Category Archives: CONTRACTES

Precaucions que cal adoptar en el moment de comprar un cotxe de segona mà

Comprar a particulars o a establiments comercials?

El primer que hem de recordar és que, només quan comprem un vehicle en un establiment comercial estem actuant com a persona consumidora i per tant és en aquests casos quan s’apliquen les normes protectores del dret del consum.

Article 59.1 Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries:

Són contractes amb consumidors i usuaris els realitzats entre un consumidor o un usuari i un empresari.

Què vol dir això? Doncs que si comprem a un establiment comercial ho estem fent a una empresa i nosaltres tenim la consideració legal de persona consumidora i entre d’altres, tenim dret a una garantia legal de 2 anys, que l’empresa pot arribar reduir fins a 1 any, però mai menys, perquè és irrenunciable i  a més serà una garantia total, que inclourà  peces i mà d’obra.

En canvi, si comprem entre particulars, ja no tenim una relació amb una empresa i estem fent una compra entre particulars. En aquests casos no s’aplica la normativa de protecció a les persones consumidores, sinó que s’aplica la normativa civil, que considera que les parts estan en igualtats de condicions i per tant, es permet pactar que no n’hi hagi garantia, perquè les parts i poden renunciar, o com a màxim operaran els 6 mesos per vicis ocults, que no tenen la mateixa cobertura que la garantia de consum.

En el cas de ser persona consumidora opera l’article 123.1 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries:

El venedor ha de respondre de les faltes de conformitat que es manifestin en un termini de dos anys des del lliurament. En els productes de segona mà, el venedor i el consumidor i usuari poden pactar un termini més curt, que no pot ser inferior a un any des del lliurament.

Llevat que hi hagi una prova en contra, es presumeix que les faltes de conformitat que es manifestin en els sis mesos posteriors al lliurament del producte, sigui nou o de segona mà, ja existien quan la cosa es va lliurar, excepte quan aquesta presumpció sigui incompatible amb la naturalesa del producte o l’índole de la falta de conformitat.

En el cas de comprar un cotxe com a particular opera l’article 1484 del Codi Civil Espanyol.

El venedor està obligat al sanejament pels defectes ocults que tingui la cosa venuda, si la fan impròpia per a l’ús a què se la destina, o si disminueixen de tal manera aquest ús que, si els hagués conegut el comprador, no l’hauria adquirit o hauria donat menys preu per ella; però no és responsable dels defectes manifestos o que estiguin a la vista, ni tampoc dels que no hi estiguin, si el comprador és un perit que, per ofici o professió, els havia de conèixer fàcilment.

En tot cas, d’acord amb l’article 1490 CC, hi ha un termini de sis mesos, a comptar del lliurament de la cosa venuda per realitzar les oportunes accions contra la persona venedora.

Empreses fantasmes

Quan comprem a un altre particular, si ho fem de forma conscient, sabent que no tenim garantia és un risc que podem córrer lliurement. El problema és quan pensem que comprem a una empresa i en realitat també estem comprant a una persona particular.

Això passa quan una empresa adquireix cotxes a particulars i els posa a la venda en el seu establiment comercial, però en realitat fa d’intermediari en la venda, sense que una o cap de les parts ho sàpiga.

Com ho fan? Doncs demanen la documentació a la persona que vol posar a la venda el seu vehicle i li fan signar els papers de canvi de nom i deixen en blanc la nova persona titular i la data de la transacció. Esperen a tenir una persona compradora que adquireixi el vehicle i fan els tràmits del canvi de nom.

Pel que fa a la garantia, com que en realitat és una venda entre particulars, el que fan és contractar una assegurança de garantia mecànica amb una empresa d’assegurances. Aquest document no és una garantia real, perquè només cobreix algunes peces i algunes reparacions i qui assumeix la responsabilitat no és l’empresa que ven els cotxes, sinó una asseguradora.

Posteriorment en lloc de pagar l’IVA, la persona compradora el que es fa és pagar l’Impost de Transmissions Patrimonials, en aquest cas entre dos persones particulars, que al ser de menor quantia dóna més marge comercial a l’establiment comercial,  perquè la part compradora es fixa en el preu final i no en els impostos i com que hem dit que l’empresa no ha d’assumir les reparacions, perquè ha contractat una assegurança de garantia mecànica, que també fa pagar, sense saber-ho a la persona compradora, doncs l’empresa té més guanys.

(Impost de transmissions patrimonials: El 5%, si la data de compravenda és posterior al 30 de juny de 2010)

En tots aquests casos les persones compradores estan molt menys protegides, a banda dels problemes que poden tenir amb el canvi de nom en el cas que hi hagin càrregues en el vehicle.

Per aquests motius, verifiqueu sempre que esteu comprant vehicles d’ocasió de les empreses comercials que els estan comercialitzant. La normativa de consum us protegirà molt més.

D’acord amb la informació que subministra l’Agència tributària al seu portal web, els diferents tipus d’IVA són els següents (l’iva de segona mà, normalment, també és del 21%):

Fiscalitat de la primera matriculació de vehicles a Península i Illes Balears IVA
Amb caràcter general Subjecte 21%
  • Regles especials:
  • vehicles per a persones amb mobilitat reduïda
  • vehicles automòbils matriculats a nom de persones amb discapacitat per al seu ús exclusiu
  • vehicles automòbils matriculats a nom d’altres persones destinats al transport habitual de persones amb discapacitat en cadira de rodes o amb mobilitat reduïda.
Subjecte 4% (2)

Subjecte 4% (2)

Subjecte 4% (2)

Els preus dels vehicles de segona mà

Malgrat que els preus dels vehicles són lliures, siguin nous o de segona mà, el cert és que en el cas dels vehicles de segona mà i a efectes d’evitar fraus en les transmissions a l’hora de tributar l’impost de transmissions patrimonials, l’article 57 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària, estableix com un dels mitjans per a la comprovació de valors el de preus mitjans en el mercat, que s’ha considerat com idoni per a la comprovació de valors dels mitjans privats de transport, aprovant per cada exercici una Ordre ministerial en la qual s’han recollit els preus en el mercat no només dels automòbils de turisme, vehicles tot terreny i motocicletes, sinó també els de les embarcacions de recreació.

Per aquest motiu, el dia 1 de gener de 2018 va entrar en vigor l’ Ordre HFP / 1258/2017, de 5 desembre, per la qual s’aproven els preus mitjans de venda aplicables en la gestió de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, Impost sobre Successions i Donacions i Impost Especial sobre determinats mitjans de transport, on en el seu article 3 especifica que per a la determinació del valor dels vehicles de turisme, els terrenys i motocicletes ja matriculats s’aplicaran sobre els preus mitjans que figuren a l’annex I d’aquesta Ordre, els percentatges que corresponen, segons els anys d’utilització i, si escau, activitat del vehicle, establerts en la taula i instruccions que es recullen a l’annex IV d’aquesta Ordre i que són els següents:

Percentatges determinats en funció dels anys d’utilització a aplicar als preus fixats pel Ministeri d’Hisenda i Funció Pública, per a vehicles de turisme, tot terreny i motocicletes ja matriculats:

Anys d’ús/percentatges
Fins a 1 any 100
Més d’1 any, fins a 2 / 84
Més de 2 anys, fins a 3 / 67
Més de 3 anys, fins a 4 / 56
Més de 4 anys, fins a 5 / 47
Més de 5 anys, fins a 6 / 39
Més de 6 anys, fins a 7/ 34
Més de 7 anys, fins a 8/ 28
Més de 8 anys, fins a 9/ 24
Més de 9 anys, fins a 10/ 19
Més de 10 anys, fins a 11 / 17
Més de 11 anys, fins a 12/ 13
Més de 12 anys/ 10

També podeu consultar el simulador de valoració de vehicles de l’Agència Tributària de Catalunya al següent enllaç.

Dit això, anem a comentar alguns dels problemes que ens podem trobar a l’hora d’adquirir un vehicle usat.

Quins problemes pot haver-hi amb els cotxes o motos que han tingut altres persones propietàries?

Les càrregues

Les reserves de domini

Pot passar que una persona hagi comprat un vehicle automòbil i per poder-lo pagar hagi sol·licitat finançament. En aquests casos és molt habitual que en el contracte de compravenda es pacti una “reserva de domini” que implica  que la persona compradora no pugui transferir el cotxe a una altra persona fins que no hagi tornat totes les quantitats que li manquen per pagar.

La “reserva de domini” és un pacte pel qual la persona venedora originaria, es reserva el domini del cotxe fins que s’hagi pagat del tot. Un cop pagat, s’entén que s’ha transmès la propietat però abans no, malgrat que la persona compradora ja tingui en la seva possessió el vehicle des del moment de formalitzar el contracte.

Per tant, podria passar que qui vengui el cotxe que volem comprar, tingui el cotxe en la seva possessió, però no sigui totalment de la seva propietat.

Aquesta reserva de domini s’anota al “Registre de Béns Mobles” i la base de dades de la Direcció General de Trànsit-DGT- i és on podrem comprovar si existeix o no.

També podria passar que  malgrat el cotxe ja estigués pagat, encara figurés la reserva de domini en el registre de béns mobles i al de la DGT. Això podria passar quan l’entitat financera no hagués comunicat el compliment del deute.

Com ho ha de fer la persona propietària que té una reserva de domini per poder transferir el cotxe?

Doncs en primer lloc, cal que  vagi a l’entitat financera i si no ha liquidat el finançament, ho haurà de fer i després, en tots els casos, cal demanar un certificat assegurant que el finançament ja està totalment pagat.

Amb aquest document s’ha d’anar al “Registre de Béns Mobles” que correspongui i  caldrà presentar el certificat de l’entitat financera i pagar les corresponents taxes.

El registre competent és el del domicili del comprador inicial. Un cop obert foli a un bé en un registre, tots els assentaments posteriors –cancel·lacions, embargaments…- s’han de practicar sempre al mateix registre.

Multes de trànsit impagades o embargaments o manca de pagament de l’impost de vehicles de transmissió mecànica

El fet d’imposar una o més multes de trànsit a la persona titular d’un vehicle i no pagar-les en termini  o no haver pagat les quantitats degudes per un contracte diferent del vehicle, no implica que la persona titular d’aquest vehicle no el pugui posseir-lo, però arribat el dia que hi hagi una sentència que obliga a pagar i la persona propietària no pugui fer-ho per no tenir liquiditat, es procedirà a l’embargament dels seus béns i precisament, els vehicles són un dels béns sobre els uals s’actua.

Per això també és important esbrinar amb antelació a la compra, si el vehicle té notes d’embarg, consultant un altre cop el registre de vehicles de la Direcció General de Trànsit.

Problemes mecànics

Una de les incerteses més grans  l’hora d’adquirir un vehicle es conèixer de veritat quin és el seu estat de funcionament real.

En ocasions es poden amagar intencionadament defectes del vehicle, però en d’altres ocasions, quan s’actua de bona fe per la part venedora, potser fins i tot aquesta desconeix l’existència d’un greu defecte que requerirà una costosa reparació a la nova propietat.

A l’hora de comprar el vehicle sempre ens han de facilitar:

  • La targeta d’ITV (fitxa tècnica del vehicle).
  • El permís de circulació del vehicle a inspeccionar

La DGT està treballant per poder mirar de reduir això i per aquest motiu ha subscrit un conveni amb la Confederació Espanyola de Tallers (Cetraa) creant el projecte IDEX (Incorporació de Dades d’Entitat Externa) – Llibre Taller. Es tracta de la creació d’una plataforma que permeti la generació d’un historial selectiu de reparacions de vehicles, a partir de la informació enviada a servidors de la DGT.

Aquesta informació estarà disponible a l’Informe del Vehicle de la DGT, i a més, aquest  historial també podrà ser consultat pels tallers a través de la pròpia plataforma.

Les dades d’aquesta plataforma fan referència a elements de seguretat: direcció, transmissió, sistemes de frenada, motor, xassís, estructura autoportant, coixins de seguretat, pneumàtics, estructura i reforços, sistemes d’ancoratge Isofix, cinturons de seguretat, reposacaps i canvis d’oli. A més de la identificació del taller, s’incorporarà informació de quins elements són els afectats, la rellevància de la reparació (baixa, mitjana o alta), quilometratge i si el sistema afectat va ser reparat o substituït.

Amb aquest “Llibre taller” s’acompleixen diferents objectius:

  • Es millora la seguretat vial
  • Es dóna més informació a la persona consumidora a l’hora de comprar el vehicle
  • Es lluita contra els tallers il·legals.

El registre de vehicles de la Direcció General de Trànsit

La DGT té un registre de vehicles de caràcter públic on totes les persones podem consultar online i de forma gratuïta (informe reduït) informació sobre el vehicle que vulguem adquirir (l’informe complert té una taxa).

En aquest registre podrem saber dades sobre el vehicle, i especialment si hi ha alguna o càrrega que ens pogués afectar.

També es pot sol·licitar informació més detallada sobre:

  • La titularitat del vehicle: Inclou tota la informació administrativa, identificació del titular, municipi on està domiciliat el vehicle, nombre de titulars.
  • Situació administrativa: Si està autoritzat per a circular.
  • Data de caducitat d’ITV: Historial d’ITV, quilometratge.
  • Càrregues o gravàmens que impedeixen la transmissió del vehicle.

Els tràmits es poden fer per internet, amb certificat digital DNI electrònic o Cl @ veu.

També es pot anar presencialment a qualsevol Prefectura Provincial de Trànsit i cal sol·licitar cita prèvia o per  internet o bé trucant al telèfon 060.

Si la consulta és presencial cal portar la següent documentació:

Sol·licitud oficial , que es facilita també a les direccions de trànsit.

  • Identificació de l’interessat.
  • Persones físiques: document oficial que acrediti la teva identitat i domicili (DNI, permís de conducció espanyol, targeta de residència, passaport més número d’identificació d’estrangers).
  • Persones jurídiques: targeta d’identificació fiscal i acreditació de la representació i identitat del que signi .
  • Menors o incapacitats: dades i signatura del pare, mare o tutor, el seu DNI i document que acrediti el concepte.
  • Motiu pel qual sol·licites l’informe del vehicle, que s’ha d’indicar en cada sol·licitud.

Es pot autoritzar a una persona perquè ens representi per realitzar aquests tràmits amb una document de representació.

Sobre l’informe

Dades Generals: Si apareix Rènting vol dir que el vehicle pertany a una empresa de rènting.
Cotitulars: Indica que la titularitat del vehicle correspon a diverses persones. En aquests casos cal tenir en compte que qualsevol tràmit que afecti el vehicle s’ha d’autoritzar per tots els titulars.
Llogaters: Informa sobre la persona o empresa que ha contractat la utilització del vehicle en règim de rènting.
Última transferència: Mostra el nombre de transferències que ha tingut el vehicle i la data de l’última.
Historial de baixes: Pot estar en baixa definitiva o baixa temporal voluntària: Baixa definitiva comunicada per un Centre Autoritzat de Tractament de vehicles, el vehicle no pot tornar a circular ja està destruït d’acord amb criteris mediambientals. Baixa temporal voluntària, per sostracció, per lliurament, una compravenda o en situació de baixa definitiva per exportació o trànsit comunitari En aquest cas,  abans d’adquirir o circular amb el vehicle, s’ha d’informar en qualsevol Prefectura o en http://www.dgt.es dels tràmits requerits per sol·licitar un permís que autoritzi la circulació del vehicle.
Inspeccions tècniques: S’informa si la Inspecció Tècnica del Vehicle (ITV) està en vigor així com la data de l’última inspecció realitzada i el resultat de la mateixa. En el cas que el resultat de l’última inspecció anotada és negatiu, el vehicle no podrà circular. Si el resultat fos desfavorable, únicament podrà circular per anar a un taller de reparació o a l’estació ITV per tornar a realitzar la inspecció tècnica.
Incidències: Si apareix el text “incidència denegatòria” cal consultar sobre el contingut i efectes de la incidència.
Embargaments i Precintes: Aquesta secció indica que una autoritat administrativa o judicial ha comunicat a la DGT que recau sobre el vehicle un embargament o un precinte.
Limitacions de disposició: Indica que el Registre Central de Béns Mobles ha comunicat a la Direcció General de Trànsit que sobre el vehicle ha un leasing, una reserva de domini o qualsevol altra càrrega o gravamen sobre el vehicle. Si sobre el vehicle ja no haurien de recaure les limitacions de disposició esmentades, el titular del vehicle ha d’acudir al Registre de Béns Mobles per cancel·lar aquestes anotacions. Qualsevol limitació de disposició impedeix el canvi de titularitat del vehicle o la baixa del mateix per exportació o trànsit comunitari.
Exempcions: En cas que en el moment de la matriculació del vehicle, el titular del mateix s’hagi beneficiat d’una exempció en l’impost de matriculació apareixerà el següent text: EXEMPT PR IEDMT.
I.V.T.M: Consta que un Ajuntament ha comunicat a la Direcció General de Trànsit que el titular del vehicle no està al corrent de pagament de l’Impost de Circulació. Per poder canviar de nom el vehicle s’ha d’acudir a l’entitat local per liquidar l’impost pendent.

Models de contractes de compra venda a un establiment o entre particulars

 

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses. 

Anuncis

Abans que algú pugui trucar al nostre timbre per intentar vendre’ns productes o serveis … Sempre li cal la nostra autorització!

En un altre article d’aquest mateix bloc ja vaig parlar de les males praxis que es realitzen en les vendes a domicili i com s’afecten els drets legítims de les persones consumidores i en aquest nou article m’agradaria comentar una mica més, quines són les possibilitats que tenim les persones consumidores per  poder lluitar contra aquesta pràctiques comercials.

A Catalunya, hem aprovat recentment la Llei 18/2017, de l’1 d’agost, de comerç, serveis i fires, que en el seu article 2.d) assenyala com un dels seus objectius els de vetllar pel respecte dels drets i els interessos dels consumidors i els usuaris.

En el seu article 4. l) defineix la venda o prestació de serveis fora d’establiment, com l’activitat comercial que es fa amb presència física simultània de venedor o prestador de serveis i comprador o adquirent del producte o servei en un lloc diferent de l’establiment del venedor o prestador del servei.

S’inclouen en aquest concepte la venda domiciliària i la que es duu a terme en el lloc de treball del comprador o adquirent, en llocs d’esbarjo, en reunions i en excursions organitzades, i en altres situacions similars, encara que el venedor no disposi d’establiment comercial. No són vendes fora d’establiment comercial la venda no sedentària ni les vendes en fires i mercats.

El més nou d’aquesta llei, és el que s’estableix en el seu article 28, que ens diu que:

No es poden oferir ni vendre productes o serveis per mitjà de visites a domicili que no hagin estat acceptats pels destinataris i per tant, la persona o l’entitat responsable de la comunicació publicitària o el venedor o proveïdor del producte o servei estan obligats a acreditar aquesta acceptació.

Cal tenir en compte que això no és aplicable en el cas de les visites relacionades amb el subministrament de serveis bàsics considerats legalment com a activitats d’interès econòmic general i que tinguin per objecte, únicament, garantir als titulars o als residents l’accés a la xarxa de distribució del subministrament del servei bàsic de què es tracti, però si que  és aplicable a les empreses que comercialitzen aquests serveis bàsics.

Per tant hem de distingir entre les operacions que fan les empreses per garantir el subministrament de les que fan per vendre’ns els seus serveis relacionats amb aquests subministraments.

Fins i tot està prohibit oferir o vendre productes o serveis per mitjà de comunicacions publicitàries distribuïdes a bústies de particulars si aquests han manifestat llur oposició a rebre’n.

Així mateix, en cada tramesa, els particulars han d’ésser informats dels mitjans, senzills i gratuïts, que han de tenir a llur disposició per a poder-se oposar a continuar rebent-ho.

Per tant, no  es poden oferir ni vendre productes o serveis per mitjà de visites als domicilis si han estat prèviament rebutjats.

D’acord amb l’article 14.d) estaríem davant d’una infracció lleu per  incomplir el que estableix l’article 28 pel que fa a la prohibició de l’oferiment o la venda a domicili de productes o serveis, que d’acord amb l’article 76.a) podria implicar la imposició d’una multa de fins a 20.000 euros.

Les mesures legals per lluitar contra les males pràctiques comercials en les vendes domiciliaries

Les vendes a domicili també estan regulades en la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, dins del que es denomina “Relacions de consum fora d’establiment comercial” i que agrupa totes les relacions de consum que es realitzen fora d’establiment comercial, amb la presència física de l’empresari o empresària i la persona consumidora està fora de l’establiment comercial de l’oferent.

A més de les vendes a domicili, també s’inclouen, per exemple, les vendes en el lloc de treball, en els llocs d’esbarjo, en reunions i en excursions organitzades.

Si decidim atendre a les persones venedores en el nostre domicili hem de saber que:

El primer dret que cal garantir en la venda a domicili és el dret a la protecció de la salut i a la seguretat i per aquest motiu, l’article 223-2 del Codi de Consum de Catalunya estableix que en la venda a domicili s’ha de complir la normativa reguladora del bé o servei que se subministra i prohibeix la comercialització dels béns o serveis prohibits per una regulació específica, especialment en el cas dels aliments i dels béns o serveis que, per la forma de presentació o altres circumstàncies, no compleixin les normes tècniques i sanitàries.

En segon lloc, cal garantir el dret a la informació i en aquest sentit, l’article 223-3 del Codi de Consum de Catalunya estableix que:

En totes les relacions de consum fora d’establiments comercials l’oferent del bé o servei ha de subministrar, de manera clara i inequívoca, la informació següent:

a) La informació relativa al bé o servei, amb la descripció completa de la seva naturalesa, la quantitat, la qualitat i les possibilitats de consum o d’ús.

b) El preu total amb els tributs i les despeses inclosos. La quantia corresponent a les despeses de lliurament s’ha de desglossar si són a càrrec de la persona consumidora.

c) El termini màxim de lliurament del bé o d’execució del servei si el bé o servei no se subministra en el moment de subscriure el contracte.

d) Informació sobre la no-admissió del dret de desistiment, si escau per l’objecte del contracte.

e) El sistema de devolució del bé en cas de manca de conformitat, fent constar expressament que en aquest cas les despeses de devolució són a càrrec de l’empresari o empresària.

f) Les garanties i els serveis postvenda.

Un cop la persona ha estat correctament informada, cal documentar la venda i l’article 223-4 del Codi de Consum de Catalunya, estableix que cal que el venedor lliuri a la persona consumidora tota la documentació acreditativa del contracte subscrit i del pagament efectuat.

Si la persona consumidora té reconegut un dret de desistiment, l’empresari o empresària ha de lliurar a la persona consumidora la documentació següent:

a) Un document en què constin almenys la data, la signatura de la persona consumidora i la informació que l’article 211-15 estableix amb relació al dret de desistiment.

b) El document per a l’exercici del dret de desistiment.

Les infraccions i sancions en les vendes domiciliaries

Les pràctiques que hem descrit en l’article anterior, referint-nos al “dolus malus”, estan tipificades com a pràctiques deslleials, a la Llei 3 / 1991, de 10 de gener, de competència deslleial –LCD- , però a més cal considerar també que, en general, l’article 4 de la LCD estableix que es reputa deslleial tot comportament que resulti objectivament contrari a les exigències de la bona fe, utilitzant pràctiques comercials per minvar de manera apreciable la seva capacitat d’adoptar una decisió amb ple coneixement de causa, amb la qual cosa es fa que prengui una decisió sobre el seu comportament econòmic que d’una altra manera no hagués pres.

Això s’entén sens perjudici de la pràctica publicitària habitual i legítima d’efectuar afirmacions exagerades o respecte de les quals no es pretengui una interpretació literal.

I més enllà de la mala fe, ens podem trobar també, d’acord amb l’article 8 de la LCD, l’ús de mitjançant persecució, coacció, incloent-hi l’ús de la força, o influència indeguda, considerant com influència indeguda la utilització d’una posició de poder en relació amb el destinatari de la pràctica per exercir pressió, fins i tot sense usar força física ni amenaçar amb el seu ús.

Totes aquestes pràctiques deslleials es consideren infraccions en matèria de defensa dels consumidors i usuaris, d’acord amb l’article 49.1.l) del Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries– TRLGDCU-.

I l’article 47.3 del TRLGDCU ens diu que les autoritats competents en matèria de consum sancionen, així mateix, les conductes tipificades com a infraccions en matèria de defensa dels consumidors i usuaris dels empresaris dels sectors que comptin amb regulació específica i les pràctiques comercials deslleials amb els consumidors o usuaris”.

L’article 331-3.d), del Codi de Consum de Catalunya, tipifica com a infracció greu realitzar pràctiques comercials deslleials per acció o per omissió que provoquin o puguin provocar a la persona consumidora un comportament econòmic que d’una altra manera no hauria tingut.

D’acord amb l’article 331-1.b) del Codi de Consum, l’import de les sancions per a les infraccions greus, és una multa compresa entre 10.001 i 100.000 euros, quantitat que es pot ultrapassar fins a assolir el quíntuple del valor dels béns o els serveis objecte de la infracció.

Aspectes contractuals previstos per les vendes a domicili

A més de considerar que les pràctiques deslleials són infraccions administratives, la mateixa llei preveu algunes mesures protectores per a les persones consumidores pel cas de les vendes a domicili.

El dret de desistiment

La venda a l’habitatge d’una persona consumidora coincideix amb el supòsit previst a l’article 92.2.a)  del TRLGDCU, que ho classifica com a contracte fora d’establiment mercantil .

Aquesta classificació fa que aquest tipus de contracte tinguin establert, d’acord amb l’article 102 del mateix TRLGDCU, el dret de desistiment.

En els contractes formalitzats fora dels establiments mercantils el consumidor i usuari té dret a desistir del contracte durant un període de temps màxim de 14 dies.

L’article 68 del TRLGDCU estableix que el dret de desistiment d’un contracte és la facultat del consumidor i usuari de deixar sense efecte el contracte formalitzat, fet que ha de notificar a l’altra part contractant en el termini establert per a l’exercici d’aquest dret, sense necessitat de justificar la decisió i sense penalització de cap classe.

D’acord amb l’article 69 del TRLGDCU l’empresari contractant l’ha d’informar per escrit en el document contractual, de manera clara, comprensible i precisa, del dret de desistir del contracte i dels requisits i conseqüències del seu exercici, incloses les modalitats de restitució del bé o servei rebut. Se li ha de lliurar, a més, un document de desistiment, identificat clarament com a tal, que expressi el nom i l’adreça de la persona  a qui s’ha d’enviar i les dades d’identificació del contracte i dels contractants a què es refereix.

En concret, el contracte o l’oferta contractual s’han de formalitzar per escrit en doble exemplar, s’hi ha d’adjuntar un document de desistiment i han d’anar datats i signats de pròpia mà pel consumidor i usuari.

El document contractual ha de contenir, en caràcters destacats i immediatament a sobre del lloc reservat per a la signatura del consumidor i usuari, una referència clara, comprensible i precisa al dret d’aquest a desistir del contracte i als requisits i conseqüències del seu exercici.

Una vegada subscrit el contracte, l’empresari o la persona que actuï pel seu compte ha de lliurar al consumidor i usuari un dels exemplars i el document de desistiment.

D’acord amb l’article 70 del TRLGDCU, l’exercici del dret de desistiment no està subjecte a cap formalitat; n’hi ha prou d’acreditar-ho de qualsevol forma admesa en dret. En tot cas es considera vàlidament exercitat mitjançant l’enviament del document de desistiment o mitjançant la devolució dels productes rebuts.

Ara bé, l’article 71.3 del TRLGDCU estableix que si l’empresari no ha complert el deure d’informació i documentació sobre el dret de desistiment, el termini per al seu exercici finalitzarà dotze mesos després de la data d’expiració del període de desistiment inicial, a comptar des que es va lliurar el bé contractat o s’hagués celebrat el contracte, si l’objecte d’aquest fos la prestació de serveis.

Si el deure d’informació i documentació es compleix durant l’esmentat termini de dotze mesos, el termini legalment previst per a l’exercici del dret de desistiment comença a comptar des d’aquest moment.

Per determinar l’observança del termini per desistir s’ha de tenir en compte la data d’expedició de la declaració de desistiment.

L’anul·labilitat del contracte

El contracte existeix des que una o més persones consenten a obligar-se, respecte a una altra o unes altres, a donar alguna cosa o a prestar algun servei.

Però l’article 1261 del Codi Civil Espanyol -CC-, estableix, que perquè hi hagi contracte, cal el consentiment dels contractants, un objecte cert, que sigui matèria del contracte i una causa de l’obligació que s’estableixi.

Ens interessa en aquest moment, analitzar el consentiment de les persones consumidores en una venda a domicili, perquè l’article 1265 del CC ens diu que és nul el consentiment prestat per error, violència, intimidació o dol.

Pel que fa a l’error, hem de distingir el simple error de compte, que només dóna lloc a la correcció, de l’error que afecta la substància de la cosa que és objecte del contracte, o les condicions que principalment hagin donat motiu a fer-lo, que d’acord amb l’article 1266 del CC invalida el consentiment.

Per tant, si allò que pensàvem que compràvem era una cosa i desprès en resulta ser una altra, estem davant d’un error sobre la substància de la cosa que és invalidant del nostre consentiment.

Pel que fa a la violència, s’ha de considerar que aquesta existeix quan per arrencar el consentiment s’utilitza una força física irresistible, pel que no és una situació que es doni en el tipus de contractació que ara estem analitzant.

Hi ha intimidació quan s’inspira a un dels contractants el temor racional i fundat de sofrir un mal imminent i greu en la seva persona o els seus béns, o en la persona o els béns del cònjuge, els descendents o els ascendents. És el que coneixem com una amenaça i s’ha de percebre com un temor real i concret, diferenciant-se del que seria una amenaça de perill general.

Per qualificar la intimidació s’ha de tenir en compte l’edat i la condició de la persona.

La violència o intimidació anul·len l’obligació, encara que les hagi fet servir un tercer que no intervingui en el contracte.

Hi ha dol quan, amb paraules o maquinacions insidioses de part d’un dels contractants, l’altre és induït a fer un contracte que, sense aquestes, no hauria fet (art 1269 CC).

Aquest és l’aspecte més proper que es podria donar en el cas d’una venda a domicili, on haguéssim prestat el nostre consentiment com a conseqüència de l’actitud manipuladora del venedor.

Aquest dol ha de ser greu perquè produeixi la nul·litat del contracte (article 1270 CC).

Si les persones consumidores han formalitzat un contracte de compra en el seu domicili i pensen que han patit algun d’aquests vicis de consentiment (error, violència, intimidació o dol), poden exercir l’acció de nul·litat del contracte i tenim un termini de temps per fer-ho de quatre anys i pel cas que ara analitzem, comença a comptar:

  • En els casos d’intimidació o violència, des del dia en què aquestes hagin cessat.
  • En els d’error, o dol, o falsedat de la causa, des de la consumació del contracte.

Aspectes delictius en les vendes domiciliaries

A banda que es pugui anul·lar el contracte, s’ha de tenir en compte que l’article 248.1 del Codi Penal estableix que els qui, amb ànim de lucre, utilitzin engany suficient per produir error en un altre, i l’indueixin a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o d’altri cometen una estafa i que d’acord amb l’article 249 del mateix Codi Penal, els reus d’estafa han de ser castigats amb la pena de presó de sis mesos a tres anys, si la quantia del que s’ha defraudat passa de 400 euros. Per fixar la pena s’ha de tenir en compte l’import del que s’ha defraudat, el detriment econòmic causat al perjudicat, les relacions entre aquest i el defraudador, els mitjans emprats per aquest i totes les altres circumstàncies que serveixin per valorar la gravetat de la infracció.

Article:  Abans que algú pugui trucar al nostre timbre per intentar vendre’ns  productes o serveis … Sempre li cal la nostra autorització!!

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt:  https://wp.me/p3lAPu-GO

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Què ens cal saber quan ens volen vendre un producte o servei i vénen a visitar-nos al nostre habitatge?

El més habitual és que si una persona consumidora necessita comprar alguna cosa la vagi a buscar a una botiga, però cada cop és més freqüent que les botigues vinguin a casa nostra a vendre’ns  productes o serveis que ens volen fer comprar, amb tècniques que no sempre responen a criteris ètics i legals.

Aquesta és la conseqüència del desequilibri entre l’oferta i la demanda, sobre tot en èpoques de baix consum, on la demanda és molt baixa i les empreses han de competir més i més per vendre els seus productes.

Mentre que quan la persona consumidora va a comprar a una botiga, és ella la que adopta una actitud activa, en el cas de la venda a domicili és l’empresa la que pren aquesta actitud.

Qui necessita comprar alguna cosa, normalment, té una idea més o menys formada del que vol per satisfer les seves necessitats i quan vagi a un establiment acabarà de decidir-se amb les explicacions que li pugui donar la persona que l’atengui. En aquest cas ens trobem davant del que en psicologia del consum es coneix com a compra planificada.

Però quan algú va a casa de la persona consumidora i li ofereix un producte, la persona consumidora no té cap necessitat de comprar i en canvi l’objectiu fonamental del venedor consisteix a tancar l’operació de venda per poder obtenir l’oportuna comissió, amb el que en aquesta situació, qui té tota la informació és el comercial i la persona consumidora es troba en una situació d’indefensió.

Hi ha tot un conjunt de pràctiques de màrqueting, que els venedors coneixen molt bé, que serveixen perquè mica en mica, durant el transcurs de les explicacions que el venedor o venedora va fent, les persones consumidores es vagin predisposant, cada cop més, a creure que realment si que necessitem aquell producte que els hi estan oferint i fins i tot, es podem arribar a plantejar com és possible que no ho haguessin comprat abans.

Les tècniques de venda

A mesura que s’ha anat avançant en el coneixement del funcionament de la ment humana, el sector empresarial ha anat incorporant en les seves estratègies comercials, tots els corrents psicològics que han considerat que podrien ajudar a augmentar les seves vendes.

Com que de forma general totes les persones tenen uns processos cognitius similars, els venedors saben a priori, que si provoquen un estímul concret, segurament obtindran una resposta determinada en la persona consumidora, pel que podran preveure-ho i preparar les respostes a cada situació, per tal d’anar conduint-la cap a la compra final.

El mètode de l’estímul/resposta i el mètode dels estats mentals

La diferència bàsica entre els dos mètodes és que en el mètode de l’estímul/resposta, el venedor s’ha après el guió de la venda i espera que tot succeeixi com està previst, però pot passar que la persona consumidora no respongui com el model havia previst i llavors el venedor es veu superat i perd la venda.

Aquest tipus de venda s’utilitza quan es contracten venedors temporals, perquè té un cost molt baix i no requereix personal qualificat ni fidelitzat amb l’ empresa.

En aquests casos, a l’empresari no l’interessa gens la qualitat de la venda sinó la quantitat.

Per altra banda, en el cas del mètode dels estats mentals, el personal que realitza les vendes ha de conèixer com funciona la ment de les persones consumidores, quins són els estats mentals que es presenten quan la persona consumidora s’enfronta a la decisió de comprar un producte i sobre tot, ha de poder identificar fàcilment, en el transcurs del seu discurs, en quin punt es troba la persona consumidora, per poder anar progressant adequadament cap a la formalització de la venda.

El procediment a seguir més conegut és que es fonamenta en els següents estats mentals: atenció, interès, desig i acció (mètode AIDA).

Aquest tipus de venedors han de ser més professionals i per tant són més costosos per a les empreses que els contracten, si bé s’adapten més a possibles comportaments desiguals de les persones consumidores i treballen amb més seguretat.

Però la veritable professionalitat d’un comercial es pot veure quan s’exerceix la seva activitat orientada a satisfer les necessitats real dels clients, no les necessitats induïdes.

El mètode de la necessitat/satisfacció i el mètode del problema/solució.

La persona consumidora té una necessitat que, amb els seus coneixements o amb la informació que disposa, no pot classificar del tot i en aquesta situació, la funció del venedor serà la d’identificar-la correctament, per desprès aconseguir que la persona consumidora en prengui consciència, i finalment, el pugui arribar a convèncer que si compra serà la millor opció.

És evident que amb aquest tipus de compra es crea un llaç comercial, que si realment respon a les expectatives de la persona consumidora, derivarà en una llarga relació comercial.

Amb el mètode del problema/solució encara es va més enllà, doncs la persona consumidora torba en la figura del comercial, un assessor que l’ajuda a buscar allò que més li convé, sense cap pressió, creant una forta relació de confiança.

El venedor és un expert amb el que es pot comptar sempre, però aquest model és molt costos per a les empreses i requereix una inversió professional a llarg termini.

El dolus bonus i el dolus malus

Algunes de les tècniques que utilitzen els venedors i les venedores són totalment lícites i s’accepten habitualment, perquè es considera que tothom és coneixedor de la necessitat que el venedor o venedora té d’insistir perquè comprem, utilitzant explicacions i floritures que es poden considerar proporcionades. Aquestes tècniques de venda s’inscriuen en l’àmbit que el dret denomina “dolus bonus”.

Però en ocasions les tècniques del màrqueting utilitzen tècniques que van més enllà de “fer l’article” i amb l’objectiu de poder convèncer-nos , les persones venedores utilitzen recursos enganyosos que poden fer prendre, per error, decisions que d’haver estat ben informades, no haguessin pres. Aquest és el que es coneix com a “dolus malus”.

Com hem vist, la persona que exerceix la professió de comercial necessita una bona formació, molta capacitació i sobre tot, es mereix respecte i consideració, però degut al mal l’ús que n’han fet les empreses, d’aquestes tàctiques de vendes, s’ha creat la idea d’un professional que intenta manipular i persuadir i que arriba fins i tot, en alguns casos, a enganyar el client, al qual es pressiona perquè prengui una decisió de compra que no sempre és la que més li interessa.

Quan l’únic objectiu de les empreses és vendre, es pressiona als comercials i el seu únic objectiu passa a ser la venda, no pas el d’establir llaços comercials amb els clients per satisfer les seves necessitats futures, sobre tot, en el cas de les vendes a curt termini com poden ser les vendes a domicili.

És en aquest marc on es desvirtua la professionalitat del comercial, que es veu obligat a utilitzar els seus dots de simpatia o el seu saber parlar, per aconseguir, utilitzant les tàctiques que hem descrit de l’estímul/resposta i el mètode dels estats mentals, per manipular i fer comprar a les persones consumidores.

Analitzem ara de forma seqüencial, com es tipifiquen aquest tipus de tàctiques, d’acord amb les lleis de defensa de les persones consumidores.

Obligar a les persones consumidores a obrir la porta

El més difícil en les vendes a domicili és que les persones consumidores arribin a obrir la porta i per aquest motiu, algunes empreses utilitzen el recurs d’identificar-se com a una empresa a la que hauríem de deixar entrar forçosament, perquè la llei així ho estableix, tal i com succeeix en el cas de les empreses distribuïdores del gas, de l’electricitat, del gas butà, de la companyia telefònica o de l’aigua.

Aquesta és una pràctica que és tipifica a l’article 25 de la Llei 3 / 1991, de 10 de gener, de competència deslleial –LCD-, com a una pràctica enganyosa per confusió, perquè intenta induir de manera deliberada el consumidor o usuari a creure que el bé o servei procedeix d’aquest empresari o professional, no sent cert.

També es poden identificar com a empresaris o professionals que hagin estat autoritzats, tant pel que fa als seus serveis o als seus productes, per un organisme públic o privat, sense que això sigui veritat, el que seria una altra pràctica enganyosa (article 21.1.c LCD). Aquest seria el cas dels instal·ladors autoritzats del gas, de la llum de les antenes… que volen fer les revisions obligatòries.

Les persones consumidores no tenen perquè atendre les visites comercials i si aquestes insisteixen, hem de saber que, d’acord amb l’article 29 de la LCD, es consideren pràctiques agressives per persecució i en concret, es considera deslleial per agressiu fer visites en persona al domicili del consumidor o usuari, ignorant les seves peticions perquè l’empresari o professional abandoni casa seva o no torni a personar-s’hi.

Per altra banda, el venedor o venedora no pot expressar a la persona consumidora que el seu treball o l’aliment corren perill si el consumidor o usuari no contracta el bé o servei, perquè això es considera una pràctica comercial agressiva (art 31.3 LCD).

Crear una necessitat

Un cop la persona consumidora ha obert la porta, comença l’estratègia per crear-li la necessitat del que se li vol oferir.

Per crear la necessitat, una de les tècniques més utilitzada és la d’informar que hi ha coses que passen o poden passar, però que amb el que estan oferint, les persones consumidores ja no s’hauran de preocupar.

En aquest àmbit, es situen la venda d’aparells per a la salut, la instal·lació de mecanismes de seguretat, la formació…

En l’àmbit de la salut es sol aprofitar el fet que, qui més qui menys pateix algun tipus de dolor o afectació, que de ben segur, si fos possible, ens agradaria curar. Matalassos o sofàs ergonòmics per dormir o reposar millor, aparells de massatges terapèutics, cremes miraculoses, aparells per millorar la salubritat de l’aigua de beguda…

L’ús de noticies referents a robatoris introdueix la necessitat de disposar d’alarmes o de serveis d’assistència domiciliaria.

La situació d’atur i la necessitat de formació per poder optar als llocs de treball, crea la necessitat de comprar llibres o contractar serveis formatius.

Es consideren pràctiques deslleials per enganyoses les pràctiques que realitzin afirmacions inexactes o falses quant a la naturalesa i l’extensió del perill que suposaria per a la seguretat personal del consumidor i usuari o de la seva família el fet que el consumidor o usuari no contracti el bé o servei (article 27.2 de la LCD).

També es considera deslleial, per enganyós, proclamar, falsament, que un bé o servei pot curar malalties, disfuncions o malformacions (article 23.3 LCD)

Convèncer

Un cop el venedor o la venedora ja entrat al domicili, ja ha creat la necessitat, nomes li queda acabar de convèncer a la persona consumidora i per fer-ho li caldran alguns arguments de pes.

Entre aquests arguments hi hauran els que en destacaran les característiques i la qualitat del producte o servei i la impossibilitat de comprar-ho en un altre lloc o moment.

  • La qualitat i la marca del producte o servei

Per fer-ho, aquestes empreses poden exhibir un segell de confiança o de qualitat o d’un distintiu equivalent, i poden intentar confondre amb productes o serveis d’altres marques registrades, noms comercials o altres marques distintives d’un competidor.

Si ensenyen un segell pel que no tenen autorització, estem davant d’una pràctica comercial deslleial per enganyosa (art 21.2 LCD)

Si volen confondre a les persones consumidores amb altres marques de productes o serveis, es consideren deslleials les pràctiques comercials, inclosa la publicitat comparativa, que, en el seu context fàctic i tenint en compte totes les seves característiques i circumstàncies, creïn confusió, incloent-hi el risc d’associació, amb qualssevol béns o serveis, marques registrades, noms comercials o altres marques distintives d’un competidor, sempre que siguin susceptibles d’afectar el comportament econòmic dels consumidors i usuaris (art 20 LCD).

I és considera deslleial per enganyós promocionar un bé o servei similar al comercialitzat per un determinat empresari o professional per induir de manera deliberada el consumidor o usuari a creure que el bé o servei procedeix d’aquest empresari o professional, no sent cert (article 25 LCD).

  • La limitació geogràfica o temporal per adquirir el producte o el servei

Un altre recurs molt utilitzat per vendre és el de fer creure a la persona consumidora que li serà molt difícil de trobar el bé o servei, en un altre establiment, amb la intenció d’induir el consumidor o usuari a contractar-lo en condicions menys favorables que les condicions normals de mercat. Aquesta és una pràctica deslleial enganyosa, tal i com recull l’article 27.3 de la LCD, o fer-li creure que els esmentats béns o serveis o altres d’equivalents no estaran disponibles al preu ofert durant un període suficient i en quantitats raonables, i això també es considera deslleial per enganyós (art 22.1).

  • Garanties i avantatges extres

Un dels arguments que també es sol utilitzar per promocionar els productes o serveis, és el d’oferir elements de seguretat extres, per tal que les persones es sentin tranquil·les i acabin de decidir-se.

És el cas de la garantia del producte, fent manifestacions com “li donem dos anys de garantia per si el producte no funciona correctament” o “si no li acaba d’agradar li donem 7 dies per tornar-lo”.

Hem de ser conscients que les lleis de defensa de les persones consumidores ja donen un termini de temps de 2 anys de garantia i que en aquest tipus de vendes a domicili, és obligatori que el venedor doni 7 dies perquè la persona consumidora pugui avaluar si el producte respon a les seves expectatives, pel que en cap cas, forma part de l’oferta comercial i estem davant d’una obligació legal.

Aquestes pràctiques que ens presenten els drets que atorga la legislació als consumidors o usuaris com si fossin una característica distintiva de l’oferta de l’empresari o professional , es consideren pràctiques deslleials per enganyoses (art 27 LCD).

L’hora de pagar

Les qüestions econòmiques es solen deixar pel final, quan la persona consumidora ja té un cert interès pel producte i comença a estar convençuda de la compra.

Aquest és potser un dels moments més delicats.

Es considera deslleial l’omissió o ocultació de la informació necessària perquè el destinatari adopti o pugui adoptar una decisió relativa al seu comportament econòmic amb el coneixement de causa degut. És també deslleial si la informació que s’ofereix és poc clara, inintel·ligible, ambigua, no s’ofereix en el moment adequat, o no es dóna a conèixer el propòsit comercial d’aquesta pràctica, quan no resulti evident pel context (art 7 LCD).

Algunes qüestions sobre els drets laborals de les persones que fan la  venda domiciliaria      

En tot moment he volgut deixar molt clar que no estic analitzant el comportament poc ètic de les persones que porten a terme les vendes a domicili, sinó la poca ètica que imposa el mercat, tan a les persones consumidores com a les mateixes persones que realitzen les visites a domicili, pressionades pels objectius empresarials.

En aquest sentit, la normativa de defensa de les persones consumidores es barreja amb la normativa que regula els drets laborals d’aquests venedors i venedores.

Algunes empreses proposen a les persones consumidores, que a canvi de l’oportunitat de rebre una compensació, realitzi una contraprestació a l’empresa que consisteix en aconseguir l’entrada d’altres persones consumidores al seu pla de vendes.

Això és el que es coneix com a venda piramidal i que l’article 23 de la Llei 7 / 1996, de 15 de gener, d’Ordenació del Comerç Minorista –LOCM- prohibeix.

Per altra banda, les empreses també organitzen en ocasions el que es coneix com a venda multinivell, en la qual un fabricant o un comerciant majorista ven els seus béns o serveis a través d’una xarxa de comerciants i/o agents distribuïdors independents, però coordinats dins d’una mateixa xarxa comercial i els beneficis econòmics dels quals s’obtenen mitjançant un únic marge sobre el preu de venda al públic, que es distribueix a través de la percepció de percentatges variables sobre el total de la facturació generada pel conjunt dels venedors integrats a la xarxa comercial, i proporcionalment al volum de negoci que cada component hagi creat. En aquest tipus de venda, l’article 22 de la LOCM, prohibeix organitzar la comercialització de béns i serveis quan no es garanteixi adequadament que els distribuïdors comptin amb l’oportuna contractació laboral o compleixin amb els requisits que són exigits legalment per al desenvolupament d’una activitat comercial.

Tampoc es pot obligar als venedors a fer una compra mínima dels productes distribuïts per part dels nous venedors, sense pacte de recompra en les mateixes condicions.

Dit això, podeu consultar en el següent enllaç, com poden actuar les diferents administracions públiques per lluitar contra aquestes pràctiques deslleials.

Article:  Què ens cal saber quan ens volen vendre un producte o servei i vénen a visitar-nos al nostre habitatge?

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt:  

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Les clàusules abusives dels contractes (II)

Continuem comentant els aspectes bàsics referents a les clàusules dels contractes (enllaç a la primera part de l’anàlisi)  i recordem que l’article 82.1  del TRLGDCU defineix a les clàusules abusives com:

Totes les estipulacions no negociades individualment i totes les pràctiques no consentides expressament que, en contra de les exigències de la bona fe causin, en perjudici del consumidor i usuari, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts que derivin del contracte.

El fet que certs elements d’una clàusula o que una clàusula aïllada s’hagin negociat individualment no exclou l’aplicació de les normes sobre clàusules abusives a la resta del contracte.

L’empresari que afirmi que una determinada clàusula ha estat negociada individualment, ha d’assumir la càrrega de la prova.

El caràcter abusiu d’una clàusula s’aprecia tenint en compte la naturalesa dels béns o serveis objecte del contracte i considerant totes les circumstàncies  concurrents en el moment de la formalització, així com totes les altres clàusules del contracte o d’un altre del qual aquest depengui.

En tot cas són abusives les clàusules que, d’acord amb el que disposen els articles 85 a 90 del TRLGDCU , tots dos inclusivament:

a) vinculin el contracte a la voluntat de l’empresari,

b) limitin els drets del consumidor i usuari,
c) determinin la falta de reciprocitat en el contracte,
d) imposin al consumidor i usuari garanties desproporcionades o li imposin indegudament la càrrega de la prova,
e) siguin desproporcionades en relació amb el perfeccionament i execució del contracte, o

f) contravinguin a les regles sobre competència i dret aplicable.

Les clàusules abusives són sempre nul·les

L’article 83 del TRLGDCU estableix que les clàusules abusives són nul·les de ple dret i s’han de tenir per no posades. A aquests efectes, el jutge, prèvia audiència de les parts, ha de declarar la nul·litat de les clàusules abusives incloses en el contracte, el qual, no obstant això, segueix sent obligatori per a les parts en els mateixos termes, sempre que pugui subsistir sense les clàusules esmentades.

blog-la-jurisdiccio-emocional

 Clàusules abusives perquè vinculen el contracte a la voluntat de l’empresari (article 85 TRLGDCU)

Les clàusules que vinculin qualsevol aspecte del contracte a la voluntat de l’empresari són abusives i, en tot cas, les següents:
1. Les clàusules que reservin a l’empresari que contracta amb el consumidor i usuari un termini excessivament llarg o insuficientment determinat per acceptar o rebutjar una oferta contractual o satisfer la prestació deguda.
2. Les clàusules que prevegin la pròrroga automàtica d’un contracte de durada determinada si el consumidor i usuari no es manifesta en contra, i fixin una data límit que no permeti de manera efectiva al consumidor i usuari manifestar la seva voluntat de no prorrogar-lo.
3. Les clàusules que reservin a favor de l’empresari facultats d’interpretació o modificació unilateral del contracte, excepte, en aquest últim cas, que hi concorrin motius vàlids especificats en el contracte.
En els contractes referits a serveis financers, el que estableix el paràgraf anterior s’entén sense perjudici de les clàusules per les quals l’empresari es reservi la facultat de modificar sense avís previ el tipus d’interès satisfet pel consumidor o al consumidor, així com l’import d’altres despeses relacionades amb els serveis financers, quan s’hagin adaptat a un índex, sempre que es tracti d’índexs legals i es descrigui el mode de variació del tipus, o en altres casos de raó vàlida, a condició que l’empresari estigui obligat a informar-ne en el termini més breu els altres contractants i aquests puguin resoldre immediatament el contracte sense  cap penalització.
Igualment, es poden modificar unilateralment les condicions d’un contracte de serveis financers de durada indeterminada pels motius vàlids que s’hi expressen, sempre que l’empresari estigui obligat a informar el consumidor i usuari amb antelació raonable i aquest tingui la facultat de resoldre el contracte o, si s’escau, rescindir-lo unilateralment, sense avís previ en el cas de raó vàlida, a condició que l’empresari n’informi immediatament els altres contractants.
4. Les clàusules que autoritzin l’empresari a resoldre anticipadament un contracte de durada determinada, si al consumidor i usuari no se li reconeix la mateixa facultat, o les que el facultin a resoldre els contractes de durada indefinida en un termini desproporcionadament breu o sense notificació prèvia amb antelació raonable.
El que preveu aquest paràgraf no afecta les clàusules que preveuen la resolució del contracte per incompliment o per motius greus, aliens a la voluntat de les parts, que alterin les circumstàncies que van motivar la formalització del contracte.
5. Les clàusules que determinin la vinculació incondicionada del consumidor i usuari al contracte tot i que l’empresari no hagi complert les seves obligacions.
6. Les clàusules que suposin la imposició d’una indemnització desproporcionadament alta al consumidor i usuari que no compleixi les seves obligacions.
7. Les clàusules que suposin la supeditació a una condició la realització de la qual depengui únicament de la voluntat de l’empresari per al compliment de les prestacions, quan al consumidor i usuari se li hagi exigit un compromís ferm.
8. Les clàusules que suposin la consignació de dates de lliurament merament indicatives condicionades a la voluntat de l’empresari.
9. Les clàusules que determinin l’exclusió o limitació de l’obligació de l’empresari de respectar els acords o compromisos adquirits pels seus mandataris o representants o supeditar els seus compromisos al compliment de determinades formalitats.
10. Les clàusules que prevegin l’estipulació del preu en el moment del lliurament del bé o servei o les que atorguin a l’empresari la facultat d’augmentar el preu final sobre el convingut, sense que en els dos casos hi hagi raons objectives i sense reconèixer al consumidor i usuari el dret a resoldre el contracte si el preu final resulta molt superior a l’inicialment estipulat.
 El que estableix el paràgraf anterior s’entén sense perjudici de l’adaptació de preus a un índex, sempre que els índexs siguin legals i que en el contracte es descrigui explícitament el mode de variació del preu.

11. Les clàusules que suposin la concessió a l’empresari del dret a determinar si el bé o servei s’ajusta a l’estipulat en el contracte.

Clàusules abusives perquè limiten els drets bàsics del consumidor i usuari. (article 86 TRLGDCU)

En qualsevol cas són abusives les clàusules que limitin o privin el consumidor i usuari dels drets reconeguts per normes dispositives o imperatives i, en particular, les estipulacions que prevegin:
 1. L’exclusió o limitació de forma inadequada dels drets legals del consumidor i usuari per incompliment total o parcial o compliment defectuós de l’empresari.
En particular les clàusules que modifiquin, en perjudici del consumidor i usuari, les normes legals sobre conformitat amb el contracte dels béns o serveis posats a la seva disposició o limitin el dret del consumidor i usuari a la indemnització pels danys i perjudicis ocasionats per l’esmentada falta de conformitat.
2. L’exclusió o limitació de la responsabilitat de l’empresari en el compliment del contracte, pels danys o per la mort o per les lesions causades al consumidor i usuari per una acció o omissió d’aquell.
3. L’alliberament de responsabilitat de l’empresari per cessió del contracte a tercer, sense consentiment del deutor, si pot engendrar una minva de les garanties d’aquest.
4. La privació o restricció al consumidor i usuari de les facultats de compensació de crèdits, retenció o consignació.
5. La limitació o exclusió de la facultat del consumidor i usuari de resoldre el contracte per incompliment de l’empresari.
6. La imposició de renúncies al lliurament de document acreditatiu de l’operació.

7. La imposició de qualsevol altra renúncia o limitació dels drets del consumidor i usuari.

Clàusules abusives per falta de reciprocitat (article 87 TRLGDCU)

Són abusives les clàusules que determinin la falta de reciprocitat en el contracte, contrària a la bona fe, en perjudici del consumidor i usuari i, en particular:
1. La imposició d’obligacions al consumidor i usuari per al compliment de tots els seus deures i contraprestacions, encara que l’empresari no hagi complert els seus.
2. La retenció de quantitats abonades pel consumidor i usuari per renúncia, sense preveure la indemnització per una quantitat equivalent si hi renuncia l’empresari.
3. L’autorització a l’empresari per resoldre el contracte discrecionalment, si al consumidor i usuari no se li reconeix la mateixa facultat.
4. La possibilitat que l’empresari es quedi les quantitats abonades en concepte de prestacions encara no efectuades quan sigui ell mateix qui resolgui el contracte.
5. Les estipulacions que prevegin l’arrodoniment a l’alça en el temps consumit o en el preu dels béns o serveis o qualsevol altra estipulació que prevegi el cobrament per productes o serveis no efectivament usats o consumits de manera efectiva.
En els sectors en què l’inici del servei comporti indissolublement unit un cost per a les empreses o els professionals no repercutit en el preu, no es considera abusiva la facturació per separat d’aquests costos, quan s’adeqüin al servei efectivament prestat.

6. Les estipulacions que imposin obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels drets reconeguts al consumidor en el contracte, en particular en els contractes de prestació de serveis o subministrament de productes de tracte successiu o continuat, la imposició de terminis de durada excessiva, la renúncia o l’establiment de limitacions que excloguin o obstaculitzin el dret del consumidor a posar fi a aquests contractes, així com l’obstaculització a l’exercici d’aquest dret a través del procediment pactat, com és el cas de les que prevegin la imposició de formalitats diferents de les previstes per contractar o la pèrdua de les quantitats abonades per avançat, l’abonament de quantitats per serveis no prestats efectivament, l’atribució al professional de la facultat d’execució unilateral de les clàusules penals que s’hagin fixat contractualment o la fixació d’indemnitzacions que no es corresponguin amb els danys efectivament causats.

Clàusules abusives sobre garanties(article 88 TRLGDCU)

En tot cas es consideren abusives les clàusules que suposin:

1. La imposició de garanties desproporcionades al risc assumit.

Es presumeix que no hi ha desproporció en els contractes de finançament o de garanties pactades per entitats financeres que s’ajustin a la seva normativa específica.
2. La imposició de la càrrega de la prova en perjudici del consumidor i usuari en els casos en què hauria de correspondre a l’altra part contractant.

3. La imposició al consumidor de la càrrega de la prova sobre l’incompliment, total o parcial, de l’empresari proveïdor a distància de serveis financers de les obligacions imposades per la normativa específica sobre la matèria.

Clàusules abusives que afecten el perfeccionament i l’execució del contracte(article 89 TRLGDCU)

En tot cas tenen la consideració de clàusules abusives:
1. Les declaracions de recepció o conformitat sobre fets ficticis, i les declaracions d’adhesió del consumidor i usuari a clàusules de les quals no ha tingut l’oportunitat de prendre coneixement real abans de formalitzar el contracte.
2. La transmissió al consumidor i usuari de les conseqüències econòmiques d’errors administratius o de gestió que no li siguin imputables.
3. La imposició al consumidor de les despeses de documentació i tramitació que correspongui per llei a l’empresari. En particular, en la compravenda d’habitatges:
a) L’estipulació que el consumidor ha de carregar amb les despeses derivades de la preparació de la titulació que per la seva naturalesa corresponguin a l’empresari (obra nova, propietat horitzontal, hipoteques per finançar-ne la construcció o la divisió i cancel·lació).
b) L’estipulació que obligui el consumidor a subrogarse en la hipoteca de l’empresari o imposi penalitzacions en els casos de no-subrogació.
c) L’estipulació que imposi al consumidor el pagament de tributs en què el subjecte passiu és l’empresari.
d) L’estipulació que imposi al consumidor les despeses derivades de l’establiment dels accessos als subministraments generals de l’habitatge, quan aquest hagi de ser lliurat en condicions d’habitabilitat.
4. La imposició al consumidor i usuari de béns i serveis complementaris o accessoris no sol·licitats.
5. Els increments de preu per serveis accessoris, finançament, ajornaments, recàrrecs, indemnització o penalitzacions que no corresponguin a prestacions addicionals susceptibles de ser acceptats o rebutjats en cada cas expressats amb la deguda claredat o separació.
6. La negativa expressa a complir les obligacions o prestacions pròpies de l’empresari, amb reenviament automàtic a procediments administratius o judicials de reclamació.
7. La imposició de condicions de crèdit que per als descoberts en compte corrent superin els límits que conté l’article 19.4 de la Llei 7/1995, de 23 de març, de crèdit al consum.

8. La previsió de pactes de renúncia o transacció respecte al dret del consumidor i usuari a l’elecció de fedatari competent segons la llei per autoritzar el document públic en què inicialment o ulteriorment s’hagi de formalitzar el contracte.

Clàusules abusives sobre competència i dret aplicable(article 90 TRLGDCU)

Són abusives, així mateix, les clàusules que estableixin:
1. La submissió a arbitratges diferents de l’arbitratge de consum, llevat que es tracti d’òrgans d’arbitratge institucionals creats per normes legals per a un sector o un cas específic.
2. La previsió de pactes de submissió expressa a un jutge o tribunal diferent del que correspongui al domicili del consumidor i usuari, al lloc del compliment de l’obligació o aquell en què estigui situat el bé si aquest és immoble.

3. La submissió del contracte a un dret estranger respecte al lloc on el consumidor i usuari emeti la declaració negocial o on l’empresari exerceixi l’activitat dirigida a la promoció de contractes de la mateixa o similar naturalesa.

Autorització i inscripció de clàusules declarades abusives

Els notaris i els registradors de la propietat i mercantils, en l’exercici professional de les seves respectives funcions públiques, no han d’autoritzar ni inscriure els contractes o negocis jurídics en què es pretengui la inclusió de clàusules declarades nul·les per abusives en sentència inscrita en el Registre de condicions generals de la contractació (article 84 TRLGDCU)

Article : Les clàusules abusives dels contractes (II)

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: http://wp.me/p3lAPu-x5

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Les clàusules abusives dels contractes (I)

Què són les clàusules d’un contracte?

Tal i com s’estableix en el Codi Civil Espanyol, mitjançant un contracte les parts que hi intervenen consenten a obligar-se, respecte a una altra o unes altres, a donar alguna cosa o a prestar algun servei i quan es fa això els  contractants poden establir els pactes, les clàusules i les condicions que considerin convenients, sempre que no siguin contraris a les lleis, a la moral ni a l’ordre públic (article 1255 CC).

Per tant, mitjançant una clàusula s’estableix una condició en l’obligació que les parts consenten.

D’acord amb l’article  1261 del Codi civil Espanyol, només hi ha contracte quan concorren els requisits següents:

1r. Consentiment dels contractants.
2n. Objecte cert que sigui matèria del contracte.
3r. Causa de l’obligació que s’estableixi.

I s’ha de tenir en compte que aquest consentiment és nul si hi ha error (article 1265 CC) sempre que afecti la substància de la cosa que és objecte del contracte, o les condicions que principalment hagin donat motiu a fer-lo 8article 1266 CC). El simple error de compte només dóna lloc a la correcció.

Per tant, si hi ha un vici en el consentiment es podria demanar la nul·litat del contracte.

La nul·litat dels contractes per error en el consentiment

Tal i com estableix l’article 1300 CC, l‘error en el consentiment és un dels vicis que poden anul·lar un contracte i s’ha de tenir molt en compte que l’acció de nul·litat només dura quatre anys.

Aquest temps comença a comptar, en els d’error, o dol, o falsedat de la causa, des de la consumació del contracte (article 1301 CC).

La jurisprudència ha fixat que la data consumació del contracte no és el mateix que la data de la seva perfecció doncs aquella es produeix quan s’estableix la realització de totes les obligacions, és a dir, quan es compleix el contracte en la seva integritat.

Donat que l’aplicació de les normes s’ha de fer atenent la realitat social del moment (article 3 del CC) i que en els contractes de tracte successiu la consumació no es produeix fins que ambdues parts han complert les seves obligacions, cal aplicar l’article 1.301 del CC  considerant la complexitat del contracte celebrat i el termini s’ha de  començar a computar, com a mínim, des que es té o es pot tenir complet coneixement de la causa que justifica l’exercici de l’acció, que en el cas de l’error en el consentiment, es produeix en el moment en que les persones consumidores siguin informades de la circumstància sobre la qual versa el vici.

L’article 1961 del CC estableix que les  accions prescriuen pel mer lapse del temps que fixi la llei, però l’article 1969 del CC estableix que el  temps per a la prescripció de tota mena d’accions, si no hi ha una disposició especial que determini una altra cosa, es compta des del dia en què es van poder exercir.

Què passa després de declarar la nul·litat del contracte ?

Declarada la nul·litat d’una obligació, els contractants s’han de restituir recíprocament les coses que hagin estat matèria del contracte, amb els seus fruits, i el preu amb els interessos, llevat del que disposen els articles 1304 CC i següents. (Article 1303 CC)

Les clàusules dels contractes realitzats amb les persones consumidores

cropped-img_0002.jpgEl Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries  -TRLGDCU- estableix una protecció superior pels casos dels contractes amb persones consumidores i a més, estableix que la regulació sectorial dels contractes amb els consumidors i usuaris ha de respectar aquest nivell de protecció, si bé, la regulació sectorial pot elevar el nivell de protecció conferit per aquesta Llei sempre que respecti, en tot cas, les disposicions del dret de la Unió Europea.

Recordem que d’acord amb l’article 59.1 del TRLGDCU són contractes amb consumidors i usuaris els realitzats entre un consumidor o un usuari i un empresari.

Els contractes amb consumidors i usuaris es regeixen, en tot el que no estableixin expressament aquesta norma o lleis especials, pel dret comú aplicable als contractes, o sigui, pel codi civil que hem comentat abans.

Pel que fa a les clàusules d’aquests contractes, estan prohibides les clàusules que imposin obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels drets reconeguts al consumidor en el contracte  (Article 62.2 TRLGDCU).

Com s’interpreten les clàusules d’un contracte?

Doncs tal i com diu l’article 1281 del Codi Civil Espanyol:

  • Si els termes d’un contracte són clars i no admeten dubte sobre la intenció dels contractants, cal atenir-se al sentit literal de les seves clàusules.
  • Si les paraules semblen contràries a la intenció evident dels contractants, aquesta preval sobre aquelles.

És molt important veure els actes, coetanis i posteriors al contracte que fan les parts perquè aquests actes propis són els que permeten jutjar la intenció dels contractants (article 1282 CC).

Regles d’interpretació del codi civil Espanyol

Article 1284
Si alguna clàusula dels contractes admet diversos sentits, s’ha d’entendre en el més adequat perquè produeixi efecte.
Article 1285
Les clàusules dels contractes s’han d’interpretar les unes per les altres, i atribuir a les dubtoses el sentit que resulti del conjunt de totes.
Article 1286
Les paraules que puguin tenir diferents accepcions s’han d’entendre en la que s’adigui més a la naturalesa i l’objecte del contracte.
Article 1287
L’ús o el costum del país s’han de tenir en compte per interpretar les ambigüitats dels contractes i suplir-hi l’omissió de clàusules que ordinàriament s’hi solen establir.
Article 1288
La interpretació de les clàusules obscures d’un contracte no ha d’afavorir la part que n’ha ocasionat l’obscuritat.
Article 1289
Quan sigui absolutament impossible resoldre els dubtes per les regles que estableixen els articles precedents, si aquells recauen sobre circumstàncies accidentals del contracte, i aquest és gratuït, s’han de resoldre en favor de la transmissió de drets i interessos més petita. Si el contracte és onerós, el dubte s’ha de resoldre a favor de la reciprocitat d’interessos més gran.

Si els dubtes de la resolució de què tracta aquest article recauen sobre l’objecte principal del contracte, de manera que no es pugui saber quina va ser la intenció o la voluntat dels contractants, el contracte és nul.

A aquestes regles d’interpretació dels contractes, en el cas dels contractes realitzats amb persones consumidores cal afegir-hi les següents regles:

Regles d’interpretació específiques en els contractes amb les persones consumidores

Article 10

Irrenunciabilitat dels drets reconeguts al consumidor i usuari
La renúncia prèvia als drets que aquesta norma reconeix als consumidors i usuaris és nul·la, i també són nuls els actes realitzats en frau de llei de conformitat amb el que preveu l’article 6 del Codi civil.
Article 61
Integració de l’oferta, promoció i publicitat en el contracte
2. El contingut de l’oferta, promoció o publicitat, les prestacions pròpies de cada bé o servei, les condicions jurídiques o econòmiques i garanties ofertes són exigibles pels consumidors i usuaris, tot i que no figurin expressament en el contracte formalitzat o en el document o comprovant rebut, i s’han de tenir en compte en la determinació del principi de conformitat amb el contracte.
3. No obstant el que disposa l’apartat anterior, si el contracte formalitzat conté clàusules més beneficioses, aquestes prevalen sobre el contingut de l’oferta, promoció o publicitat.
Article 62
Contracte
2. Es prohibeixen, en els contractes amb consumidors, les clàusules que imposin obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels drets reconeguts al consumidor en el contracte.
Article 65.
Integració del contracte

Els contractes amb els consumidors s’han d’integrar, en benefici del consumidor, d’acord amb el principi de bona fe objectiva, també en els supòsits d’omissió d’informació precontractual rellevant.

Les clàusules dels contractes que no s’han consensuat perquè ja estaven en el contracte

A aquestes clàusules se les anomenen condicions generals de la contractació i l’article 59.3 del TRLGDCU estableix que els contractes amb consumidors i usuaris que incorporin condicions generals de la contractació estan sotmesos, a més, a la Llei 7/1998, de 13 d’abril, sobre condicions generals de la contractació –LCGC-.

L’article 1 de la LCGC defineix aquestes clàusules com:

Són condicions generals de la contractació les clàusules predisposades la incorporació al contracte de les quals sigui imposada per una de les parts, amb independència de la seva autoria material, de la seva aparença externa, de la seva extensió i de qualssevol altres circumstàncies, sempre que hagin estat redactades amb la finalitat de ser incorporades a una pluralitat de contractes.

El fet que certs elements d’una clàusula o que una o diverses clàusules aïllades s’hagin negociat individualment no exclourà l’aplicació d’aquesta Llei a la resta del contracte si l’apreciació global porta a la conclusió que es tracta d’un contracte d’adhesió.

En definitiva, són clàusules que imposa l’empresa a la persona consumidora i que ha d’acceptar si realment vol comprar o contractar un servei.

Per considerar que aquestes clàusules s’han incorporat al contracte (Article 5 LCGC) la persona consumidora  les ha d’acceptar i en el contracte s’hi ha de fer referència  i les parts les han de signar.

No es podrà entendre que hi ha hagut acceptació de la incorporació de les condicions generals al contracte quan el predisposant no hagi informat expressament l’adherent sobre la seva existència i no li hagi facilitat un exemplar d’aquestes.

A més, l’article 7 de la LCGC estableix específicament que no quedaran incorporades al contracte les condicions generals següents:

a) Les que l’adherent no hagi tingut oportunitat real de conèixer de manera completa al temps de la celebració del contracte o quan no hagin estat firmades, quan sigui necessari, en els termes resultants de l’article 5.

b) Les que siguin il·legibles, ambigües, fosques i incomprensibles, llevat que, pel que fa a aquestes últimes, haguessin estat expressament acceptades per escrit per l’adherent i s’ajustin a la normativa específica que disciplini en el seu àmbit la necessària transparència de les clàusules contingudes en el contracte.

Els adherents poden exigir que el notari autoritzador no transcrigui les condicions generals de la contractació en les escriptures que atorgui, que en deixi constància a la matriu i que les incorpori com a annex. En aquest cas el notari ha de comprovar que els adherents tenen coneixement íntegre del seu contingut i que les accepten.

Quan el contracte no s’hagi de formalitzar per escrit i el predisposant lliuri un resguard justificatiu de la contraprestació rebuda, n’hi haurà prou que el predisposant anunciï les condicions generals en un lloc visible dins el lloc on se celebra el negoci, que les insereixi a la documentació del contracte que acompanya la seva celebració; o que, de qualsevol altra forma, garanteixi a l’adherent una possibilitat efectiva de conèixer-ne l’existència i el contingut en el moment de la celebració.

Per tant, vigileu bé els rètols dels establiments comercials i de prestació de serveis abans de contractar o comprar.

052613_1903_Elsdretsdel1.jpg

Com han de ser aquestes clàusules generals?

L’article 5.5 de la LCGC estableix que la redacció de les clàusules generals s’haurà d’ajustar als criteris de transparència, claredat, concreció i senzillesa i l’article 8 de la LCGC estableix, en el seu apartat primer que seran nul·les de ple dret les condicions generals que contradiguin en perjudici de l’adherent el que disposa aquesta Llei o qualsevol altra norma imperativa o prohibitiva, llevat del fet que s’hi estableixi un efecte diferent per al cas de contravenció.

I en el seu apartat segon, estableix que són nul·les les condicions generals que siguin abusives, quan el contracte s’hagi celebrat amb un consumidor, entenent per tals en tot cas les que defineixen l’article 82.1 del TRLGDCU

Es consideren clàusules abusives totes les estipulacions no negociades individualment i totes les pràctiques no consentides expressament que, en contra de les exigències de la bona fe causin, en perjudici del consumidor i usuari, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts que derivin del contracte.

L’article 80.1 del TRLGDC estableix també els requisits de les clàusules no negociades individualment:

a) Concreció, claredat i senzillesa en la redacció, amb possibilitat de comprensió directa, sense reenviaments a textos o documents que no es facilitin prèviament o simultàniament a la conclusió del contracte, i als quals, en tot cas, s’ha de fer referència expressa en el document contractual.
 b) Accessibilitat i llegibilitat, de manera que permeti al consumidor i usuari el coneixement previ a la formalització del contracte sobre la seva existència i contingut. En cap cas s’entén complert aquest requisit si la mida de la lletra del contracte és inferior al mil·límetre i mig o el contrast insuficient amb el fons fa dificultosa la lectura.

c) Bona fe i just equilibri entre els drets i obligacions de les parts, cosa que en tot cas exclou la utilització de clàusules abusives.

L’aprovació i la informació de les clàusules de les condicions generals de la contractació

L’article 81 del TRLGDCU estableix que les empreses que subscriguin contractes amb els consumidors i usuaris, a sol·licitud de l’Agència Espanyola de Consum i Seguretat Alimentària i Nutrició, dels òrgans o entitats corresponents de les comunitats autònomes i de les corporacions locals competents en matèria de defensa dels consumidors i usuaris, dins de l’àmbit de les seves competències respectives, estan obligades a remetre les condicions generals de contractació que integrin els contractes esmentats, en el termini màxim d’un mes des de la recepció de la sol·licitud, per tal de facilitar l’estudi i la valoració del possible caràcter abusiu de determinades clàusules i, si s’escau, exercir les competències que en matèria de control i sanció els atribueix aquesta Llei.

També en el seu apartat segon, aquest article estableix que els notaris i els registradors de la propietat i mercantils, en l’exercici professional de les seves funcions públiques respectives, han d’informar els consumidors i usuaris dels assumptes propis de la seva especialitat i competència.

El Reial Decret 1828/1999, de 3 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament del Registre de condicions generals de la contractació, crea un registre de transcendència jurídica en el tràfic privat, que depèn de l’Estat i que té com a objecte la publicitat de les condicions generals de la contractació i de les resolucions judicials que afectin la seva eficàcia.

En aquest registre s’inscriuen les  condicions generals de la contractació i la persistència en la utilització de clàusules declarades nul·les judicialment acreditada suficientment al registrador.

També són objecte d’anotació preventiva:

  • a) La interposició d’accions individuals de nul·litat o de declaració de no-incorporació de condicions generals, juntament amb el text de la clàusula afectada.
  • b) La interposició d’accions col·lectives de cessació, retractació o declaratives de condicions generals, juntament amb el text de la clàusula afectada.
  • c) Les resolucions judicials que acordin la suspensió cautelar de l’eficàcia d’una condició general, juntament amb el text de la clàusula afectada.

Les anotacions preventives tenen una vigència de quatre anys a comptar de la data de l’anotació, i són prorrogables fins a la terminació del procediment en virtut d’un manament judicial de pròrroga. Una vegada prorrogades, només es poden cancel·lar en virtut d’una resolució judicial que acrediti la finalització del procediment.

Són objecte d’assentament de cancel·lació a instància d’una part interessada:

  • a) Les anotacions preventives efectuades en l’exercici d’una acció individual de nul·litat o no-incorporació de condicions generals, quan l’acció no hagi prosperat per desistiment.
  • b) Les anotacions preventives efectuades en l’exercici d’una acció col·lectiva de cessació, retractació o declarativa de condicions generals, quan l’acció no hagi prosperat per desistiment.

En els casos dels paràgrafs anteriors, si hi ha transacció extraprocessal, aquesta s’ha d’incorporar i ratificar davant el jutge que hagi ordenat l’anotació, cas en què produeix els mateixos efectes que el desistiment.

  • c) Les anotacions preventives en què s’hagi acordat la suspensió cautelar de l’eficàcia d’una condició general, quan la decisió judicial s’hagi revocat.
  • d) Les anotacions preventives a què es refereixen els paràgrafs anteriors, per caducitat, quan hagin transcorregut quatre anys des de la seva data sense que s’hagi prorrogat dins el termini de vigència inicial.

Les regles d’interpretació de les clàusules generals de la contractació

L’article 6 de la LCGC estableix els següents criteris:

 1. Quan existeixi contradicció entre les condicions generals i les condicions particulars previstes específicament per a aquest contracte, prevaldran aquestes sobre aquelles, llevat del fet que les condicions generals resultin més beneficioses per a l’adherent que les condicions particulars.

 2. Els dubtes en la interpretació de les condicions generals fosques es resolen a favor de l’adherent. En els contractes amb consumidors aquesta norma d’interpretació només és aplicable quan s’exerceixin accions individuals.
3. Sens perjudici del que estableix aquest article, i en el que no s’hi ha previst, seran d’aplicació les disposicions del Codi civil sobre la interpretació dels contractes.

L’article 80.2 del TRLGDCU estableix que quan s’exercitin accions individuals, en cas de dubte sobre el sentit d’una clàusula preval la interpretació més favorable al consumidor.

Article : Les clàusules abusives dels contractes (I)

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: http://wp.me/p3lAPu-wX

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.