Category Archives: CONSUM RESPONSABLE

Responsabilitat Social en un model d’economia capitalista. És possible?

Perdoneu-me si mostro la meva indignació amb la situació socioeconòmica que estem patint la majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país, malgrat no perdre l’esperança, al pensar que les coses poden millorar i que la responsabilitat social corporativa pot ser precisament  una de les vies per fer-ho. Però això no m’indigna menys, quan s’evidencia la hipocresia del nostre sistema econòmic actual.

Per què hipocresia? Doncs perquè el nostre sistema capitalista presenta una dicotomia molt curiosa que afecta plenament els àmbits de la responsabilitat social corporativa.

La llibertat d’empresa enfrontada a la clàusula d’estat social. Una dicotomia difícil de salvar al meu entendre.

Analitzem una mica aquests dos aspectes que jo considero contraposats i que per mis són l’origen de molts dels problemes que avui estem patint.

 El pilar de la llibertat d’empresa

La Constitució Espanyola en el seu article 38 que ens diu que:

“Es reconeix la llibertat d’empresa dins el marc de l’economia de mercat. Els poders públics garanteixen i protegeixen l’exercici d’aquella i la defensa de la productivitat, d’acord amb les exigències de l’economia general i, en el seu cas, de la planificació”.

Aquest article constitucional és una clara expressió de l’economia liberal, que crea un marc social on les lleis aniran  perfilant i configurant el sistema per tal de protegir les empreses davant de la ingerència del poder públic, al més vell estil proposat per Adam Smith.

Les empreses han de fer el seu camí sense que l’Estat interfereixi en els seus afers interns donat que si tothom segueix el seu propi interès, la societat tendeix a millorar  sola.

Aquí l’empresa es presenta originàriament amb l’únic objectiu de maximitzar el seu benefici, sense importar massa el que pensin i sentin els seus treballadors i treballadores i pensant bàsicament, pel que fa a les persones consumidores , que l’únic que els hi importa són  els preus dels  productes que es comercialitzen, sense cap tipus de valor afegit de caràcter ètic o moral.

Cal optimitzar els mètodes de treball, mitjançant la direcció científica iniciada per Taylor, que considerava les persones de la cadena de producció com a mers recursos industrials i és considerava que les persones només es movien per motius egoistes, el que es coneix com a model de l’homo economicus, que en aquest cas només busca un bon preu en els productes.

En aquest entorn, la figura de l’empresari, en totes les seves connotacions, apareix com a una persona emprenedora, innovadora, que és capaç d’assumir un risc personal  davant d’una incertesa del mercat  per tal d’obtenir un benefici econòmic.

És clar que hi ha empresaris/es que lícitament  saben explotar les seves habilitats personals per crear empreses i obtenir beneficis econòmics a l’hora que creen ocupació i riquesa per a la nostra societat, però també n’hi ha que només especulen i acumulen capital que no només no aporten res al conjunt sinó que perjudiquen greument la nostra comunitat.

 

El pilar de l’Estat social

L’article primer de la Constitució ens diu que:

“Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”.

I és aquesta clàusula d’estat social la que limita a la llibertat d’empresa en la garantia d’uns valors superiors, com poden ser els que apareixen a l’article 10 pel que fa a la dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat… o l’article 35.1 que ens diu que tots els espanyols  tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe o  a l’article 39 quan ens diu que els  poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família, o l’article 41 que ens diu que els  poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans que garanteixi l’assistència i les prestacions socials suficients en les situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació, o l’article 45.2 que ens diu que els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar i restaurar el medi ambient, amb el suport de la indispensable solidaritat col·lectiva, o l’article 51 que ens diu que els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i dels usuaris, i en protegiran amb procediments eficaços la seguretat, la salut i els legítims interessos econòmics.

Com veiem estem parlant d’àmbits importants que formen part dels continguts més essencials de la Responsabilitat Social Corporativa, com són les relacions laborals, el consum, el medi ambient i que molts cops han estat vistos pel sector empresarial com un entrebanc al seu desenvolupament econòmic, donat que a més conscienciació política amb els problemes socials actuals de precarietat laboral o afectacions al medi ambient, més traves administratives imposen les lleis i apareixen més costos afegits als processos productius.

Com afecta aquesta dicotomia a l’àmbit de la responsabilitat social corporativa?

La tendència actual dels governs conservadors de la Unió Europea, davant d’aquesta dicotomia que suposa haver de respectar a l’hora la llibertat d’empresa i la protecció de l’estat social, es soluciona traspassant la responsabilitat de la salvaguarda dels valors de l’estat social a les pròpies empreses i als mateixos ciutadans i ciutadanes, constatant clarament una retirada del paper de l’Estat. I això al meu entendre suposa un perill molt gran, perquè el fonament de la protecció de l’Estat dels valors socials, parteixen de la base que en molts àmbits no hi ha igualtat de les parts.
Això és així en el cas del dret laboral on la persona treballadora es troba clarament en una situació de subordinació, però també passa en les relacions contractuals entre les grans empreses i les persones consumidores.
El principi fonamental del liberalisme econòmic és, en aquest sentit, el de la igualtat de les parts i el de la llibertat en la seva voluntat d’elecció. No és necessari que Estat intervingui en unes relacions que són i han de ser entre particulars.

Dit això, la transformació del control Estatal deriva en dos àmbits:

  1. Responsabilitat empresarial fonamentada en un autocontrol responsable.
  2. Responsabilitat dels ciutadans i ciutadanes, que reben informació de l’Estat de quines són les regles del joc i ells i elles han de ser prou responsables per actuar diligentment, sense que calgui cap actitud paternalista d’aquest Estat ni cap tutela específica dels seus interessos.

 

Us hi heu fixat com el terme RESPONSABILITAT en realitat està suposant una descàrrega de responsabilitats dels estats cap els agents econòmics del mercat (empresa/persones consumidores).

 

Un exemple de dicotomia entre liberalisme econòmic i responsabilitat social

L’exemple més clar el tenim en el tema de l’endeutament familiar.

En base a l’article 38 del principi de la llibertat d’empresa, les empreses financeres poden i fins i tot hauríem de dir que, davant dels seus accionistes, han de buscar el màxim benefici econòmic, pel que han d’innovar amb productes d’alta rendibilitat, buscant formules per fer productes atractius, que convidin als ciutadans i ciutadanes a adquirir-los.

Així apareixen les participacions preferents, les hipoteques subprime, els préstec personals, el finançament a termini i al cap d’un temps, l’endeutament familiar, els desnonaments i la pobresa energètica. 

La solució que donen els Estats de la Unió Europea a aquest problema  es fonamenta en dues línies:

Crear codis de conducta per les entitats financeres perquè corregeixin les seves pràctiques (autoresponsabilitat) i educar als ciutadans i ciutadanes, no sense abans haver-los culpabilitzat, al meu entendre i sentenciar que han de ser més responsables, que cal que s’informin millor abans de fer res i que un cop informats han de ser dil·ligents (autoresponsaqbilitat), perquè sinó hauran d’assumir-ne les conseqüències, quan en realitat les conseqüències les assumim tots i totes (perquè rescatem les entitats financeres amb diner públic i no solucionem el tema dels desnonaments ni la greu pobresa que pateix el nostre país).

Fixeu-vos bé en el que diu el Reial decret llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos on tota la gestió del problema es fonamenta en l’assumpció per part de les entitats financeres d’un codi de Bones Pràctiques i ja està.
I per altra banda, apa anem a educar als ciutadans i ciutadanes perquè no en saben prou i els cal formació perquè siguin més responsables.

 

En aquesta línia trobem les campanyes iniciades pel govern, en aquest cas pel  Pla d’Educació Financera. CNMV i Banc d’Espanya, però també tenim iniciatives del propi sector bancari com l’Institut d’Estudis Financers  o el BBVA, entre molt d’altres.
Aquí en teniu un exemple amb el vídeo http://youtu.be/CAfiFWwQc60 que pertany al canal del Youtube BBVA banca responsable.
Es curiós però quan diem que hi ha dos tipus d’empresaris, els que especulen i només tenen com a objectiu guanyar diners i els empresaris que innoven, arrisquen i creen riquesa per la societat obtenint lícitament un benefici empresarial, no passa el mateix amb els ciutadans i ciutadanes, que al meu entendre també poden tenir lícitament un rendiment dels seus estalvis, però aquests, si opten per la banca ètica, el primer que els hi diuen és que no els hi poden donar interessos competitius, però que poden sentir-se satisfets perquè contribueixen a que amb els seus diners només es facin inversions ètiques i ajuden a petites empreses a obtenir crèdits quan en el sistema financer normal no n’obtindrien.
Aquesta és la publicitat de la banca ètica i sostenible: http://youtu.be/xePp3rTESfQ
Per què han de ser els ciutadans i ciutadanes els que renunciïn a millorar les seves economies, perquè han d’assumir el cost afegit que suposa comprar productes ecològics, energies netes i productes de comerç just?  
Perquè l’essència de les empreses és precisament el benefici econòmic i el de la majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest món és el de sobreviure i sobre ells ha recaigut el pes de crear una societat millor.

La Responsabilitat social Corporativa un moda induïda pel propi sector empresarial del segle XXI

Els escàndols financers, la venda de preferents,  les targetes Black de Bankia i les imputacions d’alguns membres de la classe empresarial  que fins i tot s’havien atrevit a demanar la reducció dels salaris i la flexibilització dels contractes laborals dels treballadors i treballadores, mentre ells actuaven de forma poc ètica,  així com les polítiques neoliberals del govern em fan difícil poder creure en la possibilitat que la Responsabilitat Social Corporativa sigui realment factible, més enllà de ser un corrent filosòfic/ètic que impregna les teories academicistes del segle XXI i que per sort, malgrat tot, encara  segueixen alguns empresaris pels seus  principis i valors personals.

Els valors de la responsabilitat social corporativa

És la responsabilitat social empresarial una nova manera d’entendre la gestió de les organitzacions i les seva relació amb la societat? Significa que una empresa és socialment responsable quan assumeix unes responsabilitats per sobre del que la llei obliga? Té un caràcter moral o estratègic?

Les empreses han d’analitzar l’entorn i si sorgeixen grups socials que poden canviar l’opinió dels consumidors, cal poder anticipar-se a aquests canvis socials per no tenir pèrdues a l’hora que pots captar un nou segment de la població que pot sentir-se atret per aquests nous valors, amb el que estàs cobrint un nou segment de vendes.

Els moviments ciutadans es fan ressò d’injustícies socials i les denuncien, creen una consciència col·lectiva que tendeix a boicotejar les pràctiques empresarials.  Les empreses reaccionen i canvien les seves actuacions per buscar una complicitat amb aquestes demandes.

Les ONG guanyen terreny i marquen tendències a l’hora que investiguen i aporten dades que abans havien estat amagades.
Si l’empresa té un cap molt visible, potser si que podem considerar un àmbit estrictament ètic, però si parlem de grans empreses on la gestió i la propietat estan clarament diferenciades, el que busca el directiu o directiva és obtenir beneficis pels accionistes i si es pot fer mitjançant la responsabilitat social, doncs es fa, però no crec que de moment aquest sigui un punt prioritari de la majoria de les empreses.

 

De totes maneres, hi ha iniciatives que realment poden pressionar a les empreses, com passa amb els distintius “Sello Bequal” per empreses socialment responsables amb la discapacitat, però d’altres de governamentals no han donat cap fruit i com a exemple tenim el distintiu d’igualtat a l’empresa que ha passat clarament desapercebut tant per la ciutadania com pel sector empresarial.

Aquest distintiu de RSE està regulat a l’article 50 de la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes i serveix per reconèixer les empreses que destaquin per l’aplicació de polítiques d’igualtat de tracte i d’oportunitats amb els treballadors i les treballadores, i pot ser utilitzat en el tràfic comercial de l’empresa i amb fins publicitaris.

 

Una moda rendible pel sector de l’acreditació?

L’article 2 de la  Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible convida al sector empresarial a seguir un camí que tendeixi a una economia productiva i competitiva que no oblidi el desenvolupament social i ambiental i per això, en el seu article 39 ens parla de la Responsabilitat social i ens diu que  les administracions públiques han de mantenir una política de promoció de la responsabilitat social, difonent el seu coneixement i les millors pràctiques existents i estimulant l’estudi i l’anàlisi sobre els efectes en matèria de competitivitat empresarial de les polítiques de responsabilitat social i estableix que qualsevol empresa pot sol·licitar voluntàriament ser reconeguda com a empresa socialment responsable, d’acord amb les condicions que determini el Consell Estatal de Responsabilitat Social Empresarial. 

El sector privat de l’acreditació tampoc és aliè a aquesta moda i ja han sortit el sistemes d’acreditació privats, d’entre els quals cal destacar la “Certificació de la responsabilitat social d’AENOR” :
  • Gestió de la responsabilitat social IQNet SR10
  • Empresa familiarment responsable (EFR)
  • Productes financers socialment responsables
  • Certificat Sistemes de gestió d’esdeveniments sostenibles ISO 20121
  • Gestió d’accessibilitat universal UNE 170001
  • Accessibilitat TIC (llocs web)
  • Conformitat de llocs web accessibles

Una reflexió final

Com pot haver-hi responsabilitat social corporativa voluntària, o el que és el mateix autoresponsabilitat corporativa quan en molts casos les empreses no compleixen ni els mínims que l’ordenament jurídic laboral estableix?

Només hem de pensar en la reforma laboral i en com ha quedat de tocat l’Estatut dels Treballadors o com ha derivat la normativa de prevenció de riscos laborals, especialment pel que fa als riscos psicosocials, que varen tenir un moment d’esplendor, avalats per l’acció judicial que va desenvolupar una potent corrent jurisprudencial que va arribar a conduir fins i tot a l’àmbit penal, però que aviat es va voler reconduir per part del govern i del sector empresarial  cap una culpabilització  dels mateixos treballadors.

El que primer era una avaluació de riscos laborals, per avaluar el nivell de estrés que implicava un cert mètode de treball o per avaluar el síndrome del treballador cremat, o per detectar pràctiques d’assetjament,  va deixar de buscar, en el sistema organitzatiu, quins eren els factores que portaven a les persones a aquesta situació, i va començar a crear un corrent d’autoajuda.

L’autoajuda, molt útil com a eina de desenvolupament personal, va ser al meu entendre,  mal utilitzada en el sector de la prevenció de riscos laborals perquè culpabilitzava als mateixos treballadors i treballadores, que van passar a ser considerats “febles” amb algunes mancances que havien de saber superar per si mateixos, mitjançant l’ajuda d’un curs de relaxació, d’intel·ligència emocional, de coaching  professional… Que hi farem, ens diuen alguns serveis de prevenció “ la vida és així i si voleu superar-ho us calen recursos personals per aguantar-ho, però l’empresa no pot pas canviar de manera de treballar”.
Segons aquest corrent, el focus estressant o el directiu/va sense empatia de “responsabilitat social” no canviarà, pel que cal que ho faci el treballador.

 

Crec en el concepte academicista de la Responsabilitat Social Corporativa i crec que cal que es materialitzi de forma urgent en tots els àmbits de la nostra societat, perquè pot ser precisament un dels instruments més potents de transformació social que haurem d’afrontar en els pròxims anys, però no crec que mentre el nostre sistema econòmic es fonamenti en el sistema capitalista, en la seva forma més crua, això pugui arribar a ser una realitat.

Article : Responsabilitat Social en un model d’economia capitalista. És possible?

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: https://wp.me/p3lAPu-GG

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Anuncis

Comerç just de roses?

Busqueu roses de comerç just!!

Arriba Sant Jordi i a Catalunya aquesta diada es celebra regalant roses i llibres. En aquesta edició especial, algunes d’aquestes roses seran roses de color groc, per reflexionar sobre els drets i les llibertats.

Per altra banda, quan compreu les roses també heu de pensar que és el que hi ha darrere d’aquest producte. Estem davant d’un comerç just? Podem fer un consum responsable?

El primer que em sorprèn és la gran quantitat de roses que es venen a tots els pobles i ciutats de Catalunya i de seguida em sorgeix el dubte. D’on provenen tantes roses?

Pensar en això ens porta a avaluar quin impacte ambiental té la producció de roses i en quines condicions laborals treballen les persones que participen del procés de conreu i de distribució i venda d’aquest producte.

Són les roses productes de proximitat? És sostenible el conreu de roses?

Busco a la xarxa sobre la producció sostenible de roses i no obtinc cap informació, però si busco comerç just de flors, localitzo les flors com un dels productes que s’ofereixen al mercat amb el segell de comerç just : https://www.fairtrade.net/es/products/flowers.html.

Per poder etiquetar les flors com a productes de comerç just, existeixen un “Criteri de Comerç Just Fairtrade per Flors i Plantes” que, per exemple, limiten l’ús de torba en els substrats de cultiu: almenys el 20% del volum del substrat de cultiu utilitzat per a les plantes Fairtrade ha de procedir d’una font alternativa a la torba (cas que s’utilitzi), o  existeix una llista de materials prohibits de Fairtrade (LMP) a tots els comerciants que comercien amb flors i plantes de Comerç Just Fairtrade.

Aquesta llista té dos subapartats: el primer és la  llista vermella que conté els materials que no poden ser utilitzats pels productors en la producció, tractament post-collita, processament, emmagatzematge i transport. El segon és la  llista groga què conté els materials que estan sent avaluats per Fairtrade International com a candidats també per tal de ser prohibits , però que encara es poden fer servir sempre que es notifiqui i es controli. Els productors han de tenir en compte que aquests materials eventualment poden ser prohibits i se’ls recomana que abandonin el seu ús.

Els criteris que s’estableixen per incloure els productes prohibits a la llista vermella, parteixen dels següents criteris internacionals:

  • POP: Conveni d’Estocolm sobre contaminants orgànics persistents (COP)
  • PIC: Conveni de Rotterdam sobre el procediment de consentiment fonamentat previ aplicable a certs plaguicides i productes químics perillosos objecte de comerç internacional (CFP)
  • PA 12: Llista de la “Dotzena bruta “de la Xarxa d’Acció en plaguicides (PA) (18 plaguicides)
  • WHO 1a i 1b: Organització Mundial de la Salut categories de toxicitat aguda Ia i Ib
  • EU: Prohibits o restringits rigorosament a la Unió Europea d’acord a PA
  • US: Prohibits o restringits rigorosament per l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units d’acord a PA

Vist això, m’endinso una mica més en el tema dels plaguicides per poder avaluar el dany ambiental que pot implicar el conreu de flors i trobo un molt bon manual del “Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente” Autora: Marta Pizano 2001 UNEP, que es pot consultar al següent enllaç: http://www.unep.fr/ozonaction/information/mmcfiles/3546-s.pdf

Aquest manual tracta específicament el tema del “bromur de metil”, que és un fumigant de sòl d’ampli espectre que ha estat utilitzat per controlar plagues i malalties de molts tipus de plantes cultivades durant més de 40 anys. També és útil per a eliminar la majoria de males herbes i altres organismes nocius com els rosegadors. Però aquest compost  contribueix de forma molt important a l’eliminació de la capa d’ozó i suposa greus problemes ambientals i per a la salut, també per l’escalfament global del planeta i una major proporció de càncer de la pell i altres càncers.

I les condicions laborals?

A més dels problemes ambientals, m’interessa saber d’on venen les roses que es comercialitzen a Espanya i en quines condicions de treball s’han produït.

“Los recolectores de rosas en Kenia, uno de los mayores exportadores a Europa, cobran unos 1,25 euros al día por nueve horas de trabajo, en el umbral de la pobreza extrema” . Aquesta és l’entrada d’un article publicat al Diari El País, el dia 13 de febrer de 2014 per Sebastian Ruiz : http://elpais.com/elpais/2014/02/07/planeta_futuro/1391778605_101719.html

Kenya, segons l’autor de l’article, és un dels exportadors de flors més importants del món i el proveïdor més gran de la Unió Europea, contribuint amb més del 35% de totes les vendes. Els principals mercats de la Unió Europea són Holanda, el Regne Unit, Alemanya, França i Suïssa. Després de Kenya ve Etiòpia com a exportador de flors a l’Àfrica.

El salari és tan baix, ens diu l’autor de l’article, que no permet viure a les persones treballadores que han de realitzar altres activitats per sobreviure, però sembla ser, que un  cop aquestes explotacions d’hivernacles van passar de mans dels horticultors holandesos Gerrit & Peter Barnhoorn, a Sai Ramakrishna Karuturi, un empresari d’origen indi i dedicat també al negoci de les flors tot ha anat a pitjor . Busco informació sobre aquest nou empresari i en un article del mateix diari, de 24 de maig de 2013, de Miguel Ángel García Vega ens diu que la seva empresa, Karuturi Global, és al centre de la desconfiança d’organitzacions ecologistes i de drets dels treballadors :

http://economia.elpais.com/economia/2013/05/24/actualidad/1369406919_172263.html

A l’article d’Ànnia Monreal “¿De dónde vienen las rosas que comprarás este Sant Jordi?”, publicat a la Vanguardia el 23 d’abril de 2016, que es pot consultar al següent enllaç: http://www.lavanguardia.com/vangdata/20160422/401287392484/sant-jordi-roses-origen-paises.html, se’ns diu que la rosa que està de moda és la de la varietat Freedom, que requereix que sigui conreuada a una altitud, a partir dels 1.800 metres, pel que és difícil cultivar-la a les zones del Maresme (Catalunya) on es dediquen als hivernacles de flors de tall. Per aquest motiu, la majoria de les roses, diu l’autora, vénen de Colòmbia i Equador.

El que em resulta més curiós, és que a data de 21 d’abril de 2018, si consultes la disponibilitat de roses de comerç  just a Espanya, veus com no és possible comprar-ne,  la qual cosa em preocupa enormement. Podeu consultar-ho al següent enllaç: http://sellocomerciojusto.org/es/productos/

Sant Jordi a Catalunya o Sant Valenti a altres països del món, implica un important comerç d’aquest producte, el que vol dir que estem parlant d’un producte de fort impacte ambiental i de males condicions de treball i el que més em revela, és que mentre en els països occidentals regalar una rosa es vincula a l’amor i el benestar, en els països productors hi ha explotació laboral  i afectacions del medi ambient.

Potser perquè es tracta d’un producte natural, potser perquè és un producte vinculat a unes festivitats estacionals, el cert és que personalment no l’havia vinculat a les pràctiques del comerç just, el que també s’explica perquè cap parada o establiment comercials de flors i plantes ofereixen productes de comerç just.

Potser caldria iniciar algunes campanyes per augmentar la demanda d’aquest tipus de productes de comerç just i així provocar una oferta real, de productes justos, també en el sector de la rosa.

De moment, la divulgació de com està aquest sector, penso que és prou important per anar prenent-ne consciència.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Comprar telèfons mòbils amb criteris saludables. Coneixeu la SAR ?

Anem a la botiga i diem:

-Hola , voldria un telèfon mòbil intel·ligent d’última generació, amb una CPU molt potent, una RAM de molts gigues, molta MEMÒRIA interna, una pantalla gran….

però preguntem mai a l’establiment o a l’operadora que ens ofereix els terminals, quins són els índex SAR del telèfon?

He vist que aquesta característica no apareix fàcilment a la informació comercial dels  telèfons mòbils.

En el meu cas he anat a la configuració del mòbil i allà he trobat una opció que em permet consultar “informació d’exposició a les RF (ràdio freqüències). Primer m’ha preguntat la meva zona geogràfica, perquè molts països tenen límits legals diferents, i un cop he triat Europa, m’ha sortit un enllaç on puc consultar el certificat del meu terminal: www.mi.com/en/certification/rfexposure/

Aquí trobo que la SAR del meu mòbil és: Model 2016100 :  Al cap: 0.724 W/kg Al cos: 0.674W / kg (Max a distància 5 mm)

A més, m’informa sobre algunes qüestions de seguretat i em diu que per assegurar que el telèfon mòbil treballant en un estat de l’exposició de RF inferior, utilitzi l’opció de mans lliures, com Bluetooth auriculars, auriculars subministrats o altres accessoris similars i m’adverteix que l’ús d’altres accessoris que contenen peces metàl·liques no pot garantir  el compliment de les directrius de l’exposició de RF.

Aquestes informacions són obligatòries !!

Recordem que l’article 122-1 del Codi de consum de Catalunya estableix, en el seu apartat primer, que els béns i serveis destinats a les persones consumidores no poden comportar riscos per a llur salut ni per a llur seguretat, llevat dels que siguin usuals o legalment admissibles en condicions normals o previsibles d’utilització.

I pel que ara ens interessa, en el seu apartat segon ens diu que els  riscos usualment o reglamentàriament admesos en condicions normals i previsibles d’utilització s’han de posar en coneixement de les persones consumidores de manera clara i amb els mitjans adequats.

I el Reial Decret 1801/2003, de 26 de desembre, sobre seguretat general dels productes, en el seu article 4 estableix que:

  1. Els productors tenen el deure de posar al mercat únicament productes segurs.
  2. Dins els límits de les seves activitats respectives, els productors han d’informar els consumidors o usuaris per mitjans apropiats dels riscos que no siguin immediatament perceptibles sense avisos adequats i que siguin susceptibles de provenir d’una utilització normal o previsible dels productes, tenint en compte la seva naturalesa, les seves condicions de durada i les persones a les quals van destinats. La facilitació d’aquesta informació no eximeix de complir els altres deures que estableix aquesta disposició.

Quins perills suposa doncs l’ús d’un telèfon mòbil?

Un telèfon mòbil és una estufa a la butxaca. Aquest és l’efecte que provoquen els camps electromagnètics de radiofreqüència que utilitzen els nostres telèfons mòbils. Es tracta d’un efecte tèrmic, però això també ens passa amb la  ràdio, la televisió, la  telefonia mòbil, o entre d’altres, el  WiFi i les instal·lacions de la xarxa elèctrica que tenim a les nostres cases.

Ara bé, malgrat puguem comparar les radiofreqüències de la ràdio amb les que s’utilitzen per a un telèfon mòbil, cal dir que la ràdio és un sistema de comunicacions unidireccional, que va des de l’emissora a l’antena del nostre teulada, mentre que el nostre mòbil, utilitza un sistema bidireccional, perquè nosaltres també actuem d’emissors, a més de receptors i per tant, hem d’emetre amb la potència suficient per arribar a una estació base que retransmeti la nostra conversa fins a la persona destinatària de la nostra trucada.

I aquesta potència  no pot ser gaire gran, ja que podria perjudicar la nostra salut.

En el cas de la telefonia mòbil, l’efecte que això pot tenir sobre la nostra salut depèn de la potència de l’aparell que emet les ones electromagnètiques, del temps d’exposició  i de la part del nostre cos exposada a aquestes ones electromagnètiques.

Per tant, com a ciutadans i com a persones consumidores, ens interessa saber quins són els nivells màxims d’exposició a camps electromagnètics de radiofreqüència per assegurar que no hi ha cap risc per a la salut.

Camps electromagnètics i salut

Aquesta és la feina que fan de fa molts anys, diferents organismes i comitès internacionals i ja  l’any 1996, l’Organització Mundial de la Salut va crear el seu projecte  de Camps Electromagnètics –CEM- que podeu consultar en el següent enllaç.

L’ OMS conclou que hi ha una àmplia gamma d’influències del medi que produeixen efectes biològics, però que això no és equivalent a «perill per a la salut». Calen investigacions especials per identificar i mesurar els perills per a la salut.

L’OMS ens diu que “en els últims 30 anys, s’han publicat aproximadament 25.000 articles sobre els efectes biològics i aplicacions mèdiques de la radiació no ionitzant. Tot i que algunes persones pensen que calen més investigacions, els coneixements científics en aquest camp són ara més amplis que els corresponents a la majoria dels productes químics. Basant-se en una revisió profunda de les publicacions científiques, l’OMS va concloure que els resultats existents no confirmen que l’exposició a camps electromagnètics de baixa intensitat produeixi cap conseqüència per a la salut. No obstant això, els coneixements sobre els efectes biològics presenten algunes llacunes que requereixen més investigacions”.

Podeu consultar sobre aqueta qüestió al següent enllaç.

  • A freqüències baixes, els camps elèctrics i magnètics exteriors indueixen petits corrents circulants a l’interior de l’organisme. En pràcticament tots els mitjans normals, els corrents induïts a l’interior de l’organisme són massa petites per produir efectes manifestos.
  • El principal efecte dels camps electromagnètics de radiofreqüència és l’escalfament dels teixits de l’organisme.
  • No hi ha dubte que l’exposició a curt termini a camps electromagnètics molt intensos pot ser perjudicial per a la salut. La preocupació actual de la societat se centra en els possibles efectes sobre la salut, a llarg termini, de l’exposició a camps electromagnètics d’intensitats inferiors a les necessàries per desencadenar respostes biològiques immediates.
  • El Projecte Internacional CEM de l’OMS es va iniciar per respondre amb rigor científic i de forma objectiva a les preocupacions de la societat pels possibles perills dels camps electromagnètics de baixa intensitat.
  • Tot i les abundants investigacions realitzades, fins a la data no hi ha proves que permetin concloure que l’exposició a camps electromagnètics de baixa intensitat sigui perjudicial per a la salut de les persones.
  • Les investigacions internacionals se centren en l’estudi de possibles relacions entre el càncer i els camps electromagnètics, a freqüències de ràdio i de xarxa elèctrica.

Terminologia per poder valorar aquesta qüestió

La llum del sol també és una ona electromagnètica, com també ho són les ones de FM de la ràdio que escoltem i també els RX que s’utilitzen pel diagnòstic mèdic, però tots i totes sabem que el seu efecte sobre la nostra salut no és el mateix.

Dins de la radiació electromagnètica hem de parlar de ones d’alta o baixa freqüència.

Baixa freqüència: En el nostre entorn, trobem ones de baixa freqüència que provenen per exemple, dels aparells elèctrics i de la xarxa de subministrament elèctric amb freqüències generalment de fins a 300 Hz.

Freqüències intermèdies: Amb freqüències de 300 Hz a 10 MHz, tenim les  pantalles d’ordinador, els dispositius antirobatori i els sistemes de seguretat.

Radiofreqüències: Amb freqüències de 10 MHz a 300 GHz, les principals fonts són la ràdio, la televisió, les antenes de radars i telèfons mòbils i els forns de microones. Aquests camps indueixen corrents en l’organisme que, depenent de la seva amplitud i freqüència, poden produir diversos efectes com escalfament i sacsejades elèctriques. (No obstant això, per produir aquests efectes, els camps exteriors a l’organisme han de ser molt intensos, molt més que els presents habitualment en el medi.).

Radiació ionitzant: La radiació ionitzant, com els raigs X i raigs gamma, conté fotons amb energia suficient per trencar enllaços moleculars. Els fotons de les ones electromagnètiques de freqüències de xarxa i de ràdio són molt menys energètics i no tenen aquesta capacitat.

Les unitats de mesura

Els camps elèctrics es generen en presència d’una càrrega elèctrica i la seva intensitat es mesura en volts per metre (V / m).

Els camps magnètics s’originen pel corrent elèctric i la seva densitat de flux es mesura en μT (microtesla) o mt (militesla).

En les freqüències de ràdio i de microones, els camps elèctrics i magnètics es consideren, conjuntament, com els dos components d’una ona electromagnètica. La intensitat d’aquests camps es descriu mitjançant la densitat de potència, mesura en watts per metre quadrat (W / m2).

Finalment arribem a la SAR

La taxa d’absorció específica, coneguda com a  SAR (specific absortion rate)  és una taxa que indica l’energia que és absorbida per un cos quan està exposat a camps electromagnètics de radiofreqüència.

Com ja he comentat abans, l’efecte més remarcable en l’ús del telèfon, pot ser l’increment tèrmic i actualment es considera que en el cas dels humans, un augment de la temperatura d’ 1ºC de la part del cos exposada pot arribar a produir efectes biològics adversos. Això resulta de sotmetre’s a una exposició a la radiofreqüència a una SAR de cos sencer de 4 W/kg durant 30 minuts.

Els telèfons mòbils estan dissenyats i fabricats per no sobrepassar un nivell de SAR de 2 W/Kg, per complir la norma europea EN 50360, establerta per la ICNIRP.

La Comissió Internacional sobre la Protecció en front de les Radiacions No Ionitzants – L’ICNIRP- és un organisme independent que proporciona assessorament científic i orientació sobre la salut i els efectes ambientals de les radiacions no ionitzants (NIR) per protegir les persones i el medi ambient de l’exposició NIR perjudicial. Podeu obtenir més informació al següent enllaç: http://www.icnirp.de/.

Per saber el SAR d’un model de telèfon mòbil s’ha de consultar el manual o el lloc web del fabricant, el SAR no té un distintiu específic ni hi ha cap norma que obligui explícitament al fabricant a  posar aquesta informació a la caixa, però si que té l’obligació de donar aquesta informació, pel que si no actuem com a persones consumidores diligents, i busquem la informació, quan comprem el mòbil, pot ser que tingui una SAR més elevada que un altre mòbil de prestacions similars, si bé, en el cas d’Europa, mai podria excedir el límit legal de  2 W/Kg, per complir la norma europea EN 50360.

Si voleu més informació sobre tots aquests temes us recomano  que consulteu el següent enllaç que us portarà al lloc web de la governança radioelèctrica de la Generalitat de Catalunya.

Feu un ús responsable del vostre telèfon mòbil !!

Article : Comprar telèfons mòbils amb criteris saludables. Coneixeu la SAR ?

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt:  https://wp.me/p3lAPu-FN

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

El moviment Slow food i les persones consumidores

 

marca registrada de Slow Food

L’anagrama del moviment “Slow Food” és un  cargol que simbolitza el lent gaudi dels plaers.

Slow Food és una associació ecogastronòmica, fundada el 1986 per Carlo Petrini a la ciutat italiana de Bra, que promou una “nova gastronomia” vinculada a la identitat i la cultura, que defensa el plaer vinculat a l’aliment, reflexiona sobre l’educació del gust i el dret al gaudi amb un nou sentit de responsabilitat, tenint en compte l’equilibri amb l’ecosistema, la defensa de la biodiversitat agroalimentària i el compromís ètic amb els productors.

El moviment Slow Food es contraposa filosòficament als efectes del fast food i a una manera de viure propi de la revolució industrial, que busca fer les coses despresa, renunciant als hàbits saludables d’alimentació i d’estil de vida, deixant de banda les tradicions gastronòmiques locals.

Slow Food entén que el menjar és un plaer que requereix consciència i responsabilitat i vol que  les persones puguin gaudir d’una alimentació bona per a elles i respectuosa amb el medi ambient.

Es busca la qualitat alimentària com herència alimentària, històrica i cultural que produeixi aliments que han de ser Bons, Nets i Justos.

Slow Food compta amb més de 100.000 membres a tot el món i està present en més de 160 països, amb estructures nacionals a Itàlia, Alemanya, Suïssa, Estats Units, Japó, Regne Unit i Holanda (segons consta en el seu portal corporatiu https://slowfood.es/ , consultat el 11 de maig de 2017).

A Espanya podem obtenir informació sobre aquest moviment al portal de l’associació Slowfood España on també trobarem el seu manifest. A nivell internacional trobarem més informació al portal http://www.slowfood.com/.

El moviment Slow Food promou:

  • L’educació del gust com el millor argument contra la qualitat mediocre del menjar i els fraus alimentaris.
  • Les accions per la salvaguarda de la cuina local, de les produccions tradicionals, de les espècies vegetals i animals en perill d’extinció
  • Un nou model d’agricultura menys intensiu i més net, fonamentat en els coneixements i el saber fer de les comunitats locals, per ser un model capaç d’oferir perspectives de desenvolupament fins i tot en les regions més pobres del planeta.
  • La protecció dels aliments, matèries primeres, tècniques de cultiu i de transformació, heretades dels usos locals consolidats en el temps.
  • La defensa de la biodiversitat de les espècies cultivades i salvatges.
  • La protecció de locals gastronòmics i de convivència que pel seu valor històric, artístic o social, formen part del patrimoni de la cultura material.

Aquest moviment té els següents projectes:

  • Arca del Gust: amb aquest projecte es vol catalogar els aliments vinculats a races singulars i productes gastronòmics artesans d’excel·lència contrastada i elaborats a petita escala, que es troben en perill de desaparició, per tal de promoure’n el seu consum i salvaguardar-los.
  • Baluard: amb aquest projecte es vol assessorar a productors d’aliments artesanals, amb la finalitat de conservar els seus mètodes de treball, desenvolupar mercats, salvaguardar patrimonis i educar els consumidors. Els objectius del programa s’organitzen en quatre àrees: mediambiental, econòmica, social i cultural, amb el que es persegueix la promoció dels productes artesanals amb estàndards de producció que per la seva qualitat, garanteixin a aquests aliments i productors, un futur viable.
  • Tutelat Slow Food: Agrupa els productes que bo i no complir els requisits per ser inclosos en els programes -Arca del Gust i Baluarte-, es treballa amb ells per la seva evident singularitat, i per evitar el perill que desapareguin junt amb  els mitjans de vida de les persones vinculades i la pèrdua dels sistemes de cultiu.
  • Comunitats de l’Aliment: Són grups de persones que produeixen, transformen i distribueixen aliments sostenibles, de qualitat, bons, nets i justos, que mantenen un fort vincle amb el seu territori històric, social o cultural.

Dit això, en el seu portal, trobem diferents iniciatives de promoció comercial com:

Els Restaurants Km0 certificats per Slow Food, que:

  • Contribueixen a la reducció de les emissions de CO2 a l’atmosfera produïdes pel transport d’aliments.
  • Divulga les qualitats i el valor dels aliments inclosos en les categories Arca del Gust, Baluard i Tutelat
  • Afavoreix el consum de productes locals, comarcals i estacionals.
  • Un plat Km0 ha d’incloure un 40% dels seus ingredients d’origen local, de manera que el restaurant compra directament al productor a menys de 100 quilòmetres de distància.
  • El 60% restant dels ingredients que componen un plat Km0 han de pertànyer a l’Arca del Gust, Baluard, Tutelat o tenir certificació ecològica.
  • Cap plat pot tenir aliments transgènics o animals que hagin menjat transgènics.

 Els productes Slow Food que:

  • En el cas del pa, cal utilitzar farines ecològiques nacionals, de varietats antigues de gra, llevat mare i receptes tradicionals de la zona.
  • En el cas dels productes de xarcuteria cal utilitzar productes ecològics (amb certificació o sense) i sense additius.
  • En el cas de vins i olis cal emprar pràctiques agrícoles respectuoses amb el medi ambient i varietats autòctones de vinya i oliveres.
  • En el cas dels formatgers i altres productes lactis cal utilitzar llet procedent d’animals alimentats sense transgènics i animals procedents del propi ramat que pasturin i mengin productes ecològics.
  • En el cas dels productes ramaders cal produir de forma ecològica, sense aliments transgènics per als animals.
  • En el cas de les fruites i verdures, han d’estar produïdes de forma respectuosa amb el medi ambient (amb certificació ecològica o sense).
  • En el cas del peix haurà de procedir de pesques sostenibles.

Podeu trobar més informació sobre el moviment Slow Food a l’enllaç de RTVE a la carta, del programa “La aventura del saber“:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-aventura-del-saber/aventuraslowfood/3107354/

Anàlisi del moviment slow food

A l’article  The ideology of Slow Food de Luca Simonetti . Journal of European Studies Vol 42, Issue 2, pp. 168 – 189 First published date: May-29-2012,  l’autor es mostra molt crític amb la ideologia del Slow Food.

A partir d’un anàlisi de diferents articles sobre aquest moviment, hereu dels moviments contraculturals i anti-consumistes, l’autor considera que el moviment va arribar a tenir una idea limitada del que és el sistema capitalista i a tenir una idea d’una nova agricultura i una nova economia que, de recuperar-se, significaria simplement tornar a l’economia preindustrial primitiva, amb els inconvenients que això implicaria per poder alimentar en el futur a la població mundial actual.

L’autor considera que l’objectiu d’aquest moviment, que es basa en produir “ bo, net i just “ és combinar la promoció comercial d’alt preu, dels productes alimentaris de luxe, amb l’ajut dels sistemes polítics, doncs el que es promou amb aquest moviment són articles de luxe que confereixen un estatus social que no poden assumir la majoria de les persones consumidores.

A Itàlia, el primer restaurant McDonald va obrir el 1985 i alguns sectors consideraven que aquest tipus de menjar implicaven la imposició d’un nou model de cultura, que té com a únic objectiu  el benefici empresarial. En canvi, el moviment Slow Food volia implantar una ‘ciència gastronòmica’ i un nou ‘model de desenvolupament’ basat en les idees de la tradició, d’un nou consumidor, i d’un nou compromís a través del consum d’aliments.

L’autor de l’assaig ens diu que a  les eleccions italianes de 2008, els programes polítics, dels tres principals partits, apostaven ja pel foment de l’agricultura ecològica,  el desenvolupament de les cadenes de subministrament curtes; la introducció dels mercats agrícoles; la lluita contra la biopirateria i l’abandonament de les zones rurals, objectius que coincideixen amb el moviment Slow Food, que per tant, mostra que té un fort impacte polític i es constitueix com un fort grup de pressió.

La filosofia del moviment es basa en:

  • Posar l’accent just en el plaer del menjar, i aprendre a apreciar les diferents receptes i sabors, per tal de reconèixer els diversos llocs i habilitats de producció, i de respectar els ritmes de les estacions;
  • El sosteniment de l’educació del gust com una defensa contra la mala qualitat, el frau alimentari i l’estandardització dels menjars;
  • Salvaguardar les cuines locals, sistemes de producció tradicionals, i les espècies vegetals i animals en perill d’extinció;
  • El manteniment d’un nou model d’agricultura que és menys intensiu i més net;
  • La defensa de la biodiversitat i el dret de les persones als aliments

El moviment, segons l’autor, consideraria la persona consumidora de menjar ràpid, com una persona que només busca un preu i una qualitat baixa, d’acord amb els estàndards de la vida moderna capitalista. En aquest sentit, el moviment Slow Food associa a les persones consumidores de menjar ràpid amb persones poc preparades per a gaudir de les coses bones de la vida que es sotmeten de ple a la civilització industrial, renunciant a la cultura gastronòmica local.

Ara bé, l’autor apunta que cal tenir molt en compte que no tothom té temps per gaudir del menjar ni tothom pot escollir menjar de qualitat, perquè hi ha persones que disposen de recursos econòmics limitats.

L’autor considera que el sistema capitalista sempre ha sabut explotar les posicions anti-consumistes, perquè el consum no estàndard confereix distinció a les persones i llavors, més que posicionar-nos en un consum ‘subversiu’ el que estaríem és davant d’una  nova “moda” que a més, pot arribar a distreure l’atenció dels problemes reals de sostenibilitat i desviar l’atenció de les institucions democràtiques i  les seves polítiques de reforma.

Així doncs, inicialment, amb el moviment Slow Fodd es volien canviar les coses, però hi ha al risc que al final s’acabi creant un nou nínxol de mercat que no fa més que col·laborar amb l’economia ‘normal’ sense provocar grans canvis i a sobre, calma les consciències de moltes persones consumidores.

Fixem-nos que la quadratura és perfecte:

El moviment Slow Fodd ens permet viure bé i amb la consciència tranquil·la.

Calma consciències, perquè menjar bé o buscar el plaer en el bon menjar pot associar-se a persones amb capacitat econòmica alta per fer-ho i si es disposa d’una filosofia com el Slow Food, que ens dóna el paraigua per menjar bé i amb criteris responsables, això permet arribar a un públic que, a més de ser rics, se sent culpable per això i vol fer alguna cosa per mitigar la seva vergonya. Pel que aquest corrent ha trobat una síntesi entre el genuí desig de menjar bé i el compromís de reconciliar-se.

Aquest moviment aposta per considerar el plaer com un dret moral, i el menjar com a cultura que és el factor principal en la definició de la identitat humana.

La filosofia del Slow Food passa per la dura crítica a l’agricultura industrial i per la lloança de l’agricultura ‘tradicional’.  Es considera que la qualitat d’un producte alimentari és més gran com més natural sigui el producte, però natural no és equivalent a ecològic, vol dir que no hi ha additius, conservants, aromatitzants o tecnologies de producció que alteren la naturalitat dels processos de treball, la cria, creixement, etc.

 

Però si tornem a l’agricultura tradicional com podem garantir la producció d’aliments al món?

L’autor considera que el moviment Slow Food no entra en  aquest tema  i que té una visió local i tradicional que no permet solucionar temes globals. Potser el capitalisme sigui un sistema que també aporti progrés que permeti desenvolupar tecnologia que ens permeti garantir la nostra qualitat de vida.

El moviment de la Mare Terra (Terra Madre), del moviment Slow Foo, es considera un exemple de desenvolupament sostenible, connectat a la idea de creixement humà, a la difusió d’un bé comú, amb nous valors alternatius, un dret estès a la mobilitat, un enriquiment recíproc basen en diferents experiències humanes, una nova dignitat dels coneixements tradicionals i per a la vida camperola i tot això, recolzat per les tecnologies, però en altres moments, aquestes tecnologies, quan es vinculen al capitalisme es rebutgen i s’entra en la contradicció de com es pot treballar encara que sigui a nivell de producció local, sense l’ús d’aquestes tecnologies.

Retornar al passat tradicional, oblidant els avantatges de les noves tecnologies implica retornar a una societat primitiva amb tots el seus problemes associats.

Un dels riscos del Slow Food, ens diu l’autor, és fer creure als països subdesenvolupats que ja són rics perquè disposen de coneixement tradicional que poden convertir  en una font de desenvolupament i el benestar, perquè tenen un patrimoni extraordinari d’espècies vegetals i animals, i un  coneixement local tradicional, en el potencial humà sense explotar. Però es clar, l’autor ens diu que això ens distreu del problema real. Desenvolupament no és això, desenvolupament és més aigua, més educació, més hospitals, més medicaments, més carreteres o més cases.

Si el desenvolupament implica simplement convèncer els països subdesenvolupats que ja són rics perquè són el magatzem alimentari dels països del primer món, aquest desenvolupament sempre estarà condicionat a l’existència dels consumidors rics, i per tant dels països desenvolupats.

L’autor creu que el moviment Slow Food  té per objectiu principal la promoció comercial de productes amb un futur comercial, capaç d’obtenir preus superiors pel fet que posseeixen excel·lents qualitats organolèptiques. Per tant, estem davant d’una operació de màrqueting, amb l’objectiu no només a atraure un públic jove, sinó també a revolucionar la classificació social tradicional del gourmet. Els nous ‘golafres d’esquerra’ , ens diu l’autor, poden ser persones benestants que  ja no se sentiran culpables per desitjar menjar bé: de fet, van combinar l’amor de la bona cuina amb ‘compromís’ polític.

El retrat de la persona consumidora slow és, segons l’autor,  el d’una persona amb diners i temps lliure. Però cal tenir en compte que el que permet tenir temps i diners és precisament el model del capitalisme fast.

Iniciatives de les administracions públiques similars al moviment Slow Food però desvinculades de la promoció comercial i de caire més popular

Una de les crítiques, que rep sovint el moviment Slow Food, és que darrera d’aquesta filosofia que reclama el dret al plaer i a la tradició gastronòmica, associant aquests valors a la promoció dels productes “bons, nets i justos”, en realitat hi ha un negoci que s’adreça especialment a les classes socials capaces de pagar productes que són relativament més cars que els que pot pagar la majoria de la població, deixant en un segon terme els seus objectius d’aconseguir un món global més sostenible i un comerç més just.

Dit això, la filosofia slow food també té la serva versió pública, vinculada també a la promoció del consum d’aliments bons, nets i justos, però desvinculant això totalment de una promoció concreta de productes o serveis determinats.

A Catalunya en són un clar exemple els següents projectes:

Amed (Alimentació Mediterrània)

Administració pública responsable: Agència de Salut Pública de Catalunya Edifici Josep Salvany Roc Boronat 81-95 08005 Barcelona Telèfon 935 513 637 de 10 a 14 hores Fax: 935 517 514 Correu electrònic amed@amed.cat

Programa que té com a objectiu promoure l’alimentació mediterrània com a model d’alimentació saludable en l’entorn de la restauració col∙lectiva. Es pot trobar més informació al següent enllaç: http://www.amed.cat/ .

Aquest programa considera que la  dieta o alimentació mediterrània tradicional, basada principalment en productes frescos, locals i de temporada, és una valuosa herència cultural que, a partir de la simplicitat i la varietat, ha donat lloc a una combinació equilibrada i completa d’aliments que proporciona en elevat plaer gastronòmic.

Aquest Programa es basa en 3 premisses:

  • L’alimentació i l’activitat física influeixen sobre la salut de les persones.
  • El patró d’alimentació de la Mediterrània es considera una proposta d’alimentació molt saludable.
  • El sector de la restauració és cada cop més important en el model d’alimentació actual.

Els restaurants que volen obtenir l’acreditació Amed han de complir una sèrie de requisits alimentaris i uns altres de no alimentaris.

Criteris de compliment obligatori de caràcter no alimentari

  • Tenir actualitzades les acreditacions que garanteixin que les instal·lacions reuneixen les condicions d’higiene necessàries per oferir seguretat alimentària.
  • Mantenir, en l’oferta Amed, uns preus per al client en la línia dels preus habituals de l’establiment.
  • Tenir a disposició del client la informació sobre Amed, sobre alimentació saludable i oci actiu, un cop obtinguda l’acreditació.

Criteris de compliment obligatori de caràcter alimentari

  • Garantir que, per amanir, s’ofereixi oli d’oliva en qualsevol de les seves varietats, i que es cuini amb oli d’oliva o bé amb oli de gira-sol amb alt contingut d’àcid oleic
  • Garantir que aproximadament un 25% de l’oferta de primers plats sigui a base de verdures, hortalisses i/o llegums.
  • Garantir la presència d’algun producte integral (pa, pasta, arròs o d’altres).
  • Garantir que aproximadament un 50% de l’oferta de segons plats sigui a base de:
  • peix (blanc o blau) i/o marisc, o
  • carns magres (amb baix contingut de greix).
  • Garantir que aproximadament un 50% de l’oferta de les postres sigui a base de:
  • fruita fresca (sencera o manipulada, p.e. macedònia)
  • Garantir que, en l’oferta de postres làctiques, hi figuri l’opció de baix contingut de greix (semidesnatat o desnatat).
  • Garantir la dosificació per copes o unitats individuals amb relació al possible consum de begudes alcohòliques (vi, cava o cervesa).
  • Disposar de preparacions culinàries que no requereixin l’addició de gran quantitat de greix (cremes, llard, margarines,mantegues o una gran quantitat d’oli) i fer servir tècniques culinàries com ara les coccions alimentàries al vapor, forn, graella, saltat, planxa, etc.

També es valoren els següents aspectes:

  • Prioritzar la utilització d’aliments frescos, de temporada i/o de producció local.
  • Incloure en la carta propostes de la gastronomia tradicional i local.
  • Oferir oli d’oliva verge en els setrills de les taules, i potenciar que es presenti etiquetat o que se n’identifiqui  el grau, el tipus d’oliva i la procedència.
  • Prioritzar guarnicions de segons plats a base de verdures, hortalisses i llegums.
  • Oferir als clients de l’establiment Amed receptes d’alimentació mediterrània, que poden coincidir amb alguna de les especialitats de la casa (disponibles per als clients a l’establiment).
  • Oferir l’opció d’alguns plats combinats mediterranis que es puguin proposar com a plat únic (lleuger i no gaire abundant) i/o la possibilitat de demanar mitges racions (opcions especialment indicades per a dies feiners).
  • Oferir la possibilitat de preparacions culinàries a les quals no s’hagi afegit sal (“opcions sense sal”), amb condimentacions alternatives (pebre, espècies, herbes aromàtiques, etc.).
  • Difondre activitats de lleure actiu (rutes a peu, circuits cardiosaludables, etc.) a la ciutat i/o al voltant de l’establiment Amed.

Aquí si fruita

Administració pública responsable: Agència de Salut Pública de Catalunya Telèfon 935 513 637 Correu electrònic  promocio.salut@gencat.cat

Aquest programa vol  promoure el consum de fruita fresca, variada, de qualitat i de proximitat en els establiments de restauració i altres establiments d’alimentació (fruiteries, mercats, supermercats, hotels, etc.) L’objectiu és promoure la ingesta de fruita fresca per tal de millorar la salut de la població i sumar el màxim nombre d’establiments, pel que s’estableix un sistema d’identificació dels establiments compromesos a oferir als clients racions de fruita fresca, a punt per consumir.

Es pot trobar més informació al següent enllaç:  http://salutpublica.gencat.cat/ca/sobre_lagencia/pinsap/aqui_si_fruita_i_salut/ .

Per adherir-se a aquest programa, els establiments han de:

  • Disposar de fruita fresca visible a l’entrada de l’establiment, o bé en algun altre lloc destacat.
  • Posar a disposició dels clients fruita fresca, de qualitat, estacional i de proximitat preparada per ser consumida amb facilitat.
  • Si sou un establiment de restauració, oferir el 50% de les postres de la carta a base de fruita fresca, preparada per menjar.
  • Emplenar la sol·licitud d’adhesió i enviar fotos il·lustratives.

Productes de proximitat

Administració pública responsable: Generalitat de Catalunya Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural Direcció General d’Alimentació, Qualitat i Indústries Agroalimentàries Servei Promoció de la Qualitat Agroalimentària  vendadeproximitat.daam@gencat.cat Telèfon d’informació del departament: 933 046 776.

La venda de proximitat és la venda de productes agroalimentaris, procedents de la terra o de la ramaderia i/o resultat d’un procés d’elaboració o de transformació que els productors o agrupacions de productors agraris realitzen en favor del consumidor o consumidora final, directament o mitjançant la intervenció d’una persona intermediària.

Els establiments s’acrediten mitjançant un  logotip s’han d’exhibir de forma obligatòria en un lloc visible i preferent. En el cas de productes elaborats, el logotip es pot fer-ne constar en l’etiquetatge, sens perjudici de les mencions obligatòries que estableix la normativa vigent en matèria d’etiquetatge.

Es pot trobar més informació al següent enllaç:  http://agricultura.gencat.cat/ca/ambits/alimentacio/venda-proximitat/  .

Hi ha dues modalitats en la venda de proximitat:

La venda directa que és  la que fan directament els productors o les agrupacions de productors agraris, en la pròpia l’explotació, en agrobotigues de les agrupacions de productors agraris, en mercats locals, en fires-mercats o en altres llocs que no siguin establiments comercials permanents, en favor del consumidor o consumidora final, sense la intervenció de persona intermediària. La venda directa es pot efectuar també a distància, o bé de forma ambulant d’acord amb el que estableix la normativa vigent sobre comerç interior.

La venda en circuit curt és la que duen a terme productors o agrupacions de productors agraris en favor del consumidor o consumidora final, amb la intervenció d’una persona intermediària. Aquests productes es poden vendre en establiments minoristes, agrobotigues de les agrupacions de productors agraris que actuen com a intermediàries, en establiments de turisme rural i en establiments de restauració, inclosos els establiments de restauració col·lectiva

Producció ecològica

La producció ecològica és un sistema general de gestió agrícola i producció d’aliments que combina les millors pràctiques ambientals, un elevat nivell de biodiversitat, la preservació de recursos naturals, l’aplicació de normes exigents sobre benestar animal i una producció conforme a les preferències de determinats consumidors per productes obtinguts a partir de substàncies i processos naturals. Inclou els productes agraris vius o no transformats; productes agraris transformats destinats a ser utilitzats per a l’alimentació humana; aliments per als animals; material de reproducció vegetativa i llavors per al cultiu.

Totes les empreses sotmeses a aquest sistema han de complir la normativa europea sobre productes ecològics, i estar sotmeses al control i la certificació realitzada per una sèrie d’organismes de control, per tal d’oferir una garantia suficient als consumidors.

Administració pública responsable: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Es pot trobar més informació al següent enllaç:   http://pae.gencat.cat/ca/

 

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Les persones consumidores i les etiquetes dels productes d’agricultura sostenible

Aquestes últimes setmanes  s’està fent una campanya de difusió a la televisió per donar a conèixer, entre les persones consumidores, la producció integrada i moltes persones, de ben segur que es preguntaran les diferències que hi entre els productes de producció integrada i els productes de proximitat o amb els productes ecològics.

Tenim prou informació per saber fàcilment les diferències reals que existeixen entre tres etiquetatges de qualitat ambiental, que recauen sobre el mateix tipus de productes, però que volen dir coses tant diferents?

Les persones consumidores que volen fer un consum diligent i llegeixen les etiquetes, cada cop han d’estar més pendents de conèixer nous logotips de qualitat i he de dir que, en la meva opinió, un excés de logotips no crec que ajudin gaire a crear la confiança que es busca, malgrat la qualitat que es vol oferir.

Actualment les persones consumidores podem trobar fàcilment productes ecològics als establiments, però que no són pas productes de proximitat, o bé podem trobar productes de proximitat, però que no són pas ecològics i finalment, encara pot ser molt difícil trobar productes etiquetats amb la marieta de la producció integrada.

En altres articles d’aquet mateix bloc ja he parlat dels productes ecològics i de proximitat, pel que avui m’agradaria parlar exclusivament de la producció integrada.

Què és la producció integrada?

A diferència de la producció ecològica, la producció integrada si que permet la utilització de productes agroquímics de síntesi  però obliga a realitzar tot un seguit de pràctiques encaminades a la protecció del medi ambient i fomentar la biodiversitat de l’agrosistema, la millora de la fertilitat del sòl, la realització de pràctiques de cultiu que afavoreixin l’augment de la matèria orgànica i redueixin el risc d’erosió i degradació del sòl, un control acurat del sistema de reg, el control integrat de plagues i malalties, la revisió de la maquinaria i els equips de tractaments, la gestió dels quaderns d’explotació i, si s’escau de postcollita.

Així doncs, les persones consumidores que trobin en l’etiquetatge del producte agrícola el distintiu de “la marieta” sabran que estan davant d’uns productes de qualitat certificada molt controlats.

Podeu trobar més informació al portal del Consell Català de la Producció Integrada.

Bones pràctiques agrícoles

Al portal del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, al que podem accedir amb aquest enllaç, hi trobarem les  bones pràctiques agràries enfocades a garantir la sostenibilitat ambiental, econòmica i social dels productes agrícoles.

Aquí trobem els diferents àmbits de control ambiental dels productes agraris i fonamentalment tres guies resum sobre les condicions que han de complir les activitats agràries:

D’aquestes guies en podem destacar els següents aspectes clau a controlar en les pràctiques de l’agricultura sostenible:

Contaminació de les aigües per un mal ús de fertilitzants

Un dels principals problemes de l’agricultura pel que fa a la contaminació de les aigües, és la contaminació per nitrats procedents dels fertilitzants. Per aquest motiu, unes bones pràctiques han de permetre ajustar les aportacions de nitrogen a les necessitats del cultiu, el que vol dir ajustar-se més amb les dosis, els moments, la concentració dels productes, l’ús de dels fems, els purins i les gallinasses, per tal de reduir-ne el volum al màxim i anar en compte de no aplicar-ho prop de cursos d’aigua, pous o fonts.

La producció integrada i la lluita contra plagues

Pel que fa a la lluita contra les plagues que afecten a les collites, a Catalunya hi ha un sistema de producció d’aliments, basat en l’ús de mètodes avançats de lluita biològica per al control de plagues i malalties, combinat amb l’ús de tècniques tradicionals basades en l’ús d’agroquímics, per obtenir productes d’una gran qualitat i alhora plenament sostenibles. Aquest sistema forma part d’una estratègia internacional que es pot consultar al següent enllaç extern a International Organisation for Biological Control (IOBC).

La campanya de difusió de l’etiqueta de la marieta

Segons una nota de premsa de la Generalitat de data 26 de maig de 2017,

“Agricultura es compromet amb la promoció i divulgació de la Producció Integrada d’aliments”

Segons la informació facilitada en aquesta nota de premsa, a Catalunya hi ha 2.476 productors de producció integrada i 108 elaboradors.

Aquest tipus de producció compta amb 46.431 hectàrees i els cultius majoritaris són la fruita dolça, amb 17.537h, que representa el  36,49% de la superfície total de fruita dolça de Catalunya, i l’olivera ,amb 14.222 h, que representa el 12,29% de la superfície total d’olivera a Catalunya.

La demarcació de Lleida és la que concentra la gran majoria d’aquestes hectàrees.

Tots aquests productes s’etiqueten amb el distintiu de la producció integrada (una marieta) i la normativa que ho regula és l’ORDRE ARP/208/2003, de 7 de maig, per la qual s’aprova el Reglament de règim interior del Consell Català de la Producció Integrada.

Article: Les persones consumidores i les etiquetes dels productes d’agricultura sostenible

publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

enllaç: http://wp.me/p3lAPu-Bu

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolc, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest bloc manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Comerç just i altres alternatives no governamentals per a un consum responsable d’aliments

El comerç just

L’any 2009, Fairtrade International juntament amb l’Organització Mundial de Comerç Just va aprovar la Carta dels Principis del Comerç Just, que proporciona actualment un únic punt de referència internacional per al Comerç Just.  Ara bé, molts anys abans, tant als Estats Units com a Europa, ja havien sortit botigues que comercialitzaven productes de producció local, fora del domini de les grans empreses, que fixaven  els seus propis preus, per garantir-ne la seva independència comercial.

El comerç just parteix de la base de les diferències que provoca l’actual sistema comercial mundial, entre els països del nord i els països del sud i vol ser un instrument per lluitar contra la pobresa que generen aquestes diferències, a l’hora que es vol  potenciar el desenvolupament sostenible, per tal de facilitar una participació equitativa dels països en desenvolupament en el sistema de comerç multilateral, garantir-los un accés estable i sostenible als mercats dels països del nord.

No pot ser que les empreses dels països industrialitzats obtinguin tots els beneficis de la transformació de les matèries primeres comprades als països en via de desenvolupament a molt baix preu. Cal que els petits productors i treballadors dels països en desenvolupament tinguin l’oportunitat de beneficiar-se directament dels seus productes i del seu treball, als efectes d’aconseguir un desenvolupament social i econòmic pròsper de les seves comunitats, pel que han de poder produir i comercialitzar a preus de mercat equitatius i poder arribar a tots els mercats dels països del nord.

Es tracta doncs, d’una discriminació comercial positiva d’un tipus de productes que han de garantir, com a un plus a la resta de productes comercials, que s’han d’haver fabricat o elaborat per petits productors marginats, ja siguin empreses familiars independents o agrupats en associacions o cooperatives amb un clar respecte al medi ambient i dels  drets humans i les condicions de treball.

Les empreses de comerç just han de ser justes i transparents amb els seus proveïdors pel que és especialment important que les pràctiques comercials entre tots els actors siguin justes i tinguin en compte l’impacte que suposarien els incompliments contractuals. És molt rellevant que les relacions s’estableixin sobre uns vincles de confiança i solidaritat, evitant les competències deslleials, pel que cal complir sempre els contractes, en la qualitat,  en el temps i els termes estipulats, fent els pagaments sense demores i fins i tot en part, per avançat en un 50%.

Per tant, l’enfocament inicial del comerç just està més centrat en poder garantir una competència comercial més equitativa entre les empreses dels països menys desenvolupats amb les empreses dels països més desenvolupats.

Ara bé, poc a poc, el comerç just s’ha posicionat com un comerç de productes responsables i sostenibles i per tant, s’ha enfocat, més que al comerç internacional, al consum de productes amb valor social i  ambiental, o al que és el mateix, a productes vinculats als valors del  consum responsable.

Malauradament, com passa amb la majoria dels etiquetatges socials, estem davant d’un distintiu no obligatori, amb el que es pretén conscienciar a les persones consumidores, del valor social d’escollir aquest tipus de productes en la seva compra.

Malgrat ser un distintiu voluntari, hi ha algunes iniciatives normatives per donar-li suport, com en el cas de la  Resolució del Parlament Europeu 2005/2245 (INI), de 6 de juliol de 2006, sobre comerç just i desenvolupament .

Actualment la Fair Trade Labelling Organisation International és qui agrupa als organismes independents de certificació que atorguen els distintius de comerç just.

Per poder etiquetar els productes amb un distintiu de comerç just, cal complir uns requisits que garanteixin un preu just al productor, transparència i traçabilitat, el respecte del medi ambient, la protecció dels drets humans, en particular dels drets de les dones i els nens, així com el respecte dels mètodes de producció tradicionals que afavoreixin el desenvolupament econòmic i social, entre d’altres.

El canvi que provocarà aquest distintiu dependrà del nombre d’empreses que l’utilitzin i el nombre de persones consumidores que el valorin, pel que la seva credibilitat dependrà de les exigències i requisits que s’hagin de complir per obtenir-lo. Si són criteris més laxes, tindrà més abast i serà més freqüent poder comercialitzar els productes, però si s’és més exigent, estarem davant de productes realment responsables.

Les organitzacions no governamentals ONGs

Hi ha diverses organitzacions que proporcionen informació i guies per ajudar els consumidors a conèixer els productes de comerç just i  poder-ne augmentar la seva demanda, entre d’altres tenim:

També trobem moltes Organitzacions no governamentals que treballen en aquest àmbit, entre d’altres: SETEM, que és una federació de 10 ONG , Petjades , Oxfam Intermón,  Kidenda, Ideas Comercio Justo, Alternativa3.

Un altre dels mecanismes de conscienciació de les persones consumidores, pel que fa al consum sostenible,  són les accions de mobilització i de denúncia que organitzen i realitzen diferents ONG internacionals, com ara Greenpeace, Amnistia InternacionalWWF/Adena,

De WWF/ADENA i pel que fa al consum responsable d’aliments, destacaria la seva implicació, tant pel que fa a la conservació d’algunes espècies, com a la promoció d’una producció sostenible, i per fomentar pràctiques saludables que evitin el malbaratament alimentari en el seu projecte LIFEWELL de la Unió Europea, desenvolupat per WWF i Friends of Europe, que busca promoure l’adopció d’hàbits alimentaris més saludables entre els europeus.

De Greenpeace i pel que fa al consum responsable d’aliments, destacaria la seva oposició a l’etiquetatge de certificació MSC perquè considera que els criteris no prenen com a referència alguns punts crítics com la sobrepesca i els impactes de la pesca destructiva i  perquè el procés d’objeccions no és accessible per a totes les persones implicades i els  principis socioeconòmics no estan prou integrats en aquesta certificació.

Tampoc consideren vàlida la certificació Friends of the Sea (FotS) .

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

L’economia col·laborativa i les persones consumidores

Les noves economies

Estem passant, de forma lenta i paulatina, de l’economia capitalista a les noves economies solidàries.

Potser encara només estem en una fase inicial de marcat caràcter teòric, però sens dubte, estem davant d’uns models que ens ajuden a prendre consciència col·lectiva de la necessitat de provocar aquest canvi.

Ara parlem d’economia circular, com a concepte que s’enfronta al de l’economia lineal defensada tant pel sistema capitalista, com pel mateix sistema comunista, perquè, encara que amb sistemes organitzatius diferents, el que fan és explotar un sistema productiu que s’inicia amb l’extracció de recursos naturals, per realitzar una producció industrial, que acabarà amb la distribució dels béns i finalitzarà amb  la generació de residus, un cop aquests bens hagin acabat la seva vida útil.

L’economia circular, en canvi,  pretén gestionar millor uns recursos naturals escassos i limitats, per produir béns, que en lloc d’acabar com a residus, d’alguna manera, es puguin tornar a utilitzar, ja sigui reparant-los, actualitzant-los o reciclant-los. D’aquesta manera trenquem la línea recta que ens porta a la sobreexplotació de recursos, per arribar a la línea corba que evitat aquest malbaratament, redueix impacte ambiental i fins i tot, pot aconseguir rebaixar els preus de les coses.

Actualment l’economia capitalista dona un preu als béns que no contempla el cost real del producte. Cost que hauria d’incloure els impactes que té la producció d’aquest bé, tant en el medi ambient, com a les persones, a les cultures, als animals… Per tant, cal desplaçar el focus dels sistemes productius, fixats en els beneficis empresarials, i desplaçar-los cap a les persones, i a partir d’aquí, neix l’economia solidària, que es fonamenta en els valors de la cooperació, la participació i l’ajuda mútua. Aquest model ens porta a les cooperatives de consum i producció, que solen tenir un abast territorial limitat.

Però amb voluntat de tenir una implantació més extensa, ens arriba l’economia del bé comú, que ens diu que les empreses no han de fixar-se només en els indicadors dels beneficis econòmics, que també n’han de tenir, sinó que ens diu que el seu objectiu principal ha de ser la millora de la societat i el medi ambient i per tant, els indicadors han de ser-ho d’utilitat social.

Què és l’economia col·laborativa?

En aquest context, quin tipus d’economia és l’economia col·laborativa? Estem davant d’una economia circular? D’una economia solidària? D’una economia del bé comú?

El primer que ens bé al cap quan parlem d’economia col·laborativa és precisament la idea de col·laborar els uns amb els altres, compartir els nostres béns i serveis. En certa manera, l’economia col·laborativa utilitza alguna de les pràctiques organitzatives de l’economia solidària, perquè també es fonamenta en l’ intercanvi social  i els valors de la cooperació, la participació i l’ajuda mútua. Per altra banda, l’economia col·laborativa implica també un cert estalvi en recursos naturals, donat que es comparteixen transports, productes.. i això de ben segur que pot ajudar a disminuir l’impacte ambiental, com ho fan els models de l’economia circular o l’economia del bé comú. El concepte de propietat privada cedeix davant del concepte de disponibilitat temporal d’un bé o servei.

Compartir no és pas una idea nova i tal com ens diu la Generalitat de Catalunya en el seu portal “Procés Participatiu per al desenvolupament de l’economia col·laborativa a Catalunya“, potser algú se’n recordarà que fa uns 30 anys era molt habitual fer “auto-stop” i viatjar d’un lloc a l’altre compartint vehicle, o acollir a amics o a la família quan venien de lluny per passar uns dies a Catalunya, o quan algú necessitava uns diners per començar un negoci i se li deixaven per ajudar-lo o ens ajudava a nosaltres. Ara amb la globalització, parlem amb termes anglosaxons i diem car-sharing, home-sharing, crowdfunding o sharing economy.

El problema de l’economia col·laborativa ha estat que, a l’arribar acompanyada de l’ us de les noves plataformes (marketplaces) que permeten oferir els productes i serveis de forma àmplia, s’ha creat una oferta de productes i serveis que en algunes ocasions s’escapen del caràcter de col·laboració solidària local i freguen altre cop, l’explotació capitalista d’unes idees que, curiosament, varen nàixer com a valors fonamentals de les economies solidàries.

Però… estem davant d’empreses encobertes?

L’economia col·laborativa ha arribat amb polèmica, perquè trenca les estructures que regulen les autoritzacions de les activitats econòmiques, les normes de la competència i les normes tributàries. Dit això és fàcil veure que l’economia col·laborativa, entre iguals, s’escapa inicialment del compliment de les normes de funcionament administratiu que recordem, garanteix els requisits de seguretat, de salubritat, mediambientals, laborals, fiscals…

Per altra banda, en aquest tipus d’economia col·laborativa no es pot parlar de relació amb les persones consumidores, perquè aquesta figura jurídica implicaria una contraprestació per part d’una empresa i en economia col·laborativa sempre estem davant d’iguals, mai d’empreses. Per això, si volem, podem parlar de persona proconsumidora o pro comú, en el sentit que en ocasions la mateixa persona presta un servei o ven un bé i en d’altres és qui el compra o el gaudeix, sempre de forma voluntària, amb benefici econòmic o amb intercanvi de prestacions.

Són moltes les notícies sobre la polèmica que desperta aquest nou sistema, entre d’altres l’article publicat a El País “Economía colaborativa, caos regulatorio” que ens indica que Uber, creada el 2009, compta ja amb 6.000 treballadors a tot el món i en el cas d’Airbnb, una multinacional basada en la idea de compartir l’habitatge habitual, té 17.000 anuncis detectats per l’Ajuntament de Barcelona (article de 7/05/2016).

Com sempre es tracta de ser proporcionals en la regulació administrativa d’aquest nou model d’economia, per evitar l’entrada d’empreses que se’n vulguin aprofitar.

Per aquest motiu, la Comissió Europea (COMUNICACIÓN DE LA COMISIÓN AL PARLAMENTO EUROPEO, AL CONSEJO, AL COMITÉ ECONÓMICO Y SOCIAL EUROPEO Y AL COMITÉ DE LAS REGIONES. Una Agenda Europea para la economía colaborativa {SWD(2016) 184 final) creu que la regulació d’aquesta activitat hauria de tenir en compte si les persones que hi participen tenen un volum d’implicació clarament professional o només hi participen de forma ocasional.

També s’ha de tenir en compte si els serveis es presten amb l’ajut de persones treballadores dependents i de les prestacions que s’ofereixen a les persones consumidores, per evitar situacions de desprotecció laboral i situacions que impliquin desprotecció per les persones usuàries d’aquest sistema.

Per altra banda, que estiguem davant d’una economia col·laborativa no vol dir que no s’hagi de col·laborar també amb els interessos generals de tots i totes, mitjançant la contribució amb els respectius impostos, pel que l’economia col·laborativa també ha de tenir el seu propi sistema fiscal.

La nova regulació

A Catalunya, el Govern de la Generalitat ha promogut un procés participatiu, per conèixer què pensen els ciutadans sobre el fenomen de l’economia col·laborativa i així poder revisar i actualitzar la legislació vigent que afecta diferents sectors d’activitat on els ciutadans poden esdevenir a agents productors i desenvolupar l’economia col·laborativa, per tal d’incorporar aquesta pràctica en el marc jurídic (Podeu trobar més informació a Procés Participatiu per al desenvolupament de l’economia col·laborativa a Catalunya).

Qui és qui en l’economia col·laborativa?

La potència de l’economia col·laborativa ve de la ma de les plataformes col·laboratives que són les que creen un mercat obert entre els prestadors dels serveis, que han de ser persones  particulars que presten els serveis de manera ocasional i / o de manera professional i les persones usuàries dels serveis, que són les persones particulars que fan servir els serveis oferts a través d’aquestes plataformes en línia col·laboratives.

Però l’element clau són precisament aquestes plataformes que actuen d’intermediàries facilitant les transaccions entre aquestes dues parts.

Per tant ens hem de preguntar si laa plataforma permet que les dues parts arribin a acords o és la plataforma que organitza les activitats del particular/professional que ofereix béns o serveis qui fixa els preus, les condicions i en fa la publicitat?

És molt diferent una plataforma que permet a les parts contactar i pactar lliurement, que una plataforma que organitza i regula tot l’intercanvi, fixant condicions i preus,  perquè en aquest últim cas estem realment davant d’una prestació real de serveis.

Quan la plataforma col·laborativa pugui ser considerada només com una intermediària, l’article 16 de la Llei 34/2002, de 11 de juliol, de Serveis de la Societat de la Informació i del comerç electrònic, estableix que “Els prestadors de serveis d’allotjament o emmagatzematge de dades no són responsables per la informació emmagatzemada sempre que: a) no tinguin coneixement efectiu que l’activitat o la informació emmagatzemada és il·lícita o que lesiona béns o drets de tercers susceptibles d’indemnització o b) si en tenen coneixement, actuen amb diligència per retirar les dades o fer impossible l’accés a elles “.

Recomanat

30 MINUTS TV3. La gent és el negoci (26/02/2017) Un reportatge de: Ignasi Gallart Cajo i Lluís Montserrat Imatge: Enric Miró i  Txus Navarro Muntatge: Moisès Casanovas Producció: Jessica Montaner.

ENLLAÇ AL REPORTATGE http://www.tv3.cat/videos/5652834

Algunes plataformes d’economia col·laborativa

Plataformes que “només” són intermediàries entre els particulars

Entre aquestes plataformes hi trobem:

Airbnb: https://www.airbnb.es/

A les seves condicions legals es pot llegir molt clarament que la plataforma és un mitjà a través de la qual els amfitrions poden crear anuncis per allotjaments i els hostes poden obtenir informació sobre els mateixos i reservar-directament amb els amfitrions. Per tant, Airbnb no és part de l’acord al que arriben les persones que ofereixen allotjament i les que els reserven.

En aquest sentit, ens indiquen que Airbnb no té cap control sobre la conducta de amfitrions, hostes ni dels serveis oferts i prestats.

Pel que fa a la relació de qui ofereix els serveis, Airbnb ens diu que qui decideix crear un anunci a airbnb, no es pot considerar un empleat, agent, partícip en un negoci conjunt ni soci de airbnb per cap raó, i que actua exclusivament en el seu nom i benefici propi.

A efectes de les persones consumidores, és molt interessant la clàusula 34 de les condicions d’Airbnb, on s’estableix que, en el cas que es resideix als Estats Units, el servei inclou una clàusula d’arbitratge i una renúncia a interposar demandes col·lectives, pel que en acceptar les condicions  es queda vinculat per aquesta disposició arbitral.

De totes formes, sembla ser que una part dels apartaments de lloguer són oferts per empreses immobiliàries i no per particulars, pel que es fa un “mal ús” de la plataforma per tal d’oferir, en un portal més, l’oferta d’habitatges turístics.

Blablacar: https://www.blablacar.es/

L’empresa Comuto SA (que és com es denomina fiscalment “Blablacar”) ha desenvolupat una plataforma de trajectes compartits a la qual es pot accedir des de la seva plataforma o des d’una aplicació mòbil, dissenyada per posar en contacte els conductors que viatgen a un determinat destí amb passatgers que es dirigeixen al mateix lloc, de manera que puguin compartir el trajecte així com els costos associats al mateix.

Amb Blablacar els usuaris comparteixen les despeses del viatge i no hi ha  ànim de lucre per part del conductor.

El que fa  Blablacar és cobrar per l’ús de la Plataforma uns despeses de gestió, en el moment de realitzar la reserva i es calculen basant-se en els costos compartits i es poden consultar els preus al seu portal.

A les condicions legals del servei s’especifica clarament que Blablacar no és part en cap contracte, acord o relació contractual, de cap mena, subscrit entre els Usuaris de la seva Plataforma.

La plataforma ofereix a més una assegurança, bo i que l’assegurança del titular del vehicle ja cobreix el trajecte, com qualsevol altre viatge que realitza perquè no hi ha lucre. Malgrat això s’ofereix una assegurança específica d’assistència en carretera, d’oblit d’objectes en el vehicle i de protecció legal.

Plataformes que actuen com a intermediàries però una de les parts és una prestadora de serveis professionals hi ha:

Uber : https://www.uber.com/es-ES/

Mitjançant l’ús d’una app es pot sol·licitar un vehicle amb conductor perquè et vinguin a recollir i et portin on vulguis.  Prèviament has d’estar registrat/da i et cobren la tarifa automàticament a la targeta de crèdit registrada. Pots compartir el preu de viatge amb qualsevol contacte que utilitzi Uber i pots calcular el preu estimat abans de sortir.

Avantatges i inconvenients de l’economia col·laborativa

A la publicació  Flash Eurobarometer 438 – March 2016 “The use of collaborative platforms”  , ens parla dels resultats d’una enquesta en relació a la valoració que en fan els ciutadans i ciutadanes d’aquestes plataformes col·laboratives, pàgines 15 i 21.

Els resultats obtinguts són que les persones enquestades valoren que les empreses d’economia col·laborativa  estan ben organitzades en un 41% i un 33% diuen que es tracta d’un sistema amb menys cost, mentre que un 25% valora el fet que es poden pagar alternativament, amb diners o amb intercanvi de serveis o béns, mentre que un 24% valoren que aquest tipus d’economia aporta serveis nous que no ofereixen les empreses tradicionals.

Pel que fa als inconvenients d’aquest tipus d’economia col·laborativa, un 41% de les persones usuàries pensen que es difícil saber qui és realment la persona responsable del servei i en un 28% dels casos no es confia en les transaccions realitzades per internet, mentre que en un 27% dels casos, les persones usuàries han quedats defraudades perquè els béns o serveis no vàren complir  amb les seves expectatives. Finalment, un 17%  indiquen que no disposen de suficient informació sobre el servei prestat per aquestes plataformes.

Així doncs, l’economia col·laborativa no deixa de ser una economia que ens ajuda a:

  • Poder disposar de béns i serveis sense la necessitat de comprar-los, el que ens dona accés a coses que en una situació de crisis econòmica, no podríem tenir ni gaudir.
  • Per aconseguir “la felicitat” ja no en hem de sotmetre a l’hiperconsumisme i a l’endeutament, n’hi ha prou en compartir i gaudir de forma més solidària.
  • Estalviar la producció de béns, perquè per exemple, en el cas dels vehicles, fa que al compartir tinguem menys necessitat de comprar un vehicle.
  • Seguint amb el mateix exemple, tenim que consumim menys combustible, pel que extraiem menys recursos fòssils i produïm menys emissions de gasos contaminats.
  • Per altra banda, tenim més llibertat per innovar en l’oferta de béns i serveis, mitjançant sistemes d’intercanvi i de col·laboració, pel que ens tornem més solidaris, més propers, més corresponsables i tot això amb un objectiu comú de benestar social.

Però el perill arriba quan darrera l’economia col·laborativa hi ha en realitat amagada l’empresa capitalista, que veu en aquesta nova metodologia de treball la possibilitat d’estalviar-se les càrregues que impliquen les autoritzacions, com per exemple la normativa d’incendis, la normativa de seguretat industrial, la  normativa d’higiene, la normativa fiscal, la normativa de seguretat social, la normativa de protecció a les persones consumidores, la normativa de….

I amb això, posem en situació de risc els drets, entre d’altres, de les persones treballadores, de la seguretat i la salut de les persones, dels  drets econòmics de les persones consumidores i finalment, dels drets de la resta d’empreses i professionals que exerceixen les seves activitats amb el ple sotmetiment a la llei, i que per acabar prestant els mateixos serveis, que els que presten des de l’economia col·laborativa, però en unes condicions més rigoroses, poden veure com els seus negocis esdevenen inviables.

Com hem vist abans al comentar l’estudi de la ciutadania considera que encara és difícil disposar d’informació suficient sobre els termes en que es presten els serveis col·laboratius i sobre tot, costa poder determinar qui hi ha realment al darrera de la prestació d’aquest servei, el que crea desconfiança i inseguretat.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Què és el consum responsable?

La paraula “responsable” pot indicar, en alguns casos, la càrrega que una persona ha d’assumir com a conseqüència dels seus actes. Però responsable també vol dir aquella persona que posa atenció en el que fa o decideix fer i en el cas que ara ens ocupa, en aquella persona consumidora que posa atenció en el que vol consumir, pensant en les conseqüències que té aquest acte personal de consum.

Però quines són les conseqüències que valora una persona consumidora a l’hora de consumir responsablement?  La resposta a aquesta qüestió pot ser molt àmplia i contradictòria i per això, potser ens hem de començar a qüestionar si estem utilitzant correctament el concepte de consum responsable, en tant que sol englobar tres conceptes no del tot coincidents: el consum d’economia moral, el consum sostenible, el consum diligent i el consum possible.

El consum d’economia moral

L’expressió economia moral sorgeix de l’historiador britànic E. P. Thompson, quan es refereix a les normes culturals o als valors morals que orienten les pràctiques econòmiques, comercials i de consum (“L’economia moral del consum responsable”. Autor: Marc Barbeta Viñas. Medi Ambient, Tecnologia i Cultura nº 52. Desembre de 2015 ISSN: 2014-1009).

Si som conscients que, amb el nostre acte de compra, influïm en tot el nostre entorn social i mediambiental, adquirim una responsabilitat vers aquells valors que ens defineixen ideològicament. Renunciem al model del ”homo economicus”, que ens mostra als humans com a individus egoistes que només busquem les millors condicions econòmiques en les nostres compres i el major nivell de plaer, per anar cap el model de “consumidor responsable” que assumeix increments de preus i renúncia a part del paler que li proporciona el consum, en pro d’un bé comú que considerem més important, com són el respecte dels drets humans i del  medi ambient.

La persona consumidora que practica el consum d’economia moral condiciona els seus actes a la realització d’uns ideals interns dels que n’haurà de respondre amb la seva consciència i de la societat, però no pas davant de la llei. Per aquest motiu, la persona consumidora moral, és preocupa per l’impacte que té la seva compra en la vida de les altres persones, de les seves condicions de treball, de la seva salut, de l’impacte ambiental que té sobre el planeta i per això necessita disposar d’informació suficient, en relació a aquests temes, a l’hora de comprar, per poder actuar en conseqüència.

Ara bé, malgrat ser un acte de consciència intern, hi ha una certa intervenció política del consum en aquest sentit, per exemple amb la regulació voluntària de l’etiquetatge social dels productes que ha de garantir una correcta transparència a l’hora de comercialitzar productes que vulguin incorporar aquest valor afegit, evitant qualsevol tipus de frau. En aquest sentit és cap on va la COMUNICACIÓN DE LA COMISIÓN AL CONSEJO, AL PARLAMENTO EUROPEO Y AL COMITÉ ECONÓMICO Y SOCIAL EUROPEO Contribución al desarrollo sostenible: el papel del comercio justo y de los sistemas no gubernamentales de garantía de la sostenibilidad comercial – COM(2009) 215 final Bruselas, 5.5.2009 –, on es defineixen, en el seu apartat 4.1

“…El desarrollo sostenible puede ser respaldado por sistemas que den prioridad a elementos ambientales, sociales o económicos. Es importante para el buen funcionamiento del mercado que consumidores y productores tengan acceso a una información fiable sobre los sistemas…”

El consum sostenible

El consum sostenible també es fonamenta en uns valors morals que guien els actes de compra cap a la preservació d’un equilibri social i ambiental, però amb un caràcter més enfocat a la preservació del medi ambient, especialment pel que fa al malbaratament de recursos, d’energia i a la reducció de residus. En aquests casos, en ocasions, també pren el nom de consum intel·ligent.

Així a l’apartat primer de COMUNICACIÓN DE LA COMISIÓN AL PARLAMENTO EUROPEO, AL CONSEJO, AL COMITÉ ECONÓMICO Y SOCIAL EUROPEO Y AL COMITÉ DE LAS REGIONES relativa al Plan de Acción sobre Consumo y Producción Sostenibles y una Política Industrial Sostenible – Bruselas, 16.7.2008 COM(2008) 397 final – es diu textualment

“La base del Plan de Acción consiste en un marco dinámico destinado a mejorar las características energéticas y medioambientales de los productos y potenciar su utilización por parte de los consumidores. Entre otras cosas, es preciso establecer normas ambiciosas en todo el mercado interior que garanticen la mejora de los productos mediante un planteamiento sistemático sobre los incentivos y las compras e incrementar la información destinada a los consumidores mediante un marco sobre etiquetado más coherente y simplificado, para que la demanda contribuya a la aplicación de esa política. El planteamiento se aplicará a los productos con posibilidades significativas de reducir el impacto medioambiental. Se pretende crear un círculo virtuoso: mejorar las características medioambientales generales de los productos durante todo su ciclo de vida, promoviendo y estimulando la demanda de mejores productos y tecnologías de producción y ayudando a los consumidores a elegir mejor gracias a un etiquetado más coherente y simplificado”.

El consum diligent

He començat dient que “responsable” vol dir fer-se càrrec de la decisió que un ha pres i de les seves conseqüències i en aquest sentit, tant el consum d’economia moral com el consum sostenible, prenen com a referència, de manera més rellevant, l’impacte que tenen en el bé comú, mentre que el consum diligent, té un àmbit més individual.

El consum diligent fa referència a com ens afecta personalment el consum, per exemple, el consum racional de productes i lluitant contra impulsos que el sistema capitalista potencia, sovint utilitzant tècniques enganyoses i agressives o inclús tècniques científiques com passa en el cas del neuromàrqueting.

Aquí si que la llei intervé i regula les actituds de compra de les persones consumidores, d’una part, lluitant contra pràctiques de competència deslleial i per l’altra part, educant i informant a les persones consumidores per fer-les més crítiques i cauteloses.

Malgrat això, per no caure en el paternalisme estatal, també s’exigeix de les persones consumidores un esforç actiu. En aquest sentit, es crea el concepte legal de la “persona consumidora mitjana”, que és aquella que es defineix com a persona consumidora normalment informada, raonablement atenta i perspicaç, que té en compte els factors socials, culturals i lingüístics”.

Aquest concepte sorgeix de la jurisprudència del TJUE per alguns àmbits del consum i es va adoptar a la  Directiva 2005/29/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 11 de mayo de 2005, relativa a las prácticas comerciales desleales de las empresas en sus relaciones con los consumidores en el mercado interior, que modifica la Directiva 84/450/CEE del Consejo, las Directivas 97/7/CE, 98/27/CE y 2002/65/CE del Parlamento Europeo y del Consejo y el Reglamento (CE) nº 2006/2004 del Parlamento Europeo y del Consejo (Directiva sobre las prácticas comerciales desleales).

El consum diligent és una exigència més, d’un consum responsable, per lluitar especialment en la defensa dels nostres interessos econòmics, evitant així l’engany contractual, l’addicció al joc, el sobreendeutament, la pèrdua del nostre habitatge o el consum segur de béns i serveis, protegint també la nostra salut.

El consum possible

En un article de  Franco Llobera, (Documentación social, ISSN 0417-8106, Nº 156, 2010 pàgines117 a 144), l’autor ens explica que la idea de “sostenibilitat” té una interpretació diferent, segons el grups social, cultural o ideològic que estudiem, de tal forma que es pot classificar en quatre grups a l’ humanitat, davant de les pràctiques i compromisos que es poden adquirir vers al concepte de sostenibilitat i que ell anomena perfils 1, 2, 3 i 4 (de menys a més preocupació i implicació vers a la sostenibilitat).

El que m’interessa assenyalar aquí és que el perfil 1, inclou a les persones que tenen poca o molt poca capacitat de consum i que la seva preocupació màxima és la millora de la seva posició socioeconòmica i per tant d’augmentar la seva capacitat de consum, i no pas els reptes socioambientals.

En canvi, a mesura que passem al perfil 2, amb més poder adquisitiu, apareix una major conscienciació socioambiental i en el perfil 3, amb un alt poder adquisitiu, el col·lectiu d’aquest perfil a més de consciència, pren un paper actiu a nivell polític (ecologisme socialdemòcrata), per arribar al perfil 4, que és el perfil més activista i radical, que malgrat no ser el que té, necessàriament, rendes més altes, incorpora en els seus valors interns un concepte més auster del consum, vinculat a un sistema productiu alternatiu.

Doncs bé, al parlar de consum responsable, s’ha de tenir en compte que no totes les persones parteixen de la mateixa realitat social, cultural o ideològica i que no es pot vincular el consum responsable a uns “valors” reservat en exclusiva a les classes socials de poder adquisitiu mig o alt, perquè de fer això, estaríem estigmatitzant un col·lectiu més vulnerable, que en realitat no té capacitat de decidir a l’hora de consumir, i que en realitat consumeix únicament allò que pot adquirir.

Fetes aquestes consideracions, la meva definició de consum responsable seria alguna cosa com:

El “Consum responsable” és l’actitud que les persones consumidores prenen, en funció de les seves possibilitats, a l’hora d’adquirir un bé o servei, després d’haver buscat amb diligència, informació suficient sobre el bé o servei, d’haver reflexionat sobre els beneficis, els costos i les alternatives de la compra, de forma conscient, tot tenint en compte l’impacte que el bé o servei en qüestió té sobre la societat, el respecte als drets humans, la diversitat cultural, les persones, les seves condicions de treball, la seva salut, la seva economia familiar, el medi ambient, el malbaratament de recursos i d’energia i la producció de residus.

Comparteixo la definició legal que es fa de consum responsable a l’article 11.2-l) de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya on es diu que el:

“Consum responsable” és el consum moderat, informat, reflexiu i conscient de béns i serveis, tot tenint en compte els criteris de sostenibilitat cultural, ambiental, socioeconòmica i lingüística”.

Aquesta definició engloba el consum diligent en quant exigeix informació prèvia als actes de compra, actitud reflexiva, conscient i moderada i  incorpora els criteris del consum d’ètica moral al exigir valorar els impactes culturals i socioeconòmics de la compra, i també incorpora els criteris de consum sostenible, pel que fa a les valoracions de sostenibilitat ambiental.

Aquesta definició s’ha adoptat també a d’altres lleis de protecció de les persones consumidores, com a l’article 2.i) de la Llei 7/2014, de 23 de juliol, de protecció de les persones consumidores i usuàries de les Illes Balears, que ens defineix consum responsable com  el consum moderat, informat, reflexiu i conscient de béns i serveis”, encara que aquí, com podem veure, predomina el component de consum diligent al del consum d’economia moral.

Més informació: Comprar amb criteris de consum responsable

Article : Què és el consum responsable

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: http://wp.me/p3lAPu-xy

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Els efectes del consum responsable i l’anti-consum en el benestar de les persones

L’anti-consum

En aquest blog he parlat en moltes ocasions del consum responsable, de fet aquest és el concepte clau de la majoria dels articles que hi he escrit i per això avui vull parlar d’un concepte complementari “l’anti-consum”, també conegut com a “boicots de consum” o “vagues de consum”.

L’anti-consum és un acte voluntari, conscient, crític i selectiu, que busca millorar el nostre entorn i la nostra societat, mitjançant la pràctica de no comprar tots aquells productes que perjudiquen el bé comú.

L’anti-consum pot presentar-se en diferents nivells d’intensitat. Pot consistir en no consumir uns productes concrets o d’unes marques concretes, o bé ajustar les quotes de consum a un consum més moderat, col·laboratiu o de reutilització, o a comprar només productes sostenibles.

L’anti-consum no és un fenomen nou, sinó que és la recuperació d’actituds que havien estat molt arrelades en altres èpoques amb menys abundància de recursos, on prevalien els valors de l’estalvi, la cura i reparació de les béns dels quals es disposava.

Algunes experiències de l’anti-consum, poden ser:

http://www.buynothingday.co.uk/

Ecologistas en acción: Dias sin compras

FACUA y Al-Andalus llaman a los consumidores andaluces al boicot a las estaciones de servicio de Repsol

El 15-M: “Actúa, sal a la calle, no consumas”

Día sin compras: 1 día sin consumo, 364 de consumo responsable

FACUA pide que el 19 de julio haya huelga de consumo en protesta por el IVA

De totes formes, aquestes mesures de pressió no sempre tenen resultats positius sobre els drets de les persones.

Per exemple, la campanya “Roba neta”, coordinada per la Federación SETEM considera que no s’han de fer boicots als productes i el que cal fer és estar al servei de les persones treballadores, perquè aquestes prefereixen conservar el seu treball, que amb els actes d’anti-consum, pot posar-se en perill.

Pel que cal  posar els esforços col·lectius en evitar que les empreses decideixin deixar de fer negocis amb una fàbrica o amb un determinat país i que s’enduguin la seva producció a un altre lloc. El que cal fer és aconseguir que aquestes fàbriques i aquests països respectin els drets humans i laborals.

En aquest  cas, estaríem davant de les propostes més properes a un consum responsable i crític: http://www.setem.org/site/cat/federacion/sigues-tu-el-canvi/

Els efectes del consum responsable i l’anti-consum en el benestar de les persones

Com influeixen les pràctiques de consum responsable i les de l’anti-consum en el benestar de les persones consumidores?

Aquesta qüestió s’analitza a l’article “Anti-Consumption, Materialism, and Consumer Well-Being” dels autors MICHAEL S. W. LEE AND CHRISTIE SEO YOUN AHN. The Journal of Consumer Affairs, Spring 2016: VOLUME 50, NUMBER 1 pag 18–47 DOI: 10.1111/joca.12089 .

En aquests article els autors ens parlen de la relació que hi ha entre el benestar de les persones consumidores “Consumer Well-Being “ (CWB) i un consum excessiu i intenten buscar si el consumisme ajuda a aconseguir la felicitat o té un efecte contrari.

Per fer aquest estudi els autors utilitzen els articles publicats en  bolgs seleccionats de la xarxa, mitjançant alguns filtres en els buscadors i analitzen els debats i comentaris que han generat aquests articles en els fòrums.

Hipòtesis de treball: Si partim de la base que el consumisme té una acció negativa en el benestar de les persones consumidores i si considerem que el contrari de consumisme és el anit-consum, això implicaria que l’anti-consum podria millorar  el benestar de les persones consumidores.

Els autors comencen explicant que  el terme contrari del materialisme no és l’anit-consum, sinó  l’anti-materialisme, concepte es refereix a la no possessió de béns, mentre que l’anti-consum fa referència  al no consum per motius diversos i diferents. No tots els actes d’anti-consum són actes d’anti-materialisme.

L’anti-consum és un procés voluntari i conscient, que pot ser general o selectiu, pel qual les persones consumidores, per uns motius determinats, que solen estar vinculats als seus valors personals i a l’ interès general,  escullen no comprar o reduir el consum d’uns productes o unes marques.

Per a  la majoria de les persones consumidores dels països desenvolupats, un objectiu important del consum és la felicitat i aquesta felicitat s’associa al materialisme i a la necessitat de posseir béns,  però alguns autors consideren que és precisament aquesta necessitat de posseir el que perjudica el benestar de les persones consumidores (CWB).

Què és el benestar? Doncs evidentment aquest concepte depèn de molts contextos, però tots i totes tenim al cap àmbits de benestar concrets, com el de salut, l’econòmic, el psicològic, el físic o el social. Però en aquest estudi als autors els interessa definir el benestar dels consumidors  que es centra específicament en el benestar d’un individu com a consumidor  i en com això afecta a la qualitat de vida.

El  materialisme és un concepte que sovint es relaciona amb la nostra satisfacció i la nostra  felicitat i en aquest context, s’identifica amb el consum i en la creença que l’adquisició de béns materials és la font última d’aquesta felicitat.

Ara bé, mentre que en moments on hi ha escassetat de productes, el materialisme si que es pot associar al benestar, perquè implica poder satisfer les necessitats bàsiques, quan aquestes necessitats estan cobertes, el materialisme ens pot empènyer cap a un consumisme addictiu que ens pot fer perdre el control de les nostres vides, fent que la compra ocupi l’objectiu central de les nostres vides i llavors, els interessos pel bé comú queden en un segon pla i ens tornem més egoistes i egocèntrics.

El primer efecte negatiu que té el consumisme sobre el benestar de les persones consumidores, és l’impacte psicològic que implica el fet de voler posseir i no poder, o poder però tendir a l’endeutament per mantenir el desig insaciable de consumir encara més.

El segon efecte negatiu és la desatenció social que es provoca, mentre s’està pendent de garantir el poder adquisitiu per poder consumir, amb el que perjudica el benestar social, vinculat a les relacions interpersonals.

Si comparem els valors del materialisme amb els valors de l’anti-consum, veiem que el materialisme implica pèrdua de control en les compres, mentre que l’anti-consum implica un fort control de les decisions.

Aquest és un dels valors més importants de l’anti-consum, la capacitat de resistir-se al materialisme i tenir  un alt grau de control sobre el consum que ens porta a aquesta sensació de benestar psicològic.

Pel que fa a les preocupacions personals, tenim que mentre el materialisme es centra en la satisfacció personal, l’anti-consum es centra més en temes d’interès general, com ara les preocupacions per a la sostenibilitat o també com una forma de resistència cap a les pràctiques poc ètiques del mercat i és amb aquestes creences altruistes, amb la pràctica d’aquests valors, quan  s’observa un  augment de la CWB, perquè s’estableix la congruència entre el seu ideal jo i el veritable ser.

Hi ha una sèrie d’estudis, que confirmen que les conductes pro-socials, com ara ajudar els altres té un impacte positiu en el benestar de l’actor.

El materialisme es basa en la quantitat i qualitat dels productes adquirits, dins d’un cercle de desig mai satisfet. Mentre que l’anti-consum implica menys desig i més simplicitat, el que ens porta a parlar de reduir la sensació de fatiga i l’estrès.

El materialisme es basa en el reconeixement extern i l’anti-consum en els valors intern, pel que hi ha més temps per a les relacions interpersonals que tenen una clar influència en la felicitat.

Així doncs, ja ho sabeu, segons aquests autors, si volem viure millor només cal moderar el nostre consum, ja sigui amb un consum responsable o aplicant diferents nivells d’anti-consum.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Afavoreixen les  noves tecnologies els hàbits de consum responsable?

Sovint  penso que les paraules “consum” i “responsable” són dos conceptes que en les societats capitalistes actuals, són totalment antagònics i per tant incompatibles.

En les societats liberals tot es fonamenta en el “consum no responsable” de béns i serveis i combinar el model de vida, que vol fixar el capitalisme, amb el concepte de responsabilitat social, és extremadament difícil, tant en l’àmbit col·lectiu com en l’individual.

Diguem-ho clar, l’economia capitalista depèn del consum i per aquest motiu, la ciència, les tecnologies, les empreses i les polítiques governamentals, s’enfoquen a potenciar-lo, com a motor d’una suposada “modernització” de les societats.

Sembla que estiguin més valorades les societats consumistes, tecnològiques i globalitzades, que les societats responsables i localitzades.

Fixem-nos per exemple en les noves “apps” per telèfons mòbils i “tablets” o portals web a internet, que ens permeten contractar un crèdit o un préstec a una entitat financera o ens permeten comprar productes de forma senzilla, que ens arriben de forma molt ràpida i fàcil a casa nostra.

D’aquestes noves tecnologies en destacaria :

  • La facilitat per comprar
  • La rapidesa del procés
  • La immaterialitat dels diners
  • La seva despersonalització

Per tant, es tracta  d’un sistema que no ajuda gens a la reflexió de la persona consumidora i com a conseqüència més immediata pot implicar:

  • Dependència social de les noves tecnologies. Si no disposes d’aquesta tecnologia sembla com si haguéssim de quedar exclosos de la societat de consum, perquè sembla que ben aviat no podrem pagar els productes ni operar amb les entitats bancàries ni fer absolutament res sense disposar d’un smartphone.
  • Poca moderació en la nostra despesa, perquè constantment se’ns està convidant a comprar i a utilitzar un canal, per enviar missatges de veu i dades, que per si mateix ja té un cost elevat, molt especialment quan es viatja en itinerància per l’estranger, sense que sigui fàcil conèixer les condicions contractuals a les que ens sotmeten.
  • Es potencia el preu com a valor de compra davant d’altres valors socials .Pensem en els “comparadors d’ofertes” com “Rastreator.com”, “Kayak.com” ,“Acierto.com”, “Kelisto.es”… i en la lluita de preus de les plataformes de vendes com Amazon, Alibaba, eBay…
  • La compra global és més insostenible, perquè implica comprar productes que ens arribaran d’un altre indret del món provocant un elevat consum d’energia i un augment de la contaminació.

Els exemples més destacats de l’aplicació de les noves tecnologies al consum poc responsable són l’oferta dels productes financers a internet, l’aparició dels nous sistemes de pagament online, l’oferta de jocs d’atzar, l’oferta de jocs i aplicacions lúdiques i la compra de productes a qualsevol punt del planeta.

Per què aquestes noves tecnologies ens impulsen a ser persones consumidores poc responsables?

Fixem-nos en la definició legal que fa la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, del consum responsable, en el seu article 11.2-l):

“Consum responsable” és el consum moderat, informat, reflexiu i conscient de béns i serveis, tot tenint en compte els criteris de sostenibilitat cultural, ambiental, socioeconòmica i lingüística”.

També ho defineix així  la Llei 7/2014, de 23 de juliol, de protecció de les persones consumidores i usuàries de les Illes Balears, en el seu article 2.i) quan diu que el consum responsable  és “el consum moderat, informat, reflexiu i conscient de béns i serveis”.

Per tant, el consum responsable requereix:

  • Moderació en la contractació de béns i serveis
  • Informació en el procés de contractació
  • Reflexió i conscienciació social en el moment de la compra.

En canvi, les noves tecnologies ens ofereixen:

  • Una gran oferta de productes i serveis, amb la sensació que no tenen un cost real, doncs utilitzen serveis de pagament fonamentats en les targetes de crèdit, que segurament, en un altre moment, ja ens hauran demanat que introduïm el nostre número, en el nostre mòbil o tablet, per si de cas un altre dia tornem a comprar, amb el que, mentre estem jugant o navegant per internet, ens apareixen “ofertes a la carta” que son prou temptadores i que sense reflexió,  poden posar en situació de risc la nostra economia particular.
  • Molta informació, potser un excés d’informació que deriva en desinformació, que a més, hem d’acceptar mitjançant l’acceptació obligatòria d’unes clàusules d’adhesió il·legibles. Si voleu riure una mica, us proposo el següents vídeos, que de fet, ens fa reflexionar moltíssim sobre l’impacte que tenen les noves tecnologies amb les nostres formes d’actuar (https://youtu.be/u0R6bnz9IZ4) (https://youtu.be/5wDajz5BA9A ).
  • Poc temps per a la reflexió. El temps es ven com un avantatge, el que és ràpid és bo, les ofertes s’acaben i tot ho pots tenir a casa i de seguida, el que ens porta a un procés irreflexiu.

Davant d’aquesta nova manera de consumir, més tecnològica, quines precaucions prenen els governs?

Doncs  fonamentalment s’adopten tres vies:

  • La primera via és la legal, que consisteix en legislar i establir uns drets mínims per a les persones consumidores i unes obligacions que han de complir les empreses, segurament molt insuficients, donada la potencialitat que tenen aquestes noves tecnologies en  l’estímul del consum irresponsable.

Com exemple tenim la regulació de la venda a distància, ja sigui per internet o per telèfon. En aquests casos, la compra irreflexiva i immediata és molt fàcil, pel que la llei ha establert el que es coneix com a dret de desistiment, que és un període de reflexió post compra de 14 dies, en que tenim la possibilitat de tornar el producte que potser hem comprat de forma irresponsable. Així s’estableix al Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries.

També la Llei 34/2002, de 11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic estableix que les empreses tenen l’obligació de donar informació suficient, abans i després de la compra  i sobre tot, han de garantir que  quan la persona consumidora efectuï la comanda, confirmi expressament que és conscient que aquesta implica una obligació de pagament. És curiosa l’obligació que hi ha, en els casos en que la comanda es fa activant un botó a internet, aquest botó s’ha de senyalitzar amb una frase que indiqui “comanda amb obligació de pagament” i si no es fa així, la llei estableix que la persona consumidora no queda obligat pel contracte o comanda. (Podeu trobar més informació en un dels meus articles sobre “Els drets de les persones consumidores en la compra de productes i serveis a Internet”).

  • La segona via és la de l’educació de les persones consumidores per a un consum responsable, amb la creença que amb una bona educació, les persones consumidores seran suficientment responsables i diligents a l’hora de contractar productes i serveis en aquesta nova societat tecnològica.

Aquesta manera de fer política, on es deixa a les empreses que adoptin codis ètics voluntaris i en canvi, es responsabilitza a les persones consumidores dels seus actes irresponsables, neix de l’article 169.1 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea que estableix que per  a promoure els interessos dels consumidors i garantir-los un alt nivell de protecció, la Unió contribuirà a protegir la salut, la seguretat i els interessos econòmics dels consumidors, així com a promoure el seu dret a la informació, a l’educació i a organitzar- per salvaguardar els seus interessos. 

Al juliol de 2008, la Comissió va presentar un seguit d’accions i propostes en matèria de consum i producció sostenibles i d’una política industrial sostenible (COM (2008) 397), amb vista a millorar el rendiment mediambiental dels productes al llarg de la seva cicle de vida, conscienciar els consumidors i potenciar la demanda de productes i tecnologies de producció sostenibles, promoure la innovació en la indústria de la Unió i abordar els aspectes de dimensió internacional.

  • La tercera és la d’advertir a les persones consumidores dels riscos que impliquen les noves tecnologies i de la necessitat que actuïn amb una actitud responsable, amb el que es pretén potenciar el seu autocontrol.

Com exemple tenim el que regula  la Llei 13/2011, de 27 de maig, de regulació del joc que obliga a les empreses de jocs d’atzar, també les que utilitzen noves tecnologies online, a proporcionar al públic la informació necessària perquè pugui fer una selecció conscient de les seves activitats de joc, promocionant actituds de joc moderat, no compulsiu i responsable i no poden concedir préstecs ni qualsevol altra modalitat de crèdit o assistència financera als participants del joc. (Podeu trobar més informació sobre aquesta qüestió en un dels meus articles sobre “La protecció del patrimoni de les persones consumidores que pateixen oniomania” ).

Una visió positiva de les noves tecnologies i el consum responsable

Evidentment, com passa amb tot, les noves tecnologies també es poden posar de part del consum responsable, especialment perquè ens permeten obtenir molta informació dels productes i de les empreses a l’hora d’anar a comprar.

Un exemple molt pràctic és la nova app “Abouit” que permet escanejar qualsevol producte a través de la seva etiqueta o delseu  codi de barres i conèixer així, a través d’una puntuació global, el possible risc dels seus components per a la salut i l’impacte que generen en la societat i el medi ambient les empreses que els fabriquen (https://youtu.be/2pV7e1K8RIM ).

A més, l’organització “Global Reporting Initiative” ha creat  una guia per a les empreses, per a l’elaboració de les seves memòries als efectes de poder mesurar i donar a conèixer el seu acompliment econòmic, ambiental i social i hi ha moltes empreses que en els seus portals corporatius, donen transparència a les seves polítiques empresarials i d’aquesta manera, les persones consumidores podem analitzar i valorar si són les empreses i els productes que ens interessen comprar, per poder realitzar un bon consum responsable (podeu trobar més informació sobre aquesta qüestió en un dels meus articles sobre “transparència i ètica empresarial”).

Per descomptat, l’ús de les noves tecnologies també serveix per denunciar productes i empreses que considerem que no segueixen paràmetres de consum responsable. Les xarxes socials són un fòrum important per a les persones consumidores i segurament un bon motor de canvi en les actituds empresarials contràries al consum responsable.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article.

Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.