Arxiu del Bloc

Les clàusules abusives dels contractes (II)

Continuem comentant els aspectes bàsics referents a les clàusules dels contractes (enllaç a la primera part de l’anàlisi)  i recordem que l’article 82.1  del TRLGDCU defineix a les clàusules abusives com:

Totes les estipulacions no negociades individualment i totes les pràctiques no consentides expressament que, en contra de les exigències de la bona fe causin, en perjudici del consumidor i usuari, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts que derivin del contracte.

El fet que certs elements d’una clàusula o que una clàusula aïllada s’hagin negociat individualment no exclou l’aplicació de les normes sobre clàusules abusives a la resta del contracte.

L’empresari que afirmi que una determinada clàusula ha estat negociada individualment, ha d’assumir la càrrega de la prova.

El caràcter abusiu d’una clàusula s’aprecia tenint en compte la naturalesa dels béns o serveis objecte del contracte i considerant totes les circumstàncies  concurrents en el moment de la formalització, així com totes les altres clàusules del contracte o d’un altre del qual aquest depengui.

En tot cas són abusives les clàusules que, d’acord amb el que disposen els articles 85 a 90 del TRLGDCU , tots dos inclusivament:

a) vinculin el contracte a la voluntat de l’empresari,

b) limitin els drets del consumidor i usuari,
c) determinin la falta de reciprocitat en el contracte,
d) imposin al consumidor i usuari garanties desproporcionades o li imposin indegudament la càrrega de la prova,
e) siguin desproporcionades en relació amb el perfeccionament i execució del contracte, o

f) contravinguin a les regles sobre competència i dret aplicable.

Les clàusules abusives són sempre nul·les

L’article 83 del TRLGDCU estableix que les clàusules abusives són nul·les de ple dret i s’han de tenir per no posades. A aquests efectes, el jutge, prèvia audiència de les parts, ha de declarar la nul·litat de les clàusules abusives incloses en el contracte, el qual, no obstant això, segueix sent obligatori per a les parts en els mateixos termes, sempre que pugui subsistir sense les clàusules esmentades.

blog-la-jurisdiccio-emocional

 Clàusules abusives perquè vinculen el contracte a la voluntat de l’empresari (article 85 TRLGDCU)

Les clàusules que vinculin qualsevol aspecte del contracte a la voluntat de l’empresari són abusives i, en tot cas, les següents:
1. Les clàusules que reservin a l’empresari que contracta amb el consumidor i usuari un termini excessivament llarg o insuficientment determinat per acceptar o rebutjar una oferta contractual o satisfer la prestació deguda.
2. Les clàusules que prevegin la pròrroga automàtica d’un contracte de durada determinada si el consumidor i usuari no es manifesta en contra, i fixin una data límit que no permeti de manera efectiva al consumidor i usuari manifestar la seva voluntat de no prorrogar-lo.
3. Les clàusules que reservin a favor de l’empresari facultats d’interpretació o modificació unilateral del contracte, excepte, en aquest últim cas, que hi concorrin motius vàlids especificats en el contracte.
En els contractes referits a serveis financers, el que estableix el paràgraf anterior s’entén sense perjudici de les clàusules per les quals l’empresari es reservi la facultat de modificar sense avís previ el tipus d’interès satisfet pel consumidor o al consumidor, així com l’import d’altres despeses relacionades amb els serveis financers, quan s’hagin adaptat a un índex, sempre que es tracti d’índexs legals i es descrigui el mode de variació del tipus, o en altres casos de raó vàlida, a condició que l’empresari estigui obligat a informar-ne en el termini més breu els altres contractants i aquests puguin resoldre immediatament el contracte sense  cap penalització.
Igualment, es poden modificar unilateralment les condicions d’un contracte de serveis financers de durada indeterminada pels motius vàlids que s’hi expressen, sempre que l’empresari estigui obligat a informar el consumidor i usuari amb antelació raonable i aquest tingui la facultat de resoldre el contracte o, si s’escau, rescindir-lo unilateralment, sense avís previ en el cas de raó vàlida, a condició que l’empresari n’informi immediatament els altres contractants.
4. Les clàusules que autoritzin l’empresari a resoldre anticipadament un contracte de durada determinada, si al consumidor i usuari no se li reconeix la mateixa facultat, o les que el facultin a resoldre els contractes de durada indefinida en un termini desproporcionadament breu o sense notificació prèvia amb antelació raonable.
El que preveu aquest paràgraf no afecta les clàusules que preveuen la resolució del contracte per incompliment o per motius greus, aliens a la voluntat de les parts, que alterin les circumstàncies que van motivar la formalització del contracte.
5. Les clàusules que determinin la vinculació incondicionada del consumidor i usuari al contracte tot i que l’empresari no hagi complert les seves obligacions.
6. Les clàusules que suposin la imposició d’una indemnització desproporcionadament alta al consumidor i usuari que no compleixi les seves obligacions.
7. Les clàusules que suposin la supeditació a una condició la realització de la qual depengui únicament de la voluntat de l’empresari per al compliment de les prestacions, quan al consumidor i usuari se li hagi exigit un compromís ferm.
8. Les clàusules que suposin la consignació de dates de lliurament merament indicatives condicionades a la voluntat de l’empresari.
9. Les clàusules que determinin l’exclusió o limitació de l’obligació de l’empresari de respectar els acords o compromisos adquirits pels seus mandataris o representants o supeditar els seus compromisos al compliment de determinades formalitats.
10. Les clàusules que prevegin l’estipulació del preu en el moment del lliurament del bé o servei o les que atorguin a l’empresari la facultat d’augmentar el preu final sobre el convingut, sense que en els dos casos hi hagi raons objectives i sense reconèixer al consumidor i usuari el dret a resoldre el contracte si el preu final resulta molt superior a l’inicialment estipulat.
 El que estableix el paràgraf anterior s’entén sense perjudici de l’adaptació de preus a un índex, sempre que els índexs siguin legals i que en el contracte es descrigui explícitament el mode de variació del preu.

11. Les clàusules que suposin la concessió a l’empresari del dret a determinar si el bé o servei s’ajusta a l’estipulat en el contracte.

Clàusules abusives perquè limiten els drets bàsics del consumidor i usuari. (article 86 TRLGDCU)

En qualsevol cas són abusives les clàusules que limitin o privin el consumidor i usuari dels drets reconeguts per normes dispositives o imperatives i, en particular, les estipulacions que prevegin:
 1. L’exclusió o limitació de forma inadequada dels drets legals del consumidor i usuari per incompliment total o parcial o compliment defectuós de l’empresari.
En particular les clàusules que modifiquin, en perjudici del consumidor i usuari, les normes legals sobre conformitat amb el contracte dels béns o serveis posats a la seva disposició o limitin el dret del consumidor i usuari a la indemnització pels danys i perjudicis ocasionats per l’esmentada falta de conformitat.
2. L’exclusió o limitació de la responsabilitat de l’empresari en el compliment del contracte, pels danys o per la mort o per les lesions causades al consumidor i usuari per una acció o omissió d’aquell.
3. L’alliberament de responsabilitat de l’empresari per cessió del contracte a tercer, sense consentiment del deutor, si pot engendrar una minva de les garanties d’aquest.
4. La privació o restricció al consumidor i usuari de les facultats de compensació de crèdits, retenció o consignació.
5. La limitació o exclusió de la facultat del consumidor i usuari de resoldre el contracte per incompliment de l’empresari.
6. La imposició de renúncies al lliurament de document acreditatiu de l’operació.

7. La imposició de qualsevol altra renúncia o limitació dels drets del consumidor i usuari.

Clàusules abusives per falta de reciprocitat (article 87 TRLGDCU)

Són abusives les clàusules que determinin la falta de reciprocitat en el contracte, contrària a la bona fe, en perjudici del consumidor i usuari i, en particular:
1. La imposició d’obligacions al consumidor i usuari per al compliment de tots els seus deures i contraprestacions, encara que l’empresari no hagi complert els seus.
2. La retenció de quantitats abonades pel consumidor i usuari per renúncia, sense preveure la indemnització per una quantitat equivalent si hi renuncia l’empresari.
3. L’autorització a l’empresari per resoldre el contracte discrecionalment, si al consumidor i usuari no se li reconeix la mateixa facultat.
4. La possibilitat que l’empresari es quedi les quantitats abonades en concepte de prestacions encara no efectuades quan sigui ell mateix qui resolgui el contracte.
5. Les estipulacions que prevegin l’arrodoniment a l’alça en el temps consumit o en el preu dels béns o serveis o qualsevol altra estipulació que prevegi el cobrament per productes o serveis no efectivament usats o consumits de manera efectiva.
En els sectors en què l’inici del servei comporti indissolublement unit un cost per a les empreses o els professionals no repercutit en el preu, no es considera abusiva la facturació per separat d’aquests costos, quan s’adeqüin al servei efectivament prestat.

6. Les estipulacions que imposin obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels drets reconeguts al consumidor en el contracte, en particular en els contractes de prestació de serveis o subministrament de productes de tracte successiu o continuat, la imposició de terminis de durada excessiva, la renúncia o l’establiment de limitacions que excloguin o obstaculitzin el dret del consumidor a posar fi a aquests contractes, així com l’obstaculització a l’exercici d’aquest dret a través del procediment pactat, com és el cas de les que prevegin la imposició de formalitats diferents de les previstes per contractar o la pèrdua de les quantitats abonades per avançat, l’abonament de quantitats per serveis no prestats efectivament, l’atribució al professional de la facultat d’execució unilateral de les clàusules penals que s’hagin fixat contractualment o la fixació d’indemnitzacions que no es corresponguin amb els danys efectivament causats.

Clàusules abusives sobre garanties(article 88 TRLGDCU)

En tot cas es consideren abusives les clàusules que suposin:

1. La imposició de garanties desproporcionades al risc assumit.

Es presumeix que no hi ha desproporció en els contractes de finançament o de garanties pactades per entitats financeres que s’ajustin a la seva normativa específica.
2. La imposició de la càrrega de la prova en perjudici del consumidor i usuari en els casos en què hauria de correspondre a l’altra part contractant.

3. La imposició al consumidor de la càrrega de la prova sobre l’incompliment, total o parcial, de l’empresari proveïdor a distància de serveis financers de les obligacions imposades per la normativa específica sobre la matèria.

Clàusules abusives que afecten el perfeccionament i l’execució del contracte(article 89 TRLGDCU)

En tot cas tenen la consideració de clàusules abusives:
1. Les declaracions de recepció o conformitat sobre fets ficticis, i les declaracions d’adhesió del consumidor i usuari a clàusules de les quals no ha tingut l’oportunitat de prendre coneixement real abans de formalitzar el contracte.
2. La transmissió al consumidor i usuari de les conseqüències econòmiques d’errors administratius o de gestió que no li siguin imputables.
3. La imposició al consumidor de les despeses de documentació i tramitació que correspongui per llei a l’empresari. En particular, en la compravenda d’habitatges:
a) L’estipulació que el consumidor ha de carregar amb les despeses derivades de la preparació de la titulació que per la seva naturalesa corresponguin a l’empresari (obra nova, propietat horitzontal, hipoteques per finançar-ne la construcció o la divisió i cancel·lació).
b) L’estipulació que obligui el consumidor a subrogarse en la hipoteca de l’empresari o imposi penalitzacions en els casos de no-subrogació.
c) L’estipulació que imposi al consumidor el pagament de tributs en què el subjecte passiu és l’empresari.
d) L’estipulació que imposi al consumidor les despeses derivades de l’establiment dels accessos als subministraments generals de l’habitatge, quan aquest hagi de ser lliurat en condicions d’habitabilitat.
4. La imposició al consumidor i usuari de béns i serveis complementaris o accessoris no sol·licitats.
5. Els increments de preu per serveis accessoris, finançament, ajornaments, recàrrecs, indemnització o penalitzacions que no corresponguin a prestacions addicionals susceptibles de ser acceptats o rebutjats en cada cas expressats amb la deguda claredat o separació.
6. La negativa expressa a complir les obligacions o prestacions pròpies de l’empresari, amb reenviament automàtic a procediments administratius o judicials de reclamació.
7. La imposició de condicions de crèdit que per als descoberts en compte corrent superin els límits que conté l’article 19.4 de la Llei 7/1995, de 23 de març, de crèdit al consum.

8. La previsió de pactes de renúncia o transacció respecte al dret del consumidor i usuari a l’elecció de fedatari competent segons la llei per autoritzar el document públic en què inicialment o ulteriorment s’hagi de formalitzar el contracte.

Clàusules abusives sobre competència i dret aplicable(article 90 TRLGDCU)

Són abusives, així mateix, les clàusules que estableixin:
1. La submissió a arbitratges diferents de l’arbitratge de consum, llevat que es tracti d’òrgans d’arbitratge institucionals creats per normes legals per a un sector o un cas específic.
2. La previsió de pactes de submissió expressa a un jutge o tribunal diferent del que correspongui al domicili del consumidor i usuari, al lloc del compliment de l’obligació o aquell en què estigui situat el bé si aquest és immoble.

3. La submissió del contracte a un dret estranger respecte al lloc on el consumidor i usuari emeti la declaració negocial o on l’empresari exerceixi l’activitat dirigida a la promoció de contractes de la mateixa o similar naturalesa.

Autorització i inscripció de clàusules declarades abusives

Els notaris i els registradors de la propietat i mercantils, en l’exercici professional de les seves respectives funcions públiques, no han d’autoritzar ni inscriure els contractes o negocis jurídics en què es pretengui la inclusió de clàusules declarades nul·les per abusives en sentència inscrita en el Registre de condicions generals de la contractació (article 84 TRLGDCU)

Article : Les clàusules abusives dels contractes (II)

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: http://wp.me/p3lAPu-x5

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Anuncis

Les clàusules abusives dels contractes (I)

Què són les clàusules d’un contracte?

Tal i com s’estableix en el Codi Civil Espanyol, mitjançant un contracte les parts que hi intervenen consenten a obligar-se, respecte a una altra o unes altres, a donar alguna cosa o a prestar algun servei i quan es fa això els  contractants poden establir els pactes, les clàusules i les condicions que considerin convenients, sempre que no siguin contraris a les lleis, a la moral ni a l’ordre públic (article 1255 CC).

Per tant, mitjançant una clàusula s’estableix una condició en l’obligació que les parts consenten.

D’acord amb l’article  1261 del Codi civil Espanyol, només hi ha contracte quan concorren els requisits següents:

1r. Consentiment dels contractants.
2n. Objecte cert que sigui matèria del contracte.
3r. Causa de l’obligació que s’estableixi.

I s’ha de tenir en compte que aquest consentiment és nul si hi ha error (article 1265 CC) sempre que afecti la substància de la cosa que és objecte del contracte, o les condicions que principalment hagin donat motiu a fer-lo 8article 1266 CC). El simple error de compte només dóna lloc a la correcció.

Per tant, si hi ha un vici en el consentiment es podria demanar la nul·litat del contracte.

La nul·litat dels contractes per error en el consentiment

Tal i com estableix l’article 1300 CC, l‘error en el consentiment és un dels vicis que poden anul·lar un contracte i s’ha de tenir molt en compte que l’acció de nul·litat només dura quatre anys.

Aquest temps comença a comptar, en els d’error, o dol, o falsedat de la causa, des de la consumació del contracte (article 1301 CC).

La jurisprudència ha fixat que la data consumació del contracte no és el mateix que la data de la seva perfecció doncs aquella es produeix quan s’estableix la realització de totes les obligacions, és a dir, quan es compleix el contracte en la seva integritat.

Donat que l’aplicació de les normes s’ha de fer atenent la realitat social del moment (article 3 del CC) i que en els contractes de tracte successiu la consumació no es produeix fins que ambdues parts han complert les seves obligacions, cal aplicar l’article 1.301 del CC  considerant la complexitat del contracte celebrat i el termini s’ha de  començar a computar, com a mínim, des que es té o es pot tenir complet coneixement de la causa que justifica l’exercici de l’acció, que en el cas de l’error en el consentiment, es produeix en el moment en que les persones consumidores siguin informades de la circumstància sobre la qual versa el vici.

L’article 1961 del CC estableix que les  accions prescriuen pel mer lapse del temps que fixi la llei, però l’article 1969 del CC estableix que el  temps per a la prescripció de tota mena d’accions, si no hi ha una disposició especial que determini una altra cosa, es compta des del dia en què es van poder exercir.

Què passa després de declarar la nul·litat del contracte ?

Declarada la nul·litat d’una obligació, els contractants s’han de restituir recíprocament les coses que hagin estat matèria del contracte, amb els seus fruits, i el preu amb els interessos, llevat del que disposen els articles 1304 CC i següents. (Article 1303 CC)

Les clàusules dels contractes realitzats amb les persones consumidores

cropped-img_0002.jpgEl Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries  -TRLGDCU- estableix una protecció superior pels casos dels contractes amb persones consumidores i a més, estableix que la regulació sectorial dels contractes amb els consumidors i usuaris ha de respectar aquest nivell de protecció, si bé, la regulació sectorial pot elevar el nivell de protecció conferit per aquesta Llei sempre que respecti, en tot cas, les disposicions del dret de la Unió Europea.

Recordem que d’acord amb l’article 59.1 del TRLGDCU són contractes amb consumidors i usuaris els realitzats entre un consumidor o un usuari i un empresari.

Els contractes amb consumidors i usuaris es regeixen, en tot el que no estableixin expressament aquesta norma o lleis especials, pel dret comú aplicable als contractes, o sigui, pel codi civil que hem comentat abans.

Pel que fa a les clàusules d’aquests contractes, estan prohibides les clàusules que imposin obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels drets reconeguts al consumidor en el contracte  (Article 62.2 TRLGDCU).

Com s’interpreten les clàusules d’un contracte?

Doncs tal i com diu l’article 1281 del Codi Civil Espanyol:

  • Si els termes d’un contracte són clars i no admeten dubte sobre la intenció dels contractants, cal atenir-se al sentit literal de les seves clàusules.
  • Si les paraules semblen contràries a la intenció evident dels contractants, aquesta preval sobre aquelles.

És molt important veure els actes, coetanis i posteriors al contracte que fan les parts perquè aquests actes propis són els que permeten jutjar la intenció dels contractants (article 1282 CC).

Regles d’interpretació del codi civil Espanyol

Article 1284
Si alguna clàusula dels contractes admet diversos sentits, s’ha d’entendre en el més adequat perquè produeixi efecte.
Article 1285
Les clàusules dels contractes s’han d’interpretar les unes per les altres, i atribuir a les dubtoses el sentit que resulti del conjunt de totes.
Article 1286
Les paraules que puguin tenir diferents accepcions s’han d’entendre en la que s’adigui més a la naturalesa i l’objecte del contracte.
Article 1287
L’ús o el costum del país s’han de tenir en compte per interpretar les ambigüitats dels contractes i suplir-hi l’omissió de clàusules que ordinàriament s’hi solen establir.
Article 1288
La interpretació de les clàusules obscures d’un contracte no ha d’afavorir la part que n’ha ocasionat l’obscuritat.
Article 1289
Quan sigui absolutament impossible resoldre els dubtes per les regles que estableixen els articles precedents, si aquells recauen sobre circumstàncies accidentals del contracte, i aquest és gratuït, s’han de resoldre en favor de la transmissió de drets i interessos més petita. Si el contracte és onerós, el dubte s’ha de resoldre a favor de la reciprocitat d’interessos més gran.

Si els dubtes de la resolució de què tracta aquest article recauen sobre l’objecte principal del contracte, de manera que no es pugui saber quina va ser la intenció o la voluntat dels contractants, el contracte és nul.

A aquestes regles d’interpretació dels contractes, en el cas dels contractes realitzats amb persones consumidores cal afegir-hi les següents regles:

Regles d’interpretació específiques en els contractes amb les persones consumidores

Article 10

Irrenunciabilitat dels drets reconeguts al consumidor i usuari
La renúncia prèvia als drets que aquesta norma reconeix als consumidors i usuaris és nul·la, i també són nuls els actes realitzats en frau de llei de conformitat amb el que preveu l’article 6 del Codi civil.
Article 61
Integració de l’oferta, promoció i publicitat en el contracte
2. El contingut de l’oferta, promoció o publicitat, les prestacions pròpies de cada bé o servei, les condicions jurídiques o econòmiques i garanties ofertes són exigibles pels consumidors i usuaris, tot i que no figurin expressament en el contracte formalitzat o en el document o comprovant rebut, i s’han de tenir en compte en la determinació del principi de conformitat amb el contracte.
3. No obstant el que disposa l’apartat anterior, si el contracte formalitzat conté clàusules més beneficioses, aquestes prevalen sobre el contingut de l’oferta, promoció o publicitat.
Article 62
Contracte
2. Es prohibeixen, en els contractes amb consumidors, les clàusules que imposin obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels drets reconeguts al consumidor en el contracte.
Article 65.
Integració del contracte

Els contractes amb els consumidors s’han d’integrar, en benefici del consumidor, d’acord amb el principi de bona fe objectiva, també en els supòsits d’omissió d’informació precontractual rellevant.

Les clàusules dels contractes que no s’han consensuat perquè ja estaven en el contracte

A aquestes clàusules se les anomenen condicions generals de la contractació i l’article 59.3 del TRLGDCU estableix que els contractes amb consumidors i usuaris que incorporin condicions generals de la contractació estan sotmesos, a més, a la Llei 7/1998, de 13 d’abril, sobre condicions generals de la contractació –LCGC-.

L’article 1 de la LCGC defineix aquestes clàusules com:

Són condicions generals de la contractació les clàusules predisposades la incorporació al contracte de les quals sigui imposada per una de les parts, amb independència de la seva autoria material, de la seva aparença externa, de la seva extensió i de qualssevol altres circumstàncies, sempre que hagin estat redactades amb la finalitat de ser incorporades a una pluralitat de contractes.

El fet que certs elements d’una clàusula o que una o diverses clàusules aïllades s’hagin negociat individualment no exclourà l’aplicació d’aquesta Llei a la resta del contracte si l’apreciació global porta a la conclusió que es tracta d’un contracte d’adhesió.

En definitiva, són clàusules que imposa l’empresa a la persona consumidora i que ha d’acceptar si realment vol comprar o contractar un servei.

Per considerar que aquestes clàusules s’han incorporat al contracte (Article 5 LCGC) la persona consumidora  les ha d’acceptar i en el contracte s’hi ha de fer referència  i les parts les han de signar.

No es podrà entendre que hi ha hagut acceptació de la incorporació de les condicions generals al contracte quan el predisposant no hagi informat expressament l’adherent sobre la seva existència i no li hagi facilitat un exemplar d’aquestes.

A més, l’article 7 de la LCGC estableix específicament que no quedaran incorporades al contracte les condicions generals següents:

a) Les que l’adherent no hagi tingut oportunitat real de conèixer de manera completa al temps de la celebració del contracte o quan no hagin estat firmades, quan sigui necessari, en els termes resultants de l’article 5.

b) Les que siguin il·legibles, ambigües, fosques i incomprensibles, llevat que, pel que fa a aquestes últimes, haguessin estat expressament acceptades per escrit per l’adherent i s’ajustin a la normativa específica que disciplini en el seu àmbit la necessària transparència de les clàusules contingudes en el contracte.

Els adherents poden exigir que el notari autoritzador no transcrigui les condicions generals de la contractació en les escriptures que atorgui, que en deixi constància a la matriu i que les incorpori com a annex. En aquest cas el notari ha de comprovar que els adherents tenen coneixement íntegre del seu contingut i que les accepten.

Quan el contracte no s’hagi de formalitzar per escrit i el predisposant lliuri un resguard justificatiu de la contraprestació rebuda, n’hi haurà prou que el predisposant anunciï les condicions generals en un lloc visible dins el lloc on se celebra el negoci, que les insereixi a la documentació del contracte que acompanya la seva celebració; o que, de qualsevol altra forma, garanteixi a l’adherent una possibilitat efectiva de conèixer-ne l’existència i el contingut en el moment de la celebració.

Per tant, vigileu bé els rètols dels establiments comercials i de prestació de serveis abans de contractar o comprar.

052613_1903_Elsdretsdel1.jpg

Com han de ser aquestes clàusules generals?

L’article 5.5 de la LCGC estableix que la redacció de les clàusules generals s’haurà d’ajustar als criteris de transparència, claredat, concreció i senzillesa i l’article 8 de la LCGC estableix, en el seu apartat primer que seran nul·les de ple dret les condicions generals que contradiguin en perjudici de l’adherent el que disposa aquesta Llei o qualsevol altra norma imperativa o prohibitiva, llevat del fet que s’hi estableixi un efecte diferent per al cas de contravenció.

I en el seu apartat segon, estableix que són nul·les les condicions generals que siguin abusives, quan el contracte s’hagi celebrat amb un consumidor, entenent per tals en tot cas les que defineixen l’article 82.1 del TRLGDCU

Es consideren clàusules abusives totes les estipulacions no negociades individualment i totes les pràctiques no consentides expressament que, en contra de les exigències de la bona fe causin, en perjudici del consumidor i usuari, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts que derivin del contracte.

L’article 80.1 del TRLGDC estableix també els requisits de les clàusules no negociades individualment:

a) Concreció, claredat i senzillesa en la redacció, amb possibilitat de comprensió directa, sense reenviaments a textos o documents que no es facilitin prèviament o simultàniament a la conclusió del contracte, i als quals, en tot cas, s’ha de fer referència expressa en el document contractual.
 b) Accessibilitat i llegibilitat, de manera que permeti al consumidor i usuari el coneixement previ a la formalització del contracte sobre la seva existència i contingut. En cap cas s’entén complert aquest requisit si la mida de la lletra del contracte és inferior al mil·límetre i mig o el contrast insuficient amb el fons fa dificultosa la lectura.

c) Bona fe i just equilibri entre els drets i obligacions de les parts, cosa que en tot cas exclou la utilització de clàusules abusives.

L’aprovació i la informació de les clàusules de les condicions generals de la contractació

L’article 81 del TRLGDCU estableix que les empreses que subscriguin contractes amb els consumidors i usuaris, a sol·licitud de l’Agència Espanyola de Consum i Seguretat Alimentària i Nutrició, dels òrgans o entitats corresponents de les comunitats autònomes i de les corporacions locals competents en matèria de defensa dels consumidors i usuaris, dins de l’àmbit de les seves competències respectives, estan obligades a remetre les condicions generals de contractació que integrin els contractes esmentats, en el termini màxim d’un mes des de la recepció de la sol·licitud, per tal de facilitar l’estudi i la valoració del possible caràcter abusiu de determinades clàusules i, si s’escau, exercir les competències que en matèria de control i sanció els atribueix aquesta Llei.

També en el seu apartat segon, aquest article estableix que els notaris i els registradors de la propietat i mercantils, en l’exercici professional de les seves funcions públiques respectives, han d’informar els consumidors i usuaris dels assumptes propis de la seva especialitat i competència.

El Reial Decret 1828/1999, de 3 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament del Registre de condicions generals de la contractació, crea un registre de transcendència jurídica en el tràfic privat, que depèn de l’Estat i que té com a objecte la publicitat de les condicions generals de la contractació i de les resolucions judicials que afectin la seva eficàcia.

En aquest registre s’inscriuen les  condicions generals de la contractació i la persistència en la utilització de clàusules declarades nul·les judicialment acreditada suficientment al registrador.

També són objecte d’anotació preventiva:

  • a) La interposició d’accions individuals de nul·litat o de declaració de no-incorporació de condicions generals, juntament amb el text de la clàusula afectada.
  • b) La interposició d’accions col·lectives de cessació, retractació o declaratives de condicions generals, juntament amb el text de la clàusula afectada.
  • c) Les resolucions judicials que acordin la suspensió cautelar de l’eficàcia d’una condició general, juntament amb el text de la clàusula afectada.

Les anotacions preventives tenen una vigència de quatre anys a comptar de la data de l’anotació, i són prorrogables fins a la terminació del procediment en virtut d’un manament judicial de pròrroga. Una vegada prorrogades, només es poden cancel·lar en virtut d’una resolució judicial que acrediti la finalització del procediment.

Són objecte d’assentament de cancel·lació a instància d’una part interessada:

  • a) Les anotacions preventives efectuades en l’exercici d’una acció individual de nul·litat o no-incorporació de condicions generals, quan l’acció no hagi prosperat per desistiment.
  • b) Les anotacions preventives efectuades en l’exercici d’una acció col·lectiva de cessació, retractació o declarativa de condicions generals, quan l’acció no hagi prosperat per desistiment.

En els casos dels paràgrafs anteriors, si hi ha transacció extraprocessal, aquesta s’ha d’incorporar i ratificar davant el jutge que hagi ordenat l’anotació, cas en què produeix els mateixos efectes que el desistiment.

  • c) Les anotacions preventives en què s’hagi acordat la suspensió cautelar de l’eficàcia d’una condició general, quan la decisió judicial s’hagi revocat.
  • d) Les anotacions preventives a què es refereixen els paràgrafs anteriors, per caducitat, quan hagin transcorregut quatre anys des de la seva data sense que s’hagi prorrogat dins el termini de vigència inicial.

Les regles d’interpretació de les clàusules generals de la contractació

L’article 6 de la LCGC estableix els següents criteris:

 1. Quan existeixi contradicció entre les condicions generals i les condicions particulars previstes específicament per a aquest contracte, prevaldran aquestes sobre aquelles, llevat del fet que les condicions generals resultin més beneficioses per a l’adherent que les condicions particulars.

 2. Els dubtes en la interpretació de les condicions generals fosques es resolen a favor de l’adherent. En els contractes amb consumidors aquesta norma d’interpretació només és aplicable quan s’exerceixin accions individuals.
3. Sens perjudici del que estableix aquest article, i en el que no s’hi ha previst, seran d’aplicació les disposicions del Codi civil sobre la interpretació dels contractes.

L’article 80.2 del TRLGDCU estableix que quan s’exercitin accions individuals, en cas de dubte sobre el sentit d’una clàusula preval la interpretació més favorable al consumidor.

Article : Les clàusules abusives dels contractes (I)

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: http://wp.me/p3lAPu-wX

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Ofertes de telefonia que no duren per sempre

establiments de telefoniaTots i totes hem vist  en els mitjans de comunicació, especialment els mitjans televisius, anuncis de les grans operadores de telefonia que ens ofereixen unes ofertes espectaculars que a més, diuen, seran “per sempre” o per “tota la vida”. Però el cert és que el temps passa i arriba un moment en que rebem a casa una carta de l’operadora que diu que a partir d’una determinada data aquestes condicions canviaran unilateralment  i que si volem, nosaltres podem marxar de la companyia i anar a una altra operadora, sense cap penalització, tot entenent que si no diem res, acceptem les noves condicions del contracte i per tant, de cop i volta ens trobarem que haurem perdut aquelles grans condicions que el seu contracte ens deia que eren “per tota la vida” i que són les que ens varen fer decidir contractar aquell servei.

Fins i tot quan no ens diuen que els preus seran per a tota la vida, pot passar que al cap de poc temps (normalment més d’un anys) de contractar el servei de telefonia, les tarifes canviïn unilateralment i les condicions que ens varen oferir deixin de tenir cap atractiu.

És correcta aquesta pràctica? Què es pot fer en aquests  casos?

Al final d’aquest article trobareu alguns argumentaris per defensar-vos, però ja us avanço que haureu de buscar el vostre contracte i verificar si existeix realment una clàusula de modificació de condicions, a partir de quina data es poden produir aquestes modificacions. Si es produeixen abans de la vostra permanència haureu de buscar si s’ha previst una indemnització per a la persona consumidora, si es produeix després de la permanència haureu de pensar quins son els danys i perjudicis que heu patit amb el canvi de tarifes i sobre tot, haurem de buscar la carta on s’us comunica el canvi de tarifes amb una antelació mínima de 30 dies.

Comencem a analitzar aquesta qüestió del canvi de condicions unilateral per part de les operadores

Si vosaltres us trobeu o us heu trobat en aquests situació, haureu rebut una carta que us envien a casa, on us comuniquen que el canvi de condicions es fonamenta en l’article 9 del  Reial decret 899/2009, de 22 de maig, pel qual s’aprova la carta de drets de l’usuari dels serveis de comunicacions electròniques, que diu el següent:

Article 9. Modificacions contractuals.

  1. Els contractes de serveis de comunicacions electròniques només es poden modificar pels motius vàlids expressament previstos en el contracte.

  2. L’usuari final té dret a resoldre anticipadament i sense cap penalització el contracte en els supòsits que preveu l’apartat anterior.

  3. Els operadors han de notificar a l’usuari final les modificacions contractuals amb una antelació mínima d’un mes, informant expressament a la notificació del seu dret a resoldre anticipadament el contracte sense cap penalització.

Per tant, sembla que no existeixen “condicions per tota la vida” perquè les operadores ens poden enviar aquesta carta amb un mes d’antelació i l’únic dret que tenim és el de canviar d’operadora, sense cap penalització (només faltaria) i a més, sense cap  indemnització cap a la persona consumidora per part de la companyia, a diferència del que passa quan la persona consumidora vol canviar, que quasi sempre existeixen penalitzacions per permanència.

Doncs bé, malgrat que aquest article faculta per modificar el contracte de telefonia, una lectura més detallada del mateix ens diu que la modificació del contracte no és tant automàtica i la persona consumidora pot respondre, dins dels 30 dies que atorguen les companyies, per intentar mantenir les seves condicions o, cas contrari, per sol·licitar una indemnització.

D’entrada cal que ens fixem que per aplicar l’article 9 del RD 899/2009, de 22 de maig cal que existeixi un motiu vàlid que estigui expressament previst en el contracte.

Així doncs, la qüestió clau passa per saber quins són els motius vàlids expressament previstos en el contracte que faculten a l’operadora a modificar el seu contracte.

El context de les modificacions contractuals són prou clares. En primer lloc tenim una oferta de preu i condicions que capta la nostra atenció i ens fa prendre la decisió de contractar i al cap d’un temps, allò pel que vàrem contractar desapareix perquè ens canvien unilateralment les condicions.

L’article 7 del Codi Civil Espanyol estableix que:

  1. Els drets s’han d’exercir de conformitat amb les exigències de la bona fe.

  2. La llei no empara l’abús del dret o l’exercici antisocial del dret. Qualsevol acte o omissió que, per la intenció del seu autor, per l’objecte o per les circumstàncies en què es dugui a terme depassi manifestament els límits normals de l’exercici d’un dret, amb dany per a un tercer, dóna lloc a la indemnització corresponent i a l’adopció de les mesures judicials o administratives que impedeixin la persistència en l’abús.

Existeix bona fe en oferir un producte com a reclam i canviar les normes del joc al cap d’un temps? I en aquests casos, tenim dret a algun tipus d’indemnització?

Per respondre a aquesta pregunta hem de mirar que diu el contracte que hem signat amb l’operadora

  • Es tracta d’un contracte de durada indeterminada o de durada determinada? 
  • Està prevista  el canvi de tarifes o d’altres condicions del contracte?
  • Existeixen penalitzacions per a la persona consumidora, cas que vulgui resoldre el contracte?
  • Existeixen penalitzacions per a l’empresa, cas que vulgui resoldre el contracte?

Dit això, tornem a alguns dels articles que estableix el codi civil espanyol i en concret als següents:

Article 1254

El contracte existeix des que una o més persones consenten a obligar-se, respecte a una altra o unes altres, a donar alguna cosa o a prestar algun servei.

Article 1255

Els contractants poden establir els pactes, les clàusules i les condicions que considerin convenients, sempre que no siguin contraris a les lleis, a la moral ni a l’ordre públic.

Article 1256

La validesa i el compliment dels contractes no es poden deixar a l’arbitri d’un dels contractants.

Per tant, si tenim un contracte amb una operadora de telefonia, hem de saber que aquesta pot incloure en les seves clàusules condicions de temporalitat del contracte o la previsió de canviar les tarifes.

reclamacions telefoniaAra bé, estem davant de clàusules generals no negociades per les persones consumidores que podrien ser abusives.

Efectivament, en els casos que ara estem analitzant, on l’oferta la fa l’operadora de telefonia,  s’utilitzen clàusules, que d’acord amb l’article 80 del Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries –TRLGDCU- no han estat negociades individualment, i en aquests casos han de complir, entre d’alteres la condició de bona fe i just equilibri entre els drets i obligacions de les parts, cosa que en tot cas exclou la utilització de clàusules abusives.

Així l’article 82 de la mateixa llei, defineix com a abusives totes les estipulacions no negociades individualment i totes les pràctiques no consentides expressament que, en contra de les exigències de la bona fe causin, en perjudici del consumidor i usuari, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts que derivin del contracte.

L’apartat tercer de l’article 82 estableix que el caràcter abusiu d’una clàusula s’aprecia tenint en compte la naturalesa dels béns o serveis objecte del contracte i considerant totes les circumstàncies concurrents en el moment de la formalització, així com totes les altres clàusules del contracte o d’un altre del qual aquest depengui.

I en el seu apartat quart, aquest mateix article estableix que en tot cas són abusives les clàusules que, d’acord amb el que disposen els articles 85 a 90, tots dos inclusivament:

  • a) vinculin el contracte a la voluntat de l’empresari,
  • b) limitin els drets del consumidor i usuari,
  • c) determinin la falta de reciprocitat en el contracte,
  • d) imposin al consumidor i usuari garanties desproporcionades o li imposin indegudament la càrrega de la prova,
  • e) siguin desproporcionades en relació amb el perfeccionament i execució del contracte, o
  • f) contravinguin a les regles sobre competència i dret aplicable.

Analitzem doncs cada un d’aquests aspectes en el cas de les ofertes “per sempre” o “per tota la vida”

Vinculació a la voluntat de l’empresari

Si la modificació d’aquestes condicions la deixem en mans de l’operadora de telefonia, tenim que existeix una des protecció per part de la persona consumidora i per tant, una clàusula abusiva, tal i com estableix l’article 85 de la mateixa llei.

Així s’especifica a l’apartat tercer d’aquest article quan diu que “Les clàusules que reservin a favor de l’empresari facultats d’interpretació o modificació unilateral del contracte, excepte, en aquest últim cas, que hi concorrin motius vàlids especificats en el contracte…”

En el seu apartat setè, el mateix article estableix “Les clàusules que suposin la supeditació a una condició la realització de la qual depengui únicament de la voluntat de l’empresari per al compliment de les prestacions, quan al consumidor i usuari se li hagi exigit un compromís ferm”.

Per tant, no es pot deixar a criteri de l’empresa la modificació unilateral d’un contracte a no ser que hi concorrin motius vàlids especificats en el contracte, com bé podria ser, una actualització de preus pactat en el contracte, el que aniria en contra de la publicitat de “per tota la vida” i hauríem de veure quina repercussió tindria aquest fet.

Falta de reciprocitat

L’article 87 de la mateixa llei estableix que són clàusules abusives per falta de reciprocitat les clàusules que determinin la falta de reciprocitat en el contracte, contrària a la bona fe, en perjudici del consumidor i usuari i, en particular, pel que ara ens interessa:

  1. La retenció de quantitats abonades pel consumidor i usuari per renúncia, sense preveure la indemnització per una quantitat equivalent si hi renuncia l’empresari.
  2. L’autorització a l’empresari per resoldre el contracte discrecionalment, si al consumidor i usuari no se li reconeix la mateixa facultat.
  3. Les estipulacions que imposin obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels drets reconeguts al consumidor i usuari en el contracte, en particular en els contractes de prestació de serveis o subministrament de productes de tracte successiu o continuat, la imposició de terminis de durada excessiva, la renúncia o l’establiment de limitacions que excloguin o obstaculitzin el dret del consumidor i usuari a posar fi a aquests contractes, així com l’obstaculització a l’exercici d’aquest dret a través del procediment pactat, com és el cas de les que prevegin la imposició de formalitats diferents de les previstes per contractar o la pèrdua de les quantitats abonades per avançat, l’abonament de quantitats per serveis no prestats efectivament, l’atribució a l’empresari de la facultat d’execució unilateral de les clàusules penals que s’hagin fixat contractualment o la fixació d’indemnitzacions que no es corresponguin amb els danys efectivament causats.

Això vol dir, que si s’ha pactat una indemnització, per part de la persona consumidora un temps de permanència, també se n’ha d’haver fixat una per a l’operadora de telefonia pel mateix període de temps, o en cas contrari, ens trobaríem davant d’una falta de reciprocitat. Pel que no pot haver-hi modificació del contracte sense que existeixi una indemnització de l’empresa cap a la persona consumidora.

En conclusió

Una empresa operadora de telefonia ens pot modificar les condicions contractuals però no de forma unilateral i ha de seguir els següents passos.

  1. Ha d’establir uns motius vàlids expressament previstos en el contracte.
  2. Si ens modifiquen les condicions l’usuari final té dret a resoldre anticipadament i sense cap penalització el contracte en els supòsits que preveu l’apartat anterior.
  3. Els operadors ens han de notificar les modificacions contractuals amb una antelació mínima d’un mes, informant expressament a la notificació del seu dret a resoldre anticipadament el contracte sense cap penalització.

Ha d’establir uns motius vàlids expressament previstos en el contracte.

serveis de telefoniaBo i que es pot pactar una revisió de tarifes i de condicions, s’ha de tenir en compte que s’ha de poder demostrar, per part de l’operadora que la persona consumidora disposava d’aquesta informació en el moment de la contractació.

El Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries –TRLGDCU-, estableix en el seu article 60.1 que abans que el consumidor i usuari quedi vinculat per un contracte o una oferta corresponent, l’empresari li ha de facilitar de manera clara i comprensible, llevat que sigui manifesta pel context, la informació rellevant, veraç i suficient sobre les característiques principals del contracte, en particular sobre les seves condicions jurídiques i econòmiques.

En el seu apartat segon, aquest mateix article estableix que són rellevants les obligacions d’informació sobre els béns o serveis que estableix aquesta norma i qualsevol altres que siguin aplicables i, a més, entre d’altres, f) La durada del contracte, o, si el contracte és de durada indeterminada o es prolonga de manera automàtica, les condicions de resolució. A més, de manera expressa, s’ha d’indicar l’existència de compromisos de permanència o vinculació d’ús exclusiu dels serveis d’un determinat prestador així com les penalitzacions en cas de baixa en la prestació del servei.

A més, el seu article 61 estableix que l’oferta, promoció i publicitat dels béns o serveis s’han d’ajustar a la seva naturalesa, característiques, utilitat o finalitat i a les condicions jurídiques o econòmiques de la contractació i concreta, en el seu apartat segon que el contingut de l’oferta, promoció o publicitat, les prestacions pròpies de cada bé o servei, les condicions jurídiques o econòmiques i garanties ofertes són exigibles pels consumidors i usuaris, tot i que no figurin expressament en el contracte formalitzat o en el document o comprovant rebut, i s’han de tenir en compte en la determinació del principi de conformitat amb el contracte.

En aquest sentit, un oferta que ofereixi unes condicions determinades de servei de telefonia per a tota la vida, vinculen a l’empresa de telefonia i s’han de tenir en compte en la determinació del principi de conformitat del contracte.

L’article 8 del Reial decret 899/2009, de 22 de maig, pel qual s’aprova la carta de drets de l’usuari dels serveis de comunicacions electròniques estableix, pel que ara ens interessa que el contracte ha de contenir:

8.1.c) Les característiques del servei de comunicacions electròniques ofert, la descripció de cadascuna de les prestacions incloses en el contracte, amb la indicació de quins conceptes s’inclouen respectivament a la quota d’abonament i, si s’escau, en altres quotes. Així mateix, hi ha de constar el dret de desconnexió, si s’escau, i la forma d’exercir-lo, en els supòsits de l’article 24.

8.1.e) Preus i altres condicions econòmiques dels serveis. S’han d’incloure en el contracte els preus generals relatius a l’ús del servei, desglossant, si s’escau, els diferents conceptes que els integrin i els serveis que hi estan inclosos. Així mateix, s’han d’especificar les modalitats d’obtenció d’informació actualitzada sobre totes les tarifes aplicables i les quotes de manteniment.

8.1.f) Període contractual, indicant, si n’hi ha, l’existència de terminis mínims de contractació i de renovació, com també, si s’escau, les conseqüències del possible incompliment.

8.1.h) Política de compensacions i reemborsaments, amb indicació dels mecanismes d’indemnització o reemborsament oferts, i el mètode de determinació del seu import.

8.1.k) Causes i formes d’extinció i renovació del contracte d’abonament, entre les quals ha de figurar expressament, a més de les causes generals d’extinció dels contractes, la de la voluntat unilateral de l’abonat, comunicada a l’operador amb una antelació mínima de dos dies al dia que ha de tenir efectes, com també el procediment per exercir aquest dret.

Si ens modifiquen les condicions l’usuari final té dret a resoldre anticipadament i sense cap penalització el contracte en els supòsits que preveu l’apartat anterior.

Si quan l’usuari pot resoldre el contracte no s’ha establert cap penalització, no hi ha falta de reciprocitat si l’empresa vol resoldre el seu contracte sense penalització, perquè en realitat no hi ha contractes per a “tota la vida”.

Sobre el fet d’obligar-se per tota la vida en un contracte, podem fer una lectura de l’article 1583 del Codi Civil Espanyol que preveu, de forma ja molt desfasada, pel cas de  l’arrendament d’obres i serveis que  “L’arrendament fet per a tota la vida és nul.

Per tant, no pot existir una obligació feta per a tota la vida, si bé el que pretén aquet article és protegir al prestador de serveis d’alguna cosa semblant a l’esclavatge, considerant, en el moment de la redacció d’aquest text, que la part feble a la que s’havia de protegir era al prestador del servei, que és qui estava en inferioritat de condicions.

Ara bé, quan parlem d’arrendament de serveis i fem menció als serveis de telefonia, qui està en una posició més feble és la persona consumidora i a més, qui ha fixat els termes dels contractes és la pròpia operadora de telefonia.

En aquests casos en hem de plantejar si es pot exigir a l’empresa algun tipus d’indemnització, donat que qui s’ha compromès, redactant les condicions, és la mateixa empresa, que és qui  ocupa una posició més avantatjosa en la prestació del servei i si és ella la que al·lega la nul·litat del contracte, no deixa de ser una manera de publicitar unes condicions de les que es podrà deslligar en qualsevol moment, amb el que l’oferta, que és el que ha motivat la contractació del servei, deixa de tenir sentit per a la persona consumidora.

L’article 62 del Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries –TRLGDCU- , prohibeix, en el seu apartat tercer i pels contractes de prestació de serveis o subministrament de productes de tracte successiu o continuat les clàusules que estableixin terminis de durada excessiva o limitacions que excloguin o obstaculitzin el dret del consumidor i usuari a posar fi al contracte.

Pel que la persona consumidora  pot exercir el seu dret a posar fi al contracte de la mateixa forma en què el va formalitzar, sense cap tipus de sanció o de càrregues oneroses o desproporcionades, com ara la pèrdua de les quantitats abonades per avançat, l’abonament de quantitats per serveis no prestats efectivament, l’execució unilateral de les clàusules penals que s’hagin fixat contractualment o la fixació d’indemnitzacions que no es corresponguin amb els danys efectivament causats.

Per tant, tampoc poden existir contractes “per tota la vida” per a la persona consumidora que pot resoldre el seu contracte en qualsevol moment, sense cap penalització a excepció de les indemnitzacions que es corresponguin amb els danys efectivament causats.

Si busquem reciprocitat en el contracte, l’empresa hauria de respondre davant de la persona consumidora només pels danys efectivament causats, pel que la persona consumidora ho hauria de poder provar.

L’article 1101 del Codi Civil Espanyol estableix que queden subjectes a la indemnització dels danys i perjudicis causats els qui en el compliment de les seves obligacions incorrin en dol, negligència o morositat, i els qui de qualsevol altra manera contravenen al tenor d’aquelles.

Així doncs, si tornem al que preveu l’article 9.1 del Reial decret 899/2009, de 22 de maig, pel qual s’aprova la carta de drets de l’usuari dels serveis de comunicacions electròniques, veiem que els  contractes de serveis de comunicacions electròniques només es poden modificar pels motius vàlids expressament previstos en el contracte i l’article 1256 del codi civil Espanyol estableix que la validesa i el compliment dels contractes no es poden deixar a l’arbitri d’un dels contractants i l’article 85 del Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries –TRLGDCU-  prohibeix les clàusules que reservin a favor de l’empresari facultats d’interpretació o modificació unilateral del contracte, excepte, en aquest últim cas, que hi concorrin motius vàlids especificats en el contracte.

En aquet sentit, les operadores no responen, tal i com s’estableix a l’article 1105 del Codi Civil Espanyol dels successos que no s’hagin pogut preveure, o que, previstos, siguin inevitables, o com diu l’article 1184 del codi civil Espanyol, quan la prestació sigui legalment o físicament impossible. En tots aquests casos existeix “justa causa”, però això no vol dir que no s’hagi produït un perjudici a la persona consumidora.

Els operadors ens han de notificar les modificacions contractuals amb una antelació mínima d’un mes, informant expressament a la notificació del seu dret a resoldre anticipadament el contracte sense cap penalització.

Aquesta és la condició més fàcil de comprovar, perquè és l’operadora que ha de provar que ha comunicat correctament el canvi de condicions amb 30 dies d’antelació i si no ho fa, no es poden aplicar les noves tarifes fins que ho faci.

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

En quina situació es troben els drets de les persones consumidores aquest 2016?

En el portal de l’Agència Catalana del Consum, trobareu un enllaç que us portarà a una pàgina on hi ha el recull de la informació estadística més significativa de les principals àrees d’actuació d’aquest organisme públic.

Les últimes dades que hi ha de moment són les  que es van publicar l’onze de març del 2015 en relació a dades de l’exercici 2014, però avui, 14 de març de 2016,  s’han publicat les dades corresponents a l’exercici 2015 i les podeu consultar en el següent enllaç.

tancament funnydent

Funnydent. Una de les clíniques que va tancar després d’haver cobrat per anticipat els serveis

Segons informa l’ACC en la seva nota de premsa , durant l’exercici 2015 es van resoldre 7.756 casos per via de la mediació, una xifra que representa un 9,94% més que al 2014 i 3.234 arbitratges, una xifra considerablement inferior al 2014, amb 29.972 laudes resolts. Aquest descens s’explica pel procés de tramitació de les reclamacions de Catalunya Caixa dut a terme durant 2013 i 2014 per la Junta Arbitral de Consum, però  el nombre de laudes de 2015 doblen la xifra dels dictats al 2012 (1.430) i al 2011 (1.672 laudes).

Pel que fa a les reclamacions, l’Agència Catalana de consum ha rebut 16.093 reclamacions, un 56,49% menys que al 2014. Aquesta davallada s’explica principalment per la gran disminució de les reclamacions en el sector financer, que correspon a la finalització del procés de tramitació de les reclamacions dels afectats per les preferents i deute subordinat de Catalunya Caixa.

Pel que fa a les denúncies, durant l’exercici 2015,  els ciutadans i les ciutadanes van presentar 2.023 denúncies davant l’ACC, un 32,21% menys que al 2014. El sector de béns i productes de consum ha estat el que ha acumulat més denúncies, un 36,7% del total, seguit de béns de consum/productes (com vehicles, camionetes i furgonetes de segona mà, electrodomèstics, material informàtic, smartphones…), amb el 26,7%, serveis de telecomunicacions i internet (11,7%), serveis d’electricitat, gas i agua (8,1%), transport (6,7%), serveis financers (5,4%), i aliments (amb el 4,7% de les denúncies).

Durant 2015, les actuacions inspecció i control de mercat de l’ACC han derivat en 416 expedients resolts amb sanció (un 16,53% més que al 2014).

Dit això, i un cop  constatats els augments i les disminucions de percentatges en relació a l’exercici 2014,  farem un anàlisi de les dades de l’exercici 2014 per analitzar el comportament de les persones consumidores en relació al comportament i a l’ètica empresarial.

ACTUACIONS 2014 2013
Consultes 48.981 51.866
Reclamacions 36.956 44.298
Mediacions resoltes 7.055 3.599
Laudes emesos 29.972 11.771
Reclamacions transfrontereres 1.174 1.269
Denúncies 2.984 3.655
Actuacions inspectores 20.063 15.811
Alertes 3.151 3.098
Sancions 357 437
Assistents a activitats formatives 20.817 23.651

Una de les primeres coses que cal destacar és que les persones consumidores van presentar, durant l’exercici 2014, 36.956 reclamacions contra empreses, mentre que només van presentar 2.984 denúncies (durant l’any  2015, 19.327 reclamacions davant de 2.023 denúncies).

També cal destacar, que malgrat les 2.984 denúncies interposades i les 20.063 actuacions inspectores realitzades, només es van imposar 357 sancions, mentre que es van resoldre 7.055 mediacions i 29.972 arbitratges. Però cal tenir també en compte, que no és el mateix inspeccionar les empreses per supervisar la seva adequació a la normativa de consum, que investigar casos concrets, davant de les denúncies presentades per les persones consumidores, on es podrien veure pràctiques empresarials que no es poden detectar en inspeccions rutinàries.

La primera conclusió que en podem extreure d’aquestes dades, és que les persones consumidores busquen en els serveis públics de consum, la solució a les seves problemàtiques concretes i per això reclamen i no denuncien.

Es prioritza doncs, per part de les persones consumidores, la resolució del cas particular, davant de la protecció dels interessos generals.

Opening. Una de les empreses que va tancar i va deixar a les persones consumidores sense els serveis pagats

Opening. Una de les empreses que va tancar i va deixar a les persones consumidores sense els serveis pagats

Ja vàrem explicar les diferències entre reclamar i denunciar en un altre article d’aquest mateix blog, però recordem ara que d’acord amb el Decret 121/2013, de 26 de febrer, pel qual es regulen els fulls oficials de queixa, reclamació i denúncia en les relacions de consum, reclamar és la petició de la persona consumidora en virtut de la qual vol posar en coneixement tant de la persona física o jurídica que comercialitza béns o presta serveis com d’un organisme habilitat uns fets, esdeveniments o circumstàncies que han afectat el funcionament normal de la relació de consum, en la qual sol·licita obtenir la reparació d’un dany, l’anul·lació d’una prestació, el rescabalament de quantitats, la rescissió d’un contracte i/o l’anul·lació d’un deute.

Mentre que la denúncia és la petició de la persona consumidora en virtut de la qual vol posar en coneixement de l’Administració o d’un col·legi professional uns fets, esdeveniments o circumstàncies que poden ser constitutius d’infracció administrativa, a fi que les administracions públiques o els col·legis professionals competents, si escau, els investiguin i actuïn d’ofici per corregir la conducta infractora i, d’aquesta manera, defensi els interessos generals de les persones consumidores.

Recordem també que l’article  311-5 del Codi de Consum de Catalunya estableix que:

“1. Les persones consumidores tenen el dret i el deure de cooperar, de manera individual o per mitjà de les organitzacions que les representen, amb les administracions públiques encarregades de vetllar pel compliment de la legislació en matèria de protecció de les persones consumidores.

  1. El mitjà de cooperació és la denúncia o qualsevol altre admès en dret per a la protecció de les persones consumidores”.

Pel que la millora de la protecció dels nostres drets com a persones consumidores, en general, passa també per la denúncia i no només per la reclamació.

Una segona conclusió és que l’Agència Catalana del Consum realitza tant actuacions per resoldre les reclamacions (29.972 arbitratges i 7.055 mediacions) com actuacions de control de la disciplina del mercat (20.063 inspeccions i 2.984 denúncies).

Si analitzem el tipus d’infraccions detectades veiem el següent:

TIPUS D’INFRACCIÓ NOMBRE QUANTIA %
Pràctiques comercials deslleials 39 4.105.701 € 62,30%
Clàusules i pràctiques abusives. 54 724.565 € 10,99%
Per alteració, adulteració, frau o engany. 43 579.900 € 8,80%
Negativa o resistència a subministrar dades. 59 382.553 € 5,80%
En matèria de normalització, documentació i condicions de venda i en matèria de subministrament o prestació de servei. 232 367.400 € 5,58%
En matèria de transaccions comercials i en matèria de preus 65 238.754 € 3,62%
Incompliment disposicions sobre seguretat de béns i serveis. 11 130.901 € 1,99%
Vulneració dels drets lingüístics 57 51.350 € 0,78%
Incompliment d’obligacions d’atenció als consumidors. 2 9.000 € 0,14%
Total 562 6.590.124 € 100%

Pel que l’import de les sancions més elevat, se l’emporten les infraccions comeses per les empreses, per aplicar pràctiques deslleials amb les persones consumidores.

El paper de la  persona consumidora en relació a l’ètica empresarial

Com hem vist, l’administració de consum realitza actualment una bona actuació protectora de les persones consumidores, d’acord amb el marc legal de la defensa de les persones consumidores, però també realitza una bona funció en l’àmbit de la resolució de conflictes.

El que cal veure avui, és quin paper juguem tots i totes, com a persones consumidores, en el tarannà de les empreses del futur, pel que fa a la protecció dels nostres drets.

Les administracions de consum catalanes tenen tres mandats legals.

  • El de controlar el sector empresarial

Per una banda, l’article 112-5 de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya estableix que:

“Les administracions públiques catalanes han de vetllar per garantir el compliment efectiu dels drets que aquesta llei reconeix a les persones consumidores” i en el seu article 311-1.2 estableix que “Els poders públics a què fa referència l’apartat 1, en cas d’un incompliment de la legislació que posi en perill de qualsevol manera els drets o interessos de les persones consumidores, han d’adoptar les mesures que estableixen aquesta llei i la resta de l’ordenament jurídic”.

També a nivell estatal, l’article 46 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries estableix que:

“ 1. Les administracions públiques competents, en l’ús de la seva potestat sancionadora, han de sancionar les conductes tipificades com a infracció en matèria de defensa dels consumidors i usuaris, sense perjudici de les responsabilitats civils, penals o d’un altre ordre que puguin concórrer”.

  • El de promoure la resolució extrajudicial dels conflictes entre persones consumidores i empreses

L’article  125-1.2 de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya estableix que:

“La Generalitat ha de fomentar els procediments voluntaris de resolució de conflictes” i en el seu article  127-12 estableix que “La Generalitat ha de fomentar la col·laboració amb les organitzacions de persones consumidores i els agents socioeconòmics, i també entre aquests, per mitjà de les actuacions següents, entre d’altres: a) Fomentar l’arbitratge de consum. c) Fomentar el desenvolupament de símbols de qualitat empresarial. d) Impulsar l’autoregulació dels sectors empresarials per mitjà de la promoció de codis de conducta i d’altres mecanismes que es puguin constituir amb aquestes finalitats”.

També en el seu article  131-1 es diu que:

“Foment dels sistemes voluntaris de resolució de conflictes

  1. Les administracions públiques de Catalunya han d’impulsar, en col·laboració amb les organitzacions de persones consumidores, la disponibilitat per a les persones consumidores i per als empresaris de sistemes operatius de resolució voluntària de conflictes i de reclamacions en matèria de consum.
  2. Les administracions públiques de Catalunya, en l’àmbit de llurs competències, han d’exercir les funcions de foment, gestió i desenvolupament de la mediació i de l’arbitratge de consum que la legislació els atribueixi”.

A més, cal afegir que l’article  133-4.4 del Codi de consum estableix que:

“ La Generalitat ha de considerar l’adhesió a l’arbitratge de consum com a mèrit objectiu en la valoració de premis a la qualitat que tingui establerts o pugui crear. Les administracions públiques catalanes han de tenir en compte l’adhesió a l’arbitratge de consum en l’atorgament d’ajuts i subvencions a les empreses i els establiments que ofereixin béns o serveis a les persones consumidores”.

Pel que l’arbitratge implica ajuts públics per a les empreses i d’acord amb l’article 133-5.1 del codi de Consum, el distintiu que acredita l’adhesió a l’arbitratge de consum és un distintiu de qualitat.

Altres avantatges de sotmetre’s a l’arbitratge són, pe exemple, que l’article 333-2 del codi de Consum estableix que per a determinar la quantia i l’extensió de la sanció dins dels mínims i màxims establerts, s’han de tenir en compte les circumstàncies agreujants, atenuants i mixtes i són circumstàncies atenuants, d’acord amb l’apartat tercer d’aquest article:

a) La reparació o esmena total o parcial de manera diligent de les irregularitats o els perjudicis que han originat la incoació del procediment.

b) La submissió dels fets a l’arbitratge de consum.

  • El de promoure la formació de les persones consumidores i exigir la seva diligència

Si el primer mandat és el de controlar les empreses, el segon el de fomentar la resolució voluntària dels conflictes entre les parts, el tercer és el d’exigir la diligència de les persones consumidores en les seves relacions de consum.

Fixem-nos que l’últim paràgraf de l’article 311-5.2 estableix que “En les sancions es te en compte la responsabilitat del consumidor i la conducta de l’empresa”.

Per tant, no nomes importa la conducta de l’empresa, sinó també la conducta de la persona consumidora i això ens porta a recordar la definició de persona consumidora mitjana, que es defineix en l’article  111-2.b) del codi de Consum:

“Persona consumidora mitjana: persona consumidora que, d’acord amb un criteri de diligència ordinària, hauria d’estar normalment informada i ésser raonablement curosa en les relacions de consum, en funció dels factors socials, culturals i lingüístics”.

Bankia

Preferents i Accions. Mala praxi bancària.

Per tant, a les persones consumidores se’ns tutela per part dels poders públics, però això no vol dir que no hàgim de fer un esforç per ser persones consumidores curoses en les nostres relacions amb les empreses.

Per poder-ho ser, ens cal informació i formació i per això les administracions de consum han de:

Vetllar perquè els mitjans de comunicació social de Catalunya s’ocupin de la informació i l’educació de les persones consumidores, i també de la creació i el desenvolupament de programes i espais dedicats al consum i a la difusió de les activitats de les organitzacions de persones consumidores.

L’Administració de la Generalitat ha de dur a terme i fomentar campanyes informatives i activitats de difusió amb l’objectiu que les persones consumidores coneguin llurs drets. Aquestes campanyes i activitats s’han d’acomplir a través dels mitjans més adequats en cada cas. Especialment, s’ha d’impulsar i fomentar la difusió de:

  • La informació i la prevenció en l’ús dels béns i serveis del mercat, si poden comportar un risc per a la salut i la seguretat de les persones.
  • La informació sobre l’ús de nous béns i serveis que apareguin en el mercat i que puguin afectar els interessos econòmics de les persones consumidores.
  • Les noves normatives que s’aprovin que afectin els drets i deures de les persones consumidores.
  • Les polítiques informatives, formatives i educatives que fomentin el consum responsable, reflexiu, solidari i sostenible dels béns i serveis, i també en el marc del cooperativisme de consum.

Així doncs, la persona consumidora té dret a l’educació en matèria de consum, que té els objectius següents:

  • Contribuir a la formació integral de la persona, atenent el desenvolupament de la consciència individual i col·lectiva dels infants i els joves en els hàbits del consum responsable, crític i actiu, cercant la informació, la reflexió, la solidaritat i la sostenibilitat en el consum de béns i serveis.
  • El desenvolupament de la capacitat d’exercir una elecció lliure, racional, crítica i saludable dels béns i serveis oferts, i també de fer-ne un ús correcte i responsable.
  • El coneixement dels seus drets i deures, i de la manera d’exercir els drets amb responsabilitat.

Per aquest motiu l’ACC informa en la seva nota de premsa que la formació ha estat una altra de les prioritats de l’Agència al 2015, que s’ha orientat d’una banda a les escoles i d’una altra als agents econòmics. Pel que fa a les escoles, el curs 2014-2015, un total de 23.561 alumnes han passat pels tallers programats per l’Escola del Consum de Catalunya.  

Ètica empresarial i persones consumidores

Com hem vist abans, l’import de les sancions més elevat, se l’emporten les infraccions comeses per les empreses, per aplicar pràctiques deslleials amb les persones consumidores.

Què són les pràctiques deslleials?

Aquestes pràctiques es defineixen a la Llei 3 / 1991, de 10 de gener, de competència deslleial i es classifiquen en:

Article 20: Practiques enganyoses per confusió per als consumidors
Article 21: Pràctiques enganyoses sobre codis de conducta o altres distintius de qualitat
Article 22: Pràctiques esquer i pràctiques promocionals enganyoses
Article 23: Pràctiques enganyoses sobre la naturalesa i les propietats dels béns o serveis, la seva disponibilitat i els serveis postvenda
Article 24: Pràctiques de venda piramidal
Article 25: Pràctiques enganyoses per confusió
Article 26: Pràctiques comercials encobertes
Article 27: Altres pràctiques enganyoses
Article 28: Pràctiques agressives per coacció
Article 29: Pràctiques agressives per persecució
Article 30: Pràctiques agressives en relació amb els menors
Article 31: Altres pràctiques agressives

El Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries estableix en el seu article 19 que:

“Els legítims interessos econòmics i socials dels consumidors i usuaris han de ser respectats en els termes establerts en aquesta norma, i cal aplicar-hi, a més, el que preveuen les normes civils, mercantils i les altres normes comunitàries, estatals i autonòmiques que hi resultin d’aplicació” i també estableix que “… per a la protecció dels legítims interessos econòmics i socials dels consumidors i usuaris, les pràctiques comercials dels empresaris dirigides a ells estan subjectes al que disposen aquesta Llei, la Llei de competència deslleial i la Llei d’ordenació del comerç al detall”.

Per tant, les empreses tenen un control públic pel que fa a la seva conducta enfront de les persones consumidores si bé, la tendència actual és la de fomentar l’autoresponsabilitat empresarial mitjançant els codis de conducta.

Els codis de conducta

L’article 311-2 del Codi de Consum estableix:

“1. L’Administració de consum ha de fomentar l’adopció de codis de conducta com a instrument d’autoregulació i coregulació per a millorar la defensa de les persones consumidores i la disciplina del mercat i ha de promoure que aquests codis s’adeqüin als principis del consum responsable.

  1. Els codis poden ésser elaborats per representants de les organitzacions de persones consumidores, empresarials i professionals més representatives dels sectors afectats i l’Administració de consum.
  2. L’Administració de consum pot crear i atorgar, si escau, distintius de qualitat i determinar per reglament els compromisos i les obligacions que han d’assumir les entitats que s’hi adhereixin i el règim d’atorgament, retirada i publicitat d’aquests distintius. Aquests distintius de qualitat es poden vincular, si escau, amb l’adopció d’un codi de conducta”.

També a la  normativa estatal, trobem que a l’article 37 de la Llei 3 / 1991, de 10 de gener, de competència deslleial s’estableix que:

“Article 37. Foment dels codis de conducta.

  1. Les corporacions, associacions o organitzacions comercials, professionals i de consumidors poden elaborar, perquè siguin assumits voluntàriament pels empresaris o professionals, codis de conducta relatius a les pràctiques comercials amb els consumidors, amb la finalitat d’elevar el nivell de protecció dels consumidors i garantint en la seva elaboració la participació de les organitzacions de consumidors.
  2. Els codis de conducta han de respectar la normativa de defensa de la competència i se’ls ha de donar una publicitat suficient per al seu bon coneixement per part dels destinataris.
  3. Les administracions públiques han de promoure la participació de les organitzacions empresarials i professionals en l’elaboració a escala comunitària de codis de conducta amb aquesta mateixa finalitat.
  4. Els sistemes d’autoregulació s’han de dotar d’òrgans independents de control per assegurar el compliment eficaç dels compromisos assumits per les empreses adherides. Els seus codis de conducta poden incloure, entre d’altres, mesures individuals o col·lectives d’autocontrol previ dels continguts publicitaris, i han d’establir sistemes eficaços de resolució extrajudicial de reclamacions que compleixin els requisits establerts a la normativa comunitària i, com a tals, siguin notificats a la Comissió Europea, d’acord amb el que preveu la Resolució del Consell de 25 de maig de 2000, relativa a la xarxa comunitària d’òrgans nacionals de solució extrajudicial de litigis en matèria de consum o qualsevol disposició equivalent.
  5. El recurs als òrgans de control dels codis de conducta en cap cas no suposa la renúncia a les accions judicials previstes a l’article 32”.

Quins avantatges té sotmetre’s a un codi de conducta per part d’una empresa?

És crea una nova esfera de control aliena, en part, a les administracions públiques, que són els òrgans independents de control per assegurar el compliment eficaç dels compromisos assumits per les empreses adherides mitjançant la resolució extrajudicial del conflictes, que dóna marge de maniobra a l’empresa per tal d’evitar sancions i processos judicials.

Alguns exemples d’aquets codis de conducta amb les persones consumidores:

Distintiu públic de confiança en els serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic

confianza-on-line-selloAquest distintiu es regula a l’article 2 del Reial Decret 1163/2005, de 30 de setembre, pel qual es regula el distintiu públic de confiança en els serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic, així com els requisits i el procediment de concessió.

Aquest distintiu implica que les empreses que el mostrin, han de respectar la legalitat vigent i incloure, com a mínim, amb suficient grau de precisió: a) Les garanties concretes que ofereixen als consumidors i usuaris que millorin o incrementin les reconegudes per l’ordenament jurídic. b) Un sistema de resolució extrajudicial de conflictes c) Els compromisos específics que assumeixen els prestadors de serveis adherits en relació amb els problemes concrets plantejats als consumidors i usuaris del sector, identificats segons la informació dels promotors del codi i la que, a l’efecte, els facilitin les associacions de consumidors i les administracions públiques sobre les reclamacions presentades pels consumidors i usuaris. d) L’àmbit de les activitats del prestador de serveis sotmeses al codi, que, almenys, ha d’englobar alguna de les àrees següents: les comunicacions comercials o la informació precontractual, la contractació i els procediments de solució de queixes o reclamacions, quan aquests siguin diferents dels sistemes de resolució extrajudicial de conflictes a què es refereix l’article 7. 3. Aquests codis de conducta han de preveure la possibilitat d’adhesió al codi de prestadors de serveis que no siguin membres de l’entitat promotora, sempre que l’activitat desenvolupada per aquests estigui inclosa en l’àmbit del codi.

A més, l’article 8 d’aquest Reial Decret estableix que els codis de conducta han d’incloure procediments d’avaluació independents per comprovar el compliment de les obligacions assumides pels prestadors de serveis adherits, i establir un règim sancionador adequat, eficaç i dissuasiu.

El procediment d’avaluació que es prevegi, que es pot realitzar íntegrament per mitjans electrònics, ha de garantir: a) La independència i imparcialitat de l’òrgan responsable de l’avaluació i sanció. b) La senzillesa, accessibilitat i gratuïtat per a la presentació de queixes i reclamacions davant l’òrgan esmentat pels eventuals incompliments del codi de conducta i la celeritat en totes les fases del procediment. c) L’audiència del reclamat i el principi de contradicció. d) Una graduació de sancions que permeti ajustarles a la gravetat de l’incompliment.

Aquestes sancions han de ser dissuasives, i es pot establir, si s’escau, fer-ne publicitat o suspendre o expulsar l’adhesió al codi o a l’entitat promotora, en cas que es tracti de prestadors de serveis que hi estiguin integrats. e) La notificació al denunciant de la solució adoptada.

Les sancions que s’imposin als prestadors de serveis per incompliment dels codis de conducta s’han de notificar trimestralment a l’òrgan administratiu competent per a la concessió i retirada del distintiu. Quan aquestes sancions suposin l’expulsió de l’adhesió al codi o la suspensió dels seus drets, la notificació s’ha de realitzar en el termini dels cinc dies següents a l’adopció de la sanció.

El Codi de Bones Pràctiques per a la Reestructuració de les Deutes viable amb garantia hipotecària sobre l’habitatge habitual

Aquest codi està regulat al Reial decret llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos i d’acord amb l’article 5.2 d’aquesta norma, l’aplicació del Codi de Bones Pràctiques s’estendrà a les hipoteques constituïdes en Garantia de Préstecs o crèdits, quan es compleixin certes condicions i oferirà certs drets afegits per a les persones que compleixin aquests requisits.

Més informació al podcast de Mataró Ràdio ” En quina situació es troben els drets de les persones consumidores aquest 2016? “

Ir a descargar

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

La inspecció municipal de consum i la seguretat de les persones consumidores

DIA MUNDIAL CONSUMIDORS 2015

A les portes del proper Dia Mundial de les persones consumidores del  15 de març, es celebra avui a Premià de Mar la IX Assemblea de la Xarxa Local de Consum i la XX Trobada de Serveis Municipals de Consum.

La Xarxa Local de Consum (XLC) és una agrupació voluntària que agrupa a 309 serveis municipals de defensa de les persones consumidores  de tota la província de Barcelona, que neix a proposta i amb el suport de la Diputació de Barcelona i que ha servit durant aquests últims 20 anys, per cohesionar les polítiques i els programes locals de protecció i defensa de les persones consumidores i usuàries i sobre tot, per poder treballar de manera coordinada, compartir iniciatives, objectius i mitjans.

Com a tècnic de consum des dels inicis de les primeres oficines municipals de consum (OMIC) a Espanya, durant els anys vuitanta, desenvolupant tasques d’inspecció en l’àmbit de la disciplina del mercat i la defensa de les persones consumidores, he tingut l’oportunitat de treballar amb els companys i companyes que formen part d’aqueta xarxa i vull manifestar el meu reconeixement i la meva gratitud a tots els que n’han format part  i encara avui en formen part i que han aportat els seus coneixements i la seva experiència en el si de la XLC , ajudant a crear aquest col·lectiu professional en els nostres ajuntaments.

Si bé  ja vaig comentar en un altre article d’aquest blog, que a data d’avui els serveis públics municipals de consum no tenen un futur clar en el marc de la Llei 27/2013, de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), crec que aquests serveis representen una de les despeses menys costoses del municipi i una de les tasques més agraïdes per la població, que troben en les OMIC un suport de les seves administracions locals, en la defensa dels seus drets com a persones consumidores i per tant, com a part feble en les relacions contractuals.

Vull recordar que en aquests serveis hi ha de mitjana un/a tècnic/a per cada 36.697 habitants i que cada  persona que presta els seus serveis a una OMIC atén una mitjana de 1.457 casos per any.

Per aquest motiu, bo i que estem parlant de 309 punts de defensa de les persones consumidores a la Província de Barcelona de l’àmbit local, en realitat la feina del dia a dia que presten aquests tècnics i tècniques es fa en una certa solitud i per aquest motiu és tant important el suport que presta  el Servei de Suport a les Polítiques de Consum de la Diputació de Barcelona i l’espai de trobada que suposa la  Xarxa Local de Consum, per aprofitar recursos, coneixements, experiències i per ajudar a sentir-se part d’un col·lectiu de persones que treballen pel mateix objectiu comú, la protecció dels interessos generals de tots els ciutadans i ciutadanes en la seva vessant de persones consumidores.

Agrair també a tots els companys i companyes de l’Agència Catalana del Consum  el seu treball de coordinació i de suport a les oficines municipals de consum dels Ajuntaments i molt especialment els esforços que ha realitzat en l’àmbit formatiu, creant un perfil professional de tècnics i tècniques de consum, amb les seves 25 edicions del curs d’Assistents Tècnics en Consum – ATC-.

En aquests anys de treball conjunt, la meva aportació ha estat des de l’àmbit de la inspecció municipal el consum i per aquest motiu m’agradaria fer un petit repàs de l’evolució de les tasques inspectores.

Ponent en el IV Mòdul d’Inspecció Municipal de Consum ” La responsabilitat de la inspecció de consum i la detecció de riscos . Organitzat per la Diputació de Barcelona el novembre 2012.  Presentació

Els orígens de la inspecció de consum en els primers ajuntaments democràtics

En primer lloc hem de recordar que durant l’any 1981 es produeix a Espanya una de les intoxicacions més importants que s’han registrat mai en aquest país, produïda pel consum d’oli de colza adulterat, que s’havia venut principalment de forma ambulant, en domicilis i en els mercats ambulants.

Aquesta situació va evidenciar que calia un sistema de vigilància més eficaç en els municipis, per tal de controlar la comercialització dels productes alimentaris així com unes normes de seguretat més exigent pels productes.

Programa sobre les Xarxes d’alertes de productes de consum
http://www.ivoox.com/les-xarxes-d-alerta-dels-productes-consum_md_624152_wp_1.mp3″ Ir a descargar

En aquest marc va sorgir la primera normativa espanyola per poder combatre les males pràctiques comercials i per donar cobertura legal a les actuacions de l’administració en el control dels productes. Aquesta norma era el Real Decreto 1945/1983, de 22 de junio, por el que se regulan las infracciones y sanciones en materia de defensa del consumidor y de la producción agro-alimentaria, que encara avui és vigent en algunes comunitats autònomes.

Curiosament aquesta normativa unificava les infraccions en grups temàtics que després, amb el temps, tindrien una autonomia normativa pròpia:

Art. 2. Infraccions sanitàries.
Art. 3. Infraccions en matèria de protecció al consumidor.
Art. 4. Infraccions en matèria de defensa de la qualitat de la producció agroalimentària.
Art. 5. Altres infraccions.

Una de les infraccions sanitàries de la norma fa clarament referència a la problemàtica de l’oli de colza:

2.4 Se calificarán como infracciones sanitarias muy graves: 2.4.3 La promoción o venta para uso alimentario, utilización o tenencia de aditivos o sustancias extrañas cuyo uso no esté autorizado por la normativa vigente en la elaboración del producto alimenticio o alimentario de que se trate, y produzca riesgos graves y directos para la salud de los consumidores.

Una de les infraccions de protecció de les persones consumidores relacionada també amb l’adulteració dels aliments era també :

3.1 Son infracciones por alteración, adulteración o fraude en bienes y servicios susceptibles de consumo:

3.1.3 El fraude en cuanto al origen calidad, composición cantidad, peso o medida de cualquier clase de bienes o servicios destinados al público, o su presentación mediante determinados envases, etiquetas, rótulos, cierres, precintos o cualquier otra información o publicidad que induzca a engaño o confusión o enmascare la verdadera naturaleza del producto o servicio.

Per tant, aquest Reial Decret regulava de forma unitària tots els aspectes que portava associat un bé, tant des del seu punt de vista sanitari, com de protecció dels interessos econòmics del consumidor, com de la qualitat del producte i pel que ara ens interessa, definia la inspecció de consum per primer cop, en el seu article 13.

Art. 13. Inspecció.

13.1 En l’exercici de la seva funció, els inspectors tenen el caràcter d’autoritat i podran sol·licitar el suport necessari de qualsevol altra, així com dels Cossos de Seguretat de l’Estat.

13.2 Podran accedir directament a la documentació industrial, mercantil i comptable de les empreses que inspeccionen quan ho considerin necessari en el curs de les seves actuacions que, en tot cas, tindran caràcter confidencial.

Tant els òrgans de les administracions públiques, com les Empreses amb participació pública, organismes oficials, Organitzacions Professionals i Organitzacions de Consumidors de prestar, quan siguin requerits per a això, la informació que se’ls sol·liciti pels corresponents serveis d’inspecció.

13.3 Quan els inspectors aprecien algun fet que estimen que pugui constituir infracció, alçaran la corresponent acta, en la qual faran constar, a més de les circumstàncies personals de l’interessat i les dades relatives a l’Empresa inspeccionada, els fets que serveixin de base al corresponent procediment sancionador.

13.4 Els inspectors estan obligats de manera estricta a complir el deure de sigil professional. L’incompliment d’aquest deure serà sancionat d’acord amb els preceptes del Reglament de règim disciplinari de les administracions públiques on prestin els seus serveis i amb caràcter supletori en el dels funcionaris civils de l’Estat.

Ja tenim doncs assignades les funcions als inspectors i les inspectores de consum, però també veiem com aquest text assigna competències a les diferents administracions en el seu article 19, on es parla de l’Estat, de les comunitats Autònomes que hagin assumit aquestes competències i finalment als ajuntaments, que seran competents per imposar sancions en relació a les infraccions d’aquesta norma, fins el límit de la quantia que per a l’exercici de la potestat sancionadora estableixi en cada cas la legislació de règim local.

No va ser però  fins a la publicació de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local, que en el seu article 25 s’atorgava explícitament, amb rang de llei,  competències en aquest àmbit.

  1. El Municipio, para la gestión de sus intereses y en el ámbito de sus competencias, puede promover toda clase de actividades y prestar cuantos servicios públicos contribuyan a satisfacer las necesidades y aspiraciones de la comunidad vecinal.
  2. El Municipio ejercerá, en todo caso, competencias, en los términos de la legislación del Estado y de las Comunidades Autónomas, en las siguientes materias:
  3. g) Abastos, mataderos, ferias, mercados y defensa de usuarios y consumidores.
  4. h) Protección de la salubridad pública.

Malgrat això, el punt tercer d’aquest article assenyalava que:

  1. Sólo la Ley determina las competencias municipales en las materias enunciadas en este artículo, de conformidad con los principios establecidos en el artículo 2.

Pel que els ajuntaments podien exercir competències en protecció de les persones consumidores, però sempre d’acord amb el que s’establís a la llei que fos d’aplicació, el que va crear certes dificultats perquè els municipis les poguessin exercir de forma clara.

En aqueta línea es va aprovar la primera llei de defensa de les persones consumidores a nivell estatal, la Ley 26/1984, de 19 de julio, General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios, que en el seu article 41 establia que:

Corresponderá a las autoridades y Corporaciones locales promover y desarrollar la protección y defensa de los consumidores y usuarios en el ámbito de sus competencias y de acuerdo con la legislación estatal y, en su caso, de las Comunidades Autónomas, y especialmente en los siguientes aspectos:

1. La información y educación de los consumidores y usuarios, estableciendo las oficinas y servicios correspondientes, de acuerdo con las necesidades de cada localidad.
2. La inspección de los productos y servicios a que se refiere el artículo 2., 2, para comprobar su origen e identidad, el cumplimiento de la normativa vigente en materia de precios etiquetado, presentación y publicidad y los demás requisitos o signos externos que hacen referencia a sus condiciones de higiene, sanidad y seguridad.
3. La realización directa de la inspección técnica o técnicosanitaria y de los correspondientes controles y análisis, en la medida en que cuenten con medios para su realización, o promoviendo, colaborando o facilitando su realización por otras Entidades y Organismos.
4. Apoyar y fomentar las asociaciones de consumidores y usuarios.
5. Adoptar las medidas urgentes y requerir las colaboraciones precisas en los supuestos de crisis o emergencias que afecten a la salud o seguridad de los consumidores o usuarios.
6. Ejercer la potestad sancionadora con el alcance que se determine en sus normas reguladoras.

En les seves primeres èpoques ja hem pogut comprovar com els aspectes de salut, de qualitat i de preus i etiquetatge quedaven sota l’àmbit de la inspecció de consum, encara que posteriorment, amb els anys, formarien part d’altres àmbits competencials.

La inspecció de consum a Catalunya

Com que a l’Estatut d’autonomia Català, aprovat per la LLEI ORGÀNICA 4/1979, de 18 de desembre, d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 12 estableix que “d’acord amb les bases i l’ordenació de l’activitat econòmica general i la política monetària de l’Estat, correspon a la Generalitat, en els termes d’allò que disposen els articles 38, 131 i els números 11 i 13 de l’apartat 1 de l’article 149 de la Constitució, la competència exclusiva comerç interior, defensa del consumidor i de l’usuari, sens perjudici de la política general de preus i de la legislació sobre la defensa de la competència. Denominacions d’origen en col·laboració amb l’Estat”, la Generalitat va publicar el DECRET 459/1983, de 18 d’octubre, pel qual es tipifiquen les infraccions i es regulen les sancions en matèria de comercialització de béns, productes i prestació de serveis, que també  establia les infraccions i sancions en aquest àmbit, tal i com ho va fer la normativa espanyola que hem analitzat abans i definia a la inspecció de consum en el seu article 13:

1. En l’exercici de la seva funció, els inspectors podran accedir directament quan ho considerin necessari, a la documentació industrial, mercantil i comptable de les empreses que inspeccionin en el curs de llurs actuacions que, en tot cas, tindran caràcter confidencial.
2. Quan els inspectors apreciïn algun fet que creguin que pot constituir infracció, aixecaran la consegüent acta, en la qual faran constar, a més de les circumstàncies personals de l’interessat i les dades relatives a l’empresa inspeccionada, els fets que serveixin de base al corresponent expedient sancionador.
3. Els inspectors estan obligats de manera estricta a complir el deure de secret professional.
L’incompliment d’aquest deure serà sancionat d’acord amb les disposicions vigents en matèria disciplinària.
4. Les empreses amb participació pública, organismes oficials, organismes professionals, organitzacions de consumidors, quan siguin requerits per a això, hauran de facilitar la informació que els sol·liciti el Departament de Comerç i Turisme, a través dels seus òrgans competents.

Aquest Decret, en el seu article 20 també establia que els ajuntaments podien incoar i tramitar procediments sancionadors respecte a les infraccions que, tipificades en el Decret, es trobessin dins del marc de la seva competència en la matèria, segons la Llei de Règim Local i les disposicions de la Generalitat de Catalunya.

Però tal i com va passar amb la normativa espanyola, calia una norma amb rang de llei que regulés la defensa de les persones consumidores i això va arribar de la ma de la Llei 1/1990, de 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris, que en el seu article 29.c) establia que: Les corporacions locals, en l’àmbit de llur competència segons la legislació de règim local vigent, per a la imposició de sancions fins a un límit màxim d’un milió de pessetes. Per reglament s’han d’establir, dins aquest àmbit competencial i fins a aquest límit màxim, les que correspon d’imposar a les corporacions locals, segons les bases de població i el tipus d’infraccions.

Ara bé, aquesta llei es va desenvolupar, pel que fa la inspecció, amb el Decret 206/1990, de 30 de juliol, sobre la inspecció de disciplina del mercat i consum, i en el seu article 1 es diu que:

Article 1                                                  

La  inspecció  de  disciplina  del  mercat   i   consum   correspon  al  Departament de Comerç, Consum i Turisme, que   en els termes que preveu la Llei 1/1990, de 8 de gener,  de   disciplina  del mercat i de defensa dels consumidors i dels   usuaris,  té  com  a  objectiu  comprovar,   investigar   i   controlar l’adequació dels productes, mercaderies i serveis   a la normativa vigent amb la finalitat que en les relacions   entre  l’oferta  i la demanda es respectin les disposicions   sobre  ordenació  del  mercat  i  defensa  dels   drets   i   interessos dels consumidors i dels usuaris.

Per tant, en aquest redactat s’exclou la inspecció municipal de consum, bo i que com hem vist, els ajuntaments tenen competències en la defensa dels drets de les persones consumidores, però d’acord amb l’article 25.3 de la  Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local, en els termes que estableixi la llei i per tant, d’acord amb la LLEI 1/1990, de 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.

Per aquest motiu, en el seu article 33 afegeix:

Article 33                                                  

Segons la legislació de règim local, corresponen a  les   corporacions  locals,  en  l’àmbit  de  les competències en    matèria  de  disciplina  del  mercat  i  de  defensa   dels   consumidors  i  dels  usuaris, les actuacions inspectores i   l’adopció de  mesures  precautòries  en  el  marc  del  que   disposa el present Decret.

LA INSPECCIÓ MUNICIPAL DE CONSUM I ELS INTERESSOS PARTICULARS

El primer germen de la defensa dels interessos particulars des de l‘àmbit públic del consum, com una extensió de la protecció dels interessos generals, apareix ja per primer cop en el redactat de l’article 19 de la LLEI 1/1990, de 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.

Article 19

Restitució de quantitats percebudes indegudament

Independentment de les sancions a què fa referència aquesta Llei, l’òrgan sancionador imposarà a l’infractor l’obligació de restituir immediatament la quantitat percebuda indegudament, en els casos d’aplicació de preus superiors als autoritzats, als comunicats, als pressupostats o als anunciats al públic.

Però avui tenim un marc molt més potent per resoldre conflictes particulars mitjançant els mecanismes públics, doncs la  Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya  -LCCC- estableix en el seu article 124 què:

  1. Les persones consumidores tenen dret, d’acord amb el que estableix la normativa aplicable, a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que pateixin com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis.
  2. La Generalitat ha d’adoptar les mesures adequades per a afavorir la reparació i la indemnització de danys i perjudicis a les persones consumidores.
  3. Els danys derivats de la prestació d’un servei públic estan sotmesos a les regles aplicables sobre responsabilitat patrimonial de l’Administració.

En el dret del consum, un dany, és produeix a una persona consumidora o usuària, quan aquesta  pateix un fet que li suposa un cost, ja sigui econòmic, físic o emocional.

En aquesta situació tenim una víctima que pateix el dany, la persona consumidora o usuària i un causant que provoca el dany, l’empresa que fabrica o  comercialitza un producte o presta un servei .

Com veieu, el Codi de Consum ens indica que les persones consumidores tenim dret a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que patim com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis, en el marc de la normativa aplicable, pel que sempre haurem d’estar, en l’àmbit del dret civil, al que indiqui el Codi Civil espanyol i la normativa sectorial específica que s’hagi d’aplicar i en el cas del dret del consum públic, al que s’estableix en el Decret 151/2013, de 9 d’abril, sobre la potestat sancionadora en matèria de consum i sobre el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis –DPSC-.

Ja vaig tractar aquesta qüestió a l’article d’aquest blog “Les persones considerades interessades en un procediment sancionador de consum”.

LES FUNCIONS D’INVESTIGACIÓ DE LA INSPECCIÓ DE CONSUM

A diferència del que passa en altres àmbits del dret administratiu, la normativa catalana de consum va voler dotar a la inspecció de consum de potestats d’investigació de les  infraccions  amb  la  finalitat de   comprovar-ne l’abast, les  causes  i  les  responsabilitats   dels presumptes autors.

Així es recollia ja a l’article 2 del Decret 206/1990, de 30 de juliol, sobre la inspecció de disciplina del mercat i consum i posteriorment s’ha recollit a l’article 322-1 del Codi de Consum de Catalunya que ens diu que les activitats inspectores de les diferents administracions públiques s’han d’acomplir en el moment, de la manera i amb els mitjans que permetin conèixer millor l’activitat del mercat i dels agents que hi actuen, i que permetin constatar els fets rellevants per a la protecció de les persones consumidores.

Aquestes funcions i activitats inspectores s’han d’acomplir sota el criteri de proporcionalitat de la mesura adoptada amb la presumpta infracció.

Les funcions generals dels òrgans que exerceixen funcions d’inspecció en l’àmbit del consum són la vigilància, el control, la investigació i la inspecció dels béns i serveis amb la finalitat de garantir els drets de les persones consumidores.

Als òrgans que exerceixen funcions d’inspecció en l’àmbit del consum els corresponen, investigar les irregularitats amb la finalitat de comprovar-ne l’abast, les causes i les responsabilitats dels presumptes autors.

LES FUNCIONS D’ASSESSORAMENT DE LA INSPECCIÓ DE CONSUM

No hem d’oblidar que el dret del consum és un dret públic que bo i protegir els interessos generals, fa una incursió en les relacions privades entre persones consumidores i empreses i per tant, amb la seva aparició va suposar un marc normatiu que havia d’encaixar amb el dret privat i el dret comercial i això va suposar un esforç per part del sector empresarial, especialment per a les petites i mitjanes empreses, que es van veure submergides de cop i volta, dins d’un ampli i canviant marc jurídic que afectava de ple les seves polítiques comercials i les seves metodologies de treball i de gestió empresarial.

En aquest context, la inspecció de consum va jugar també un paper facilitador de l’activitat econòmica d’aquestes empreses, realitzant campanyes informatives i visitant de forma molt propera, tots els comerciants i comerciantes per ajudar a implementar sense problemes, les seves polítiques d’informació i atenció de les persones consumidores, ajudant també a gestionar els conflictes mitjançant els instruments de mediació i posteriorment d’arbitratge.

Així, l’article 2.e del Decret 206/1990, de 30 de juliol, sobre la inspecció de disciplina del mercat i consum va establir com a una de les funcions de la inspecció de consum “ Informar  i  assessorar  els  agents  econòmics  del   mercat  amb  vista  a  un millor compliment de la normativa   objecte de la inspecció que els pugui afectar ” i aquest és un dels aspectes que ha tingut més pes en les actuacions inspectores a Catalunya dels últims 30 anys juntament amb la protecció de la seguretat de les persones consumidores.

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Article : La inspecció municipal de consum i la seguretat de les persones consumidores

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: http://wp.me/p3lAPu-qc

L’avió surt amb retard o es cancel·la el vol o ens denegen l’embarcament

Qüestions prèvies

AvióCom en qualsevol altra qüestió del dret del  consum, que està subjecta a les normes del comerç internacional, hem de tenir present que el marc normatiu que ens protegeix habitualment com a persones consumidores, no sempre viatja amb nosaltres i això és especialment així en el transport aeri, perquè  en moltes ocasions, ens sotmetem a drets d’altres països quasi sense adonar-nos-en.

Per tant, en primer lloc haurem de diferenciar quins són els nostres drets, com a persones consumidores i usuàries del transport aeri, segon on estigui situat l’aeroport d’on surti l’avió i on estigui situat l’aeroport on arribi l’avió.

Actualment, els drets de les persones consumidores que es trobin en aquetes situacions, els trobarem regulats al Reglament (CE) n º 261/2004 del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de febrer de 2004, pel qual s’estableixen normes comunes sobre compensació i assistència als passatgers aeris en cas de denegació d’embarcament i de cancel·lació o gran retard els vols, i es deroga el Reglament (CEE) n º 295/91, si bé aquest reglament es troba en un procés de revisió i en breu serà modificat (de moment podeu veure algunes de les novetats, al final d’aquest article).

La normativa europea s’aplica als passatgers que parteixin d’un aeroport situat en el territori d’un Estat membre subjecte a les disposicions del Tractat i als s passatgers que parteixin d’un aeroport situat en un tercer país amb destinació a un altre situat en el territori d’un Estat membre subjecte a les disposicions del Tractat , llevat que gaudeixin de beneficis o compensació i d’assistència en aquest tercer país, quan el transportista aeri encarregat d’efectuar el vol en qüestió sigui un transportista comunitari .

Imaginem-nos que nosaltres hem fet les coses ben fetes i que no hi ha motius raonables per denegar-nos l’embarcament per  raons de salut o de seguretat i que tenim una reserva confirmada en un vol i ens presentem  per facturar, en les condicions que ens han dit,  a l’hora indicada prèviament i per escrit ( inclusivament per mitjans electrònics ) pel transportista aeri , el majorista de viatges o un agent de viatges autoritzat, o bé , si no s’indica cap hora , amb una antelació mínima de 45 minuts respecte de l’hora de sortida anunciada , o bé que hàgim estat transbordats per un transportista aeri o operador turístic del vol per al qual disposaven d’una reserva a un altre vol , independentment dels motius que hagi donat lloc al transbord i que l’avió surt amb retard o senzillament ens cancel·len el vol.

Hem de dir, que tots els drets que comentarem a continuació no són aplicables si viatgem de forma gratuïta o amb un bitllet de preu reduït que no estigui directa o indirectament a disposició del públic . No obstant això, s’aplicarà als passatgers que posseeixin bitllets expedits dins de programes per a usuaris habituals o altres programes comercials , per un transportista aeri o operador turístic .

Ens denegen l’embarcament

 

OPCIÓ 1 (renúncia voluntària de la reserva amb compensacions)

Si la companyia aèria ja preveu que haurà de denegar l’ embarcament en un vol a alguns passatgers, el que haurà de fer es  demanar que es presentin voluntàriament els passatgers que vulguin renunciar a les seves reserves  a canvi de determinats beneficis , en les condicions que acordin el passatger interessat i el transportista aeri encarregat d’efectuar el vol .

Els passatger tenen dret a optar per una d’aquestes  opcions a les que cal afegir els beneficis que s’hagin acordat entre el passatger i la companyia aèria.

  • El reemborsament en un màxim de 7 dies , del cost íntegre del bitllet en el preu al qual es va comprar , corresponent a la part o parts del viatge no efectuades i a la part o parts del viatge efectuades , si el vol ja no té raó de ser en relació amb el pla de viatge inicial del passatger , juntament amb , quan escaigui, un vol de tornada al primer punt de partida el més ràpidament possible. ha d’abonar en metàl·lic, per transferència bancària electrònica, transferència bancària , xec  o , previ acord signat pel passatger, bons de viatge o altres serveis.
  • La conducció fins a la destinació final en condicions de transport comparables (**) , el més ràpidament possible.
  • La  conducció fins a la destinació final , en condicions de transport comparables (**), en una data posterior que convingui al passatger, en funció dels seients disponibles .

 (*)En el cas de les ciutats o regions en què hi hagi diversos aeroports, el transportista aeri encarregat d’efectuar el vol que ofereixi al passatger un vol a un altre aeroport diferent d’aquell per al qual es va efectuar la reserva haurà de córrer amb les despeses de transport del passatger des d’aquest segon aeroport, bé a l’aeroport per al qual va efectuar la reserva, bé fins a un altre lloc proper que el passatger.

 (**)Quan s’acomoda a un passatger en una plaça de classe superior a aquella per la qual es va pagar el bitllet no es pot sol·licitar cap pagament suplementari i si s’ acomoda un passatger en una plaça de classe inferior a aquella per la qual es va pagar el bitllet , el transportista té 7 dies per reemborsar:

a ) el 30% del preu del bitllet del passatger per a tots els vols de 1.500 quilòmetres o menys, o
b ) el 50 % del preu del bitllet per a tots els vols intracomunitaris de més de 1500 quilòmetres , excepte els vols entre el territori europeu dels estats membres i els territoris francesos d’ultramar , i per a tots els altres vols entre 1.500 i 3500 quilòmetres
c ) el 75% del preu del bitllet per a tots els vols no compresos en a) o en b ) , inclosos els vols entre el territori europeu dels estats membres i els territoris francesos d’ultramar .

OPCIÓ 2 (denegació contra la voluntat del passatger amb indemnització)

Si bo i amb la renúncia voluntària d’alguns passatgers no n’hi ha prou perquè la resta passatgers amb reserves puguin ser embarcats en aquest vol , el transportista aeri encarregat d’efectuar el vol podrà denegar l’embarcament a alguns passatgers contra la voluntat d’aquests i els haurà de compensar immediatament  tal i com expliquem a continuació:

D’entrada, els passatgers rebran una compensació en metàl·lic, per transferència bancària electrònica, transferència bancària , xec  o , previ acord signat pel passatger, bons de viatge o altres serveis,  per valor de (*) :

a) 250 euros per a vols de fins a 1500 quilòmetres
b ) 400 euros per a tots els vols intracomunitaris de més de 1500 quilòmetres i per a tots els altres vols entre 1.500 i 3500 quilòmetres
c ) 600 euros per a tots els vols no inclosos en els casos anteriors

(*)La distància es determinarà prenent com a base l’últim destí a què el passatger arribarà amb retard en relació amb l’hora prevista a causa de la denegació d’embarcament o la cancel·lació.

Aquestes compensacions es poden disminuir en un 50% si la companyia ofereixi als passatgers la possibilitat de ser conduïts fins a la destinació final en un transport alternatiu amb una diferència en l’hora d’arribada respecte a la prevista per al vol inicialment reservat :

a) que no sigui superior a 2 hores , per a tots els vols de 1.500 quilòmetres o menys
b ) que no sigui superior a 3 hores , per a tots els vols intracomunitaris de més de 1500 quilòmetres i per a tots els altres vols entre 1.500 i 3500 quilòmetres
c ) que no sigui superior a 4 hores , per a tots els vols no compresos en els altres apartats

A banda de la indemnització per denegació d’embarcament, els passatger tenen dret a optar per una d’aquestes opcions a les que cal afegir els beneficis que s’hagin acordat entre el passatger i la companyia aèria.

  • El reemborsament en un màxim de 7 dies , del cost íntegre del bitllet en el preu al qual es va comprar , corresponent a la part o parts del viatge no efectuades i a la part o parts del viatge efectuades , si el vol ja no té raó de ser en relació amb el pla de viatge inicial del passatger , juntament amb , quan escaigui, un vol de tornada al primer punt de partida el més ràpidament possible. El reemborsament s’ha d’abonar en metàl·lic, per transferència bancària electrònica, transferència bancària , xec  o , previ acord signat pel passatger, bons de viatge o altres serveis.
  • La conducció fins a la destinació final en condicions de transport comparables , el més ràpidament possible.
  • La  conducció fins a la destinació final , en condicions de transport comparables, en una data posterior que convingui al passatger, en funció dels seients disponibles .

Cal recordar que la companyia aèria ha d’oferir gratuïtament als passatgers:

Menjar i refrescos suficients, en funció del temps que sigui necessari esperar
Allotjament en un hotel en els casos: En què sigui necessari pernoctar una o diverses nits, o
en què sigui necessària una estada addicional a la prevista pel passatger
Transport entre l’aeroport i el lloc d’allotjament (hotel o altres).
Dues trucades telefòniques, tèlex o missatges de fax, o correus electrònics.

És d’assenyalar que  el transportista aeri encarregat d’efectuar el vol ha de prestar una  atenció especial a les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda i dels seus acompanyants, així com a les necessitats dels menors no acompanyats.

Cancel·len el vol

embarcament aeroportEl primer que hem de dir és que una cancel·lació és la no realització d’un vol programat i en el qual hi havia reservada almenys una plaça.

Aquesta cancel·lació es pot deure a circumstàncies extraordinàries i en els casos en que el transportista no ho hagi pogut  evitar, fins i tot si s’haguessin pres totes les mesures raonables, no està obligat a pagar cap compensació.

Tampoc hi ha dret a compensació si el transportista ha informat de la cancel·lació:

Almenys amb 2 setmanes d’antelació respecte a l’hora de sortida prevista.
Amb una antelació d’entre 2 setmanes i 7 dies respecte a l’hora de sortida prevista i se’ls ofereixi un transport alternatiu que els permeti sortir amb no més de dues hores d’antelació respecte a l’hora de sortida prevista i arribar al seu destí final amb menys de quatre hores de retard respecte a l’hora d’arribada prevista.
Amb menys de 7 dies d’antelació respecte a l’hora de sortida prevista i se’ls ofereixi prendre un altre vol que els permeti sortir amb no més d’una hora d’antelació respecte a l’hora de sortida prevista i arribar al seu destí final amb menys de dues hores de retard respecte a l’hora d’arribada prevista .

La càrrega de la prova d’haver informat el passatger de la cancel·lació del vol , així com del moment en què se li ha informat, correspondrà al transportista aeri encarregat d’efectuar el vol .

Sempre que s’informi els passatgers de la cancel·lació , s’haurà de donar una explicació relativa als possibles transports alternatius .

Quan es cancel·li un vol que no sigui per circumstàncies extraordinàries que el transportista no hagués pogut preveure, els passatger tenen dret a optar per una d’aquestes  opcions a les que cal afegir les oportunes indemnitzacions.

  • El reemborsament en un màxim de 7 dies , del cost íntegre del bitllet en el preu al qual es va comprar , corresponent a la part o parts del viatge no efectuades i a la part o parts del viatge efectuades , si el vol ja no té raó de ser en relació amb el pla de viatge inicial del passatger , juntament amb , quan escaigui, un vol de tornada al primer punt de partida el més ràpidament possible. El reemborsament s’ha d’abonar en metàl·lic, per transferència bancària electrònica, transferència bancària , xec  o , previ acord signat pel passatger, bons de viatge o altres serveis.
  • La conducció fins a la destinació final en condicions de transport comparables , el més ràpidament possible.
  • La  conducció fins a la destinació final , en condicions de transport comparables, en una data posterior que convingui al passatger, en funció dels seients disponibles .

Cal recordar que la companyia aèria ha d’oferir gratuïtament als passatgers:

Menjar i refrescos suficients, en funció del temps que sigui necessari esperar
Allotjament en un hotel en els casos: En què sigui necessari pernoctar una o diverses nits, o
en què sigui necessària una estada addicional a la prevista pel passatger
Transport entre l’aeroport i el lloc d’allotjament (hotel o altres).
Dues trucades telefòniques, tèlex o missatges de fax, o correus electrònics.

Si se’ls se’ls ofereixi un transport alternatiu quan la sortida prevista del nou vol sigui com a mínim l’endemà de la sortida programada del vol cancel·lat,  tenen dret a:

Allotjament en un hotel en els casos:
– En què sigui necessari pernoctar una o diverses nits, o
– En què sigui necessària una estada addicional a la prevista pel passatger
Transport entre l’aeroport i el lloc d’allotjament (hotel o altres)

Les indemnitzacions a rebre són:

a) 250 euros per a vols de fins a 1500 quilòmetres
b ) 400 euros per a tots els vols intracomunitaris de més de 1500 quilòmetres i per a tots els altres vols entre 1.500 i 3500 quilòmetres
c ) 600 euros per a tots els vols no inclosos en els casos anteriors

(*)La distància es determinarà prenent com a base l’últim destí a què el passatger arribarà amb retard en relació amb l’hora prevista a causa de la denegació d’embarcament o la cancel·lació.

Aquestes compensacions es poden disminuir en un 50% si la companyia ofereixi als passatgers la possibilitat de ser conduïts fins a la destinació final en un transport alternatiu amb una diferència en l’hora d’arribada respecte a la prevista per al vol inicialment reservat :

a) que no sigui superior a 2 hores , per a tots els vols de 1.500 quilòmetres o menys
b ) que no sigui superior a 3 hores , per a tots els vols intracomunitaris de més de 1500 quilòmetres i per a tots els altres vols entre 1.500 i 3500 quilòmetres
c ) que no sigui superior a 4 hores , per a tots els vols no compresos en els altres apartats

Retards en els vols

Quan un transportista aeri encarregat d’efectuar un vol preveu el retard d’un vol respecte a l’hora de sortida prevista, haurà d’oferir assistència als passatgers, en les següents condicions, sempre que es donin les següents circumstàncies:

Retards de 2 hores o més en el cas de tots els vols de 1.500 quilòmetres o menys
Retards de 3 hores o més en el cas de tots els vols intracomunitaris de més de 1500 quilòmetres i de tots els altres vols d’entre 1500 i 3500 quilòmetres.
Retards de 4 hores o més en el cas de tots els vols no inclosos en els apartats anteriors
Menjar i refrescos suficients, en funció del temps que sigui necessari esperar
Allotjament en un hotel en els casos: En què sigui necessari pernoctar una o diverses nits, o
en què sigui necessària una estada addicional a la prevista pel passatger
Transport entre l’aeroport i el lloc d’allotjament (hotel o altres).
Dues trucades telefòniques, tèlex o missatges de fax, o correus electrònics.

Quan l’hora de sortida prevista sigui com a mínim l’endemà a l’hora prèviament anunciada:

Allotjament en un hotel en els casos: En què sigui necessari pernoctar una o diverses nits, o
en què sigui necessària una estada addicional a la prevista pel passatger
Transport entre l’aeroport i el lloc d’allotjament (hotel o altres).

Quan el retard és de cinc hores com a mínim  haurà de realitzar el  reemborsament en un màxim de 7 dies , del cost íntegre del bitllet en el preu al qual es va comprar , corresponent a la part o parts del viatge no efectuades i a la part o parts del viatge efectuades , si el vol ja no té raó de ser en relació amb el pla de viatge inicial del passatger , juntament amb , quan escaigui, un vol de tornada al primer punt de partida el més ràpidament possible.

A més,  la  STJUE de 19 de novembre de 2009 (Cas Sturgeon i Böck vs. Condor i Air France), que podeu consultar al següent enllaç del portal  (“© Unión Europea, http://eur-lex.europa.eu/, 1998–2014″) , es determina que en cas de retard d’un vol de més de 3 hores tenint en compte la destinació final del passatger dóna dret a indemnització de la mateixa manera que en els casos de cancel·lació. D’aquesta manera, tot i que el Reglament parli d’indemnització en cas de cancel·lació però no pas en cas de retard, també s’aplicarà  la indemnització en els casos  de retard.

En virtut de tot l’exposat, el Tribunal de Justícia ( Sala Quarta ) declara :

1) Els articles 2 , lletra l ) , 5 i 6 del Reglament ( CE ) n º 261 /2004 del Parlament Europeu i del Consell , d’11 de febrer de 2004, pel qual s’estableixen normes comunes sobre compensació i assistència als passatgers aeris en cas de denegació d’embarcament i de cancel·lació o gran retard dels vols , i es deroga el Reglament ( CEE ) n º 295/ 91, s’han d’interpretar en el sentit que els vols que pateixin retard , amb independència del temps pel qual es prolongui i encara que es tracti d’un gran retard , no poden tenir per cancel·lats si s’efectuen d’acord amb la programació inicialment prevista pel transportista aeri .

2 ) Els articles 5 , 6 i 7 del Reglament núm 261/2004 s’han d’interpretar en el sentit que els passatgers dels vols endarrerits poden equiparar-se als passatgers dels vols cancel·lats a l’efecte de l’aplicació del dret a compensació i que , per tant , poden invocar el dret a compensació previst en l’article 7 de l’esmentat Reglament quan suporten , en relació amb el vol que pateix el retard , una pèrdua de temps igual o superior a tres hores , és a dir , quan arriben a la destinació final tres o més hores després de l’hora d’arribada inicialment prevista pel transportista aeri . No obstant això , aquest retard no dóna dret a compensació als passatgers si el transportista aeri pot provar que el gran retard produït es deu a circumstàncies extraordinàries que no podrien haver evitat fins i tot si s’haguessin pres totes les mesures raonables , és a dir , circumstàncies que escapen al control efectiu del transportista aeri .

3) L’article 5 , apartat 3, del Reglament núm 261/2004 s’ha d’interpretar en el sentit que el concepte de « circumstàncies extraordinàries » utilitzat en aquesta disposició no s’aplica a un problema tècnic sorgit en una aeronau que provoqui la cancel·lació o el retard d’un vol , llevat que aquest problema es derivi d’esdeveniments que , per la seva naturalesa o pel seu origen , no siguin inherents a l’exercici normal de l’activitat del transportista aeri que es tracti i escapin al control efectiu d’aquest transportista .

Novetats pel que fa als drets de les persones consumidores en els casos en que l’avió surt amb retard o es cancel·la el vol o ens denegen l’embarcament

EmbarcamentActualment s’està treballant una proposta de REGLAMENT que modifica el Reglament CE/261/2004 pel qual s’estableixen normes comunes sobre compensació i assistència als passatgers aeris en cas de denegació d’embarcament i de cancel·lació o gran retard dels vols, i el Reglament CE/2027/97 relatiu a la responsabilitat de les companyies aèries respecte al transport aeri dels passatgers i el seu equipatge.

Podreu trobar tota la informació sobre aquesta tramitació al portal (“© Unión Europea, http://eur-lex.europa.eu/, 1998–2014″) on trobareu un enllaç al text d’aquest nou reglament.

Aquest nou text preveu la prohibició parcial de la política de no presentació, és a dir que ja no es podrà denegar l’embarcament als passatgers, en un viatge de tornada per no haver utilitzat el trajecte d’anada del mateix bitllet. Això és una millora.

També regula la tramitació de reclamacions i queixes i estableix que els transportistes aeris hauran d’informar als passatgers, en el moment de la reserva, dels procediments que apliquen per tramitar queixes i reclamacions, facilitar-los mitjans electrònics per presentar les seves reclamacions i oferir-los informació sobre els organismes de tramitació de reclamacions competents. En tot cas, les companyies aèries hauran de respondre en un termini de dos mesos als passatgers.

Pel que fa a les percepcions de les indemnitzacions pel cas de retards, la normativa empitjora la protecció de les persones consumidores perquè amb el nou reglament, es passa de  3 hores a 5 hores als viatges dins UE.

I en els casos viatges fora UE:

5 hores en el cas dels viatges fora de la UE de 3.500 km o menys,
9 hores en el cas dels viatges fora de la UE de 3.500 a 6.000 km
12 hores en el cas dels viatges fora de la UE de 6.000 km o més.

Pel que fa al dret a assistència, d’acord amb el Reglament vigent, quan un transportista aeri encarregat d’efectuar un vol preveu el retard d’un vol respecte a l’hora de sortida prevista, haurà d’oferir assistència als passatgers sempre que es donin les següents circumstàncies:

Retards de 2 hores o més en el cas de tots els vols de 1.500 quilòmetres o menys
Retards de 3 hores o més en el cas de tots els vols intracomunitaris de més de 1500 quilòmetres i de tots els altres vols d’entre 1500 i 3500 quilòmetres.
Retards de 4 hores o més en el cas de tots els vols no inclosos en els apartats anteriors

Doncs amb el nou reglament, l’assistència s’haurà de prestar en retards de 2 hores o més, amb independència de les distàncies.

Es concreten quines són les circumstàncies extraordinàries als efectes de les cancel·lacions i retards  

Hem de destacar que concreta que hem d’entendre per “circumstàncies extraordinàries”, considerades com aquelles circumstàncies que, per la seva naturalesa o pel seu origen, no són inherents a l’exercici normal de l’activitat del transportista aeri i escapen al seu control efectiu.

A més, aquesta proposta introdueix una llista no exhaustiva de circumstàncies que s’han de considerar extraordinàries com:

  • Catàstrofes naturals que impossibilitin l’operació segura dels vols.
  • Problemes tècnics que no siguin inherents a l’operació normal de l’aeronau, com ara la detecció d’un defecte durant l’operació de vol que impedeixi la seva continuació normal, o un defecte ocult de fabricació comunicat pel fabricant o una autoritat competent que afecti la seguretat.
  • Els problemes tècnics inherents a l’operació normal de l’aeronau, detectats durant el manteniment de rutina o durant la inspecció prèvia al vol, o que sorgeixin per no haver-se efectuat correctament el manteniment o la inspecció prèvia al vol no són circumstàncies extraordinàries.
  • Riscos per a la protecció de l’aeronau, actes de sabotatge o terrorisme que impedeixin l’operació segura del vol.
  • Riscos sanitaris o emergències mèdiques que puguin ser mortals.
  • Restriccions de gestió del trànsit aeri o tancament de l’espai aeri o d’un aeroport.
  • Condicions climàtiques incompatibles amb la seguretat del vol.
  • Conflictes laborals que afectin al transportista aeri encarregat d’efectuar un vol o a proveïdors de serveis essencials als aeroports i els proveïdors de serveis de navegació aèria. La no disponibilitat de la tripulació de vol o del personal de cabina,tret que estigui causada per conflictes laborals tampoc és una circumstància extraordinària.

Quan es donen aquestes circumstàncies extraordinàries i es produeixen retards o cancel·lacions, possibilita que el transportista aeri limiti el dret a allotjament a tres nits, amb un màxim de 100 euros per nit i passatger (no aplicable als passatgers amb mobilitat reduïda i a llurs acompanyants, a les dones embarassades, a les persones que necessiten atenció mèdica especial ni als menors no acompanyats, sempre que n’hagin informat al transportista aeri amb 48 hores).

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

El dia mundial de les persones consumidores. On estem aquest 2014?

Servei d'atenció als consumidorsEl proper dia 15 de març, com cada  any, es commemora el dia mundial de les persones consumidores, però quina és la situació real en que ens trobem tots els ciutadans i ciutadanes en relació a  la protecció dels nostres drets com a persones consumidores?

En la meva opinió, les persones consumidores s’han vist obligades a abandonar la seva zona de protecció, que els hi oferia fins fa poc temps la normativa reguladora de l’estat social i han quedat abandonades a la seva sort, amb un paquet de supervivència que els governs  anomenen “educació de consum”.

Ara la Unió Europea i el govern espanyol ja no consideren, al meu entendre,  que calgui protegir directament amb mitjans i recursos públics els interessos econòmics de les persones consumidores, sinó que aquests mitjans i recursos públics s’han de dirigir especialment a informar i educar a la població en temes sobre el consum, per tal que els ciutadans i les ciutadanes, amb aquesta informació, es pugin defensar per si mateixos davant de les empreses i de les seves pràctiques, sovint agressives i abusives.

També s’ha de dir que una altra cosa són  les polítiques referents a la protecció de la seguretat de les persones consumidores, on si que s’està portant a terme una forta actuació pública, tant pel que fa a la seguretat dels productes industrials com dels alimentaris.

Ara bé, en la protecció de les persones consumidores, pel que fa als aspectes econòmics, aquestes noves polítiques són les pròpies dels estats liberals, que parteixen de la base  que empreses i consumidors estan en igualtat de condicions i on es creu que l’estat no ha d’intervenir per res en les seves relacions particulars, que han de ser les parts les que tinguin llibertat per pactar i que arribat el cas elles mateixes han de saber resoldre els  conflictes que puguin aparèixer en la seva relació contractual.

Hem passat d’un estat paternalista, que considerava als ciutadans la part feble de les relacions contractuals amb les empreses i els protegia, a un estat de caire més liberal, què es limita a establir l’obligació, per part de les empreses de donar la informació que es consideri necessària, però que obliga a les persones consumidores a actuar de forma autònoma i responsable.

Fins i tot s’ha creat un concepte jurídic que diferencia als consumidors ben formats i informats dels que no ho estan. Aquest terme és el que es coneix com a “persona consumidora mitjana”, que és el perfil d’una persona que, d’acord amb un criteri de diligència ordinària, hauria d’estar normalment informada i ésser raonablement curosa en les relacions de consum i si no és curosa o no s’ha informat bé, doncs ja està, és una persona consumidora negligent.

Fer que els ciutadans i ciutadanes es responsabilitzin dels seus actes de consum és una idea coherent, però no s’ha d’oblidar que no tothom té el mateix accés a la informació i a l’educació en temes de consum i que no tothom es troba en les mateixes condicions per decidir lliurament els seus actes de compra i de contractació. Hem de pensar sobre tot en els col·lectius més vulnerables, com els infants i els adolescents, les persones malaltes, la gent gran, les persones en situació de vulnerabilitat econòmica…

És per això, que considero essencial que la normativa mantingui un elevat nivell de protecció a les persones consumidores intervenint en l’activitat empresarial, especialment pel que fa a les grans empreses i que segurament no cal fer-ho tant, en el cas de la petita i mitjana empresa.

Un exemple d’aquesta tendència governamental d’educar a la població és que aquest any 2014, el govern ha escollit  com a tema principal del dia Mundial dels Consumidors “El crèdit al Consum”, un tema que pel seu desconeixement  ha provocat un fort endeutament familiar i que amb la crisis econòmica que estem vivint ha fet que moltes famílies patissin els efectes que ha provocat un consum poc responsable, però sobre tot, també provocat per unes pràctiques bancàries i de les empreses financeres, molt agressives i poc escrupoloses.

Ja vaig donar la meva opinió sobre les campanyes dels governs que posen més l’èmfasi en educar a les persones consumidores, perquè actuïn de forma responsable,   que en obligar i controlar que el sector financer actuï de forma ètica i responsable.

Exercir els drets de les persones consumidores, una qüestió de dignitat,  paciència i tenacitat

Quan una persona consumidora té un problema, s’adreça a l’empresa que li ha venut un producte o li ha prestat el servei, per tal que li puguin solucionar. Potser la solució no arribarà de seguida, però normalment no es posa una reclamació el primer dia, es dóna un marge i de bona fe s’espera la solució.img_0002.jpg

Quan la solució no arriba, potser ja han passat forces dies, potser mesos i llavors, alguns amb resignació i d’altres ben enfadats o enfadades, es decideixen perdre el seu temps i s’adrecen a un servei públic de consum perquè els hi resolguin el seu problema. De fet, saben que hi ha unes oficines on es defensen els drets de les persones consumidores… i el primer que sorprèn a la ciutadania quan els ciutadans arriben a un servei públic de consum és que se’ls informa que el primer que han de fer es presentar la reclamació davant de l’empresa, cosa que ja han fet, però que en la majoria de casos no han pogut documentar bé (cal demanar sempre el número d’incidència, omplir el full oficial de reclamacions…) i per tant, hauran de començar un altre cop el seu procediment, aquest cop formalment, davant de l’empresa.

Fet això, l’establiment pot formular al·legacions en aquest mateix moment o contestar-la després, en un termini màxim de 30 dies, pel que la reclamació es pot arribar a allargar durant un mes més.

Si finalment la persona consumidora no rep una resposta satisfactòria en aquest termini haurà de trametre l’exemplar del full oficial de reclamacions al servei públic de consum on ja havia anat a posar la seva reclamació.

Un cop arribi aquest full de reclamació al servei públic de consum, en el cas d’iniciar una mediació, el servei públic haurà d’iniciar aquest procediment i comunicar a l’empresa si vol iniciar el procediment de mediació, que té 15 dies per decidir si ho accepta o no.

Si no ha accepta, la persona consumidora només podrà adreçar-se a la via judicial o presentar una denúncia i en cas que l’empresa accepti la mediaciói, el procediment pot arribar a durar fins a un màxim de 6 mesos, el que vol dir que per resoldre un conflicte de consum, podem estar aproximadament uns 9 mesos des que sorgeix el conflicte, un període de temps que considero que és excessivament llarg i que no el fa realment una bona alternativa  a la resolució dels conflictes a la via judicial.

Tot això pot empitjorar si finalment desapareixen els serveis públics de consum com a conseqüència de la publicació de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local –LRSAL-, que ha modificat, entre d’altres, la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases del Règim Local –LBRL-.

La defensa de les persones consumidores en xifres

Quan dic que la Unió Europea i el Govern Espanyol ja no consideren que calgui protegir directament amb mitjans i recursos públics a les persones consumidores, torno a matissar que no és pas que s’hagi deixat de pensar en els drets de les persones consumidores, cosa que de fet no ha passat i que fins i tot ha augmentat moltíssim en els últims anys. El que vull dir és que tots els esforços que fan les institucions de defensa de les persones consumidores es centren més en potenciar l’autonomia dels ciutadans i ciutadanes, que no pas en protegir-los directament.

Recursos que les administracions públiques destinen actualment a Espanya per a la protecció de les persones consumidores.

Pel que fa a les institucions de defensa de les persones consumidores, s’ha de dir que actualment tenim 20 institucions a nivell estatal, que s’ocupen de les polítiques de protecció a les persones consumidores.

Oficina municipal d'informació al consumidorPer una banda, a nivell nacional, tenim  la “Agencia Española de Consumo, Seguridad Alimentaria y Nutrición” que fa una tasca important en aquest àmbit i per altra banda, a cada comunitat Autònoma hi ha  el seu propi organisme autonòmic de protecció de defensa de les persones consumidores.

Enllaç a les adreces dels organismes autonòmics de consum a Espanya.

 A aquests 20 organismes  se’ls hi ha de sumar els serveis de consum de les diputacions, de les comarques i dels ajuntaments de tota Espanya.

A Catalunya per exemple, hi ha 107 Oficines d’Informació a les persones consumidores, 23 de comarcals i  84 de municipals.

Enllaç a les adreces dels organismes públics comarcals i municipals de consum a Catalunya.

A més, en el cas concret de la província de Barcelona, el Servei de Suport a les Polítiques de Consum de la Diputació de Barcelona lidera i dona suport a “ La Xarxa Local de Consum” que és una agrupació voluntària d’ens locals, que agrupa  a 299 serveis de defensa del consumidor de la província de Barcelona, on s’inclouen les 107 oficines d’informació municipals i la resta són petits municipis que presten els serveis d’informació a les persones consumidores amb el suport de la Diputació de Barcelona.

Si voleu més informació podeu escoltar el programa de Mataró Ràdio, del dia 19/03/2014,  dedicat a la situació dels drets de les persones consumidores a 2014.

http://www.ivoox.com/2014-03-19-els-drets-dels-consumidors_md_2936830_1.mp3″ Ir a descargar

Les actuacions i els resultats de l’acció protectora dels drets de les persones consumidores

La Generalitat de Catalunya té competències exclusives en matèria de protecció de les persones consumidores i les seves funcions les exerceix a través de l’Agència Catalana del Consum (ACC).

L’any 2013, l’ACC tenia assignat un pressupost inicial de 7.745.850,00 € i una plantilla a 168 tècnics i tècniques treballant en tasques d’informació, educació i protecció de les persones consumidores.

L’ACC va publicar el “Balanç d’actuacions de l’Agència Catalana del Consum al 2012” d’on es desprèn que durant l’any 2012 es van rebre un total de 43.290 consultes, de les quals 28.502 es van atendre pel 012.

Es van presentar 18.304 reclamacions i 2.349 casos es van resoldre per acord de mediació i 1.430 amb laudes del sistema arbitral.

Com podem veure, moltes reclamacions no es varen poder resoldre per aquests sistemes de mediació i arbitratge.

Les persones consumidores van presentar 4.451 denúncies i l’Agència Catalana del Consum es van  realitzar 19.455 actuacions inspectores i es van obrir un total de 768 expedients resolts amb sanció.

L’import de les sancions imposades va ser de 5,059,237 €.

A més, van realitzar activitats educatives per 21.181 alumnes de Catalunya des de l’Escola de consum de Catalunya.

A tota aquesta activitat s’hi ha de sumar les actuacions dels consells comarcals que van atendre 35.752 consultes van tramitar 10.391 reclamacions i 350 queixes i van realitzar 8.197 mediacions.

Pel que fa a les actuacions dels serveis públics municipals de consum, les dades que podem comentar són les que facilita el Servei de Programació de l’Àrea d’Hisenda i Recursos Interns i el Servei de Suport a les Polítiques de Consum de l’Àrea d’Atenció a les Persones de la Diputació de Barcelona,  que van impulsar la creació del “Cercle de Comparació Intermunicipal de les Oficines Municipals d’Informació al Consumidor”, que  és un instrument de suport a l’avaluació i millora de la prestació del servei que faciliten les oficines municipals d’informació i defensa del consumidor a la ciutadania.

En aquest enllaç hi podreu trobar els resultats dels estudis corresponents als anys 2008 a 2012 i d’acord amb les dades de lliure difusió que consten a l’estudi corresponent a la cinquena edició,  de l’any 2012 tenim que el 47 % de les reclamacions es van resoldre favorablement des de les OMIC i que aquestes oficines de la província de Barcelona tenen una despesa corrent per habitant de 1.10 €, que correspon al 0.14 % del pressupost corrent municipal.

De mitjana hi havia una persona a l’OMIC per cada 36.697 habitants.

Cada persona que presta els seus serveis a una OMIC atén una mitjana de 1.457 casos i la  despesa corrent mitjana per cas atès va ser durant l’any 2012 de 27.7 €.

La normativa de protecció a les persones consumidores i les valoracions dels serveis públics de consum en l’informe del Síndic de Greuges de Catalunya de l’any 2007 i la seva relació amb la situació actual.

Els pocs mecanismes que tenen els serveis públics de consum, per solucionar les problemàtiques que els hi arriben, pot crear frustració entre els ciutadans i ciutadanes que s’adrecen a aquests serveis pensant que se’ls hi podrà solucionar el seu problema quan en realitat, si l’empresa no vol, hauran d’acabar anant als jutjats o hauran de claudicar i deixar córrer la seva reclamació.

Les rebaixesEn matèria de consum, el Síndic de Greuges de Catalunya, a banda de la supervisió de les empreses privades que gestionen serveis públics o acompleixen activitats d’interès general o universal, li correspon també la supervisió de l’actuació de les administracions públiques que acompleixen tasques d’informació i defensa dels drets dels consumidors, com són les oficines comarcals i municipals d’informació al consumidor o l’Agència Catalana del Consum de la Generalitat de Catalunya.

D’acord amb això, rep la queixa del ciutadà que s’ha adreçat a un servei públic de consum i considera que l’oficina de consum en qüestió no ha dut a terme una actuació adequada o suficient en la defensa dels seus drets, o no l’ha informat prou de les tasques dutes a terme pel que fa a la seva reclamació.

L’any 2007 el Síndic de Greuges de Catalunya va presentar el seu informe “Els drets dels consumidors en l’àmbit local. Les OMIC i les OCIC” on feia els següents suggeriments, molts dels quals van ser incorporats l’any 2010 en el Codi de Consum de Catalunya.

En el seu apartat 8 l’informe diu que “ Cal replantejar les funcions de les oficines de consum per fer possible una major participació en els mecanismes de resolució de conflictes alternatiu a la via judicial”.

Això es deu a que les oficines de consum tenen bàsicament un paper d’orientació, informació i de mediació, però no són el lloc adequat per resoldre en el fons i de forma vinculant els casos que preocupen a les persones consumidores.

Hem de recordar que les reclamacions de consum, en els serveis públics de consum es solen intentar resoldre per mitjà de la mediació, que és un sistema voluntari per a les dues parts i que pot no ser prou eficient per ajudar a la persona consumidora provocant un elevat grau de frustració.

En el punt 9 dels suggeriments que fa l’informa del Síndic es diu que “ Caldria regular un procediment administratiu previ a la reclamació judicial, per mirar de resoldre les discrepàncies entre usuari i subministrador, que permetés superar els problemes derivats de la voluntarietat d’adhesió al sistema arbitral per part dels subministradors”.

El Codi de consum de Catalunya va recollir aquest repte i ha previst un sistema no voluntari i per tant més efectiu que la mediació, per poder ajudar a les persones consumidores, establint un procediment administratiu sancionador específic, prou potent per obligar a les empreses a complir amb les seves obligacions, però aquest procediment administratiu, a hores d’ara, es troba en una fase inicial en els serveis públics de consum, especialment en els d’àmbit comarcal i municipal, perquè requereix de molt de personal per tal de poder assumir correctament l’enorme quantitat d’expedients que s’haurien d’obrir a les empreses, si s’optés per aquest sistema de tramitació de les reclamacions.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Preus vinculats als diferents tràmits de la contractació del subministrament de l’electricitat

Quins són els conceptes que es poden cobrar a les persones consumidores?

L’article 29 del Reial Decret 1048/2013, de 27 de desembre, pel qual s’estableix la metodologia per al càlcul de la retribució de l’activitat de distribució d’energia elèctrica estableix que els distribuïdors poden obtenir una contraprestació econòmica per atendre els requeriments dels següents serveis:

a) La connexió : l’operació d’acoblar elèctricament la instal·lació receptora a la xarxa de l’empresa distribuïdora , qui haurà de realitzar aquesta operació sota la seva responsabilitat .

b ) La verificació de les instal·lacions: la revisió i comprovació que les mateixes s’ajusten a les condicions tècniques i de seguretat reglamentàries .

c ) Actuacions en els equips de mesura i control : la connexió i precintament dels equips, així com qualsevol actuació en els mateixos per part del distribuïdor derivades de decisions del consumidor . (Si per a l’execució de la instal·lació ha estat necessària la presentació d’un projecte i el certificat final d’obra no s’exigirà el pagament de drets de verificació).

En el cas que una empresa distribuïdora decideixi no cobrar per aquests conceptes , queda obligada a aplicar l’ exempció a tots els consumidors connectats a les seves xarxes .

En el cas de subministraments de temporada, els drets de connexió quedaran reduïts fins a una cinquena part dels valors anteriors si en donar novament tensió a la instal·lació de l’usuari aquesta no ha sofert cap modificació i només fa falta la maniobra d’un element de tall ja existent.

El règim econòmic dels drets de verificació no és aplicable als augments de potència fins a la potència màxima admissible de la instal·lació recollida en l’últim butlletí de l’ instal·lador.

Dit això, és possible que en el moment de donar-nos d’alta del servei d’electricitat, s’hagin d’abonar a l’empresa distribuïdora unes quantitats en concepte de:

  • Drets de connexió (que comprenen els conceptes a      abonar en concepte de drets      d’extensió i de drets d’accés).
  • Drets de connexió (per enganxar-se a la xarxa)
  • Drets de verificació

On estan regulats aquest imports?

Els imports que s’han de pagar per aquests conceptes estan regulats pel Govern, en concret a l’annex V de l’Ordre ITC/3519/2009, de 28 de desembre, per la qual es revisen els peatges d’accés a partir d’1 de gener de 2010 i les tarifes i primes de les instal·lacions del règim especial

Aquí només reproduiré el que té a veure amb consumidors domèstics.

Annex V

1. Drets de connexió de servei –extensió-: Quotes   d’extensió en € / kW sol · licitat per sol·licituds menors de 100 kW.  Baixa Tensió.-Quota: 17,374714 € /   kW.

2. Drets de connexió de servei accés-: Quotes   d’accés en € / kW sol · licitat.  Baixa   Tensió.-Quota: 19,703137 € / kW.

4. Drets de connexió: Quotes en € /   actuació:  Baixa Tensió.-Quota de   9,044760 € / actuació.

5. Drets de verificació: Quotes en € /   actuació:  Baixa Tensió.-Quota d’accés   8,011716 € / actuació.

 (!) En el cas d’interrupció del subministrament, per manca de pagament de la persona consumidora, l’article 88 del Reial Decret 1955/2000, d’1 de desembre, pel qual es regulen les activitats de transport, distribució, comercialització, subministrament i procediments d’autorització d’instal·lacions d’energia elèctrica estableix que la reconnexió del subministrament, serà a càrrec del consumidor, que haurà d’abonar una quantitat equivalent al doble dels drets de connexió vigents com a compensació per les despeses de desconnexió.

Vigència dels drets

L’article 28 del Reial Decret 1048/2013, de 27 de desembre, pel qual s’estableix la metodologia per al càlcul de la retribució de l’activitat de distribució d’energia elèctrica estableix les següents vigències d’aquests drets:

Drets d’extensió: en cas de rescissió del contracte de subministrament dels drets d’extensió es mantindran vigents per a la instal·lació i / o subministrament per als quals van ser abonats durant un període de tres anys per a baixa tensió i de cinc anys per a alta tensió .

En el cas de disminució de potència , els drets d’extensió , mantenen la vigència per un període de tres anys per a baixa tensió i de cinc anys per a alta tensió .

Els augments de potència es consideren una alta addicional i originen els drets d’extensió i accés que , si s’escau , corresponguin a l’ increment de potència sol · licitat .

Si és necessària l’ execució de noves obres d’extensió , el seu tractament és el previst per a un nou subministrament .

Lectura dels comptadors per telegestió

L’article 29 del Reial Decret 1110/2007, de 24 d’agost, pel qual s’aprova el Reglament unificat de punts de mesura del sistema elèctric estableix que el  cost per a la instal·lació, operació i manteniment del concentrador principal, així com el cost de comunicacions originat per les trucades cursades des de l’esmentat concentrador a un concentrador secundari per a l’obtenció de la informació de mesures, s’inclouen en el cost reconegut a l’operador del sistema.

Els costos per la instal·lació, operació i manteniment dels concentradors secundaris d’instal·lació obligatòria per als encarregats de la lectura es consideren part del cost reconegut als distribuïdors. Els costos per la instal·lació, operació i manteniment dels concentradors secundaris o de qualsevol altre sistema de recollida i tractament d’informació de caràcter voluntari van a càrrec del propietari

El cost de comunicacions entre concentradors secundaris va a càrrec del subjecte que prengui la informació.

El cost fix de comunicacions corresponent tant a la instal·lació com al lloguer mensual de la línia de connexió de l’equip de mesura amb la xarxa d’accés, o si s’escau, amb la xarxa troncal, va a càrrec del responsable de l’equip de mesura.

El cost variable originat per les trucades cursades des del concentrador de l’encarregat de la lectura a un equip de mesura en la realització de la lectura remota correspon a l’encarregat de la lectura, cost que està inclòs en el preu regulat de lectura per a la liquidació de l’energia.

El sobrecost de la lectura local dels equips de mesura que, segons disposa el present Reglament o les seves normes de desplegament, han de ser llegits de forma remota, va a càrrec del responsable del punt de mesura, sempre que la necessitat d’efectuar la lectura local sigui per causes imputables a l’esmentat responsable.

El sobrecost originat per la lectura remota d’un punt de mesura en què aquesta sigui opcional o no requerida per al tipus de punt en què està classificat es repercuteix en el participant en la mesura, diferent de l’encarregat de la lectura, que hagi optat per la lectura remota.

Si la utilització d’equips amb lectura remota ha estat elegida per l’encarregat de la lectura, aquest és el responsable dels sobrecostos originats, inclòs el cost fix de comunicacions, i es pot repercutir en el responsable del punt només el preu regulat de lectura establert per al cas o tipus de punt de què es tracti.

La resta de comunicacions originades pels serveis a l’usuari, segons defineixen les instruccions tècniques complementàries, van a càrrec de l’usuari.

Els responsables dels equips de mesura o encarregats de lectura que utilitzin el servei d’estimació de mesures perdudes o no contrastables han d’abonar a l’operador del sistema la quantitat que legalment es determini en els casos en què sigui procedent.

En el cas de punts de mesura l’encarregat de la lectura dels quals sigui el distribuïdor, el cost del servei d’estimació de mesures es considera inclòs en els costos de l’activitat regulada de distribució, llevat que la carència de mesura sigui deguda a causes imputables al responsable del punt de mesura, cas en què l’esmentat responsable ha d’abonar al distribuïdor la quantitat que legalment es determini en els casos en què sigui procedent.

Pels certificats que l’operador del sistema o l’encarregat de la lectura expedeixi amb la informació de què disposi sobre una mesura, aquest ha de facturar al peticionari la quantitat que determini el Reial decret.

Verificació de comptadors en cas de mal funcionament

El cost de la verificació de les instal·lacions i equips dels punts de mesura i de la seva parametrització, càrrega de claus i precintament, van a càrrec del responsable dels equips de mesura, que l’ha d’abonar a l’entitat que l’executi.

En el cas d’instal·lacions de mesura de clients, la primera verificació sistemàtica realitzada per l’encarregat de la lectura per a la posada en marxa de la instal·lació no genera dret de cobrament, d’acord amb l’article 50 del Reial decret 1955/2000, d’1 de desembre.

Les verificacions s’han de fer d’acord amb el Reial Decret 889/2006, de 21 de juliol, pel qual es regula el control metrològic de l’Estat sobre instruments de mesura i s’han de satisfer les corresponents taxes.

Aquestes taxes les trobareu a l’Ordre EMO/116/2012, de 18 d’abril, per la qual es dóna publicitat a la relació de les taxes vigents del Departament d’Empresa i Ocupació. (cada any poden variar els imports d’aquestes taxes, pel que caldrà realitzar les oportunes comprovacions).

Article 1.5 Verificacions per motius de reclamacions d’equips de mesura:

1.5.5 Comptadors elèctrics monofàsics: 41 euros.

1.5.6 Comptadors elèctrics trifàsics: 225 euros.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Les tarifes del gas

Les tarifes del gas, tal i com també varem veure pel cas de les tarifes elèctriques, estan dividides en tarifes regulades o tarifes TUR i tarifes del mercat lliure.

Les persones consumidores poden contractar el gas en el mercat lliure i per tant poden escollir la comercialitzadora que vulguin, però si ho desitgen i compleixen els requisits establerts per la normativa, poden acollir-se al mercat regulat, pagant una tarifa TUR.

De totes formes, el primer que hem de dir és que dins de cada opció, regulades o de mercat lliure, les tarifes estan diferenciades pels diferents nivells de pressió i el consum anual de KWh.

Estructura de les tarifes de venda de gas natural

L’estructura de les tarifes del gas natural està regulada a l’article 27 del Reial Decret 949/2001, de 3 d’agost, pel qual es regula l’accés de tercers a les instal·lacions gasistes i s’estableix un sistema econòmic integrat del sector de gas natural .

En aquest blog, adreçat a les persones consumidores, només ens interessa el sector tarifari d’ús domèstic, que es correspon  al grup tarifari 3, si bé a continuació deixem les referències dels altres grups per coneixement de qui li pugui ser d’utilitat.

Estructura de les tarifes més comunes pels usuaris domèstics

Grup 3 . Per a consumidors connectats a un gasoducte amb una pressió de disseny sigui inferior o igual a 4 bars .

Dins   d’aquesta tarifa es distingiran les següents per volum de consum :

Tarifa 3.1 :   consum inferior o igual a 5.000 kWh / any .

Tarifa 3.2 :   consum superior a 5.000 kWh / any i inferior o igual a 50.000 kWh / any .

Tarifa 3.3 :   consum superior a 50.000 kWh / any i inferior o igual a 100.000 kWh / any .

Tarifa 3.4 :   consum superior a 100.000 kWh / any .

Per a cadascuna de les tarifes d’aquest grup s’ha de determinar un terme fix en euros / mes i un terme variable aplicable als kWh consumits per l’usuari . Els termes fixos seran determinats prenent en consideració els teòrics factors de càrrega per a cada grup de consumidors .

Per saber quina és la tarifa més ajustada a les nostres necessitats, podeu utilitzar aquests criteris orientatius de consum anual, segons siguin les instal·lacions del nostre habitatge:

Habitatge amb   cuina i escalfador de gas natural (3000 kWh) Tarifa 3.1

Habitatge amb   calefacció de gas natural en zona temperada  (6000 kWh) Tarifa 3.2

Habitatge amb   calefacció de gas natural en zona freda (12000 kWh) Tarifa 3.2

Altres tarifes pensades per grans consumidors o indústries:

  • Grup 1 . Per a consumidors connectats a un gasoducte amb una pressió màxima de disseny superior a 60 bars .

1 . Dins d’aquesta tarifa es distingiran les següents per volum de consum :

Tarifa 1.1 : consum inferior o igual a 200.000.000 de kWh / any .

Tarifa 1.2 : consum superior a 200.000.000 de kWh / any i inferior o igual a 1.000.000.000 de kWh / any .

Tarifa 1.3 : consum superior a 1.000.000.000 de kWh / any .

Per a cadascuna de les tarifes dins d’aquest grup es determinarà un terme fix aplicable al cabal diari a facturar i un terme variable aplicable als kWh consumits .

Els usuaris acollits a aquesta tarifa han de disposar d’equips de telemesura capaços de realitzar el mesurament com a mínim de cabals diaris .

  • Grup 2 . Per a consumidors connectats a un gasoducte amb una pressió de disseny superior a 4 bars i inferior o igual a 60 bars .

Dins d’aquesta tarifa es distingiran les següents per volum de consum :

Tarifa 2.5 : consum superior a 100.000.000 de kWh / any i inferior o igual a 500.000.000 de kWh / any .

Tarifa 2.6 : consum superior a 500.000.000 de kWh / any .

Per a cadascuna de les tarifes dins d’aquest grup es determinarà un terme fix aplicable a la capacitat màxima diària contractada i un terme variable aplicable als kWh consumits .

En aquelles instal ·lacions industrials que no disposin d’equips de mesura del cabal diari màxim , l’empresa subministradora pot , de forma temporal o permanent , instal · lar els equips adequats per a aquest propòsit sense cap càrrec per a l’usuari .

El cabal diari a facturar serà el cabal diari contractat , però en aquells casos en què es comprovi que el cabal diari contractat és inferior al mesurat per l’empresa subministradora , es prendrà aquest últim com a base de facturació com a mínim durant un període de tres mesos .

Aquells consumidors amb consum anual superior a 30.000.000 de kWh , que disposin en les seves instal·lacions d’equips de telemesura , podran optar pel procediment de facturació del terme fix , descrit per a les tarifes del grup 1 .

Tots els consumidors inclosos en aquest nivell de pressió amb un consum anual superior a 100.000.000 de kWh han de tenir a les seves instal·lacions amb els equips de telemesura adequats per poder mesurar almenys cabals diaris , i tindran un tractament individualitzat en el cobrament corresponent a la facturació del cabal diari contractat , similar al disposat per a les tarifes del grup 1 d’aquest article , de manera que en els casos en què el cabal diari contractat no coincideixi amb el cabal diari mesurat , s’aplicarà el procediment previst en aquest apartat.

  • Grup 4 . Per a consumidors industrials de gas natural amb caràcter interrompible .

L’estructura d’aquesta tarifa tindrà un únic terme variable en euros / kWh , que serà aplicable al consum total efectuada per l’usuari industrial .

Per poder acollir-se a aquesta tarifa , l’usuari final ha de disposar i mantenir operativa una instal·lació alimentada per una altra font d’energia alternativa . La prestació del servei interrompible serà a petició de l’usuari , sent les clàusules de contractació resultat d’acord entre les dues parts , si bé l’usuari tindrà dret a que el termini de preavís per a la suspensió del subministrament no sigui inferior a quatre hores .

Les tarifes d’últim recurs del mercat regulat –TUR-

Les tarifes d’últim recurs del gas , més conegudes com a tarifes TUR, varen entrar en vigor el dia 1 de juliol de l’any 2008, d’acord amb el que va establir la “Ley 12/2007 de 2 de julio de 2007,por la que se modifica la Llei 34/1998, de 7 d’octubre, del sector d’hidrocarburs –LSH-.

L’article 93 de la LSH estableix que:

La tarifa d’últim recurs és el preu màxim que poden cobrar els comercialitzadors que  hagin estat designats com a subministradors d’últim recurs, als consumidors que, d’acord amb la normativa vigent per a aquesta tarifa, tinguin dret a acollir-s’hi.

L’article 2 del Reial decret 104/2010, de 5 de febrer, pel qual es regula la posada en marxa del subministrament d’últim recurs en el sector del gas natural estableix que el comercialitzador d’últim recurs té l’obligació d’atendre les sol·licituds de subministrament de gas dels consumidors que tinguin dret a acollir-se a la tarifa d’últim recurs.

Les condicions per acollir-se a les tarifes TUR

Es poden acollir a aqueta tarifa les persones consumidores connectades  a xarxes de pressió de servei menor o igual a 4 bars.

S’entén que un consumidor s’acull a la tarifa d’últim recurs quan sigui subministrat per un comercialitzador d’últim recurs.

Acollir-se a la tarifa d’últim recurs en cap cas pot estar condicionat a la contractació de serveis qualssevol diferents del subministrament de gas natural oferts per la comercialitzadora d’últim recurs.

En cas que un consumidor connectat a xarxes de pressió de servei menor o igual a 4 bars i acollit a la tarifa d’últim recurs vigent excedeixi el límit màxim establert per acollir-s’hi, sense que hagi formalitzat un nou contracte de subministrament amb un comercialitzador a preu lliure, el comercialitzador d’últim recurs que li estigui subministrant l’ha de seguir atenent durant un període màxim de tres mesos. El preu a pagar pel subministrament és la tarifa d’últim recurs que li hagi estat aplicada amb anterioritat.

Transcorregut el termini sense que el consumidor disposi d’un contracte de subministrament en vigor amb un comercialitzador, el comercialitzador d’últim recurs ha de notificar al consumidor, a la primera factura, la necessitat de realitzar un contracte de subministrament de gas amb qualsevol dels comercialitzadors autoritzats, incloent-hi la relació de comercialitzadors publicada a la pàgina web de la Comissió Nacional d’Energia a aquest efecte. A més se li ha d’indicar que, si transcorregut l’esmentat termini de tres mesos no s’ha subscrit el contracte i continua consumint gas, únicament se li ha de subministrar durant un mes addicional al preu corresponent als consumidors sense dret a TUR i sense contracte de subministrament a preu lliure.

Els preus de les tarifes TUR

Aquesta  tarifa d’últim recurs és única en tot el territori espanyol sense perjudici de les seves especialitats per nivells de pressió i volum de consum i s’ha de fixar de manera que no ocasioni distorsions de la competència en el mercat.

Pensem que el preu del gas varia en funció del volum, de la pressió i de la forma de consum.

Li correspon al  ministre d’Indústria, Turisme i Comerç, amb l’Acord previ de la Comissió Delegada del Govern per a Assumptes Econòmics, dictar les disposicions necessàries per a l’establiment de la tarifa d’últim recurs de gas natural o un sistema de determinació i actualització automàtica d’aquesta.

El sistema de càlcul d’aquesta tarifa ha d’incloure de forma additiva el cost de la primera matèria, els peatges d’accés que corresponguin, els costos de comercialització i els costos derivats de la seguretat de subministrament.

Aquestes tarifes estan regulades a la Resolució de 28 de desembre de 2009, de la Direcció general de Política Energètica i Mines, per la qual es fa pública la tarifa d’últim recurs de gas natural, d’acord amb el que estableix l’article 25.1 del  Reial Decret 949/2001, de 3 d’agost, pel qual es regula l’accés de tercers a les instal·lacions gasistes i s’estableix un sistema econòmic integrat del sector de gas natural i l’Ordre ITC/1660/2009, de 22 de juny, per la qual s’estableix la metodologia de càlcul de la tarifa d’últim recurs de gas natural, modificada per l’Ordre ITC/1506/2010, de 8 de juny, per la qual es modifica l’Ordre ITC/1660/2009, de 22 de juny, per la qual s’estableix la metodologia de càlcul de la tarifa d’últim recurs de gas natural .

En el moment de publicar aquesta entrada en aquest blog, els preus vigents es recullen a la  Resolució de 26 de desembre de 2013, de la Direcció general de Política Energètica i Mines, per la qual es publica la tarifa d’últim recurs de gas natural,  modificada per la  Resolució de 28 de gener de 2014, de la Direcció general de Política Energètica i Mines, per la qual es corregeixen errors en la de 26 de desembre de 2013, per la qual es publica la tarifa d’últim recurs de gas natural i són els següents:

Tarifa

Fixa

(€/Client)/mes

Variable

cent./KWh

TUR.1 Consum  inferior o igual a 5.000 KWh/any

4,38

5,727308

TUR.2 Consum  superior a 5.000 kWh/any i inferior o igual   a 50.000 kWh/any. 8,88

5,039908

IMPORTANT !!!

Donat que els preus del gas en les modalitats TUR varien de forma periòdica en el transcurs de l’any, podeu consultar la revisió de les tarifes en aquest enllaç extern de la Secretaria d’Estat de l’Energia per contrastar els valors reals en el moment que us interessi.També podeu consultar l’enllaç extern al portal de l’Institut Català de l’Energia “Recull dels preus regulats del sector elèctric i del gas natural”

Els preus del mercat lliure

L’article 37 del Reial Decret 1434/2002, de 27 de desembre, pel qual es regulen les activitats de transport, distribució, comercialització, subministrament i procediments d’autorització d’instal·lacions de gas natural estableix que la contractació del subministrament de gas  canalitzat a tarifa que estableixin els distribuïdors amb els seus usuaris finals ha de respondre al model de contracte que figura com a annex II d’aquest Reial decret, i no es pot exigir cap quantitat per la formalització.

Per als usuaris el consum anual dels quals superi el 5 milions de kWh, es poden afegir al contracte tipus clàusules particulars lliurement acordades en funció de l’especificitat del subministrament, sense més limitació que la de no poder contenir clàusules contràries a la Llei del sector d’hidrocarburs ni a les normes vigents en cada moment.

Sense perjudici que la normativa vigent pugui considerar altres terminis per a subministraments específics, la durada dels contractes de subministrament a tarifa és anual i es prorroga tàcitament per terminis iguals. No obstant això, el consumidor es pot donar de baixa en el subministrament abans d’aquest termini, sempre que ho comuniqui fefaentment a l’empresa distribuïdora amb una anticipació mínima de sis dies hàbils a la data en la qual vulgui la baixa del subministrament, tot això sense perjudici de les condicions econòmiques que resultin en aplicació de la normativa tarifària vigent.

El consumidor té dret que l’empresa distribuïdora l’informi i l’assessori en el moment de la contractació, amb les dades que li faciliti, sobre la tarifa i el cabal màxim diari contractat més convenient, i altres condicions del contracte, i pot elegir la tarifa que consideri convenient, entre les oficialment aprovades, tenint en compte la pressió màxima de disseny del gasoducte al qual estigui connectat.

Les empreses distribuïdores estan obligades a atendre les peticions de modificació de tarifa i cabal diari màxim contractat.

Al consumidor que hagi canviat voluntàriament de tarifa o de cabal diari màxim contractat, se li pot negar passar a una altra mentre no hagin transcorregut, com a mínim, dotze mesos, excepte si es produeix algun canvi en l’estructura tarifària que l’afecti.

Utilitat molt interessant !!

Es poden comparar els preus del mercat lliure en el següent enllaç de la “Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia”: comparador d’ofertes d’energia.

En aquest vídeo trobareu informació de com poder-lo utilitzar.

Conceptes de la factura del gas

La tarifa d’accés: És el tipus de tarifa que paga la vostra comercialitzadora de gas, si esteu en el mercat lliure, a la vostra distribuïdora de gas, pel fet d’utilitzar la seva xarxa de distribució del gas.

Peatge: És l’import que paga l’empresa comercialitzadora a l’empresa distribuïdora , en nom vostre, pel fet d’utilitzar la seva xarxa de distribució del gas, en funció de la tarifa d’accés contractada.  El preu l’estableix el Govern i el seu import ja s’inclou en el terme fix i en el terme variable, però s’ha de desglossar en cada factura.

Consum: El consum s’ha d’especificar a partir dels metres cúbics de gas consumits i convertits a  KWh.

L’article 6.2 de la Resolució de 22 de setembre de 2011, de la Direcció general de Política Energètica i Mines, per la qual es modifica el protocol de detall PD-01 “mesurament” de les normes de gestió tècnica del sistema gasista  estableix que per efectuar la conversió de la unitat de mesura dels comptadors, m3, a la unitat de mesura d’energia establerta, kWh, s’utilitzarà el valor energètic del gas natural referit al poder calorífic superior (PCS), mesurat en les condicions de referència del sistema gasista de 1,01325 bar (1 bar = 105 Pa) i 273,15 K.

Per fer aquesta conversió s’ha  de tenir en compte que hi ha un coeficient de conversió que varia segons la zona geogràfica on es troba el subministrament. ENAGAS, d’acord amb l’article 6.5 de la Resolució de 22 de setembre de 2011, ha de comunicar quin es el coeficient de conversió, com a gestor tècnic del sistema gasista.

ENAGAS: Enagás és el gestor tècnic del sistema gasista espanyol i la principal companyia de transport de gas natural a Espanya.  http://www.enagas.es/

Per donar compliment a l’obligació de publicació establerta a la Resolució de 22 de setembre de 2011, de la Direcció general de Política Energètica i Mines, per la qual es modifica el protocol de detall PD-01 “mesurament” de les normes de gestió tècnica del sistema gasista, ENAGAS posa a disposició de tots els usuaris un simulador que mostra el PCS aplicable a la factura del client per a la seva posterior comprovació .

Un cop seleccionat el municipi , el tipus de lectura del client ( mensual o bimestral ) , la data de l’última lectura i la pressió que el client té en el seu instal·lació o domicili  es premerà el botó ” Calcular ” per obtenir el resultat desitjat .

Podeu accedir a aquesta calculadora en l’enllaç al portal de “Enagás S.A.”

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Les noves tarifes elèctriques

A principis d’aquest any 2014 apareixen unes noves tarifes elèctriques anomenades “Preu Voluntari pel Petit Consumidor” –PREVO-

comptadors d'electricitatFins ara, les persones consumidores podíem triar entre dos tipus de tarifes, una de  regulada i fixada per l’Estat, anomenada Tarifa d’Últim Recurs –TUR-  i una altra del mercat lliure, que no està regulada i depèn de l’oferta comercial que ens pugui fer  cada empresa subministradora d’electricitat.

Ara bé, amb la publicació de la nova Llei 24/2013, de 26 de desembre, del sector elèctric – LSE –  ens trobem que, en el seu l’article 17, s’ha introduït un nou tipus de tarifa, els preus voluntaris per al petit consumidor, designats amb les sigles PREVO.

Què són els preus voluntaris per al petit consumidor ?

El preu voluntari al petit consumidor ve a substituir les tarifes d’últim recurs -TUR- existents fins a l’aprovació de la nova Llei del Sector elèctric.

Aquests preus són únics en tot el territori espanyol i són els preus màxims que poden cobrar els comercialitzadors que assumeixin les obligacions de subministrament de referència, als consumidors que, d’acord amb la normativa vigent, compleixin els requisits perquè els siguin aplicables.

Aquests preus s’han de fixar de manera que en el seu càlcul es respecti el principi de suficiència d’ingressos, additivitat i no ocasionin distorsions de la competència en el mercat.

Per al seu càlcul, s’inclouen de forma additiva en la seva estructura els conceptes següents:

a) El cost de producció d’energia elèctrica, que es determina sobre la base de mecanismes de mercat atenent el preu mitjà previst en el mercat de producció durant el període que es determini per reglament i que és revisable de forma independent al de la resta de conceptes del preu voluntari per al petit consumidor.

b) Els peatges d’accés i càrrecs que corresponguin.

c) Els costos de comercialització que corresponguin.

Així doncs, podem dir que el preu voluntari per al petit consumidor (PREVO) està constituït per:

  • Un      terme de potència (TP) que serà el terme de potència del peatge d’accés,      més
  • El      marge de comercialització fix i
  • Un      terme d’energia (TE) que serà igual a la suma del terme d’energia del      corresponent peatge d’accés i el cost estimat de l’energia.

El TP està en funció de la potència que contractem amb l’empresa comercialitzadora, el podem escollir d’acord amb les nostres necessitats i amb els límits que s’indiquin al butlletí d’instal·lació d’electricitat del nostre habitatge. Quan més elevat és el terme potència més alt serà l’import que pagarem, pel que és important ajustar al màxim la potència contractada.

El TE està en funció de la quantitat d’energia que consumim, pel que és evident que només podem fer disminuir aquest concepte en la nostra factura, consumint menys energia, ja sigui instal·lant electrodomèstics de baix consum o fent un consum el més sostenible possible d’aquests electrodomèstics.

Per altra banda, com que la demanda energètica, tant de tipus domèstic com industrial, es sol concentrar en les mateixes hores del dia, les empreses distribuïdores de l’electricitat, han establert franges horàries bonificades, que tenen un preu de TE més econòmic, per estimular el consum elèctric en aquests moments del dia i pel contrari, han establert altres franges amb penalitzacions econòmiques, establint un preu més car, per dissuadir de consumir electricitat en aquests períodes.

Podem pagar la mateixa tarifa durant les 24 hores del dia i direm que no tenim discriminació horària –DH– o bé podem triar una tarifa que varia segons l’hora del dia, amb DH.

Per això existeixen diferents intervals horaris i en cada interval horari tenim un preu, que s’indica com a TEU0 si no hi ha discriminació horària i  TEU1, TEU2, TEU3 si tenim discriminació horària.

Es pot escollir entre discriminació horària de dos períodes: TEU1 I TEU2, si la nostra potència no supera els 10KW, o bé discriminació horària de tres períodes: TEU1, TEU2 I TEU3 si superem els 10 Kw de potència.

En el cas de la DH de dos períodes, la durada de cada període serà la que es detalla a continuació:

Períodes   tarifaris

Durada

TU1

10 hores/dia
TU2

14 hores/dia

Es consideraran com a hores del període tarifari 1 i 2 en totes les zones les següents:

Hivern

Estiu

TU1

TU2 TU1 TU2
12-22 0-12  22-24 13-23

0-13  23-24

Els canvis d’horari d’hivern a estiu o viceversa coincidiran amb la data del canvi oficial d’hora.

En el cas de la DH de tres períodes, la durada de cada període serà la que es detalla a continuació:

Períodes   tarifaris

Durada

TEU1

10 hores/dia

TEU2

8 hores/dia

TEU3

6 hores/dia

Es consideraran com a hores del període tarifari 1, 2 i 3 (supervall) en totes les zones les següents:

Hivern i   estiu

PTEU1

TEU2 TEU3
13-23 0-1   7-13  23-24

1-7

IMPORTANT !!!

Donat que els preus de l’electricitat en les modalitats TUR I PREVO varien de forma periòdica en el transcurs de l’any, podeu consultar la revisió de les tarifes en aquest enllaç extern de la Secretaria d’Estat de l’Energía, per contrastar els valors reals en el moment que us interessi. També podeu consultar l’enllaç extern al portal de l’Institut Català de l’Energia “Recull dels preus regulats del sector elèctric i del gas natural”

La Resolució de 30 de desembre de 2013, de la Direcció general de Política Energètica i Mines, per la qual es revisa el cost de producció d’energia elèctrica i els preus voluntaris per al petit consumidor a aplicar a partir del dia 1 de gener 2014 va aprovar  els preus del terme de potència i del terme d’energia activa dels preus voluntari per al petit consumidor aplicables a partir de l’1 de gener de 2014, fixant els seus valors en els següents:

Terme   de potència: TP :

TPU =   35,649473 euros / kW i any .

Terme   d’energia: TEU :

•   Modalitat sense discriminació horària :

TEU0   = 0,133295 euros / kWh .

Modalitat   amb discriminació horària de dos períodes :

TEU1   = 0,161328 euros / kWh .

TEU2   = 0,058403 euros / kWh .

• Modalitat   amb discriminació horària supervall :

TEU1   = 0,163318 euros / kWh .

TEU2   = 0,072688 euros / kWh .

TEU3   = 0,044552 euros / kWh .

Què són les tarifes d’últim recurs ?

Les tarifes TUR estan regulades en el  Reial Decret 485/2009, de 3 d’abril, pel qual es regula la posada en marxa del subministrament d’últim recurs en el sector de l’energia elèctrica i en l’Ordre ITC/1659/2009, de 22 de juny, per la qual s’estableix el mecanisme de traspàs de clients del mercat a tarifa al subministrament d’últim recurs d’energia elèctrica i el procediment de càlcul i estructura de les tarifes d’últim recurs d’energia elèctrica.

Les tarifes TUR són els preus d’aplicació a categories concretes de consumidors d’acord amb el que disposa la Llei 24/2013, de 26 de desembre, del sector elèctric:

a) Als consumidors que tinguin la condició de vulnerables, i

b) a aquells que, sense complir els requisits per a l’aplicació del preu voluntari per al petit consumidor, transitòriament no disposin d’un contracte de subministrament en vigor amb un comercialitzador en el mercat lliure.

Les tarifes d’últim recurs són úniques en tot el territori nacional i en la seva fixació es poden incorporar descomptes o recàrrecs sobre els preus voluntaris per al petit consumidor, segons es determini per a cada categoria de consumidors.

Les tarifes d’últim recurs són els preus que poden cobrar els comercialitzadors que assumeixin les obligacions de subministrament de referència, als consumidors que, d’acord amb la normativa vigent, compleixin els requisits que els siguin aplicables.

Les tarifes d’últim recurs –TUR- seran d’aplicació als consumidors connectats en baixa tensió i amb potència contractada menor o igual a 10 kW, que contractin el subministrament amb un comercialitzador d’últim recurs.

Les tarifes d’últim recurs es componen d’un terme de facturació de potència i un terme de facturació d’energia i , si escau , un terme per la facturació de l’energia reactiva .

La suma dels termes esmentats constitueix , amb caràcter general , el preu d’aquestes tarifes .

A les quantitats resultants de l’aplicació d’aquestes tarifes , d’acord amb el que disposa l’article 18.4 de la Llei 54/1997 , de 27 de novembre , del sector elèctric , no s’inclouen els impostos , recàrrecs i gravàmens establerts o que s’estableixin tant sobre el consum i subministrament que siguin de compte del consumidor i dels que estiguin les empreses comercialitzadores d’últim recurs encarregades de la seva recaptació , com sobre els lloguers d’equip de mesura o control, els drets de connexió de servei , connexió i verificació , ni aquells altres la repercussió sobre l’usuari estigui autoritzada per la normativa vigent .

Les modalitats de tarifes TUR que existeixen són les següents:

TARIFES DE BAIXA TENSIÓ (U ≤ 1 kV)

Tarifa 2.0 A:   tarifa simple (1 ó 2 períodes horaris i Potencia contractada ≤ 10 kW)

Tarifa 2.1 A:   tarifa simple (1 ó 2 períodes horaris i Potencia contractada >10 kW i ≤   15kW)

Tarifa 3.0 A: tarifa   general (3 períodes horaris)  Potència   contractada més gran de 15 KW

Com veiem, en el cas de les tarifes TUR també hi ha la possibilitat de contractar una tarifació de discriminació horària – DH-, però el tercer període està reservat a potències contractades superiors a 15 KW.

TUR amb discriminació horària.

  • Discriminació horària que diferencia dos períodes tarifaris al dia, període 1 i període 2.

La durada de cada període serà la que es detalla a continuació:

Períodes tarifaris

Durada

P1

10 hores/dia
P2

14 hores/dia

Es consideraran com a hores del període tarifari 1 i 2 en totes les zones les següents:

Hivern

Estiu

P1

P2 P1 P2
12-22 0-12   22-24 13-23

0-13  23-24

Els canvis d’horari d’hivern a estiu o viceversa coincidiran amb la data del canvi oficial d’hora.

  • Discriminació horària supervall, que diferencia tres períodes tarifaris al dia, període 1, període 2 i període 3 (supervall).

La durada de cada període serà la que es detalla a continuació:

Períodes tarifaris

Durada

P1

10 hores/dia

P2

8 hores/dia

P3

6 hores/dia

Es consideraran com a hores del període tarifari 1, 2 i 3 (supervall) en totes les zones les següents:

Hivern i estiu

P1

P2 P3
13-23

0-1

7-13

23-24

1-7

Pel que fa a les tarifes TUR  2014, tenim el que s’estableix a la  “Orden IET/107/2014, de 31 de enero, por la que se revisan los peajes de acceso de energía eléctrica para 2014”.

Preus dels termes de potència i termes d’energia, activa i coeficients dels peatges d’accés aplicables als subministraments efectuats a tensions no superiors a 1 kV i amb potència contractada menor o igual a 10 kW denominades 2.0A (sense discriminació horària) i 2.0DHA (amb discriminació horària).

Terme de facturació de potència: TPA: 38,043426      € / kW i      any.

  • Terme de facturació d’energia      activa a aplicar al peatge 2.0 A: TEA: 0,044027      € / kWh.
  • Condicions de facturació d’energia      activa a aplicar al peatge 2.0DHA (amb discriminació horària):
Període   1 Període   2
TEA: €/kWh 0,062012

0,002215

Preus dels termes de potència i termes d’energia, activa i reactiva, dels peatges d’accés definides en el Reial Decret 1164/2001, de 26 de desembre, pel qual s’estableixen tarifes d’accés a les xarxes de transport i distribució d’energia elèctrica aplicables als subministraments efectuats en baixa tensió amb potència contractada major a 10 kW.

  • Peatge 2.1A, d’aplicació als subministraments efectuats a tensions no superiors a 1 kV i amb potència contractada major de 10 kW i inferior o igual a 15 kW:

Tp: 44,444710 € / kW i any.

Te: 0,057360 € / kWh.

  • Peatge 2.1DHA, d’aplicació als subministraments efectuats a tensions no superiors a 1 kV i amb potència contractada major de 10 kW i inferior o igual a 15 kW, amb aplicació de discriminació horària:

 Tp: 44,444710 € / kW i any

Període   1 Període   2
Te: €/kWh 0,074568

0,013192

  • Peatge 3.0A:

Període   1

Període   2 Període   3

Tp: €/kW i any

40,728885 24,437330

16,291555

Te: €/kWh 0,018762 0,012575

0,004670

Preus dels termes de potència i termes d’energia, activa i coeficients dels peatges d’accés aplicables als subministraments efectuats a tensions no superiors a 1 kV i amb potència contractada menor o igual a 10 kW anomenada 2.0DHS (amb discriminació horària supervall ).

Terme de facturació de potència: TPA: 38,043426 € / kW i any

Condicions de facturació d’energia activa a aplicar al peatge 2.0DHS:

Período   1 Período   2 Período   3
TEA: €/kWh 0,062012 0,002879

0,000886

Preus dels termes de potència i termes d’energia, activa i reactiva, dels peatges d’accés definits en el Reial Decret 647/2011, de 9 de maig, pel qual es regula l’activitat de gestor de càrregues del sistema per a la realització de serveis de recàrrega energètica, aplicables als subministraments efectuats en baixa tensió amb potència contractada major a 10 kW.

  • Peatge 2.1DHS, d’aplicació als subministraments efectuats a tensions no superiors a 1 kV i amb potència contractada major de 10 kW i inferior o igual a 15 kW, amb aplicació de discriminació horària supervall:

Tp: 44,444710 € / kW i any.

Te

Període   1 Període   2 Període   3
Te: €/kWh 0,074568 0,017809

0,006596

Les tarifes del mercat lliure

Les tarifes del mercat lliure les pactem en el moment de contractar i solen tenir la mateixa durada que el contracte, normalment un any, si bé s’ha de vigilar perquè també es poden pactar revisions per terminis diferents.

Per tant, hem de saber que quan diuen que canviarà el preu de l’electricitat, no es sol referir al preu de les tarifes del mercat lliure, sinó a les tarifes PREVO i TUR.

Quan contractem al mercat lliure estem pagant dos conceptes.

Per una banda paguem uns peatges per a l’ús de les xarxes del distribuïdor d’electricitat i per l’altra banda, pagarem el consum elèctric realitzat.

Aquest peatge és un preu que aprova el Ministeri d’indústria , Comerç i Turisme i es denomina tarifa d’accés.

Així doncs, l’estructura de tarifes d’accés té una fórmula binomi composta per:

  • Un      terme de potència ,
  • Un      terme d’energia activa i ,
  • si      escau , terme d’energia reactiva .

Aquests termes s’obtenen de la manera següent :

Terme de Potència :

Per a cada un dels períodes tarifaris aplicables a les tarifes , es contractarà una potència , aplicable durant tot l’any.

El terme de facturació de potència serà el sumatori resultant de multiplicar la potència a facturar en cada període tarifari pel terme de potència corresponent .

La determinació de la potència a facturar es realitzarà en funció de les potències contractades en cada període tarifari i , si escau , depenent de cada tarifa , les potències realment demandades en el mateix durant el període de facturació considerat .

En el cas dels peatges d’accés 2.0 DHA i 2.1DHA corresponents a dos períodes , hi ha un únic terme de potència .

Terme d’energia activa :

El terme de facturació d’energia activa serà el sumatori resultant de multiplicar l’energia consumida i mesura per comptador en cada període tarifari pel preu terme d’energia corresponent .

El terme de facturació d’energia activa es facturarà mensualment , incloent l’energia consumida en el mes corresponent a cada període tarifari .

Terme d’energia reactiva :

El terme de facturació per energia reactiva és aplicable a qualsevol tarifa , per a això s’haurà de disposar del comptador d’energia reactiva permanentment instal·lat , excepte en el cas de la tarifa simple de baixa tensió ( 2.0A ) .

Aquest terme s’aplica sobre tots els períodes tarifaris , excepte en el període 3, per a les tarifes 3.0A i 3.1A , i en el període 6, per a les tarifes 6, sempre que el consum d’energia reactiva excedeixi el 33 per 100 del consum d’activa durant el període de facturació considerat (cos φ < 0,95 ) i únicament afectarà a aquests excessos .

Els subministraments acollits a la tarifa simple ( 2.0A d’un sol període ) han de disposar dels equips de correcció del consum d’energia reactiva adequats per aconseguir com a màxim un valor mitjà del mateix del 50 per 100 del consum d’energia activa , en cas contrari , l’empresa distribuïdora pot exigir al consumidor la instal · lació , a càrrec seu, del comptador corresponent o bé instal · lar amb càrrec a aquest consumidor cobrant el lloguer legalment establert i efectuar en el futur la facturació a aquest consumidor del terme per energia reactiva corresponent als períodes de lectura en què el consum de reactiva excedeixi dels límits fixats a la distribució en la regulació corresponent .

Utilitat molt interessant !!

Es poden comparar els preus del mercat lliure en el següent enllaç de la “Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia”: comparador d’ofertes d’energia.

Preus de bo social

Recordeu que la normativa del sector energètic, estableix l’existència d’un bo social pels consumidors que compleixen certs requisits que podreu consultar a l’article “Quines són les tarifes socials de l’electricitat?”

Baixa tensió sense discriminació horària –DH-  

Terme potencia
€/kW i mes

Terme d’ energia
€/kWh

Tarifa social, potencia ❤ kW

0,000000

0,112480

General, potencia =1 kW 

0,402318

0,089365

General, 1 kW < potencia =10 kW (1) 

1,642355

0,112480

Baixa tensió amb DH

Terme de energia punta
€/kWh

Terme de energia vall
€/kWh

Terme de  potencia
€/kW y mes

General, 1 kW < potencia =10 kW

0,13514500

0,05961400

1,64235500

(1)    L’energia corresponent al consum de fins a 12,5 kWh en un mes o, si s’escau, la seva mitjana diària equivalent, quedarà exempta de facturar el terme bàsic d’energia.

Quan l’energia consumida per sobre del consum mitjà diari és superior a l’equivalent a 500 kWh en un mes, a l’energia consumida per sobre d’aquesta quantitat se li aplicarà un recàrrec de 0,02839 € / kWh en excés consumit (per a això, la facturació ha de correspondre a lectures reals de comptador).

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.