per la llei i a subscriure les assegurances i les garanties que siguin establertes per l’ordenament jurídic.

Els constructors d’habitatges

Són constructors d’habitatges les persones físiques o jurídiques que assumeixen contractualment davant els promotors d’habitatges el compromís d’executar amb mitjans humans i materials, propis o aliens, obres totals o parcials d’edificació o rehabilitació d’habitatges, amb subjecció al projecte i al contracte corresponents.

Els constructors d’habitatges ha de respondre directament davant els promotors de l’adequació de l’obra al projecte i al contracte, amb relació a l’actuació de les persones físiques o jurídiques amb les que subcontracti determinades parts o instal·lacions.

Les funcions dels promotors d’habitatges i dels constructors d’habitatges poden ésser assumides també per una mateixa persona, física o jurídica.

L’article 52.4 de la LDH estableix que el constructors inscrits en els registres d’homologació dels agents vinculats amb l’habitatge han d’establir un sistema d’atenció al consumidor.

Els agents immobiliaris

Els/les agents immobiliaris són les persones físiques o jurídiques que es dediquen de manera habitual i retribuïda, dins el territori de Catalunya, a prestar serveis de mediació, assessorament i gestió en transaccions immobiliàries amb relació a operacions de compravenda, lloguer, permuta o cessió de béns immobles i dels drets corresponents, inclosa la constitució d’aquests drets.

Abans d’iniciar una oferta d’un immoble, han de subscriure amb els propietaris d’habitatges que els encomanin la transacció d’un habitatge una nota d’encàrrec que els habiliti per a fer-ne oferta i publicitat, per a percebre quantitats o per a formalitzar amb tercers qualsevol precontracte o contracte.

L’article 59 de la LDH estableix que l’agent, en la publicitat, ha de fer constar necessàriament, el responsable de la comercialització de la promoció, amb l’adreça i el telèfon de contacte, en cas d’obra nova.

Quines són les empreses que han d’assumir les garanties?

solar nova construccióL’article 49 de la LDH ens diu que els agents que intervenen en el procés d’edificació i rehabilitació d’habitatges estan subjectes al règim jurídic i a les obligacions que estableixen la LOE, aquesta llei, la normativa sectorial específica, la normativa en matèria de prevenció de riscos laborals i el contracte que n’origina la intervenció.

D’acord amb l’article 17 de la LOE, cada agent que ha intervingut en l’edificació ha de respondre, per la seva responsabilitat civil, de manera personal i individualitzada, tant per actes o omissions propis, com per actes o omissions de persones per les quals, d’acord amb aquesta Llei, s’hagi de respondre, però en tot cas, el promotor ha de respondre solidàriament, amb els altres agents que hi intervenen, davant els possibles adquirents dels danys materials en l’edifici ocasionats per vicis o defectes de construcció.

El constructor ha de respondre directament dels danys materials causats en l’edifici per vicis o defectes derivats de la imperícia, la falta de capacitat professional o tècnica, la negligència o l’incompliment de les obligacions atribuïdes al cap d’obra i altres persones físiques o jurídiques que en depenguin.

Quan el constructor subcontracti amb altres persones físiques o jurídiques l’execució de determinades parts o instal·lacions de l’obra, és directament responsable dels danys materials per vicis o defectes de la seva execució, sens perjudici de la repetició que correspongui.

Així mateix, el constructor ha de respondre directament dels danys materials causats a l’edifici per les deficiències dels productes de construcció adquirits o acceptats per ell, sens perjudici de la repetició que correspongui.

El constructor ha de respondre dels danys materials per vicis o defectes d’execució que afectin elements de terminació o acabat de les obres durant el primer any des de la recepció de l’obra per part del promotor.

Tot això a banda de la responsabilitat contractual, per la que ha de respondre el venedor, d’acord amb l’article 17.9. LOE, que estableix que corresponen al venedor dels edificis o les parts edificades davant el comprador d’acord amb el contracte de compravenda subscrit entre ells, als articles 1484 i següents del Codi Civil i altra legislació aplicable a la compravenda.

Les assegurances per cobrir les garanties per danys materials ocasionats per vicis i defectes de la construcció

L’article 19 de la LOE estableix les garanties per danys materials ocasionats per vicis i defectes de la construcció:

  • Assegurança de danys materials o assegurança de caució, per garantir, durant un any, el rescabalament dels danys materials per vicis o defectes d’execució que afectin elements de terminació o acabat de les obres, que pot ser substituïda per la retenció pel promotor d’un 5 per 100 de l’import de l’execució material de l’obra.
  • Assegurança de danys materials o assegurança de caució, per garantir, durant tres anys, el rescabalament dels danys causats per vicis o defectes dels elements constructius o de les instal·lacions que ocasionin l’incompliment dels requisits d’habitabilitat de l’apartat 1, lletra c, de l’article 3.
  • Assegurança de danys materials o assegurança de caució, per garantir, durant deu anys, el rescabalament dels danys materials causats en l’edifici per vicis o defectes que tinguin l’origen en els fonaments, els suports, les bigues, els forjats, els murs de càrrega o altres elements estructurals, o els afectin, i que comprometin directament la resistència mecànica i estabilitat de l’edifici.

Té la consideració de prenedor de l’assegurança el constructor en l’assegurança d’un any i el promotor, en els supòsits de les assegurances de 3 i 10 anys, com també tenen la consideració d’assegurats, en aquests dos últims casos els adquirents successius de l’edifici o de part de l’edifici.

El promotor pot pactar expressament amb el constructor que aquest sigui prenedor de l’assegurança per compte d’aquell.

L’assegurador assumeix el compromís d’indemnitzar la persona assegurada al primer requeriment.

L’ incompliment de les normes anteriors sobre garanties de subscripció obligatòria implica, en tot cas, l’obligació de respondre personalment l’obligat a subscriure les garanties.

Tret que hi hagi un pacte en contrari, les garanties a què es refereix aquesta Llei no cobreixen:

a) Els danys corporals o altres perjudicis econòmics diferents dels danys materials que garanteix la Llei.

b) Els danys ocasionats a immobles contigus o adjacents a l’edifici.

c) Els danys causats a béns mobles situats a l’edifici.

d) Els danys ocasionats per modificacions o obres fetes a l’edifici després de la recepció, llevat de les d’esmena dels defectes que s’hi hagin observat.

e) Els danys ocasionats pel mal ús o per falta del manteniment adequat de l’edifici.

f) Les despeses necessàries per al manteniment de l’edifici del qual ja s’ha fet la recepció.

g) Els danys que tinguin origen en un incendi o una explosió, excepte per vicis o defectes de les instal·lacions pròpies de l’edifici.

h) Els danys que siguin ocasionats per un cas fortuït, una força major, un acte de tercer o el mateix perjudicat pel dany.

i) Els sinistres que tinguin origen en parts de l’obra sobre les quals hi hagi reserves recollides en l’acta de recepció, mentre aquestes reserves no hagin estat solucionades i les esmenes quedin reflectides en una nova acta subscrita pels signants de l’acta de recepció.

Hi ha altres responsabilitats que s’hagin d’assumir per les empreses, pels danys ocasionats per defectes de l’habitatge?

L’article 149 del TRLGDCU ens diu que s’és responsable dels danys i perjudicis causats als consumidors i usuaris, pels danys ocasionats per defectes de l’habitatge que no estiguin coberts per un règim legal específic i ho ha d’assumir qui construeixin o comercialitzin habitatges, en el marc d’una activitat empresarial.

Sense perjudici del que estableixen altres disposicions legals, les responsabilitats derivades d’aquest article tenen com a límit la quantia de 3.005.060,52 euros.

En quins casos les empreses no assumiran la garantia?

L’article 16.8 de la LOE estableix que les responsabilitats per danys no són exigibles als agents que intervinguin en el procés de l’edificació, si es prova que els danys van ser ocasionats per un cas fortuït, per força major, per un acte d’un tercer o pel mateix perjudicat pel dany.

Ara bé, per avaluar si la persona ha fet un ús correcte del bé o de l’immoble, s’ha de considerar que tots els béns mobles i els béns immobles presenten unes qualitats i unes prestacions habituals de béns de les mateixes característiques i que per tant, la persona consumidora ha d’esperar, d’acord amb la naturalesa d’aquests béns i les característiques de les quals ha informat el venedor o venedora, que sigui idoni per als usos a què ordinàriament es destinen els béns del mateix tipus.

Així s’estableix a l’article 123.8 del codi de Consum, quan ens diu que les persones consumidores tenen dret a l’adequació dels béns i els serveis a les expectatives d’ús, qualitat i característiques de consum que ofereixen.

Quines són les infraccions relacionades amb les garanties dels habitatges?

L’article 122 de la LDH estableix que són infraccions en matèria d’habitatge totes les accions o les omissions tipificades com a tals per aquesta llei, sens perjudici de les especificacions que es puguin fer per reglament, dins els límits establerts per la legislació vigent en matèria sancionadora.

En concret, són infraccions greus en matèria de protecció dels consumidors i usuaris d’habitatges en el mercat immobiliari , article 124.c), no lliurar als adquirents d’un habitatge la documentació establerta com a obligatòria per aquesta llei. Per tant, seria una infracció greu no lliurar als adquirents la documentació relativa a les garanties de l’habitatge, amb l’especificació dels garants, els titulars de la garantia, els drets dels titulars i el termini de durada.

L’import de les sancions, d’acord amb l’article 118.2 de la LDH és de una multa de fins a 90.000 euros i es poden condonar fins al 80% de l’import corresponent en el cas que els infractors hagin reparat la infracció objecte de la resolució sancionadora.

D’acord amb l’article 130 de la LDH, corresponen, en l’àmbit de les respectives competències, a l’Administració de la Generalitat, per mitjà dels departaments competents en matèria d’habitatge i de consum, i als ens locals les atribucions per a iniciar, tramitar i imposar amb caràcter general les sancions administratives establertes per aquesta llei. En el cas de l’Administració de la Generalitat, els òrgans o unitats administratius competents per a iniciar, instruir i imposar les sancions han d’ésser determinats per ordre dels consellers dels departaments competents. En el cas dels ens locals s’ha de complir el que en disposa la legislació específica.

En els termes establerts per la Llei 1/1990, del 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris, i per la Llei 3/1993, del 5 de març, de l’estatut del consumidor, són infraccions administratives en matèria de disciplina de mercat i defensa dels consumidors i usuaris les conductes dels professionals vinculats amb l’habitatge a què fa referència el títol IV que vulnerin les prescripcions que s’hi estableixen, amb relació als aspectes següents: la subscripció d’assegurances, pòlisses de responsabilitat civil i garanties de qualsevol tipus; la presentació i el lliurament de la documentació i la informació exigides per aquesta llei en la transmissió i l’arrendament d’habitatges, i el compliment dels requisits relatius a les ofertes i a la publicitat. I és competent per a imposar sancions que es derivin d’aquests incompliments, el departament competent en matèria de consum.

L’article 331-4.a) del codi de Consum estableix com a Infraccions en matèria de normalització, documentació i condicions de venda i en matèria de subministrament o de prestació de serveis, no formalitzar les assegurances, els avals o les altres garanties imposades normativament en benefici de les persones consumidores i l’article 331-2.h) del Codi de Consum, estableix com a infraccions per alteració, adulteració, frau o engany, incomplir les obligacions que deriven de la manca de conformitat o de la garantia legalment establerta o oferta a la persona consumidora o imposar injustificadament condicions, dificultats o retards amb relació a les obligacions que en deriven, fins i tot amb relació als béns que s’ofereixen com a premi o regal.

Ambdues infraccions estan tipificades com a greus i tenen una sanció compresa entre 10.001 i 100.000 euros.

Per més informació podeu consultar els criteris del “Instituto Nacional del consumo”.

(*) La informació que es transcriu a continuació pertany al “ Instituto Nacional del Consumo”, que n’autoritza la seva difusió sempre que es mencioni la font, i forma part de la informació relacionada amb els criteris interpretatius de la Llei de Garanties, que publica en el seu portal:http://www.consumo-inc.gob.es/informes/garantias/cronologico/home.htm

CG/06/04: Inclusión de los bienes muebles de la vivienda nueva adquirida por el consumidor en el ámbito de aplicación de la ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la Venta de Bienes de Consumo

A tenor de lo dispuesto en el artículo 1 de la Ley 23/2003, de 20 de julio de garantías en la venta de bienes de consumo, el vendedor debe entregar al consumidor un bien que sea conforme con el contrato de compraventa, en los términos previstos en la propia norma.

Los bienes incluidos en su ámbito de aplicación son los bienes muebles corporales destinados al consumo privado, incluyendo los contratos de suministro de bienes muebles corporales que hayan de producirse o fabricarse (artículo 2, párrafo segundo). En su artículo 2 se enumeran taxativamente los bienes excluidos del ámbito de aplicación de la misma, excepciones que no amparan una interpretación extensiva o analógica de este artículo, que lleve a excluir bienes muebles corporales destinados al consumo privado distintos a los expresamente mencionados en el mismo. Además, la interpretación restrictiva de estas previsiones es coherente con el carácter imperativo de las disposiciones de la Directiva 199/44/CE que se transpone y con la finalidad perseguida por esta Ley, consistente en elevar el nivel de protección del consumidor en las referidas operaciones comerciales. El artículo 4 de la Ley, que regula la responsabilidad del vendedor y los derechos del consumidor, dispone que el vendedor responderá ante el consumidor de cualquier falta de conformidad que exista en el momento de la entrega del bien y, en los términos de la Ley, se reconoce al consumidor el derecho a la reparación o su sustitución, a la rebaja del precio y a la resolución del contrato. En el caso de la compraventa de una vivienda nueva, el consumidor se convierte en propietario de la misma y de lo que en ella se incluye a la firma del correspondiente documento, que es además cuando se pone a su disposición el bien inmueble que incorpora de forma accesoria bienes de consumo. Asimismo el precio pagado por estos está dentro del precio pagado por la vivienda. La Ley 38/1999, de 5 de noviembre, de Ordenación de la Edificación, tiene por objeto, según su artículo 1, regular en sus aspectos esenciales el proceso de la edificación, estableciendo las obligaciones y responsabilidades de los agentes que intervienen en dicho proceso, así como las garantías necesarias para el adecuado desarrollo del mismo, con el fin de asegurar la calidad mediante el cumplimiento de los“requisitos básicos de los edificios” y la adecuada protección de los intereses de los usuarios. Por otra parte, el artículo 17 de la citada Ley, en el que se regula la responsabilidad civil de los agentes que intervienen en el proceso de la edificación, dispone en su número 9 que las responsabilidades a que se refiere este artículo se entienden “sin perjuicio de las que alcanzan al vendedor de los edificios o partes edificadas frente al comprador conforme al“contrato de compraventa” suscrito entre ellos, a los artículos 1484 y siguientes del Código Civil y demás legislación aplicable a la compraventa”.

Conforme a lo dispuesto en el artículo 2 de la Ley de Ordenación de la Edificación, en el que se regula el ámbito de aplicación de la norma, “se consideran comprendidas en la edificación sus instalaciones fijas y el equipamiento propio, así com los elementos de urbanización que permanezcan adscritos al edificio”.

De acuerdo con este marco legal, parece posible distinguir, en relación a la vivienda nueva que se entrega al comprador, entre aquellos bienes muebles que forman parte de la vivienda y se integran en ella como elementos necesarios para la prestación de los servicios generales de suministro de agua, electricidad, gas, etc., y aquellos otros que se integran en ella como elementos accesorios o decorativos destinados o no a la prestación de determinados servicios que no tiene este carácter de “servicios generales de la vivienda”, a los que sería de aplicación la Ley 23/2003. Por otra parte, hay que tener en cuenta que la distinción entre bienes muebles e inmuebles, cuando atribuirles una u otra naturaleza está subordinada al destino dado a los bienes, es un tema muy controvertido en la doctrina. Así, los bienes contemplados en la consulta que se plantea podrían considerarse incluidos en el apartado 4º del artículo 334 del Código Civil y, en consecuencia, ser calificados como bienes inmuebles por destino, por lo que resultarían excluidos del ámbito de aplicación de la Ley 23/2003. Ahora bien, aunque la cuestión no es pacífica, se puede invocar determinada jurisprudencia que, si bien está referida a los bienes contemplados en el apartado 5º del artículo 334 del código Civil, es susceptible de aplicación al supuesto que nos ocupa toda vez que en ambos apartados se enuncian una serie de bienes considerados inmuebles por destino. Así la sentencia del Tribunal Supremo (Sala de lo civil), de 10 de mayo de 1989 destaca que algunos de los bienes muebles incluidos en el apartado 5º del artículo 334 del Código Civil están considerados bienes muebles en la Ley Hipotecaria, cuando en su artículo 111 señala que “salvo pacto expreso o disposición legal en contrario, la hipoteca cualquiera que sea su naturaleza y forma de la obligación que garantice, no comprenderá: 1º) los objetos muebles que se hallen colocados permanentemente en la finca hipotecada, bien para su adorno, comodidad o explotación, o bien para el servicio de alguna industria, a no ser que no puedan separase sin quebranto de la materia o deterioro del objeto”. También el Tribunal Supremo (Sala de lo Civil), en sentencia de 25 de febrero de 1992, señala que la Sala “no se le suscita la más mínima duda sobre la calificación como muebles de determinados bienes sin que el hecho de que estén al servicio de una industria y constituyan por ello inmuebles por destino según el número 5 del citado precepto (se está refiriendo al artículo 334 del Código Civil) suponga que cambien su naturaleza mueble”. Las consideraciones precedentes llevan a concluir que los bienes muebles que se incorporan a la vivienda antes de su venta y que se venden al consumidor junto con aquella, como es el caso de los electrodomésticos, están incluidos en el ámbito de aplicación de la Ley 23/2003, siempre que se den los requisitos subjetivos exigidos por ésta, es decir: que la compraventa se efectúe por un vendedor en el marco de su actividad profesional. El profesional que responde frente al consumidor de la falta de conformidad del bien con el contrato, vendrá determinado por la persona, física o jurídica, que en el contrato de compraventa figure como vendedor de los electrodomésticos, que podrá o no ser persona distinta al vendedor que suscribe el contrato de compraventa de la vivienda, sin perjuicio todo ello de la acción que asiste al consumidor contra el productor, prevista en el artículo 10 de la Ley 23/2003. Por otra parte, el promotor-vendedor deberá dar traslado al comprador de la vivienda de la garantía comercial que en su caso sea otorgada por el fabricante los electrodomésticos.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Abans de comprar mireu si el producte està identificat i si porta les marques de seguretat

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor:  Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica:  fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior de l’article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Com comprar millor i de forma segura?

Quina és la informació que hem de buscar a les etiquetes dels productes per tal de poder fer una bona compra?

  1. La informació que ens garanteixi que estem comprant un producte segur.

  2. La informació que ens indiqui la relació qualitat/preu.

  3. La informació què ens indiqui quines són les pràctiques empresarials que ha utilitzat el productor o el fabricant del producte, pel que fa a la seva responsabilitat social i ambiental.

1. Com podem saber si un producte és segur?

  1. Mirant si està identificat
  2. Mirant si disposa de les marques de conformitat o dels registres administratius perceptius
  3. Mirant si se’ns faciliten les informacions i les instruccions necessàries per al seu consum, el seu ús i el seu maneig adequat, especialment, pel que fa als productes considerats perillosos per a la nostra salut i la nostra seguretat.

1.1 Productes identificats

El primer que hem de saber és que tots els productes han d’estar identificats, pel que sempre hem de buscar la informació sobre qui l’ha elaborat, distribuït o comercialitzat (Un producte no identificat està considerat legalment com un producte presumptament  insegur i no es pot vendre).

1.2 Marques de seguretat

El segon que hem de buscar són els distintius de seguretat:

  • El marcatge CE

Símbol de conformitat europea. La marca "CE" indica que el producte és presumptament  segur.

El marcatge CE sobre un producte indica que aquest producte compleix amb tots els requisits essencials que són d’aplicació en base a les directives comunitàries corresponents.

Per poder atorgar la marca CE a un producte, si fan diferents tipus d’assajos en uns laboratoris, per tal de determinar que per exemple, no té riscos elèctrics, ni riscos mecànics, ni  té riscos químics.

Però no tots els productes han de portar la marca de conformitat i pel que ara ens interessa, haurem de buscar el marcatge CE en els següents productes: Material elèctric, terminals de telecomunicació, màquines, joguines i productes sanitaris.

Els productes sanitaris més habituals, que podem trobar a les botigues són: les venes, les  gasses, els apòsits, el cotó fluix per ferides, condons, mitges elàstiques, termòmetres d’oïda (timpànics), termòmetres electrònics, mesuradors de la pressió arterial… Tots ells han de portar la marca CE.

  • La marca sanitària en alguns aliments

Podeu observar la marca ovalada a la part inferior de l'etiqueta, al costat esquerra del codi de barresLes empreses, per tal d’elaborar, emmagatzemar i comercialitzar alguns tipus de productes alimentaris, cal que disposin d’unes autoritzacions que atorguen les administracions sanitàries, per tal de garantir la seguretat d’aquests productes.

Els productes que han estat elaborats en establiments autoritzats, porten un marcatge sanitari que consisteix en una  marca ovalada, a l’interior de la qual s’indica el nom del país en què està situat l’establiment i el seu número d’autorització sanitària.marca oval

Aquesta marca ha de figurar en tots els productes carnis, els productes de la pesca i els productes làctics, però no en la resta de productes alimentaris, com poden ser les galetes o les verdures.

  • El Registre sanitari i les diferències entre productes cosmètics, productes d’higiene i productes sanitaris

IMG_0088A les farmàcies a més de la venda de medicaments també és normal trobar productes cosmètics i productes d’higiene, però cal tenir en compte que es tracta de tres productes totalment diferents.

Els medicaments són una substància o una combinació de substàncies que es presenti com a posseïdora de propietats per al tractament o la prevenció de malalties en éssers humans o que pugui fer-se servir en éssers humans o administrar-se a éssers humans amb la finalitat de restaurar, corregir o modificar les funcions fisiològiques exercint una acció farmacològica, immunològica o metabòlica, o d’establir un diagnòstic mèdic.

En canvi, un producte cosmètic és un producte destinat a netejar o mantenir en bon estat o perfumar la pell, els cabells, les dents o les ungles.

El text, les denominacions, les marques, les imatges i altres signes, gràfics o no, que figurin en l’etiquetatge, els prospectes i la publicitat dels productes cosmètics no poden atribuir a aquests productes característiques, propietats o accions que no posseeixin o que excedeixin de les funcions cosmètiques, com passaria en el cas d’anunciar propietats curatives, o altres afirmacions falses o que pugessin induir a error.

Cal diferenciar-los també dels productes  d’higiene, que tenen una  funció més d’higiene que de neteja, pel que ens podem trobar amb una pasta de dents que netegi, que seria considerada  un producte cosmètic i amb una pasta de dents amb propietats higièniques, que a més de netejar tingués per exemple, propietats antisèptiques o que aportés una quantitat addicional de fluor, com en el cas dels productes hiperfluorats. En aquest cas la pasta no seria un cosmètic sinó un producte d’higiene, com també ho són les locions per neutralitzar o eliminar ectoparàsits, pediculicides, hidratants vaginals, netejadors anals en cas d’hemorroides, productes per al massatge esportiu, netejadors nasals o netejadors oculars, o qualsevol altre producte que pugui ser qualificat com a tal.

L’etiquetatge d’aquests productes és similar al dels productes cosmètics, però a més, per saber que és un producte segur, hi ha de constar  el número de registre sanitari i la composició quantitativa dels components actius.

1.3 Instruccions per al seu consum, el seu ús i el seu maneig adequat. 

El tercer que hem de buscar en l’etiqueta del producte és si porta les instruccions i les advertències de seguretat, perquè hem de tenir en compte que hi ha ocasions en que els riscos dels productes no es poden eliminar del tot, pel que en alguns casos es permeten, si són admissibles en condicions normals o previsibles d’utilització, però sempre s’ha  d’informar correctament a les persones consumidores de la composició, les propietats, les condicions, les precaucions d’ús i la caducitat, si escau.

ETIQUETATGE PRODUCTES QUÍMICSAixò és especialment rellevant en el cas dels productes perillosos, però que poden ser segurs si s’utilitzen correctament, com en el cas dels productes que continguin substàncies i preparats classificats com a perillosos, que han d’exposar en el seu etiquetatge els símbols i les indicacions dels perills que comporten i l’explicació de les mesures adequades per a contrarestar-ne i apaivagar-ne els possibles efectes perjudicials sobre la salut i la seguretat.

Cal que a les etiquetes s’adverteixi que cal mantenir aquests productes fora de l’abast dels nens i nenes, que no es poden ingerir i les instruccions que cal seguir en cas d’accident, fent-hi constar el número de telèfon del servei mèdic d’informació toxicològica.

Totes les joguines han d’especificar l’edat mínima o màxima dels usuaris de les joguines i, si s’escau, la seva capacitat i el seu pes màxim o mínim, així com la necessitat d’assegurar-se que la joguina s’utilitzi únicament sota la supervisió d’adults.JOCS MENORS 3 ANYS

En el cas de les joguines que  puguin ser perilloses per als nens de menys de trenta-sis mesos han de portar una advertència, per exemple, «No convé per a nens de menys de 36 mesos», «No convé per a nens de menys de tres anys» o una advertència amb el pictograma corresponent.

Aquestes advertències han d’anar acompanyades d’una breu indicació, que pot figurar en les instruccions d’ús, del perill específic pel qual s’aplica la precaució.

2. Com podem saber la qualitat del producte ?

Tots els envasos, als embalatges i a les etiquetes dels productes han d’incloure els aspectes relatius a la qualitat dels productes.

Ens hem de fixar bàsicament en dos aspectes bàsics:

  1. La denominació del producte i la seva categoria comercial

  2. Els distintius de qualitat del producte

2.1 Valorar la relació qualitat/preu mirant la denominació dels productes i les categories comercials

Quan anem a comprar, no anem a comprar oli, anem a comprar oli d’oliva verge extra, oli d’oliva verge, oli d’oliva o oli d’altres llavors, com poden ser oli de gira-sol, de soja, de cacahuet…

Cada denominació de l’oli d’oliva està subjecte al compliment, per part del fabricant, d’uns certs requisits de qualitat, que en aquest cas, poden ser el grau d’acidesa i l’ús o no de processos químics i tèrmics en el seu refinat.

Així doncs és evident que la denominació que té un producte ja el diferencia d’altres de similars, però amb característiques i propietats diferents, factor que segurament repercutirà en el seu preu de venda.

El mateix ens passa amb productes com els llegums, les olives, les melmelades, el torrons, els sucs de fruita o els nèctars de fruites.

En els torrons tous de qualitat suprema el contingut mínim d'ametlles ha de ser del 64%

En els torrons tous de qualitat suprema el contingut mínim d’ametlles ha de ser del 64%

La quantitat mínima d'ametlles en el torró extra ha de ser del 50%

La quantitat mínima d’ametlles en el torró extra ha de ser del 50%

Normalment, les categories comercials d’aquests productes indiquen una major qualitat del producte (condicions organolèptiques de color, olor, sabor i textura) i una proporció superior dels ingredients de  més qualitat, davant d’altres que actuen coma a complementaris, com el sucre, la farina o l’aigua.

No tots els productes tenen categories comercials, però en aquests casos, per verificar la seva qualitat podem mirar la llista d’ingredients de l’etiqueta.

Preu i categoria espàrrecs

Per veure com funciona el tema de les categories de comercialització, podeu consultar, per exemple el “Reglament (CE) n º 1221/2008 de la Comissió, de 5 de desembre de 2008, que modifica, pel que fa a les normes de comercialització, el Reglament (CE) n º 1580/2007 pel qual s’estableixen disposicions d’aplicació de els Reglaments (CE) núm 2200/96, (CE) n º 2201/96 i (CE) n º 1182/2007 del Consell en el sector de les fruites i hortalisses” i veure que és el que compreu, si són de la categoria “extra” o quines diferències notareu si compreu espàrrecs de la categoria “primera”.

Les categories comercials solen ser, en alguns casos: suprema, extra, primera, segona i per últim, tercera, però no tots els productes tenen tota la varietat de categories. en alguns casos només existeixen categories “extra” i “primera”.

2.2 Els distintius de qualitat

Els distintius de qualitat o d’origen són uns logotips que poden atorgar les administracions públiques o els organismes legalment acreditats als empresaris que s’adhereixin a determinats codis de conducta o als béns o serveis que tinguin marques de garantia.

Els logotips més coneguts són:

DENOMINACIÓ D'ORÍGEN PROTEGIDA

DENOMINACIÓ D’ORIGEN PROTEGIDA: Denominació d’origen protegida (DOP): és la denominació emprada per a designar els productes agroalimentaris procedents d’un lloc o una zona geogràfica determinats que deguin exclusivament o fonamentalment llurs característiques al medi geogràfic, tenint en compte els factors naturals i humans, i que siguin produïts, transformats i elaborats en el lloc o la zona geogràfica que dóna nom a la denominació, incloses les denominacions tradicionals de productes agroalimentaris, geogràfiques o no, si compleixen els requisits damunt establerts.

iNDICACIÓ GEOGRÀFICA PROTEGIDA

INDICACIÓ GEOGRÀFICA PROTEGIDA: Denominació geogràfica protegida (IGP): és la denominació emprada per a designar els productes agroalimentaris procedents d’un lloc, una zona geogràfica o, excepcionalment, un país que degui la qualitat especial, la reputació o una altra característica concreta a llur origen geogràfic i que siguin produïts, transformats o elaborats en el lloc, la zona o el país que dóna nom a la indicació.

ESPECIALIDAD TRADICIONAL GARANTIZADAESPECIALITAT TRADICIONAL GRANTIDA: Especialitat tradicional garantida (ETG): és una certificació de característiques específiques que reconeix, mitjançant el registrament, un producte agroalimentari que té una composició tradicional o que ha estat obtingut a partir de primeres matèries tradicionals o mitjançant un mètode de producció o transformació de tipus tradicional.

Marca qMARCA DE QUALITAT ALIMENTÀRIA (Q): és una marca propietat de la Generalitat que s’atorga a productes agroalimentaris que tenen unes característiques diferencials fixades per un reglament específic, que compleixen els graus superiors de les normes de qualitat i que són controlats i certificats per una entitat externa.

ARTESANIA ALIMENTÀRIAARTESANIA ALIMENTRIA: Productes artesans: es considera artesania alimentària l’activitat d’elaboració i transformació de productes alimentaris que compleixen els requisits que assenyala la legislació en aquesta matèria i estan subjectes, durant tot el procés productiu, a unes condicions que garanteixen als consumidors un producte final individualitzat, de bona qualitat i amb característiques diferencials, obtingudes gràcies a les petites produccions controlades per la intervenció personal artesana.

2.3 Com valorar el cost del producte

Per tal de facilitar a les persones consumidores la comparació dels preus dels diferents productes, primer es va fer una normativa que obligava a fabricar envasos amb la mateixa capacitat per diferents gammes dels productes, però aquesta normativa es va eliminar perquè anava contra la llibertat d’empresa i ara el que és obligatori és que s’informi sobre el preu per unitat de mesura.

El preu per unitat de mesura

El preu per unitat de mesura és el preu final, inclosos els impostos, per quilo, litre, metre, metre quadrat o metre cúbic del producte o una unitat de producte, i en el cas dels productes cosmètics i complements alimentaris, la unitat de mesura serà referida a 100 g o 100 ml i en el cas del tabac de pipa la unitat de mesura serà referida al 100 g.

Preu per unitat infusions

Aquí s’indica el preu per unitat de producte.

Preu cosmètic per ml

En els cosmètics s’ha d’indicar el preu / per 100 ml

Formatge_Indicació del preu per quilogram

Aquí s’indica el preu / per Kg

En els ous, la unitat de mesura serà la dotzena i en els detergents destinats a l’ús domèstic per rentar roba en màquines automàtiques, la unitat de mesura s’ha de referir a la quantitat necessària per a un rentat en condicions normals de brutícia i duresa de l’aigua de 25 graus francesos.

Preu unitat de rentada

En els detergents per rentar a màquina s’ha d’indicar el preu / per unitat de rentada

3. Com podem saber quins sistemes de producció utilitzen les empreses?

La informació què ens indiqui quines són les pràctiques empresarials que ha utilitzat el productor o el fabricant del producte, pel que fa a la seva responsabilitat social i ambiental les vàrem comentar en l’article “comprar amb criteris de consum responsable”, però ara en comentarem alguns aspectes pràctics.

Com distingir les pràctiques agrícoles i ramaderes intensives de les extensives?

Durant mots anys, per poder vendre aliments econòmics, s’ha apostat per una producció agrícola i ramadera poc respectuosa amb el medi ambient i amb al benestar animal.

Estem parlant de l’agricultura i la ramaderia intensiva, capaç de produir molta quantitat i molt ràpidament a canvi de la  utilització de productes químics, ja siguin els adobs pels camps o els biocides per combatre les plagues, o els antibiòtics per combatre les malalties dels animals.

L’agricultura i la ramaderia extensiva és més cara perquè requereix més treball i més hectàrees perquè els animals estiguin més espaiosos, no s’utilitzen organismes modificats genèticament –OMG- com a pinsos o llavors, o s’utilitzen pinsos ecològics o s’opta per un programa d’alimentació basat en els recursos naturals i un sistema de rotació de les terres que mantingui la seva riquesa natural.

El benestar animal és una altra peça clau per evitar l’estrès dels animals, i això vol dir marcar unes pautes, com no forçar l’edat del primer part dels animals, d’acord amb cada espècie, marcar una quantitat de terreny mínima per cada espècie en funció de la seva mida i de les seves necessitats, o per exemple en el cas de les gallines de cria campera que puguin disposar d’accés a l’aire lliure durant tot el dia.

L’etiqueta de producte ecològic i amb denominacions “bio” i “eco”

EU_Organic_Logo_Colour_rgbNomés es pot posar aquesta etiqueta en productes que han seguit processos biològics basats en sistemes ecològics que utilitzin recursos naturals propis del sistema mitjançant mètodes que utilitzin organismes vius i mètodes de producció mecànics, desenvolupin cultius i una producció ramadera vinculats al sòl o una aqüicultura que respecti el principi de l’explotació sostenible de la pesca, excloguin l’ús d’OMG i productes produïts a partir de o mitjançant OMG, llevat de medicaments veterinaris, estiguin basats en l’avaluació de riscos, i en l’aplicació de mesures cautelars i preventives, si escau la restricció del recurs a mitjans externs.

L’etiquetatge dels ous

Imatge amb “ Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported” extreta del “Web Site del Instituto de Estudios del Huevo” : http://www.huevo.org.es/

A l’hora de comprar els ous, també podem saber quin sistema d’explotació segueix la granja, perquè tots els ous han de portar un codi format per uns dígits que ens ho diuen.digits del marcat dels ous

El primer dígit serà un “0” si la producció és ecològica, un “1” si són gallines camperes, un “2” per gallines que estan en contacte amb el terra” i un “3” si estan en gàbies. Per tant anem de sistemes de producció extensius, més respectuosos amb els animals i que ens ofereixen productes de més qualitat,  a sistemes de producció intensius.

Les lletres següents ens indica el país d’un  prové l’ou i la resta de números són el codi que identifica a la granja.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor:  Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica:  fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior de l’article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Comprar amb criteris de consum responsable

En les primers normatives en les que es varen regular els drets de les persones consumidores durant els anys 60 i 70 i encara avui, en els nostres dies, sempre s’ha considerat a les persones consumidores com  a la part feble de les relacions contractuals.

Que vol dir ser la part feble de les relacions contractuals? Doncs que en el món dels negocis, les grans empreses que fabriquen i distribueixen béns i serveis tenen una posició privilegiada davant dels ciutadans i ciutadanes que compren i usen aquests béns i serveis, perquè són les empreses les que fixen els preus, redacten els contractes i n’estableixen les funcions i les característiques, amb al que a la persona consumidora, molts cops, només li queda l’opció de comprar i pagar.

Curiosament, dins d’aquesta prepotència del lliure mercat que tot o domina, sorgeix primer als Estats Units i després a Europa, un moviment governamental proteccionista dels drets de les persones consumidores, que es va centrar quasi en exclusiva, a la protecció de la seguretat, la salut  i dels interessos econòmics.

En primer lloc, calia que els productes i els serveis que es comercialitzessin fossin segurs i això va fer que sorgissin moltes normes de seguretat que abastaven aliments, joguines, electrodomèstics….

El segon aspecte que calia protegir era el que s’anomenava la protecció dels  “interessos econòmics de les persones consumidores”. Però com es fa això en una societat liberal on el que impera és la llibertat de mercat? Doncs simplement imposant als Estats l’obligació de facilitar una educació a les persones consumidores, perquè sàpiguen escollir conscientment els productes i els béns que consumeixen i obligant a les empreses a oferir informació detallada sobre els seus productes i serveis.

Fins aquí és on arriba la protecció dels drets de  les persones consumidores, s’obliga  als fabricants i comerciants  a informar dels preus i les característiques dels seus productes i es forma  a les persones consumidores, perquè disposin d’elements suficients per poder triar la millor opció per als seus interessos personals.

Amb això hem aconseguit igualar les posicions contractuals entre les poderoses empreses i les persones consumidores? Doncs no, perquè la desigualtat no només es compensa amb informació, sobre tot quan tots els mitjans publicitaris estan en mans de les grans companyies, que a mesura que avancen els coneixements en l’àmbit de l’estudi del comportament humà, desenvolupen noves estratègies de màrqueting dins d’uns plans de modificació de la conducta fonamentats en els coneixements de la psicologia.

Les grans empreses necessiten vendre els seus productes i per tant han d’induir a les persones consumidores a consumir-los, els necessitin o no i per fer-ho utilitzen la música, els colors, les paraules i ho fan en els anuncis, però també en els establiments comercials (veure psicologia del consum).

En definitiva, el consum, una funció bàsica per a la supervivència de la nostra espècie es transforma en consumisme, afectant de ple la qualitat de vida de les persones, perquè s’intenta, per part del sistema, identificar consum amb benestar i per tant amb més consum més qualitat de vida.

Ens són imprescindibles automòbils amb moltes prestacions, tecnologia punta per comunicar-nos,  cosmètics i aliments miraculosos per prolongar la nostra salut i bellesa….

Després arriba la crisis econòmica de tots els Estats del món on impera aquesta societat consumista i els governs ens diuen que hem sigut uns irresponsables, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que els problemes de sobreendeutament que tenim són un problema que hem de solucionar nosaltres mateixos, però bo i així segueixen intentant estimular el consum de les persones, perquè ens diuen que és la única via per reactivar la producció i per tant l’economia i crear llocs de treball.

Després de tants anys treballant pels drets de les persones consumidores ara se’m fa una mica estrany parlar d’aquests drets, perquè costa diferencia entre el consum i el consumisme induït pel propi sistema.

Com es pot parlar avui en dia dels drets de les persones consumidores si només ens centrem en els drets a la informació i a la protecció dels interessos econòmics, si hi ha tantes i tantes persones a la nostra societat que no poden ni consumir els productes més  bàsics per poder subsistir?

Ens veiem abocats a anar en contra de la societat consumista, que no de consum, per tal d’aconseguir una transformació social, una transformació que no destrueixi el comerç ni les empreses, que són fonts de riquesa i d’innovació per a la societat,  sinó que ajudi a instaurar nous valors dins de les nostres compres, amb independència del que la normativa de consumidors considerava  fins ara el més important, el preu.

Ens cal més que mai que els productes ens donin informació sobre les seves característiques de qualitat i de preu, però ens cal que també ens donin informació sobre com han estat fabricats, quines han estat les condicions laborals de les persones que hi ha intervingut, quins ingredients s’han utilitzat quin impacte ha suposat pel medi ambient,  si s’ha experimentat amb animals, o en el cas de productes d’alimentació, quines són les condicions en la que viuen els animals i quins mètodes de cultiu s’ha seguit.

Sota el meu punt de vista encara és pot parlar de drets de les persones consumidores si ens allunyem de consumisme i fem de cada una de les nostres compres, un acte de consum responsable, triant allò que necessitem, però també allò que respecta els drets socials de tots i totes i que respecta el nostre planeta.

Aprendre a consumir és doncs una funció bàsica per allunyar-nos d’ una societat consumista i provocar una transformació social, mitjançant el que s’ha vingut a denominar la consumocràcia, fent que cada compra sigui un vot per una opció de vida, comprant aquells productes i consumint aquells serveis que s’identifiquin més amb els nostres valors personals i socials.

Us proposo aquest vídeo de RTVE sobre el consum responsable:

Alguns dels logotips de consum responsable que podem buscar a les etiquetes dels productes

Hi ha algunes normatives sectorials que regulen distintius específics que tenen relació amb els criteris de consum responsable, però en d’altres casos no existeixen aquests distintius, si bé les empreses tenen  la possibilitat d’adoptar uns “Codis de Conducta” i fer-ne difusió entre les persones consumidores perquè ho puguin tenir en compte a l’hora de prendre les seves decisions de comprar, però en tot cas, les persones consumidores poden consultar quines són les filosofies que practiquen les empreses a qui compren productes de consum i tenim el dret de obtenir detalls sobre la procedència dels productes i els seus mètodes de producció, perquè tal i com diu l’article 126-4.2 del Codi de Consum de Catalunya:

“S’ha d’informar, si escau, sobre els processos de producció, comercialització i adquisició dels béns i serveis per a comprovar-ne l’adequació als principis de consum responsable”.

Per tant, les persones consumidores tenim dret a conèixer la identitat de qui fabrica els productes i en quines condicions ho fa, perquè amb aquesta informació, nosaltres podrem decidir si els comprem o no.

Distintius de responsabilitat social empresarial

L’article 2 de la la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible ens diu que “… S’entén per economia sostenible un patró de creixement que conciliï el desenvolupament econòmic, social i ambiental en una economia productiva i competitiva, que afavoreixi l’ocupació de qualitat, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, i que garanteixi el respecte ambiental i l’ús racional dels recursos naturals, de manera que permeti satisfer les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les generacions futures per atendre les seves pròpies necessitats”.

En el seu article 39 aquesta llei ens parla de la responsabilitat social i ens diu que les societats anònimes poden fer públics amb caràcter anual les seves polítiques i resultats en matèria de responsabilitat social empresarial a través d’un informe específic basat en els objectius, característiques, indicadors i estàndards internacionals esmentats en els apartats anteriors. En tot cas, en aquest informe específic ha de constar si ha estat verificat per terceres parts o no.

En el cas de societats anònimes de més de 1.000 assalariats, aquest informe anual de responsabilitat social empresarial ha de ser objecte de comunicació al Consell Estatal de Responsabilitat Social Empresarial que permeti efectuar un seguiment adequat sobre el grau d’implantació de les polítiques de responsabilitat social empresarial en les grans empreses espanyoles.

Així mateix, qualsevol empresa pot sol·licitar voluntàriament ser reconeguda com a empresa socialment responsable, d’acord amb les condicions que determini el Consell Estatal de Responsabilitat Social Empresarial.

El Consell Estatal de Responsabilitat Social Empresarial ha elaborat diversos documents, entre els que cal destacar, pel que ara ens interessa, el “Documento Consumo Socialmente Responsable, consenso mayoritario” del que podem destacar el fet que el Consell creu necessari un distintiu de Responsabilitat Social Empresarial, per tal que les persones consumidores puguin disposar d’aquesta informació i valorar-la segons els seus interessos.

De moment, no hi ha doncs un distintiu específic de “RSE”, si bé, si que hi ha Codis de Conducta que poden fer referència al consum responsable i sabem que les empreses poden sol·licitar ser reconegudes com empreses socialment responsables i en el cas de les societats Anònimes, podem disposar d’informació extra si aquestes fan públics els seus resultats en matèria de responsabilitat social empresarial.

Nota: podeu mirar aquests enllaços per tenir més informació actualitzada:

Establiments comercials amb un certificat d’empreses familiarment responsables

Certificació de la responsabilitat social.AENOR

Rscat és una nova iniciativa conjunta impulsada des de la Generalitat de Catalunya i les organitzacions empresarials i sindicals més representatives del país que s’emmarca en el Consell de Relacions Laborals.

Distintiu empresarial en matèria d’igualtat

DISTINTIU IGUALTAT A L'EMPRESAL’article 50 de la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes estableix un d’aquests distintius que atorga el “ Ministeri de Treball i Afers Socials” i que serveix per reconèixer les empreses que destaquin per l’aplicació de polítiques d’igualtat de tracte i d’oportunitats amb els treballadors i les treballadores, i pot ser utilitzat en el tràfic comercial de l’empresa i amb fins publicitaris.

Aquest distintiu s’atorga desprès d’avaluar un balanç sobre els paràmetres d’igualtat implantats respecte a les relacions de treball i la publicitat dels productes i serveis prestats i es tenen en compte, entre altres criteris, la presència equilibrada de dones i homes en els òrgans de direcció i en els diferents grups i categories professionals de l’empresa, l’adopció de plans d’igualtat o altres mesures innovadores de foment de la igualtat, així com la publicitat no sexista dels productes o serveis de l’empresa.

El logotip es va regular amb el Reial Decret 1615/2009, de 26 d’octubre, pel qual es regula la concessió i utilització del distintiu «Igualtat a l’Empresa» i es va aprovar amb l’Ordre IGD/3195/2009, de 12 de novembre, per la qual s’aprova el logotip i representació gràfica del distintiu «Igualtat en l’empresa».

També s’ha de tenir en compte que existeix un Registre públic de les concessions, renovacions, renúncies voluntàries, suspensions i revocacions d’aquest distintiu empresarial que depèn de la Direcció General per a la Igualtat en l’Ocupació.

Distintius de comerç just

Comerç JustEn la Resolució del Parlament Europeu 2005/2245 (INI), de 6 de juliol de 2006, sobre comerç just i desenvolupament , s’estableix que el comerç just ha de complir els següents criteris:

  • Un preu just al productor, que garanteixi uns ingressos justos i que permeti cobrir uns costos sostenibles de producció i els costos de subsistència; aquest preu ha d’igualar, almenys, al preu i la prima mínims definits per les associacions internacionals de comerç just.
  • Transparència i traçabilitat en tota la cadena de proveïment, per tal de garantir una informació adequada al consumidor.
  • Unes condicions de producció que respectin els vuit convenis fonamentals de la Organització Internacional del Treball (OIT).
  • El respecte del medi ambient, la protecció dels drets humans, en particular dels drets de les dones i els nens, així com el respecte dels mètodes de producció tradicionals que afavoreixin el desenvolupament econòmic i social.
  • Programes de desenvolupament de capacitats i capacitació per als productors, en especial per als petits productors marginals dels països en desenvolupament, per a les seves organitzacions i per a les seves respectives comunitats, per tal de garantir la sostenibilitat del comerç just.

El Parlament Europeu recorda que l’establiment d’un sistema multilateral de comerç lliure i just és el millor instrument per aconseguir una gestió eficaç de la globalització en benefici de tots, opina, d’altra banda, que el sistema de comerç just ha de ser un instrument important per a la reducció de la pobresa i el desenvolupament sostenible, i considera que, a llarg termini, podria facilitar una participació equitativa dels països en desenvolupament en el sistema de comerç multilateral, garantir-los un accés estable i sostenible al mercat europeu i augmentar la sensibilització dels consumidors.

Així doncs, per tal que les persones consumidores estiguin segures que estan compren productes que porten associats els valors del comerç just, en aquesta Resolució es demana a la Comissió que reconegui que hi ha també altres programes coherents que, igual que el moviment per a un comerç just, col · laboren amb el patrocini de l’Aliança Internacional per a la Certificació i l’etiquetatge Social i Mediambiental (ISEAL) en la definició d’estàndards socials i mediambientals per les certificacions de tercers i posa de relleu que el comerç just i altres iniciatives comercials subjectes a controls independents que contribueixen a reforçar les normes socials i mediambientals poden ser eines útils per aconseguir que les empreses siguin responsables socialment.

Actualment la Fair Trade Labelling Organisation International és qui agrupa als organismes independents de certificació que atorguen els distintius de comerç just.

Distintius de banca ètica

La banca ètica és aquella banca que cerca el benefici a nivell econòmic i a nivell social, però que nomes finança activitats econòmiques que tinguin un impacte social positiu i per tant, situa aquests dos objectius al mateix nivell i es defineix per considerar-los no només compatibles sinó necessàriament complementaris.

En aquest àmbit ens trobem l’associació FETS (Finançament Ètic i Solidari), que agrupa entitats del Tercer Sector i l’Economia Social i Solidària que volen promoure el finançament ètic i solidari al nostre país.

Aquesta entitat impulsa l’Observatori de Finances Ètiques per tal de generar coneixement a través de la publicació d’estudis al voltant de les finances ètiques i poder així conèixer les Fitxes de les entitats de finances ètiques.

En aquest sector, no tenim encara un distintiu que distingeixi les entitats financeres que segueixen els principis de la banca ètica, de la resta, pel que les persones consumidores poden consultar les informacions de l’Observatori de Finances Ètiques o els portals especialitzats, com: http://www.bancaetica.cat/.

Distintius d’ assegurances ètiques

ethsi-quadrat-250

D’acord amb la informació que figura al portal d’Ethsi, es tracta d’ un distintiu que mostra una garantia de la qualitat de la gestió de les empreses certificades.

Té en compte els aspectes relacionats amb un comportament ètic de la organització: la responsabilitat social, la inversió socialment responsable, i altres paràmetres: mutualisme, transparència, vinculació a l’economia social etc.

Es tracta de certificar l’adopció d’aquests criteris, de manera que es doni transparència al mercat de les assegurances. Així es vol facilitar als usuaris una eina per escollir el producte que més s’ajusti als seus valors en funció d’uns paràmetres objectius.

Distintius de no experimentació amb animals

Leaping BunnyNO EXPERIMENT ANIMALSNo existeix, de moment, un distintiu generalitzat que faci referència a la protecció dels drets dels  animals, si bé si que hi ha normatives que preveuen l’eradicació de l’experimentació amb animals per a testar productes de consum, com en el cas dels productes cosmètics i altres normatives que regulen el benestar animal en les granges i les explotacions ramaderes.

Una de les iniciatives més esteses pel que fa l’etiquetatge de productes que no fan experimentació amb animals, és el de “The Leaping Bunny Logo”

El logo del conillet és l’únic logotip reconegut internacionalment que garanteix als consumidors que no s’han utilitzat animals per fer proves en el desenvolupament i en la producció de qualsevol producte que porti el logotip a partir d’una determinada data.

El logotip es pot veure en els envasos, en la publicitat i en el punt de venda, i s’utilitza per a cosmètics i productes per a la llar a tot el món.

Distintius de respecte al medi ambient

La protecció del medi ambient és un dels elements del consum responsable integrats per exemple dins del concepte de “responsabilitat empresarial”, però en ser un dels primers valors que es va començar a treballar, disposa d’etiquetatges específics per a distingir els productes que s’han produït i comercialitzat utilitzant criteris ambientals.

Amb aquests distintius les persones consumidores poden identificar aquells productes o serveis que compleixen uns criteris ambientals en el procés de fabricació, ús, comercialització o finalització de la seva vida útil.

Es tracta d’un sistema voluntari de qualificació ambiental que identifica i certifica de manera oficial que certs productes o serveis tenen una afectació menor sobre el medi ambient tenint en compte tot el seu cicle de vida.

Les ecoetiquetes les atorga una tercera part independent, que exerceix com a entitat certificadora.

Tenim dues ecoetiquetes que a Catalunya, concedeix la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Medi Ambient i Habitatge:

 La flor europea

logo_Ecolabel

El logotip de garantia de qualitat ambiental

distintiu qualitat ambiental

Però també hi ha distintius no oficials que bo i no ser atorgats per les administracions competents, són símbols que publiciten l’adopció, per part de les empreses, de certs codis de conducta o bé certs estàndards mediambientals, que normalment prenen com a referència alguna norma de “normalització internacional” i pot ser que hi hagin organismes de certificació o no, pel que cal ser molt curosos a l’hora d’escollir aquests productes i informar-nos bé.

Distintius de productes ecològics

EU_Organic_Logo_Colour_rgbEl Reglament CE/834/2007, del Consell, de 28 de juny, sobre producció i etiquetatge dels productes Ecològics i pel qual és deroga el Reglament CEE/2092/91a), regula la producció dels productes ecològics i el Reglament (UE) núm º 271/2010 de la Comissió, de 24 de març de 2010, que modifica el Reglament (CE) 889/2008 pel qual s’estableixen disposicions d’aplicació del Reglament (CE) 834/2007 del Consell, pel que fa al logotip de producció ecològica de la Unió Europea, en regula el logotip que identifica aquests tipus de productes.

El Reglament 834/2007 defineix en l’article 4 que s’entén per agricultura ecològica i estableix en el seu títol IV els requisits de l’etiquetatge dels tipus de productes que es presenten al mercat com a ecològics, o utilitzant els seus derivats o abreviatures, com ara «bio» i «eco».

La producció ecològica té la seva base en el disseny i la gestió adequades dels processos biològics basats en sistemes ecològics que utilitzin recursos naturals propis del sistema mitjançant mètodes que utilitzin organismes vius i mètodes de producció mecànics, desenvolupin cultius i una producció ramadera vinculats al sòl o una aqüicultura que respecti el principi de l’explotació sostenible de la pesca, excloguin l’ús d’OMG i productes produïts a partir de o mitjançant OMG, llevat de medicaments veterinaris, estiguin basats en l’avaluació de riscos, i en l’aplicació de mesures cautelars i preventives, si escau la restricció del recurs a mitjans externs.

En cas necessari o si no s’apliquen els mètodes i les pràctiques adequades de gestió esmentades, es limitaran a mitjans procedents de la producció ecològica, substàncies naturals o derivades de substàncies naturals, fertilitzants minerals de baixa solubilitat i l’estricta limitació de l’ús de mitjans de síntesi en casos excepcionals.

En l’etiquetatge i la publicitat de tot producte agrari viu o no transformat, només podran utilitzar termes que facin referència al mètode de producció ecològic quan a més tots els ingredients del producte s’hagin produït de conformitat amb els requisits del Reglament 834/2007.

No es pot anunciar com a ecològic cap producte que en l’etiquetatge o publicitat s’hagi d’indicar que el producte en qüestió conté organismes modificats genèticament –OMG-, està compost d’OMG o es produeix a partir d’OMG acord amb les disposicions comunitàries.

Els productes ecològics han de portar les següents Indicacions obligatòries

a) el codi numèric, de l’autoritat o organisme de control que depengui l’operador responsable de l’última producció o operació de preparació.

b) el logotip comunitari.

c) quan s’utilitzi el logotip comunitari, la indicació del lloc en que s’hagin obtingut les matèries primeres agràries de què es compon el producte haurà de figurar també en el mateix camp visual que el logotip i adoptarà una de les formes següents, segons escaigui:

– «Agricultura UE”, quan les matèries primeres agrícoles hagin estat obtingudes a la UE,

– «Agricultura no UE”, quan les matèries primeres agràries hagin estat obtingudes a tercers països,

– «Agricultura UE / no UE»: quan una part de les matèries primeres agràries hagi estat obtinguda en la Comunitat i altra part en un tercer país.

La menció «UE» o «no UE» podrà ser substituïda pel nom d’un país o completada amb aquest nom en el cas que totes les matèries primeres agràries de què es compon el producte hagin estat obtingudes al país de què es tracti.

A la indicació més amunt esmentada «UE» o «no UE” podran no tenir-se en compte les petites quantitats en pes d’ingredients, sempre que la quantitat total dels ingredients que no es tinguin en compte no superi el 2% de la quantitat total en pes de matèries primeres d’origen agrari.

La indicació més amunt esmentada «UE» o «no UE” no figurarà en un color, mida ni estil tipogràfic que destaqui sobre la denominació de venda del producte.

També es poden utilitzar logotips nacionals i privats en l’etiquetatge, la presentació i la publicitat dels productes que compleixin els requisits que estableix el Reglament 834/2007.

Distintius de protecció de valors humans en videojocs

La Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència estableix en el seu article 63, que no és permet vendre ni llogar a infants o adolescents materials audiovisuals o multimèdia, com videojocs o altres, que continguin missatges contraris als drets i les llibertats fonamentals reconeguts per l’ordenament jurídic vigent, que incitin a la violència i a activitats delictives, al consum de substàncies que puguin generar dependència, a qualsevol mena de discriminació o que tinguin contingut pornogràfic.

Així mateix, no és permès de projectar aquests materials en locals o espectacles en què s’admet l’assistència d’infants o adolescents ni de difondre’ls entre aquests per qualsevol mitjà, ni tampoc oferir-los o exposar-los de manera que restin lliurement a llur abast.

En aquest marc, el sistema PEGI (Informació Paneuropea sobre Jocs), és un sistema de classificació privat, que pretén catalogar els vídeo jocs sota uns determinats criteris, que permetin als pares i mares, conèixer quin tipus de jocs s’està oferint a les botigues, pel que fa als seus continguts violents, de llenguatge, de por, amb contingut de sexe, amb contingut referent a les drogues, a la discriminació, a la connectivitat en xarxa, a les edats a les que es destinen i al foment del joc.

resum simbols PEGI

A Espanya, “ La Asociación Española de Distribuidores y Editores de Software de Entretenimiento (ADESE)”, ha adoptat el “Código ético de autorregulación sobre el etiquetado y publicidad de los productos de software de entretenimiento” que es fonamenta en el sistema de classificació PEGI.

Si vols més informació sobre els videojocs pots consultar el següent enllaç: El contingut dels videojocs.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior de l’article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Els drets de les persones consumidores estan escrits a les parets dels establiments comercials

Us heu fixat en els rètols que hi ha a les parets de l’interior de les botigues quan hi aneu a comprar? I no em refereixo als rètols que indiquen on és la “Sortida d’emergència” o els que ens indica on hi ha un “Extintor”, ni els que ens indiquen on estan els emprovadors o les seccions on hi podrem trobar els diferents productes, no.

Hi ha tot un conjunt de rètols, normalment concentrats darrera del taulell on hi ha la caixa enregistradora, on haurem d’anar a pagar els productes que hàgim comprat, que ens informen de diferents qüestions relacionades amb els nostres drets com a persones consumidores.

Rètols darrera el taulell informant dels drets de les persones consumidores

Aquests rètols normalment són obligatoris i els regula alguna normativa de consum, per tal que les persones consumidores puguin exercir correctament tots els drets que les lleis de defensa de les persones consumidores els hi atorguen.

Per aquest motiu, els responsables dels establiments han de situar aquests rètols en llocs visibles, amb lletres d’una mida que facilitin la seva lectura i amb texts clars i entenedors, perquè de fet, aquests rètols estableixen les “condicions contractuals” de les compres, com si es tractés de la “lletra petita” d’un contracte de compravenda.

Us convido a fer una visita virtual per un establiment fictici i que anem llegint algun d’aquests rètols, per tal de descobrir-ne la seva importància.

I si tenim problemes amb l’establiment?

Establiment adherit al sistema arbitral de consumAmb aquesta primera pregunta no vull ser pessimista ni avançar esdeveniments desafortunats, però és normal que en les relacions de consum puguin sorgir alguns problemes i és bo saber que fent un primer cop d’ull, als rètols de l’establiment, sabrem si serà més o menys complicat de solucionar-los.

Com? Doncs bé, en primer lloc hem de saber que hi ha diferents formes de solucionar els conflictes de consum i que unes formes són més complexes i carregoses que unes altres.

El millor mètode per solucionar els conflictes de consum és el “sistema arbitral de consum”, però el seu desavantatge és que és un mètode voluntari de resolució de conflictes i per tant, l’establiment no està obligat a sotmetre’s -hi.

Si trobem un rètol a l’establiment, que ens diu que l’establiment està sotmès al sistema arbitral, sabrem que en cas de conflicte podrem gestionar-lo sense haver d’anar als jutjats i que obtindrem una resolució del nostre conflicte, que serà vinculant per les dues parts.

Per contra, si l’establiment no està sotmès al sistema arbitral, només podrem solucionar el conflicte mitjançant una mediació, que l’establiment potser no acceptarà, o haurem d’anar a la justícia presentant una demanda als jutjats, o només ens quedarà l’opció de presentar una denúncia a l’administració de consum, perquès si fos el cas, procedeixi a obrir un expedient sancionador a la botiga i si s’escau, l’imposi la corresponent sanció.

Fixeu-vos doncs, la importància que té el fet de triar establiments, per fer les nostres compres, que estiguin sotmesos al sistema arbitral i això ho sabreu buscant aquest distintiu a les portes de l’establiment.

Hi ha algun distintiu de qualitat més relacionat amb la resolució de conflictes?

A més del distintiu de qualitat “arbitral”, que és un distintiu oficial, n’hi ha d’altres de privats, de les pròpies empreses, que es denominen “Codis de conducta”.

Un Codi de conducta és un acord o conjunt de normes fonamentats en criteris ètics i de bona pràctica comercial, no imposats per disposicions legals, reglamentàries o administratives, en què es defineix el comportament dels empresaris que es comprometen a complir-los en llurs relacions de consum.

Per tant, hem de mirar si a l’establiment hi ha algun rètol que ens informi que l’establiment es troba sotmès a algun “Codi de Conducta” d’associacions o organismes professionals que ofereixin sistemes extrajudicials de resolució de i la manera d’accedir a aquest sistemes extrajudicials.

Pensem que les corporacions, associacions o organitzacions comercials, professionals i de consumidors podran elaborar, perquè siguin assumits voluntàriament pels empresaris o professionals, codis de conducta relatius a les pràctiques comercials amb els consumidors, amb la finalitat d’elevar el nivell de protecció dels consumidors i garantint en la seva elaboració la participació de les organitzacions de consumidors.

Si s’informa que l’establiment està adherit a un codi de conducta, aquest codi és vinculant per a l’establiment, en les condicions que s’hagin publicitat a l’establiment.

On estem comprant?

Us sorprèn aquesta pregunta? Doncs la resposta, en algunes ocasions, no és gens fàcil, perquè en ocasions hi ha uns rètols a l’exterior de l’establiment o també en el seu interior, que ens fan pressuposar que aquell establiment és d’una marca comercial concreta i després resulta que això no és així.

Moltes persones consumidores m’han comentat que, per exemple, quan compren un telèfon mòbil en una botiga i després tenen un problema i tornen a l’establiment per solucionar-lo, els hi diuen que ho han de comunicar ells mateixos a l’operadora de telefonia, perquè aquest establiment només actua d’intermediari i no els hi pot solucionar el problema.

Que vol dir això d’intermediari?

Estab liments intermediaris?

La normativa ens diu que l’intermediari o intermediària és qualsevol empresari o empresària que per compte d’altri i a canvi d’una remuneració, de caràcter pecuniari o en forma de qualsevol altre avantatge econòmic convingut, es dedica habitualment a qualsevol de les activitats següents:

Presentar o oferir la possibilitat d’adquirir béns o serveis a les persones consumidores.

Fer els tractes preliminars per a la formalització d’un contracte amb persones consumidores.

Formalitzar el contracte amb les persones consumidores.

Assessorar les persones consumidores amb relació al negoci jurídic en què intervé.

Per tant, si la persona intermediària actua en nom d’una altra persona ens ho ha de dir abans, de comprar.

En concret ens ho ha d’indicar, per exemple, en un rètol a l’establiment indicant:

  • La seva identitat i la seva adreça.
  • Les dades de la inscripció en el registre corresponent on, si escau, estigui inscrit.
  • L’abast de les seves competències.
  • La indicació de si treballa en exclusiva per a un empresari o empresària o com a intermediari o intermediària independent.
  • El preu real i determinat de la seva activitat d’intermediació. Aquesta obligació no és aplicable a les activitats de mediació d’assegurances.
  • Les informacions previstes per a la contractació a distància, si s’ofereix la intermediació per mitjans electrònics.
  • La informació de les garanties i els sistemes extrajudicials de solució de conflictes en matèria de consum.

En tot cas, aquesta informació s’ha d’indicar en els documents que l’intermediari o intermediària lliuri a la persona consumidora.

En el cas dels establiments de marca la cosa és diferent.

Establiments de marca?Els establiments de marca són aquells establiments en què s’exhibeix visiblement el nom comercial, la marca, el logotip, l’emblema o qualsevol símbol que els identifiqui amb un altre empresari o empresària, de manera que puguin fer creure a les persones consumidores que tenen una vinculació jurídica especial amb el propietari o propietària de la marca o el nom comercial.

Els prestadors dels serveis de marca estan obligats, amb relació a la persona consumidora, a fer tots els tràmits, resoldre les incidències, donar informació sobre béns i serveis i respondre de les garanties comercials com si fossin la mateixa empresa de la marca que exhibeixen.

Recuperant l’exemple de la botiga de telefonia anterior, hem de dir que si els prestadors de serveis de marca estan facultats per a donar d’alta la persona consumidora en un contracte de telefonia, també l’han de poder donar de baixa, si ho sol·licita, amb els mateixos requisits que per a donar-la d’alta.

A més, si els prestadors apliquen preus o despeses autoritzats o decidits per l’empresa de la marca que representen, han de tenir a disposició de la persona consumidora unes taules o tarifes de preus i despeses elaborades per la marca.

Per altra banda, recordem que els prestadors de serveis de marca estan vinculats per la publicitat i les ofertes que faci l’empresa de la marca amb relació als béns o serveis que comercialitza, llevat que en el document publicitari constin els establiments que comprèn la promoció o l’oferta i els prestadors no hi estiguin inclosos.

Puc canviar un producte si no m’agrada?

Aquesta és una de les preguntes típiques, que sovint em fan les persones consumidores i la resposta l’hem de buscar a les parets de l’establiment, perquè és precisament una d’aquestes “clàusules contractuals” que poden fixar les botigues.

Canviar un producte, si no ens agrada, és una pràctica comercial molt estesa entre el comerç i molt apreciada per les persones consumidores.

Tots i totes valorem el fet que si hem comprat un producte, ja sigui per nosaltres o per fer un obsequi a una altra persona, si després no ens fa el pes, el puguem retornar a la botiga i puguem recuperar els nostres diners.

Aquesta tècnica comercial està molt estudiada dins de l’àmbit del màrqueting i de la psicologia del consum i combat una por natural que tenim totes les persones i que es coneix com a “dissonància post compra”. Si se’ns permeten tornar el producte, la nostra ment perd la por a comprar i això incita al consum i fa que comprem més.

En tot cas, el fet d’oferir la possibilitat de retronar els productes és una potestat de l’establiment i es coneix legalment com a “dret de desistiment contractual” i és un dret que l’establiment no està obligat a oferir, però si ho fa, perquè amb això aconsegueix augmentar les seves vendes, ho haurà d’indicar en un rètol ben visible, situat a les parets de l’establiment i des d’aquest moment, passarà a ser una obligació contractual de l’establiment i per tant, d’obligat compliment.

Exemple de condicions contractuals d'un establiment comercialPer tant, un cop a dins de la botiga, si pensem que el que hàgim comprat potser ho voldrem tornar, haurem de buscar el rètol corresponent que ens informi sobre la possibilitat de poder canviar els productes que comprem i si aquest rètol no hi és, és que l’establiment no ofereix aquesta possibilitat, pel que haurem de ser curosos amb el que comprem, perquè no ho podrem tornar.

Si finalment el rètol està exposat en alguna de les parets de l’establiment, ens caldrà veure les condicions que la botiga estableix per poder tornar els productes, perquè de la mateixa manera que l’establiment pot triar entre acceptar o no la devolució dels productes, també en pot triar les condicions en que s’haurà de fer. Com veiem, encara hi ha més “lletra petita” que haurem de llegir a les parets dels establiments.

En aquest rètol s’ ha d’informar dels aspectes següents:

  • El període durant el qual la persona consumidora pot exercir el dret de desistiment (Quants dies tenim?)
  • Les condicions de l’exercici del dret de desistiment (Es procedirà a retornar el preu pagat? Es farà un val? Es canviarà per un altre producte? …)
  • La quantia i la forma de pagament de les despeses de devolució, si n’hi ha (hi ha alguna despesa associada?)
  • Les modalitats de restitució del bé o servei rebut (El producte ha d’estar en el seu embalatge original sense haver estat utilitzat…)

I si el producte no funciona? Puc tornar el producte?

Aquesta és una de les altres preguntes típiques que em fan sovint i es fruit de la confusió que hi ha entre canviar un producte que no m’agrada i canviar un producte que no va bé.

Com hem dit fa un moment, canviar un producte perquè no ens agrada no és un dret que ens atorgui la llei, sinó que l’ofereix l’establiment on comprem. En canvi, canviar un producte perquè no funciona o no és conforme amb el contracte, és un dret que ens atorga la llei i a més, aquest dret és irrenunciable. És el que es coneix com a “garantia legal” dels productes.

És el venedor o la venedora qui respon davant de la persona consumidora de qualsevol manca de conformitat que hi hagi en el moment de lliurament del bé, per tant no cal adreçar-se al fabricant ni a cap servei tècnic oficial, ens hem de dirigir a l’establiment on hàgim comprat el producte i en aquest establiment se’ns ha d’informar dels nostres drets, i una manera de fer-ho és amb un rètol que indiqui el següent:

MODEL DE RÈTOL DE GARANTIES

Hi han altres garanties?

Si, poden haver-hi altres garanties que coneixem com a “garanties comercials” i que mai hem de confondre amb les “garanties legals”.

Com hem dit fa un moment, la “garantia legal” és obligatòria pel comerciant i un dret irrenunciable per la persona consumidora, però els establiments poden oferir unes garanties pròpies, que per aquest motiu és denominen “garanties comercials”, que poden establir unes condicions contractuals específiques, que decideix la mateixa empresa i que normalment haurien de millorar la garantia legal.

El més important és no confondre les dues garanties, perquè sol passar que es solapen en el temps i que molts establiments obliguen a les persones consumidores a sotmetre’s a les clàusules contractuals de les garanties comercials, que per exemple, les obliguen a adreçar-se directament als respectius fabricants o serveis tècnics oficials.

En tot cas, les “garanties comercials” tenen les seves pròpies clàusules i poden exposar-se en rètols o en la publicitat de l’establiment i és important donar-hi un cop d’ull abans de comprar els productes.

És obligatori que s’acceptin les targetes de crèdit?

Acceptació de sistemes de pagamentNo s'accepten targetes de crèditNo us hi heu trobat mai en una situació en que no teníeu previst fer una compra, però heu trobat alguna cosa que us feia falta i heu pensat que la pagaríeu amb la targeta de crèdit i després ha resultat que l’establiment no l’acceptava? Doncs bé, la llei estableix que si l’establiment anuncia amb un rètol, com ara els típics adhesius amb els logotips de “VISA”, “MASTER CARD”, “AMERICAN EXPRESS” … i accepta targetes o altres mitjans de pagament de manera habitual, no en pot limitar el seu ús en determinats períodes o condicions, sempre que es compleixin els requisits normals per a aquests mitjans de pagament, però en cap cas és obligatori per un establiment acceptar targetes de crèdit, pel que primer haurem de comprovar si les accepta com a sistema de pagament i en aquest cas, també s’ha de tenir en compte que ens poden exigir el pagament d’una quota addicional o fins i tot oferir-nos una reducció del preu si paguem en metàl·lic.

Totes aquestes condicions han de constar en un rètol, pel que serà convenient buscar-lo a les parets de l’establiment abans de decidir comprar.

Ens poden demanar que paguem per avançat?

Exemple de pagament per avançatLa normativa diu que si hi ha un rètol a l’establiment que ens informi abans de comprar d’aquesta possibilitat, si que ens ho poden demanar, encara que la llei també estableix que pagar per avançat no suposa l’atorgament de la conformitat de la persona consumidora amb la idoneïtat de la prestació, ni cap renúncia als seus drets.

Si la quantitat que ens demanen a la botiga que avancem, supera el 25 % de l’import total de la nostra compra i a més és superior als 100 €, la normativa, per seguretat, obliga a l’establiment a concertar els negocis jurídics adequats amb les entitats financeres o d’assegurances per tal de garantir la devolució de les quantitats avançades per la persona consumidora i així, si passés alguna cosa, podríem recuperar els nostres diners avançats.

En cas de lliurament de quantitats a compte del preu final, en el rètol també s’ha d’informar de les condicions aplicables en el supòsit de no formalitzar-se la transacció.

Penseu per exemple que encarregueu un moble o un electrodomèstic i després no l’aneu a buscar. Ens poden exigir que l’acabem de pagar o només perdrem els diners avançats?

En el rètol ens han d’indicar que passarà si no complim amb la nostra part del tracte i que passarà si no ho fa l’establiment.

A l’hora de llegir aquestes clàusules en els rètols de les parets dels establiments, hem de pensar que la llei considera abusives les clàusules que determinen la manca de reciprocitat en el contracte, contràries a la bona fe i en perjudici de les persones consumidores i en concret, la retenció de quantitats abonades per les persones consumidores i usuàries per renúncia, sense contemplar la indemnització per una quantitat equivalent si renuncia l’empresari.

Penseu que normalment, les quantitats avançades ho són com a “arres confirmatòries” de tal forma que si la persona consumidora acaba pagant, la quantitat de diners es considera lliurada a compte del preu però si no paga el que falta, el comerciant pot demanar la resolució del contracte o si vol pot exigir-nos la resta i si escau, una indemnització per danys i perjudicis.

Però si en el rètol ens diu que en el cas que no acabem de pagar perdem el que hem avançat, parlem d’arres penitencials o de desistiment que són les que permeten a qualsevol dels contractants desistir o deslligar-se del contracte ja perfeccionat i en aquest cas, si és la persona consumidora la que desisteix perd els diners, però si és el comerciant el que desisteix, ens hauria de tornar el que vàrem avançar duplicat.

Ens han d’informar dels sistemes de finançament?

Pot succeir que l’establiment, per tal d’augmentar les seves vendes, ens permeti fer pagaments ajornats o fraccionats que segurament meritaran interessos.

En aquest cas cal buscar a la publicitat i en els anuncis i en les ofertes que hi hagin a les parets de les botigues, on s’ofereix un crèdit o la intermediació per a la celebració del contracte de crèdit, rètols que indiquin el tipus d’interès o qualsevol xifra relacionada amb el cost del crèdit, també caldrà que mencionin la taxa anual equivalent mitjançant un exemple representatiu.

Això no és obligatori quan la persona consumidora reemborsi el crèdit, bé en un únic termini que no passi de tres mesos o bé en quatre terminis, com a màxim, dins d’un període no superior a dotze mesos, o en els contractes on el crèdit concedit sigui gratuït, o en els que no es fixi interès i el consumidor s’obligui a fer el reemborsament en un sol cop un import determinat superior al crèdit concedit.

En els casos en que es formalitzi un contracte de venda a terminis per adquirir una cosa moble corporal, sempre que la persona consumidora s’obligui a pagar per aquesta cosa moble un preu cert de forma total o parcialment aplaçada en el temps superior a tres mesos des de la perfecció del contracte, en la publicitat relativa al preu dels béns oferts en la venda a terminis s’haurà d’expressar el preu d’adquisició al comptat i el preu a termini.

Si s’hagués estipulat un tipus d’interès variable, s’ha de fixar un preu estimat total segons el tipus vigent en el moment de la celebració del contracte, fent constar expressament que s’ha calculat així.

Si aquesta publicitat o els anuncis s’exhibeixen en els locals comercials, en tot cas s’haurà d’indicar el tipus d’interès així com la taxa anual equivalent mitjançant un exemple representatiu.

També hi haurà de figurar una clàusula que atorgui el dret de desistiment de 7 dies .

I si tenim algun problema i veiem que no el podem solucionar?

Esprem que no us hi trobeu gaire sovint, però per si de cas, la normativa estableix l’obligació que tots els establiments tinguin els fulls oficials de queixa/reclamació/denúncia i el corresponent rètol anunciant la seva disponibilitat per a totes les persones consumidores, als efectes que es pugui deixar constància escrita del motiu de la reclamació.

Rètol oficial de l'Agència Catalana del consum, de tinença de fulls de reclamacionsSi veieu que l’establiment no té aquest rètol és una mala senyal, però en tot cas, penseu que és obligatori disposar de fulls de reclamacions i que us els han de facilitar si els demaneu i a més, l’establiment n’ha de signar o segellar totes les còpies, per tal de deixar constància dels fets i us ha de respondre de forma fefaent, en un termini màxim de 30 dies.

Anirem comentant altres rètols obligatoris que són específics de certs sectors, com les tintoreries, els tallers mecànics, les botigues d’alimentació i d’altres establiments, en d’altres entrades d’aquest blog.

Espero que sapigueu trobar fàcilment els rètols a les parets de les botigues i que això us permeti exercir millor els vostres drets com a persones consumidores.

Bona compra !

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior de l’article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.