Category Archives: INDEMNITZACIONS

Ens han fet malbé o ens han perdut un vestit o un jersei. Quina quantitat de diners podem reclamar?

Pactar el preu en el resguard de dipòsit

En un altre article publicat al meu blog “les empreses i el dret del consum” ja vaig parlar de les responsabilitats dels fabricants, dels comerciants i dels prestadors de serveis de neteja, dels productes tèxtils, davant les persones consumidores, però en aquesta ocasió m’agradaria parlar específicament de les indemnitzacions que es solen pactar en el cas que el servei de neteja de productes tèxtils, reconegui que la neteja no ha estat correcta.

El primer que hem de recordar, és que la normativa ja preveu que es pugui pactar entre l’establiment de neteja tèxtil i la persona consumidora, el preu de la indemnització en cas que la neteja no sigui correcte.

Així s’estableix a l’Ordre de 16 de desembre de 1999, per la qual es regula el funcionament dels establiments dedicats a la neteja tèxtil, quan en el seu article 5 ens parla del resguard de dipòsit.

El resguard de dipòsit és un element essencial en aquest tipus d’establiment, perquè en aquest document és on es fixen els termes del contracte de neteja, és on s’identifica les peces a rentar i el tipus de servei que cal efectuar.

Un dels elements més importants, de cara a les possibles responsabilitats de l’establiment, és el punt 5.4, que estableix:

“ En el supòsit que l’establiment posi objeccions importants respecte a l’estat o condicions de la peça que se li lliuri, aquestes hauran d’aparèixer degudament especificades en el resguard que es dóna al client, el qual pot també fer constar les observacions que cregui oportunes. Igualment es podrà especificar en el resguard el valor de la peça previ acord d’ambdues parts”

rètol tintoreriaAixí doncs, l’establiment pot fer constar en el resguard aquelles observacions que posteriorment l’eximiran de la seva responsabilitat, en haver-ne informat prèviament a la persona consumidora i es pot fixar un preu de la peça de comú acord.

Si inicialment, en el moment de portar la peça a l’establiment aquestes objeccions no es van fer perquè les parts no ho havien apreciat, l’article 5.5 preveu que:

“ Quan, amb posterioritat al lliurament de la peça i abans de procedir a la prestació del servei, l’establiment observi problemes que no consten al resguard de dipòsit, haurà d’advertir-ho al client al més aviat possible de manera que en quedi constància. En aquest cas, no es podrà procedir a la prestació del servei sense que les objeccions siguin incorporades al resguard de dipòsit en poder del client i al duplicat en poder de la tintoreria o s’emeti un nou resguard amb anul·lació expressa i convinguda de l’anterior”

El valor de la peça d’acord amb la factura de compra

Si el preu de la peça no es valora en el moment de portar-la a netejar i no es fa constar en el resguard de dipòsit, es pot seguir un altre criteri, d’acord a un conveni que existeix entre els gremis i les associacions de les persones consumidores pel que fa a les indemnitzacions a pagar.

Aquest valor es fa sobre l’import de la factura de compra de la peça, pel que té l’inconvenient que cal disposar d’aquest document, pel que sempre cal recordar la importància que té conservar la factura o el tiquet de compra.

Aquest barem es fonamenta en el desgast que pateixen les peces tèxtil amb el temps i per tant mesuren la seva pèrdua de valor des del moment de la compra.

TEMPS TRANSCORREGUT DES DE LA COMPRA QUANTIA DE LA INDEMNITZACIÓ
Menys d’un any Es descompta el 20% del valor de la factura
D’un any i un dia a dos anys Es descompta el 40% del valor de la factura
De dos anys i un dia a tres anys Es descompta el 70% del valor de la factura
Més de tres anys i fins a cinc anys Es descompta el 75% del valor de la factura
Les peces especials, de disseny o d’alta costura En aquests casos s’ha de fer un peritatge i el cost d’aquesta valoració va a càrrec de l’establiment de neteja tèxtil.

Quan la peça s’ha perdut

I si s’ha perdut la nostra peça? Doncs en aquests casos s’han de tenir en compte diferents aspectes:

Pot passar que la peça formi part d’un conjunt i si es perd, això implica que es causa un perjudici greu a la persona consumidora perquè “inutilitza” en certa forma l’ús d’aquesta peça (per exemple un vestit de dues peces, o unes fundes d’un sofà i una butaca…).

En aquests casos l’acord que han establert els gremis i les associacions de persones consumidores estableix que:

Si s’han portat totes les peces del conjunt a l’establiment però només se’n ha perdut una, l’establiment ha d’indemnitzar pel total, d’acord amb la taula d’indemnitzacions que hem comentat abans.

Si només s’ha portat a la tintoreria una de les peces del conjunt i s’ha perdut, però la resta de peces les té la persona consumidora, llavors nomes s’indemnitza per la pèrdua de la peça en concret.

De totes formes, cal recordar que aquest és un barem d’indemnitzacions per arribar a un acord, no és una normativa que s’hagi de complir ni la persona consumidora hi queda vinculada, pel que en un procediment judicial o extrajudicial, com l’arbitratge això pot ser diferent.

La responsabilitat compartida de l’establiment de neteja i del fabricant de la peça

Totes les persones consumidores sabem que quan comprem un producte tèxtil ens hem de fixar en la seva composició i en les instruccions de neteja de l’etiqueta i per tant, també les persones professionals de la neteja tèxtil.

Fins i tot, l’Ordre de 16 de desembre de 1999, per la qual es regula el funcionament dels establiments dedicats a la neteja tèxtil estableix en el seu article 7.2 que:

“En el cas que l’establiment consideri que ha de procedir a efectuar el servei en unes condicions diferents a les indicades a l’etiqueta de manteniment, hauran d’especificar-se prèviament en el resguard de dipòsit”.

etiquetatge tèxtilEn aquests casos però, estarà assumint la responsabilitat de la neteja defectuosa en haver canviat el criteri de l’etiqueta.

El Reial Decret 928/1987, de 5 de juny, relatiu a l’etiquetatge de composició dels productes tèxtils, en  el seu article 6 estableix, pel que fa a l’etiquetatge dels productes tèxtils el següent:

Tots els productes tèxtils subjectes a les prescripcions de la present disposició, per la seva posada al mercat, tant en el cicle industrial com en el comercial, seran etiquetats d’acord amb el que tot seguit s’indica:

Nom o raó social o denominació del fabricant, comerciant o importador i, en tot cas, el seu domicili.

Per als productes tèxtils fabricats a Espanya, el número de registre industrial del fabricant nacional, excepte quan els comerciants, tant majoristes com minoristes, etiquetin els productes tèxtils amb marques registrades, a les quals hauran d’afegir les dades relatives al seu nom, raó social o denominació, i domicili, així com el seu número d’identificació fiscal. En aquest cas, el comerciant és responsable del producte i, per tant, de totes les infraccions en què aquell pugui incórrer.
Per als productes tèxtils importats de països no pertanyents a la CEE, i distribuïts en el mercat nacional, el número d’identificació fiscal de l’importador.
Els productes importats provinents de països no signataris de l’Acord de Ginebra sobre obstacles tècnics al comerç, de 12 d’abril de 1979, a més hauran de fer constar en l’etiquetatge la indicació del país d’origen.
Composició de l’article tèxtil.
En les peces de confecció i punt, a excepció de calceteria i mitjanes, l’etiqueta serà de qualsevol material resistent, preferentment de naturalesa tèxtil, anirà cosida o fixada a la pròpia peça de forma permanent, i ha de tenir la mateixa vida útil. Quedaran exceptuats d’aquesta obligacions en els casos i condicions que estableixin les normes de desenvolupament d’aquesta disposició.
Les dades requerides en aquest apartat es poden consignar en etiqueta diferent dels exigits en els apartats anteriors.
Quan els productes tèxtils siguin oferts a la venda amb un embolcall, l’etiquetatge ha de figurar a més en la pròpia embolcall, llevat que es pugui veure clarament l’etiquetatge del producte.
Les indicacions o informacions facultatives, com ara «símbols de conservació», «Antiencongiment», «ignífug», «impermeable», etc. han d’aparèixer netament diferenciades.
L’etiquetatge dels productes tèxtils podrà ser substituït per la indicació d’aquest en els documents o albarans, quan aquests productes vagin destinats a un industrial i, també, quan vagin destinats a organismes públics, institucions i empreses privades que adquireixin aquests productes al l’engròs per a ús propi, i ha de constar aquesta circumstància en les factures o documents comercials corresponents.
Les denominacions, i composició dels productes s’han d’indicar clarament en aquests documents. No es permetrà la inscripció d’abreviatures, excepte si s’utilitza algun codi, en aquest cas haurà d’incloure obligatòriament la clau o significat en el mateix document.
Totes les indicacions obligatòries han d’aparèixer amb caràcters clarament visibles i fàcilment llegibles pel consumidor. Les denominacions, qualificatius i continguts en fibres s’han d’indicar amb els mateixos caràcters tipogràfics.
 Si un producte tèxtil està format per dos o diverses parts que no tinguin la mateixa composició, anirà proveït d’una etiqueta que indiqui el contingut en fibres de cadascuna de les parts. Aquest etiquetatge no serà obligatori per a les parts que representin menys del 30 per 100 del pes total del producte, a excepció dels folres princiales. Quan totes les parts representin menys del 30 per 100 s’indicarà la composició global de l’article tèxtil.
Quan dos o més productes tèxtils formin de manera usual un conjunt inseparable i tinguin idèntica composició de fibres, poden anar proveïts d’un sol etiquetatge.
Sense perjudici del contingut dels casos exclosos, la composició en fibres dels articles de cotilleria s’indicarà donant la composició del conjunt del producte o bé la composició de les diferents parts d’aquests articles. En els casos concrets que es detallen a continuació, es tindran en compte els següents criteris:
Per als sostenidors: Teixits exterior i interior de les copes i de l’esquena.
Per a les faixes: Petos davanters, del darrere i costats.
Per als combinats (faixa-sostenidor) Teixits exterior i interior de les copes, petos davanters, del darrere i costats.
Per a les parts que no arribin, almenys, el 10 per 100 del pes total del producte, no és obligatori l’etiquetatge.
L’etiquetatge per separat de les diferents parts dels articles de cotilleria contemplades anteriorment, s’efectuarà de manera que el consumidor final pugui fàcilment entendre a quina part de la peça es refereixen les indicacions que figuren a l’etiqueta.
La composició en fibres dels teixits tipus «devoré», es donarà per a tot el producte o es podrà indicar per separat la composició del teixit de base i la del teixit que ha patit tractament «devoré», havent de ser expressats per la seva denominació aquests elements.
La composició en fibres dels productes tèxtils brodats es donarà, bé per a la totalitat del producte o per separat la composició de la tela de base i la dels fils de brodat, i cal especificar aquests elements per la seva denominació. Si les parts brodades ocupen menys del 10 per 100 de la superfície del producte, n’hi haurà prou amb indicar la composició del teixit de base.
En la composició dels fils constituïts per una ànima i un revestiment de diferents fibres, presentats com a tals als consumidors, es donarà, bé per a la totalitat del producte o per separat, la composició de l’ànima i la del revestiment; aquests elements han de ser esmentats per la seva denominació.

La composició en fibra dels productes tèxtils de vellut, peluix o similars, es donarà bé per a la totalitat del producte o per separat. Si aquests productes estan constituïts d’una base i d’una capa d’ús diferent i compostes per fibres diferents, s’esmentaran els dos elements.

El problema és quan el producte tèxtil no està correctament etiquetat i en aquests casos, l’establiment havent pogut fer constar aquesta objecció en el resguard de dipòsit no ho hagi fet.

En aquests casos existiria responsabilitat compartida per part del fabricant i de l’establiment de neteja i d’acord amb el conveni entre gremis i associacions de persones consumidores, qui hagi confeccionat la peça hauria de subministrar una peça nova o de característiques similars a la persona consumidora i l’establiment de neteja tèxtil abonaria el 30% del preu de cost d’aquesta peça.

S’ha de pagar el servei de neteja tèxtil quan hi ha hagut dany a la peça?

productes tèxtilsA banda dels danys i perjudicis, és evident que hi ha hagut un incompliment del contracte de neteja en no prestar correctament el servei, pel que no seria lògic haver de pagar aquest servei i així es recull en l’acord entre gremis i associacions de persones consumidores quan diu que si el servei de neteja s’hagué cobrat per endavant, possibilitat recollida a l’article 5.7 de  l’Ordre de 16 de desembre de 1999, per la qual es regula el funcionament dels establiments dedicats a la neteja tèxtil , s’haurà de retornar aquest import a la persona consumidora.

Com reclamar?

L’article 7.1 de la mateixa Ordre de 16 de desembre de 1999, per la qual es regula el funcionament dels establiments dedicats a la neteja tèxtil estableix:

“ Les reclamacions dels usuaris basades en la petició d’una indemnització pel deteriorament o la pèrdua de la peça objecte del servei de neteja poden ser resoltes a través del sistema arbitral de consum, quan les parts voluntàriament s’hi sotmetin”

Trobareu més informació sobre l’arbitratge al següent enllaç, però recordeu que també es pot fer la reclamació a la via judicial i trobareu més informació en relació a aquest sistema al següent enllaç.

En tot cas, si bé tot el que hem exposat fins aquí s’ha basat en un acord previ del valor de la peça o d’una valoració estimada d’acord amb el desgast de la peça, a partir d’una deducció per any, des de la data de compra que figura a la factura, recordeu que sempre es pot sol·licitar la indemnització per danys i perjudicis si es verifica que la neteja tèxtil ha estat la causa del deteriorament que ha patit la peça i de la negligència de l’establiment.

Així es diu a l’article 1101 del Codi Civil espanyol:

“Queden subjectes a la indemnització dels danys i perjudicis causats els qui en el compliment de les seves obligacions incorrin en dol, negligència o morositat, i els qui de qualsevol altra manera contravenen al tenor d’aquelles”

Així doncs en aquests casos s’ha de provar el nexe causal entre la neteja i el dany i la negligència en la prestació del servei i la qüestió és determinar  a qui li correspons provar-ho, a la persona consumidora o a l’establiment de neteja tèxtil?

El que és important és determinar:

·         Quin ha estat el dany que s’ha produït en la peça (patrimonial, corporal, moral)
·         Quina ha sigut l’operació de l’establiment de neteja tèxtil que ha causat el dany (acció o omissió)
·         Quina relació hi ha entre la neteja  i el dany (relació de causalitat)
·         Existència de dol o negligència.

El problema més gran el tindrem a l’hora de demostrar l’existència d’una relació entre l’acció o omissió de l’establiment de neteja  i el dany causal. Això es coneix com a relació de causalitat.

Com buscar la causalitat?

El primer que hem de fer es preguntar-nos si el dany que s’ha produït  a la peça tèxtil és conseqüència probable del fet que es considera com a causa.

Aquesta valoració s’ha de fer mitjançant les regles del criteri humà i els coneixements normalment acceptats, pel que s’obre un marge valoratiu molt ampli per a qui hagi de decidir si efectivament el dany es troba jurídicament i causalment vinculat a l’acció de l’establiment de neteja tèxtil.

Es important determinar que l’operació de l’establiment  tingui realment capacitat per generar el resultat del dany i també que aquest dany sigui conseqüència probable d’aquesta operació.

En aquest cas estaríem buscant una conseqüència natural, adequada i suficient  entre l’acció i el dany produït.

Qui ha de provar el dany?

la confecció tèxtilLa Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil, en el seu article 217.1, quan parla de la càrrega de la prova, estableix que en el moment de dictar sentència o una resolució semblant, el tribunal consideri dubtosos uns fets rellevants per a la decisió, ha de desestimar les pretensions de l’actor o del reconvinent, o les del demandat o reconvingut, segons correspongui a uns o a altres la càrrega de provar els fets que romanguin incerts i fonamentin les pretensions.

En el seu apartat segon el mateix article estableix, de forma general, que correspon a l’actor i al demandat reconvinent la càrrega de provar la certesa dels fets dels quals es desprengui ordinàriament, segons les normes jurídiques aplicables, l’efecte jurídic corresponent a les pretensions de la demanda i de la reconvenció.

Però en el seu apartat setè, aquest mateix article introdueix el que es coneix com a principi de disponibilitat i facilitat probatòria, quan diu que el tribunal ha de tenir present la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi.

Per tant, en els casos dels establiments de neteja tèxtil, es posa de manifest que la posició que ocupa  el professional  pel que fa a la proximitat real de les parts a les fonts de prova, és aquest i no pas la persona consumidora  qui té més facilitat per provar els fets.

Els principis de disponibilitat i facilitat probatòria eviten que la impossibilitat d’acreditar un determinat fet perjudiqui la part que suporta la càrrega de la seva prova, però no té una major disponibilitat o facilitat per provar-ho.

En el cas dels establiments de neteja tèxtil, la disponibilitat material pot fer referència a informes tècnics, ordres de treball internes, productes utilitzats en la neteja, mètodes de treball i també poden fer referència a una disponibilitat intel·lectual, pel que fa als coneixements tècnics per avaluar el cas.

Pel que fa a l’existència de dol o negligència, l’ordenament jurídic, conscient que la persona consumidora es troba en uns situació d’inferioritat, considera que ha de ser la part que es troba en una millor situació, per la seva professionalitat i facilitat probatòria qui ha de provar la seva diligència.

Això implica que existeix una inversió de la càrrega de la prova i no és la persona consumidora que ha de provar la negligència de l’establiment de neteja tèxtil, sinó que és el propi  establiment qui ha de demostrar que ha actuat amb total diligència.

Pensem que en el cas d’un establiment de neteja tèxtil, la seva actuació ha de ser especialment diligent, aplicant el  que es coneix com a lex artis, que són els coneixements tècnics coneguts i acceptats per la majoria de la professió i a que conformen les seves regles d’actuació i que la seva vulneració porta a qualificar el seu comportament de negligent.

Dit això, hem de tenir en compte el que preveu l’article 147 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries pel que fa a la responsabilitat en la  prestació de serveis:

Article 147 Règim general de responsabilitat

Els prestadors de serveis són responsables dels danys i perjudicis causats als consumidors i usuaris, llevat que provin que han complert les exigències i requisits establerts per reglament i les altres atencions i diligències que exigeix la naturalesa del servei.
També cal tenir en compte que l’article  1104 del Codi civil Espanyol estableix que:
La culpa o negligència del deutor consisteix en l’omissió d’aquella diligència que exigeix la naturalesa de l’obligació i correspon a les circumstàncies de les persones, del temps i del lloc.
Quan l’obligació no expressa la diligència que s’ha de prestar en el seu compliment, s’exigeix la que correspondria a un bon pare de família.

Quins danys es poden reclamar?

L’article 1106 del Codi Civil Espanyol estableix que:

“La indemnització de danys i perjudicis comprèn, no solament el valor de la pèrdua que hagi sofert, sinó també el del guany que hagi deixat d’obtenir el creditor, salvades les disposicions que contenen els articles següents”

Normalment, els més habituals seran els danys patrimonials, com poden ser els danys que ha patit la peça, però també els diners que hem deixat de guanyar o els que hem perdut per culpa del dany (haver de comprar un altra peça per anar a un esdeveniment especial …)

Aquests danys es poden reparar restablint el patrimoni de la persona consumidora a l’estat anterior a la materialització del dany.

Els danys corporals serien els que s’han patit en el cos d’una persona com a conseqüència del dany que ha patit la peça a l’establiment tèxtil, però en aquet cas no ni solen haver.

Els danys morals serien el patiment que ocasiona a la persona consumidora, el dany que s’ha produït  a la peça, pel seu valor sentimental, o per qualsevol altre valoració molt lligada al seu tarannà psicològic o anímic, segurament molt vinculat a moments molt especials (peça heretada d’algun familiar estimat, peça utilitzada en un dia especial…)

Aquests danys són els més difícils de determinar i de valorar.

Termini per reclamar els danys i perjudicis a la via judicial

D’acord amb l’article 1964.2 del Codi Civil Espanyol, el termini per reclamar és de 5 anys.

Article 1964.2

“Les accions personals que no tinguin un termini especial prescriuen al cap de cinc anys des que es pugui exigir el compliment de l’obligació. En les obligacions continuades de fer o no fer, el termini comença cada vegada que s’incompleixin”

Però a Catalunya, l’article 121-20 de la Llei 29/2002, de 30 de desembre. Primera llei del Codi civil de Catalunya estableix un termini de 10 anys.

Prescripció decennal 

“Les pretensions de qualsevol classe prescriuen al cap de deu anys, llevat que algú hagi adquirit abans el dret per usucapió o que aquest Codi o les lleis especials disposin una altra cosa”

 

Més informació:

Les persones consumidores i la Indemnització per danys i perjudicis

Les tintoreries i les garanties dels productes tèxtils

Ir a descargar

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Anuncis

Ens han fet malbé el cotxe en el taller. Què podem fer?

Reparacions de tallers mecànics que causen danys als vehicles

reclamar tallers mecanicsPotser en alguna ocasió hem portat el vehicle a reparar a un taller mecànic i hem sortit del taller amb una anomalia totalment diferent, perquè en fer la reparació es pot haver produït un dany a altres parts del vehicle, sense que en principi, aquests danys estiguin relacionats amb l’averia original.

Poden ser, per exemple,  cops a la carrosseria o bé incidències produïdes en el muntatge i desmuntatge de parts del motor o dels circuits elèctrics.

L’article 8.c) del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries estableix per aquests casos, que la indemnització dels danys i la reparació dels perjudicis soferts constitueix un dels drets bàsics de les persones consumidores.

També l’article 124-1 de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya estableix que les persones consumidores tenen dret, d’acord amb el que estableix la normativa aplicable, a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que pateixin com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis.

És en aquesta línea que l’ article 127.b del Decret 30/2010, de 2 de març, pel qual s’aprova el reglament de desplegament de la Llei 12/2008, de 31 de juliol, de seguretat industrial (article encara vigent) estableix que sens prejudici del que estableixi la normativa aplicable en matèria de defensa i protecció dels consumidors i usuaris, els tallers de reparació d’automòbils i dels seus equips i components per poder actuar en el territori de Catalunya, han de tenir una pòlissa d’assegurança de responsabilitat civil per danys a tercers amb una quantia mínima de:

per als tallers de fins a 10 treballadors: 250.000 euros.

per als tallers de més de 10 treballadors: 500.000 euros.

Aquestes quantitats s’han d’actualitzar, com a mínim cada cinc anys, d’acord amb l’increment de l’índex de preus al consum.

Què es pot fer en aquests casos per reclamar danys i perjudicis?

L’article 1101 del Codi Civil Espanyol estableix que:

“Queden subjectes a la indemnització dels danys i perjudicis causats els qui en el compliment de les seves obligacions incorrin en dol, negligència o morositat, i els qui de qualsevol altra manera contravenen al tenor d’aquelles”.

El que és important és determinar:

·         Quin ha estat el dany que s’ha produït en el vehicle (patrimonial, corporal, moral)
·         Quina ha sigut l’operació del taller que ha causat el dany (acció o omissió)
·         Quina relació hi ha entre l’operació del taller i el dany (relació de causalitat)
·         Existència de dol o negligència.

El problema més gran el tindrem a l’hora de demostrar l’existència d’una relació entre l’acció o omissió del taller i el dany causat. Això es coneix com a relació de causalitat.

Com buscar la causalitat?

reparació motorEl primer que hem de fer es preguntar-nos si el dany que s’ha produït  al vehicle és conseqüència probable del fet que es considera com a causa, en aquest cas, la reparació del vehicle en el taller per altres motius.

Aquesta valoració s’ha de fer mitjançant les regles del criteri humà i els coneixements normalment acceptats, pel que s’obre un marge valoratiu molt ampli per a qui hagi de decidir si efectivament el dany es troba jurídicament i causalment vinculat a l’acció del taller.

Es important determinar que l’operació del taller tingui realment capacitat per generar el resultat del dany i també que aquest dany sigui conseqüència probable d’aquesta operació.

En aquest cas estaríem buscant una conseqüència natural, adequada i suficient  entre l’acció i el dany produït.

Qui ha de provar el dany?

La Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil, en el seu article 217.1, quan parla de la càrrega de la prova, estableix que en el moment de dictar sentència o una resolució semblant, el tribunal consideri dubtosos uns fets rellevants per a la decisió, ha de desestimar les pretensions de l’actor o del reconvinent, o les del demandat o reconvingut, segons correspongui a uns o a altres la càrrega de provar els fets que romanguin incerts i fonamentin les pretensions.

En el seu apartat segon el mateix article estableix, de forma general, que correspon a l’actor i al demandat reconvinent la càrrega de provar la certesa dels fets dels quals es desprengui ordinàriament, segons les normes jurídiques aplicables, l’efecte jurídic corresponent a les pretensions de la demanda i de la reconvenció.

Però en el seu apartat setè, aquest mateix article introdueix el que es coneix com a principi de disponibilitat i facilitat probatòria, quan diu que el tribunal ha de tenir present la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi.

Per tant, en els casos dels tallers mecànics, es posa de manifest que la posició que ocupa  el taller pel que fa a la proximitat real de les parts a les fonts de prova, és aquest i no pas la persona consumidora  qui té més facilitat per provar els fets.

Els principis de disponibilitat i facilitat probatòria eviten que la impossibilitat d’acreditar un determinat fet perjudiqui la part que suporta la càrrega de la seva prova, però que no té una major disponibilitat o facilitat per provar-ho.

En el cas dels tallers mecànics, la disponibilitat material pot fer referència a informes tècnics, ordres de treball internes, peces emprades en la reparació, mètodes de treball i també poden fer referència a una disponibilitat intel·lectual, pel que fa als coneixements tècnics per avaluar el cas.

Pel que fa a l’existència de dol o negligència, l’ordenament jurídic, conscient que la persona consumidora es troba en uns situació d’inferioritat, considera que ha de ser la part que es troba en una millor situació, per la seva professionalitat i facilitat probatòria qui ha de provar la seva diligència.

Això implica que existeix una inversió de la càrrega de la prova i no és la persona consumidora que ha de provar la negligència del taller, sinó que és el propi  taller qui ha de demostrar que ha actuat amb total diligència.

Pensem que en el cas d’un taller mecànic, la seva actuació ha de ser especialment diligent, per sobre fins i tot del que preveuen els reglaments, donat que s’entén que els i les professionals de l’automoció es troben en millor posició que el legislador per saber quin és l’estàndard exigible a la seva activitat, el que es coneix com a lex artis, que són els coneixements tècnics coneguts i acceptats per la majoria de la professió i a que conformen les seves regles d’actuació i que la seva vulneració porta a qualificar el seu comportament de negligent.

En el cas dels tallers mecànics, com a serveis posats a disposició de les persones consumidores s’ha arribat fins i tot a parlar de responsabilitat objectiva, el que vol dir que no cal ni provar la negligència del taller, ni ha prou amb que hi hagi una relació de causalitat entre la seva acció i el dany produït per haver-ne de respondre.

Dit això, hem de tenir en compte el que preveu l’article 147 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries pel que fa a la responsabilitat en la  prestació de serveis:

Article 147 Règim general de responsabilitat

Els prestadors de serveis són responsables dels danys i perjudicis causats als consumidors i usuaris, llevat que provin que han complert les exigències i requisits establerts per reglament i les altres atencions i diligències que exigeix la naturalesa del servei.

I l’article 148 estableix un règim especial de responsabilitat pel cas dels tallers mecànics:

Article 148 Règim especial de responsabilitat

S’ha de respondre dels danys originats en el correcte ús dels serveis quan, per la seva pròpia naturalesa, o perquè està establert així per reglament, incloguin necessàriament la garantia de nivells determinats d’eficàcia o seguretat, en condicions objectives de determinació, i suposin controls tècnics, professionals o sistemàtics de qualitat, fins a arribar en degudes condicions al consumidor i usuari.

En tot cas, es consideren sotmesos a aquest règim de responsabilitat els serveis sanitaris, els de reparació i manteniment d’electrodomèstics, ascensors i vehicles de motor, serveis de rehabilitació i reparació d’habitatges, serveis de revisió, instal·lació o similars de gas i electricitat i els relatius a mitjans de transport.

Sense perjudici del que estableixen altres disposicions legals, les responsabilitats derivades d’aquest article tenen com a límit la quantia de 3.005.060,52 euros.

També cal tenir en compte que l’article  1104 del Codi civil Espanyol estableix que:

La culpa o negligència del deutor consisteix en l’omissió d’aquella diligència que exigeix la naturalesa de l’obligació i correspon a les circumstàncies de les persones, del temps i del lloc.

Quan l’obligació no expressa la diligència que s’ha de prestar en el seu compliment, s’exigeix la que correspondria a un bon pare de família.

Quins danys es poden reclamar?

L’article 1106 del Codi Civil Espanyol estableix que:

“La indemnització de danys i perjudicis comprèn, no solament el valor de la pèrdua que hagi sofert, sinó també el del guany que hagi deixat d’obtenir el creditor, salvades les disposicions que contenen els articles següents”.

reclamacions tallersNormalment, els més habituals seran els danys patrimonials, com poden ser els danys que ha patit el mateix vehicle, però també els diners que hem deixat de guanyar o els que hem perdut per culpa del dany del mateix vehicle (impossibilitat d’anar al treball, haver de llogar un nou vehicle, haver de portar el vehicle a un taller diferent perquè solucioni l’averia…)

Aquests danys es poden reparar restablint el patrimoni de la persona consumidora a l’estat anterior a la materialització del dany.

Els danys corporals serien els que s’han patit en el cos d’una persona com a conseqüència del dany que ha patit el vehicle en el taller (mal funcionament dels frens, dels sistemes de seguretat, de l’enllumenat…) i pot consistir en lesions, pèrdua de membres, alteració de les capacitats sensitives o fins i tot la mort.

Els danys morals serien el patiment que ocasiona a la persona consumidora, el dany que s’ha produït  al vehicle, pel seu valor sentimental, o per qualsevol altre valoració molt lligada al seu tarannà psicològic o anímic.

Aquests danys són els més difícils de determinar i de valorar.

Diferències entre la garantia d’una reparació i els rescabalament per danys i perjudicis

Reparacions de vehicles i assegurancesHem començat aquest article dient que els que ens interessava era determinar la forma d’actuar en el cas que anem a un taller mecànic per a una reparació i resulta que acabem amb un altre dany en el nostre vehicle que pot o no tenir relació amb l’averia original, però això no s’ha de confondre en l’exigència de les responsabilitats que atorga la garantia de la reparació i que és independent, perquè pot succeir que la reparació en si hagi estat correcte.

Les garanties de les reparacions a Catalunya es regulen a l’article 16 del Decret 298/1993, de 8 d’octubre, de modificació del Decret 147/1987, de 31 de març, pel qual es regula l’activitat industrial i de prestació de serveis en els tallers de reparació de vehicles automòbils, dels seus equips i components.

Totes les reparacions o instal·lacions dutes a terme a qualsevol taller resten garantides, amb un període de garantia mínima obligatòria  de tres mesos, llevat si es tracta de vehicles industrials, en què aquest període serà de quinze dies. La garantia es considerarà extingida abans dels esmentats períodes si el vehicle ha recorregut més de dos mil quilòmetres.

Aquesta garantia s’entén total, és a dir, inclou els materials aportats i la mà d’obra, i afectarà totes les despeses que es puguin ocasionar, tals com les de transport que la reparació exigeixi, el desplaçament dels operaris que l’han de dur a terme quan el vehicle avariat no pugui moure’s, el valor de la mà d’obra i material de qualsevol mena, com també la imposició fiscal que gravi aquesta nova operació.

És important assenyalar el que diu aquest article en el seu apartat quart:

“16.4 Si es produeix una avaria durant el període de garantia en la part o parts reparades, el taller interessat, amb la comunicació prèvia de l’usuari, haurà de reparar de manera gratuïta aquesta avaria i lliurar justificant conforme s’ha efectuat. Amb aquesta finalitat assabentarà a l’usuari de si la nova reparació l’efectuarà el mateix taller que garanteix o un altre taller que actuï en el seu nom”.

El que indica clarament que s’està parlant de les parts reparades, però no dels danys produïts en la reparació, fet que es remarca en l’apartat desè del mateix article:

“16.10 Tot el que s’ha exposat s’entén sens perjudici del que disposa el capítol 8 de la Llei 26/1984, de 19 de juliol, general per a la defensa dels consumidors i usuaris pel qual es regula el règim de garanties i responsabilitats”.

Termini per reclamar els danys i perjudicis a la via judicial

En el cas de la responsabilitat extracontractual, tenim que a Catalunya el termini per reclamar és de 3 anys, d’acord amb el que s’estableix a l’article 121-21 de la Llei 29/2002, de 30 de desembre. Primera llei del Codi civil de Catalunya.

Si bé en el Codi Civil Espanyol, s’estableix un termini d’un any en el seu article 1968.2

Article 1968

Prescriuen pel transcurs d’un any:

2n. L’acció per exigir la responsabilitat civil per injúria o calúmnia, i per les obligacions derivades de la culpa o negligència de què es tracta a l’article 1902, des que ho va saber l’ofès.

En canvi, si estem davant d’una responsabilitat contractual, d’acord amb l’article 1101 del Codi Civil Espanyol, el termini per reclamar és de 5 anys, d’acord amb el que estableix l’article 1964.2 del codi civil Espanyol:

Article 1964.2

“Les accions personals que no tinguin un termini especial prescriuen al cap de cinc anys des que es pugui exigir el compliment de l’obligació. En les obligacions continuades de fer o no fer, el termini comença cada vegada que s’incompleixin”.

Però a Catalunya, l’article 121-20 de la Llei 29/2002, de 30 de desembre. Primera llei del Codi civil de Catalunya estableix un termini de 10 anys.

“Prescripció decennal 
Les pretensions de qualsevol classe prescriuen al cap de deu anys, llevat que algú hagi adquirit abans el dret per usucapió o que aquest Codi o les lleis especials disposin una altra cosa”.

Més informació:

Responsabilitats dels titulars dels tallers de reparació de vehicles automòbils

Les persones consumidores i la Indemnització per danys i perjudicis

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Com es tramita una reclamació de consum

 

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Les persones consumidores i les reclamacions contra l’Administració Pública

En algunes ocasions ens podríem trobar en situacions com aquestes, que presenten certes similituds, però que tenen matisos diferents :

  • Fa unes setmanes que vaig a la piscina municipal i no funciona l’aigua calenta dels vestuaris  i no ho acaben de solucionar. Considero que el servei no es presta correctament. Què puc fer per reclamar? (servei públic)
  • Fa unes setmanes que vaig a la piscina del meu gimnàs i no funciona l’aigua calenta dels vestuaris  i no ho acaben de solucionar. Considero que el servei no es presta correctament. Què puc fer per reclamar? (servei privat)
  • Com que no torbava mai aparcament al meu carrer he llogat una plaça d’aparcament en un pàrquing municipal, però ara veig que és molt car i no em deixen renegociar el lloguer. Què puc fer per reclamar? (servei públic)
  •  Com que no trobava mai aparcament al meu carrer he llogat una plaça d’aparcament en un pàrquing, però ara veig que és molt car i vull renegociar la quota. Què puc fer? (servei privat)
  • Em vaig matricular a un curs de pintura, en un centre de formació de l’Ajuntament i el professor no ha pogut venir durant tres dies i hem perdut les classes. Considero que no s’ha complert adequadament el contracte de formació  i no ens volen tornar els diners. Què puc fer per reclamar? (servei públic)
  • Em vaig matricular a un curs d’anglès, en un centre de formació privat i el professor no ha pogut venir durant tres dies i hem perdut les classes. Considero que no s’ha complert adequadament el contracte de formació  i no ens volen tornar els diners. Què puc fer per reclamar? (servei privat)
  • Avui l’autobús no ha passat a l’hora que estava prevista i he perdut el tren i no he arribat a temps a un espectacle, pel que he perdut l’import de l’entrada i m’he gastat diners per res i he perdut el meu temps. M’he anat a queixar però no se si puc demanar una indemnització? (servei públic)
  • Varem llogar un autobús un grup d’amics i amigues, per anar d’excursió i l’autobús estava en males condicions i va tenir una averia duran el trajecte, pel que no vàrem poder gaudir de les activitats que havíem previst. Què puc fer per reclamar? (servei privat)
  • La companyia d’aigües no em va facturar bé l’últim rebut del servei de l’aigua i no em donen cap solució. Considero que m’han cobrat uns diners indegudament. Què puc fer? (servei públic)

Com veiem, alguns d’aquests serveis contra els que volem reclamar els presta l’administració pública i en canvi d’altres, els presta el sector privat i això implicarà sistemes de reclamació diferents per tal d’exigir els nostres drets com a persones consumidores.

La Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de Consum de Catalunya estableix en el seu article 124 què les persones consumidores tenen dret, d’acord amb el que estableix la normativa aplicable, a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que pateixin com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis i ens diu específicament, en el seu apartat 3er, que els danys derivats de la prestació d’un servei públic estan sotmesos a les regles aplicables sobre responsabilitat patrimonial de l’Administració.

Per tant, en primer lloc hem d’analitzar quins són els serveis públics que poden utilitzar les persones consumidores i en segon lloc, que hem d’entendre per responsabilitat patrimonial.

En aquest article parlarem de les reclamacions als serveis públics de consum, i analitzaré amb més detall el procediment per exigir la  responsabilitat patrimonial en l’article “El sistema de responsabilitat patrimonial”.

Les reclamacions de consum en el cas dels serveis públics

Qui presta aquests serveis dels exemples que hem posat?

En general, a Espanya, els serveis a les persones consumidores o usuàries, els presten empreses privades i per això, l’article 38 de la Constitució espanyola diu:

“Se reconoce la libertad de empresa en el marco de la economía de mercado. Los poderes públicos garantizan y protegen su ejercicio y la defensa de la productividad, de acuerdo con las exigencias de la economía general y, en su caso, de la planificación”.

Ara bé, l’article  128.2 de la CE també ens diu que:

Se reconoce la iniciativa pública en la actividad económica. Mediante ley se podrá reservar al sector público recursos o servicios esenciales, especialmente en caso de monopolio y asimismo acordar la intervención de empresas cuando así lo exigiere el interés general”.

Molts d’aquests serveis públics els presta l’administració més propera als ciutadans, que són els ajuntaments.

L’article 86 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local, modificada per la “Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local”, estableix dues possibilitats pel que fa a la prestació de serveis públics per part dels ajuntaments.

La primera possibilitat és la que els ajuntaments prestin serveis, que ja presten altres empreses privades, si així es creu convenient, tal i com recull el primer apartat de l’article 86 de la Llei 7/1985. En aquest cas tenim serveis concurrents entre empreses públiques i empreses privades.

“Les entitats locals poden exercir la iniciativa pública per al desenvolupament d’activitats econòmiques , sempre que estigui garantit el compliment de l’objectiu d’estabilitat pressupostària i de la sostenibilitat financera de l’exercici de les seves competències”.

Alguns d’aquests serveis poden ser les piscines municipals, altres activitats i instal·lacions esportives, sales de teatre i activitats culturals, cursos en centres de formació reglada o no reglada, activitats de lleure infantil, cinema …

La segona possibilitat és que els ajuntaments exerceixin la prestació de serveis de forma exclusiva i excloent, per tant que tinguin reservada aquesta prestació de serveis, tal i com es recull en el segon apartat de l’article 86 de la Llei 7/1985. En aquest cas no hi ha concurrència.

“Es declara la reserva a favor de les entitats locals de les activitats o serveis essencials : proveïment domiciliari i depuració d’aigües , recollida , tractament i aprofitament de residus , i transport públic de viatgers , de conformitat amb el que preveu la legislació sectorial aplicable. L’Estat i les comunitats autònomes, en l’àmbit de les respectives competències , podran establir , mitjançant una llei , idèntica reserva per a altres activitats i serveis …”

Per tant, són serveis essencials reservats a les administracions locals, per exemple, el subministrament d’aigua, la recollida de residus o el transport de viatgers i cap empresa privada, per iniciativa pròpia, pot prestar-los, a no ser que sigui per encàrrec de l’Administració titular de la reserva.

Podem reclamar de la mateixa manera, com a persones consumidores i usuàries, si qui ens presta el servei no és una empresa privada sinó una administració  pública?

La Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya –CCC-, en el seu article 111-1 ens diu quin és l’objecte d’aplicació d’aquesta llei, que no és cap altre que garantir la defensa i la protecció dels drets de les persones consumidores i establir, en l’àmbit territorial de Catalunya, els principis i les normes que les han de regir per tal de millorar la qualitat de vida de les persones consumidores.

Per aplicar aquesta llei, ens cal que els ciutadans i ciutadanes, com a persones físiques i també  les persones jurídiques, actuem en el marc de les relacions de consum en un àmbit aliè a una activitat empresarial o professional, en tant que gaudim de béns i serveis fruit de l’activitat empresarial en el mercat.

El mateix codi de Consum considera empresari o empresària a qualsevol persona física o jurídica, pública o privada, que, en l’acompliment d’un negoci, un ofici o una professió, comercialitza béns o serveis o, de qualsevol altra manera, actua en el marc de la seva activitat empresarial o professional.

Per tant, una persona jurídica pública que realitza una activitat empresarial o professional també està sotmesa al Codi de Consum de Catalunya.

El Codi de Consum va més enllà i ens diu, en el seu article  133-4, què, en alguns casos les empreses públiques s’han d’adherir a l’arbitratge de consum:

1. Les administracions públiques de Catalunya, en l’àmbit de les competències respectives, han d’imposar a llurs empreses públiques sotmeses al dret privat l’obligació d’establir necessàriament, en les condicions generals de contractació i en els contractes amb les persones consumidores, clàusules d’adhesió o de compromís a l’arbitratge de consum per a la resolució dels conflictes i les reclamacions derivats de la prestació dels serveis, l’aplicació de les quals depèn directament de la voluntat de la persona consumidora.

2. Els òrgans de contractació de la Generalitat i dels seus organismes públics i empreses han d’incorporar l’adhesió a l’arbitratge de consum com a condició d’execució en l’adjudicació de contractes.

3. S’ha de promoure que les entitats o empreses privades que gestionen serveis públics, serveis d’interès general o serveis universals en règim de concessió incloguin en els plecs de condicions l’obligació que en els contractes amb persones consumidores es prevegi l’adhesió a l’arbitratge de consum.

Per una altra banda, el Decret 121/2013, de 26 de febrer, pel qual es regulen els fulls oficials de queixa, reclamació i denúncia en les relacions de consum – DFR-, ens diu que totes les persones físiques i jurídiques que a Catalunya comercialitzin béns o prestin serveis directament o com a intermediaris a les persones consumidores han de disposar de fulls oficials de queixa, reclamació i denúncia, a excepció de:

a) Els fedataris o fedatàries públics o el personal que exerceixi potestats públiques sempre que sigui retribuït mitjançat aranzel.

b) Els serveis públics prestats directament per l’Administració.

c) Els centres que imparteixen ensenyaments reglats.

d) Totes les activitats que disposen de normativa específica en matèria de fulls de queixa, reclamació o denúncia.

Per tant, els serveis públics prestats directament per l’Administració no tenen establert el mateix sistema de reclamacions que es preveu per a les empreses públiques o privades, i caldrà estar al que diu l’article 124.3 del Codi de Consum de Catalunya, que estableix què els danys derivats de la prestació d’un servei públic estan sotmesos a les regles aplicables sobre responsabilitat patrimonial de l’Administració.

Cal tenir en compte que el Decret 121/2013 es refereix als full de reclamació de consum, però hi ha moltes lleis especials que regulen la prestació dels serveis públics, que estableixen l’obligació de disposar de fulls o llibres de reclamacions, que són específics d’aquests serveis públics i que depenen expressament de l’administració comprenent que els explota, pel que no s’ha de confondre uns fulls de reclamacions de la normativa de consum, amb uns fulls de reclamacions de caire administratiu general.

Ara bé, és pot denunciar una administració pública per prestar incorrectament un servei públic, en base a la normativa de protecció de les persones consumidores?

Hem dit que una persona jurídica pública que realitza una activitat empresarial o professional també està sotmesa al Codi de Consum de Catalunya i per tant, en aquest cas seria d’aplicació el Decret 151/2013, de 9 d’abril, sobre la potestat sancionadora en matèria de consum i sobre el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis.

L’article 321-3.3  del Codi de Consum, en parlar del personal que realitza tasques d’inspecció de consum, estableix que  quan inspeccionen empreses o serveis públics, els inspectors de consum han d’actuar amb independència funcional respecte als òrgans que tinguin encomanats la direcció, la gestió o el control administratiu de les empreses o els serveis.

Per tant, la qüestió clau, és que la persona jurídica pública realitzi una activitat empresarial o professional.

Hem de distingir quan presta directament els serveis una administració i quan hi ha una gestió indirecta.

La gestió directa dels serveis públics

Un servei públic municipal es pot prestar amb gestió directa, de les següents formes:

a) Gestió per la mateixa entitat local .

b ) Organisme autònom local .

c ) Entitat pública empresarial local .

d) Societat mercantil local, que el capital social sigui de titularitat pública .

L’article 85 tercer de la Llei 7/1985, també estableix que les societats mercantils locals es regiran íntegrament, qualsevol que sigui la seva forma jurídica, per l’ordenament jurídic privat, excepte les matèries en què els sigui d’aplicació la normativa pressupostària, comptable, de control financer, de control d’eficàcia i contractació.

La societat ha d’adoptar una de les formes previstes en el text refós de la Llei de societats de capital aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/2010 , de 2 de juliol , i en l’escriptura de constitució constarà el capital que haurà de ser aportat per les administracions públiques o per les entitats del sector públic que en depenen a què correspongui la seva titularitat .

Aquestes empreses públiques sotmeses al dret privat, han de disposar de fulls oficials de reclamació, perquè present un servei públic de gestió directa, però estan sotmeses a dret privat i com hem comentat abans, tenen  l’obligació d’establir necessàriament, en les condicions generals de contractació i en els contractes amb les persones consumidores, clàusules d’adhesió o de compromís a l’arbitratge de consum per a la resolució dels conflictes i les reclamacions derivats de la prestació dels serveis, l’aplicació de les quals depèn directament de la voluntat de la persona consumidora.

La gestió indirecta dels serveis públics

Un servei públic municipal es pot prestar amb gestió indirecta, mitjançant les diferents formes previstes per al contracte de gestió de serveis públics en el text refós de la Llei de Contractes, aprovat per Reial Decret Legislatiu 3 / 2011, de 14 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de contractes del sector públic.

Recordem que en aquests casos, l’article 133-4.3, del Codi de Consum, estableix què, s’ha de promoure que les entitats o empreses privades que gestionen serveis públics, serveis d’interès general o serveis universals en règim de concessió incloguin en els plecs de condicions l’obligació que en els contractes amb persones consumidores es prevegi l’adhesió a l’arbitratge de consum.

El primer que s’ha de tenir clar en aquest tipus de serveis públics, és que si bé el servei el presta una empresa privada, és l’administració competent la que marca les condicions contractuals amb els consumidors i usuaris.

Així doncs, per exemple, en el cas dels autobusos municipals, o dels aparcaments dels vehicles en pàrquings públics, o de cursos de formació, és l’administració la que marca horaris, preus, condicions…

En tot això, l’empresa que explota el servei públic ho fa per obtenir-ne un benefici econòmic, com qualsevol altre empresa, però l’administració pot decidir prestar un servei d’autobús en un punt geogràfic on realment no seria rentable fer-ho des d’un punt de vista empresarial i a més, els preus que les persones consumidores paguen per aquests serveis no són en realitat uns preus, podríem dir de benefici empresarial, doncs no inclouen el cost real del servei més un marge de benefici, sinó que es determinen tenint en compte criteris “polítics”, entenent com a preu polític, aquell que decideix subvencionar o gravar uns preus en funció d’una política determinada, com per exemple, oferir tarifes molt econòmiques per cursos adreçats a persones en situació d’atur, o bitllets d’autobús més econòmics a majors de 65 anys, etc.

Cal recordar també que la  Llei 8/1989, de 13 d’abril, de Taxes i Preus Públics – LTPP- diferencia clarament el que hem d’entendre per taxes i el que hem d’entendre per preu públic.

Les taxes

Les taxes són els tributs el fet imposable dels quals consisteix en la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic, la prestació de serveis o la realització d’activitats en règim de dret públic que es refereixin, afectin o beneficiïn de manera particular l’obligat tributari, quan els serveis o activitats no siguin de sol·licitud o recepció voluntària per als obligats tributaris o no es prestin o realitzin pel sector privat.

Les taxes han a cobrir el cost del servei o de l’activitat que constitueixi el seu fet imposable .

En són un exemple:

  • La taxa per a la recollida de les escombraries.
  • La tramitació o expedició de llicències , visats , matrícules o autoritzacions administratives .
  • L’expedició de certificats o documents a instància de part .
  • Legalització i segellat de llibres .
  • Actuacions tècniques i facultatives de vigilància , direcció , inspecció , investigació , estudis , informes , assessorament , comprovació , reconeixement o prospecció .
  • Examen de projectes , verificacions , amb translacions , assajos o homologacions .
  • Valoracions i taxacions .
  • Inscripcions i anotacions en registres oficials i públics .
  • Serveis acadèmics i complementaris .
  • Serveis portuaris i aeroportuaris .
  • Serveis sanitaris .
  • Activitats o serveis relacionats amb els controls duaners .
  • La participació com a aspirants a oposicions, concursos o proves selectives d’accés a l’Administració Pública, així com en proves d’aptitud que organitzi l’Administració com a requisit previ per a l’exercici de professions regulades de la Unió Europea .
  • Per l’exercici de la potestat jurisdiccional en els ordres civil , contenciós administratiu i social .
  • Serveis o activitats en general que es refereixin , afectin o beneficiïn persones determinades o que hagin estat motivats per aquestes , directament o indirectament .

Preus públics

Els preus públics són les contraprestacions pecuniàries que se satisfacin per la prestació de serveis o la realització d’activitats efectuades en règim de dret públic quan, prestant-se també aquests serveis o activitats pel sector privat, siguin de sol·licitud voluntària per part dels administrats.

Els preus públics es determinaran a un nivell que cobreixi, com a mínim, els costos econòmics originats per la realització de les activitats o la prestació dels servicis o a un nivell que resulti equivalent a la utilitat derivada dels mateixos.

Quan hi hagi raons socials, benèfiques, culturals o d’interès públic que així ho aconsellin, podran assenyalar preus públics que siguin inferiors als paràmetres que preveu l’apartat anterior, prèvia adopció de les previsions pressupostàries oportunes per a la cobertura de la part del preu subvencionada.

És important assenyalar que l’article 27 de la LTPP estableix que:

1 . L’administració i cobrament dels preus públics es realitzarà pels departaments i organismes públics que hagin de percebre.

2 . Els preus públics es poden exigir des que s’iniciï la prestació de serveis que justifica la seva exigència .

3 . El pagament dels preus públics es realitzarà en efectiu o mitjançant l’ús d’efectes timbrats .

4 . Es pot exigir l’anticipació o el dipòsit previ de l’import total o parcial dels preus públics .

5 . Quan per causes no imputables a l’obligat al pagament del preu públic no es presti el servei o no es realitzi l’activitat , procedirà la devolució de l’import que correspongui o , tractant-se d’espectacles , el bescanvi de les entrades quan això fos possible.

6 . Els deutes per preus públics podran exigir-se mitjançant el procediment administratiu de constrenyiment, d’acord amb la normativa vigent .

7 . En el no previst expressament en aquesta Llei , l’administració i cobrament dels preus públics es realitzarà de conformitat amb el que preveu la Llei general pressupostària i altres normes que resultin d’aplicació als mateixos .

Perquè aquest negocis puguin se rentables per a les empreses privades que els exploten i que ho fan amb aquestes condicions tant diferents a les de l’àmbit contractual privat, hi ha certs aspectes compensatoris, com llargs terminis de concessió, per facilitar l’amortització de les inversions inicials que els cal fer a aquestes empreses, l’exercici de les seves funcions en règim de monopoli.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Les persones consumidores i la responsabilitat patrimonial de l’administració pública

En que es fonamenta la possibilitat d’exigir la responsabilitat patrimonial a l’administració pública?

Perquè els particulars tinguin dret a ser indemnitzats per les administracions públiques cal que hagin patit una  lesió en qualsevol dels seus béns i drets, excepte en els casos de força major , sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics.

Per haver d’indemnitzar, cal que el dany al·legat sigui efectiu , avaluable econòmicament i individualitzat amb relació a una persona o grup de persones .

Només són indemnitzables les lesions produïdes al particular provinents de danys que aquest no tingui el deure jurídic de suportar d’ acord amb la Llei.

No són indemnitzables els danys que es derivin de fets o circumstàncies que no s’haguessin pogut preveure o evitar segons l’estat de els coneixements de la ciència o de la tècnica existents en el moment de producció d’aquells, tot això sense perjudici de les prestacions assistencials o econòmiques que les lleis puguin establir per a aquests casos .

Quina administració ha de respondre?

Si la lesió s’ha provocat per uns fets on hi ha intervingut més d’una administració pública, les administracions que han intervingut han de respondre de manera solidària, però pot ser que les administracions actuants hagin pactat entre elles la distribució d’aquesta responsabilitat.

En tot cas, la responsabilitat es fixa per a cada administració atenent els criteris de competència, interès públic tutelat i intensitat de la intervenció i la responsabilitat és solidària quan no sigui possible aquesta determinació.

A l’hora de presentar la reclamació per responsabilitat patrimonial, el particular o particulars afectats s’hauran d’adreçar a l’administració que hagi assumit aquesta funció en els seus Estatuts o Regles d’organització col·legiada.

Si no existissin, en aquest casos, la competència és atribuïda a l’Administració pública amb major participació en el finançament del servei afectat per la reclamació.

Quines són les indemnitzacions que es poden rebre?

La indemnització es calcularà d’acord amb els criteris de valoració establerts en la legislació d’expropiació forçosa , legislació fiscal i altres normes aplicables, i es ponderen, si s’escau, les valoracions predominants en el mercat .

La quantia de la indemnització es calcula amb referència al dia en què la lesió efectivament es va produir, sense perjudici de la seva actualització a la data en què es posi fi al procediment de responsabilitat d’acord amb l’ índex de preus al consum , fixat per l’Institut Nacional d’Estadística, i dels interessos que siguin procedents per demora en el pagament de la indemnització fixada , els quals s’exigeixen d’acord amb el que estableix la Llei general pressupostària .

La indemnització procedent es pot substituir per una compensació en espècie o ser abonada mitjançant pagaments periòdics , quan això sigui més adequat per aconseguir la reparació deguda i convingui a l’ interès públic , sempre que hi hagi acord amb l’interessat .

Quin procediment s’ha de seguir per exigir la responsabilitat patrimonial a les administracions?

Els procediments de responsabilitat patrimonial de les Administracions Públiques els poden iniciar les mateixes administracions, d’ofici o bé a instància de les persones afectades, mitjançant una reclamació dels interessats.

Si no recau resolució expressa es podrà entendre desestimada la sol·licitud d’indemnització .

És molt important saber que  el dret a reclamar prescriu a l’any de produït el fet o l’ acte que motivi la indemnització o de manifestar el seu efecte lesiu .

En el cas de danys , de caràcter físic o psíquic , a les persones el termini començarà a computar-se des de la curació o la determinació de l’abast de les seqüeles .

L’administració inicia d’ofici el procediment per indemnitzar

Quan l’òrgan competent, per iniciar el procediment de responsabilitat patrimonial, entengui que s’han produït lesions en els béns i drets dels particulars en els termes que preveu la llei haurà d’iniciar el procediment corresponent per tal d’indemnitzar al particular o particulars afectats.

Per fer-ho sempre cal  l’ acord de l’òrgan competent , adoptat bé per pròpia iniciativa , bé com a conseqüència d’ordre superior, petició raonada d’altres òrgans o per denúncia .

Aquest acord s’haurà de notificar als particulars presumptament lesionats , concedint-los un termini de set dies perquè aportin les al·legacions , documents o informació estimin convenient per a defensar els seus drets i perquè proposin totes les  proves que considerin  pertinents per al reconeixement d’aquests drets.

Aquest procediment, iniciat d’oficis, s’instruirà encara que els particulars presumptament lesionats no es personin en el termini establert .

S’ha de tenir en compte que la petició raonada d’altres òrgans per a la iniciació d’ofici del procediment ha d’especificar la lesió produïda en una persona o grup de persones , la seva relació de causalitat amb el funcionament del servei públic , la seva avaluació econòmica si fos possible , i el moment en què la lesió efectivament es va produir.

El particular o particulars afectats inicien el procediment

Per iniciar el procediment de reclamació de danys patrimonials caldrà presentar una sol·licitud on hi consti:

a) Nom i cognoms de l’interessat i , si escau , de la persona que el representi , així com la identificació del mitjà preferent o del lloc que s’assenyali a efectes de notificacions .

b ) Fets , raons i petició en què es concreti , amb tota claredat , la sol · licitud .

S’hauran d’especificar les lesions produïdes , la presumpta relació de causalitat entre aquestes i el funcionament del servei públic , l’avaluació econòmica de la responsabilitat patrimonial , si fos possible , i el moment en què la lesió efectivament es va produir, i anirà acompanyada de les al·legacions , documents i informacions que s’estimin oportuns i de la proposició de prova , concretant els mitjans de què pretengui valer-se el reclamant .

c ) Lloc i data .

d) Signatura del sol · licitant o acreditació de l’autenticitat de la seva voluntat expressada per qualsevol mitjà .

e) Òrgan, centre o unitat administrativa a la qual s’adreça .

Com funcionarà el procediment?

Hi ha dos possibles procediments, un de general i un d’abreujat que és més ràpid.

El procediment abreujat

El procediment abreujat s’adopta quan  a la vista de les actuacions , documents i informacions del procediment general , l’òrgan instructor entengui que són inequívoques la relació de causalitat entre la lesió i el funcionament del servei públic , la valoració del dany i el càlcul de la quantia de la indemnització.

En aquests casos tant evidents, es podrà acordar d’ofici la suspensió del procediment general i la inici d’un procediment abreujat.

En notificar als interessats l’ acord d’iniciació del procediment abreujat se’ls facilitarà una relació dels documents que consten en el procediment , per tal que puguin obtenir còpia dels que estimin convenients , i se’ls concedirà un termini màxim de cinc dies per formular al·legacions i presentar els documents i justificacions que estimin pertinents .

Durant el termini indicat , tant l’òrgan instructor com el lesionat podrà acordar proposar la terminació convencional del procediment fixant els termes d’una proposta d’acord indemnitzatori .

Conclòs el tràmit d’audiència , en el termini de cinc dies l’òrgan instructor proposarà , si s’escau, que se sol·liciti dictamen preceptiu que s’ha d’emetre en el termini de deu dies .

Rebut , si escau , el dictamen o transcorregut el termini per a emetre’l , l’òrgan competent resoldrà el procediment o sotmetrà la proposta d’acord per a la seva formalització per l’interessat i per l’òrgan administratiu competent per a subscriure .

Si el dictamen a què es refereix l’article anterior discrepa de la proposta de resolució o de la proposta de terminació convencional , l’òrgan competent per resoldre ha d’acordar l’aixecament de la suspensió del procediment general i la remissió de totes les actuacions a l’òrgan competent per a la seva instrucció , notificant a l’interessat.

Transcorreguts trenta dies des de la iniciació del procediment sense que s’hi hagi dictat resolució , s’hagi formalitzat acord o s’hagi aixecat la suspensió del procediment general es pot entendre que la resolució és contrària a la indemnització del particular .

El procediment general

Actes d’instrucció .

Els actes d’instrucció necessaris per a la determinació , coneixement i comprovació de les dades en virtut dels quals s’hagi de pronunciar la resolució , es realitzaran per l’òrgan que tramiti el procediment , de conformitat amb el capítol III del títol VI de la Llei de Règim Jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú

Acord indemnitzatori .

En qualsevol moment del procediment anterior al tràmit d’audiència , l’òrgan competent , a proposta de l’instructor , podrà acordar amb l’interessat la terminació convencional del procediment mitjançant acord indemnitzatori . Si l’interessat manifesta la seva conformitat amb els termes de la proposta d’acord, se seguiran els tràmits previstos en els articles 12 i 13 d’aquest Reglament .

Pràctica de proves .

En el termini de trenta dies s’han de practicar totes les proves que hagin estat declarades pertinents . L’òrgan instructor només podrà rebutjar les proves proposades pels interessats quan siguin manifestament improcedents o innecessàries , mitjançant una resolució motivada .

Quan sigui necessari , l’instructor , a petició dels interessats , podrà decidir l’obertura d’un període extraordinari de prova .

Informes .

L’òrgan competent per a la instrucció del procediment pot sol·licitar els informes que consideri necessaris per a resoldre .

En tot cas , se sol·licitarà informe al servei el funcionament hagi ocasionat la presumpta lesió indemnitzable .

Els informes s’han d’emetre en el termini de deu dies , llevat que l’òrgan instructor , atenent les característiques de l’informe sol · licitat o del propi procediment , sol · liciti l’emissió en un termini menor o major , sense que en aquest últim cas pugui excedir d’un mes .

Audiència .

Instruït el procediment, i immediatament abans de redactar la proposta de resolució , s’ha de posar aquell de manifest a l’interessat , excepte en el que afecti les informacions i dades a què es refereix l’article 37.5 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del procediment administratiu comú

En notificar als interessats la iniciació del tràmit se’ls facilitarà una relació dels documents que consten en el procediment , per tal que puguin obtenir còpia dels que estimin convenients , i concedirà un termini no inferior a deu dies ni superior a quinze per formular al · legacions i presentar els documents i justificacions que estimin pertinents .

Durant el termini del tràmit d’audiència, ho hagi fet o no amb anterioritat , l’interessat podrà proposar a l’òrgan instructor la terminació convencional del procediment fixant els termes definitius de l’acord indemnitzatori que estaria disposat a subscriure amb l’Administració pública corresponent .

En els procediments iniciats d’ ofici , quan l’interessat no es personi en tràmit del procediment , i no ho fa en el d’audiència , l’instructor proposarà que es dicti resolució declarant l’arxiu provisional de les actuacions , sense entrar en el fons de l’assumpte . Tal arxiu esdevindrà definitiu quan hagi transcorregut el termini de prescripció de la reclamació , llevat que l’interessat es personi en el procediment dins del termini .

Dictamen .

Conclòs el tràmit d’audiència , en el termini de deu dies , l’òrgan instructor proposarà que es demani , quan sigui preceptiu d’acord amb el que estableix la Llei Orgànica del Consell d’Estat , el dictamen d’aquest òrgan consultiu o , si escau , l’òrgan consultiu de la comunitat autònoma .

A Catalunya, d’acord amb l’article  86 de la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya i l’article 8.3.a) de la Llei 5/2005, de 2 de maig, de la Comissió Jurídica Assessora , el dictamen l’ha d’emetre  la Comissió Jurídica “És preceptiu el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora sobre els expedients de l’Administració de la Generalitat o de l’Administració local referents a les matèries següents: Reclamacions de responsabilitat patrimonial de les administracions públiques la quantia de les quals sigui igual o superior a 50.000 euros”.

A aquest efecte , ha de remetre a l’òrgan competent per demanar- totes les actuacions en el procediment , així com una proposta de resolució que s’ajustarà al que disposa l’article 13 d’aquest Reglament o , si s’escau , la proposta d’acord pel qual es podria acabar convencionalment el procediment .

Se sol · licitarà que el dictamen es pronunciï sobre l’existència o no de relació de causalitat entre el funcionament del servei públic i la lesió produïda i , si escau , sobre la valoració del dany causat i la quantia i mode de la indemnització , considerant els criteris que preveu la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del procediment administratiu comú

El dictamen s’emetrà en un termini màxim de dos mesos .

Terminació .

En el termini de vint dies des de la recepció , si escau , del dictamen o , quan aquest no sigui preceptiu , des de la conclusió del tràmit d’audiència , l’òrgan competent ha de resoldre o sotmetre la proposta d’acord per a la seva formalització per l’interessat i per l’òrgan administratiu competent per a subscriure . Quan no es considera procedent formalitzar la proposta de terminació convencional , l’òrgan competent ha de resoldre en els termes que preveu l’ apartat següent .

La resolució es pronunciarà , necessàriament , sobre l’existència o no de la relació de causalitat entre el funcionament del servei públic i la lesió produïda i , si escau , sobre la valoració del dany causat i la quantia de la indemnització , explicitant els criteris utilitzats per al seu càlcul . La resolució s’ha d’ajustar , en tot cas , al que preveu l’article 89 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del procediment administratiu comú

Transcorreguts sis mesos des que es va iniciar el procediment , o el termini que resulti d’ afegir-los un període extraordinari de prova , de conformitat amb l’article 9 d’aquest Reglament , sense que hagi recaigut resolució expressa o , si escau , s’hagi formalitzat l’acord , podrà entendre que la resolució és contrària a la indemnització del particular .

NORMATIVA REGULADORA DE LA RESPONSABILITAT PATRIMONIAL

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Les persones consumidores i la Indemnització per danys i perjudicis

El nostre dret a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que patim com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis de consum.

La Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya  -LCCC- estableix en el seu article 124 què:

1. Les persones consumidores tenen dret, d’acord amb el que estableix la normativa aplicable, a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que pateixin com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis.

2. La Generalitat ha d’adoptar les mesures adequades per a afavorir la reparació i la indemnització de danys i perjudicis a les persones consumidores.

3. Els danys derivats de la prestació d’un servei públic estan sotmesos a les regles aplicables sobre responsabilitat patrimonial de l’Administració.

En el dret del consum, un dany, és produeix a una persona consumidora o usuària, quan aquesta  pateix un fet que li suposa un cost, ja sigui econòmic, físic o emocional.

En aquesta situació tenim una víctima que pateix el dany, la persona consumidora o usuària i un causant que provoca el dany, l’empresa que fabrica o  comercialitza un producte o presta un servei .

Com veieu, el Codi de Consum ens indica que les persones consumidores tenim dret a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que patim com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis, en el marc de la normativa aplicable, pel que sempre haurem d’estar, en l’àmbit del dret civil, al que indiqui el Codi Civil espanyol i la normativa sectorial específica que s’hagi d’aplicar i en el cas del dret del consum públic, al que s’estableix en el Decret 151/2013, de 9 d’abril, sobre la potestat sancionadora en matèria de consum i sobre el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis –DPSC-.

Començarem per analitzar les solucions que ofereix la normativa civil

La responsabilitat contractual i la responsabilitat extracontractual

L’article 1089 del Codi civil Espanyol –CC- ens diu que les obligacions neixen de la llei, dels contractes i quasicontractes, i dels actes i omissions il·lícits o en què hi hagi qualsevol gènere de culpa o negligència.

Si l’obligació ja existia, l’article  1101 CC ens diu que “Queden subjectes a la indemnització dels danys i perjudicis causats els qui en el compliment de les seves obligacions incorrin en dol, negligència o morositat, i els qui de qualsevol altra manera contravenen al tenor d’aquelles”.

I encara que no hi hagi obligació prèvia,  l’article  1902 del CC estableix que: “El qui per acció o omissió causa dany a algú altre, si hi intervé culpa o negligència, resta obligat a reparar el dany causat”.

Normalment, entre la persona consumidora o usuària hi ha una relació contractual amb l’empresa que ven o presta el servei, per aquest motiu, sovint parlem de responsabilitat contractual (art 1101 CC quan hi ha una obligació prèvia entre les parts).

Ara bé, la persona consumidora o usuària també pot patir un dany ocasionat per alguna qüestió que no era objecte del contracte, però que hi pot estar relacionat. En aquest cas, tenim també una responsabilitat extracontractual (art 1902 CC quan  no hi ha obligació prèvia entre les parts).

Produït aquest dany, el causant ha de procedir a indemnitzar a la víctima, pel que es garanteix una compensació per aquesta persona consumidora en particular, però a més,  l’empresa, coneixedora d’aquesta responsabilitat, normalment prendrà mesures per evitar el risc que es produeixi l’accident, per tant, la responsabilitat estimula la prevenció dels  riscs i això també contribueix a la protecció dels interessos generals de les persones consumidores.

Quan hi ha responsabilitat i obligació d’indemnitzar?

Tenim dos tipus de responsabilitat, la responsabilitat per culpa i la responsabilitat objectiva.

La responsabilitat per culpa

Què és la culpa o la negligència?

La culpa és allò que fa responsable a una persona pels seus actes, malgrat no voler causar el dany, perquè si ho hagués volgut fer ja estaríem parlant d’una intenció de causar dany, del que es diu una actitud dolosa i quan hi ha dol, llavors, en alguns casos,  ja no només parlem d’indemnitzacions, sinó que ja parlem de delictes.

L’article 10 del Codi Penal Espanyol –CP- ens diu que són delictes o faltes les accions i omissions doloses o imprudents penades per la llei.

Aquesta actuació per accions o omissions doloses també genera el dret a ser indemnitzat per danys i perjudicis, tal i com assenyala l’article  109 del -CP- quan  ens diu que l’execució d’un fet descrit per la llei com a delicte o falta obliga a reparar, en els termes que preveuen les lleis, els danys i perjudicis que ha causat .

El límit entre la culpa i el dol, el tenim en la imprudència.

Diem que una persona és imprudent, quan malgrat no haver volgut cometre un fet, en té la culpa del resultat i aquesta culpa o bé pot ser conscient, en el sentit que es reconeix el perill de la situació però es confia que no comportarà cap risc, o bé  inconscient,  quan no es reconeix el perill i per tant no s’adverteix  cap possibilitat de risc.

  • La Imprudència és greu quan suposa la infracció de normes de cura o diligència elementals, les que respectaria qualsevol persona mitjana o fins i tot la persona menys curosa o diligent.
  • La Imprudència és  lleu quan suposa la infracció de normes de cura o diligència no tant elementals, les que respectaria una persona curosa.

De moment però ens quedem en la idea de la causació d’un dany per la culpa o la negligència, sense voler-ho fer, però fent-ho malament, o dit d’una altra manera, fent-ho sense complir amb els estàndards aplicables en la regulació del sector que es tracti.

L’article 1104 Codi Civil Espanyol –CC- especifica que la culpa o negligència del deutor consisteix en l’omissió d’aquella diligència que exigeix la naturalesa de l’obligació i correspon a les circumstàncies de les persones, del temps i del lloc.

Quan l’obligació no expressa la diligència que s’ha de prestar en el seu compliment, s’exigeix la que correspondria a un bon pare de família.

Tots els comerciants i comerciantes i els prestadors i prestadores de serveis han d’actuar amb un determinat grau de professionalitat. Aquesta exigència de “saber fer” és el que en el món jurídic s’anomena “lex artis”.

A tota persona professional, dins del seu camp de treball, se li pressuposa aquesta “lex artis”. Per aquest motius, les persones professionals sanitàries han d’actuar d’acord amb un nivell determinat de coneixement i han de prendre les decisions d’acord amb aquests coneixements, tal i com també ho han de fer les persones de l’àmbit del dret, els professionals que es dediquen al manteniment de vehicles, els fabricants de productes, els professionals de la construcció, etc.

Aquest és el grau de diligència o de saber fer que s’exigeix a comerciants i prestadors de serveis per garantir la seguretat de les persones consumidores i usuàries.

L’article  122-2 del LCCC estableix que “Els qui produeixin, importin, distribueixin, manipulin o comercialitzin béns i serveis, en llur qualitat de professionals, tenen l’obligació de subministrar béns o prestar serveis segurs i, en conseqüència, han d’actuar amb diligència per a evitar la posada al mercat de béns i serveis insegurs…”

Les diferents responsabilitats dels fabricants, dels distribuïdors i dels establiments que venen o presten serveis ja va ser analitzada a l’article  “El codi de consum i els aspectes de seguretat i de responsabilitat empresarial” i a l’article “Seguretat de serveis i productes de consum”.

Com provar la culpa o negligència?

Si volem ser indemnitzats i ens dirigim a la via judicial, l’article 217.2  de la Llei d’Enjudiciament Civil –LEC- ens diu que: “ Correspon a l’actor i al demandat reconvinent la càrrega de provar la certesa dels fets dels quals es desprengui ordinàriament, segons les normes jurídiques aplicables, l’efecte jurídic corresponent a les pretensions de la demanda i de la reconvenció”.

En aquests casos, quan es vol provar la culpa o negligència, ho hauria de provar la persona consumidora, però la jurisprudència del Tribunal Suprem ho ha matisat en alguns casos i actualment s’està utilitzant el que es coneix com a teoria del risc, on hi ha una “inversió de la càrrega de la prova”, pel que si es produeix un dany, es pressuposa que la conducta ha estat negligent i és l’empresa la que ha de provar que va actuar diligentment.

Això només s’aplica quan el demandat ha creat un risc, que s’ha materialitzat en la víctima i n’ha tret un benefici econòmic.

Aquesta inversió de la càrrega de la prova no s’aplica mai als danys causats en les prestacions sanitàries.

En tot cas, cal:

  • Què l’empresa hagi realitzat alguna acció que hagi contribuït a la causació del dany o que no hagi realitzat alguna acció (omissió) que hagués pogut evitar o minimitzar el dany.
  • Què hi hagi una relació causal entre la conducta de l’empresa i el dany produït.
  • Què existeixi culpa o negligència.
  • La responsabilitat objectiva

En aquest tipus de responsabilitat no cal ni culpa ni negligència, n’hi ha prou que hi hagi un dany i que es pugui relacionar amb la conducta del causant.

Aquí la víctima no ha de provar doncs la culpa o negligència sinó que només s’ha de provar el nexe causal entre el fet i el dany sofert.

El Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries, estableix en el seu article  131, que el Govern, amb  l’audiència prèvia dels interessats i de les associacions de consumidors i usuaris, pot establir un sistema d’assegurança obligatòria de responsabilitat civil derivada dels danys causats per béns o serveis defectuosos i un fons de garantia que cobreixi, totalment o parcialment, els danys consistents en mort, intoxicació i lesions personals.

En aquest sentit, algunes activitats empresarials han de disposar d’aquestes assegurances obligatòries per cobrir aquestes responsabilitats si bé, sempre es recomanable contractar l’assegurança de responsabilitat civil, encara que no sigui de caràcter obligatori.

L’article 1107 CC ens diu que els danys i perjudicis de què respon el deutor de bona fe són els previstos o els que s’han pogut preveure en el moment de constituir-se l’obligació i que són conseqüència necessària de la falta de compliment.

En cas de dol el deutor ha de respondre de tots els que, coneguts, derivin de la falta de compliment de l’obligació i a més, l’article 1102 CC ens diu que la responsabilitat procedent del dol és exigible en totes les obligacions i la renúncia de l’acció per fer-la efectiva és nul·la.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.