Arxiu del Blog

Consum responsable de jocs d’atzar on-line

Existeixen certes diferències entre els  jocs d’atzar com ara les loteries i els jocs d’atzar amb màquines o també els que es juguen on-line, perquè mentre que els primers la persona usuària té una  actitud més passiva i el que es busca és guanyar diners, en els jocs on-line hi ha una actitud activa que busca una distracció semblant a la que proporcionen alguns videojocs, però es clar, mentre que els vídeo jocs són espais lúdics on podem experimentar en situacions controlades, en els jocs d’atzar on-line, no hi ha simulació, perquè els diners que s’hi juguen les persones és real i les conseqüències poden ser desastroses, tant des d’un punt de vist de la salut com de l’economia familiar.

Quins efectes poden arribar a tenir els jocs d’atzar on-line en la salut de les persones?

Quan una persona passa de ser una jugador, que el que busca en el joc és diversió, amb independència  que pugui guanyar o perdre i comença a jugar per intentar guanyar de forma addictiva, això afecta la seva vida personal, perquè va perdent el control de la seva voluntat i cada cop es veu més dependent del joc. En aquest moment la persona pateix una ludopatia, la persona veu afectada la seva capacitat per poder-se autocontrolar i se sent incapaç d’ajornar l’impuls o el desig per jugar i la seva economia familiar es pot veure greument afectada, amb el que les relacions d’amistat i familiars també es poden deteriorar i tot això pot implicar una alteració de la conducta presentant símptomes de desmotivació, tristesa, irritabilitat,ansietat, aïllament, mala alimentació, falta de son i en general una pèrdua de benestar físic i emocional.

Quan una persona o el seu entorn detecta que necessita ajuda perquè és molt probable que estigui patint una addicció, es pot adreçar al seu metge de capçalera i li pot exposar els dubtes que tingui, per tant, en primer lloc caldrà que s’adreci al seu centre d’atenció primària (CAP).

El metge o metgessa de família farà la valoració inicial i decidirà quines pautes cal seguir i si ho considera necessari derivarà a la persona al seu centre de salut mental o centre d’atenció a les drogodependències, on la podran ajudar i, si és necessari, li podran proposar participar en algun programa especialitzat en joc patològic i altres addiccions comportamentals.

Si voleu podeu obtenir més informació en aquest enllaç del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Doncs si sabem que els jocs d’atzar ens poden portar a les portes d’un trastorn mental perquè s’autoritza aquest tipus de servei per part de l’Estat?

Doncs perquè estem en un sistema que contempla com a pilars la llibertat d’empresa i la llibertat personal.

Totes les empreses poden oferir serveis i les persones són lliures de consumir-los o no, a excepció dels casos en que el problema es fa tant gran que arribem a la incapacitació de la persona i en certa manera li restringim la seva llibertat, i en la meva opinió crec que  això s’hagués pogut evitar amb una regulació més restrictiva.

Però a banda d’aquest model  liberal de societat, hem de recordar que estem en un estat social i aquesta clàusula justifica certa intervenció dels poders estatals.

Si voleu ampliar la informació sobre el marc legal dels jocs d’atzar podeu consultar un article que vaig escriure en aquest mateix bloc “La protecció de les persones consumidores i el joc“, però en aquesta ocasió m’agradaria analitzar una mica més l’àmbit dels jocs d’atzar i les seves implicacions psicològiques.

Què fan doncs les administracions públiques per prevenir que aquests serveis no tinguin efectes perjudicials per a la salut de les persones que els consumeixen?

S’actua des de tres àmbits:

  1. L’educació per a un consum responsable de jocs d’atzar on-line: Per una banda, s’estableix que l’administració pública doni informació a les persones consumidores perquè aquestes tinguin elements crítics que els permeti actuar de forma responsable, sense intercedir en les seves decisions finals, però aportant elements de judici crític i reflexiu.
  2. Codis de conducta de les empreses de joc on-line: Per altra banda, obliguen a les empreses a actuar de forma responsable dins del mercat, aplicant codis de conducta.
  3. Regulació de les conductes del mercat: Finalment és prohibeixen certes conductes que podrien posar en situació de risc a les persones consumidores, especialment als col·lectius més vulnerables i en aquest sentit, hi ha una tutela i una inspecció amb possible aplicació d’un règim sancionador.

L’educació per a un consum responsable de jocs d’atzar on-line

En aquest espai d’educació és on l’administració pública fa la seva funció educadora i informativa, per tal d’empoderar a les persones consumidores, que són les que al final, hauran d’actuar de forma diligent.

Els missatges bàsic que es donen a les persones consumidores o les qüestions que hem de tenir en compte quan decidim jugar són les següents:
S’ha de jugar per diversió no per guanyar. Hem de ser conscients que és probable que perdem i es bo participar en aquests jocs acompanyats d’altres persones que ens puguin fer reflexionar.
Cal plantejar-se jugar una quantitat determinada de diners i un temps determinat. Sinó fixem això i comencem a perdre és possible que de forma inconscient comencem a invertir més diners i temps en intentar recuperar els nostres diners i en aquest moments ja no s’està participant d’una distracció sinó que ens trobem en un estat d’ansietat que ens arrossega.
És pot sol·licitar a les empreses que limitin les quantitats que es poden jugar, de forma diària, setmanal o mensual i també es pot sol·licitar l’autoexclusió com a jugador a la plataforma.
La quantitat de diners que destinem al jocs han de ser pensats com a distracció, per tant, no poden sortir mai de les nostres despeses fixes i menys ens hem de plantejar demanar-los en préstec a familiar o amics ni a entitats financeres ni als establiments de joc.

Codis de conducta de les empreses de joc on-line

L’altre instrument preventiu és el d’obligar a les empreses a realitzar pràctiques de joc responsable que consisteixen en:

  • Disposar de la corresponent llicència per realitzar l’activitat.
  • Tenir tots els sistemes tecnològics dels jocs on-line homologats davant les autoritats pertinents (Comissió Nacional del joc).
  • Donar informació en tot moment de la identitat de l’operador de joc i en especial en el cas de reclamacions o possibles infraccions, s’ha de facilitar la identitat del personal que interactuï amb els participants.
  • Cal proporcionar al públic la informació necessària perquè pugui fer una selecció conscient de les seves activitats de joc, promocionant actituds de joc moderat, no compulsiu i responsable.
  • No deixar jugar a persones menors d’edat o a les persones incloses en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc o en el Registre de Persones Vinculades a Operadors de Joc. Ara bé, cal tenir en compte que per poder jugar l’usuari/a s’ha de registrar i facilitar les seves dades, que en ocasions són falses i en aquests casos, la responsabilitat no és de l’empresa a no ser que es faci evident la falsedat de les dades. És per aquest motiu que hi ha un percentatge de menors que juguen on-line, encara que ara hi ha un instrument oficial per fer les verificacions, el “Servicio Web de Verificación de Jugadores de la DIRECCIÓN GENERAL DE ORDENACIÓN DEL JUEGO”.
  • No concedir préstecs ni qualsevol altra modalitat de crèdit o assistència financera als participants.
  • Donar a conèixer el preu de la partida de què es tracti.
  • Permetre jugar lliurement, sense coaccions o amenaces provinents d’altres jugadors o de qualsevol altra tercera persona
  • Donar informació en qualsevol moment l’import que ha jugat o apostat, així com en el cas de disposar d’un compte d’usuari oberta en l’operador de joc, a conèixer el saldo de la mateixa.

Regulació de les conductes del mercat

Una de les conductes més problemàtiques fa referència a una publicitat inadequada en matèria de jocs d’atzar.

Aquí són d’aplicació la Llei 34/1988, de 11 de novembre, general de publicitat i la Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual, però aquestes normatives no són suficients per protegir a les persones consumidores dels joc d’atzar on-line.

A banda d’això hi ha un codi de conducta voluntari que les empreses poden adoptar i que un cop adoptat, esdevé d’obligat compliment i és sancionable com si es tractes d’una norma legal.

Aquest codi d’autoregulació es pot consultar al següent enllaç extern a AUTOCONTROL.

Però des da fa més d’un any s’està tramitant al Congrés dels Diputats el ” PROYECTO DE REAL DECRETO DE COMUNICACIONES COMERCIALES DE LAS ACTIVIDADES DE JUEGO Y DE JUEGO RESPONSABLE” que suposarà certes millores.

Les novetats més importants

S’estableix en els principis de  responsabilitat social i es diu que:
1. Les comunicacions comercials seran fetes amb sentit de la responsabilitat social, sense menyscabar ni banalitzar la complexitat de l’activitat de joc ni els seus potencials efectes perjudicials sobre les persones, i ha de respectar la dignitat humana i els drets i llibertats constitucionalment reconeguts.
2. Es consideren contràries al principi de responsabilitat social, en particular, les comunicacions comercials que:
a) incitin a actituds o comportaments antisocials o violents de qualsevol tipus, discriminatoris de persones, o humiliants o vexatoris per a aquestes.
b) associïn, vinculin, representin o relacionin de manera positiva o atractiva les activitats de joc amb activitats o conductes il·lícites, així com amb aquelles que donin lloc a danys econòmics, socials o emocionals.
c) desacreditin a les persones que no juguen o atorguin una superioritat social a aquelles que juguen.
d) Incloguin missatges que desvaloritzin l’esforç en comparació amb el joc.

S’estableix el principi de joc responsable que implica que: El disseny i difusió de les comunicacions comercials perseguirà l’equilibri entre la promoció del joc com a activitat d’oci i entreteniment i la necessària protecció de consumidors enfront dels riscos d’aquesta activitat.

Es consideren contràries al principi de joc responsable, en particular, les comunicacions comercials que:
a) incitin a la pràctica irreflexiva o compulsiva del joc o a l’adopció de comportaments de risc, o bé presentin els anteriors patrons de joc com pràctiques estimulants o atractives.
b) Presentin ofertes de préstecs als participants en el joc.
c) suggereixin que el joc pot ser una solució o una alternativa a problemes personals, professionals o financers.
d) associïn, vinculin o relacionin les activitats de joc amb idees o comportaments que expressin èxit personal, familiar, social o professional.
e) Indueixin a error sobre la possibilitat de resultar premiat o suggereixin que la repetició del joc augmenta la probabilitat de guanyar.
f) suggereixin que l’habilitat o l’experiència del jugador eliminarà el atzar que depèn el premi o els guanys, o apel·lin als coneixements, perseverança, competitivitat, instint o emocions del jugador, o al seu domini de la plataforma d’apostes de l’operador, com a elements determinants de l’èxit en l’activitat de joc.
g) Associïn a la reversibilitat de les decisions de jugar o apostar com a element limitador del risc.
h) Es dirigeixin específicament a persones que s’hagin autoprohibit o autoexclòs.
i) Presentin o assimilen l’activitat de joc com una activitat econòmica o d’inversió financera.
Missatge d’advertència “juga amb responsabilitat”
Les comunicacions comercials inclouran el missatge “Juga amb responsabilitat”. Quan es tracti de comunicacions en suports estàtics, aquest missatge figurarà clarament visible. Si es tracta de suports dinàmics o audiovisuals, el missatge ha d’aparèixer a la finalització de la mateixa, de manera oral o escrita, durant com a mínim dos segons, i ha de permetre la presentació del missatge seva correcta percepció.
En el cas de serveis de comunicació audiovisual radiofònica, el missatge “Juga amb responsabilitat” haurà d’aparèixer, almenys, en una de cada tres comunicacions comercials realitzades de manera successiva per un mateix operador, sense perjudici del que estableix per al cas dels concursos.
Personatges famosos
Únicament serà admissible l’aparició de persones o personatges de rellevància o notorietat pública en les comunicacions comercials o l’al·lusió a aquests personatges en aquesta comunicació comercial, quan:
a) Els mateixos haguessin adquirit rellevància o notorietat pública precisament a conseqüència de la pròpia comunicació comercial.
b) En la resta de casos, quan els mateixos protagonitzin de forma directa, amb la seva veu i, si escau, imatge, el missatge “Juga amb responsabilitat” en la pròpia comunicació comercial i, addicionalment, en ella no es faci una associació directa entre l’activitat de joc i l’èxit professional, rellevància o notorietat d’aquells.
En el cas que en la comunicació comercial figurin diverses persones o personatges de rellevància o notorietat pública, resultarà suficient amb que almenys un d’ells protagonitzi el missatge.

El principi  de protecció de menors aplicat a la publicitat

Les comunicacions comercials no podran anar dirigides directament o indirectament als menors d’edat ni destinades a la persuasió o incitació al joc d’aquells.

Es consideren contràries al principi de protecció de menors, en particular, les comunicació comercials que:
a) incitin directament o indirectament a menors d’edat a la pràctica del joc, per si mateixos o mitjançant terceres persones.
b) Resultin, pel seu contingut o disseny, racional i objectivament aptes per atreure l’atenció o l’interès particular dels menors d’edat.
c) explotin l’especial relació de confiança que els menors d’edat dipositen en els seus pares, professors, o altres persones.
d) Utilitzin la imatge, veu o altres característiques inherents als menors d’edat o persones caracteritzades per semblar menors d’edat.
e) Presentin la pràctica del joc com un senyal de maduresa o indicativa del pas a l’edat adulta.
f) Es difonguin o s’emplacen en mitjans, programes o suports, qualsevol que aquests siguin, destinats específica o principalment a menors d’edat.
g) S’insereixin en pàgines web o al costat de vincles de pàgines web dirigits específica o principalment a menors d’edat.
h) Es difonguin o s’emplacen en l’interior o exterior de sales o altres espais públics, quan en els mateixos es desenvolupin projeccions d’obres cinematogràfiques o representacions teatrals o musicals destinats específica o principalment a menors d’edat.
 
i) Es difonguin o s’emplacen en l’interior o exterior d’estadis, sales o recintes esportius, quan en els mateixos es celebrin esdeveniments o competicions la participació estigui restringida en exclusiva a menors d’edat.
j) Es refereixin a apostes sobre esdeveniments la participació estigui restringida en exclusiva a menors d’edat.
En patrocinis i en relació als menors cal tenir en compte que:
L’emissió o difusió del patrocini no podrà incitar o interpel·lar expressament a la participació del públic en activitats o modalitats de joc.
No s’utilitzarà la imatge de marca, nom comercial, denominació social, material o missatges promocionals del patrocinador en esdeveniments, béns o serveis dissenyats per a menors d’edat o destinats principalment a ells.
No és admissible el patrocini d’activitats, esdeveniments esportius, o retransmissions dels mateixos, dirigits específicament o la participació estigui restringida en exclusiva a menors d’edat.
L’emissió o difusió del patrocini haurà de contemplar les limitacions horàries següents:
En els serveis de comunicació audiovisual televisiva, les comunicacions comercials relatives a apostes únicament es poden emetre entre les 22:00 hores i les 6:00 hores del dia següent.
Durant les retransmissions en directe per qualsevol mitjà d’esdeveniments esportius, hípics o qualssevol altres de naturalesa competitiva es podran emetre comunicacions comercials d’apostes, des del seu inici fins al final, inclosos els descansos i interrupcions reglamentaris, sempre que, la  retransmissió tingui lloc en qualsevol moment fora de les franges horàries de protecció reforçada.

Precaucions genèriques que han d’adoptar les persones consumidores al jugar on-line

Quan juguem on-line estem realitzant una contractació electrònica i hem de ser conscients que els contractes celebrats per via electrònica produeixen tots els efectes previstos per l’ordenament jurídic, quan concorrin el consentiment i els altres requisits necessaris per a la seva validesa.

Per tant, són d’aplicació totes les normatives protectores dels drets de les persones consumidores, especialment per la informació preceptiva i la claredat i correcció de les clàusules contractuals, perquè  cal recordar que estem davant d’un contracte d’adhesió i per tant davant d’unes clàusules generals de contractació i algunes d’elles podrien ser considerades abusives.

Cal tenir en compte que al jugar on-line, igual que ens passa quan comprem productes o serveis, tenim els mateixos riscos que en el cas del comerç electrònic i per tant cal prendre les mateixes precaucions.

  • Qui hi ha al darrera de la pàgina web o l’app que estem utilitzant?
  • On està ubicada la seva seu?
  • com podrem reclamar?
  • Com es pot denunciar?
  • Quines són les condicions contractuals del joc? Quines clàusules s’apliquen i quins són els meus drets?
  • Quins sistemes de pagament haig d’utilitzar per jugar amb seguretat?

Cal saber el nom de l’empresa, les seves dades fiscals i la seva raó social. Això és bàsic si ens calgués reclamar i ens permet saber si és una empresa nacional o estrangera i per tant el marc normatiu que s’aplica. Penseu que no a totes les pàgines web de jocs d’atzar s’aplica la normativa estatal, perquè cada país té les seves lleis, encara que si les pàgines s’adrecen al públic espanyol, podem aplicar certs aspectes de protecció de la normativa espanyola.

També ens cal saber si es tracta d’aplicacions homologades i si els sistemes de pagament són segurs, per evitar facilitar les nostres dades personals i de les nostres targetes de crèdit per evitar estafes.

Recordem que l’article 5.2 de la Llei 34/2002, de 11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic, estableix que la normativa també s’aplica en els jocs d’atzar on-line i per tant:.

El  prestador del servei ha de proporcionar almenys la següent informació:
a) Les característiques del servei que es va a proporcionar.
b) Les funcions que efectuaran els programes informàtics que es descarreguin, incloent el número de telèfon que es marcarà.
c) El procediment per donar fi a la connexió de tarifació addicional, incloent una explicació del moment concret en què es produirà aquesta finalitat.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Anuncis

Els diferents models de convivència i els drets en el lloguer d’habitatges

La crisis econòmica ha impactat molt fort en la nostra societat i lluny del que diuen els governs, és molt difícil que les persones joves es puguin  independitzar de les seves famílies,  en un mercat laboral amb sous depriments i un mercat de l’habitatge on els preus son prohibitius i les condicions dels lloguers són nefastes.

La crisi econòmica ho afecta tot, l’accés a l’habitatge però també les relacions convivencials de les famílies i per aquest motiu, en situacions tant traumàtiques, no és d’estranyar que  les relacions de parella i també les relacions d’amistat en puguin sortir perjudicades.

En aquest article m’agradaria analitzar una mica el context del lloguer dels habitatges i com afecta als membres de la unitat familiar o convivencial que figuren o no, com a persones titulars del contracte d’arrendament de l’habitatge.

Situacions importants a comentar

La Llei 29/1994, de 24 de novembre, d’arrendaments urbans -LAU- regula, pel que ara ens interessa analitzar, els següents aspectes:

  • Quin membre de la família o de la unitat de convivència és la persona titular del contracte? Article 37
  • Qui decideix la finalització del contracte de la família o de la unitat de convivència? Articles 11 i 12
  • Què passa quan hi ha separació o divorci dels cònjuges? Article 15
  • Què passa amb els membres de la família o de la unitat de convivència quan es mor l’arrendatari titular del contracte ? Article 16

Fem una ullada a cada una d’aquestes situacions per analitzar els drets de totes les parts implicades.

1. Quan un dels membres vol finalitzar el contracte. Què passa amb l’altre?

A l’hora de subscriure el contracte, pot passar que aquest hagi estat subscrit per les dues persones que formen la unitat familiar, però també el pot haver subscrit un de sol.

La llei estableix que l’arrendatari (qui figuri en el contracte) pot desistir del seu contracte d’arrendament, una vegada que hagin transcorregut almenys sis mesos, sempre que l’hi comuniqui a l’arrendador amb una antelació mínima de trenta dies.

També cal tenir molt present que les parts poden pactar en el contracte que, per al cas de desistiment, l’arrendatari hagi d’indemnitzar l’arrendador amb una quantitat equivalent a una mensualitat de la renda en vigor per cada any del contracte que resti per complir i els períodes de temps inferiors a l’any donen lloc a la part proporcional de la indemnització.

Per tant, hi ha una facultat de desistir del contracte i una possible indemnització a pagar, si el contracte finalitza abans del que s’havia estipulat, per això ens  interessa veure que passa quan el titular del contracte ha decidit desistir sense el consentiment de l’altre membres de la parella.

Quan hi ha notificació de desistiment a la part arrendadora

Si un dels cònjuges desisteix sense el consentiment de l’altre, però ho notifica a l’arrendador,  l’arrendament podrà continuar en el  benefici  del cònjuge que es quedi i per això, l’arrendador pot requerir el cònjuge de l’arrendatari perquè manifesti la seva voluntat al respecte.

Efectuat el requeriment, l’arrendament s’extingeix si el cònjuge no contesta en un termini de 15 dies a comptar d’aquell.

I en aquest cas, el cònjuge ha d’abonar la renda corresponent fins a l’extinció del contracte, si aquesta no estigués ja abonada.

Per tant, qui marxa pot pagar o no i sinó ho fa, serà el cònjuge que és  qui ho haurà de fer.

Quan no hi ha notificació de desistiment a la part arrendadora

Si l’arrendatari abandona l’habitatge sense manifestació expressa de desistiment o de no renovació a l’arrendador, l’arrendament pot continuar en benefici del cònjuge que convivia amb aquell sempre que en el termini d’un mes des de l’abandonament, l’arrendador rebi una notificació escrita del cònjuge manifestant la seva voluntat de ser arrendatari.

Si el contracte s’extingís per falta de notificació, el cònjuge queda obligat al pagament de la renda corresponent a aquest mes.

Per tant, si el cònjuge titular del contracte marxa és molt important que el cònjuge que queda a l’habitatge faci aquesta notificació en el termini màxim d’un mes.

I si no es tracta d’un matrimoni? Com queda l’altre membre de la parella?

El que hem comentat pels matrimonis  també és aplicable a favor de la persona que ha estat convivint amb l’arrendatari de manera permanent en anàloga relació d’afectivitat a la de cònjuge, amb independència de la seva orientació sexual, durant, almenys, els dos anys anteriors al desistiment o abandonament, llevat que hagin tingut descendència en comú, en aquest cas bastarà la mera convivència.

I si la relació no és de cònjuge però si de convivència afectiva de durada inferior als 2 anys?

Doncs en aquest cas no hi ha la protecció que estableix la LAU.

A Catalunya, l’article  234-1 de la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família estableix que dues persones que conviuen en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial es consideren parella estable en qualsevol dels casos següents:

  1. a) Si la convivència dura més de dos anys ininterromputs.
  2. b) Si durant la convivència, tenen un fill comú.
  3. c) Si formalitzen la relació en escriptura pública.

Per tant, si no es compleix el requisits dels dos anys, per acreditar ser parella estable, també es pot optar per formalitzar la relació en escriptura pública i regular mitjançant pactes el règim de convivència, tal i com s’estableix a l’article 234-3 de la mateixa llei.

A  l’escriptura de constitució de parella es declara la voluntat de constituir-se com a tal d’acord amb la llei catalana i s’assenyala el domicili familiar.

Per altra banda, la inscripció en el Registre que es va crear pel DECRET LLEI 3/2015, de 6 d’octubre, de modificació de la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relativa a la creació del Registre de parelles estables, que és voluntària, no té caràcter constitutiu i requereix el consentiment dels dos convivents en parella estable, pot servir també com a mitjà de prova.

Però tot això el que prova és l’existència de la parella de fet, però també cal poder acreditar els 2 anys, per poder gaudir dels drets que atorga la LAU.

Aquesta és la regulació que va introduir la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, però anteriorment ja hi havia un altre normativa que regulava les parelles estables i per aquest motiu, la “Disposició Transitòria Quarta” de la Llei, ens diu que el temps de convivència, entre persones del mateix o de diferent sexe, transcorregut abans de l’entrada en vigor d’aquesta llei, s’ha de tenir en compte als efectes del còmput dels dos anys que fixa l’article 234-1.a) del Codi civil i que les  disposicions del capítol IV del títol III del llibre segon del Codi civil s’apliquen a les parelles estables que, fins a l’entrada en vigor d’aquest llibre, es regien per la Llei 10/1998, del 15 de juliol, d’unions estables de parella.

2. I quan hi ha divorci o separació?

En un dels casos anteriors, parlàvem de que un dels membres del matrimoni volia finalitzar el contracte amb el desconeixement de l’altra part, però ara analitzem el cas del trencament de la relació matrimonial.

En els casos de separació judicial o divorci de l’arrendatari, el cònjuge no arrendatari pot continuar en l’ús de l’habitatge arrendat quan li és atribuït d’acord amb el que disposa la legislació civil que sigui aplicable. Per tant, cal una atribució de l’ús.

El cònjuge a qui s’hagi atribuït l’ús de l’habitatge arrendat de forma permanent o en un termini superior al termini que resti per complir del contracte d’arrendament, passarà a ser el titular del contracte.

El tràmit que cal fer en aquests casos és el de comunicar la voluntat del cònjuge, a qui se li ha atribuït l’habitatge,  de continuar en l’ús de l’habitatge en el termini de dos mesos des que va ser notificada la resolució judicial corresponent, acompanyant còpia de la resolució judicial o de la part de la mateixa que afecti el ús de l’habitatge.

3. I si el titular del contracte es mor?

Doncs compte, perquè no sempre ha la possibilitat de subrogar-se en el contracte, ja que en  arrendaments en què  la durada inicial sigui superior a tres anys, les parts poden pactar que no hi hagi dret de subrogació en cas de mort de l’arrendatari, quan aquest tingui lloc transcorreguts els tres primers anys de durada de l’arrendament, o que l’arrendament s’extingeixi als tres anys quan la mort s’hagués produït amb anterioritat.

Ara bé, quan no s’ha pactat, la llei preveu que algunes persones es puguin subrogar en el contracte, però caldrà vigilar, perquè l’arrendament s’extingeix si en el termini de tres mesos des de la mort de l’arrendatari l’arrendador no rep notificació per escrit del fet de la mort, amb certificat registral de defunció, i de la identitat del subrogat, indicant el seu parentiu amb el mort i oferint, si s’escau, un principi de prova que compleix els requisits legals per a subrogar-se.

Si l’extinció es produeix, tots els qui poden succeir l’arrendatari, llevat dels qui renuncien a la seva opció notificant-ho per escrit a l’arrendador en el termini del mes següent a la mort, queden solidàriament obligats al pagament de la renda d’aquests tres mesos.

Per tant, si l’arrendador rep en temps i forma diverses notificacions on els remitents sostinguin la seva condició de beneficiaris de la subrogació, l’arrendador pot considerar deutors solidaris de les obligacions pròpies de l’arrendatari, mentre mantinguin la seva pretensió de subrogar-se.

Si són diverses les persones que poden subrogar-se i es discuteixen per la subrogació, la llei estableix que  a falta d’acord unànime sobre qui d’ells serà el beneficiari de la subrogació, regeix  el següent ordre de prelació

  • a) El cònjuge.
  • b) La persona que ha estat convivint amb l’arrendatari de manera permanent en anàloga relació d’afectivitat a la de cònjuge
  • c) Els descendents.
  • d) Els ascendents.
  • e) Els germans.
  • f) Les persones diferents de les esmentades en les lletres anteriors que pateixin una minusvalidesa igual o superior al 65 per 100.

Llevat que els pares septuagenaris són preferits als descendents. Entre els descendents i entre els ascendents, tindrà preferència el més pròxim en grau, i entre els germans, el de doble vincle sobre el medi germà.

Els casos d’igualtat es resolen a favor de qui tingués una minusvalidesa igual o superior al 65 per 100; en defecte d’aquesta situació, de qui tingués més càrregues familiars i, en última instància, a favor del descendent de menor edat, l’ascendent de major edat o el germà més jove.

En el cas de ser el  cònjuge de l’arrendatari

Doncs en el cas de se el cònjuge arrendatari que al moment de la mort convisqués amb ell es pot subrogar en el contracte.

En el cas d’una persona que conviu amb relació d’afectivitat

Doncs la  persona que ha estat convivint amb l’arrendatari de manera permanent en anàloga relació d’afectivitat a la de cònjuge, amb independència de la seva orientació sexual, durant, almenys, els dos anys anteriors al moment de la mort, llevat que hagin tingut descendència en comú, en aquest cas bastarà la mera convivència, també es pot subrogar.

Els descendents de l’arrendatari

Els descendents de l’arrendatari que en el moment de la seva mort estan subjectes a la seva pàtria potestat o tutela, o haguessin conviscut habitualment amb ell durant els dos anys precedents també es poden subrogar en el contracte.

Els ascendents de l’arrendatari

Els ascendents de l’arrendatari que haguessin conviscut habitualment amb ell durant els dos anys precedents a la seva mort també es poden subrogar.

Els germans de l’arrendatari

Els germans de l’arrendatari que haguessin conviscut habitualment amb ell durant els dos anys precedents a la seva mort també es poden subrogar.

Familiars que pateixin una minusvalidesa

Les persones que pateixin una minusvalidesa igual o superior al 65 per 100, sempre que tinguin una relació de parentiu fins al tercer grau col·lateral amb l’arrendatari i hagin conviscut amb aquest durant els dos anys anteriors al defunció, també es poden subrogar.

I en els casos d’ajuda mútua?

El Títol IV de la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família ens diu en el seu article  240-1 que dues o més persones que conviuen en un mateix habitatge habitual i que comparteixen, sense contraprestació i amb voluntat de permanència i d’ajuda mútua, les despeses comunes o el treball domèstic, o ambdues coses, constitueixen una relació de convivència d’ajuda mútua, que es regeix pels acords que hagin estipulat o, si no n’hi ha, pel que estableix aquest títol.

Els requisits que cal complir per constituir una relació convivencial d’ajuda mútua són que les persones siguin majors  d’edat unides per vincles de parentiu en línia col·lateral sense límit de grau i les que tenen relacions de simple amistat o companyonia, sempre que no estiguin unides per un vincle matrimonial o formin una parella estable amb una altra persona amb la qual convisquin, sent el  nombre màxim de convivents, si no són parents, de quatre persones.

Per tant, un grup de persones per simple amistat podria constituir-se en una relació convivencial, mitjançant escriptura pública, a partir de la qual tenen plena efectivitat, o pel transcurs d’un període de dos anys de convivència.

L’article  240-4 de la Llei 25/2010 estableix que els convivents poden regular vàlidament, amb llibertat de forma, les relacions personals i patrimonials, i els drets i deures respectius durant la convivència, sempre que aquests acords no perjudiquin terceres persones.

En particular, hom pot acordar la contribució igual o desigual a les despeses comunes i, fins i tot, que el treball domèstic i la càrrega econòmica sigui assumida íntegrament per algun dels convivents.

En previsió d’una ruptura, els convivents poden pactar sobre els efectes de l’extinció de la relació convivencial d’ajuda mútua.

Pel que ara ens interessa, l’article  240-6 de la Llei 25/2010 regula els efectes de l’extinció de les relacions de convivència respecte a l’habitatge.

En el cas d’habitatges de propietat, si l’extinció de les relacions de convivència es produeix en vida de tots els convivents, els que no siguin titulars de l’habitatge l’han d’abandonar en el termini de tres mesos. Si l’extinció de les relacions de convivència es produeix per defunció del propietari de l’habitatge, els convivents el poden continuar ocupant durant 6 mesos, llevat que hagin pactat una altra cosa.

En el cas dels lloguers, si la persona morta era arrendatària de l’habitatge, els convivents tenen dret a subrogar-se en la titularitat de l’arrendament pel termini d’ 1 any, o pel temps que manqui per a l’expiració del contracte, si és inferior. Amb aquesta finalitat, els convivents ho han de notificar a l’arrendador, en el termini de 3 mesos des de la mort de l’arrendatari.

4.Contractes a nom de dues o més persones

L’article 37 de la Llei 29/1994, de 24 de novembre, d’arrendaments urbans ens diu que en el contracte d’arrendament hi ha de constar  la identitat dels contractants, la identificació de la finca arrendada, la durada pactada, la renda inicial del contracte i les altres clàusules que les parts han acordat lliurement.

En aquest cas, parlem de diversos contractants que ni són matrimoni, ni parella estable ni relació convivencial.

L’article 1254 del Codi civil Espanyol estableix que el  contracte existeix des que una o més persones consenten a obligar-se, respecte a una altra o unes altres, a donar alguna cosa o a prestar algun servei.

Per tant, en els contractes hi poden haver-hi un o més arrendadors i un o més arrendataris, però d’acord amb l’article  1257 del CC “Els contractes només produeixen efectes entre les parts que els atorguen i els seus hereus; llevat del cas, pel que fa als hereus, en què els drets i les obligacions que procedeixen del contracte no siguin transmissibles, o per la seva naturalesa, o per pacte, o per disposició de la llei. Si el contracte conté alguna estipulació en favor d’un tercer, aquest en pot exigir el compliment, sempre que n’hagi fet saber l’acceptació a la persona obligada abans que aquella hagi estat revocada”.

Suposem que una persona formalitza el contracte de lloguer  i posteriorment decideix compartir despeses i permet que una altra persona vagi a viure a l’habitatge.

Què passaria si la persona o algunes de les persones que figuren com a titulars del contracte de lloguer marxen de l’habitatge?

Doncs que el titular del contracte de lloguer és la persona que pot decidir lliurament desistir del contracte i que la persona que es quedaria a l’habitatge ho faria sense cap títol que l’emparés i per tant no tindria cap dels drets que he comentat abans, doncs en aquests casos hi ha una alteració de les condicions del contracte i l’arrendador pot decidir finalitzar el contracte o si les parts de la relació que es queden, es posen d’acord, podrien fer-ne un de nou. Ara bé, això sempre que se li hagi comunicat al arrendador que han marxat alguns dels arrendataris.

Si marxen alguns dels arrendataris i no se li comunica a l’arrendador, tots junts segueixen sent parts d’aquest contracte i per tant, l’arrendador els hi pot exigir a tots, el compliment de totes les obligacions.

Això és rellevant pel arrendataris que han abandonat l’habitatge, perquè en cas de problemes en la conservació de l’habitatge, danys causats a tercers, impagaments de rendes, etc, totes les parts que figuren al contracte en respondran de forma solidària.

Això vol dir que si qui es queda a l’habitatge no paga la renda, l’arrendador pot anar contra qualsevol de les persones que figurin en el contracte, encara que ja no hi visquin, no cal que li demani a cada una de les parts el que els hi correspondria, com passaria si fos una obligació mancomunada, on la renda es dividiria en tantes parts com arrendataris.

Malgrat que l’arrendatari que pagui la totalitat del deute a l’arrendador, després, pot reclamar-lo a cada una de les parts que figuraven com arrendatàries al contracte, de moment ja ho haurà hagut de pagar ell o ella, perquè l’arrendador pot mirar quina de les parts és la més solvent.

En definitiva. Si les parts es disgreguen i volen sortir del contracte de lloguer, millor finalitzar el contracte i fer-ne un de nou, si es pot arribar a un acord amb l’arrendador.

5. L’ús d’habitació i els pisos compartits

Cessió del contracte a una altra persona

S’ha de tenir en compte que la Llei 29/1994, de 24 de novembre, d’arrendaments urbans -LAU, estableix en el seu article 8.1 que l’arrendatari no pot cedir el contracte sense el consentiment escrit de l’arrendador.

Per tant, abans de res, cal que el contracte original d’arrendament especifiqui que es pot subarrendar l’habitatge en la seva totalitat, sinó no és pot fer.

En aquests casos, si l’arrendatari està autoritzat per fer-ho, el nou subarrendatari se subroga en la posició del cedent davant l’arrendador.

Lloguer d’habitació

Per altra banda, i pel que fa a l’ús d’habitació, el mateix article 8, en el seu apartat segon, estableix que l’habitatge arrendat només es pot subarrendar de manera parcial i amb el consentiment escrit previ de l’arrendador i per tant cal verificar que existeix aquesta autorització.

En aquests casos el  subarrendament s’ha de regir pel que disposa la LAU per a l’arrendament quan el subarrentadari destini la part de la finca subarrendada al seu ús com habitatge. Només si no es dóna aquesta condició d’habitage, s’ha de regir pel pacte entre les parts.

És molt important recordar que el dret del subarrendatari s’extingeix, en tot cas, quan ho faci el de l’arrendatari que va subarrendar i que el preu del subarrendament no pot excedir, en cap cas, el que correspongui a l’arrendament. Per tant, compte amb la data del contracte principal !!

Contracte de dret d’ús d’habitatge o habitació

En aquest tipus de contractes no s’aplica la Llei 29/1994, de 24 de novembre, d’arrendaments urbans -LAU-, sinó el Codi Civil Espanyol i la  Llei 5/2006, de 10 de maig, del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals, en els seus articles 562-2 al 562-8 .

Dret d’ús d’habitatge

Mitjançant el dret d’ús, els usuaris poden posseir i utilitzar un bé aliè de la manera que estableix el títol de constitució o, si no n’hi ha, de manera suficient per a atendre llurs necessitats i les dels qui hi convisquin.

Pel que ara ens interessa, quan el dret d’ús fa referència a l’habitatge, l’ús d’un habitatge s’estén a la totalitat d’aquest i comprèn el de les dependències i els drets annexos.

Dret d’ús d’habitació

Mitjançant el dret d’habitació, l’habitacionista té el dret d’ocupar les dependències i els annexos d’un habitatge que s’assenyalen en el títol de constitució o, si no hi ha aquesta indicació, els que calen per a atendre les necessitats d’habitatge dels titulars i de les persones que hi conviuen, encara que el nombre d’aquestes augmenti després de la constitució. Aquest dret solament es pot constituir a favor de persones físiques.

Pel que fa a les despeses, són a càrrec de l’habitacionista les de l’habitatge que siguin individualitzables i que derivin de la utilització que en fa, i també les despeses corresponents als serveis que hi hagi instal·lat o contractat.

Durada dels contractes d’ús i d’habitació

El dret d’ús o d’habitació constituït a favor d’una persona física es presumeix vitalici, però la seva durada es pot pactar en el títol de constitució, sense les limitacions que fixa la LAU.

L’article 562-3 estableix que els drets d’ús i d’habitació es poden constituir a favor de diverses persones, simultàniament o successivament, però, en aquest darrer cas, solament si es tracta de persones vives en el moment en què es constitueixen. Cal tenir en compte que el dret d’ús o d’habitació s’extingeix a la mort del darrer titular.

Els drets d’ús i habitació s’extingeixen per resolució judicial en cas d’exercici greument contrari a la naturalesa del bé, i l’usuari o l’habitacionista responen dels danys causats davant els propietaris, que poden sol·licitar a l’autoritat judicial que adopti les mesures necessàries per a preservar els béns, inclosa llur administració judicial.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Els SMS que ens envia l’operadora al creuar les fronteres tenen naturalesa contractual

S’ha parlat molt durant aquest últim any sobre el “Roaming” i sobre el canvi de normativa que estableix que  les persones consumidores  ja poden utilitzar el seu telèfon  mòbil, tant pel que fa a veu com a dades, a l’estranger, utilitzant altres empreses de telecomunicacions, ubicades en la zona geogràfica que visiten, sense que  tinguin cap contracte formalitzat amb aquestes terceres empreses.

Gràcies a això, ens podem desplaçar amb el nostre telèfon sense necessitat de fer cap més tràmit perquè són les mateixes operadores de telefonia les que estableixen acords de roaming o de trucades internacionals i de dades mòbils entre elles.

Fins aquí tot bé, però encara ens queda aclarir una part molt important de la nostra relació contractual amb la nostra operadora i per això ens hem de preguntar si cal fer alguna cosa extra, a banda d’haver signat el contracte original, per poder gaudir d’aquest servei o si la seva activació és automàtica.

Podríem continuar preguntant-nos si hi ha diferents modalitats que cal escollir cada cop que viatgem, si existeix un període de carència per activar el servei internacional o  si sempre està actiu, quines tarifes s’apliquen al viatjar fora de la UE, etc…

On trobarem la resposta a aquestes preguntes. Què en diu la llei de tot això?

En primer lloc mirem si aquestes  qüestions es regulen a la Ley 9/2014, de 9 de mayo, General de Telecomunicaciones –LGC- , concretament als seus articles 53 i 54.

El contracte

L’article 53.1.b) de la LGC estableix que abans de la subscripció d’un contracte entre els usuaris finals i els operadors que explotin xarxes o prestin serveis de comunicacions electròniques disponibles al públic, els operadors han de proporcionar als usuaris finals, la informació específica sobre els preus i les tarifes aplicables, amb els conceptes i els detalls que s’estableixin mitjançant un reial decret, que en aquest cas és el Real Decreto 899/2009, de 22 de mayo, por el que se aprueba la carta de derechos del usuario de los servicios de comunicaciones electrónicas-CDUCE-.

L’article 12.1 de la CDUCE estableix que abans de contractar, els operadors de comunicacions electròniques han de posar a disposició de l’usuari final de forma clara, comprensible i adaptada a les circumstàncies la informació veraç, eficaç, suficient i transparent sobre les característiques del contracte, en particular sobre les seves condicions jurídiques i econòmiques i dels serveis objecte del contracte.

Per altra banda, també estableix que els operadors de serveis de comunicacions electròniques han de publicar les seves condicions generals de contractació en un lloc fàcilment accessible de la seva pàgina d’Internet.

També han de facilitar les condicions per escrit, si ho sol·licita un usuari final, que no ha de respondre a cap despesa per rebre-les, i informar-ne al telèfon d’atenció al públic, que ha de tenir el cost màxim del preu ordinari del servei de telecomunicacions sense recàrrec.

La informació

L’article  54.3.a) de la LGC estableix que mitjançant un reial decret, s’han de regular les condicions per garantir que els operadors de xarxes públiques de comunicacions electròniques o serveis de comunicacions electròniques disponibles al públic ofereixin als abonats informació sobre les tarifes aplicables amb relació a qualsevol número o servei subjectes a condicions de preus específiques, pel que fa a cadascuna de les categories de serveis, i es pot exigir que aquesta informació es faciliti immediatament abans d’efectuar les trucades.

L’article 12.2.b) de la CDUCE estableix que  els operadors que prestin el servei telefònic disponible al públic han de facilitar, la informació següent en relació amb el servei telefònic disponible al públic que presten:
1r Descripció dels serveis oferts, indicant tots els conceptes que s’inclouen a la quota d’alta, a la quota d’abonament i en altres quotes de facturació periòdica.
2n Tarifes generals, que incloguin la quota d’accés i tot tipus de quota d’utilització i manteniment, amb inclusió d’informació detallada sobre reduccions i tarifes especials i modulades.

 Així doncs, d’acord amb el marc normatiu que hem assenyalat,  les respostes a la preguntes que  ens hem plantejat inicialment sembla que les hauríem de trobar en el contracte amb la nostra operadora, donat que és aquí on ens hauran hagut d’informar prèviament  de tots els tipus de tarifes que ens seran aplicables.

Aquí s’especificarà si el servei s’activarà de forma automàtica o no al creuar les fronteres, en sortir de la xarxa telefònica nacional que tenim contractada, pel que és molt important fixar-se en el contracte i en la informació que hi hagi en el lloc web oficial de la nostra operadora.

A més, cal tenir en compte que en ocasions s’ofereixen diferents plans de preus, segons la zona on es vol viatjar, i malgrat que hi hagi prevista una activació automàtica, pot ser que trobem una oferta millor.

Però això no és ben bé així i ara veurem que la itinerància implica una  immediatesa que requereix informació i contractacions molt ràpides, pel que hem d’estar alerta com ens informem i com utilitzem aquesta informació que no ens arriba en forma de contracte, sinó en forma de SMS.

He rebut un SMS al creuar la frontera. Té valor contractual?

Des de fa temps, al creuar les fronteres ens arriben SMS al nostre mòbil que ens indiquen que si utilitzem el mòbil, estem contractant amb altres operadores i ens informa de les condicions contractuals, però hi ha casos en que els correus SMS passen desapercebuts o ne se’ls hi fa cas i si tenim problemes amb les tarifes, ens preguntem… És  suficient el missatge SMS que es rep al creuar la frontera on s’indiquen les noves condicions, perquè ens puguin aplicar unes tarifes que no hem contractat?

Doncs en principi, sembla que amb aquests SMS  es compliria amb el principi d’informació abans de realitzar les trucades, que hem dit que exigeix la Ley 9/2014, de 9 de mayo, General de Telecomunicaciones, si s’informés correctament de la quota d’accés i tots els tipus de quotes d’utilització dels serveis, però… Com s’acceptaria el contracte? Per un ús tàcit dels serveis? Pensem que hi ha sistemes que s’activen tot just la xarxa detecta la presència del telèfon mòbil a la zona i en aquests casos, malgrat no fer-ne ús, ja estaria contractant uns serveis no sol·licitats i no utilitzats, obligant a ser una persona consumidora molt diligent, que hauria de preveure la desconnexió de dades una estona abans d’entrar a la nova zona geogràfica, on hi hauria la nova operadora estrangera.

Aquesta és una de les problemàtiques amb les que ens trobem als serveis públics de consum, quan una persona consumidora veu que ha viatjat a un país fora de la UE i que se l’hi ha activitat de forma automàtica un servei del qual potser ha estat informat, però que no ha estat sol·licitat ni utilitzat.

Què diu la normativa que regula el roaming per països de la UE i la itinerància fora de la UE ?

La normativa d’aplicació en aquest cas, és el  Reglamento (UE) 2015/2120 del Parlamento Europeo y del Consejo, de 25 de noviembre de 2015, por el que se establecen medidas en relación con el acceso a una internet abierta y se modifica la Directiva 2002/22/CE relativa al servicio universal y los derechos de los usuarios en relación con las redes y los servicios de comunicaciones electrónicas y el Reglamento (UE) nº 531/2012 relativo a la itinerancia en las redes públicas de comunicaciones móviles en la Unión. I l’article clau és el 14 d’aquesta norma, que estableix, en el seu apartat primer, que:

Per advertir als clients itinerants que estaran subjectes a tarifes d’itinerància quan efectuïn o rebin una trucada o quan enviïn un missatge SMS, i tret que el client hagi notificat al proveïdor d’itinerància que no desitja aquest servei, cada proveïdor d’itinerància facilitarà automàticament al client, mitjançant un servei de missatges, sense demores injustificades i de manera gratuïta, quan aquest entri en un Estat membre diferent del del seu proveïdor nacional, informació bàsica personalitzada sobre les tarifes d’itinerància (IVA inclòs) aplicables a la realització o recepció de trucades i a l’enviament de missatges SMS per aquest client en l’Estat membre visitat.
Aquesta informació bàsica personalitzada sobre el preu s’expressarà en la moneda de la factura d’origen expedida pel proveïdor nacional del client i inclourà informació sobri:
a) tota política d’utilització raonable a la qual està subjecte el client itinerant dins de la Unió i els recàrrecs que poden aplicar-se per depassar aquesta política d’utilització raonable; i
b) qualsevol recàrrec aplicat

Aquestes obligacions no es poden aplicar si el telèfon mòbil no disposés de la funcionalitat SMS…

Però ara ja estem informats i informades i per tant, subjectes a aquestes condicions comunicades, però a més hem de ser conscients/es que tenim els següents drets:

La persona consumidora estarà facultada per sol·licitar i rebre gratuïtament, independentment del lloc de la Unió en què es trobi, mitjançant una trucada vocal mòbil o per SMS, informació personalitzada addicional sobre les tarifes d’itinerància aplicables a la xarxa visitada a les trucades de veu i SMS, així com informació sobre les mesures de transparència aplicables. Aquesta sol·licitud s’ha de fer a un número de telèfon gratuït designat a aquest efecte pel proveïdor d’itinerància. 
Les persones consumidores tenen dret a que els proveïdors d’itinerància els hi facilitin al moment d’abonar-se una informació completa sobre les tarifes d’itinerància aplicables i  informació actualitzada sobre les tarifes d’itinerància cada vegada que es produeixi una modificació de les mateixes.
Les persones consumidores tenen dret a que els proveïdors d’itinerància enviïn posteriorment un recordatori a intervals raonables a tots els clients que hagin optat per una altra tarifa.
Les persones consumidores tenen dret a que els proveïdors d’itinerància els hi facilitin informació sobre la manera d’evitar la itinerància involuntària a les regions frontereres. Els proveïdors d’itinerància adoptaran mesures raonables per protegir als seus clients enfront del pagament de tarifes d’itinerància per l’ús involuntari de serveis d’itinerància quan es trobin en el seu Estat membre d’origen.

Pel que fa a la informació, també cal tenir en compte que l’article 15 del Reglament 531/2012, estableix que:

Abans i després de la conclusió del contracte, els proveïdors d’itinerància vetllaran per que els seus clients itinerants estiguin adequadament informats de les tarifes aplicables al seu ús dels serveis itinerants de dades regulades de manera que facilitin la comprensió pels clients de les conseqüències financeres de tal ús i els permetin vigilar i controlar les seves despeses en els serveis itinerants de dades regulades.
Quan escaigui, els proveïdors d’itinerància informaran als seus clients, abans de la conclusió d’un contracte i posteriorment de manera periòdica, sobre el risc que es deriva de les connexions i les descàrregues automàtiques i descontrolades de dades en itinerància. Així mateix, els proveïdors d’itinerància notificaran als seus clients, gratuïtament i de manera clara i fàcilment comprensible com evitar aquestes connexions automàtiques de dades en itinerància, amb la finalitat d’evitar el consum descontrolat de serveis itinerants de dades.
El proveïdor d’itinerància informarà al client itinerant mitjançant un missatge automàtic que està utilitzant serveis regulats d’itinerància de dades i li facilitarà informació bàsica personalitzada sobri sobre les tarifes i els recàrrecs (en la moneda de la factura d’origen expedida pel proveïdor nacional del client) per la prestació de serveis regulats d’itinerància de dades a aquest client itinerant en l’Estat membre considerat, excepte si el client hagués notificat al proveïdor d’itinerància que no desitja tal informació.
Aquesta informació bàsica personalitzada sobre el preu inclourà informació sobre:
a) la política d’utilització raonable a la qual està subjecte el client itinerant dins de la Unió i els recàrrecs que poden aplicar-se per depassar aquesta política d’utilització raonable; i
b) qualsevol recàrrec aplicat de conformitat amb l’article 6 quater.
La informació s’enviarà al dispositiu mòbil del client itinerant, per exemple mitjançant un missatge SMS, per correu electrònic o obrint una finestra emergent en el seu dispositiu mòbil, cada vegada que aquest client entri en un Estat membre diferent del  seu proveïdor nacional i iniciï per primera vegada un servei itinerant de dades en aquest Estat membre. S’enviarà gratuïtament, al moment en què el client itinerant iniciï un servei itinerant de dades regulat, per un mitjà adequat per facilitar la seva recepció i fàcil comprensió.
El client que hagi notificat al seu proveïdor d’itinerància que no desitja la informació automàtica sobre tarifes tindrà dret a exigir-li, a qualsevol moment i amb caràcter gratuït, que li torni a prestar el servei.

Així doncs, cal ser curosos amb les informacions que rebem per SMS de les operadores, perquè un cop verificat que s’ha notificat i rebut el missatge, aquest té contingut contractual.

I fora dels països de la UE?

Doncs l’article 15.6 en concordança amb l’article 15.2 del mateix Reglament 531/2012, estableix que aquesta informació que es rep per SMS també és aplicable en els serveis de dades itinerants prestats per operadores que utilitzin les persones consumidores quan es desplacin fora de la Unió Europea.

En aquests casos no s’apliquen les tarifes del roaming, però si la manera d’informar de les condicions contractuals.

Precaucions amb les tarifes que ens apliquen

D’acord amb l’article 6 bis del Reglament 531/2012 , a partir del 15 de juny de 2017 els proveïdors d’itinerància van deixar d’aplicar cap recàrrec respecte del preu de trucades nacionals als clients itinerants en qualsevol Estat membre per qualsevol trucada itinerant regulada efectuada o rebuda, per qualsevol missatge SMS itinerant regulat enviat ni per qualsevol servei regulat d’itinerància de dades utilitzat, incloent missatges MMS, ni tampoc cap recàrrec general a fi de permetre la utilització a l’estranger de l’equip terminal o servei.

En aquest sentit, es va fixar una “utilització raonable” dels serveis a l’estranger, a fi d’evitar que els clients itinerants utilitzessin  de forma abusiva o anòmala els serveis regulats d’itinerància al detall, per exemple emprant aquest tipus de serveis en un altre Estat membre diferent del seu proveïdor nacional per a finalitats diferents dels viatges periòdics.

Tota política d’utilització raonable ha de permetre als clients del proveïdor d’itinerància consumir, al preu al detall nacional aplicable, els volums de serveis regulats d’itinerància al detall que corresponguin als seus respectius plans de tarifes.

Però  l’article  6 sexí, apartat tercer, del Reglament 531/2012, ens diu que les empreses proveïdores d’itinerància ens aplicaran automàticament aquestes condicions, però també poden oferir altres tarifes i en aquests casos han  de recordar a aquests usuaris itinerants la naturalesa dels avantatges d’itinerància que podrien perdre amb el canvi.

En tot cas, els  proveïdors d’itinerància s’han d’assegurar que el contracte inclogui qualsevol tipus de servei regulat d’itinerància i especifiqui les principals característiques del servei ofert, en particular:
a) el pla o els plans de tarifes específics i, per a cadascun dels plans de tarifes, els tipus de serveis que s’ofereixen, inclosos els volums de comunicacions;
b) qualsevol restricció que s’imposi al consum de serveis regulats d’itinerància al detall que s’ofereixen en el preu al detall nacional aplicable, indicant en particular dades quantitatives sobre com s’aplica la política d’utilització raonable en relació amb els paràmetres principals de tarificació, volum o uns altres del servei d’itinerància al detall regulat que es tracti.

Les proteccions en les despeses màximes

Dins de la Unió europea, tenim unes certes proteccions pel que fa a les facturacions màximes que ens poden generar, encara que s’hagi produït alguna anomalia a l’hora d’entendre o activar alguna de les tarifes.

En concret l’article 15 del estableix que:

El proveïdor d’itinerància haurà d’enviar una notificació quan s’aconsegueixi el volum total d’utilització raonable de consum del servei d’itinerància de dades regulat que s’hagi establert o qualsevol altre llindar d’utilització aplicable.
En la notificació s’indicarà el recàrrec que s’aplicarà al consum addicional de serveis regulats d’itinerància de dades pel client itinerant.
Tots els proveïdors d’itinerància hauran d’atorgar a tots els seus clients itinerants l’oportunitat d’optar voluntària i gratuïtament per un mecanisme que faciliti de manera oportuna informació sobre el consum acumulat, expressat en volum o en la divisa en què es facturi a aquests clients pels serveis regulats itinerants de dades, i que garanteixi que, si no intervé el consentiment explícit del client, la despesa acumulada en serveis regulats itinerants de dades al llarg d’un període establert, a exclusió dels missatges MMS facturats per unitats, no depassi un límit financer determinat.
A aquest efecte, el proveïdor d’itinerància posarà a disposició un o més límits financers màxims per a períodes determinats d’ús, amb la condició que el client sigui informat prèviament dels volums corresponents.
Un d’aquests límits (el límit financer per defecte) serà d’aproximadament 50 EUR per període de facturació mensual (sense IVA) i no podrà ser superior a aquest import.
Alternativament, el proveïdor d’itinerància podrà establir límits expressats en volum, amb la condició que el client sigui informat prèviament dels imports financers corresponents. A un d’aquests límits (el límit de volum per defecte) correspondrà un import financer d’aproximadament 50 EUR per període de facturació mensual (sense IVA) i no podrà ser superior a aquest import.
A més, el proveïdor d’itinerància podrà oferir als seus clients itinerants altres límits de volum amb límits financers màxims mensuals diferents, això és, superiors o inferiors.
El límit per defecte esmentat s’aplicarà a tots els clients que no hagin optat per un altre límit.
Tots els proveïdors d’itinerància vetllaran també perquè s’enviï una notificació apropiada al dispositiu mòbil del client itinerant, per exemple, mitjançant un missatge SMS, per correu electrònic o obrint una finestra emergent en el seu ordinador, quan els serveis itinerants de dades hagin aconseguit el 80 % del límit financer o de volum màxim acordat. 
D’altra banda, quan es depassi aquest límit financer o de volum, s’enviarà una notificació al dispositiu mòbil del client itinerant. Aquesta notificació indicarà el procediment que ha de seguir-se si el client desitja continuar amb la prestació d’aquests serveis i el cost de cada unitat addicional que es consuma. Si el client itinerant no respon tal com se li sol·licita en la notificació rebuda, el proveïdor d’itinerància deixarà immediatament de prestar i carregar en compte al client itinerant els serveis itinerants de dades regulades, a menys i fins que aquest sol·liciti la continuació o renovació de la prestació d’aquests serveis.
Quan un client itinerant sol·liciti acollir-se a un mecanisme de límit financer o de volum o retirar-se del mateix, el canvi es realitzarà el dia hàbil següent a la recepció de la sol·licitud, gratuïtament i sense condicions ni restriccions pel que fa a altres elements de l’abonament.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Alerta !! Talls en el subministrament elèctric per no facilitar a la companyia que realitzin el canvi del comptador

Últimament hem pogut veure o sentir  als mitjans de comunicació, notícies que ens informen que les empreses distribuïdores de l’electricitat, estan tallant el subministrament a les persones consumidores, per no haver facilitat al personal de l’empresa elèctrica,  l’accés al seu domicili, per tal de poder realitzar  el canvi del comptador “intel·ligent”.

La sorpresa  és majúscula quan bo i estar al corrent del pagament de totes les factures, aquestes persones  es queden sense electricitat, amb els problemes que això implica, especialment si a la família hi ha qui necessita cures especials, com pot passar amb les persones malaltes, gent gran, infants, etc.

Què està passant?

L’empresa distribuïdora ha de canviar obligatòriament  tots els comptadors antics per uns de nous que permetin la discriminació horària i la tele gestió i ho ha de fer abans del 31 de desembre de 2018.

Molts dels comptadors de les persones consumidores ja s’han anat substituint durant els últims anys i ara s’està fent els que queden.

D’acord amb la Disposició addicional primera, de l’Ordre ministerial ICT/3860/2007, de 28 de desembre, modificada per la disposició final segona de l’Ordre ETU/1282/2017, de 22 de desembre i per l’article únic de l’Ordre IET/290/2012, de 16 de febrer, es va estipular el  Pla de substitució dels comptadors de mesura de subministraments d’energia elèctrica amb una potència contractada de fins a 15 kW, que són els de les persones consumidores, i és va fixar que tots els comptadors hauran de ser substituïts per equips nous que permetin la discriminació horària i la tele gestió abans del 31 de desembre de 2018.

Com s’ha de fer el canvi de comptadors?

El punt quart, apartat c)  de la disposició addicional de l’Ordre ministerial ICT/3860/2007, de 28 de desembre, estableix que les empreses distribuïdores han de presentar a la comunitat Autònoma un pla d’instal·lació de comptadors on s’indiqui el procediment de comunicació a les persones consumidores de l’obligació de canviar els comptadors i de les opcions que tenen. En tot cas, s’ha de comunicar a les persones consumidores i a les empreses comercialitzadores, la data prevista de canvi de comptador amb una antelació mínima de 3 mesos.

L’article 14.5 del Real Decreto 1110/2007, de 24 de agosto, por el que se aprueba el Reglamento unificado de puntos de medida del sistema eléctrico preveu que en cas que l’equip sigui propietat del client, l’empresa distribuïdora ha de comunicar al client l’obligació de substituir l’equip segons els terminis establerts.

Transcorregudes dues notificacions sense que el client hagi expressat la voluntat de procedir a instal·lar pel seu compte l’equip, l’empresa distribuïdora ha d’instal·lar-lo, i facturar en aquest cas, a més dels drets de connexió vigents, el preu per reglament establert per al lloguer de l’equip.

I en  els casos en què el distribuïdor es vegi impossibilitat per instal·lar l’equip de mesura, pot suspendre el subministrament, d’acord amb el procediment que estableix l’article 85 del Reial decret 1955/2000, d’1 de desembre.

Quan i com es pot tallar el subministrament pel que fa a la substitució dels comptadors intel·ligents?

L’article 85 està previst per les situacions en que hi ha rebuts impagats, però d’acord amb l’article 14.5 del Real Decreto 1110/2007, de 24 de agosto, por el que se aprueba el Reglamento unificado de puntos de medida del sistema eléctrico , és el mateix procediment que s’ha de seguir pels casos en què  no s’ha pogut substituir el comptador intel·ligent.

Abans de suspendre el subministrament cal que l’empresa elèctrica distribuïdora hagi fet el següent:

Hagi requerit fefaentment, per carta certificada, burofax, etc, a la persona consumidora per tal que permeti realitzar el canvi de comptador, fixant dia i hora del canvi.
A aquests efectes, el requeriment s’ha de practicar mitjançant tramesa, a l’adreça que a efectes de comunicació figuri en el contracte de subministrament a tarifa, per qualsevol mitjà que permeti tenir constància de la recepció per l’interessat o el seu representant, així com de la data, la identitat i el contingut d’aquest, i l’empresa distribuïdora queda obligada a conservar a les seves mans l’acreditació de la notificació efectuada.
En cas de rebuig de la notificació, s’han d’especificar les circumstàncies de l’intent de notificació i el tràmit es considera efectuat.
La comunicació ha d’incloure el tràmit d’interrupció del subministrament per impossibilitat de canvi de comptador, i s’ha de precisar la data a partir de la qual s’interromprà si no es facilita el canvi  en una data anterior.
En cap cas es pot escollir, com a dia per a la interrupció, un dia festiu ni aquells que, per qualsevol motiu, no hi hagi servei d’atenció al client tant comercial com tècnica a efectes de la reposició del subministrament, ni en cap vigília dels dies en què es donin aquestes circumstàncies.
Efectuada la suspensió del subministrament, aquest ha de ser reposat com a màxim l’endemà amb  la instal·lació del comptador.

Persones consumidores vulnerables i talls de subministrament

És evident que ni per impagament ni per no poder fer un canvi de comptador es pot deixar sense subministrament elèctric a una persona que ho necessita, per això aquests subministres estan regulats a l’article 52.4 de la Llei 24/2013, de 26 de desembre, del sector elèctric i són una tipologia de subministraments sensibles i protegits, que  en  cap circumstància es poden suspendre, pel greu dany que ocasionarien a les persones afectades.

Però aquestes circumstàncies s’han d’haver posat en coneixement de les empreses distribuïdores i comercialitzadores, perquè en aquells subministraments d’àmbit domèstic en què hi hagi constància documental formalitzada per personal mèdic, que  indiqui que el subministrament d’energia elèctrica és imprescindible per a l’alimentació d’un equip mèdic que resulti indispensable per mantenir amb vida a una persona, és considera un servei essencial i no es pot interrompre.

També es pot  considerar un subministrament essencial  aquells on les persones consumidores tingui la condició de vulnerables severs acollits a tarifes d’últim recurs i que estiguin sent atesos, respecte a aquests subministraments, pels serveis socials de les administracions públiques competents per haver-se trobat, en atenció a la seva renda, en risc d’exclusió social.

Per tant, si us trobeu en aquesta situació, també és molt important que ho comuniqueu a la vostra empresa comercialitzadora i subministradora, acreditant-ho mitjançant document expedit pels serveis socials de l’administració pública que us estigui atenent, però en aquest cas, estem pensant especialment en evitar interrupcions del subministrament per impagament, però no per no facilitar el canvi de comptador.

Qui ha de pagar la reconnexió si s’ha suspès el subministrament per no facilitar el canvi de comptador?

Si l’empresa distribuïdora ha seguit correctament els procediments, advertint amb anterioritat la possibilitat de tall de subministrament i informant de les conseqüències de no facilitar el canvi de comptador, en aquests casos, i d’acord amb el que estableix l’article 88 del Reial decret 1955/2000, d’1 de desembre, que diu que les despeses que origini la suspensió del subministrament són a càrrec de l’empresa distribuïdora i la reconnexió del subministrament, en cas de tall justificat, és a càrrec del consumidor o subjecte qualificat, que ha d’abonar una quantitat equivalent al doble dels drets de connexió als usuaris vigents com a compensació per les despeses de desconnexió.

Què es pot fer si ens han tallat el subministrament sense seguir el procediment?

Si l’empresa distribuïdora no compleix amb els tràmits previstos a la normativa, abans de tallar el subministrament, pot estar cometent una infracció administrativa regulada a la Llei 24/2013, de 26 de desembre, del sector elèctric –LSE-.

L’article 64.31 de la LSE tipifica com a molt greu:

“La interrupció o suspensió del subministrament sense que donin els requisits legals o reglamentàriament establerts o fora dels supòsits previstos legalment o reglamentàriament”

i l’article 65.25 estableix com a infracció greu

“L’incompliment per part de les empreses distribuïdores i comercialitzadores d’electricitat de les obligacions de manteniment i correcte funcionament d’un servei d’atenció a les queixes, reclamacions, incidències en relació al servei contractat o ofert, sol·licituds d’informació sobre els aspectes relatius a la contractació i subministrament o comunicacions, que inclogui un servei d’atenció telefònica i número de telèfon, tots dos gratuïts, així com de l’aplicació de qualsevol de les mesures de protecció al consumidor d’acord amb el que estableix aquesta llei i la seva normativa de desenvolupament , especialment les relatives als consumidors vulnerables”.

L’autoritat competent a Catalunya és la Direcció General d’Energia, Mines i Seguretat Industrial, ubicada al Carrer de Pamplona, 113, 08018  Barcelona, Telèfon 93 484 94 00 amb horari de  registre de dilluns a divendres, de 9 a 14 h. En concret, ens hem d’adreçar a:

Secció d’Atenció a les Persones Usuàries, que té per funcions, segons la informació que facilita en el seu portal web:

  • Tramitar les queixes que presentin les persones usuàries relatives a discrepàncies sobre la dotació del subministrament elèctric (règim de connexions de servei elèctriques), el procés de facturació del subministrament, les interrupcions del servei elèctric i la manca de qualitat del producte.
  • Atendre les queixes de les persones usuàries del subministraments elèctric.
  • Efectuar el registre dels talls de subministrament elèctric programats a la demarcació de Barcelona.
  • Inspeccionar les instal·lacions d’equips de mesura en expedients de queixa del subministrament elèctric.
  • Elaborar les propostes de resolució, de mesures provisionals, i de sanció en expedients de queixa per la facturació del subministrament elèctric i altres tramitats per la Secció.
  • Gestionar la resolució de conflictes d’accés al mercat lliure dels usuaris.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal  com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. En cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Model de contracte de compravenda de vehicles usats entre particulars

En un article anterior del bloc ja vaig parlar sobre les Precaucions que caldria adoptar en el moment de comprar un cotxe de segona mà,  i relacionat amb aquell article, mirem ara com podria ser l’estructura bàsica d’un dels documents de compravenda de vehicles entre particulars.

 

A la ciutat de  _____________, a les __________ hores del dia XX de XXXXXX de XXXXX.

REUNITS

D’una part, En/Na._______________________________________, major d’edat, amb DNI número___________________, i amb domicili a  _____________________________________________, d’ara en endavant, LA PART VENEDORA.

D’una altra part, En/Na ____________________________________________, major d’edat, amb DNI número ________________, i amb domicili a ___________________________, CP ___________, d’ara en endavant LA PART  COMPRADORA.

INTERVENEN

Tots dos compareixents en el seu propi nom i interès, reconeixent-se mútua i recíprocament plena capacitat per contractar i obligar-se, i en virtut d’això

MANIFESTEN

PRIMER.- Que la PART VENEDORA és propietària i té el ple domini del vehicle usat marca ___________________________________, model ___________________________, amb número de bastidor _______________________________ i matrícula ______________________________, que al moment de la transmissió té realitzats _________________________Quilòmetres.

SEGON.- Que la PART COMPRADORA està interessada a adquirir el vehicle descrit a l’apartat anterior.

TERCER.- Que la PART COMPRADORA ha revisat l’estat del vehicle i ha estat informada per la PART VENEDORA dels elements i característiques del mateix. De la mateixa manera, la PART VENEDORA posa en coneixement del comprador les dades relatives a l’última ITV, permís de circulació i de l’impost municipal pagat corresponent a l’any en curs.

QUART.- Que ambdues parts acorden formalitzar el present contracte de compravenda de vehicle usat, que es regirà pels següents.

PACTES

PRIMER.- El preu del vehicle objecte de la compravenda s’estableix per un valor de _________________________ euros ( _____€), que s’abonaran mitjançant transferència bancària, immediatament després de formalitzar el canvi de titularitat del vehicle, en el número de compte titularitat de la PART VENEDORA, amb nº IBAN:_______________________ de  l’entitat bancària _________________________________________

SEGON.- La PART VENEDORA lliura en aquest acte, a la PART COMPRADORA el vehicle objecte del contracte, lliure de càrregues i gravàmens i al corrent de pagament de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM).

TERCER.- La PART COMPRADORA assumirà i es farà càrrec del pagament de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica, de les sancions o inspeccions tècniques que es produeixin a partir del lliurament del vehicle.

QUART.- La PART VENEDORA assumirà i es farà càrrec de totes aquelles responsabilitats que puguin derivar-se, anteriors al lliurament del vehicle, incloses les sancions i les despeses relatives a la cancel·lació de càrregues anteriors a la transmissió.

CINQUÈ.- La PART VENEDORA es compromet a comunicar a les autoritats oportunes el canvi de titularitat del vehicle objecte del contracte, incloent la companyia d’assegurances. En aquest sentit, ambdues parts acorden iniciar conjuntament el tràmit de canvi de titularitat davant un gestor administratiu. La PART VENEDORA es compromet a facilitar els diferents documents relatius al vehicle, així com a signar tots els documents que siguin necessaris perquè el vehicle quedi correctament inscrit a nom de la PART COMPRADORA, en els corresponents organismes públics.

SISÈ.- La PART COMPRADORA es farà càrrec del pagament de l’Impost de transmissió de béns patrimonials, i d’abonar les taxes davant la Direcció general de trànsit i de les despeses de gestoria, per al canvi de titularitat del vehicle usat objecte del contracte.

SETÈ.- Les parts assenyalen com a domicilis per a la pràctica de les notificacions necessàries per a l’execució del present contracte les que s’han assenyalat inicialment en la identificació dels contractants.

VUITÈ.- Per a qualsevol litigi que sorgeixi entre les parts, de la interpretació o compliment del present contracte, aquestes, amb expressa renúncia al fur que pogués correspondre’ls, se sotmetran als Jutjats i Tribunals de ___________________________________.

NOVÈ.- I en prova de conformitat i per deixar-ne constància als efectes oportuns, ambdues parts signen el present contracte de compravenda, per triplicat, en la data i lloc a dalt indicats (còpia part venedora, còpia part compradora, còpia gestoria).

EL/LA COMPRADOR/A:

DNI:

EL/LA VENEDOR/A:

DNI:

_______________________________________________________________________________________________________________

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

 Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Precaucions que cal adoptar en el moment de comprar un cotxe de segona mà

Comprar a particulars o a establiments comercials?

El primer que hem de recordar és que, només quan comprem un vehicle en un establiment comercial estem actuant com a persona consumidora i per tant és en aquests casos quan s’apliquen les normes protectores del dret del consum.

Article 59.1 Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries:

Són contractes amb consumidors i usuaris els realitzats entre un consumidor o un usuari i un empresari.

Què vol dir això? Doncs que si comprem a un establiment comercial ho estem fent a una empresa i nosaltres tenim la consideració legal de persona consumidora i entre d’altres, tenim dret a una garantia legal de 2 anys, que l’empresa pot arribar reduir fins a 1 any, però mai menys, perquè és irrenunciable i  a més serà una garantia total, que inclourà  peces i mà d’obra.

En canvi, si comprem entre particulars, ja no tenim una relació amb una empresa i estem fent una compra entre particulars. En aquests casos no s’aplica la normativa de protecció a les persones consumidores, sinó que s’aplica la normativa civil, que considera que les parts estan en igualtats de condicions i per tant, es permet pactar que no n’hi hagi garantia, perquè les parts i poden renunciar, o com a màxim operaran els 6 mesos per vicis ocults, que no tenen la mateixa cobertura que la garantia de consum.

En el cas de ser persona consumidora opera l’article 123.1 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries:

El venedor ha de respondre de les faltes de conformitat que es manifestin en un termini de dos anys des del lliurament. En els productes de segona mà, el venedor i el consumidor i usuari poden pactar un termini més curt, que no pot ser inferior a un any des del lliurament.

Llevat que hi hagi una prova en contra, es presumeix que les faltes de conformitat que es manifestin en els sis mesos posteriors al lliurament del producte, sigui nou o de segona mà, ja existien quan la cosa es va lliurar, excepte quan aquesta presumpció sigui incompatible amb la naturalesa del producte o l’índole de la falta de conformitat.

En el cas de comprar un cotxe com a particular opera l’article 1484 del Codi Civil Espanyol.

El venedor està obligat al sanejament pels defectes ocults que tingui la cosa venuda, si la fan impròpia per a l’ús a què se la destina, o si disminueixen de tal manera aquest ús que, si els hagués conegut el comprador, no l’hauria adquirit o hauria donat menys preu per ella; però no és responsable dels defectes manifestos o que estiguin a la vista, ni tampoc dels que no hi estiguin, si el comprador és un perit que, per ofici o professió, els havia de conèixer fàcilment.

En tot cas, d’acord amb l’article 1490 CC, hi ha un termini de sis mesos, a comptar del lliurament de la cosa venuda per realitzar les oportunes accions contra la persona venedora.

Empreses fantasmes

Quan comprem a un altre particular, si ho fem de forma conscient, sabent que no tenim garantia és un risc que podem córrer lliurement. El problema és quan pensem que comprem a una empresa i en realitat també estem comprant a una persona particular.

Això passa quan una empresa adquireix cotxes a particulars i els posa a la venda en el seu establiment comercial, però en realitat fa d’intermediari en la venda, sense que una o cap de les parts ho sàpiga.

Com ho fan? Doncs demanen la documentació a la persona que vol posar a la venda el seu vehicle i li fan signar els papers de canvi de nom i deixen en blanc la nova persona titular i la data de la transacció. Esperen a tenir una persona compradora que adquireixi el vehicle i fan els tràmits del canvi de nom.

Pel que fa a la garantia, com que en realitat és una venda entre particulars, el que fan és contractar una assegurança de garantia mecànica amb una empresa d’assegurances. Aquest document no és una garantia real, perquè només cobreix algunes peces i algunes reparacions i qui assumeix la responsabilitat no és l’empresa que ven els cotxes, sinó una asseguradora.

Posteriorment en lloc de pagar l’IVA, la persona compradora el que es fa és pagar l’Impost de Transmissions Patrimonials, en aquest cas entre dos persones particulars, que al ser de menor quantia dóna més marge comercial a l’establiment comercial,  perquè la part compradora es fixa en el preu final i no en els impostos i com que hem dit que l’empresa no ha d’assumir les reparacions, perquè ha contractat una assegurança de garantia mecànica, que també fa pagar, sense saber-ho a la persona compradora, doncs l’empresa té més guanys.

(Impost de transmissions patrimonials: El 5%, si la data de compravenda és posterior al 30 de juny de 2010)

En tots aquests casos les persones compradores estan molt menys protegides, a banda dels problemes que poden tenir amb el canvi de nom en el cas que hi hagin càrregues en el vehicle.

Per aquests motius, verifiqueu sempre que esteu comprant vehicles d’ocasió de les empreses comercials que els estan comercialitzant. La normativa de consum us protegirà molt més.

D’acord amb la informació que subministra l’Agència tributària al seu portal web, els diferents tipus d’IVA són els següents (l’iva de segona mà, normalment, també és del 21%):

Fiscalitat de la primera matriculació de vehicles a Península i Illes Balears IVA
Amb caràcter general Subjecte 21%
  • Regles especials:
  • vehicles per a persones amb mobilitat reduïda
  • vehicles automòbils matriculats a nom de persones amb discapacitat per al seu ús exclusiu
  • vehicles automòbils matriculats a nom d’altres persones destinats al transport habitual de persones amb discapacitat en cadira de rodes o amb mobilitat reduïda.
Subjecte 4% (2)

Subjecte 4% (2)

Subjecte 4% (2)

Els preus dels vehicles de segona mà

Malgrat que els preus dels vehicles són lliures, siguin nous o de segona mà, el cert és que en el cas dels vehicles de segona mà i a efectes d’evitar fraus en les transmissions a l’hora de tributar l’impost de transmissions patrimonials, l’article 57 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària, estableix com un dels mitjans per a la comprovació de valors el de preus mitjans en el mercat, que s’ha considerat com idoni per a la comprovació de valors dels mitjans privats de transport, aprovant per cada exercici una Ordre ministerial en la qual s’han recollit els preus en el mercat no només dels automòbils de turisme, vehicles tot terreny i motocicletes, sinó també els de les embarcacions de recreació.

Per aquest motiu, el dia 1 de gener de 2018 va entrar en vigor l’ Ordre HFP / 1258/2017, de 5 desembre, per la qual s’aproven els preus mitjans de venda aplicables en la gestió de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, Impost sobre Successions i Donacions i Impost Especial sobre determinats mitjans de transport, on en el seu article 3 especifica que per a la determinació del valor dels vehicles de turisme, els terrenys i motocicletes ja matriculats s’aplicaran sobre els preus mitjans que figuren a l’annex I d’aquesta Ordre, els percentatges que corresponen, segons els anys d’utilització i, si escau, activitat del vehicle, establerts en la taula i instruccions que es recullen a l’annex IV d’aquesta Ordre i que són els següents:

Percentatges determinats en funció dels anys d’utilització a aplicar als preus fixats pel Ministeri d’Hisenda i Funció Pública, per a vehicles de turisme, tot terreny i motocicletes ja matriculats:

Anys d’ús/percentatges
Fins a 1 any 100
Més d’1 any, fins a 2 / 84
Més de 2 anys, fins a 3 / 67
Més de 3 anys, fins a 4 / 56
Més de 4 anys, fins a 5 / 47
Més de 5 anys, fins a 6 / 39
Més de 6 anys, fins a 7/ 34
Més de 7 anys, fins a 8/ 28
Més de 8 anys, fins a 9/ 24
Més de 9 anys, fins a 10/ 19
Més de 10 anys, fins a 11 / 17
Més de 11 anys, fins a 12/ 13
Més de 12 anys/ 10

També podeu consultar el simulador de valoració de vehicles de l’Agència Tributària de Catalunya al següent enllaç.

Dit això, anem a comentar alguns dels problemes que ens podem trobar a l’hora d’adquirir un vehicle usat.

Quins problemes pot haver-hi amb els cotxes o motos que han tingut altres persones propietàries?

Les càrregues

Les reserves de domini

Pot passar que una persona hagi comprat un vehicle automòbil i per poder-lo pagar hagi sol·licitat finançament. En aquests casos és molt habitual que en el contracte de compravenda es pacti una “reserva de domini” que implica  que la persona compradora no pugui transferir el cotxe a una altra persona fins que no hagi tornat totes les quantitats que li manquen per pagar.

La “reserva de domini” és un pacte pel qual la persona venedora originaria, es reserva el domini del cotxe fins que s’hagi pagat del tot. Un cop pagat, s’entén que s’ha transmès la propietat però abans no, malgrat que la persona compradora ja tingui en la seva possessió el vehicle des del moment de formalitzar el contracte.

Per tant, podria passar que qui vengui el cotxe que volem comprar, tingui el cotxe en la seva possessió, però no sigui totalment de la seva propietat.

Aquesta reserva de domini s’anota al “Registre de Béns Mobles” i la base de dades de la Direcció General de Trànsit-DGT- i és on podrem comprovar si existeix o no.

També podria passar que  malgrat el cotxe ja estigués pagat, encara figurés la reserva de domini en el registre de béns mobles i al de la DGT. Això podria passar quan l’entitat financera no hagués comunicat el compliment del deute.

Com ho ha de fer la persona propietària que té una reserva de domini per poder transferir el cotxe?

Doncs en primer lloc, cal que  vagi a l’entitat financera i si no ha liquidat el finançament, ho haurà de fer i després, en tots els casos, cal demanar un certificat assegurant que el finançament ja està totalment pagat.

Amb aquest document s’ha d’anar al “Registre de Béns Mobles” que correspongui i  caldrà presentar el certificat de l’entitat financera i pagar les corresponents taxes.

El registre competent és el del domicili del comprador inicial. Un cop obert foli a un bé en un registre, tots els assentaments posteriors –cancel·lacions, embargaments…- s’han de practicar sempre al mateix registre.

Multes de trànsit impagades o embargaments o manca de pagament de l’impost de vehicles de transmissió mecànica

El fet d’imposar una o més multes de trànsit a la persona titular d’un vehicle i no pagar-les en termini  o no haver pagat les quantitats degudes per un contracte diferent del vehicle, no implica que la persona titular d’aquest vehicle no el pugui posseir-lo, però arribat el dia que hi hagi una sentència que obliga a pagar i la persona propietària no pugui fer-ho per no tenir liquiditat, es procedirà a l’embargament dels seus béns i precisament, els vehicles són un dels béns sobre els uals s’actua.

Per això també és important esbrinar amb antelació a la compra, si el vehicle té notes d’embarg, consultant un altre cop el registre de vehicles de la Direcció General de Trànsit.

Problemes mecànics

Una de les incerteses més grans  l’hora d’adquirir un vehicle es conèixer de veritat quin és el seu estat de funcionament real.

En ocasions es poden amagar intencionadament defectes del vehicle, però en d’altres ocasions, quan s’actua de bona fe per la part venedora, potser fins i tot aquesta desconeix l’existència d’un greu defecte que requerirà una costosa reparació a la nova propietat.

A l’hora de comprar el vehicle sempre ens han de facilitar:

  • La targeta d’ITV (fitxa tècnica del vehicle).
  • El permís de circulació del vehicle a inspeccionar

La DGT està treballant per poder mirar de reduir això i per aquest motiu ha subscrit un conveni amb la Confederació Espanyola de Tallers (Cetraa) creant el projecte IDEX (Incorporació de Dades d’Entitat Externa) – Llibre Taller. Es tracta de la creació d’una plataforma que permeti la generació d’un historial selectiu de reparacions de vehicles, a partir de la informació enviada a servidors de la DGT.

Aquesta informació estarà disponible a l’Informe del Vehicle de la DGT, i a més, aquest  historial també podrà ser consultat pels tallers a través de la pròpia plataforma.

Les dades d’aquesta plataforma fan referència a elements de seguretat: direcció, transmissió, sistemes de frenada, motor, xassís, estructura autoportant, coixins de seguretat, pneumàtics, estructura i reforços, sistemes d’ancoratge Isofix, cinturons de seguretat, reposacaps i canvis d’oli. A més de la identificació del taller, s’incorporarà informació de quins elements són els afectats, la rellevància de la reparació (baixa, mitjana o alta), quilometratge i si el sistema afectat va ser reparat o substituït.

Amb aquest “Llibre taller” s’acompleixen diferents objectius:

  • Es millora la seguretat vial
  • Es dóna més informació a la persona consumidora a l’hora de comprar el vehicle
  • Es lluita contra els tallers il·legals.

El registre de vehicles de la Direcció General de Trànsit

La DGT té un registre de vehicles de caràcter públic on totes les persones podem consultar online i de forma gratuïta (informe reduït) informació sobre el vehicle que vulguem adquirir (l’informe complert té una taxa).

En aquest registre podrem saber dades sobre el vehicle, i especialment si hi ha alguna o càrrega que ens pogués afectar.

També es pot sol·licitar informació més detallada sobre:

  • La titularitat del vehicle: Inclou tota la informació administrativa, identificació del titular, municipi on està domiciliat el vehicle, nombre de titulars.
  • Situació administrativa: Si està autoritzat per a circular.
  • Data de caducitat d’ITV: Historial d’ITV, quilometratge.
  • Càrregues o gravàmens que impedeixen la transmissió del vehicle.

Els tràmits es poden fer per internet, amb certificat digital DNI electrònic o Cl @ veu.

També es pot anar presencialment a qualsevol Prefectura Provincial de Trànsit i cal sol·licitar cita prèvia o per  internet o bé trucant al telèfon 060.

Si la consulta és presencial cal portar la següent documentació:

Sol·licitud oficial , que es facilita també a les direccions de trànsit.

  • Identificació de l’interessat.
  • Persones físiques: document oficial que acrediti la teva identitat i domicili (DNI, permís de conducció espanyol, targeta de residència, passaport més número d’identificació d’estrangers).
  • Persones jurídiques: targeta d’identificació fiscal i acreditació de la representació i identitat del que signi .
  • Menors o incapacitats: dades i signatura del pare, mare o tutor, el seu DNI i document que acrediti el concepte.
  • Motiu pel qual sol·licites l’informe del vehicle, que s’ha d’indicar en cada sol·licitud.

Es pot autoritzar a una persona perquè ens representi per realitzar aquests tràmits amb una document de representació.

Sobre l’informe

Dades Generals: Si apareix Rènting vol dir que el vehicle pertany a una empresa de rènting.
Cotitulars: Indica que la titularitat del vehicle correspon a diverses persones. En aquests casos cal tenir en compte que qualsevol tràmit que afecti el vehicle s’ha d’autoritzar per tots els titulars.
Llogaters: Informa sobre la persona o empresa que ha contractat la utilització del vehicle en règim de rènting.
Última transferència: Mostra el nombre de transferències que ha tingut el vehicle i la data de l’última.
Historial de baixes: Pot estar en baixa definitiva o baixa temporal voluntària: Baixa definitiva comunicada per un Centre Autoritzat de Tractament de vehicles, el vehicle no pot tornar a circular ja està destruït d’acord amb criteris mediambientals. Baixa temporal voluntària, per sostracció, per lliurament, una compravenda o en situació de baixa definitiva per exportació o trànsit comunitari En aquest cas,  abans d’adquirir o circular amb el vehicle, s’ha d’informar en qualsevol Prefectura o en http://www.dgt.es dels tràmits requerits per sol·licitar un permís que autoritzi la circulació del vehicle.
Inspeccions tècniques: S’informa si la Inspecció Tècnica del Vehicle (ITV) està en vigor així com la data de l’última inspecció realitzada i el resultat de la mateixa. En el cas que el resultat de l’última inspecció anotada és negatiu, el vehicle no podrà circular. Si el resultat fos desfavorable, únicament podrà circular per anar a un taller de reparació o a l’estació ITV per tornar a realitzar la inspecció tècnica.
Incidències: Si apareix el text “incidència denegatòria” cal consultar sobre el contingut i efectes de la incidència.
Embargaments i Precintes: Aquesta secció indica que una autoritat administrativa o judicial ha comunicat a la DGT que recau sobre el vehicle un embargament o un precinte.
Limitacions de disposició: Indica que el Registre Central de Béns Mobles ha comunicat a la Direcció General de Trànsit que sobre el vehicle ha un leasing, una reserva de domini o qualsevol altra càrrega o gravamen sobre el vehicle. Si sobre el vehicle ja no haurien de recaure les limitacions de disposició esmentades, el titular del vehicle ha d’acudir al Registre de Béns Mobles per cancel·lar aquestes anotacions. Qualsevol limitació de disposició impedeix el canvi de titularitat del vehicle o la baixa del mateix per exportació o trànsit comunitari.
Exempcions: En cas que en el moment de la matriculació del vehicle, el titular del mateix s’hagi beneficiat d’una exempció en l’impost de matriculació apareixerà el següent text: EXEMPT PR IEDMT.
I.V.T.M: Consta que un Ajuntament ha comunicat a la Direcció General de Trànsit que el titular del vehicle no està al corrent de pagament de l’Impost de Circulació. Per poder canviar de nom el vehicle s’ha d’acudir a l’entitat local per liquidar l’impost pendent.

Models de contractes de compra venda a un establiment o entre particulars

 

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses. 

Comerç just de roses?

Busqueu roses de comerç just!!

Arriba Sant Jordi i a Catalunya aquesta diada es celebra regalant roses i llibres. En aquesta edició especial, algunes d’aquestes roses seran roses de color groc, per reflexionar sobre els drets i les llibertats.

Per altra banda, quan compreu les roses també heu de pensar que és el que hi ha darrere d’aquest producte. Estem davant d’un comerç just? Podem fer un consum responsable?

El primer que em sorprèn és la gran quantitat de roses que es venen a tots els pobles i ciutats de Catalunya i de seguida em sorgeix el dubte. D’on provenen tantes roses?

Pensar en això ens porta a avaluar quin impacte ambiental té la producció de roses i en quines condicions laborals treballen les persones que participen del procés de conreu i de distribució i venda d’aquest producte.

Són les roses productes de proximitat? És sostenible el conreu de roses?

Busco a la xarxa sobre la producció sostenible de roses i no obtinc cap informació, però si busco comerç just de flors, localitzo les flors com un dels productes que s’ofereixen al mercat amb el segell de comerç just : https://www.fairtrade.net/es/products/flowers.html.

Per poder etiquetar les flors com a productes de comerç just, existeixen un “Criteri de Comerç Just Fairtrade per Flors i Plantes” que, per exemple, limiten l’ús de torba en els substrats de cultiu: almenys el 20% del volum del substrat de cultiu utilitzat per a les plantes Fairtrade ha de procedir d’una font alternativa a la torba (cas que s’utilitzi), o  existeix una llista de materials prohibits de Fairtrade (LMP) a tots els comerciants que comercien amb flors i plantes de Comerç Just Fairtrade.

Aquesta llista té dos subapartats: el primer és la  llista vermella que conté els materials que no poden ser utilitzats pels productors en la producció, tractament post-collita, processament, emmagatzematge i transport. El segon és la  llista groga què conté els materials que estan sent avaluats per Fairtrade International com a candidats també per tal de ser prohibits , però que encara es poden fer servir sempre que es notifiqui i es controli. Els productors han de tenir en compte que aquests materials eventualment poden ser prohibits i se’ls recomana que abandonin el seu ús.

Els criteris que s’estableixen per incloure els productes prohibits a la llista vermella, parteixen dels següents criteris internacionals:

  • POP: Conveni d’Estocolm sobre contaminants orgànics persistents (COP)
  • PIC: Conveni de Rotterdam sobre el procediment de consentiment fonamentat previ aplicable a certs plaguicides i productes químics perillosos objecte de comerç internacional (CFP)
  • PA 12: Llista de la “Dotzena bruta “de la Xarxa d’Acció en plaguicides (PA) (18 plaguicides)
  • WHO 1a i 1b: Organització Mundial de la Salut categories de toxicitat aguda Ia i Ib
  • EU: Prohibits o restringits rigorosament a la Unió Europea d’acord a PA
  • US: Prohibits o restringits rigorosament per l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units d’acord a PA

Vist això, m’endinso una mica més en el tema dels plaguicides per poder avaluar el dany ambiental que pot implicar el conreu de flors i trobo un molt bon manual del “Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente” Autora: Marta Pizano 2001 UNEP, que es pot consultar al següent enllaç: http://www.unep.fr/ozonaction/information/mmcfiles/3546-s.pdf

Aquest manual tracta específicament el tema del “bromur de metil”, que és un fumigant de sòl d’ampli espectre que ha estat utilitzat per controlar plagues i malalties de molts tipus de plantes cultivades durant més de 40 anys. També és útil per a eliminar la majoria de males herbes i altres organismes nocius com els rosegadors. Però aquest compost  contribueix de forma molt important a l’eliminació de la capa d’ozó i suposa greus problemes ambientals i per a la salut, també per l’escalfament global del planeta i una major proporció de càncer de la pell i altres càncers.

I les condicions laborals?

A més dels problemes ambientals, m’interessa saber d’on venen les roses que es comercialitzen a Espanya i en quines condicions de treball s’han produït.

“Los recolectores de rosas en Kenia, uno de los mayores exportadores a Europa, cobran unos 1,25 euros al día por nueve horas de trabajo, en el umbral de la pobreza extrema” . Aquesta és l’entrada d’un article publicat al Diari El País, el dia 13 de febrer de 2014 per Sebastian Ruiz : http://elpais.com/elpais/2014/02/07/planeta_futuro/1391778605_101719.html

Kenya, segons l’autor de l’article, és un dels exportadors de flors més importants del món i el proveïdor més gran de la Unió Europea, contribuint amb més del 35% de totes les vendes. Els principals mercats de la Unió Europea són Holanda, el Regne Unit, Alemanya, França i Suïssa. Després de Kenya ve Etiòpia com a exportador de flors a l’Àfrica.

El salari és tan baix, ens diu l’autor de l’article, que no permet viure a les persones treballadores que han de realitzar altres activitats per sobreviure, però sembla ser, que un  cop aquestes explotacions d’hivernacles van passar de mans dels horticultors holandesos Gerrit & Peter Barnhoorn, a Sai Ramakrishna Karuturi, un empresari d’origen indi i dedicat també al negoci de les flors tot ha anat a pitjor . Busco informació sobre aquest nou empresari i en un article del mateix diari, de 24 de maig de 2013, de Miguel Ángel García Vega ens diu que la seva empresa, Karuturi Global, és al centre de la desconfiança d’organitzacions ecologistes i de drets dels treballadors :

http://economia.elpais.com/economia/2013/05/24/actualidad/1369406919_172263.html

A l’article d’Ànnia Monreal “¿De dónde vienen las rosas que comprarás este Sant Jordi?”, publicat a la Vanguardia el 23 d’abril de 2016, que es pot consultar al següent enllaç: http://www.lavanguardia.com/vangdata/20160422/401287392484/sant-jordi-roses-origen-paises.html, se’ns diu que la rosa que està de moda és la de la varietat Freedom, que requereix que sigui conreuada a una altitud, a partir dels 1.800 metres, pel que és difícil cultivar-la a les zones del Maresme (Catalunya) on es dediquen als hivernacles de flors de tall. Per aquest motiu, la majoria de les roses, diu l’autora, vénen de Colòmbia i Equador.

El que em resulta més curiós, és que a data de 21 d’abril de 2018, si consultes la disponibilitat de roses de comerç  just a Espanya, veus com no és possible comprar-ne,  la qual cosa em preocupa enormement. Podeu consultar-ho al següent enllaç: http://sellocomerciojusto.org/es/productos/

Sant Jordi a Catalunya o Sant Valenti a altres països del món, implica un important comerç d’aquest producte, el que vol dir que estem parlant d’un producte de fort impacte ambiental i de males condicions de treball i el que més em revela, és que mentre en els països occidentals regalar una rosa es vincula a l’amor i el benestar, en els països productors hi ha explotació laboral  i afectacions del medi ambient.

Potser perquè es tracta d’un producte natural, potser perquè és un producte vinculat a unes festivitats estacionals, el cert és que personalment no l’havia vinculat a les pràctiques del comerç just, el que també s’explica perquè cap parada o establiment comercials de flors i plantes ofereixen productes de comerç just.

Potser caldria iniciar algunes campanyes per augmentar la demanda d’aquest tipus de productes de comerç just i així provocar una oferta real, de productes justos, també en el sector de la rosa.

De moment, la divulgació de com està aquest sector, penso que és prou important per anar prenent-ne consciència.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Pràctiques fraudulentes en les revisions del gas. Com ens poden ajudar la Policia Local i els Mossos d’Esquadra?

Estudi del cas

En un hipotètic carrer de la ciutat de Girona, acaben de baixar d’una furgoneta, marca YY, model XX, de color gris, 7 persones vestides amb indumentària de tècnics de revisions del gas, i porten una acreditació, amb una fotografia, on es pot llegir, tècnic revisor del gas. Sota del braç porten una carpeta amb uns impresos, que posen inspecció tècnica del gas butà.

De cop i volta, entren tots a la primera Comunitat de propietaris que troben, al Carrer Exemple, nº 17 i cada una d’aquestes persones truca el timbre d’una de les portes de cada replà.

Els veïns i les veïnes comencen a obrir les portes i nosaltres, pel que ara ens interessa,  ens centrarem en la hipotètica conversa que mantenen un d’aquests revisors amb la Sra. Joana, de 84 anys, que va quedar vídua fa dos anys.

Revisor -Bon dia, venim a fer la revisió del butà !

Senyora Joana – Bon dia.  Vostè és el revisor del gas butà?

Revisor – Si senyora, miri aquesta és la meva acreditació, si vol pot trucar al telèfon que surt en aquest document i pot fer les consultes que vulgui.

Senyora Joana- Em sembla que ja varen venir fa dos anys, però no ho recordo molt bé.

Revisor – No pot ser, perquè la revisió és obligatòria i s’ha de fer. Sinó ho fa li poden posar una multa i tallar-li el subministrament del gas butà.

Senyora Joana – I quan em costarà això?

Revisor – Doncs ja ho veurem, depèn de les peces que hàgim de canviar, però no es preocupi, de moment vagi a buscar el seu carnet d’identitat i nosaltres anirem fent.

Què està passant aquí? Analitzem la situació

La Sra. Joana, viu en un habitatge antic, on no hi ha canalització del gas. Tant l’estufa catalítica que té com els fogons de la cuina, tenen una connexió directa amb les bombones de gas butà que li subministren des de l’empresa oficial de butà.

Les revisions del gas són una pràctica que les persones consumidores, especialment les persones més grans, tenen assumides com a obligatòries i si truquen a la seva porta per mirar si tenen bé la seva instal·lació o si s’ha de canviar alguna cosa, doncs permeten que entrin i paguen el preu que els hi demanen per aquests serveis, pensant que eren obligatoris.

Anàlisi del discurs del revisor

Informació falsa o enganyosa pel que fa al carnet

  1. Tradicionalment, hi havien uns carnets d’instal·ladors de gas i electricitat, que atorgava l’Agència Catalana de Seguretat Industrial, després de verificar que les persones tenien les  competències professionals necessàries. Però la  Llei 25/2009, de 22 de desembre, de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació a la Llei sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici, i el Reial Decret 560/2010, de 7 de maig, pel qual es modifiquen diverses normes reglamentàries en matèria de seguretat industrial per adequar-les a la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici, i a la Llei 25/2009, de 22 de desembre, de modificació de diverses lleis per adaptar-les a la Llei sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici, han eliminat en alguns casos l’obligatorietat prèvia d’estar en possessió d’un carnet professional per exercir aquests activitats. Actualment, si bé sempre caldrà verificar-ho abans, al següent enllaç a l’Oficina de Gestió Empresarial de la Generalitat de Catalunya, s’han eliminat els carnets d’Instal·lador/a elèctric, en les seves categories bàsiques i especialista i el d’Instal·lador/a de gas, en les seves categories A,B,C. Només queden com a obligatoris els carnets de Instal·lador d’instal·lacions tèrmiques en edificis (ITE). Instal·lador d’instal·lacions de climatització (IMCL). Instal·lador d’instal·lacions de calefacció i aigua calenta sanitària (IMCA).

Per tant, els carnets que els tècnics ensenyen a la Sra. Joana, poden ser carnets fets per la mateixa empresa que fa les revisions, però en cap cas, són credencials oficials.

Informació falsa o enganyosa pel que fa a l’obligatorietat de la inspecció

La Sra. Joana té una estufa i uns fogons connectats directament a les bombones de butà.

  1. Si es tractés d’una instal·lació canalitzada de gas natural, de gas butà o propà, amb comptador li caldria realitzar la corresponent inspecció periòdica obligatòria, cada 5 anys, i tal i com diu l’article 7.2.1 del Reial Decret 919/2006, de 28 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament tècnic de distribució i utilització de combustibles gasosos i les seves instruccions tècniques complementàries ICG 01 a 11 –RTDG-. Aquest no és el cas de la Sra. Joan, però si ho fos, la revisió no l’haurien de fer empreses que venen a casa seva sense avisar. L’hauria de fer el distribuïdor oficial, utilitzant mitjans propis o externs. En aquest cas, els  preus d’aquestes revisions no són lliures,  els marca l’administració i la persona consumidora se n’ha de fer càrrec del seu import, que es paga en la factura de subministrament i no directament a l’empresa que faci la inspecció.
  1. Si es tractés d’una instal·lació no canalitzada connectada a “bombones” de gas butà o gas propà, sense comptador, llavors també caldria fer la revisió, tal i com preveu l’article 22 del Reial Decret 1085/1992, de 11 de setembre, pel qual s’aprova el Reglament de l’activitat de distribució de gasos liquats del petroli – RDDGLP-, revisions periòdiques de les instal·lacions, cada 5 anys, i per fer-ho hauran d’escollir qualsevol empresa habilitada, que haurà d’expedir el corresponent certificat acreditatiu de la revisió. Aquest certificat s’expedeix per triplicat i un dels fulls s’ha de donar a la persona consumidora, l’altre se’l queda l’empresa instal·ladora i l’altre el remet l’empresa instal·ladora a l’empresa subministradora. Però aquest no és el cas de la Sra. Joana, perquè en realitat no té cap instal·lació de gas. Els preus d’aquestes revisions no venen marcats per l’administració, sinó que són lliures i s’han d’informar a les persones consumidores abans de realitzar les revisions, perquè pugui escollir l’empresa habilitada que més li convingui.
  1. Finalment, com he dit, la Sra. Joana no té canalització de gas butà, té dues bombones connectades directament, una a l’estufa i l’altra als fogons de la cuina. No procedeix realitzar la inspecció en les instal·lacions directes des de la “bombona” als aparells mòbils unitaris de gas. Quan parlem de les instal·lacions domèstiques d’un únic envàs de GLP de capacitat inferior a 15 Kg, connectat amb un tub flexible o acoblat directament a un sol aparell de gas mòbil, aquestes queden excloses de la revisió obligatòria, tal i com estableix l’article 4 de la ITC-ICG 06 del –RTDG -, encara que, malgrat això, la persona usuària ha de controlar la data de caducitat del tub flexible del gas i del funcionament dels aparells.

Per tant, la Sra. Joana té la responsabilitat de controlar que la cuina i l’estufa funcionin bé i de canviar el tub flexible del gas quan caduqui, però no té cap obligació de fer la revisió, però a ella li han dit que:

  • Ha de fer la revisió

  • Haurà de pagar un preu que no sap quin serà fins al final, perquè li diuen que el preu depèn de les peces que s’hagin de substituir (ella no sap si els tubs estan caducats o no, però l’empresa li canvia els dos tubs flexibles i no li deixa els tubs vells).

Com ens poden ajudar la Policia Local i els Mossos d’Esquadra?

Així doncs, imaginem-nos que un veí o veïna ha trucat al telèfon 092 o al 112 per informar a les autoritats que en el Carrer Exemple, nº 17 hi ha unes persones que estan anant a tots els habitatges, obligant a pagar unes quantitats de diners als ciutadans i ciutadanes, per fer unes revisions del gas que en realitat no són obligatòries.

Quan arribin els agents de la Policia Local o els agents dels Mossos d’Esquadra i puguin investigar els fets, en el cas de verificar-se aquestes males pràctiques comercials, ho faran constar a les seves actes policials i amb aquestes proves es podrà iniciar un expedient sancionador, en matèria de protecció dels drets de les persones consumidores, que tindrà en compte els següents elements:

  • Un operari d’una empresa ha volgut donar l’aparença, amb la seva vestimenta, el carnet no oficial i els documents de revisió, que la seva visita era obligatòria.
  • Ha accedit al domicili amb el consentiment de la Sra. Joana, però ho ha fet amb aquesta presumpció de revisió oficial i no ha informat dels preus dels serveis que ha realitzat.
  • Estem davant d’un servei tècnic no sol·licitat.
  • No ha fet pressupost previ ni ha informat a la Sra. Joana que tenia dret a aquest pressupost.
  • Ha canviat els tubs flexibles del gas, quan encara no estaven caducats, pel que ha substituït peces innecessàries per poder-les facturar.

Quines infraccions s’han comés de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya –LCCC-?

  1. Voler entrar al domicili de la Sra. Joana, fent-li creure que és obligatori per tal de realitzar la inspecció del gas coincideix amb la infracció següent:

Article 331-3 Infraccions en matèria de transaccions comercials i en matèria de preus

d) Realitzar pràctiques comercials deslleials per acció o per omissió que provoquin o puguin provocar a la persona consumidora un comportament econòmic que d’una altra manera no hauria tingut. (Infracció greu)

En concret, estaríem davant d’una practica enganyosa per  confusió per als consumidors (Article 20 de la Llei 3 / 1991, de 10 de gener, de competència deslleial –LCD-): En les relacions amb consumidors i usuaris, es consideren deslleials les pràctiques comercials, inclosa la publicitat comparativa, que, en el seu context fàctic i tenint en compte totes les seves característiques i circumstàncies, creïn confusió, incloent-hi el risc d’associació, amb qualssevol béns o serveis, marques registrades, noms comercials o altres marques distintives d’un competidor, sempre que siguin susceptibles d’afectar el comportament econòmic dels consumidors i usuaris.

  1. Fer la revisió i canviar les peces, sense que s’hagi sol·licitat per part de la Sra. Joana coincideix amb les següents infraccions:

Article 331-4 Infraccions en matèria de normalització, documentació i condicions de venda i en matèria de subministrament o de prestació de serveis

Són infraccions en matèria de normalització, documentació i condicions de venda i en matèria de subministrament o de prestació de serveis:

o) Fer o facturar treballs de reparació o instal·lació o semblants, si no han estat sol·licitats o autoritzats expressament per la persona consumidora. (Infracció lleu)

p) Trametre béns o prestar serveis no sol·licitats prèviament pel destinatari o destinatària i enviar ofertes o publicitat no sol·licitades, si comporten despeses per al receptor o receptora. (Infracció lleu).

  1. Mostrar el carnet d’instal·lador com a oficial, conjuntament amb un uniforme i una documentació d’inspecció coincideix amb la següent tipificació.

Article 331-2 LCCC Infraccions per alteració, adulteració, frau o engany

Atorgar qualsevol distintiu que per la seva aparença o configuració pugui induir a error a les persones consumidores, fer-lo servir o fer-ne publicitat indegudament o fraudulentament (infracció greu).

Oferir béns o serveis, per mitjà de publicitat o d’informació de qualsevol classe i per qualsevol mitjà, atribuint-los qualitats, característiques, comprovacions, certificacions o resultats que difereixin dels que realment tenen o poden obtenir, i fer publicitat de qualsevol manera que indueixi o pugui induir a error, engany o confusió a les persones a qui es dirigeix o que silenciï dades fonamentals que impedeixin conèixer les veritables característiques o naturalesa del bé o servei. (Infracció greu)

  1. Canviar els tubs flexibles quan no era necessari fer-ho per poder facturar el servei, coincideix amb la següent infracció:

Article 331-2 LCCC Infraccions per alteració, adulteració, frau o engany

Substituir peces sense que calgui en la prestació de serveis d’instal·lació o reparació de béns i serveis a domicili i d’assistència a la llar per a aconseguir un augment del preu, encara que la persona consumidora hagi donat el seu consentiment induït pel prestador o prestadora; facturar treballs no realitzats, i utilitzar materials de qualitat inferior a la indicada a la persona consumidora. (Infracció greu)

  1. No oferir el pressupost, mostrar els preus de la revisió i de les peces coincideix amb la següents infraccions:

Article 331-3 Infraccions en matèria de transaccions comercials i en matèria de preus

Són infraccions en matèria de transaccions comercials i condicions tècniques de venda i en matèria de preus:

a) Incomplir les disposicions que regulen la informació i la publicitat dels preus dels béns i serveis. (Infracció greu).

Article 331-4 Infraccions en matèria de normalització, documentació i condicions de venda i en matèria de subministrament o de prestació de serveis

Són infraccions en matèria de normalització, documentació i condicions de venda i en matèria de subministrament o de prestació de serveis:

h) No elaborar pressupostos, si és obligatori de fer-ne, o cobrar per a elaborar-los, si és prohibit. (Infracció lleu).

Import de les sancions

Les sancions aplicables a les infraccions que tipifica aquesta llei són les següents:

Per a les infraccions lleus, una multa de fins a 10.000 euros, en els graus que s’indiquen tot seguit:

  • Grau baix: fins a 3.000 euros.
  • Grau mitjà: entre 3.001 i 7.000 euros.
  • Grau alt: entre 7.001 i 10.000 euros.

Per les infraccions greus, una multa compresa entre 10.001 i 100.000 euros, en els graus que s’indiquen tot seguit

  • Grau baix: entre 10.001 i 30.000 euros.
  • Grau mitjà: entre 30.001 i 70.000 euros.
  • Grau alt: entre 70.001 i 100.000 euros.

L’article  333-2 LCCC estableix que per determinar la quantia i l’extensió de la sanció dins dels mínims i màxims establerts, s’han de tenir en compte les circumstàncies agreujants, atenuants i mixtes.

En aquest cas, assenyalem quines circumstàncies serien agreujants:

  • El fet que els afectats siguin col·lectius especialment protegits.
  • El volum de negoci amb relació als fets objecte de la infracció i la capacitat econòmica de l’empresa.
  • La quantia del benefici obtingut.
  • Els danys o perjudicis causats a les persones consumidores.
  • El nombre de persones consumidores afectades.
  • El grau d’intencionalitat.
  • El període durant el qual s’ha comès la infracció.

Si es pot provar, que l’empresa ha passat per molts habitatges i quin ha estat l’import que ha cobrat a tots els veïns i veïnes afectades per aquest engany, és podrà documentar l’expedient i serà més fàcil aplicar els agreujants.

En tot cas, les sancions s’han d’imposar de manera que la comissió de la infracció no resulti més beneficiosa per a l’infractor o infractora que el compliment de les normes infringides i s’han d’imposar en el grau màxim si en la comissió de les infraccions concorre alguna de les circumstàncies següents:

a) Que s’hagin comès conscientment, deliberadament o sense complir els deures de diligència exigibles més elementals.

b) Que es tracti d’una infracció continuada o d’una pràctica habitual.

c) Que tinguin una alta repercussió en el mercat, de manera que afectin un nombre elevat de persones consumidores.

d) Que vulnerin els principis del consum responsable.

e) Que es tracti de pràctiques il·lícites del mateix tipus generalitzades en un sector determinat.

f) Que comportin risc per a la salut o la seguretat de les persones consumidores, llevat que el risc formi part del tipus infractor.

g) Que s’utilitzin fraudulentament marques o distintius oficials.

Així doncs, en aquest cas concret hi ha hagut una mala pràctica  comercial, que l’empresa realitza de forma habitual, que afecta a moltes persones consumidores, utilitzant pràctiques il·lícites i correspon aplicar el grau màxim.

Les sancions serien de 7.000 € a 10.000 € per les infraccions lleus i de 70.000 a 100.000 € pel cas de les infraccions greus.

D’acord amb l’article  334-4 de la LCCC, seria l’empresa que ha contractat les persones revisores, la responsable, a no ser que es provés que la mala praxis l’ha realitzat un intermediari o intermediària en la prestació d’un servei, i en aquest cas se’l pot considerar responsable.

La  Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del Sector Públic, estableix en el seu article 29 que:

“5. Cuando de la comisión de una infracción derive necesariamente la comisión de otra u otras, se deberá imponer únicamente la sanción correspondiente a la infracción más grave cometida. 6. Será sancionable, como infracción continuada, la realización de una pluralidad de acciones u omisiones que infrinjan el mismo o semejantes preceptos administrativos, en ejecución de un plan preconcebido o aprovechando idéntica ocasión.”

Per tant, en aquest cas, es podria imposar una sanció entre 70.000 i 100.000 €.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolc, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. En cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Abans que algú pugui trucar al nostre timbre per intentar vendre’ns productes o serveis … Sempre li cal la nostra autorització!

En un altre article d’aquest mateix bloc ja vaig parlar de les males praxis que es realitzen en les vendes a domicili i com s’afecten els drets legítims de les persones consumidores i en aquest nou article m’agradaria comentar una mica més, quines són les possibilitats que tenim les persones consumidores per  poder lluitar contra aquesta pràctiques comercials.

A Catalunya, hem aprovat recentment la Llei 18/2017, de l’1 d’agost, de comerç, serveis i fires, que en el seu article 2.d) assenyala com un dels seus objectius els de vetllar pel respecte dels drets i els interessos dels consumidors i els usuaris.

En el seu article 4. l) defineix la venda o prestació de serveis fora d’establiment, com l’activitat comercial que es fa amb presència física simultània de venedor o prestador de serveis i comprador o adquirent del producte o servei en un lloc diferent de l’establiment del venedor o prestador del servei.

S’inclouen en aquest concepte la venda domiciliària i la que es duu a terme en el lloc de treball del comprador o adquirent, en llocs d’esbarjo, en reunions i en excursions organitzades, i en altres situacions similars, encara que el venedor no disposi d’establiment comercial. No són vendes fora d’establiment comercial la venda no sedentària ni les vendes en fires i mercats.

El més nou d’aquesta llei, és el que s’estableix en el seu article 28, que ens diu que:

No es poden oferir ni vendre productes o serveis per mitjà de visites a domicili que no hagin estat acceptats pels destinataris i per tant, la persona o l’entitat responsable de la comunicació publicitària o el venedor o proveïdor del producte o servei estan obligats a acreditar aquesta acceptació.

Cal tenir en compte que això no és aplicable en el cas de les visites relacionades amb el subministrament de serveis bàsics considerats legalment com a activitats d’interès econòmic general i que tinguin per objecte, únicament, garantir als titulars o als residents l’accés a la xarxa de distribució del subministrament del servei bàsic de què es tracti, però si que  és aplicable a les empreses que comercialitzen aquests serveis bàsics.

Per tant hem de distingir entre les operacions que fan les empreses per garantir el subministrament de les que fan per vendre’ns els seus serveis relacionats amb aquests subministraments.

Fins i tot està prohibit oferir o vendre productes o serveis per mitjà de comunicacions publicitàries distribuïdes a bústies de particulars si aquests han manifestat llur oposició a rebre’n.

Així mateix, en cada tramesa, els particulars han d’ésser informats dels mitjans, senzills i gratuïts, que han de tenir a llur disposició per a poder-se oposar a continuar rebent-ho.

Per tant, no  es poden oferir ni vendre productes o serveis per mitjà de visites als domicilis si han estat prèviament rebutjats.

D’acord amb l’article 14.d) estaríem davant d’una infracció lleu per  incomplir el que estableix l’article 28 pel que fa a la prohibició de l’oferiment o la venda a domicili de productes o serveis, que d’acord amb l’article 76.a) podria implicar la imposició d’una multa de fins a 20.000 euros.

Les mesures legals per lluitar contra les males pràctiques comercials en les vendes domiciliaries

Les vendes a domicili també estan regulades en la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, dins del que es denomina “Relacions de consum fora d’establiment comercial” i que agrupa totes les relacions de consum que es realitzen fora d’establiment comercial, amb la presència física de l’empresari o empresària i la persona consumidora està fora de l’establiment comercial de l’oferent.

A més de les vendes a domicili, també s’inclouen, per exemple, les vendes en el lloc de treball, en els llocs d’esbarjo, en reunions i en excursions organitzades.

Si decidim atendre a les persones venedores en el nostre domicili hem de saber que:

El primer dret que cal garantir en la venda a domicili és el dret a la protecció de la salut i a la seguretat i per aquest motiu, l’article 223-2 del Codi de Consum de Catalunya estableix que en la venda a domicili s’ha de complir la normativa reguladora del bé o servei que se subministra i prohibeix la comercialització dels béns o serveis prohibits per una regulació específica, especialment en el cas dels aliments i dels béns o serveis que, per la forma de presentació o altres circumstàncies, no compleixin les normes tècniques i sanitàries.

En segon lloc, cal garantir el dret a la informació i en aquest sentit, l’article 223-3 del Codi de Consum de Catalunya estableix que:

En totes les relacions de consum fora d’establiments comercials l’oferent del bé o servei ha de subministrar, de manera clara i inequívoca, la informació següent:

a) La informació relativa al bé o servei, amb la descripció completa de la seva naturalesa, la quantitat, la qualitat i les possibilitats de consum o d’ús.

b) El preu total amb els tributs i les despeses inclosos. La quantia corresponent a les despeses de lliurament s’ha de desglossar si són a càrrec de la persona consumidora.

c) El termini màxim de lliurament del bé o d’execució del servei si el bé o servei no se subministra en el moment de subscriure el contracte.

d) Informació sobre la no-admissió del dret de desistiment, si escau per l’objecte del contracte.

e) El sistema de devolució del bé en cas de manca de conformitat, fent constar expressament que en aquest cas les despeses de devolució són a càrrec de l’empresari o empresària.

f) Les garanties i els serveis postvenda.

Un cop la persona ha estat correctament informada, cal documentar la venda i l’article 223-4 del Codi de Consum de Catalunya, estableix que cal que el venedor lliuri a la persona consumidora tota la documentació acreditativa del contracte subscrit i del pagament efectuat.

Si la persona consumidora té reconegut un dret de desistiment, l’empresari o empresària ha de lliurar a la persona consumidora la documentació següent:

a) Un document en què constin almenys la data, la signatura de la persona consumidora i la informació que l’article 211-15 estableix amb relació al dret de desistiment.

b) El document per a l’exercici del dret de desistiment.

Les infraccions i sancions en les vendes domiciliaries

Les pràctiques que hem descrit en l’article anterior, referint-nos al “dolus malus”, estan tipificades com a pràctiques deslleials, a la Llei 3 / 1991, de 10 de gener, de competència deslleial –LCD- , però a més cal considerar també que, en general, l’article 4 de la LCD estableix que es reputa deslleial tot comportament que resulti objectivament contrari a les exigències de la bona fe, utilitzant pràctiques comercials per minvar de manera apreciable la seva capacitat d’adoptar una decisió amb ple coneixement de causa, amb la qual cosa es fa que prengui una decisió sobre el seu comportament econòmic que d’una altra manera no hagués pres.

Això s’entén sens perjudici de la pràctica publicitària habitual i legítima d’efectuar afirmacions exagerades o respecte de les quals no es pretengui una interpretació literal.

I més enllà de la mala fe, ens podem trobar també, d’acord amb l’article 8 de la LCD, l’ús de mitjançant persecució, coacció, incloent-hi l’ús de la força, o influència indeguda, considerant com influència indeguda la utilització d’una posició de poder en relació amb el destinatari de la pràctica per exercir pressió, fins i tot sense usar força física ni amenaçar amb el seu ús.

Totes aquestes pràctiques deslleials es consideren infraccions en matèria de defensa dels consumidors i usuaris, d’acord amb l’article 49.1.l) del Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries– TRLGDCU-.

I l’article 47.3 del TRLGDCU ens diu que les autoritats competents en matèria de consum sancionen, així mateix, les conductes tipificades com a infraccions en matèria de defensa dels consumidors i usuaris dels empresaris dels sectors que comptin amb regulació específica i les pràctiques comercials deslleials amb els consumidors o usuaris”.

L’article 331-3.d), del Codi de Consum de Catalunya, tipifica com a infracció greu realitzar pràctiques comercials deslleials per acció o per omissió que provoquin o puguin provocar a la persona consumidora un comportament econòmic que d’una altra manera no hauria tingut.

D’acord amb l’article 331-1.b) del Codi de Consum, l’import de les sancions per a les infraccions greus, és una multa compresa entre 10.001 i 100.000 euros, quantitat que es pot ultrapassar fins a assolir el quíntuple del valor dels béns o els serveis objecte de la infracció.

Aspectes contractuals previstos per les vendes a domicili

A més de considerar que les pràctiques deslleials són infraccions administratives, la mateixa llei preveu algunes mesures protectores per a les persones consumidores pel cas de les vendes a domicili.

El dret de desistiment

La venda a l’habitatge d’una persona consumidora coincideix amb el supòsit previst a l’article 92.2.a)  del TRLGDCU, que ho classifica com a contracte fora d’establiment mercantil .

Aquesta classificació fa que aquest tipus de contracte tinguin establert, d’acord amb l’article 102 del mateix TRLGDCU, el dret de desistiment.

En els contractes formalitzats fora dels establiments mercantils el consumidor i usuari té dret a desistir del contracte durant un període de temps màxim de 14 dies.

L’article 68 del TRLGDCU estableix que el dret de desistiment d’un contracte és la facultat del consumidor i usuari de deixar sense efecte el contracte formalitzat, fet que ha de notificar a l’altra part contractant en el termini establert per a l’exercici d’aquest dret, sense necessitat de justificar la decisió i sense penalització de cap classe.

D’acord amb l’article 69 del TRLGDCU l’empresari contractant l’ha d’informar per escrit en el document contractual, de manera clara, comprensible i precisa, del dret de desistir del contracte i dels requisits i conseqüències del seu exercici, incloses les modalitats de restitució del bé o servei rebut. Se li ha de lliurar, a més, un document de desistiment, identificat clarament com a tal, que expressi el nom i l’adreça de la persona  a qui s’ha d’enviar i les dades d’identificació del contracte i dels contractants a què es refereix.

En concret, el contracte o l’oferta contractual s’han de formalitzar per escrit en doble exemplar, s’hi ha d’adjuntar un document de desistiment i han d’anar datats i signats de pròpia mà pel consumidor i usuari.

El document contractual ha de contenir, en caràcters destacats i immediatament a sobre del lloc reservat per a la signatura del consumidor i usuari, una referència clara, comprensible i precisa al dret d’aquest a desistir del contracte i als requisits i conseqüències del seu exercici.

Una vegada subscrit el contracte, l’empresari o la persona que actuï pel seu compte ha de lliurar al consumidor i usuari un dels exemplars i el document de desistiment.

D’acord amb l’article 70 del TRLGDCU, l’exercici del dret de desistiment no està subjecte a cap formalitat; n’hi ha prou d’acreditar-ho de qualsevol forma admesa en dret. En tot cas es considera vàlidament exercitat mitjançant l’enviament del document de desistiment o mitjançant la devolució dels productes rebuts.

Ara bé, l’article 71.3 del TRLGDCU estableix que si l’empresari no ha complert el deure d’informació i documentació sobre el dret de desistiment, el termini per al seu exercici finalitzarà dotze mesos després de la data d’expiració del període de desistiment inicial, a comptar des que es va lliurar el bé contractat o s’hagués celebrat el contracte, si l’objecte d’aquest fos la prestació de serveis.

Si el deure d’informació i documentació es compleix durant l’esmentat termini de dotze mesos, el termini legalment previst per a l’exercici del dret de desistiment comença a comptar des d’aquest moment.

Per determinar l’observança del termini per desistir s’ha de tenir en compte la data d’expedició de la declaració de desistiment.

L’anul·labilitat del contracte

El contracte existeix des que una o més persones consenten a obligar-se, respecte a una altra o unes altres, a donar alguna cosa o a prestar algun servei.

Però l’article 1261 del Codi Civil Espanyol -CC-, estableix, que perquè hi hagi contracte, cal el consentiment dels contractants, un objecte cert, que sigui matèria del contracte i una causa de l’obligació que s’estableixi.

Ens interessa en aquest moment, analitzar el consentiment de les persones consumidores en una venda a domicili, perquè l’article 1265 del CC ens diu que és nul el consentiment prestat per error, violència, intimidació o dol.

Pel que fa a l’error, hem de distingir el simple error de compte, que només dóna lloc a la correcció, de l’error que afecta la substància de la cosa que és objecte del contracte, o les condicions que principalment hagin donat motiu a fer-lo, que d’acord amb l’article 1266 del CC invalida el consentiment.

Per tant, si allò que pensàvem que compràvem era una cosa i desprès en resulta ser una altra, estem davant d’un error sobre la substància de la cosa que és invalidant del nostre consentiment.

Pel que fa a la violència, s’ha de considerar que aquesta existeix quan per arrencar el consentiment s’utilitza una força física irresistible, pel que no és una situació que es doni en el tipus de contractació que ara estem analitzant.

Hi ha intimidació quan s’inspira a un dels contractants el temor racional i fundat de sofrir un mal imminent i greu en la seva persona o els seus béns, o en la persona o els béns del cònjuge, els descendents o els ascendents. És el que coneixem com una amenaça i s’ha de percebre com un temor real i concret, diferenciant-se del que seria una amenaça de perill general.

Per qualificar la intimidació s’ha de tenir en compte l’edat i la condició de la persona.

La violència o intimidació anul·len l’obligació, encara que les hagi fet servir un tercer que no intervingui en el contracte.

Hi ha dol quan, amb paraules o maquinacions insidioses de part d’un dels contractants, l’altre és induït a fer un contracte que, sense aquestes, no hauria fet (art 1269 CC).

Aquest és l’aspecte més proper que es podria donar en el cas d’una venda a domicili, on haguéssim prestat el nostre consentiment com a conseqüència de l’actitud manipuladora del venedor.

Aquest dol ha de ser greu perquè produeixi la nul·litat del contracte (article 1270 CC).

Si les persones consumidores han formalitzat un contracte de compra en el seu domicili i pensen que han patit algun d’aquests vicis de consentiment (error, violència, intimidació o dol), poden exercir l’acció de nul·litat del contracte i tenim un termini de temps per fer-ho de quatre anys i pel cas que ara analitzem, comença a comptar:

  • En els casos d’intimidació o violència, des del dia en què aquestes hagin cessat.
  • En els d’error, o dol, o falsedat de la causa, des de la consumació del contracte.

Aspectes delictius en les vendes domiciliaries

A banda que es pugui anul·lar el contracte, s’ha de tenir en compte que l’article 248.1 del Codi Penal estableix que els qui, amb ànim de lucre, utilitzin engany suficient per produir error en un altre, i l’indueixin a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o d’altri cometen una estafa i que d’acord amb l’article 249 del mateix Codi Penal, els reus d’estafa han de ser castigats amb la pena de presó de sis mesos a tres anys, si la quantia del que s’ha defraudat passa de 400 euros. Per fixar la pena s’ha de tenir en compte l’import del que s’ha defraudat, el detriment econòmic causat al perjudicat, les relacions entre aquest i el defraudador, els mitjans emprats per aquest i totes les altres circumstàncies que serveixin per valorar la gravetat de la infracció.

Article:  Abans que algú pugui trucar al nostre timbre per intentar vendre’ns  productes o serveis … Sempre li cal la nostra autorització!!

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt:  https://wp.me/p3lAPu-GO

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Què ens cal saber quan ens volen vendre un producte o servei i vénen a visitar-nos al nostre habitatge?

El més habitual és que si una persona consumidora necessita comprar alguna cosa la vagi a buscar a una botiga, però cada cop és més freqüent que les botigues vinguin a casa nostra a vendre’ns  productes o serveis que ens volen fer comprar, amb tècniques que no sempre responen a criteris ètics i legals.

Aquesta és la conseqüència del desequilibri entre l’oferta i la demanda, sobre tot en èpoques de baix consum, on la demanda és molt baixa i les empreses han de competir més i més per vendre els seus productes.

Mentre que quan la persona consumidora va a comprar a una botiga, és ella la que adopta una actitud activa, en el cas de la venda a domicili és l’empresa la que pren aquesta actitud.

Qui necessita comprar alguna cosa, normalment, té una idea més o menys formada del que vol per satisfer les seves necessitats i quan vagi a un establiment acabarà de decidir-se amb les explicacions que li pugui donar la persona que l’atengui. En aquest cas ens trobem davant del que en psicologia del consum es coneix com a compra planificada.

Però quan algú va a casa de la persona consumidora i li ofereix un producte, la persona consumidora no té cap necessitat de comprar i en canvi l’objectiu fonamental del venedor consisteix a tancar l’operació de venda per poder obtenir l’oportuna comissió, amb el que en aquesta situació, qui té tota la informació és el comercial i la persona consumidora es troba en una situació d’indefensió.

Hi ha tot un conjunt de pràctiques de màrqueting, que els venedors coneixen molt bé, que serveixen perquè mica en mica, durant el transcurs de les explicacions que el venedor o venedora va fent, les persones consumidores es vagin predisposant, cada cop més, a creure que realment si que necessitem aquell producte que els hi estan oferint i fins i tot, es podem arribar a plantejar com és possible que no ho haguessin comprat abans.

Les tècniques de venda

A mesura que s’ha anat avançant en el coneixement del funcionament de la ment humana, el sector empresarial ha anat incorporant en les seves estratègies comercials, tots els corrents psicològics que han considerat que podrien ajudar a augmentar les seves vendes.

Com que de forma general totes les persones tenen uns processos cognitius similars, els venedors saben a priori, que si provoquen un estímul concret, segurament obtindran una resposta determinada en la persona consumidora, pel que podran preveure-ho i preparar les respostes a cada situació, per tal d’anar conduint-la cap a la compra final.

El mètode de l’estímul/resposta i el mètode dels estats mentals

La diferència bàsica entre els dos mètodes és que en el mètode de l’estímul/resposta, el venedor s’ha après el guió de la venda i espera que tot succeeixi com està previst, però pot passar que la persona consumidora no respongui com el model havia previst i llavors el venedor es veu superat i perd la venda.

Aquest tipus de venda s’utilitza quan es contracten venedors temporals, perquè té un cost molt baix i no requereix personal qualificat ni fidelitzat amb l’ empresa.

En aquests casos, a l’empresari no l’interessa gens la qualitat de la venda sinó la quantitat.

Per altra banda, en el cas del mètode dels estats mentals, el personal que realitza les vendes ha de conèixer com funciona la ment de les persones consumidores, quins són els estats mentals que es presenten quan la persona consumidora s’enfronta a la decisió de comprar un producte i sobre tot, ha de poder identificar fàcilment, en el transcurs del seu discurs, en quin punt es troba la persona consumidora, per poder anar progressant adequadament cap a la formalització de la venda.

El procediment a seguir més conegut és que es fonamenta en els següents estats mentals: atenció, interès, desig i acció (mètode AIDA).

Aquest tipus de venedors han de ser més professionals i per tant són més costosos per a les empreses que els contracten, si bé s’adapten més a possibles comportaments desiguals de les persones consumidores i treballen amb més seguretat.

Però la veritable professionalitat d’un comercial es pot veure quan s’exerceix la seva activitat orientada a satisfer les necessitats real dels clients, no les necessitats induïdes.

El mètode de la necessitat/satisfacció i el mètode del problema/solució.

La persona consumidora té una necessitat que, amb els seus coneixements o amb la informació que disposa, no pot classificar del tot i en aquesta situació, la funció del venedor serà la d’identificar-la correctament, per desprès aconseguir que la persona consumidora en prengui consciència, i finalment, el pugui arribar a convèncer que si compra serà la millor opció.

És evident que amb aquest tipus de compra es crea un llaç comercial, que si realment respon a les expectatives de la persona consumidora, derivarà en una llarga relació comercial.

Amb el mètode del problema/solució encara es va més enllà, doncs la persona consumidora torba en la figura del comercial, un assessor que l’ajuda a buscar allò que més li convé, sense cap pressió, creant una forta relació de confiança.

El venedor és un expert amb el que es pot comptar sempre, però aquest model és molt costos per a les empreses i requereix una inversió professional a llarg termini.

El dolus bonus i el dolus malus

Algunes de les tècniques que utilitzen els venedors i les venedores són totalment lícites i s’accepten habitualment, perquè es considera que tothom és coneixedor de la necessitat que el venedor o venedora té d’insistir perquè comprem, utilitzant explicacions i floritures que es poden considerar proporcionades. Aquestes tècniques de venda s’inscriuen en l’àmbit que el dret denomina “dolus bonus”.

Però en ocasions les tècniques del màrqueting utilitzen tècniques que van més enllà de “fer l’article” i amb l’objectiu de poder convèncer-nos , les persones venedores utilitzen recursos enganyosos que poden fer prendre, per error, decisions que d’haver estat ben informades, no haguessin pres. Aquest és el que es coneix com a “dolus malus”.

Com hem vist, la persona que exerceix la professió de comercial necessita una bona formació, molta capacitació i sobre tot, es mereix respecte i consideració, però degut al mal l’ús que n’han fet les empreses, d’aquestes tàctiques de vendes, s’ha creat la idea d’un professional que intenta manipular i persuadir i que arriba fins i tot, en alguns casos, a enganyar el client, al qual es pressiona perquè prengui una decisió de compra que no sempre és la que més li interessa.

Quan l’únic objectiu de les empreses és vendre, es pressiona als comercials i el seu únic objectiu passa a ser la venda, no pas el d’establir llaços comercials amb els clients per satisfer les seves necessitats futures, sobre tot, en el cas de les vendes a curt termini com poden ser les vendes a domicili.

És en aquest marc on es desvirtua la professionalitat del comercial, que es veu obligat a utilitzar els seus dots de simpatia o el seu saber parlar, per aconseguir, utilitzant les tàctiques que hem descrit de l’estímul/resposta i el mètode dels estats mentals, per manipular i fer comprar a les persones consumidores.

Analitzem ara de forma seqüencial, com es tipifiquen aquest tipus de tàctiques, d’acord amb les lleis de defensa de les persones consumidores.

Obligar a les persones consumidores a obrir la porta

El més difícil en les vendes a domicili és que les persones consumidores arribin a obrir la porta i per aquest motiu, algunes empreses utilitzen el recurs d’identificar-se com a una empresa a la que hauríem de deixar entrar forçosament, perquè la llei així ho estableix, tal i com succeeix en el cas de les empreses distribuïdores del gas, de l’electricitat, del gas butà, de la companyia telefònica o de l’aigua.

Aquesta és una pràctica que és tipifica a l’article 25 de la Llei 3 / 1991, de 10 de gener, de competència deslleial –LCD-, com a una pràctica enganyosa per confusió, perquè intenta induir de manera deliberada el consumidor o usuari a creure que el bé o servei procedeix d’aquest empresari o professional, no sent cert.

També es poden identificar com a empresaris o professionals que hagin estat autoritzats, tant pel que fa als seus serveis o als seus productes, per un organisme públic o privat, sense que això sigui veritat, el que seria una altra pràctica enganyosa (article 21.1.c LCD). Aquest seria el cas dels instal·ladors autoritzats del gas, de la llum de les antenes… que volen fer les revisions obligatòries.

Les persones consumidores no tenen perquè atendre les visites comercials i si aquestes insisteixen, hem de saber que, d’acord amb l’article 29 de la LCD, es consideren pràctiques agressives per persecució i en concret, es considera deslleial per agressiu fer visites en persona al domicili del consumidor o usuari, ignorant les seves peticions perquè l’empresari o professional abandoni casa seva o no torni a personar-s’hi.

Per altra banda, el venedor o venedora no pot expressar a la persona consumidora que el seu treball o l’aliment corren perill si el consumidor o usuari no contracta el bé o servei, perquè això es considera una pràctica comercial agressiva (art 31.3 LCD).

Crear una necessitat

Un cop la persona consumidora ha obert la porta, comença l’estratègia per crear-li la necessitat del que se li vol oferir.

Per crear la necessitat, una de les tècniques més utilitzada és la d’informar que hi ha coses que passen o poden passar, però que amb el que estan oferint, les persones consumidores ja no s’hauran de preocupar.

En aquest àmbit, es situen la venda d’aparells per a la salut, la instal·lació de mecanismes de seguretat, la formació…

En l’àmbit de la salut es sol aprofitar el fet que, qui més qui menys pateix algun tipus de dolor o afectació, que de ben segur, si fos possible, ens agradaria curar. Matalassos o sofàs ergonòmics per dormir o reposar millor, aparells de massatges terapèutics, cremes miraculoses, aparells per millorar la salubritat de l’aigua de beguda…

L’ús de noticies referents a robatoris introdueix la necessitat de disposar d’alarmes o de serveis d’assistència domiciliaria.

La situació d’atur i la necessitat de formació per poder optar als llocs de treball, crea la necessitat de comprar llibres o contractar serveis formatius.

Es consideren pràctiques deslleials per enganyoses les pràctiques que realitzin afirmacions inexactes o falses quant a la naturalesa i l’extensió del perill que suposaria per a la seguretat personal del consumidor i usuari o de la seva família el fet que el consumidor o usuari no contracti el bé o servei (article 27.2 de la LCD).

També es considera deslleial, per enganyós, proclamar, falsament, que un bé o servei pot curar malalties, disfuncions o malformacions (article 23.3 LCD)

Convèncer

Un cop el venedor o la venedora ja entrat al domicili, ja ha creat la necessitat, nomes li queda acabar de convèncer a la persona consumidora i per fer-ho li caldran alguns arguments de pes.

Entre aquests arguments hi hauran els que en destacaran les característiques i la qualitat del producte o servei i la impossibilitat de comprar-ho en un altre lloc o moment.

  • La qualitat i la marca del producte o servei

Per fer-ho, aquestes empreses poden exhibir un segell de confiança o de qualitat o d’un distintiu equivalent, i poden intentar confondre amb productes o serveis d’altres marques registrades, noms comercials o altres marques distintives d’un competidor.

Si ensenyen un segell pel que no tenen autorització, estem davant d’una pràctica comercial deslleial per enganyosa (art 21.2 LCD)

Si volen confondre a les persones consumidores amb altres marques de productes o serveis, es consideren deslleials les pràctiques comercials, inclosa la publicitat comparativa, que, en el seu context fàctic i tenint en compte totes les seves característiques i circumstàncies, creïn confusió, incloent-hi el risc d’associació, amb qualssevol béns o serveis, marques registrades, noms comercials o altres marques distintives d’un competidor, sempre que siguin susceptibles d’afectar el comportament econòmic dels consumidors i usuaris (art 20 LCD).

I és considera deslleial per enganyós promocionar un bé o servei similar al comercialitzat per un determinat empresari o professional per induir de manera deliberada el consumidor o usuari a creure que el bé o servei procedeix d’aquest empresari o professional, no sent cert (article 25 LCD).

  • La limitació geogràfica o temporal per adquirir el producte o el servei

Un altre recurs molt utilitzat per vendre és el de fer creure a la persona consumidora que li serà molt difícil de trobar el bé o servei, en un altre establiment, amb la intenció d’induir el consumidor o usuari a contractar-lo en condicions menys favorables que les condicions normals de mercat. Aquesta és una pràctica deslleial enganyosa, tal i com recull l’article 27.3 de la LCD, o fer-li creure que els esmentats béns o serveis o altres d’equivalents no estaran disponibles al preu ofert durant un període suficient i en quantitats raonables, i això també es considera deslleial per enganyós (art 22.1).

  • Garanties i avantatges extres

Un dels arguments que també es sol utilitzar per promocionar els productes o serveis, és el d’oferir elements de seguretat extres, per tal que les persones es sentin tranquil·les i acabin de decidir-se.

És el cas de la garantia del producte, fent manifestacions com “li donem dos anys de garantia per si el producte no funciona correctament” o “si no li acaba d’agradar li donem 7 dies per tornar-lo”.

Hem de ser conscients que les lleis de defensa de les persones consumidores ja donen un termini de temps de 2 anys de garantia i que en aquest tipus de vendes a domicili, és obligatori que el venedor doni 7 dies perquè la persona consumidora pugui avaluar si el producte respon a les seves expectatives, pel que en cap cas, forma part de l’oferta comercial i estem davant d’una obligació legal.

Aquestes pràctiques que ens presenten els drets que atorga la legislació als consumidors o usuaris com si fossin una característica distintiva de l’oferta de l’empresari o professional , es consideren pràctiques deslleials per enganyoses (art 27 LCD).

L’hora de pagar

Les qüestions econòmiques es solen deixar pel final, quan la persona consumidora ja té un cert interès pel producte i comença a estar convençuda de la compra.

Aquest és potser un dels moments més delicats.

Es considera deslleial l’omissió o ocultació de la informació necessària perquè el destinatari adopti o pugui adoptar una decisió relativa al seu comportament econòmic amb el coneixement de causa degut. És també deslleial si la informació que s’ofereix és poc clara, inintel·ligible, ambigua, no s’ofereix en el moment adequat, o no es dóna a conèixer el propòsit comercial d’aquesta pràctica, quan no resulti evident pel context (art 7 LCD).

Algunes qüestions sobre els drets laborals de les persones que fan la  venda domiciliaria      

En tot moment he volgut deixar molt clar que no estic analitzant el comportament poc ètic de les persones que porten a terme les vendes a domicili, sinó la poca ètica que imposa el mercat, tan a les persones consumidores com a les mateixes persones que realitzen les visites a domicili, pressionades pels objectius empresarials.

En aquest sentit, la normativa de defensa de les persones consumidores es barreja amb la normativa que regula els drets laborals d’aquests venedors i venedores.

Algunes empreses proposen a les persones consumidores, que a canvi de l’oportunitat de rebre una compensació, realitzi una contraprestació a l’empresa que consisteix en aconseguir l’entrada d’altres persones consumidores al seu pla de vendes.

Això és el que es coneix com a venda piramidal i que l’article 23 de la Llei 7 / 1996, de 15 de gener, d’Ordenació del Comerç Minorista –LOCM- prohibeix.

Per altra banda, les empreses també organitzen en ocasions el que es coneix com a venda multinivell, en la qual un fabricant o un comerciant majorista ven els seus béns o serveis a través d’una xarxa de comerciants i/o agents distribuïdors independents, però coordinats dins d’una mateixa xarxa comercial i els beneficis econòmics dels quals s’obtenen mitjançant un únic marge sobre el preu de venda al públic, que es distribueix a través de la percepció de percentatges variables sobre el total de la facturació generada pel conjunt dels venedors integrats a la xarxa comercial, i proporcionalment al volum de negoci que cada component hagi creat. En aquest tipus de venda, l’article 22 de la LOCM, prohibeix organitzar la comercialització de béns i serveis quan no es garanteixi adequadament que els distribuïdors comptin amb l’oportuna contractació laboral o compleixin amb els requisits que són exigits legalment per al desenvolupament d’una activitat comercial.

Tampoc es pot obligar als venedors a fer una compra mínima dels productes distribuïts per part dels nous venedors, sense pacte de recompra en les mateixes condicions.

Dit això, podeu consultar en el següent enllaç, com poden actuar les diferents administracions públiques per lluitar contra aquestes pràctiques deslleials.

Article:  Què ens cal saber quan ens volen vendre un producte o servei i vénen a visitar-nos al nostre habitatge?

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt:  

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.