Arxiu del Bloc

Consum responsable de jocs d’atzar on-line

Existeixen certes diferències entre els  jocs d’atzar com ara les loteries i els jocs d’atzar amb màquines o també els que es juguen on-line, perquè mentre que els primers la persona usuària té una  actitud més passiva i el que es busca és guanyar diners, en els jocs on-line hi ha una actitud activa que busca una distracció semblant a la que proporcionen alguns videojocs, però es clar, mentre que els vídeo jocs són espais lúdics on podem experimentar en situacions controlades, en els jocs d’atzar on-line, no hi ha simulació, perquè els diners que s’hi juguen les persones és real i les conseqüències poden ser desastroses, tant des d’un punt de vist de la salut com de l’economia familiar.

Entrevista de Mataró Audiovisual, sobre educació per a un consum responsable de jocs d’atzar online, en una experiència pilot dissenyada i realitzada pel Servei de Polítiques de consum de la Diputació de Barcelona i que s’ha realitzat a la ciutat de Mataró. (l’entrevista comença al minut 13.29 i finalitza al minut 22.50)

Enllaç a l’entrevista al programa “Mataró al dia” realitzada el 14 de novembre de 2018

Quins efectes poden arribar a tenir els jocs d’atzar on-line en la salut de les persones?

Quan una persona passa de ser una jugador, que el que busca en el joc és diversió, amb independència  que pugui guanyar o perdre i comença a jugar per intentar guanyar de forma addictiva, això afecta la seva vida personal, perquè va perdent el control de la seva voluntat i cada cop es veu més dependent del joc. En aquest moment la persona pateix una ludopatia, la persona veu afectada la seva capacitat per poder-se autocontrolar i se sent incapaç d’ajornar l’impuls o el desig per jugar i la seva economia familiar es pot veure greument afectada, amb el que les relacions d’amistat i familiars també es poden deteriorar i tot això pot implicar una alteració de la conducta presentant símptomes de desmotivació, tristesa, irritabilitat,ansietat, aïllament, mala alimentació, falta de son i en general una pèrdua de benestar físic i emocional.

 

Quan una persona o el seu entorn detecta que necessita ajuda perquè és molt probable que estigui patint una addicció, es pot adreçar al seu metge de capçalera i li pot exposar els dubtes que tingui, per tant, en primer lloc caldrà que s’adreci al seu centre d’atenció primària (CAP).

El metge o metgessa de família farà la valoració inicial i decidirà quines pautes cal seguir i si ho considera necessari derivarà a la persona al seu centre de salut mental o centre d’atenció a les drogodependències, on la podran ajudar i, si és necessari, li podran proposar participar en algun programa especialitzat en joc patològic i altres addiccions comportamentals.

Si voleu podeu obtenir més informació en aquest enllaç del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Doncs si sabem que els jocs d’atzar ens poden portar a les portes d’un trastorn mental perquè s’autoritza aquest tipus de servei per part de l’Estat?

Doncs perquè estem en un sistema que contempla com a pilars la llibertat d’empresa i la llibertat personal.

 

Totes les empreses poden oferir serveis i les persones són lliures de consumir-los o no, a excepció dels casos en que el problema es fa tant gran que arribem a la incapacitació de la persona i en certa manera li restringim la seva llibertat, i en la meva opinió crec que  això s’hagués pogut evitar amb una regulació més restrictiva.

Però a banda d’aquest model  liberal de societat, hem de recordar que estem en un estat social i aquesta clàusula justifica certa intervenció dels poders estatals.

Si voleu ampliar la informació sobre el marc legal dels jocs d’atzar podeu consultar un article que vaig escriure en aquest mateix bloc “La protecció de les persones consumidores i el joc“, però en aquesta ocasió m’agradaria analitzar una mica més l’àmbit dels jocs d’atzar i les seves implicacions psicològiques.

Què fan doncs les administracions públiques per prevenir que aquests serveis no tinguin efectes perjudicials per a la salut de les persones que els consumeixen?

S’actua des de tres àmbits:

  1. L’educació per a un consum responsable de jocs d’atzar on-line: Per una banda, s’estableix que l’administració pública doni informació a les persones consumidores perquè aquestes tinguin elements crítics que els permeti actuar de forma responsable, sense intercedir en les seves decisions finals, però aportant elements de judici crític i reflexiu.
  2. Codis de conducta de les empreses de joc on-line: Per altra banda, obliguen a les empreses a actuar de forma responsable dins del mercat, aplicant codis de conducta.
  3. Regulació de les conductes del mercat: Finalment és prohibeixen certes conductes que podrien posar en situació de risc a les persones consumidores, especialment als col·lectius més vulnerables i en aquest sentit, hi ha una tutela i una inspecció amb possible aplicació d’un règim sancionador.

L’educació per a un consum responsable de jocs d’atzar on-line

En aquest espai d’educació és on l’administració pública fa la seva funció educadora i informativa, per tal d’empoderar a les persones consumidores, que són les que al final, hauran d’actuar de forma diligent.

Els missatges bàsic que es donen a les persones consumidores o les qüestions que hem de tenir en compte quan decidim jugar són les següents:
S’ha de jugar per diversió no per guanyar. Hem de ser conscients que és probable que perdem i es bo participar en aquests jocs acompanyats d’altres persones que ens puguin fer reflexionar.
Cal plantejar-se jugar una quantitat determinada de diners i un temps determinat. Sinó fixem això i comencem a perdre és possible que de forma inconscient comencem a invertir més diners i temps en intentar recuperar els nostres diners i en aquest moments ja no s’està participant d’una distracció sinó que ens trobem en un estat d’ansietat que ens arrossega.
És pot sol·licitar a les empreses que limitin les quantitats que es poden jugar, de forma diària, setmanal o mensual i també es pot sol·licitar l’autoexclusió com a jugador a la plataforma.
La quantitat de diners que destinem al jocs han de ser pensats com a distracció, per tant, no poden sortir mai de les nostres despeses fixes i menys ens hem de plantejar demanar-los en préstec a familiar o amics ni a entitats financeres ni als establiments de joc.

Codis de conducta de les empreses de joc on-line

L’altre instrument preventiu és el d’obligar a les empreses a realitzar pràctiques de joc responsable que consisteixen en:

  • Disposar de la corresponent llicència per realitzar l’activitat.
  • Tenir tots els sistemes tecnològics dels jocs on-line homologats davant les autoritats pertinents (Comissió Nacional del joc).
  • Donar informació en tot moment de la identitat de l’operador de joc i en especial en el cas de reclamacions o possibles infraccions, s’ha de facilitar la identitat del personal que interactuï amb els participants.
  • Cal proporcionar al públic la informació necessària perquè pugui fer una selecció conscient de les seves activitats de joc, promocionant actituds de joc moderat, no compulsiu i responsable.
  • No deixar jugar a persones menors d’edat o a les persones incloses en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc o en el Registre de Persones Vinculades a Operadors de Joc. Ara bé, cal tenir en compte que per poder jugar l’usuari/a s’ha de registrar i facilitar les seves dades, que en ocasions són falses i en aquests casos, la responsabilitat no és de l’empresa a no ser que es faci evident la falsedat de les dades. És per aquest motiu que hi ha un percentatge de menors que juguen on-line, encara que ara hi ha un instrument oficial per fer les verificacions, el “Servicio Web de Verificación de Jugadores de la DIRECCIÓN GENERAL DE ORDENACIÓN DEL JUEGO”.
  • No concedir préstecs ni qualsevol altra modalitat de crèdit o assistència financera als participants.
  • Donar a conèixer el preu de la partida de què es tracti.
  • Permetre jugar lliurement, sense coaccions o amenaces provinents d’altres jugadors o de qualsevol altra tercera persona
  • Donar informació en qualsevol moment l’import que ha jugat o apostat, així com en el cas de disposar d’un compte d’usuari oberta en l’operador de joc, a conèixer el saldo de la mateixa.

Regulació de les conductes del mercat

Una de les conductes més problemàtiques fa referència a una publicitat inadequada en matèria de jocs d’atzar.

Aquí són d’aplicació la Llei 34/1988, de 11 de novembre, general de publicitat i la Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual, però aquestes normatives no són suficients per protegir a les persones consumidores dels joc d’atzar on-line.

A banda d’això hi ha un codi de conducta voluntari que les empreses poden adoptar i que un cop adoptat, esdevé d’obligat compliment i és sancionable com si es tractes d’una norma legal.

Aquest codi d’autoregulació es pot consultar al següent enllaç extern a AUTOCONTROL.

Però des da fa més d’un any s’està tramitant al Congrés dels Diputats el ” PROYECTO DE REAL DECRETO DE COMUNICACIONES COMERCIALES DE LAS ACTIVIDADES DE JUEGO Y DE JUEGO RESPONSABLE” que suposarà certes millores.

Les novetats més importants

S’estableix en els principis de  responsabilitat social i es diu que:
1. Les comunicacions comercials seran fetes amb sentit de la responsabilitat social, sense menyscabar ni banalitzar la complexitat de l’activitat de joc ni els seus potencials efectes perjudicials sobre les persones, i ha de respectar la dignitat humana i els drets i llibertats constitucionalment reconeguts.
2. Es consideren contràries al principi de responsabilitat social, en particular, les comunicacions comercials que:
a) incitin a actituds o comportaments antisocials o violents de qualsevol tipus, discriminatoris de persones, o humiliants o vexatoris per a aquestes.
b) associïn, vinculin, representin o relacionin de manera positiva o atractiva les activitats de joc amb activitats o conductes il·lícites, així com amb aquelles que donin lloc a danys econòmics, socials o emocionals.
c) desacreditin a les persones que no juguen o atorguin una superioritat social a aquelles que juguen.
d) Incloguin missatges que desvaloritzin l’esforç en comparació amb el joc.

 

S’estableix el principi de joc responsable que implica que: El disseny i difusió de les comunicacions comercials perseguirà l’equilibri entre la promoció del joc com a activitat d’oci i entreteniment i la necessària protecció de consumidors enfront dels riscos d’aquesta activitat.

Es consideren contràries al principi de joc responsable, en particular, les comunicacions comercials que:
a) incitin a la pràctica irreflexiva o compulsiva del joc o a l’adopció de comportaments de risc, o bé presentin els anteriors patrons de joc com pràctiques estimulants o atractives.
b) Presentin ofertes de préstecs als participants en el joc.
c) suggereixin que el joc pot ser una solució o una alternativa a problemes personals, professionals o financers.
d) associïn, vinculin o relacionin les activitats de joc amb idees o comportaments que expressin èxit personal, familiar, social o professional.
e) Indueixin a error sobre la possibilitat de resultar premiat o suggereixin que la repetició del joc augmenta la probabilitat de guanyar.
f) suggereixin que l’habilitat o l’experiència del jugador eliminarà el atzar que depèn el premi o els guanys, o apel·lin als coneixements, perseverança, competitivitat, instint o emocions del jugador, o al seu domini de la plataforma d’apostes de l’operador, com a elements determinants de l’èxit en l’activitat de joc.
g) Associïn a la reversibilitat de les decisions de jugar o apostar com a element limitador del risc.
h) Es dirigeixin específicament a persones que s’hagin autoprohibit o autoexclòs.
i) Presentin o assimilen l’activitat de joc com una activitat econòmica o d’inversió financera.
Missatge d’advertència “juga amb responsabilitat”
Les comunicacions comercials inclouran el missatge “Juga amb responsabilitat”. Quan es tracti de comunicacions en suports estàtics, aquest missatge figurarà clarament visible. Si es tracta de suports dinàmics o audiovisuals, el missatge ha d’aparèixer a la finalització de la mateixa, de manera oral o escrita, durant com a mínim dos segons, i ha de permetre la presentació del missatge seva correcta percepció.
En el cas de serveis de comunicació audiovisual radiofònica, el missatge “Juga amb responsabilitat” haurà d’aparèixer, almenys, en una de cada tres comunicacions comercials realitzades de manera successiva per un mateix operador, sense perjudici del que estableix per al cas dels concursos.
Personatges famosos
Únicament serà admissible l’aparició de persones o personatges de rellevància o notorietat pública en les comunicacions comercials o l’al·lusió a aquests personatges en aquesta comunicació comercial, quan:
a) Els mateixos haguessin adquirit rellevància o notorietat pública precisament a conseqüència de la pròpia comunicació comercial.
b) En la resta de casos, quan els mateixos protagonitzin de forma directa, amb la seva veu i, si escau, imatge, el missatge “Juga amb responsabilitat” en la pròpia comunicació comercial i, addicionalment, en ella no es faci una associació directa entre l’activitat de joc i l’èxit professional, rellevància o notorietat d’aquells.
En el cas que en la comunicació comercial figurin diverses persones o personatges de rellevància o notorietat pública, resultarà suficient amb que almenys un d’ells protagonitzi el missatge.

El principi  de protecció de menors aplicat a la publicitat

Les comunicacions comercials no podran anar dirigides directament o indirectament als menors d’edat ni destinades a la persuasió o incitació al joc d’aquells.

Es consideren contràries al principi de protecció de menors, en particular, les comunicació comercials que:
a) incitin directament o indirectament a menors d’edat a la pràctica del joc, per si mateixos o mitjançant terceres persones.
b) Resultin, pel seu contingut o disseny, racional i objectivament aptes per atreure l’atenció o l’interès particular dels menors d’edat.
c) explotin l’especial relació de confiança que els menors d’edat dipositen en els seus pares, professors, o altres persones.
d) Utilitzin la imatge, veu o altres característiques inherents als menors d’edat o persones caracteritzades per semblar menors d’edat.
e) Presentin la pràctica del joc com un senyal de maduresa o indicativa del pas a l’edat adulta.
f) Es difonguin o s’emplacen en mitjans, programes o suports, qualsevol que aquests siguin, destinats específica o principalment a menors d’edat.
g) S’insereixin en pàgines web o al costat de vincles de pàgines web dirigits específica o principalment a menors d’edat.
h) Es difonguin o s’emplacen en l’interior o exterior de sales o altres espais públics, quan en els mateixos es desenvolupin projeccions d’obres cinematogràfiques o representacions teatrals o musicals destinats específica o principalment a menors d’edat.
 
i) Es difonguin o s’emplacen en l’interior o exterior d’estadis, sales o recintes esportius, quan en els mateixos es celebrin esdeveniments o competicions la participació estigui restringida en exclusiva a menors d’edat.
j) Es refereixin a apostes sobre esdeveniments la participació estigui restringida en exclusiva a menors d’edat.
En patrocinis i en relació als menors cal tenir en compte que:
L’emissió o difusió del patrocini no podrà incitar o interpel·lar expressament a la participació del públic en activitats o modalitats de joc.
No s’utilitzarà la imatge de marca, nom comercial, denominació social, material o missatges promocionals del patrocinador en esdeveniments, béns o serveis dissenyats per a menors d’edat o destinats principalment a ells.
No és admissible el patrocini d’activitats, esdeveniments esportius, o retransmissions dels mateixos, dirigits específicament o la participació estigui restringida en exclusiva a menors d’edat.
L’emissió o difusió del patrocini haurà de contemplar les limitacions horàries següents:
En els serveis de comunicació audiovisual televisiva, les comunicacions comercials relatives a apostes únicament es poden emetre entre les 22:00 hores i les 6:00 hores del dia següent.
Durant les retransmissions en directe per qualsevol mitjà d’esdeveniments esportius, hípics o qualssevol altres de naturalesa competitiva es podran emetre comunicacions comercials d’apostes, des del seu inici fins al final, inclosos els descansos i interrupcions reglamentaris, sempre que, la  retransmissió tingui lloc en qualsevol moment fora de les franges horàries de protecció reforçada.

Precaucions genèriques que han d’adoptar les persones consumidores al jugar on-line

Quan juguem on-line estem realitzant una contractació electrònica i hem de ser conscients que els contractes celebrats per via electrònica produeixen tots els efectes previstos per l’ordenament jurídic, quan concorrin el consentiment i els altres requisits necessaris per a la seva validesa.

Per tant, són d’aplicació totes les normatives protectores dels drets de les persones consumidores, especialment per la informació preceptiva i la claredat i correcció de les clàusules contractuals, perquè  cal recordar que estem davant d’un contracte d’adhesió i per tant davant d’unes clàusules generals de contractació i algunes d’elles podrien ser considerades abusives.

Cal tenir en compte que al jugar on-line, igual que ens passa quan comprem productes o serveis, tenim els mateixos riscos que en el cas del comerç electrònic i per tant cal prendre les mateixes precaucions.

  • Qui hi ha al darrera de la pàgina web o l’app que estem utilitzant?
  • On està ubicada la seva seu?
  • com podrem reclamar?
  • Com es pot denunciar?
  • Quines són les condicions contractuals del joc? Quines clàusules s’apliquen i quins són els meus drets?
  • Quins sistemes de pagament haig d’utilitzar per jugar amb seguretat?

Cal saber el nom de l’empresa, les seves dades fiscals i la seva raó social. Això és bàsic si ens calgués reclamar i ens permet saber si és una empresa nacional o estrangera i per tant el marc normatiu que s’aplica. Penseu que no a totes les pàgines web de jocs d’atzar s’aplica la normativa estatal, perquè cada país té les seves lleis, encara que si les pàgines s’adrecen al públic espanyol, podem aplicar certs aspectes de protecció de la normativa espanyola.

També ens cal saber si es tracta d’aplicacions homologades i si els sistemes de pagament són segurs, per evitar facilitar les nostres dades personals i de les nostres targetes de crèdit per evitar estafes.

Recordem que l’article 5.2 de la Llei 34/2002, de 11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic, estableix que la normativa també s’aplica en els jocs d’atzar on-line i per tant:.

El  prestador del servei ha de proporcionar almenys la següent informació:
a) Les característiques del servei que es va a proporcionar.
b) Les funcions que efectuaran els programes informàtics que es descarreguin, incloent el número de telèfon que es marcarà.
c) El procediment per donar fi a la connexió de tarifació addicional, incloent una explicació del moment concret en què es produirà aquesta finalitat.

 

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Anuncis

Els diferents models de convivència i els drets en el lloguer d’habitatges

La crisis econòmica ha impactat molt fort en la nostra societat i lluny del que diuen els governs, és molt difícil que les persones joves es puguin  independitzar de les seves famílies,  en un mercat laboral amb sous depriments i un mercat de l’habitatge on els preus son prohibitius i les condicions dels lloguers són nefastes.

La crisi econòmica ho afecta tot, l’accés a l’habitatge però també les relacions convivencials de les famílies i per aquest motiu, en situacions tant traumàtiques, no és d’estranyar que  les relacions de parella i també les relacions d’amistat en puguin sortir perjudicades.

En aquest article m’agradaria analitzar una mica el context del lloguer dels habitatges i com afecta als membres de la unitat familiar o convivencial que figuren o no, com a persones titulars del contracte d’arrendament de l’habitatge.

Situacions importants a comentar

La Llei 29/1994, de 24 de novembre, d’arrendaments urbans -LAU- regula, pel que ara ens interessa analitzar, els següents aspectes:

  • Quin membre de la família o de la unitat de convivència és la persona titular del contracte? Article 37
  • Qui decideix la finalització del contracte de la família o de la unitat de convivència? Articles 11 i 12
  • Què passa quan hi ha separació o divorci dels cònjuges? Article 15
  • Què passa amb els membres de la família o de la unitat de convivència quan es mor l’arrendatari titular del contracte ? Article 16

Fem una ullada a cada una d’aquestes situacions per analitzar els drets de totes les parts implicades.

1. Quan un dels membres vol finalitzar el contracte. Què passa amb l’altre?

A l’hora de subscriure el contracte, pot passar que aquest hagi estat subscrit per les dues persones que formen la unitat familiar, però també el pot haver subscrit un de sol.

La llei estableix que l’arrendatari (qui figuri en el contracte) pot desistir del seu contracte d’arrendament, una vegada que hagin transcorregut almenys sis mesos, sempre que l’hi comuniqui a l’arrendador amb una antelació mínima de trenta dies.

També cal tenir molt present que les parts poden pactar en el contracte que, per al cas de desistiment, l’arrendatari hagi d’indemnitzar l’arrendador amb una quantitat equivalent a una mensualitat de la renda en vigor per cada any del contracte que resti per complir i els períodes de temps inferiors a l’any donen lloc a la part proporcional de la indemnització.

Per tant, hi ha una facultat de desistir del contracte i una possible indemnització a pagar, si el contracte finalitza abans del que s’havia estipulat, per això ens  interessa veure que passa quan el titular del contracte ha decidit desistir sense el consentiment de l’altre membres de la parella.

Quan hi ha notificació de desistiment a la part arrendadora

Si un dels cònjuges desisteix sense el consentiment de l’altre, però ho notifica a l’arrendador,  l’arrendament podrà continuar en el  benefici  del cònjuge que es quedi i per això, l’arrendador pot requerir el cònjuge de l’arrendatari perquè manifesti la seva voluntat al respecte.

Efectuat el requeriment, l’arrendament s’extingeix si el cònjuge no contesta en un termini de 15 dies a comptar d’aquell.

I en aquest cas, el cònjuge ha d’abonar la renda corresponent fins a l’extinció del contracte, si aquesta no estigués ja abonada.

Per tant, qui marxa pot pagar o no i sinó ho fa, serà el cònjuge que és  qui ho haurà de fer.

Quan no hi ha notificació de desistiment a la part arrendadora

Si l’arrendatari abandona l’habitatge sense manifestació expressa de desistiment o de no renovació a l’arrendador, l’arrendament pot continuar en benefici del cònjuge que convivia amb aquell sempre que en el termini d’un mes des de l’abandonament, l’arrendador rebi una notificació escrita del cònjuge manifestant la seva voluntat de ser arrendatari.

Si el contracte s’extingís per falta de notificació, el cònjuge queda obligat al pagament de la renda corresponent a aquest mes.

Per tant, si el cònjuge titular del contracte marxa és molt important que el cònjuge que queda a l’habitatge faci aquesta notificació en el termini màxim d’un mes.

I si no es tracta d’un matrimoni? Com queda l’altre membre de la parella?

El que hem comentat pels matrimonis  també és aplicable a favor de la persona que ha estat convivint amb l’arrendatari de manera permanent en anàloga relació d’afectivitat a la de cònjuge, amb independència de la seva orientació sexual, durant, almenys, els dos anys anteriors al desistiment o abandonament, llevat que hagin tingut descendència en comú, en aquest cas bastarà la mera convivència.

I si la relació no és de cònjuge però si de convivència afectiva de durada inferior als 2 anys?

Doncs en aquest cas no hi ha la protecció que estableix la LAU.

A Catalunya, l’article  234-1 de la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família estableix que dues persones que conviuen en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial es consideren parella estable en qualsevol dels casos següents:

  1. a) Si la convivència dura més de dos anys ininterromputs.
  2. b) Si durant la convivència, tenen un fill comú.
  3. c) Si formalitzen la relació en escriptura pública.

Per tant, si no es compleix el requisits dels dos anys, per acreditar ser parella estable, també es pot optar per formalitzar la relació en escriptura pública i regular mitjançant pactes el règim de convivència, tal i com s’estableix a l’article 234-3 de la mateixa llei.

A  l’escriptura de constitució de parella es declara la voluntat de constituir-se com a tal d’acord amb la llei catalana i s’assenyala el domicili familiar.

Per altra banda, la inscripció en el Registre que es va crear pel DECRET LLEI 3/2015, de 6 d’octubre, de modificació de la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relativa a la creació del Registre de parelles estables, que és voluntària, no té caràcter constitutiu i requereix el consentiment dels dos convivents en parella estable, pot servir també com a mitjà de prova.

Però tot això el que prova és l’existència de la parella de fet, però també cal poder acreditar els 2 anys, per poder gaudir dels drets que atorga la LAU.

Aquesta és la regulació que va introduir la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, però anteriorment ja hi havia un altre normativa que regulava les parelles estables i per aquest motiu, la “Disposició Transitòria Quarta” de la Llei, ens diu que el temps de convivència, entre persones del mateix o de diferent sexe, transcorregut abans de l’entrada en vigor d’aquesta llei, s’ha de tenir en compte als efectes del còmput dels dos anys que fixa l’article 234-1.a) del Codi civil i que les  disposicions del capítol IV del títol III del llibre segon del Codi civil s’apliquen a les parelles estables que, fins a l’entrada en vigor d’aquest llibre, es regien per la Llei 10/1998, del 15 de juliol, d’unions estables de parella.

2. I quan hi ha divorci o separació?

En un dels casos anteriors, parlàvem de que un dels membres del matrimoni volia finalitzar el contracte amb el desconeixement de l’altra part, però ara analitzem el cas del trencament de la relació matrimonial.

En els casos de separació judicial o divorci de l’arrendatari, el cònjuge no arrendatari pot continuar en l’ús de l’habitatge arrendat quan li és atribuït d’acord amb el que disposa la legislació civil que sigui aplicable. Per tant, cal una atribució de l’ús.

El cònjuge a qui s’hagi atribuït l’ús de l’habitatge arrendat de forma permanent o en un termini superior al termini que resti per complir del contracte d’arrendament, passarà a ser el titular del contracte.

El tràmit que cal fer en aquests casos és el de comunicar la voluntat del cònjuge, a qui se li ha atribuït l’habitatge,  de continuar en l’ús de l’habitatge en el termini de dos mesos des que va ser notificada la resolució judicial corresponent, acompanyant còpia de la resolució judicial o de la part de la mateixa que afecti el ús de l’habitatge.

3. I si el titular del contracte es mor?

Doncs compte, perquè no sempre ha la possibilitat de subrogar-se en el contracte, ja que en  arrendaments en què  la durada inicial sigui superior a tres anys, les parts poden pactar que no hi hagi dret de subrogació en cas de mort de l’arrendatari, quan aquest tingui lloc transcorreguts els tres primers anys de durada de l’arrendament, o que l’arrendament s’extingeixi als tres anys quan la mort s’hagués produït amb anterioritat.

Ara bé, quan no s’ha pactat, la llei preveu que algunes persones es puguin subrogar en el contracte, però caldrà vigilar, perquè l’arrendament s’extingeix si en el termini de tres mesos des de la mort de l’arrendatari l’arrendador no rep notificació per escrit del fet de la mort, amb certificat registral de defunció, i de la identitat del subrogat, indicant el seu parentiu amb el mort i oferint, si s’escau, un principi de prova que compleix els requisits legals per a subrogar-se.

Si l’extinció es produeix, tots els qui poden succeir l’arrendatari, llevat dels qui renuncien a la seva opció notificant-ho per escrit a l’arrendador en el termini del mes següent a la mort, queden solidàriament obligats al pagament de la renda d’aquests tres mesos.

Per tant, si l’arrendador rep en temps i forma diverses notificacions on els remitents sostinguin la seva condició de beneficiaris de la subrogació, l’arrendador pot considerar deutors solidaris de les obligacions pròpies de l’arrendatari, mentre mantinguin la seva pretensió de subrogar-se.

Si són diverses les persones que poden subrogar-se i es discuteixen per la subrogació, la llei estableix que  a falta d’acord unànime sobre qui d’ells serà el beneficiari de la subrogació, regeix  el següent ordre de prelació

  • a) El cònjuge.
  • b) La persona que ha estat convivint amb l’arrendatari de manera permanent en anàloga relació d’afectivitat a la de cònjuge
  • c) Els descendents.
  • d) Els ascendents.
  • e) Els germans.
  • f) Les persones diferents de les esmentades en les lletres anteriors que pateixin una minusvalidesa igual o superior al 65 per 100.

Llevat que els pares septuagenaris són preferits als descendents. Entre els descendents i entre els ascendents, tindrà preferència el més pròxim en grau, i entre els germans, el de doble vincle sobre el medi germà.

Els casos d’igualtat es resolen a favor de qui tingués una minusvalidesa igual o superior al 65 per 100; en defecte d’aquesta situació, de qui tingués més càrregues familiars i, en última instància, a favor del descendent de menor edat, l’ascendent de major edat o el germà més jove.

En el cas de ser el  cònjuge de l’arrendatari

Doncs en el cas de se el cònjuge arrendatari que al moment de la mort convisqués amb ell es pot subrogar en el contracte.

En el cas d’una persona que conviu amb relació d’afectivitat

Doncs la  persona que ha estat convivint amb l’arrendatari de manera permanent en anàloga relació d’afectivitat a la de cònjuge, amb independència de la seva orientació sexual, durant, almenys, els dos anys anteriors al moment de la mort, llevat que hagin tingut descendència en comú, en aquest cas bastarà la mera convivència, també es pot subrogar.

Els descendents de l’arrendatari

Els descendents de l’arrendatari que en el moment de la seva mort estan subjectes a la seva pàtria potestat o tutela, o haguessin conviscut habitualment amb ell durant els dos anys precedents també es poden subrogar en el contracte.

Els ascendents de l’arrendatari

Els ascendents de l’arrendatari que haguessin conviscut habitualment amb ell durant els dos anys precedents a la seva mort també es poden subrogar.

Els germans de l’arrendatari

Els germans de l’arrendatari que haguessin conviscut habitualment amb ell durant els dos anys precedents a la seva mort també es poden subrogar.

Familiars que pateixin una minusvalidesa

Les persones que pateixin una minusvalidesa igual o superior al 65 per 100, sempre que tinguin una relació de parentiu fins al tercer grau col·lateral amb l’arrendatari i hagin conviscut amb aquest durant els dos anys anteriors al defunció, també es poden subrogar.

I en els casos d’ajuda mútua?

El Títol IV de la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família ens diu en el seu article  240-1 que dues o més persones que conviuen en un mateix habitatge habitual i que comparteixen, sense contraprestació i amb voluntat de permanència i d’ajuda mútua, les despeses comunes o el treball domèstic, o ambdues coses, constitueixen una relació de convivència d’ajuda mútua, que es regeix pels acords que hagin estipulat o, si no n’hi ha, pel que estableix aquest títol.

Els requisits que cal complir per constituir una relació convivencial d’ajuda mútua són que les persones siguin majors  d’edat unides per vincles de parentiu en línia col·lateral sense límit de grau i les que tenen relacions de simple amistat o companyonia, sempre que no estiguin unides per un vincle matrimonial o formin una parella estable amb una altra persona amb la qual convisquin, sent el  nombre màxim de convivents, si no són parents, de quatre persones.

Per tant, un grup de persones per simple amistat podria constituir-se en una relació convivencial, mitjançant escriptura pública, a partir de la qual tenen plena efectivitat, o pel transcurs d’un període de dos anys de convivència.

L’article  240-4 de la Llei 25/2010 estableix que els convivents poden regular vàlidament, amb llibertat de forma, les relacions personals i patrimonials, i els drets i deures respectius durant la convivència, sempre que aquests acords no perjudiquin terceres persones.

En particular, hom pot acordar la contribució igual o desigual a les despeses comunes i, fins i tot, que el treball domèstic i la càrrega econòmica sigui assumida íntegrament per algun dels convivents.

En previsió d’una ruptura, els convivents poden pactar sobre els efectes de l’extinció de la relació convivencial d’ajuda mútua.

Pel que ara ens interessa, l’article  240-6 de la Llei 25/2010 regula els efectes de l’extinció de les relacions de convivència respecte a l’habitatge.

En el cas d’habitatges de propietat, si l’extinció de les relacions de convivència es produeix en vida de tots els convivents, els que no siguin titulars de l’habitatge l’han d’abandonar en el termini de tres mesos. Si l’extinció de les relacions de convivència es produeix per defunció del propietari de l’habitatge, els convivents el poden continuar ocupant durant 6 mesos, llevat que hagin pactat una altra cosa.

En el cas dels lloguers, si la persona morta era arrendatària de l’habitatge, els convivents tenen dret a subrogar-se en la titularitat de l’arrendament pel termini d’ 1 any, o pel temps que manqui per a l’expiració del contracte, si és inferior. Amb aquesta finalitat, els convivents ho han de notificar a l’arrendador, en el termini de 3 mesos des de la mort de l’arrendatari.

4.Contractes a nom de dues o més persones

L’article 37 de la Llei 29/1994, de 24 de novembre, d’arrendaments urbans ens diu que en el contracte d’arrendament hi ha de constar  la identitat dels contractants, la identificació de la finca arrendada, la durada pactada, la renda inicial del contracte i les altres clàusules que les parts han acordat lliurement.

En aquest cas, parlem de diversos contractants que ni són matrimoni, ni parella estable ni relació convivencial.

L’article 1254 del Codi civil Espanyol estableix que el  contracte existeix des que una o més persones consenten a obligar-se, respecte a una altra o unes altres, a donar alguna cosa o a prestar algun servei.

Per tant, en els contractes hi poden haver-hi un o més arrendadors i un o més arrendataris, però d’acord amb l’article  1257 del CC “Els contractes només produeixen efectes entre les parts que els atorguen i els seus hereus; llevat del cas, pel que fa als hereus, en què els drets i les obligacions que procedeixen del contracte no siguin transmissibles, o per la seva naturalesa, o per pacte, o per disposició de la llei. Si el contracte conté alguna estipulació en favor d’un tercer, aquest en pot exigir el compliment, sempre que n’hagi fet saber l’acceptació a la persona obligada abans que aquella hagi estat revocada”.

Suposem que una persona formalitza el contracte de lloguer  i posteriorment decideix compartir despeses i permet que una altra persona vagi a viure a l’habitatge.

Què passaria si la persona o algunes de les persones que figuren com a titulars del contracte de lloguer marxen de l’habitatge?

Doncs que el titular del contracte de lloguer és la persona que pot decidir lliurament desistir del contracte i que la persona que es quedaria a l’habitatge ho faria sense cap títol que l’emparés i per tant no tindria cap dels drets que he comentat abans, doncs en aquests casos hi ha una alteració de les condicions del contracte i l’arrendador pot decidir finalitzar el contracte o si les parts de la relació que es queden, es posen d’acord, podrien fer-ne un de nou. Ara bé, això sempre que se li hagi comunicat al arrendador que han marxat alguns dels arrendataris.

Si marxen alguns dels arrendataris i no se li comunica a l’arrendador, tots junts segueixen sent parts d’aquest contracte i per tant, l’arrendador els hi pot exigir a tots, el compliment de totes les obligacions.

Això és rellevant pel arrendataris que han abandonat l’habitatge, perquè en cas de problemes en la conservació de l’habitatge, danys causats a tercers, impagaments de rendes, etc, totes les parts que figuren al contracte en respondran de forma solidària.

Això vol dir que si qui es queda a l’habitatge no paga la renda, l’arrendador pot anar contra qualsevol de les persones que figurin en el contracte, encara que ja no hi visquin, no cal que li demani a cada una de les parts el que els hi correspondria, com passaria si fos una obligació mancomunada, on la renda es dividiria en tantes parts com arrendataris.

Malgrat que l’arrendatari que pagui la totalitat del deute a l’arrendador, després, pot reclamar-lo a cada una de les parts que figuraven com arrendatàries al contracte, de moment ja ho haurà hagut de pagar ell o ella, perquè l’arrendador pot mirar quina de les parts és la més solvent.

En definitiva. Si les parts es disgreguen i volen sortir del contracte de lloguer, millor finalitzar el contracte i fer-ne un de nou, si es pot arribar a un acord amb l’arrendador.

5. L’ús d’habitació i els pisos compartits

Cessió del contracte a una altra persona

S’ha de tenir en compte que la Llei 29/1994, de 24 de novembre, d’arrendaments urbans -LAU, estableix en el seu article 8.1 que l’arrendatari no pot cedir el contracte sense el consentiment escrit de l’arrendador.

Per tant, abans de res, cal que el contracte original d’arrendament especifiqui que es pot subarrendar l’habitatge en la seva totalitat, sinó no és pot fer.

En aquests casos, si l’arrendatari està autoritzat per fer-ho, el nou subarrendatari se subroga en la posició del cedent davant l’arrendador.

Lloguer d’habitació

Per altra banda, i pel que fa a l’ús d’habitació, el mateix article 8, en el seu apartat segon, estableix que l’habitatge arrendat només es pot subarrendar de manera parcial i amb el consentiment escrit previ de l’arrendador i per tant cal verificar que existeix aquesta autorització.

En aquests casos el  subarrendament s’ha de regir pel que disposa la LAU per a l’arrendament quan el subarrentadari destini la part de la finca subarrendada al seu ús com habitatge. Només si no es dóna aquesta condició d’habitage, s’ha de regir pel pacte entre les parts.

És molt important recordar que el dret del subarrendatari s’extingeix, en tot cas, quan ho faci el de l’arrendatari que va subarrendar i que el preu del subarrendament no pot excedir, en cap cas, el que correspongui a l’arrendament. Per tant, compte amb la data del contracte principal !!

Contracte de dret d’ús d’habitatge o habitació

En aquest tipus de contractes no s’aplica la Llei 29/1994, de 24 de novembre, d’arrendaments urbans -LAU-, sinó el Codi Civil Espanyol i la  Llei 5/2006, de 10 de maig, del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals, en els seus articles 562-2 al 562-8 .

Dret d’ús d’habitatge

Mitjançant el dret d’ús, els usuaris poden posseir i utilitzar un bé aliè de la manera que estableix el títol de constitució o, si no n’hi ha, de manera suficient per a atendre llurs necessitats i les dels qui hi convisquin.

Pel que ara ens interessa, quan el dret d’ús fa referència a l’habitatge, l’ús d’un habitatge s’estén a la totalitat d’aquest i comprèn el de les dependències i els drets annexos.

Dret d’ús d’habitació

Mitjançant el dret d’habitació, l’habitacionista té el dret d’ocupar les dependències i els annexos d’un habitatge que s’assenyalen en el títol de constitució o, si no hi ha aquesta indicació, els que calen per a atendre les necessitats d’habitatge dels titulars i de les persones que hi conviuen, encara que el nombre d’aquestes augmenti després de la constitució. Aquest dret solament es pot constituir a favor de persones físiques.

Pel que fa a les despeses, són a càrrec de l’habitacionista les de l’habitatge que siguin individualitzables i que derivin de la utilització que en fa, i també les despeses corresponents als serveis que hi hagi instal·lat o contractat.

Durada dels contractes d’ús i d’habitació

El dret d’ús o d’habitació constituït a favor d’una persona física es presumeix vitalici, però la seva durada es pot pactar en el títol de constitució, sense les limitacions que fixa la LAU.

L’article 562-3 estableix que els drets d’ús i d’habitació es poden constituir a favor de diverses persones, simultàniament o successivament, però, en aquest darrer cas, solament si es tracta de persones vives en el moment en què es constitueixen. Cal tenir en compte que el dret d’ús o d’habitació s’extingeix a la mort del darrer titular.

Els drets d’ús i habitació s’extingeixen per resolució judicial en cas d’exercici greument contrari a la naturalesa del bé, i l’usuari o l’habitacionista responen dels danys causats davant els propietaris, que poden sol·licitar a l’autoritat judicial que adopti les mesures necessàries per a preservar els béns, inclosa llur administració judicial.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Els SMS que ens envia l’operadora al creuar les fronteres tenen naturalesa contractual

S’ha parlat molt durant aquest últim any sobre el “Roaming” i sobre el canvi de normativa que estableix que  les persones consumidores  ja poden utilitzar el seu telèfon  mòbil, tant pel que fa a veu com a dades, a l’estranger, utilitzant altres empreses de telecomunicacions, ubicades en la zona geogràfica que visiten, sense que  tinguin cap contracte formalitzat amb aquestes terceres empreses.

Gràcies a això, ens podem desplaçar amb el nostre telèfon sense necessitat de fer cap més tràmit perquè són les mateixes operadores de telefonia les que estableixen acords de roaming o de trucades internacionals i de dades mòbils entre elles.

Fins aquí tot bé, però encara ens queda aclarir una part molt important de la nostra relació contractual amb la nostra operadora i per això ens hem de preguntar si cal fer alguna cosa extra, a banda d’haver signat el contracte original, per poder gaudir d’aquest servei o si la seva activació és automàtica.

Podríem continuar preguntant-nos si hi ha diferents modalitats que cal escollir cada cop que viatgem, si existeix un període de carència per activar el servei internacional o  si sempre està actiu, quines tarifes s’apliquen al viatjar fora de la UE, etc…

On trobarem la resposta a aquestes preguntes. Què en diu la llei de tot això?

En primer lloc mirem si aquestes  qüestions es regulen a la Ley 9/2014, de 9 de mayo, General de Telecomunicaciones –LGC- , concretament als seus articles 53 i 54.

El contracte

L’article 53.1.b) de la LGC estableix que abans de la subscripció d’un contracte entre els usuaris finals i els operadors que explotin xarxes o prestin serveis de comunicacions electròniques disponibles al públic, els operadors han de proporcionar als usuaris finals, la informació específica sobre els preus i les tarifes aplicables, amb els conceptes i els detalls que s’estableixin mitjançant un reial decret, que en aquest cas és el Real Decreto 899/2009, de 22 de mayo, por el que se aprueba la carta de derechos del usuario de los servicios de comunicaciones electrónicas-CDUCE-.

L’article 12.1 de la CDUCE estableix que abans de contractar, els operadors de comunicacions electròniques han de posar a disposició de l’usuari final de forma clara, comprensible i adaptada a les circumstàncies la informació veraç, eficaç, suficient i transparent sobre les característiques del contracte, en particular sobre les seves condicions jurídiques i econòmiques i dels serveis objecte del contracte.

Per altra banda, també estableix que els operadors de serveis de comunicacions electròniques han de publicar les seves condicions generals de contractació en un lloc fàcilment accessible de la seva pàgina d’Internet.

També han de facilitar les condicions per escrit, si ho sol·licita un usuari final, que no ha de respondre a cap despesa per rebre-les, i informar-ne al telèfon d’atenció al públic, que ha de tenir el cost màxim del preu ordinari del servei de telecomunicacions sense recàrrec.

La informació

L’article  54.3.a) de la LGC estableix que mitjançant un reial decret, s’han de regular les condicions per garantir que els operadors de xarxes públiques de comunicacions electròniques o serveis de comunicacions electròniques disponibles al públic ofereixin als abonats informació sobre les tarifes aplicables amb relació a qualsevol número o servei subjectes a condicions de preus específiques, pel que fa a cadascuna de les categories de serveis, i es pot exigir que aquesta informació es faciliti immediatament abans d’efectuar les trucades.

L’article 12.2.b) de la CDUCE estableix que  els operadors que prestin el servei telefònic disponible al públic han de facilitar, la informació següent en relació amb el servei telefònic disponible al públic que presten:
1r Descripció dels serveis oferts, indicant tots els conceptes que s’inclouen a la quota d’alta, a la quota d’abonament i en altres quotes de facturació periòdica.
2n Tarifes generals, que incloguin la quota d’accés i tot tipus de quota d’utilització i manteniment, amb inclusió d’informació detallada sobre reduccions i tarifes especials i modulades.

 Així doncs, d’acord amb el marc normatiu que hem assenyalat,  les respostes a la preguntes que  ens hem plantejat inicialment sembla que les hauríem de trobar en el contracte amb la nostra operadora, donat que és aquí on ens hauran hagut d’informar prèviament  de tots els tipus de tarifes que ens seran aplicables.

Aquí s’especificarà si el servei s’activarà de forma automàtica o no al creuar les fronteres, en sortir de la xarxa telefònica nacional que tenim contractada, pel que és molt important fixar-se en el contracte i en la informació que hi hagi en el lloc web oficial de la nostra operadora.

A més, cal tenir en compte que en ocasions s’ofereixen diferents plans de preus, segons la zona on es vol viatjar, i malgrat que hi hagi prevista una activació automàtica, pot ser que trobem una oferta millor.

Però això no és ben bé així i ara veurem que la itinerància implica una  immediatesa que requereix informació i contractacions molt ràpides, pel que hem d’estar alerta com ens informem i com utilitzem aquesta informació que no ens arriba en forma de contracte, sinó en forma de SMS.

He rebut un SMS al creuar la frontera. Té valor contractual?

Des de fa temps, al creuar les fronteres ens arriben SMS al nostre mòbil que ens indiquen que si utilitzem el mòbil, estem contractant amb altres operadores i ens informa de les condicions contractuals, però hi ha casos en que els correus SMS passen desapercebuts o ne se’ls hi fa cas i si tenim problemes amb les tarifes, ens preguntem… És  suficient el missatge SMS que es rep al creuar la frontera on s’indiquen les noves condicions, perquè ens puguin aplicar unes tarifes que no hem contractat?

Doncs en principi, sembla que amb aquests SMS  es compliria amb el principi d’informació abans de realitzar les trucades, que hem dit que exigeix la Ley 9/2014, de 9 de mayo, General de Telecomunicaciones, si s’informés correctament de la quota d’accés i tots els tipus de quotes d’utilització dels serveis, però… Com s’acceptaria el contracte? Per un ús tàcit dels serveis? Pensem que hi ha sistemes que s’activen tot just la xarxa detecta la presència del telèfon mòbil a la zona i en aquests casos, malgrat no fer-ne ús, ja estaria contractant uns serveis no sol·licitats i no utilitzats, obligant a ser una persona consumidora molt diligent, que hauria de preveure la desconnexió de dades una estona abans d’entrar a la nova zona geogràfica, on hi hauria la nova operadora estrangera.

Aquesta és una de les problemàtiques amb les que ens trobem als serveis públics de consum, quan una persona consumidora veu que ha viatjat a un país fora de la UE i que se l’hi ha activitat de forma automàtica un servei del qual potser ha estat informat, però que no ha estat sol·licitat ni utilitzat.

Què diu la normativa que regula el roaming per països de la UE i la itinerància fora de la UE ?

La normativa d’aplicació en aquest cas, és el  Reglamento (UE) 2015/2120 del Parlamento Europeo y del Consejo, de 25 de noviembre de 2015, por el que se establecen medidas en relación con el acceso a una internet abierta y se modifica la Directiva 2002/22/CE relativa al servicio universal y los derechos de los usuarios en relación con las redes y los servicios de comunicaciones electrónicas y el Reglamento (UE) nº 531/2012 relativo a la itinerancia en las redes públicas de comunicaciones móviles en la Unión. I l’article clau és el 14 d’aquesta norma, que estableix, en el seu apartat primer, que:

Per advertir als clients itinerants que estaran subjectes a tarifes d’itinerància quan efectuïn o rebin una trucada o quan enviïn un missatge SMS, i tret que el client hagi notificat al proveïdor d’itinerància que no desitja aquest servei, cada proveïdor d’itinerància facilitarà automàticament al client, mitjançant un servei de missatges, sense demores injustificades i de manera gratuïta, quan aquest entri en un Estat membre diferent del del seu proveïdor nacional, informació bàsica personalitzada sobre les tarifes d’itinerància (IVA inclòs) aplicables a la realització o recepció de trucades i a l’enviament de missatges SMS per aquest client en l’Estat membre visitat.
Aquesta informació bàsica personalitzada sobre el preu s’expressarà en la moneda de la factura d’origen expedida pel proveïdor nacional del client i inclourà informació sobri:
a) tota política d’utilització raonable a la qual està subjecte el client itinerant dins de la Unió i els recàrrecs que poden aplicar-se per depassar aquesta política d’utilització raonable; i
b) qualsevol recàrrec aplicat

Aquestes obligacions no es poden aplicar si el telèfon mòbil no disposés de la funcionalitat SMS…

Però ara ja estem informats i informades i per tant, subjectes a aquestes condicions comunicades, però a més hem de ser conscients/es que tenim els següents drets:

La persona consumidora estarà facultada per sol·licitar i rebre gratuïtament, independentment del lloc de la Unió en què es trobi, mitjançant una trucada vocal mòbil o per SMS, informació personalitzada addicional sobre les tarifes d’itinerància aplicables a la xarxa visitada a les trucades de veu i SMS, així com informació sobre les mesures de transparència aplicables. Aquesta sol·licitud s’ha de fer a un número de telèfon gratuït designat a aquest efecte pel proveïdor d’itinerància. 
Les persones consumidores tenen dret a que els proveïdors d’itinerància els hi facilitin al moment d’abonar-se una informació completa sobre les tarifes d’itinerància aplicables i  informació actualitzada sobre les tarifes d’itinerància cada vegada que es produeixi una modificació de les mateixes.
Les persones consumidores tenen dret a que els proveïdors d’itinerància enviïn posteriorment un recordatori a intervals raonables a tots els clients que hagin optat per una altra tarifa.
Les persones consumidores tenen dret a que els proveïdors d’itinerància els hi facilitin informació sobre la manera d’evitar la itinerància involuntària a les regions frontereres. Els proveïdors d’itinerància adoptaran mesures raonables per protegir als seus clients enfront del pagament de tarifes d’itinerància per l’ús involuntari de serveis d’itinerància quan es trobin en el seu Estat membre d’origen.

Pel que fa a la informació, també cal tenir en compte que l’article 15 del Reglament 531/2012, estableix que:

Abans i després de la conclusió del contracte, els proveïdors d’itinerància vetllaran per que els seus clients itinerants estiguin adequadament informats de les tarifes aplicables al seu ús dels serveis itinerants de dades regulades de manera que facilitin la comprensió pels clients de les conseqüències financeres de tal ús i els permetin vigilar i controlar les seves despeses en els serveis itinerants de dades regulades.
Quan escaigui, els proveïdors d’itinerància informaran als seus clients, abans de la conclusió d’un contracte i posteriorment de manera periòdica, sobre el risc que es deriva de les connexions i les descàrregues automàtiques i descontrolades de dades en itinerància. Així mateix, els proveïdors d’itinerància notificaran als seus clients, gratuïtament i de manera clara i fàcilment comprensible com evitar aquestes connexions automàtiques de dades en itinerància, amb la finalitat d’evitar el consum descontrolat de serveis itinerants de dades.
El proveïdor d’itinerància informarà al client itinerant mitjançant un missatge automàtic que està utilitzant serveis regulats d’itinerància de dades i li facilitarà informació bàsica personalitzada sobri sobre les tarifes i els recàrrecs (en la moneda de la factura d’origen expedida pel proveïdor nacional del client) per la prestació de serveis regulats d’itinerància de dades a aquest client itinerant en l’Estat membre considerat, excepte si el client hagués notificat al proveïdor d’itinerància que no desitja tal informació.
Aquesta informació bàsica personalitzada sobre el preu inclourà informació sobre:
a) la política d’utilització raonable a la qual està subjecte el client itinerant dins de la Unió i els recàrrecs que poden aplicar-se per depassar aquesta política d’utilització raonable; i
b) qualsevol recàrrec aplicat de conformitat amb l’article 6 quater.
La informació s’enviarà al dispositiu mòbil del client itinerant, per exemple mitjançant un missatge SMS, per correu electrònic o obrint una finestra emergent en el seu dispositiu mòbil, cada vegada que aquest client entri en un Estat membre diferent del  seu proveïdor nacional i iniciï per primera vegada un servei itinerant de dades en aquest Estat membre. S’enviarà gratuïtament, al moment en què el client itinerant iniciï un servei itinerant de dades regulat, per un mitjà adequat per facilitar la seva recepció i fàcil comprensió.
El client que hagi notificat al seu proveïdor d’itinerància que no desitja la informació automàtica sobre tarifes tindrà dret a exigir-li, a qualsevol moment i amb caràcter gratuït, que li torni a prestar el servei.

Així doncs, cal ser curosos amb les informacions que rebem per SMS de les operadores, perquè un cop verificat que s’ha notificat i rebut el missatge, aquest té contingut contractual.

I fora dels països de la UE?

Doncs l’article 15.6 en concordança amb l’article 15.2 del mateix Reglament 531/2012, estableix que aquesta informació que es rep per SMS també és aplicable en els serveis de dades itinerants prestats per operadores que utilitzin les persones consumidores quan es desplacin fora de la Unió Europea.

En aquests casos no s’apliquen les tarifes del roaming, però si la manera d’informar de les condicions contractuals.

Precaucions amb les tarifes que ens apliquen

D’acord amb l’article 6 bis del Reglament 531/2012 , a partir del 15 de juny de 2017 els proveïdors d’itinerància van deixar d’aplicar cap recàrrec respecte del preu de trucades nacionals als clients itinerants en qualsevol Estat membre per qualsevol trucada itinerant regulada efectuada o rebuda, per qualsevol missatge SMS itinerant regulat enviat ni per qualsevol servei regulat d’itinerància de dades utilitzat, incloent missatges MMS, ni tampoc cap recàrrec general a fi de permetre la utilització a l’estranger de l’equip terminal o servei.

En aquest sentit, es va fixar una “utilització raonable” dels serveis a l’estranger, a fi d’evitar que els clients itinerants utilitzessin  de forma abusiva o anòmala els serveis regulats d’itinerància al detall, per exemple emprant aquest tipus de serveis en un altre Estat membre diferent del seu proveïdor nacional per a finalitats diferents dels viatges periòdics.

Tota política d’utilització raonable ha de permetre als clients del proveïdor d’itinerància consumir, al preu al detall nacional aplicable, els volums de serveis regulats d’itinerància al detall que corresponguin als seus respectius plans de tarifes.

Però  l’article  6 sexí, apartat tercer, del Reglament 531/2012, ens diu que les empreses proveïdores d’itinerància ens aplicaran automàticament aquestes condicions, però també poden oferir altres tarifes i en aquests casos han  de recordar a aquests usuaris itinerants la naturalesa dels avantatges d’itinerància que podrien perdre amb el canvi.

En tot cas, els  proveïdors d’itinerància s’han d’assegurar que el contracte inclogui qualsevol tipus de servei regulat d’itinerància i especifiqui les principals característiques del servei ofert, en particular:
a) el pla o els plans de tarifes específics i, per a cadascun dels plans de tarifes, els tipus de serveis que s’ofereixen, inclosos els volums de comunicacions;
b) qualsevol restricció que s’imposi al consum de serveis regulats d’itinerància al detall que s’ofereixen en el preu al detall nacional aplicable, indicant en particular dades quantitatives sobre com s’aplica la política d’utilització raonable en relació amb els paràmetres principals de tarificació, volum o uns altres del servei d’itinerància al detall regulat que es tracti.

Les proteccions en les despeses màximes

Dins de la Unió europea, tenim unes certes proteccions pel que fa a les facturacions màximes que ens poden generar, encara que s’hagi produït alguna anomalia a l’hora d’entendre o activar alguna de les tarifes.

En concret l’article 15 del estableix que:

El proveïdor d’itinerància haurà d’enviar una notificació quan s’aconsegueixi el volum total d’utilització raonable de consum del servei d’itinerància de dades regulat que s’hagi establert o qualsevol altre llindar d’utilització aplicable.
En la notificació s’indicarà el recàrrec que s’aplicarà al consum addicional de serveis regulats d’itinerància de dades pel client itinerant.
Tots els proveïdors d’itinerància hauran d’atorgar a tots els seus clients itinerants l’oportunitat d’optar voluntària i gratuïtament per un mecanisme que faciliti de manera oportuna informació sobre el consum acumulat, expressat en volum o en la divisa en què es facturi a aquests clients pels serveis regulats itinerants de dades, i que garanteixi que, si no intervé el consentiment explícit del client, la despesa acumulada en serveis regulats itinerants de dades al llarg d’un període establert, a exclusió dels missatges MMS facturats per unitats, no depassi un límit financer determinat.
A aquest efecte, el proveïdor d’itinerància posarà a disposició un o més límits financers màxims per a períodes determinats d’ús, amb la condició que el client sigui informat prèviament dels volums corresponents.
Un d’aquests límits (el límit financer per defecte) serà d’aproximadament 50 EUR per període de facturació mensual (sense IVA) i no podrà ser superior a aquest import.
Alternativament, el proveïdor d’itinerància podrà establir límits expressats en volum, amb la condició que el client sigui informat prèviament dels imports financers corresponents. A un d’aquests límits (el límit de volum per defecte) correspondrà un import financer d’aproximadament 50 EUR per període de facturació mensual (sense IVA) i no podrà ser superior a aquest import.
A més, el proveïdor d’itinerància podrà oferir als seus clients itinerants altres límits de volum amb límits financers màxims mensuals diferents, això és, superiors o inferiors.
El límit per defecte esmentat s’aplicarà a tots els clients que no hagin optat per un altre límit.
Tots els proveïdors d’itinerància vetllaran també perquè s’enviï una notificació apropiada al dispositiu mòbil del client itinerant, per exemple, mitjançant un missatge SMS, per correu electrònic o obrint una finestra emergent en el seu ordinador, quan els serveis itinerants de dades hagin aconseguit el 80 % del límit financer o de volum màxim acordat. 
D’altra banda, quan es depassi aquest límit financer o de volum, s’enviarà una notificació al dispositiu mòbil del client itinerant. Aquesta notificació indicarà el procediment que ha de seguir-se si el client desitja continuar amb la prestació d’aquests serveis i el cost de cada unitat addicional que es consuma. Si el client itinerant no respon tal com se li sol·licita en la notificació rebuda, el proveïdor d’itinerància deixarà immediatament de prestar i carregar en compte al client itinerant els serveis itinerants de dades regulades, a menys i fins que aquest sol·liciti la continuació o renovació de la prestació d’aquests serveis.
Quan un client itinerant sol·liciti acollir-se a un mecanisme de límit financer o de volum o retirar-se del mateix, el canvi es realitzarà el dia hàbil següent a la recepció de la sol·licitud, gratuïtament i sense condicions ni restriccions pel que fa a altres elements de l’abonament.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Alerta !! Talls en el subministrament elèctric per no facilitar a la companyia que realitzin el canvi del comptador

Últimament hem pogut veure o sentir  als mitjans de comunicació, notícies que ens informen que les empreses distribuïdores de l’electricitat, estan tallant el subministrament a les persones consumidores, per no haver facilitat al personal de l’empresa elèctrica,  l’accés al seu domicili, per tal de poder realitzar  el canvi del comptador “intel·ligent”.

La sorpresa  és majúscula quan bo i estar al corrent del pagament de totes les factures, aquestes persones  es queden sense electricitat, amb els problemes que això implica, especialment si a la família hi ha qui necessita cures especials, com pot passar amb les persones malaltes, gent gran, infants, etc.

Què està passant?

L’empresa distribuïdora ha de canviar obligatòriament  tots els comptadors antics per uns de nous que permetin la discriminació horària i la tele gestió i ho ha de fer abans del 31 de desembre de 2018.

Molts dels comptadors de les persones consumidores ja s’han anat substituint durant els últims anys i ara s’està fent els que queden.

D’acord amb la Disposició addicional primera, de l’Ordre ministerial ICT/3860/2007, de 28 de desembre, modificada per la disposició final segona de l’Ordre ETU/1282/2017, de 22 de desembre i per l’article únic de l’Ordre IET/290/2012, de 16 de febrer, es va estipular el  Pla de substitució dels comptadors de mesura de subministraments d’energia elèctrica amb una potència contractada de fins a 15 kW, que són els de les persones consumidores, i és va fixar que tots els comptadors hauran de ser substituïts per equips nous que permetin la discriminació horària i la tele gestió abans del 31 de desembre de 2018.

Com s’ha de fer el canvi de comptadors?

El punt quart, apartat c)  de la disposició addicional de l’Ordre ministerial ICT/3860/2007, de 28 de desembre, estableix que les empreses distribuïdores han de presentar a la comunitat Autònoma un pla d’instal·lació de comptadors on s’indiqui el procediment de comunicació a les persones consumidores de l’obligació de canviar els comptadors i de les opcions que tenen. En tot cas, s’ha de comunicar a les persones consumidores i a les empreses comercialitzadores, la data prevista de canvi de comptador amb una antelació mínima de 3 mesos.

L’article 14.5 del Real Decreto 1110/2007, de 24 de agosto, por el que se aprueba el Reglamento unificado de puntos de medida del sistema eléctrico preveu que en cas que l’equip sigui propietat del client, l’empresa distribuïdora ha de comunicar al client l’obligació de substituir l’equip segons els terminis establerts.

Transcorregudes dues notificacions sense que el client hagi expressat la voluntat de procedir a instal·lar pel seu compte l’equip, l’empresa distribuïdora ha d’instal·lar-lo, i facturar en aquest cas, a més dels drets de connexió vigents, el preu per reglament establert per al lloguer de l’equip.

I en  els casos en què el distribuïdor es vegi impossibilitat per instal·lar l’equip de mesura, pot suspendre el subministrament, d’acord amb el procediment que estableix l’article 85 del Reial decret 1955/2000, d’1 de desembre.

Quan i com es pot tallar el subministrament pel que fa a la substitució dels comptadors intel·ligents?

L’article 85 està previst per les situacions en que hi ha rebuts impagats, però d’acord amb l’article 14.5 del Real Decreto 1110/2007, de 24 de agosto, por el que se aprueba el Reglamento unificado de puntos de medida del sistema eléctrico , és el mateix procediment que s’ha de seguir pels casos en què  no s’ha pogut substituir el comptador intel·ligent.

Abans de suspendre el subministrament cal que l’empresa elèctrica distribuïdora hagi fet el següent:

Hagi requerit fefaentment, per carta certificada, burofax, etc, a la persona consumidora per tal que permeti realitzar el canvi de comptador, fixant dia i hora del canvi.
A aquests efectes, el requeriment s’ha de practicar mitjançant tramesa, a l’adreça que a efectes de comunicació figuri en el contracte de subministrament a tarifa, per qualsevol mitjà que permeti tenir constància de la recepció per l’interessat o el seu representant, així com de la data, la identitat i el contingut d’aquest, i l’empresa distribuïdora queda obligada a conservar a les seves mans l’acreditació de la notificació efectuada.
En cas de rebuig de la notificació, s’han d’especificar les circumstàncies de l’intent de notificació i el tràmit es considera efectuat.
La comunicació ha d’incloure el tràmit d’interrupció del subministrament per impossibilitat de canvi de comptador, i s’ha de precisar la data a partir de la qual s’interromprà si no es facilita el canvi  en una data anterior.
En cap cas es pot escollir, com a dia per a la interrupció, un dia festiu ni aquells que, per qualsevol motiu, no hi hagi servei d’atenció al client tant comercial com tècnica a efectes de la reposició del subministrament, ni en cap vigília dels dies en què es donin aquestes circumstàncies.
Efectuada la suspensió del subministrament, aquest ha de ser reposat com a màxim l’endemà amb  la instal·lació del comptador.

Persones consumidores vulnerables i talls de subministrament

És evident que ni per impagament ni per no poder fer un canvi de comptador es pot deixar sense subministrament elèctric a una persona que ho necessita, per això aquests subministres estan regulats a l’article 52.4 de la Llei 24/2013, de 26 de desembre, del sector elèctric i són una tipologia de subministraments sensibles i protegits, que  en  cap circumstància es poden suspendre, pel greu dany que ocasionarien a les persones afectades.

Però aquestes circumstàncies s’han d’haver posat en coneixement de les empreses distribuïdores i comercialitzadores, perquè en aquells subministraments d’àmbit domèstic en què hi hagi constància documental formalitzada per personal mèdic, que  indiqui que el subministrament d’energia elèctrica és imprescindible per a l’alimentació d’un equip mèdic que resulti indispensable per mantenir amb vida a una persona, és considera un servei essencial i no es pot interrompre.

També es pot  considerar un subministrament essencial  aquells on les persones consumidores tingui la condició de vulnerables severs acollits a tarifes d’últim recurs i que estiguin sent atesos, respecte a aquests subministraments, pels serveis socials de les administracions públiques competents per haver-se trobat, en atenció a la seva renda, en risc d’exclusió social.

Per tant, si us trobeu en aquesta situació, també és molt important que ho comuniqueu a la vostra empresa comercialitzadora i subministradora, acreditant-ho mitjançant document expedit pels serveis socials de l’administració pública que us estigui atenent, però en aquest cas, estem pensant especialment en evitar interrupcions del subministrament per impagament, però no per no facilitar el canvi de comptador.

Qui ha de pagar la reconnexió si s’ha suspès el subministrament per no facilitar el canvi de comptador?

Si l’empresa distribuïdora ha seguit correctament els procediments, advertint amb anterioritat la possibilitat de tall de subministrament i informant de les conseqüències de no facilitar el canvi de comptador, en aquests casos, i d’acord amb el que estableix l’article 88 del Reial decret 1955/2000, d’1 de desembre, que diu que les despeses que origini la suspensió del subministrament són a càrrec de l’empresa distribuïdora i la reconnexió del subministrament, en cas de tall justificat, és a càrrec del consumidor o subjecte qualificat, que ha d’abonar una quantitat equivalent al doble dels drets de connexió als usuaris vigents com a compensació per les despeses de desconnexió.

Què es pot fer si ens han tallat el subministrament sense seguir el procediment?

Si l’empresa distribuïdora no compleix amb els tràmits previstos a la normativa, abans de tallar el subministrament, pot estar cometent una infracció administrativa regulada a la Llei 24/2013, de 26 de desembre, del sector elèctric –LSE-.

L’article 64.31 de la LSE tipifica com a molt greu:

“La interrupció o suspensió del subministrament sense que donin els requisits legals o reglamentàriament establerts o fora dels supòsits previstos legalment o reglamentàriament”

i l’article 65.25 estableix com a infracció greu

“L’incompliment per part de les empreses distribuïdores i comercialitzadores d’electricitat de les obligacions de manteniment i correcte funcionament d’un servei d’atenció a les queixes, reclamacions, incidències en relació al servei contractat o ofert, sol·licituds d’informació sobre els aspectes relatius a la contractació i subministrament o comunicacions, que inclogui un servei d’atenció telefònica i número de telèfon, tots dos gratuïts, així com de l’aplicació de qualsevol de les mesures de protecció al consumidor d’acord amb el que estableix aquesta llei i la seva normativa de desenvolupament , especialment les relatives als consumidors vulnerables”.

L’autoritat competent a Catalunya és la Direcció General d’Energia, Mines i Seguretat Industrial, ubicada al Carrer de Pamplona, 113, 08018  Barcelona, Telèfon 93 484 94 00 amb horari de  registre de dilluns a divendres, de 9 a 14 h. En concret, ens hem d’adreçar a:

Secció d’Atenció a les Persones Usuàries, que té per funcions, segons la informació que facilita en el seu portal web:

  • Tramitar les queixes que presentin les persones usuàries relatives a discrepàncies sobre la dotació del subministrament elèctric (règim de connexions de servei elèctriques), el procés de facturació del subministrament, les interrupcions del servei elèctric i la manca de qualitat del producte.
  • Atendre les queixes de les persones usuàries del subministraments elèctric.
  • Efectuar el registre dels talls de subministrament elèctric programats a la demarcació de Barcelona.
  • Inspeccionar les instal·lacions d’equips de mesura en expedients de queixa del subministrament elèctric.
  • Elaborar les propostes de resolució, de mesures provisionals, i de sanció en expedients de queixa per la facturació del subministrament elèctric i altres tramitats per la Secció.
  • Gestionar la resolució de conflictes d’accés al mercat lliure dels usuaris.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal  com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. En cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Model de contracte de compravenda de vehicles usats entre particulars

En un article anterior del bloc ja vaig parlar sobre les Precaucions que caldria adoptar en el moment de comprar un cotxe de segona mà,  i relacionat amb aquell article, mirem ara com podria ser l’estructura bàsica d’un dels documents de compravenda de vehicles entre particulars.

 

A la ciutat de  _____________, a les __________ hores del dia XX de XXXXXX de XXXXX.

REUNITS

D’una part, En/Na._______________________________________, major d’edat, amb DNI número___________________, i amb domicili a  _____________________________________________, d’ara en endavant, LA PART VENEDORA.

D’una altra part, En/Na ____________________________________________, major d’edat, amb DNI número ________________, i amb domicili a ___________________________, CP ___________, d’ara en endavant LA PART  COMPRADORA.

INTERVENEN

Tots dos compareixents en el seu propi nom i interès, reconeixent-se mútua i recíprocament plena capacitat per contractar i obligar-se, i en virtut d’això

MANIFESTEN

PRIMER.- Que la PART VENEDORA és propietària i té el ple domini del vehicle usat marca ___________________________________, model ___________________________, amb número de bastidor _______________________________ i matrícula ______________________________, que al moment de la transmissió té realitzats _________________________Quilòmetres.

SEGON.- Que la PART COMPRADORA està interessada a adquirir el vehicle descrit a l’apartat anterior.

TERCER.- Que la PART COMPRADORA ha revisat l’estat del vehicle i ha estat informada per la PART VENEDORA dels elements i característiques del mateix. De la mateixa manera, la PART VENEDORA posa en coneixement del comprador les dades relatives a l’última ITV, permís de circulació i de l’impost municipal pagat corresponent a l’any en curs.

QUART.- Que ambdues parts acorden formalitzar el present contracte de compravenda de vehicle usat, que es regirà pels següents.

PACTES

PRIMER.- El preu del vehicle objecte de la compravenda s’estableix per un valor de _________________________ euros ( _____€), que s’abonaran mitjançant transferència bancària, immediatament després de formalitzar el canvi de titularitat del vehicle, en el número de compte titularitat de la PART VENEDORA, amb nº IBAN:_______________________ de  l’entitat bancària _________________________________________

SEGON.- La PART VENEDORA lliura en aquest acte, a la PART COMPRADORA el vehicle objecte del contracte, lliure de càrregues i gravàmens i al corrent de pagament de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM).

TERCER.- La PART COMPRADORA assumirà i es farà càrrec del pagament de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica, de les sancions o inspeccions tècniques que es produeixin a partir del lliurament del vehicle.

QUART.- La PART VENEDORA assumirà i es farà càrrec de totes aquelles responsabilitats que puguin derivar-se, anteriors al lliurament del vehicle, incloses les sancions i les despeses relatives a la cancel·lació de càrregues anteriors a la transmissió.

CINQUÈ.- La PART VENEDORA es compromet a comunicar a les autoritats oportunes el canvi de titularitat del vehicle objecte del contracte, incloent la companyia d’assegurances. En aquest sentit, ambdues parts acorden iniciar conjuntament el tràmit de canvi de titularitat davant un gestor administratiu. La PART VENEDORA es compromet a facilitar els diferents documents relatius al vehicle, així com a signar tots els documents que siguin necessaris perquè el vehicle quedi correctament inscrit a nom de la PART COMPRADORA, en els corresponents organismes públics.

SISÈ.- La PART COMPRADORA es farà càrrec del pagament de l’Impost de transmissió de béns patrimonials, i d’abonar les taxes davant la Direcció general de trànsit i de les despeses de gestoria, per al canvi de titularitat del vehicle usat objecte del contracte.

SETÈ.- Les parts assenyalen com a domicilis per a la pràctica de les notificacions necessàries per a l’execució del present contracte les que s’han assenyalat inicialment en la identificació dels contractants.

VUITÈ.- Per a qualsevol litigi que sorgeixi entre les parts, de la interpretació o compliment del present contracte, aquestes, amb expressa renúncia al fur que pogués correspondre’ls, se sotmetran als Jutjats i Tribunals de ___________________________________.

NOVÈ.- I en prova de conformitat i per deixar-ne constància als efectes oportuns, ambdues parts signen el present contracte de compravenda, per triplicat, en la data i lloc a dalt indicats (còpia part venedora, còpia part compradora, còpia gestoria).

EL/LA COMPRADOR/A:

DNI:

EL/LA VENEDOR/A:

DNI:

_______________________________________________________________________________________________________________

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

 Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Precaucions que cal adoptar en el moment de comprar un cotxe de segona mà

Comprar a particulars o a establiments comercials?

El primer que hem de recordar és que, només quan comprem un vehicle en un establiment comercial estem actuant com a persona consumidora i per tant és en aquests casos quan s’apliquen les normes protectores del dret del consum.

Article 59.1 Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries:

Són contractes amb consumidors i usuaris els realitzats entre un consumidor o un usuari i un empresari.

Què vol dir això? Doncs que si comprem a un establiment comercial ho estem fent a una empresa i nosaltres tenim la consideració legal de persona consumidora i entre d’altres, tenim dret a una garantia legal de 2 anys, que l’empresa pot arribar reduir fins a 1 any, però mai menys, perquè és irrenunciable i  a més serà una garantia total, que inclourà  peces i mà d’obra.

En canvi, si comprem entre particulars, ja no tenim una relació amb una empresa i estem fent una compra entre particulars. En aquests casos no s’aplica la normativa de protecció a les persones consumidores, sinó que s’aplica la normativa civil, que considera que les parts estan en igualtats de condicions i per tant, es permet pactar que no n’hi hagi garantia, perquè les parts i poden renunciar, o com a màxim operaran els 6 mesos per vicis ocults, que no tenen la mateixa cobertura que la garantia de consum.

En el cas de ser persona consumidora opera l’article 123.1 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries:

El venedor ha de respondre de les faltes de conformitat que es manifestin en un termini de dos anys des del lliurament. En els productes de segona mà, el venedor i el consumidor i usuari poden pactar un termini més curt, que no pot ser inferior a un any des del lliurament.

Llevat que hi hagi una prova en contra, es presumeix que les faltes de conformitat que es manifestin en els sis mesos posteriors al lliurament del producte, sigui nou o de segona mà, ja existien quan la cosa es va lliurar, excepte quan aquesta presumpció sigui incompatible amb la naturalesa del producte o l’índole de la falta de conformitat.

En el cas de comprar un cotxe com a particular opera l’article 1484 del Codi Civil Espanyol.

El venedor està obligat al sanejament pels defectes ocults que tingui la cosa venuda, si la fan impròpia per a l’ús a què se la destina, o si disminueixen de tal manera aquest ús que, si els hagués conegut el comprador, no l’hauria adquirit o hauria donat menys preu per ella; però no és responsable dels defectes manifestos o que estiguin a la vista, ni tampoc dels que no hi estiguin, si el comprador és un perit que, per ofici o professió, els havia de conèixer fàcilment.

En tot cas, d’acord amb l’article 1490 CC, hi ha un termini de sis mesos, a comptar del lliurament de la cosa venuda per realitzar les oportunes accions contra la persona venedora.

Empreses fantasmes

Quan comprem a un altre particular, si ho fem de forma conscient, sabent que no tenim garantia és un risc que podem córrer lliurement. El problema és quan pensem que comprem a una empresa i en realitat també estem comprant a una persona particular.

Això passa quan una empresa adquireix cotxes a particulars i els posa a la venda en el seu establiment comercial, però en realitat fa d’intermediari en la venda, sense que una o cap de les parts ho sàpiga.

Com ho fan? Doncs demanen la documentació a la persona que vol posar a la venda el seu vehicle i li fan signar els papers de canvi de nom i deixen en blanc la nova persona titular i la data de la transacció. Esperen a tenir una persona compradora que adquireixi el vehicle i fan els tràmits del canvi de nom.

Pel que fa a la garantia, com que en realitat és una venda entre particulars, el que fan és contractar una assegurança de garantia mecànica amb una empresa d’assegurances. Aquest document no és una garantia real, perquè només cobreix algunes peces i algunes reparacions i qui assumeix la responsabilitat no és l’empresa que ven els cotxes, sinó una asseguradora.

Posteriorment en lloc de pagar l’IVA, la persona compradora el que es fa és pagar l’Impost de Transmissions Patrimonials, en aquest cas entre dos persones particulars, que al ser de menor quantia dóna més marge comercial a l’establiment comercial,  perquè la part compradora es fixa en el preu final i no en els impostos i com que hem dit que l’empresa no ha d’assumir les reparacions, perquè ha contractat una assegurança de garantia mecànica, que també fa pagar, sense saber-ho a la persona compradora, doncs l’empresa té més guanys.

(Impost de transmissions patrimonials: El 5%, si la data de compravenda és posterior al 30 de juny de 2010)

En tots aquests casos les persones compradores estan molt menys protegides, a banda dels problemes que poden tenir amb el canvi de nom en el cas que hi hagin càrregues en el vehicle.

Per aquests motius, verifiqueu sempre que esteu comprant vehicles d’ocasió de les empreses comercials que els estan comercialitzant. La normativa de consum us protegirà molt més.

D’acord amb la informació que subministra l’Agència tributària al seu portal web, els diferents tipus d’IVA són els següents (l’iva de segona mà, normalment, també és del 21%):

Fiscalitat de la primera matriculació de vehicles a Península i Illes Balears IVA
Amb caràcter general Subjecte 21%
  • Regles especials:
  • vehicles per a persones amb mobilitat reduïda
  • vehicles automòbils matriculats a nom de persones amb discapacitat per al seu ús exclusiu
  • vehicles automòbils matriculats a nom d’altres persones destinats al transport habitual de persones amb discapacitat en cadira de rodes o amb mobilitat reduïda.
Subjecte 4% (2)

Subjecte 4% (2)

Subjecte 4% (2)

Els preus dels vehicles de segona mà

Malgrat que els preus dels vehicles són lliures, siguin nous o de segona mà, el cert és que en el cas dels vehicles de segona mà i a efectes d’evitar fraus en les transmissions a l’hora de tributar l’impost de transmissions patrimonials, l’article 57 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària, estableix com un dels mitjans per a la comprovació de valors el de preus mitjans en el mercat, que s’ha considerat com idoni per a la comprovació de valors dels mitjans privats de transport, aprovant per cada exercici una Ordre ministerial en la qual s’han recollit els preus en el mercat no només dels automòbils de turisme, vehicles tot terreny i motocicletes, sinó també els de les embarcacions de recreació.

Per aquest motiu, el dia 1 de gener de 2018 va entrar en vigor l’ Ordre HFP / 1258/2017, de 5 desembre, per la qual s’aproven els preus mitjans de venda aplicables en la gestió de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, Impost sobre Successions i Donacions i Impost Especial sobre determinats mitjans de transport, on en el seu article 3 especifica que per a la determinació del valor dels vehicles de turisme, els terrenys i motocicletes ja matriculats s’aplicaran sobre els preus mitjans que figuren a l’annex I d’aquesta Ordre, els percentatges que corresponen, segons els anys d’utilització i, si escau, activitat del vehicle, establerts en la taula i instruccions que es recullen a l’annex IV d’aquesta Ordre i que són els següents:

Percentatges determinats en funció dels anys d’utilització a aplicar als preus fixats pel Ministeri d’Hisenda i Funció Pública, per a vehicles de turisme, tot terreny i motocicletes ja matriculats:

Anys d’ús/percentatges
Fins a 1 any 100
Més d’1 any, fins a 2 / 84
Més de 2 anys, fins a 3 / 67
Més de 3 anys, fins a 4 / 56
Més de 4 anys, fins a 5 / 47
Més de 5 anys, fins a 6 / 39
Més de 6 anys, fins a 7/ 34
Més de 7 anys, fins a 8/ 28
Més de 8 anys, fins a 9/ 24
Més de 9 anys, fins a 10/ 19
Més de 10 anys, fins a 11 / 17
Més de 11 anys, fins a 12/ 13
Més de 12 anys/ 10

També podeu consultar el simulador de valoració de vehicles de l’Agència Tributària de Catalunya al següent enllaç.

Dit això, anem a comentar alguns dels problemes que ens podem trobar a l’hora d’adquirir un vehicle usat.

Quins problemes pot haver-hi amb els cotxes o motos que han tingut altres persones propietàries?

Les càrregues

Les reserves de domini

Pot passar que una persona hagi comprat un vehicle automòbil i per poder-lo pagar hagi sol·licitat finançament. En aquests casos és molt habitual que en el contracte de compravenda es pacti una “reserva de domini” que implica  que la persona compradora no pugui transferir el cotxe a una altra persona fins que no hagi tornat totes les quantitats que li manquen per pagar.

La “reserva de domini” és un pacte pel qual la persona venedora originaria, es reserva el domini del cotxe fins que s’hagi pagat del tot. Un cop pagat, s’entén que s’ha transmès la propietat però abans no, malgrat que la persona compradora ja tingui en la seva possessió el vehicle des del moment de formalitzar el contracte.

Per tant, podria passar que qui vengui el cotxe que volem comprar, tingui el cotxe en la seva possessió, però no sigui totalment de la seva propietat.

Aquesta reserva de domini s’anota al “Registre de Béns Mobles” i la base de dades de la Direcció General de Trànsit-DGT- i és on podrem comprovar si existeix o no.

També podria passar que  malgrat el cotxe ja estigués pagat, encara figurés la reserva de domini en el registre de béns mobles i al de la DGT. Això podria passar quan l’entitat financera no hagués comunicat el compliment del deute.

Com ho ha de fer la persona propietària que té una reserva de domini per poder transferir el cotxe?

Doncs en primer lloc, cal que  vagi a l’entitat financera i si no ha liquidat el finançament, ho haurà de fer i després, en tots els casos, cal demanar un certificat assegurant que el finançament ja està totalment pagat.

Amb aquest document s’ha d’anar al “Registre de Béns Mobles” que correspongui i  caldrà presentar el certificat de l’entitat financera i pagar les corresponents taxes.

El registre competent és el del domicili del comprador inicial. Un cop obert foli a un bé en un registre, tots els assentaments posteriors –cancel·lacions, embargaments…- s’han de practicar sempre al mateix registre.

Multes de trànsit impagades o embargaments o manca de pagament de l’impost de vehicles de transmissió mecànica

El fet d’imposar una o més multes de trànsit a la persona titular d’un vehicle i no pagar-les en termini  o no haver pagat les quantitats degudes per un contracte diferent del vehicle, no implica que la persona titular d’aquest vehicle no el pugui posseir-lo, però arribat el dia que hi hagi una sentència que obliga a pagar i la persona propietària no pugui fer-ho per no tenir liquiditat, es procedirà a l’embargament dels seus béns i precisament, els vehicles són un dels béns sobre els uals s’actua.

Per això també és important esbrinar amb antelació a la compra, si el vehicle té notes d’embarg, consultant un altre cop el registre de vehicles de la Direcció General de Trànsit.

Problemes mecànics

Una de les incerteses més grans  l’hora d’adquirir un vehicle es conèixer de veritat quin és el seu estat de funcionament real.

En ocasions es poden amagar intencionadament defectes del vehicle, però en d’altres ocasions, quan s’actua de bona fe per la part venedora, potser fins i tot aquesta desconeix l’existència d’un greu defecte que requerirà una costosa reparació a la nova propietat.

A l’hora de comprar el vehicle sempre ens han de facilitar:

  • La targeta d’ITV (fitxa tècnica del vehicle).
  • El permís de circulació del vehicle a inspeccionar

La DGT està treballant per poder mirar de reduir això i per aquest motiu ha subscrit un conveni amb la Confederació Espanyola de Tallers (Cetraa) creant el projecte IDEX (Incorporació de Dades d’Entitat Externa) – Llibre Taller. Es tracta de la creació d’una plataforma que permeti la generació d’un historial selectiu de reparacions de vehicles, a partir de la informació enviada a servidors de la DGT.

Aquesta informació estarà disponible a l’Informe del Vehicle de la DGT, i a més, aquest  historial també podrà ser consultat pels tallers a través de la pròpia plataforma.

Les dades d’aquesta plataforma fan referència a elements de seguretat: direcció, transmissió, sistemes de frenada, motor, xassís, estructura autoportant, coixins de seguretat, pneumàtics, estructura i reforços, sistemes d’ancoratge Isofix, cinturons de seguretat, reposacaps i canvis d’oli. A més de la identificació del taller, s’incorporarà informació de quins elements són els afectats, la rellevància de la reparació (baixa, mitjana o alta), quilometratge i si el sistema afectat va ser reparat o substituït.

Amb aquest “Llibre taller” s’acompleixen diferents objectius:

  • Es millora la seguretat vial
  • Es dóna més informació a la persona consumidora a l’hora de comprar el vehicle
  • Es lluita contra els tallers il·legals.

El registre de vehicles de la Direcció General de Trànsit

La DGT té un registre de vehicles de caràcter públic on totes les persones podem consultar online i de forma gratuïta (informe reduït) informació sobre el vehicle que vulguem adquirir (l’informe complert té una taxa).

En aquest registre podrem saber dades sobre el vehicle, i especialment si hi ha alguna o càrrega que ens pogués afectar.

També es pot sol·licitar informació més detallada sobre:

  • La titularitat del vehicle: Inclou tota la informació administrativa, identificació del titular, municipi on està domiciliat el vehicle, nombre de titulars.
  • Situació administrativa: Si està autoritzat per a circular.
  • Data de caducitat d’ITV: Historial d’ITV, quilometratge.
  • Càrregues o gravàmens que impedeixen la transmissió del vehicle.

Els tràmits es poden fer per internet, amb certificat digital DNI electrònic o Cl @ veu.

També es pot anar presencialment a qualsevol Prefectura Provincial de Trànsit i cal sol·licitar cita prèvia o per  internet o bé trucant al telèfon 060.

Si la consulta és presencial cal portar la següent documentació:

Sol·licitud oficial , que es facilita també a les direccions de trànsit.

  • Identificació de l’interessat.
  • Persones físiques: document oficial que acrediti la teva identitat i domicili (DNI, permís de conducció espanyol, targeta de residència, passaport més número d’identificació d’estrangers).
  • Persones jurídiques: targeta d’identificació fiscal i acreditació de la representació i identitat del que signi .
  • Menors o incapacitats: dades i signatura del pare, mare o tutor, el seu DNI i document que acrediti el concepte.
  • Motiu pel qual sol·licites l’informe del vehicle, que s’ha d’indicar en cada sol·licitud.

Es pot autoritzar a una persona perquè ens representi per realitzar aquests tràmits amb una document de representació.

Sobre l’informe

Dades Generals: Si apareix Rènting vol dir que el vehicle pertany a una empresa de rènting.
Cotitulars: Indica que la titularitat del vehicle correspon a diverses persones. En aquests casos cal tenir en compte que qualsevol tràmit que afecti el vehicle s’ha d’autoritzar per tots els titulars.
Llogaters: Informa sobre la persona o empresa que ha contractat la utilització del vehicle en règim de rènting.
Última transferència: Mostra el nombre de transferències que ha tingut el vehicle i la data de l’última.
Historial de baixes: Pot estar en baixa definitiva o baixa temporal voluntària: Baixa definitiva comunicada per un Centre Autoritzat de Tractament de vehicles, el vehicle no pot tornar a circular ja està destruït d’acord amb criteris mediambientals. Baixa temporal voluntària, per sostracció, per lliurament, una compravenda o en situació de baixa definitiva per exportació o trànsit comunitari En aquest cas,  abans d’adquirir o circular amb el vehicle, s’ha d’informar en qualsevol Prefectura o en http://www.dgt.es dels tràmits requerits per sol·licitar un permís que autoritzi la circulació del vehicle.
Inspeccions tècniques: S’informa si la Inspecció Tècnica del Vehicle (ITV) està en vigor així com la data de l’última inspecció realitzada i el resultat de la mateixa. En el cas que el resultat de l’última inspecció anotada és negatiu, el vehicle no podrà circular. Si el resultat fos desfavorable, únicament podrà circular per anar a un taller de reparació o a l’estació ITV per tornar a realitzar la inspecció tècnica.
Incidències: Si apareix el text “incidència denegatòria” cal consultar sobre el contingut i efectes de la incidència.
Embargaments i Precintes: Aquesta secció indica que una autoritat administrativa o judicial ha comunicat a la DGT que recau sobre el vehicle un embargament o un precinte.
Limitacions de disposició: Indica que el Registre Central de Béns Mobles ha comunicat a la Direcció General de Trànsit que sobre el vehicle ha un leasing, una reserva de domini o qualsevol altra càrrega o gravamen sobre el vehicle. Si sobre el vehicle ja no haurien de recaure les limitacions de disposició esmentades, el titular del vehicle ha d’acudir al Registre de Béns Mobles per cancel·lar aquestes anotacions. Qualsevol limitació de disposició impedeix el canvi de titularitat del vehicle o la baixa del mateix per exportació o trànsit comunitari.
Exempcions: En cas que en el moment de la matriculació del vehicle, el titular del mateix s’hagi beneficiat d’una exempció en l’impost de matriculació apareixerà el següent text: EXEMPT PR IEDMT.
I.V.T.M: Consta que un Ajuntament ha comunicat a la Direcció General de Trànsit que el titular del vehicle no està al corrent de pagament de l’Impost de Circulació. Per poder canviar de nom el vehicle s’ha d’acudir a l’entitat local per liquidar l’impost pendent.

Models de contractes de compra venda a un establiment o entre particulars

 

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses. 

Comprar un habitatge en un solar contaminat?

En uns altres articles d’aquest mateix blog ja vaig parlar de la importància d’informar-se bé abans de comprar un solar per construir-s’hi una persona mateixa la seva pròpia casa i també de la importància de demanar sempre tota la informació sobre l’habitatge que volem adquirir, sigui de primera o de segona mà, per tal d’evitar problemes posteriors.

Avui m’agradaria parlar del que es coneix com un vici ocult ambiental, per una possible contaminació del subsòl.

Els sòls contaminats

Les ciutats es transformen i les activitats industrials han anat millorant en l’àmbit de la prevenció de la contaminació, a l’hora que s’han anat desplaçant als polígons industrials on causen menys molèsties a la ciutadania, ja sigui per sorolls, fums, mobilitat, etc.

Ara bé, podria passar que un promotor volgués edificar en un solar buit on temps enrere hi hagués hagut alguna fàbrica o alguna altra activitat contaminant, que potser havia deixat residus en el subsòl.

Potser aquesta activitat no estava al nucli urbà, però amb el creixement de les ciutats, es pot arribar a construir fins i tot a sobre d’on abans hi havia abocadors de residus.

Quan les persones consumidores compren un habitatge a una empresa promotora, han de poder saber si els seus habitatges es troben en aquesta situació, o sigui, si el que han comprat es troba al damunt d’un sòl que  s’ha pogut verificar que no està contaminat. Per això, es pot sol·licitar sempre el certificat o bé consultar la situació del solar a l’Agència Catalana de Residus.

La Llei 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats, en el seu article 33.2 estableix que

“les persones titular d’activitats contaminants han de remetre periòdicament a la comunitat autònoma corresponent els informes en els quals figuri la informació que pugui servir de base per a la declaració de sòls contaminats.

Els propietaris de les finques on s’hagi realitzat alguna de les activitats potencialment contaminants estan obligats, amb motiu de transmetre-les, a declarar-ho en escriptura pública. Aquest fet ha de ser objecte de nota marginal en el Registre de la Propietat”.

Per tant, aquesta informació es pot trobar al Registre de la Propietat.

Per altra banda, l’article 34.2 de la mateixa llei estableix que la declaració de sòl contaminat obliga a realitzar les actuacions necessàries per netejar-lo i recuperar-lo, de la manera i dins els terminis que determinin les comunitats autònomes respectives i ha de ser objecte de nota marginal en el Registre de la Propietat, a iniciativa de la comunitat autònoma respectiva en els termes que per reglament determini el Govern.

Aquesta nota marginal s’ha de cancel·lar quan la comunitat autònoma corresponent declari que el sòl ha deixat de tenir aquesta consideració.

Quines són les obligacions dels constructors/promotors en aquests casos?

Pel que fa a les responsabilitats que hi ha sobre aquests tipus de sòls contaminats, la llei estableix que les persones causants d’una alteració del sòl i, a falta d’aquestes, per aquest ordre, les persones propietàries o posseïdores del mateix, han de presentar a l’Agència de Residus de Catalunya la valoració detallada de risc i els criteris i estàndards per a la declaració de sòls contaminats.

És molt possible que qui va causar la contaminació del sòl ja no hi sigui en la relació de la compra-venda del pis, pel que normalment, l’obligació la tindrà la titular del edifici.

Doncs, bé, cal que sapiguem que en aquest casos, les persones propietàries dels terrenys han de presentar un programa de control i seguiment periòdic del sòl, o dels vapors o de les aigües subterrànies, que permeti valorar l’evolució de les substàncies contaminants en el temps i l’espai.

Aquest programa ha d’ésser aprovat per l’Agència de Residus de Catalunya en el termini de sis mesos a comptar de la presentació.

Si comprem el terreny abans de construir sense sol·licitar el certificat, passarem a ser nosaltres les persones propietàries del solar i per tant, haurem de pagar nosaltres tots els tràmits, amb el perill que no puguem arribar a construir.

Posteriorment, la propietat ha de realitzar un programa de descontaminació del sòl. Si l’activitat va contaminar abans de l’any 1994 ha d’aconseguir retornar a aquest sòl la capacitat per a desenvolupar les funcions pròpies de l’ús a què estigués destinat segons el planejament vigent en el moment en què es va produir la contaminació, garantint uns nivells de risc acceptables d’acord amb aquell ús del sòl.

Si l’activitat és posterior s’ha d’aconseguir restituir a un nivell fins a arribar a un nivell de risc acceptable d’acord amb l’ús vigent present. en el cas que ara ens interessa, per l’ús d’edificació d’habitatges.

Com es comprova que es pot construir en un solar que abans havia estat contaminat?

Imaginem que l’ús anterior del solar no fos per construir-hi habitatges i ara es voldria fer-hi pisos. En aquests casos, quan es vol canviar l’ús del sòl contaminat a un de nou, cal obtenir una llicència que implica l’ens competent per a atorgar-les requereix la presentació per part del sol·licitant d’un estudi detallat del sòl i, si escau segons els resultats, d’una anàlisi de risc.

L’informe base o de situació de partida i l’avaluació de l’estat del sòl i de la contaminació de les aigües subterrànies han d’ésser fets per una entitat col·laboradora de medi ambient degudament habilitada i acreditada com a entitat de control.

Obligació d’obtenir llicència

El DECRET LEGISLATIU 1/2009, de 21 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei reguladora dels residus, estableix, en el seu article 20, que en el cas que es vulgui fer l’aprofitament d’un sòl on abans hi havia una activitat potencialment contaminant del sòl, en el  tràmit d’obtenció d’autoritzacions o llicències, l’ens competent per a atorgar-les requereix la presentació per part del sol·licitant d’un estudi detallat del sòl i, si escau segons els resultats, d’una anàlisi de risc feta d’acord amb el que estableix el Reial Decret 9/2005, del 14 de gener, pel qual s’estableix la relació d’activitats potencialment contaminants del sòl i els criteris i estàndards per a la declaració de sòls contaminats.

Aquesta informació s’ha de trametre a l’Agència de Residus de Catalunya, que ha d’emetre un informe preceptiu prèviament a l’atorgament de les autoritzacions o llicències que habiliten l’actuació, l’activitat o l’obra.

La descontaminació d’un sòl pot comportar la suspensió de l’executivitat dels drets d’edificació i altres aprofitaments del sòl que siguin incompatibles amb les mesures de neteja i recuperació del terreny que s’hi estableixin, fins que aquestes es duguin a terme o es declari el sòl com a no contaminat.

Tipus d’informe que cal aportar

Pel que fa a aquest tipus d’informes, l’article 20 quater de la mateixa llei estableix que l’informe base o de situació de partida i l’avaluació de l’estat del sòl i de la contaminació de les aigües subterrànies en el cas de tancament definitiu d’una activitat, a què fa referència la Llei de l’Estat 16/2002, de l’1 de juliol, de prevenció i control integrats de la contaminació, derogada pel  Reial decret legislatiu 1/2016, de 16 de desembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de prevenció i control integrats de la contaminació, han d’ésser fets per una entitat col·laboradora de medi ambient degudament habilitada i acreditada com a entitat de control, d’acord amb el Decret 60/2015, del 28 d’abril, sobre les entitats col·laboradores de medi ambient, en l’àmbit de la prevenció de la contaminació del sòl.

També han d’ésser fets per una entitat col·laboradora de medi ambient degudament habilitada i acreditada com a entitat de control els següents informes:

  • a) L’informe preliminar de situació, l’informe complementari i l’informe de situació a què es refereix l’article 3 del Reial Decret 9/2005, del 14 de gener, pel qual s’estableixen la relació d’activitats potencialment contaminants del sòl i els criteris i estàndards per a la declaració de sòls contaminats, quan portin associades tasques de recollida de mostres de sòl o d’aigües subterrànies o interpretació de resultats analítics.
  • b) L’anàlisi quantitativa de risc a què es refereix l’article 4 del Reial Decret 9/2005, del 14 de gener, pel qual s’estableixen la relació d’activitats potencialment contaminants del sòl i els criteris i estàndards per a la declaració de sòls contaminats.
  • c) Els projectes de descontaminació que hagi d’aprovar l’autoritat competent, inclosos els projectes de reparació de danys al sòl presentats en aplicació de la Llei 26/2007, del 23 d’octubre, de responsabilitat mediambiental.
  • d) Els programes de control i seguiment o de millora ambiental del sòl alterat.

L’acreditació de la recuperació d’un sòl declarat contaminat i l’acreditació de la recuperació per la via voluntària es fan aportant un informe a l’Agència de Residus de Catalunya. Aquest informe ha d’ésser elaborat per una entitat col·laboradora de medi ambient degudament habilitada i acreditada com a entitat de control, d’acord amb el Decret 60/2015, del 28 d’abril, sobre les entitats col·laboradores de medi ambient, en l’àmbit de la prevenció de la contaminació del sòl.

Diferències pel que fa a la data de tancament de l’activitat que va produir la contaminació

Cal tenir en compte quin va ser el moment en que es va produir la contaminació, perquè l’article 19 de la mateixa llei  diferencia entre contaminació històrica i contaminació nova i les obligacions són diferents en cada cas.

  1. Quan la contaminació és històrica les mesures de descontaminació han de tenir com a finalitat retornar a aquest sòl la capacitat per a desenvolupar les funcions pròpies de l’ús a què estigués destinat segons el planejament vigent en el moment en què es va produir la contaminació, garantint uns nivells de risc acceptables d’acord amb aquell ús del sòl. En els casos històrics, per raons justificades de caràcter tècnic, econòmic o mediambiental, es permeten mesures de descontaminació recuperació tendents a reduir l’exposició, sempre que incloguin mesures permanents de contenció o confinament dels sòls afectats.

No es considera mesura permanent de contenció la mera pavimentació en superfície.

Es considera històrica la contaminació o l’alteració d’un sòl produïda abans del 28 d’agost de 1994, data d’entrada en vigor de la Llei 6/1993, reguladora dels residus. En el cas en que no es pugui determinar el moment temporal en què es va produir la contaminació o l’alteració, es presumeix històrica la que té l’origen en una activitat implantada abans de la data esmentada, amb independència de la seva continuïtat en el temps.

  1. Si l’acció contaminant s’ha produït amb posterioritat a l’entrada en vigor de la Llei 6/1993, es considera nova i les mesures de recuperació del sòl han de tenir com a finalitat el restabliment d’aquest a l’estat anterior a la contaminació o, si aquest no és conegut, fins a arribar a un nivell de risc acceptable d’acord amb l’ús vigent present, sens perjudici del que estableix la lletra f de l’article 19. En aquest cas de nova contaminació s’han d’aplicar obligatòriament tècniques de recuperació tendents a l’eliminació del focus o de reducció de la concentració dels contaminants en el sòl. Excepcionalment es poden admetre la contenció o el confinament si es demostra la impossibilitat tècnica, econòmica o ambiental d’altres solucions de recuperació.

Responsabilitats i seguiment del sòl contaminat

L’article 19 bis de la mateixa llei estableix que les persones causants d’una alteració del sòl i, a falta d’aquestes, per aquest ordre, les persones propietàries o posseïdores d’aquest, quan presenten a l’Agència de Residus de Catalunya la valoració detallada de risc a què es refereix l’article 4.3 del Decret 9/2005, del 14 de gener, pel qual s’estableixen la relació d’activitats potencialment contaminants del sòl i els criteris i estàndards per a la declaració de sòls contaminats, han de presentar un programa de control i seguiment periòdic del sòl, o dels vapors o de les aigües subterrànies, que permeti valorar l’evolució de les substàncies contaminants en el temps i l’espai. Aquest programa ha d’ésser aprovat per l’Agència de Residus de Catalunya en el termini de sis mesos a comptar de la presentació.

Els resultats dels controls periòdics fets en compliment dels programes a què es refereix l’apartat 1 s’han de presentar a l’Agència de Residus de Catalunya amb la periodicitat que s’hagi establert en la resolució d’aprovació. Quan l’evolució de l’alteració s’estimi tècnicament no favorable, l’Administració pot requerir l’aportació d’un pla de millora ambiental, que ha d’ésser aprovat per l’Agència de Residus de Catalunya en el termini de sis mesos a comptar de la presentació.

L’Agència de Residus de Catalunya ha de portar un registre administratiu dels sòls alterats en què es faci constar la informació ambiental relativa a l’emplaçament. Aquest registre és d’accés públic, en els termes que estableix la normativa vigent en matèria d’accés a la informació en matèria de medi ambient.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Què hem de saber sobre els drets de les persones consumidores que compren a “Amazon.es”?

La plataforma de vendes online “Amazon.es” cada cop ofereix més productes a més persones consumidores i s’ha transformat en un dels gegants de les vendes online.

Quines són les seves condicions de venda, pel que fa a l’atenció a les persones consumidores?

Si entreu al portat d’Internet de https://www.amazon.es  trobareu molt ben explicades les condicions legals de les vendes d’aquest portal de comerç electrònic, especialment en les pestanyes ubicades al final de la pàgina, sota els epígrafs “Condicions d’ús i venda” i “Àrea legal”.

A data 21 de maig de 2018, aquí teniu unes quantes observacions que us faig sobre les seves condicions contractuals.

Qui és Amazon?

Aquesta és la primera pregunta que ens hauríem de fer cada cop que entrem a qualsevol portal de compres online, perquè hem de poder conèixer a qui estem comprant, per tal de poder escollir les millors opcions, cas que la compra no hagi funcionat bé i haguem de presentar alguna reclamació de consum o judicial.

La Ley 34/2002, de 11 de julio, de servicios de la sociedad de la información y de comercio electrónico –LSICE-, en el seu article 1.1, regula el règim jurídic dels serveis de la societat de la informació i de la contractació per via electrònica, i estableix les obligacions dels prestadors de serveis, inclosos els que actuen com a mitjancers en la transmissió de continguts per les xarxes de telecomunicacions, les comunicacions comercials per via electrònica, la informació prèvia i posterior a la subscripció de contractes electrònics, les condicions relatives a la seva validesa i eficàcia i el règim sancionador aplicable als prestadors de serveis de la societat de la informació.

I pel que ara ens interessa, el seu article 10.1 ens diu que:

“el prestador de serveis de la societat de la informació estarà obligat a informar sempre, entre d’altres aspectes, del  seu nom o denominació social; la seva residència o domicili o, si no, la direcció d’un dels seus establiments permanents a Espanya; la seva adreça de correu electrònic i qualsevol altra dada que permeti establir amb ell una comunicació directa i efectiva”.

També ens ha d’informar  de les dades de la seva inscripció al Registre Mercantil en què, si s’escau, estiguin inscrits o d’aquell altre registre públic en què ho estiguin per a l’adquisició de personalitat jurídica o als sols efectes de publicitat.

El seu  número d’identificació fiscal que li correspongui, els codis de conducta als quals, si s’escau, estigui adherit i la manera de consultar-los electrònicament.

En definitiva, aquesta normativa obliga a facilitar a les persones consumidores que hi volen contractar, de quines són les seves dades identificatives, per poder procedir, en cas que hi hagi algun problema:

Veurem que aquestes dades, consten a les condicions legals i que aquesta és una empresa amb  responsabilitat limitada que té la seva raó social a Luxemburg, malgrat que també té una sucursal a Espanya.

Les empreses són Amazon EU S.A r.l. (Per a productes venuts per Amazon) i / o Amazon Services Europe S.A r.l. (Per a productes venuts per un tercer però gestionats per Amazon), tots dos amb domicili en 5 Rue Plaetis, L-2338 Luxemburg.

Per tant, ja tenim l’adreça de la seva raó social, el seu registre mercantil i el seu número d’identificació fiscal i ja sabem que aquesta seu està a l’espai europeu i que a més, té delegació a Espanya, que com veurem té la seva importància en el moment de poder veure quins serien els tribunals competents en casos de judici.

Quina normativa s’aplica i a quin tribunal s’ha d’anar, en cas de reclamacions?

Ja he comentat abans, que la seu social d’Amazon està a Luxemburg, malgrat que també hem vist que té una delegació a Espanya i està registrada al registre mercantil espanyol.

Si mirem la seva clàusula 14  de les “Condicions d’ús”, ens parla de la “Llei aplicable” i ens diu que les  presents condicions es regiran i interpretaran de conformitat amb les lleis del Gran Ducat de Luxemburg, excloent-se expressament l’aplicació de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Contractes de Compravenda Internacional de Mercaderies.

A més a més hi ha un paràgraf dins de la clàusula on es diu que les dues parts acorden sotmetre els possibles litigis a la jurisdicció no exclusiva dels tribunals de districte de la ciutat de Luxemburg, pel que es poden presentar les demandes judicials,  com a persona consumidora, en relació amb aquestes condicions d’ús, tant a Luxemburg com en els tribunals de l’Estat Membre de residència a la Unió Europea.

De fet no es pot dir una altra cosa, perquè l’article 90.2 del  Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries –TRLGDCU-, estableix com a clàusula abusiva la previsió de pactes de submissió expressa a un jutge o tribunal diferent del que correspongui al domicili del consumidor i usuari, al lloc del compliment de l’obligació o aquell en què estigui situat el bé si aquest és immoble i el mateix article, en el seu apartat tercer, estableix com a clàusula abusiva la submissió del contracte a un dret estranger respecte al lloc on el consumidor i usuari emeti la declaració negocial o on l’empresari exerceixi l’activitat dirigida a la promoció de contractes de la mateixa o similar naturalesa.

La declaració negocial de la persona consumidora es fa des del seu dispositiu mòbil o des del seu ordinador, a un web que ofereix el servei a l’Estat Espanyol, amb llengua castellana i per tant, és com si la botiga estigués a casa nostra, que és el lloc on formalitzem el contracte i per tant és aplicable la llei espanyola i catalana i es pot presentar la demanda o la reclamació en els organismes administratius i judicials espanyols.

L’article 29 de la LSICE estableix que els contractes formalitzats per via electrònica en els quals intervingui com a part un consumidor es presumeixen formalitzats al lloc en el qual aquest tingui la seva residència habitual. Els contractes electrònics entre empresaris o professionals, si no hi ha pacte entre les parts, es presumeixen formalitzats al lloc on estigui establert el prestador de serveis.

A Amazon.es li és aplicable la LSICE, perquè en el seu article 2, aquesta llei estableix que la llei és aplicable als prestadors  de serveis  de la societat de la informació establerts a Espanya i als serveis prestats per ells.

S’entén que un prestador de serveis està establert a Espanya quan la seva residència o domicili social estiguin en territori espanyol, sempre que aquests coincideixin amb el lloc en el qual estigui efectivament centralitzada la gestió administrativa i la direcció dels seus negocis. En altre cas, cal atenir-se al lloc en el qual es realitzi la gestió o direcció.

Així mateix, aquesta Llei és aplicable als serveis de la societat de la informació que els prestadors residents o domiciliats en un altre Estat ofereixin a través d’un establiment permanent situat a Espanya. Es considera que un prestador opera mitjançant un establiment permanent situat en territori espanyol quan disposi en aquest territori, de forma continuada o habitual, d’instal·lacions o llocs de treball, en els quals realitzi tota o part de la seva activitat.

Als efectes que preveu aquest article, es presumeix que el prestador de serveis està establert a Espanya quan el prestador o alguna de les seves sucursals s’hagi inscrit al Registre mercantil o en un altre registre públic espanyol on sigui necessari inscriure’s per adquirir personalitat jurídica. 

Però malgrat no tingués sucursal a Espanya hem de recordar que la LSICE també s’aplica, d’acord amb el que estableix el seu article 3.1.d) quan els prestadors de serveis de la societat de la informació estan establerts en un altre Estat membre de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu i quan el destinatari dels serveis radiqui a Espanya i els serveis afectin les obligacions nascudes dels contractes signats per persones físiques que tinguin la condició de consumidors. 

Per tant, ens trobem davant una previsió específica de protecció que beneficia només a les persones consumidores i que requereix que aquestes persones consumidores siguin destinatàries dels serveis de les empreses.

I si l’empresa no estigués en un altre Estat membre de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu?

En aquest cas, la LSICE estableix que s’aplicarien els acords internacionals i si a més, el seu públic  destinatari dels seus serveis fos Espanya, també la LSICE (per exemple està en castellà i s’ofereix enviaments a Espanya).

D’acord amb l’article 22.4 de la  LOPJ, són competents els tribunals espanyols,  en matèria de contractes de consumidors, quan el comprador tingui el domicili a Espanya si es tracta d’una venda a terminis d’objectes mobles corporals o de préstecs destinats a finançar-ne l’adquisició; i en cas de qualsevol altre contracte de prestació de serveis o relatiu a béns mobles quan la celebració del contracte hagi estat precedida per una oferta personal o de publicitat realitzada a Espanya o el consumidor hagi dut a terme en territori espanyol els actes necessaris per a la celebració del contracte; en matèria d’assegurances, quan l’assegurat i l’assegurador tinguin el domicili a Espanya; i en els litigis relatius a l’explotació d’una sucursal, agència o establiment mercantil, quan aquest es trobi en territori espanyol.

Quina és l’activitat empresarial que porta a terme Amazon?

Doncs malgrat semblar una pregunta obvia, que es podria contestar dient “ven productes per internet”, en realitat no ho és tant.

Si mirem les seves condicions d’ús veiem que a la seva clàusula 12, referent a “El paper d’Amazon”, ens diu que Amazon el que fa és permetre a empreses alienes, per tal que puguin utilitzar el seu portal Amazon.es per vendre els seus productes.

Això vol dir que Amazon.es només és una plataforma teconològica que posa en contacte empreses amb persones consumidores, pel que  Amazon no és ni el comprador ni el venedor dels productes i per tant, el contracte de compra de qualsevol producte venut per un venedor extern, és  única i exclusivament entre la persona compradora i venedora  d’aquest producte.

Hi ha ocasions en que si que és Amazon qui ven els productes, però en moltes altres ocasions Amazon no forma part d’aquest contracte, no assumeix cap responsabilitat relacionada amb el mateix, ni actua com a representant del venedor. El venedor és responsable de la venda dels seus productes així com d’oferir assistència pel que fa a les reclamacions del comprador, o respecte a qualsevol assumpte relacionat amb aquest contracte entre el comprador i venedor.

Per tant, productes defectuosos, productes no conformes amb el contracte, factures incorrectes, devolucions, etc, són qüestions entre el venedor i la persona consumidora.

Ara bé, Amazon.es és una part molt interessada en que tot el procediment de compra  funcioni bé, perquè si sorgeixen problemes i les empreses alienes no o solucionen correctament, el portal Amazon.es començaria a patir un gran desprestigi i per aquest motiu, Amazon.es ofereix una garantia comercial extra, a la que la persona consumidora ja té legalment amb l’empresa que ha contractat.

L’article 20.1 de la LSICE estableix que les comunicacions comercials realitzades per via electrònica han de ser clarament identificables com a tals, i la persona física o jurídica en nom de la qual es realitzen també haurà de ser clarament identificable.

Per tant, Amazon.es ens ha d’informar sempre de l’empresa real que ens està venent els productes. Si és Amazon qui ven els productes, doncs és aquesta empresa qui respon de tot el procés de venda.

Podreu veure que al portal d’Amazon apareixen les especificacions de quina és realment l’empresa que ven el producte i hi ha un enllaç amb totes les seves dades i formes de contactar i reclamar. Moltes d’aquestes empreses estan ubicades fora de l’espai europeu.

La garantia addicional d’Amazon.es

Recordeu que hi ha una “garantia legal”, que regula els drets de les persones consumidores, a l’article 21 del Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries –TRLGDCU-. D’acord amb l’article 123 del TRLGDCU, aquesta garantia legal és de 2 anys.

Però a més, qualsevol empresa en pot oferir una altra, que es pot denominar “garantia comercial” o si fos el cas “garantia del fabricant”, que pot millorar el que estableixi la garantia legal, tal i com s’estableix a l’article 59 bis.1.j) i 125 del TRLGDCU.

En aquest cas, Amazon.es el que fa és, d’acord amb la seva clàusula número 2 de les “condicions de venda”, és oferir una “GARANTIA DE DEVOLUCIÓ VOLUNTÀRIA”.

D’acord amb aquesta garantia de devolució voluntària els productes venuts per Amazon EU SARL poden ser retornats dins dels 30 dies naturals des de la recepció dels mateixos, llevat que es tracti d’alguna de les excepcions prevista en que no es pot aplicar la devolució.

Per poder fer aquesta devolució els productes han d’estar en les mateixes condicions en que van ser rebuts i han de ser retornats utilitzant el centre de devolucions en línia de Amazon.es i en  aquests casos el cost de devolució és a càrrec de la persona consumidora.

Així doncs, malgrat que els productes tenen tots 2 anys de garantia legal, durant els 30 primers dies Amazon.es ofereix el canvi del producte, malgrat que s’han d’assumir les despeses de devolució del producte per part de les persones consumidores, quan en realitat la garantia legal és total i implicaria que no s’ha d’assumir cap cost per fer la devolució de producte defectuós.

El que fa Amazon.es es oferir aquest canvi de 30 dies, però si la persona consumidora es vol adreçar a l’empresa que realment ha venut el producte també pot fer-ho i en aquet cas no hauria d’assumir cap cost.

Passats els 30 dies, per la majoria dels productes caldrà utilitzar sempre aquest sistema, perquè Amazon.es només ajuda a la persona consumidora en la seva reclamació contra l’empresa que ha venut el producte, però no és Amazon.es qui n’és la responsable, perquè com hem dit, només actua com a plataforma comercial i no ven els productes.

Ara bé, nosaltres hem utilitzat la pàgina web d’Amazon.es, i no hem contactat amb l’empresa que ens ha enviat el producte, pel que la normativa espanyola és aplicable a totes les fases de la compra i no s’hauria de pagar la devolució el producte en cas que aquest fos defectuós.

El desistiment

A banda d’aquesta garantia comercial addicional d’Amazon.es, cal recordar que hi ha un dret de desistiment legal de 14 dies que es regula als article 102 i següents del TRLGDCU.

Tota persona consumidora té dret a desistir del contracte durant un període de 14 dies naturals sense indicar-ne el motiu.

Hi ha però uns productes que no es poden tornar, perquè ja podrien haver estat utilitzats per la persona consumidora, els preus puguin fluctuar molt, els que s’han encarregat a mida o personalitzats, els que poden caducar, els que van precintats i que no siguin aptes per ser retornats per raons de protecció de la salut o d’higiene i que hagin estat desprecintats després del lliurament. El subministrament de gravacions sonores o de vídeo precintades o de programes informàtics precintats que el consumidor i usuari hagi desprecintat després del lliurament. El subministrament de premsa diària, publicacions periòdiques o revistes, amb l’excepció dels contractes de subscripció per al subministrament d’aquestes publicacions…

Per començar a comptar els 14 dies cal agafar el dia que el consumidor i usuari o un tercer indicat per ell, diferent del transportista, adquireixi la possessió material dels béns sol·licitats, o bé: 1r. En cas de lliurament de múltiples béns encarregats pel consumidor i usuari a la mateixa comanda i lliurats per separat, del dia que aquest o un tercer indicat per ell, diferent del transportista, adquireixi la possessió material de l’últim dels béns. 2n. En cas de lliurament d’un bé compost per múltiples components o peces, del dia que el consumidor i usuari o un tercer indicat per ell, diferent del transportista, adquireixi la possessió material de l’últim component o peça. 3r. En cas de contractes per al lliurament periòdic de béns durant un termini determinat, del dia que el consumidor i usuari o un tercer indicat per ell, diferent del transportista, adquireixi la possessió material del primer d’aquests béns.

És molt important recordar que si l’empresari no ha facilitat al consumidor i usuari la informació sobre el dret de desistiment, el període de desistiment finalitza 12 mesos després de la data d’expiració del període de desistiment inicial. Si l’empresari ha facilitat al consumidor i usuari la informació en el termini de dotze mesos, el termini de desistiment expira al cap de 14 dies naturals de la data en què el consumidor i usuari rebi la informació.

Què passa si exercim el dret de desistiment?

Cal comunicar-ho a l’empresari i o bé pot utilitzar el model de formulari de desistiment o bé fer un altre tipus de declaració inequívoca en la qual assenyali la seva decisió de desistir del contracte.

L’empresari pot oferir al consumidor i usuari, l’opció d’emplenar i enviar electrònicament el model de formulari de desistiment, o qualsevol altra declaració inequívoca a través del lloc web de l’empresari. En aquests casos, l’empresari ha de comunicar sense demora al consumidor i usuari en un suport durador el justificant de recepció del desistiment esmentat.

La càrrega de la prova de l’exercici del dret de desistiment ha de recaure en el consumidor i usuari.

Obligacions i drets de l’empresari en cas de desistiment

Un cop fet el desistiment l’empresari ha de reemborsar tots els pagaments rebuts del consumidor i usuari, inclosos, si s’escau, els costos de lliurament, sense demores indegudes i, en tot cas, abans que hagin transcorregut 14 dies naturals des de la data en què hagi estat informat de la decisió de desistiment del contracte. L’empresari ha d’efectuar el reemborsament a què es refereix el primer paràgraf utilitzant el mateix mitjà de pagament emprat pel consumidor per a la transacció inicial, a menys que el consumidor hagi disposat expressament el contrari i sempre que el consumidor no incorri en cap despesa com a conseqüència del reemborsament.

Excepte en el cas que l’empresari s’hagi ofert a recollir ell mateix els béns, en els contractes de venda, l’empresari pot retenir el reemborsament fins que hagi rebut els béns, o fins que el consumidor i usuari hagi presentat una prova de la devolució dels béns, segons la condició que es compleixi primer.

La persona consumidora té un màxim de 14 dies naturals a partir de la data en què comuniqui la seva decisió de desistiment del contracte a l’empresari.

El consumidor i usuari només ha de suportar els costos directes de devolució dels béns, excepte si l’empresari ha acceptat assumir-los o no l’ha informat que li correspon assumir aquests costos.

A les condicions de venda, en la seva clàusula segona, Amazon.es informa que hi ha un “Enllaç extern al Centre de devolucions d’Amazon” amb qui es pot contactar o que es pot utilitzar ” Enllaç extern al formulari d’Amazon “. Si ho feu per mitjà del Centre de devolucions, Amazon us confirmarà la recepció de la sol·licitud.

La informació obligatòria sobre els productes a la venda

L’article 97 del TRLGDCU estableix la informació obligatòria precontractual dels contractes a distància i els contractes subscrits fora de l’establiment mercantil.

Aquest article ens diu que abans que el consumidor i usuari quedi vinculat per qualsevol contracte a distància o subscrit fora de l’establiment o qualsevol oferta corresponent, l’empresari li ha de facilitar de manera clara i comprensible la informació següent:

a) Les característiques principals dels béns o serveis, en la mesura adequada al suport utilitzat i als béns o serveis.
b) La identitat de l’empresari, inclòs el seu nom comercial.
c) L’adreça completa de l’establiment de l’empresari i el seu número de telèfon, número de fax i adreça de correu electrònic, quan escaigui, per tal que el consumidor i usuari es pugui posar en contacte i comunicar amb ell de manera ràpida i eficaç, així com, quan escaigui, l’adreça completa i la identitat de l’empresari per compte del qual actua.
d) Si és diferent de l’adreça facilitada de conformitat amb la lletra c), l’adreça completa de la seu de l’empresari i, quan escaigui, la de l’empresari per compte del qual actua, a la qual el consumidor i usuari pot adreçar les seves reclamacions.
e) El preu total dels béns o serveis, inclosos els impostos i les taxes, o, si el preu no es pot calcular raonablement per endavant per la naturalesa dels béns o dels serveis, la manera com es determina el preu, així com, quan escaigui, totes les despeses addicionals de transport, lliurament o postals i qualsevol altra despesa o, si aquestes despeses no es poden calcular raonablement per endavant, el fet que pot ser necessari abonar les despeses addicionals esmentades. En el cas d’un contracte de durada indeterminada o d’un contracte que inclogui una subscripció, el preu ha d’incloure el total dels costos per període de facturació. Quan aquests contractes es cobrin d’acord amb una tarifa fixa, el preu total també ha de significar el total dels costos mensuals. Quan no sigui possible calcular raonablement per endavant el cost total, s’ha d’indicar la manera com es determina el preu.
f) El cost de la utilització de la tècnica de comunicació a distància per a la formalització del contracte, en cas que aquest cost es calculi sobre una base diferent de la tarifa bàsica.
g) Els procediments de pagament, lliurament i execució, la data en què l’empresari es compromet a lliurar els béns o a executar la prestació dels serveis, així com, quan escaigui, el sistema de tractament de les reclamacions de l’empresari.
h) La llengua o les llengües en les quals es pot formalitzar el contracte, quan aquesta no sigui la llengua en la qual se li ha ofert la informació prèvia a la contractació.
i) Quan hi hagi un dret de desistiment, les condicions, el termini i els procediments per exercir aquest dret, així com el model de formulari de desistiment.
j) Quan escaigui, la indicació que el consumidor i usuari ha d’assumir el cost de la devolució dels béns en cas de desistiment i, per als contractes a distància, quan els béns, per la seva naturalesa, no es puguin tornar normalment per correu, el cost de la devolució d’aquests.
k) En cas que el consumidor i usuari exerceixi el dret de desistiment després de la presentació d’una sol·licitud d’acord amb l’article 98.8 o amb l’article 99.3, la informació que en aquest cas el consumidor i usuari ha d’abonar a l’empresari unes despeses raonables de conformitat amb l’article 108.3.
l) Quan d’acord amb l’article 103 no sigui procedent el dret de desistiment, la indicació que al consumidor i usuari no l’assisteix, o les circumstàncies en què el perdrà quan li correspongui. m) Un recordatori de l’existència d’una garantia legal de conformitat per als béns.
n) Quan escaigui, l’existència d’assistència postvenda al consumidor i usuari, serveis postvenda i garanties comercials, així com les seves condicions.
o) L’existència de codis de conducta pertinents i la manera d’aconseguir-ne exemplars, si s’escau. A aquest efecte, s’entén per codi de conducta l’acord o el conjunt de normes no imposades per disposicions legals, reglamentàries o administratives, en què es defineix el comportament dels empresaris que es comprometen a complir el codi en relació amb una o més pràctiques comercials o sectors econòmics.
p) La durada del contracte, quan escaigui, o, si el contracte és de durada indeterminada o es prolonga de manera automàtica, les condicions de resolució.
q) Quan escaigui, la durada mínima de les obligacions del consumidor i usuari derivades del contracte.
r) Quan escaigui, l’existència i les condicions dels dipòsits o altres garanties financeres que el consumidor i usuari hagi de pagar o aportar a sol·licitud de l’empresari.
s) Quan escaigui, la funcionalitat dels continguts digitals, incloses les mesures tècniques de protecció aplicables.
t) Quan escaigui, qualsevol interoperabilitat rellevant del contingut digital amb els aparells i programes coneguts per l’empresari o que calgui esperar raonablement que aquest pugui conèixer.
u) Quan escaigui, la possibilitat de recórrer a un mecanisme extrajudicial de reclamació i rescabalament al qual estigui subjecte l’empresari i els mètodes per tenir-hi accés.

Dit això queda clar que abans de contractar la persona consumidora ha de disposar de tota la informació necessària per poder contractar de forma conscient.

Ara bé, m’ha cridat l’atenció que la clàusula quarta de les “Condicions de venda” d’Amazon.es, “ Informació del producte”,  estableix que a excepció dels casos en que s’indiqui expressament, Amazon no és el fabricant dels productes venuts en el seu  lloc web i per aquest motiu, ens informen que s’esforcen per tal que la informació que surt al seu lloc web sigui correcta, però ADVERTEIXEN que de vegades l’embalatge i els materials dels productes poden contenir informació addicional o diferent de la que apareix en el seu lloc web, pel que es recomana a la persona consumidora que no prengui la seva decisió només a partir d’aquesta informació, sinó que llegeixi detingudament l’etiquetatge, les advertències i instruccions que acompanyen al producte.

En tot cas, cal recordar que la informació és vinculant i per tant si hem comprat en base a una informació que surt al portal aquest vincula a l’empresa i podem exigir les característiques dels productes que s’han anunciat sense haver de fer una investigació prèvia a càrrec de les persones consumidores, ja que és l’empres la que ha d’informar correctament.

L’article 61.2 del TRLGDCU estableix que  el contingut de l’oferta, promoció o publicitat, les prestacions pròpies de cada bé o servei, les condicions jurídiques o econòmiques i garanties ofertes són exigibles pels consumidors i usuaris, tot i que no figurin expressament en el contracte formalitzat o en el document o comprovant rebut, i s’han de tenir en compte en la determinació del principi de conformitat amb el contracte.

El contracte

Recordem que l’article 98 del TRLGDCU estableix que en els contractes a distància, l’empresari ha de facilitar al consumidor i usuari, en la llengua utilitzada en la proposta de contractació o bé en la llengua escollida per a la contractació, i, almenys, en castellà, la informació exigida a l’article 97 que hem comentat abans.

Si un contracte a distància que s’ha de subscriure per mitjans electrònics implica obligacions de pagament per al consumidor i usuari, l’empresari l’ha d’assabentar d’una manera clara i destacada, i justament abans que efectuï la comanda, de la informació que hem comentat.

L’empresari ha de vetllar perquè el consumidor i usuari, quan efectuï la comanda, confirmi expressament que és conscient que aquesta implica una obligació de pagament. Si la realització d’una comanda es fa activant un botó o una funció similar, el botó o la funció similar s’han d’etiquetar, de manera que sigui fàcilment llegible, únicament amb l’expressió «comanda amb obligació de pagament» o una formulació anàloga no ambigua que indiqui que la realització de la comanda implica l’obligació de pagar a l’empresari. En cas contrari, el consumidor i usuari no queda obligat pel contracte o comanda.

L’empresari ha de facilitar al consumidor i usuari la confirmació del contracte subscrit en un suport durador i en un termini raonable després de la formalització del contracte a distància, al més tard en el moment de lliurament dels béns o abans de l’inici de l’execució del servei.

Qui està contractant el servei?

L’article 97.9 del TRLGDCU estableix que  l’empresari ha d’adoptar les mesures adequades i eficaces que li permetin identificar inequívocament el consumidor i usuari amb el qual subscriu el contracte.

Això intenta evitar la contractació amb suplantació d’identitat.

El compte Amazon intenta garantir precisament això i podem buscar la informació a la clàusula número 7 de les condicions d’ús.

Aquí ens adverteixen de l’obligació de mantenir la confidencialitat de les dades i les contrasenyes, així com de restringir l’accés al nostre ordinador i als nostres dispositius i ens avisa que hem de prendre les mesures necessàries per garantir la seguretat.

Ens informen que les dades que subministrem han de ser correctes i complertes, i ens avisa també que no es pot utilitzar cap servei d’Amazon de forma fraudulenta, ni a efectes de la comissió de cap delicte o una altra activitat il·lícita de cap altre tipus o que pugui crear prejudicis a terceres persones.

Així doncs, al principi cal subministrar dades personals a Amazon.es, com el nostre nom, una adreça de correu electrònic, etc.

No és necessari, en la majoria de casos, que els contractes es signin mitjançant signatura electrònica, però d’acord amb l’article 24 de la LSICE la prova de la celebració d’un contracte per via electrònica i la de les obligacions que tenen el seu origen en aquest contracte estan subjectes a les  regles generals de l’ordenament jurídic i en tot cas, el suport electrònic en què consti un contracte celebrat per via electrònica serà admissible en judici com a prova documental.

En ocasions algunes empreses de comerç electrònic utilitzen  a terceres empreses que actuen com a testimonis de la contractació, tal i com estableix l’article 25 de la LSICE. Aquestes empreses contacten amb ambdues parts i arxiven les declaracions de voluntat que integren els contractes electrònics i que consigni la data i l’hora en què les comunicacions han tingut lloc. Aquest  tercer ha d’arxivar en suport informàtic les declaracions que tinguin lloc per via telemàtica entre les parts pel temps estipulat i mai per un temps menor de 5 anys.

Codis de conducta per solucionar conflictes

L’article 18 de la LSICE estableix que les empreses es poden adherir a uns codis de conducta voluntaris que poden establir sistemes de resolució extrajudicials de conflictes i haurien de ser accessibles per via electrònica.

Ja hem vist que l’article 97 del TRLGDCU estableix que en el cas que l’empresa s’hagi adherit a un d’aquests codis, n’ha d’informar a les persones consumidores.

No he sabut trobar que Amazon.es estigui subscrita a cap Codi de conducta pel que fa a la solució extrajudicial de conflictes, com ara l’arbitratge.

El Real Decreto 1163/2005, de 30 de septiembre, por el que se regula el distintivo público de confianza en los servicios de la sociedad de la información y de comercio electrónico, así como los requisitos y el procedimiento de concesión, regula aquests distintius de confiança.

Formes de pagament i us fraudulent de les targetes de crèdit

Amazon.es ofereix una gran quantitat de sistemes de pagament. Accepta totes les targetes i també es pot fer servir una targeta virtual o una targeta prepagament,  també es poden  utilitzar Codis de recàrrega i Xecs regal per pagar la comanda.

Això vol dir que podem anar a llocs físics, propers al nostra domicili i pagar en metàl·lic i posteriorment comprar amb aquests codis. Les recargues poden ser de 10 €, 25 € i 50 € i són vàlides durant 10 anys a partir de la data d’emissió, i es poden acumular i utilitzar en diverses vegades.

Ara bé no es poden utilitzar:

  • PayPal
  • Xecs o girs postals
  • Pagaments en efectiu en qualsevol divisa
  • Pagarés
  • Domiciliacions bancàries
  • Pagaments contra reemborsament
  • Transferències bancàries

Si es produeix un ús fraudulent de la nostra targeta de crèdit, recordeu que l’article 112 del TRLGDCU estableix que  en el pagament del contracte a distància mitjançant targeta, quan l’import d’una compra o d’un servei hagi estat carregat de manera fraudulenta o indeguda utilitzant el número d’una targeta de pagament, el consumidor i usuari titular d’aquesta pot exigir la anul·lació immediata del càrrec.

En aquest cas, les corresponents anotacions de deute i reemborsament en els comptes de l’empresari i del consumidor i usuari titular de la targeta s’han d’efectuar al més aviat possible.

S’ha de vigilar també, perquès si hem fet realment la compra i l’exigència de devolució no és conseqüència d’haver-se exercit el dret de desistiment o de resolució, aquell queda obligat davant de l’empresari al rescabalament dels danys i perjudicis ocasionats com a conseqüència de l’anul·lació esmentada, pel que si hem comprat hem de pagar, no podem retrocedir el pagament amb la targeta de crèdit.

La Ley 16/2009, de 13 de noviembre, de servicios de pago –LSP-, estableix en els seus articles 29 a 34 que si tenim coneixement d’un pagament fet incorrectament ho hem de comunicar  sense tardança injustificada al nostre proveïdor de serveis de pagament (Banc o financera…), a fi de poder obtenir la rectificació d’aquest.

Com a persones consumidores tenim un termini màxim de 13 mesos per fer-ho a no ser que el proveïdor de serveis de pagament en ho hagi comunicat abans.

Li correspon  al prestador de serveis demostrar que el pagament és correcta i el registre per part del proveïdor de serveis de la utilització de l’instrument de pagament no és suficient, necessàriament, per demostrar que l’ordenant va autoritzar l’operació de pagament, ni que aquest va actuar de manera fraudulenta o va incomplir deliberadament o per negligència greu una o diverses de les seves obligacions.

El proveïdor de serveis de pagament ens ha de tornar immediatament l’import de l’operació no autoritzada i, si s’escau, restablir en el compte de pagament en què s’hagi degut l’import esmentat l’estat que hauria existit si no s’hagués efectuat l’operació de pagament no autoritzada.

Si l’ús fraudulent fos conseqüència de la utilització d’un instrument de pagament extraviat o sostret, la persona consumidora  ha de suportar, fins a un màxim de 150 euros, les pèrdues derivades d’operacions de pagament no autoritzades resultants.

Podeu trobar més informació sobre aquestes qüestions als següents articles:

Els drets de les persones consumidores en la compra de productes i serveis a Internet

A qui li estem comprant un producte quan ho fem online?

La plataforma de resolució de litigis en línia per solucionar les reclamacions de consum a la Unió Europea per les compres realitzades online.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  a l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Comerç just de roses?

Busqueu roses de comerç just!!

Arriba Sant Jordi i a Catalunya aquesta diada es celebra regalant roses i llibres. En aquesta edició especial, algunes d’aquestes roses seran roses de color groc, per reflexionar sobre els drets i les llibertats.

Per altra banda, quan compreu les roses també heu de pensar que és el que hi ha darrere d’aquest producte. Estem davant d’un comerç just? Podem fer un consum responsable?

El primer que em sorprèn és la gran quantitat de roses que es venen a tots els pobles i ciutats de Catalunya i de seguida em sorgeix el dubte. D’on provenen tantes roses?

Pensar en això ens porta a avaluar quin impacte ambiental té la producció de roses i en quines condicions laborals treballen les persones que participen del procés de conreu i de distribució i venda d’aquest producte.

Són les roses productes de proximitat? És sostenible el conreu de roses?

Busco a la xarxa sobre la producció sostenible de roses i no obtinc cap informació, però si busco comerç just de flors, localitzo les flors com un dels productes que s’ofereixen al mercat amb el segell de comerç just : https://www.fairtrade.net/es/products/flowers.html.

Per poder etiquetar les flors com a productes de comerç just, existeixen un “Criteri de Comerç Just Fairtrade per Flors i Plantes” que, per exemple, limiten l’ús de torba en els substrats de cultiu: almenys el 20% del volum del substrat de cultiu utilitzat per a les plantes Fairtrade ha de procedir d’una font alternativa a la torba (cas que s’utilitzi), o  existeix una llista de materials prohibits de Fairtrade (LMP) a tots els comerciants que comercien amb flors i plantes de Comerç Just Fairtrade.

Aquesta llista té dos subapartats: el primer és la  llista vermella que conté els materials que no poden ser utilitzats pels productors en la producció, tractament post-collita, processament, emmagatzematge i transport. El segon és la  llista groga què conté els materials que estan sent avaluats per Fairtrade International com a candidats també per tal de ser prohibits , però que encara es poden fer servir sempre que es notifiqui i es controli. Els productors han de tenir en compte que aquests materials eventualment poden ser prohibits i se’ls recomana que abandonin el seu ús.

Els criteris que s’estableixen per incloure els productes prohibits a la llista vermella, parteixen dels següents criteris internacionals:

  • POP: Conveni d’Estocolm sobre contaminants orgànics persistents (COP)
  • PIC: Conveni de Rotterdam sobre el procediment de consentiment fonamentat previ aplicable a certs plaguicides i productes químics perillosos objecte de comerç internacional (CFP)
  • PA 12: Llista de la “Dotzena bruta “de la Xarxa d’Acció en plaguicides (PA) (18 plaguicides)
  • WHO 1a i 1b: Organització Mundial de la Salut categories de toxicitat aguda Ia i Ib
  • EU: Prohibits o restringits rigorosament a la Unió Europea d’acord a PA
  • US: Prohibits o restringits rigorosament per l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units d’acord a PA

Vist això, m’endinso una mica més en el tema dels plaguicides per poder avaluar el dany ambiental que pot implicar el conreu de flors i trobo un molt bon manual del “Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente” Autora: Marta Pizano 2001 UNEP, que es pot consultar al següent enllaç: http://www.unep.fr/ozonaction/information/mmcfiles/3546-s.pdf

Aquest manual tracta específicament el tema del “bromur de metil”, que és un fumigant de sòl d’ampli espectre que ha estat utilitzat per controlar plagues i malalties de molts tipus de plantes cultivades durant més de 40 anys. També és útil per a eliminar la majoria de males herbes i altres organismes nocius com els rosegadors. Però aquest compost  contribueix de forma molt important a l’eliminació de la capa d’ozó i suposa greus problemes ambientals i per a la salut, també per l’escalfament global del planeta i una major proporció de càncer de la pell i altres càncers.

I les condicions laborals?

A més dels problemes ambientals, m’interessa saber d’on venen les roses que es comercialitzen a Espanya i en quines condicions de treball s’han produït.

“Los recolectores de rosas en Kenia, uno de los mayores exportadores a Europa, cobran unos 1,25 euros al día por nueve horas de trabajo, en el umbral de la pobreza extrema” . Aquesta és l’entrada d’un article publicat al Diari El País, el dia 13 de febrer de 2014 per Sebastian Ruiz : http://elpais.com/elpais/2014/02/07/planeta_futuro/1391778605_101719.html

Kenya, segons l’autor de l’article, és un dels exportadors de flors més importants del món i el proveïdor més gran de la Unió Europea, contribuint amb més del 35% de totes les vendes. Els principals mercats de la Unió Europea són Holanda, el Regne Unit, Alemanya, França i Suïssa. Després de Kenya ve Etiòpia com a exportador de flors a l’Àfrica.

El salari és tan baix, ens diu l’autor de l’article, que no permet viure a les persones treballadores que han de realitzar altres activitats per sobreviure, però sembla ser, que un  cop aquestes explotacions d’hivernacles van passar de mans dels horticultors holandesos Gerrit & Peter Barnhoorn, a Sai Ramakrishna Karuturi, un empresari d’origen indi i dedicat també al negoci de les flors tot ha anat a pitjor . Busco informació sobre aquest nou empresari i en un article del mateix diari, de 24 de maig de 2013, de Miguel Ángel García Vega ens diu que la seva empresa, Karuturi Global, és al centre de la desconfiança d’organitzacions ecologistes i de drets dels treballadors :

http://economia.elpais.com/economia/2013/05/24/actualidad/1369406919_172263.html

A l’article d’Ànnia Monreal “¿De dónde vienen las rosas que comprarás este Sant Jordi?”, publicat a la Vanguardia el 23 d’abril de 2016, que es pot consultar al següent enllaç: http://www.lavanguardia.com/vangdata/20160422/401287392484/sant-jordi-roses-origen-paises.html, se’ns diu que la rosa que està de moda és la de la varietat Freedom, que requereix que sigui conreuada a una altitud, a partir dels 1.800 metres, pel que és difícil cultivar-la a les zones del Maresme (Catalunya) on es dediquen als hivernacles de flors de tall. Per aquest motiu, la majoria de les roses, diu l’autora, vénen de Colòmbia i Equador.

El que em resulta més curiós, és que a data de 21 d’abril de 2018, si consultes la disponibilitat de roses de comerç  just a Espanya, veus com no és possible comprar-ne,  la qual cosa em preocupa enormement. Podeu consultar-ho al següent enllaç: http://sellocomerciojusto.org/es/productos/

Sant Jordi a Catalunya o Sant Valenti a altres països del món, implica un important comerç d’aquest producte, el que vol dir que estem parlant d’un producte de fort impacte ambiental i de males condicions de treball i el que més em revela, és que mentre en els països occidentals regalar una rosa es vincula a l’amor i el benestar, en els països productors hi ha explotació laboral  i afectacions del medi ambient.

Potser perquè es tracta d’un producte natural, potser perquè és un producte vinculat a unes festivitats estacionals, el cert és que personalment no l’havia vinculat a les pràctiques del comerç just, el que també s’explica perquè cap parada o establiment comercials de flors i plantes ofereixen productes de comerç just.

Potser caldria iniciar algunes campanyes per augmentar la demanda d’aquest tipus de productes de comerç just i així provocar una oferta real, de productes justos, també en el sector de la rosa.

De moment, la divulgació de com està aquest sector, penso que és prou important per anar prenent-ne consciència.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Abans que algú pugui trucar al nostre timbre per intentar vendre’ns productes o serveis … Sempre li cal la nostra autorització!

En un altre article d’aquest mateix bloc ja vaig parlar de les males praxis que es realitzen en les vendes a domicili i com s’afecten els drets legítims de les persones consumidores i en aquest nou article m’agradaria comentar una mica més, quines són les possibilitats que tenim les persones consumidores per  poder lluitar contra aquesta pràctiques comercials.

A Catalunya, hem aprovat recentment la Llei 18/2017, de l’1 d’agost, de comerç, serveis i fires, que en el seu article 2.d) assenyala com un dels seus objectius els de vetllar pel respecte dels drets i els interessos dels consumidors i els usuaris.

En el seu article 4. l) defineix la venda o prestació de serveis fora d’establiment, com l’activitat comercial que es fa amb presència física simultània de venedor o prestador de serveis i comprador o adquirent del producte o servei en un lloc diferent de l’establiment del venedor o prestador del servei.

S’inclouen en aquest concepte la venda domiciliària i la que es duu a terme en el lloc de treball del comprador o adquirent, en llocs d’esbarjo, en reunions i en excursions organitzades, i en altres situacions similars, encara que el venedor no disposi d’establiment comercial. No són vendes fora d’establiment comercial la venda no sedentària ni les vendes en fires i mercats.

El més nou d’aquesta llei, és el que s’estableix en el seu article 28, que ens diu que:

No es poden oferir ni vendre productes o serveis per mitjà de visites a domicili que no hagin estat acceptats pels destinataris i per tant, la persona o l’entitat responsable de la comunicació publicitària o el venedor o proveïdor del producte o servei estan obligats a acreditar aquesta acceptació.

Cal tenir en compte que això no és aplicable en el cas de les visites relacionades amb el subministrament de serveis bàsics considerats legalment com a activitats d’interès econòmic general i que tinguin per objecte, únicament, garantir als titulars o als residents l’accés a la xarxa de distribució del subministrament del servei bàsic de què es tracti, però si que  és aplicable a les empreses que comercialitzen aquests serveis bàsics.

Per tant hem de distingir entre les operacions que fan les empreses per garantir el subministrament de les que fan per vendre’ns els seus serveis relacionats amb aquests subministraments.

Fins i tot està prohibit oferir o vendre productes o serveis per mitjà de comunicacions publicitàries distribuïdes a bústies de particulars si aquests han manifestat llur oposició a rebre’n.

Així mateix, en cada tramesa, els particulars han d’ésser informats dels mitjans, senzills i gratuïts, que han de tenir a llur disposició per a poder-se oposar a continuar rebent-ho.

Per tant, no  es poden oferir ni vendre productes o serveis per mitjà de visites als domicilis si han estat prèviament rebutjats.

D’acord amb l’article 14.d) estaríem davant d’una infracció lleu per  incomplir el que estableix l’article 28 pel que fa a la prohibició de l’oferiment o la venda a domicili de productes o serveis, que d’acord amb l’article 76.a) podria implicar la imposició d’una multa de fins a 20.000 euros.

Les mesures legals per lluitar contra les males pràctiques comercials en les vendes domiciliaries

Les vendes a domicili també estan regulades en la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, dins del que es denomina “Relacions de consum fora d’establiment comercial” i que agrupa totes les relacions de consum que es realitzen fora d’establiment comercial, amb la presència física de l’empresari o empresària i la persona consumidora està fora de l’establiment comercial de l’oferent.

A més de les vendes a domicili, també s’inclouen, per exemple, les vendes en el lloc de treball, en els llocs d’esbarjo, en reunions i en excursions organitzades.

Si decidim atendre a les persones venedores en el nostre domicili hem de saber que:

El primer dret que cal garantir en la venda a domicili és el dret a la protecció de la salut i a la seguretat i per aquest motiu, l’article 223-2 del Codi de Consum de Catalunya estableix que en la venda a domicili s’ha de complir la normativa reguladora del bé o servei que se subministra i prohibeix la comercialització dels béns o serveis prohibits per una regulació específica, especialment en el cas dels aliments i dels béns o serveis que, per la forma de presentació o altres circumstàncies, no compleixin les normes tècniques i sanitàries.

En segon lloc, cal garantir el dret a la informació i en aquest sentit, l’article 223-3 del Codi de Consum de Catalunya estableix que:

En totes les relacions de consum fora d’establiments comercials l’oferent del bé o servei ha de subministrar, de manera clara i inequívoca, la informació següent:

a) La informació relativa al bé o servei, amb la descripció completa de la seva naturalesa, la quantitat, la qualitat i les possibilitats de consum o d’ús.

b) El preu total amb els tributs i les despeses inclosos. La quantia corresponent a les despeses de lliurament s’ha de desglossar si són a càrrec de la persona consumidora.

c) El termini màxim de lliurament del bé o d’execució del servei si el bé o servei no se subministra en el moment de subscriure el contracte.

d) Informació sobre la no-admissió del dret de desistiment, si escau per l’objecte del contracte.

e) El sistema de devolució del bé en cas de manca de conformitat, fent constar expressament que en aquest cas les despeses de devolució són a càrrec de l’empresari o empresària.

f) Les garanties i els serveis postvenda.

Un cop la persona ha estat correctament informada, cal documentar la venda i l’article 223-4 del Codi de Consum de Catalunya, estableix que cal que el venedor lliuri a la persona consumidora tota la documentació acreditativa del contracte subscrit i del pagament efectuat.

Si la persona consumidora té reconegut un dret de desistiment, l’empresari o empresària ha de lliurar a la persona consumidora la documentació següent:

a) Un document en què constin almenys la data, la signatura de la persona consumidora i la informació que l’article 211-15 estableix amb relació al dret de desistiment.

b) El document per a l’exercici del dret de desistiment.

Les infraccions i sancions en les vendes domiciliaries

Les pràctiques que hem descrit en l’article anterior, referint-nos al “dolus malus”, estan tipificades com a pràctiques deslleials, a la Llei 3 / 1991, de 10 de gener, de competència deslleial –LCD- , però a més cal considerar també que, en general, l’article 4 de la LCD estableix que es reputa deslleial tot comportament que resulti objectivament contrari a les exigències de la bona fe, utilitzant pràctiques comercials per minvar de manera apreciable la seva capacitat d’adoptar una decisió amb ple coneixement de causa, amb la qual cosa es fa que prengui una decisió sobre el seu comportament econòmic que d’una altra manera no hagués pres.

Això s’entén sens perjudici de la pràctica publicitària habitual i legítima d’efectuar afirmacions exagerades o respecte de les quals no es pretengui una interpretació literal.

I més enllà de la mala fe, ens podem trobar també, d’acord amb l’article 8 de la LCD, l’ús de mitjançant persecució, coacció, incloent-hi l’ús de la força, o influència indeguda, considerant com influència indeguda la utilització d’una posició de poder en relació amb el destinatari de la pràctica per exercir pressió, fins i tot sense usar força física ni amenaçar amb el seu ús.

Totes aquestes pràctiques deslleials es consideren infraccions en matèria de defensa dels consumidors i usuaris, d’acord amb l’article 49.1.l) del Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries– TRLGDCU-.

I l’article 47.3 del TRLGDCU ens diu que les autoritats competents en matèria de consum sancionen, així mateix, les conductes tipificades com a infraccions en matèria de defensa dels consumidors i usuaris dels empresaris dels sectors que comptin amb regulació específica i les pràctiques comercials deslleials amb els consumidors o usuaris”.

L’article 331-3.d), del Codi de Consum de Catalunya, tipifica com a infracció greu realitzar pràctiques comercials deslleials per acció o per omissió que provoquin o puguin provocar a la persona consumidora un comportament econòmic que d’una altra manera no hauria tingut.

D’acord amb l’article 331-1.b) del Codi de Consum, l’import de les sancions per a les infraccions greus, és una multa compresa entre 10.001 i 100.000 euros, quantitat que es pot ultrapassar fins a assolir el quíntuple del valor dels béns o els serveis objecte de la infracció.

Aspectes contractuals previstos per les vendes a domicili

A més de considerar que les pràctiques deslleials són infraccions administratives, la mateixa llei preveu algunes mesures protectores per a les persones consumidores pel cas de les vendes a domicili.

El dret de desistiment

La venda a l’habitatge d’una persona consumidora coincideix amb el supòsit previst a l’article 92.2.a)  del TRLGDCU, que ho classifica com a contracte fora d’establiment mercantil .

Aquesta classificació fa que aquest tipus de contracte tinguin establert, d’acord amb l’article 102 del mateix TRLGDCU, el dret de desistiment.

En els contractes formalitzats fora dels establiments mercantils el consumidor i usuari té dret a desistir del contracte durant un període de temps màxim de 14 dies.

L’article 68 del TRLGDCU estableix que el dret de desistiment d’un contracte és la facultat del consumidor i usuari de deixar sense efecte el contracte formalitzat, fet que ha de notificar a l’altra part contractant en el termini establert per a l’exercici d’aquest dret, sense necessitat de justificar la decisió i sense penalització de cap classe.

D’acord amb l’article 69 del TRLGDCU l’empresari contractant l’ha d’informar per escrit en el document contractual, de manera clara, comprensible i precisa, del dret de desistir del contracte i dels requisits i conseqüències del seu exercici, incloses les modalitats de restitució del bé o servei rebut. Se li ha de lliurar, a més, un document de desistiment, identificat clarament com a tal, que expressi el nom i l’adreça de la persona  a qui s’ha d’enviar i les dades d’identificació del contracte i dels contractants a què es refereix.

En concret, el contracte o l’oferta contractual s’han de formalitzar per escrit en doble exemplar, s’hi ha d’adjuntar un document de desistiment i han d’anar datats i signats de pròpia mà pel consumidor i usuari.

El document contractual ha de contenir, en caràcters destacats i immediatament a sobre del lloc reservat per a la signatura del consumidor i usuari, una referència clara, comprensible i precisa al dret d’aquest a desistir del contracte i als requisits i conseqüències del seu exercici.

Una vegada subscrit el contracte, l’empresari o la persona que actuï pel seu compte ha de lliurar al consumidor i usuari un dels exemplars i el document de desistiment.

D’acord amb l’article 70 del TRLGDCU, l’exercici del dret de desistiment no està subjecte a cap formalitat; n’hi ha prou d’acreditar-ho de qualsevol forma admesa en dret. En tot cas es considera vàlidament exercitat mitjançant l’enviament del document de desistiment o mitjançant la devolució dels productes rebuts.

Ara bé, l’article 71.3 del TRLGDCU estableix que si l’empresari no ha complert el deure d’informació i documentació sobre el dret de desistiment, el termini per al seu exercici finalitzarà dotze mesos després de la data d’expiració del període de desistiment inicial, a comptar des que es va lliurar el bé contractat o s’hagués celebrat el contracte, si l’objecte d’aquest fos la prestació de serveis.

Si el deure d’informació i documentació es compleix durant l’esmentat termini de dotze mesos, el termini legalment previst per a l’exercici del dret de desistiment comença a comptar des d’aquest moment.

Per determinar l’observança del termini per desistir s’ha de tenir en compte la data d’expedició de la declaració de desistiment.

L’anul·labilitat del contracte

El contracte existeix des que una o més persones consenten a obligar-se, respecte a una altra o unes altres, a donar alguna cosa o a prestar algun servei.

Però l’article 1261 del Codi Civil Espanyol -CC-, estableix, que perquè hi hagi contracte, cal el consentiment dels contractants, un objecte cert, que sigui matèria del contracte i una causa de l’obligació que s’estableixi.

Ens interessa en aquest moment, analitzar el consentiment de les persones consumidores en una venda a domicili, perquè l’article 1265 del CC ens diu que és nul el consentiment prestat per error, violència, intimidació o dol.

Pel que fa a l’error, hem de distingir el simple error de compte, que només dóna lloc a la correcció, de l’error que afecta la substància de la cosa que és objecte del contracte, o les condicions que principalment hagin donat motiu a fer-lo, que d’acord amb l’article 1266 del CC invalida el consentiment.

Per tant, si allò que pensàvem que compràvem era una cosa i desprès en resulta ser una altra, estem davant d’un error sobre la substància de la cosa que és invalidant del nostre consentiment.

Pel que fa a la violència, s’ha de considerar que aquesta existeix quan per arrencar el consentiment s’utilitza una força física irresistible, pel que no és una situació que es doni en el tipus de contractació que ara estem analitzant.

Hi ha intimidació quan s’inspira a un dels contractants el temor racional i fundat de sofrir un mal imminent i greu en la seva persona o els seus béns, o en la persona o els béns del cònjuge, els descendents o els ascendents. És el que coneixem com una amenaça i s’ha de percebre com un temor real i concret, diferenciant-se del que seria una amenaça de perill general.

Per qualificar la intimidació s’ha de tenir en compte l’edat i la condició de la persona.

La violència o intimidació anul·len l’obligació, encara que les hagi fet servir un tercer que no intervingui en el contracte.

Hi ha dol quan, amb paraules o maquinacions insidioses de part d’un dels contractants, l’altre és induït a fer un contracte que, sense aquestes, no hauria fet (art 1269 CC).

Aquest és l’aspecte més proper que es podria donar en el cas d’una venda a domicili, on haguéssim prestat el nostre consentiment com a conseqüència de l’actitud manipuladora del venedor.

Aquest dol ha de ser greu perquè produeixi la nul·litat del contracte (article 1270 CC).

Si les persones consumidores han formalitzat un contracte de compra en el seu domicili i pensen que han patit algun d’aquests vicis de consentiment (error, violència, intimidació o dol), poden exercir l’acció de nul·litat del contracte i tenim un termini de temps per fer-ho de quatre anys i pel cas que ara analitzem, comença a comptar:

  • En els casos d’intimidació o violència, des del dia en què aquestes hagin cessat.
  • En els d’error, o dol, o falsedat de la causa, des de la consumació del contracte.

Aspectes delictius en les vendes domiciliaries

A banda que es pugui anul·lar el contracte, s’ha de tenir en compte que l’article 248.1 del Codi Penal estableix que els qui, amb ànim de lucre, utilitzin engany suficient per produir error en un altre, i l’indueixin a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o d’altri cometen una estafa i que d’acord amb l’article 249 del mateix Codi Penal, els reus d’estafa han de ser castigats amb la pena de presó de sis mesos a tres anys, si la quantia del que s’ha defraudat passa de 400 euros. Per fixar la pena s’ha de tenir en compte l’import del que s’ha defraudat, el detriment econòmic causat al perjudicat, les relacions entre aquest i el defraudador, els mitjans emprats per aquest i totes les altres circumstàncies que serveixin per valorar la gravetat de la infracció.

Article:  Abans que algú pugui trucar al nostre timbre per intentar vendre’ns  productes o serveis … Sempre li cal la nostra autorització!!

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt:  https://wp.me/p3lAPu-GO

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.