Arxiu del Bloc

Les clàusules abusives dels contractes (II)

Continuem comentant els aspectes bàsics referents a les clàusules dels contractes (enllaç a la primera part de l’anàlisi)  i recordem que l’article 82.1  del TRLGDCU defineix a les clàusules abusives com:

Totes les estipulacions no negociades individualment i totes les pràctiques no consentides expressament que, en contra de les exigències de la bona fe causin, en perjudici del consumidor i usuari, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts que derivin del contracte.

El fet que certs elements d’una clàusula o que una clàusula aïllada s’hagin negociat individualment no exclou l’aplicació de les normes sobre clàusules abusives a la resta del contracte.

L’empresari que afirmi que una determinada clàusula ha estat negociada individualment, ha d’assumir la càrrega de la prova.

El caràcter abusiu d’una clàusula s’aprecia tenint en compte la naturalesa dels béns o serveis objecte del contracte i considerant totes les circumstàncies  concurrents en el moment de la formalització, així com totes les altres clàusules del contracte o d’un altre del qual aquest depengui.

En tot cas són abusives les clàusules que, d’acord amb el que disposen els articles 85 a 90 del TRLGDCU , tots dos inclusivament:

a) vinculin el contracte a la voluntat de l’empresari,

b) limitin els drets del consumidor i usuari,
c) determinin la falta de reciprocitat en el contracte,
d) imposin al consumidor i usuari garanties desproporcionades o li imposin indegudament la càrrega de la prova,
e) siguin desproporcionades en relació amb el perfeccionament i execució del contracte, o

f) contravinguin a les regles sobre competència i dret aplicable.

Les clàusules abusives són sempre nul·les

L’article 83 del TRLGDCU estableix que les clàusules abusives són nul·les de ple dret i s’han de tenir per no posades. A aquests efectes, el jutge, prèvia audiència de les parts, ha de declarar la nul·litat de les clàusules abusives incloses en el contracte, el qual, no obstant això, segueix sent obligatori per a les parts en els mateixos termes, sempre que pugui subsistir sense les clàusules esmentades.

blog-la-jurisdiccio-emocional

 Clàusules abusives perquè vinculen el contracte a la voluntat de l’empresari (article 85 TRLGDCU)

Les clàusules que vinculin qualsevol aspecte del contracte a la voluntat de l’empresari són abusives i, en tot cas, les següents:
1. Les clàusules que reservin a l’empresari que contracta amb el consumidor i usuari un termini excessivament llarg o insuficientment determinat per acceptar o rebutjar una oferta contractual o satisfer la prestació deguda.
2. Les clàusules que prevegin la pròrroga automàtica d’un contracte de durada determinada si el consumidor i usuari no es manifesta en contra, i fixin una data límit que no permeti de manera efectiva al consumidor i usuari manifestar la seva voluntat de no prorrogar-lo.
3. Les clàusules que reservin a favor de l’empresari facultats d’interpretació o modificació unilateral del contracte, excepte, en aquest últim cas, que hi concorrin motius vàlids especificats en el contracte.
En els contractes referits a serveis financers, el que estableix el paràgraf anterior s’entén sense perjudici de les clàusules per les quals l’empresari es reservi la facultat de modificar sense avís previ el tipus d’interès satisfet pel consumidor o al consumidor, així com l’import d’altres despeses relacionades amb els serveis financers, quan s’hagin adaptat a un índex, sempre que es tracti d’índexs legals i es descrigui el mode de variació del tipus, o en altres casos de raó vàlida, a condició que l’empresari estigui obligat a informar-ne en el termini més breu els altres contractants i aquests puguin resoldre immediatament el contracte sense  cap penalització.
Igualment, es poden modificar unilateralment les condicions d’un contracte de serveis financers de durada indeterminada pels motius vàlids que s’hi expressen, sempre que l’empresari estigui obligat a informar el consumidor i usuari amb antelació raonable i aquest tingui la facultat de resoldre el contracte o, si s’escau, rescindir-lo unilateralment, sense avís previ en el cas de raó vàlida, a condició que l’empresari n’informi immediatament els altres contractants.
4. Les clàusules que autoritzin l’empresari a resoldre anticipadament un contracte de durada determinada, si al consumidor i usuari no se li reconeix la mateixa facultat, o les que el facultin a resoldre els contractes de durada indefinida en un termini desproporcionadament breu o sense notificació prèvia amb antelació raonable.
El que preveu aquest paràgraf no afecta les clàusules que preveuen la resolució del contracte per incompliment o per motius greus, aliens a la voluntat de les parts, que alterin les circumstàncies que van motivar la formalització del contracte.
5. Les clàusules que determinin la vinculació incondicionada del consumidor i usuari al contracte tot i que l’empresari no hagi complert les seves obligacions.
6. Les clàusules que suposin la imposició d’una indemnització desproporcionadament alta al consumidor i usuari que no compleixi les seves obligacions.
7. Les clàusules que suposin la supeditació a una condició la realització de la qual depengui únicament de la voluntat de l’empresari per al compliment de les prestacions, quan al consumidor i usuari se li hagi exigit un compromís ferm.
8. Les clàusules que suposin la consignació de dates de lliurament merament indicatives condicionades a la voluntat de l’empresari.
9. Les clàusules que determinin l’exclusió o limitació de l’obligació de l’empresari de respectar els acords o compromisos adquirits pels seus mandataris o representants o supeditar els seus compromisos al compliment de determinades formalitats.
10. Les clàusules que prevegin l’estipulació del preu en el moment del lliurament del bé o servei o les que atorguin a l’empresari la facultat d’augmentar el preu final sobre el convingut, sense que en els dos casos hi hagi raons objectives i sense reconèixer al consumidor i usuari el dret a resoldre el contracte si el preu final resulta molt superior a l’inicialment estipulat.
 El que estableix el paràgraf anterior s’entén sense perjudici de l’adaptació de preus a un índex, sempre que els índexs siguin legals i que en el contracte es descrigui explícitament el mode de variació del preu.

11. Les clàusules que suposin la concessió a l’empresari del dret a determinar si el bé o servei s’ajusta a l’estipulat en el contracte.

Clàusules abusives perquè limiten els drets bàsics del consumidor i usuari. (article 86 TRLGDCU)

En qualsevol cas són abusives les clàusules que limitin o privin el consumidor i usuari dels drets reconeguts per normes dispositives o imperatives i, en particular, les estipulacions que prevegin:
 1. L’exclusió o limitació de forma inadequada dels drets legals del consumidor i usuari per incompliment total o parcial o compliment defectuós de l’empresari.
En particular les clàusules que modifiquin, en perjudici del consumidor i usuari, les normes legals sobre conformitat amb el contracte dels béns o serveis posats a la seva disposició o limitin el dret del consumidor i usuari a la indemnització pels danys i perjudicis ocasionats per l’esmentada falta de conformitat.
2. L’exclusió o limitació de la responsabilitat de l’empresari en el compliment del contracte, pels danys o per la mort o per les lesions causades al consumidor i usuari per una acció o omissió d’aquell.
3. L’alliberament de responsabilitat de l’empresari per cessió del contracte a tercer, sense consentiment del deutor, si pot engendrar una minva de les garanties d’aquest.
4. La privació o restricció al consumidor i usuari de les facultats de compensació de crèdits, retenció o consignació.
5. La limitació o exclusió de la facultat del consumidor i usuari de resoldre el contracte per incompliment de l’empresari.
6. La imposició de renúncies al lliurament de document acreditatiu de l’operació.

7. La imposició de qualsevol altra renúncia o limitació dels drets del consumidor i usuari.

Clàusules abusives per falta de reciprocitat (article 87 TRLGDCU)

Són abusives les clàusules que determinin la falta de reciprocitat en el contracte, contrària a la bona fe, en perjudici del consumidor i usuari i, en particular:
1. La imposició d’obligacions al consumidor i usuari per al compliment de tots els seus deures i contraprestacions, encara que l’empresari no hagi complert els seus.
2. La retenció de quantitats abonades pel consumidor i usuari per renúncia, sense preveure la indemnització per una quantitat equivalent si hi renuncia l’empresari.
3. L’autorització a l’empresari per resoldre el contracte discrecionalment, si al consumidor i usuari no se li reconeix la mateixa facultat.
4. La possibilitat que l’empresari es quedi les quantitats abonades en concepte de prestacions encara no efectuades quan sigui ell mateix qui resolgui el contracte.
5. Les estipulacions que prevegin l’arrodoniment a l’alça en el temps consumit o en el preu dels béns o serveis o qualsevol altra estipulació que prevegi el cobrament per productes o serveis no efectivament usats o consumits de manera efectiva.
En els sectors en què l’inici del servei comporti indissolublement unit un cost per a les empreses o els professionals no repercutit en el preu, no es considera abusiva la facturació per separat d’aquests costos, quan s’adeqüin al servei efectivament prestat.

6. Les estipulacions que imposin obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels drets reconeguts al consumidor en el contracte, en particular en els contractes de prestació de serveis o subministrament de productes de tracte successiu o continuat, la imposició de terminis de durada excessiva, la renúncia o l’establiment de limitacions que excloguin o obstaculitzin el dret del consumidor a posar fi a aquests contractes, així com l’obstaculització a l’exercici d’aquest dret a través del procediment pactat, com és el cas de les que prevegin la imposició de formalitats diferents de les previstes per contractar o la pèrdua de les quantitats abonades per avançat, l’abonament de quantitats per serveis no prestats efectivament, l’atribució al professional de la facultat d’execució unilateral de les clàusules penals que s’hagin fixat contractualment o la fixació d’indemnitzacions que no es corresponguin amb els danys efectivament causats.

Clàusules abusives sobre garanties(article 88 TRLGDCU)

En tot cas es consideren abusives les clàusules que suposin:

1. La imposició de garanties desproporcionades al risc assumit.

Es presumeix que no hi ha desproporció en els contractes de finançament o de garanties pactades per entitats financeres que s’ajustin a la seva normativa específica.
2. La imposició de la càrrega de la prova en perjudici del consumidor i usuari en els casos en què hauria de correspondre a l’altra part contractant.

3. La imposició al consumidor de la càrrega de la prova sobre l’incompliment, total o parcial, de l’empresari proveïdor a distància de serveis financers de les obligacions imposades per la normativa específica sobre la matèria.

Clàusules abusives que afecten el perfeccionament i l’execució del contracte(article 89 TRLGDCU)

En tot cas tenen la consideració de clàusules abusives:
1. Les declaracions de recepció o conformitat sobre fets ficticis, i les declaracions d’adhesió del consumidor i usuari a clàusules de les quals no ha tingut l’oportunitat de prendre coneixement real abans de formalitzar el contracte.
2. La transmissió al consumidor i usuari de les conseqüències econòmiques d’errors administratius o de gestió que no li siguin imputables.
3. La imposició al consumidor de les despeses de documentació i tramitació que correspongui per llei a l’empresari. En particular, en la compravenda d’habitatges:
a) L’estipulació que el consumidor ha de carregar amb les despeses derivades de la preparació de la titulació que per la seva naturalesa corresponguin a l’empresari (obra nova, propietat horitzontal, hipoteques per finançar-ne la construcció o la divisió i cancel·lació).
b) L’estipulació que obligui el consumidor a subrogarse en la hipoteca de l’empresari o imposi penalitzacions en els casos de no-subrogació.
c) L’estipulació que imposi al consumidor el pagament de tributs en què el subjecte passiu és l’empresari.
d) L’estipulació que imposi al consumidor les despeses derivades de l’establiment dels accessos als subministraments generals de l’habitatge, quan aquest hagi de ser lliurat en condicions d’habitabilitat.
4. La imposició al consumidor i usuari de béns i serveis complementaris o accessoris no sol·licitats.
5. Els increments de preu per serveis accessoris, finançament, ajornaments, recàrrecs, indemnització o penalitzacions que no corresponguin a prestacions addicionals susceptibles de ser acceptats o rebutjats en cada cas expressats amb la deguda claredat o separació.
6. La negativa expressa a complir les obligacions o prestacions pròpies de l’empresari, amb reenviament automàtic a procediments administratius o judicials de reclamació.
7. La imposició de condicions de crèdit que per als descoberts en compte corrent superin els límits que conté l’article 19.4 de la Llei 7/1995, de 23 de març, de crèdit al consum.

8. La previsió de pactes de renúncia o transacció respecte al dret del consumidor i usuari a l’elecció de fedatari competent segons la llei per autoritzar el document públic en què inicialment o ulteriorment s’hagi de formalitzar el contracte.

Clàusules abusives sobre competència i dret aplicable(article 90 TRLGDCU)

Són abusives, així mateix, les clàusules que estableixin:
1. La submissió a arbitratges diferents de l’arbitratge de consum, llevat que es tracti d’òrgans d’arbitratge institucionals creats per normes legals per a un sector o un cas específic.
2. La previsió de pactes de submissió expressa a un jutge o tribunal diferent del que correspongui al domicili del consumidor i usuari, al lloc del compliment de l’obligació o aquell en què estigui situat el bé si aquest és immoble.

3. La submissió del contracte a un dret estranger respecte al lloc on el consumidor i usuari emeti la declaració negocial o on l’empresari exerceixi l’activitat dirigida a la promoció de contractes de la mateixa o similar naturalesa.

Autorització i inscripció de clàusules declarades abusives

Els notaris i els registradors de la propietat i mercantils, en l’exercici professional de les seves respectives funcions públiques, no han d’autoritzar ni inscriure els contractes o negocis jurídics en què es pretengui la inclusió de clàusules declarades nul·les per abusives en sentència inscrita en el Registre de condicions generals de la contractació (article 84 TRLGDCU)

Article : Les clàusules abusives dels contractes (II)

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: http://wp.me/p3lAPu-x5

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Anuncis

Les clàusules abusives dels contractes (I)

Què són les clàusules d’un contracte?

Tal i com s’estableix en el Codi Civil Espanyol, mitjançant un contracte les parts que hi intervenen consenten a obligar-se, respecte a una altra o unes altres, a donar alguna cosa o a prestar algun servei i quan es fa això els  contractants poden establir els pactes, les clàusules i les condicions que considerin convenients, sempre que no siguin contraris a les lleis, a la moral ni a l’ordre públic (article 1255 CC).

Per tant, mitjançant una clàusula s’estableix una condició en l’obligació que les parts consenten.

D’acord amb l’article  1261 del Codi civil Espanyol, només hi ha contracte quan concorren els requisits següents:

1r. Consentiment dels contractants.
2n. Objecte cert que sigui matèria del contracte.
3r. Causa de l’obligació que s’estableixi.

I s’ha de tenir en compte que aquest consentiment és nul si hi ha error (article 1265 CC) sempre que afecti la substància de la cosa que és objecte del contracte, o les condicions que principalment hagin donat motiu a fer-lo 8article 1266 CC). El simple error de compte només dóna lloc a la correcció.

Per tant, si hi ha un vici en el consentiment es podria demanar la nul·litat del contracte.

La nul·litat dels contractes per error en el consentiment

Tal i com estableix l’article 1300 CC, l‘error en el consentiment és un dels vicis que poden anul·lar un contracte i s’ha de tenir molt en compte que l’acció de nul·litat només dura quatre anys.

Aquest temps comença a comptar, en els d’error, o dol, o falsedat de la causa, des de la consumació del contracte (article 1301 CC).

La jurisprudència ha fixat que la data consumació del contracte no és el mateix que la data de la seva perfecció doncs aquella es produeix quan s’estableix la realització de totes les obligacions, és a dir, quan es compleix el contracte en la seva integritat.

Donat que l’aplicació de les normes s’ha de fer atenent la realitat social del moment (article 3 del CC) i que en els contractes de tracte successiu la consumació no es produeix fins que ambdues parts han complert les seves obligacions, cal aplicar l’article 1.301 del CC  considerant la complexitat del contracte celebrat i el termini s’ha de  començar a computar, com a mínim, des que es té o es pot tenir complet coneixement de la causa que justifica l’exercici de l’acció, que en el cas de l’error en el consentiment, es produeix en el moment en que les persones consumidores siguin informades de la circumstància sobre la qual versa el vici.

L’article 1961 del CC estableix que les  accions prescriuen pel mer lapse del temps que fixi la llei, però l’article 1969 del CC estableix que el  temps per a la prescripció de tota mena d’accions, si no hi ha una disposició especial que determini una altra cosa, es compta des del dia en què es van poder exercir.

Què passa després de declarar la nul·litat del contracte ?

Declarada la nul·litat d’una obligació, els contractants s’han de restituir recíprocament les coses que hagin estat matèria del contracte, amb els seus fruits, i el preu amb els interessos, llevat del que disposen els articles 1304 CC i següents. (Article 1303 CC)

Les clàusules dels contractes realitzats amb les persones consumidores

cropped-img_0002.jpgEl Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries  -TRLGDCU- estableix una protecció superior pels casos dels contractes amb persones consumidores i a més, estableix que la regulació sectorial dels contractes amb els consumidors i usuaris ha de respectar aquest nivell de protecció, si bé, la regulació sectorial pot elevar el nivell de protecció conferit per aquesta Llei sempre que respecti, en tot cas, les disposicions del dret de la Unió Europea.

Recordem que d’acord amb l’article 59.1 del TRLGDCU són contractes amb consumidors i usuaris els realitzats entre un consumidor o un usuari i un empresari.

Els contractes amb consumidors i usuaris es regeixen, en tot el que no estableixin expressament aquesta norma o lleis especials, pel dret comú aplicable als contractes, o sigui, pel codi civil que hem comentat abans.

Pel que fa a les clàusules d’aquests contractes, estan prohibides les clàusules que imposin obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels drets reconeguts al consumidor en el contracte  (Article 62.2 TRLGDCU).

Com s’interpreten les clàusules d’un contracte?

Doncs tal i com diu l’article 1281 del Codi Civil Espanyol:

  • Si els termes d’un contracte són clars i no admeten dubte sobre la intenció dels contractants, cal atenir-se al sentit literal de les seves clàusules.
  • Si les paraules semblen contràries a la intenció evident dels contractants, aquesta preval sobre aquelles.

És molt important veure els actes, coetanis i posteriors al contracte que fan les parts perquè aquests actes propis són els que permeten jutjar la intenció dels contractants (article 1282 CC).

Regles d’interpretació del codi civil Espanyol

Article 1284
Si alguna clàusula dels contractes admet diversos sentits, s’ha d’entendre en el més adequat perquè produeixi efecte.
Article 1285
Les clàusules dels contractes s’han d’interpretar les unes per les altres, i atribuir a les dubtoses el sentit que resulti del conjunt de totes.
Article 1286
Les paraules que puguin tenir diferents accepcions s’han d’entendre en la que s’adigui més a la naturalesa i l’objecte del contracte.
Article 1287
L’ús o el costum del país s’han de tenir en compte per interpretar les ambigüitats dels contractes i suplir-hi l’omissió de clàusules que ordinàriament s’hi solen establir.
Article 1288
La interpretació de les clàusules obscures d’un contracte no ha d’afavorir la part que n’ha ocasionat l’obscuritat.
Article 1289
Quan sigui absolutament impossible resoldre els dubtes per les regles que estableixen els articles precedents, si aquells recauen sobre circumstàncies accidentals del contracte, i aquest és gratuït, s’han de resoldre en favor de la transmissió de drets i interessos més petita. Si el contracte és onerós, el dubte s’ha de resoldre a favor de la reciprocitat d’interessos més gran.

Si els dubtes de la resolució de què tracta aquest article recauen sobre l’objecte principal del contracte, de manera que no es pugui saber quina va ser la intenció o la voluntat dels contractants, el contracte és nul.

A aquestes regles d’interpretació dels contractes, en el cas dels contractes realitzats amb persones consumidores cal afegir-hi les següents regles:

Regles d’interpretació específiques en els contractes amb les persones consumidores

Article 10

Irrenunciabilitat dels drets reconeguts al consumidor i usuari
La renúncia prèvia als drets que aquesta norma reconeix als consumidors i usuaris és nul·la, i també són nuls els actes realitzats en frau de llei de conformitat amb el que preveu l’article 6 del Codi civil.
Article 61
Integració de l’oferta, promoció i publicitat en el contracte
2. El contingut de l’oferta, promoció o publicitat, les prestacions pròpies de cada bé o servei, les condicions jurídiques o econòmiques i garanties ofertes són exigibles pels consumidors i usuaris, tot i que no figurin expressament en el contracte formalitzat o en el document o comprovant rebut, i s’han de tenir en compte en la determinació del principi de conformitat amb el contracte.
3. No obstant el que disposa l’apartat anterior, si el contracte formalitzat conté clàusules més beneficioses, aquestes prevalen sobre el contingut de l’oferta, promoció o publicitat.
Article 62
Contracte
2. Es prohibeixen, en els contractes amb consumidors, les clàusules que imposin obstacles onerosos o desproporcionats per a l’exercici dels drets reconeguts al consumidor en el contracte.
Article 65.
Integració del contracte

Els contractes amb els consumidors s’han d’integrar, en benefici del consumidor, d’acord amb el principi de bona fe objectiva, també en els supòsits d’omissió d’informació precontractual rellevant.

Les clàusules dels contractes que no s’han consensuat perquè ja estaven en el contracte

A aquestes clàusules se les anomenen condicions generals de la contractació i l’article 59.3 del TRLGDCU estableix que els contractes amb consumidors i usuaris que incorporin condicions generals de la contractació estan sotmesos, a més, a la Llei 7/1998, de 13 d’abril, sobre condicions generals de la contractació –LCGC-.

L’article 1 de la LCGC defineix aquestes clàusules com:

Són condicions generals de la contractació les clàusules predisposades la incorporació al contracte de les quals sigui imposada per una de les parts, amb independència de la seva autoria material, de la seva aparença externa, de la seva extensió i de qualssevol altres circumstàncies, sempre que hagin estat redactades amb la finalitat de ser incorporades a una pluralitat de contractes.

El fet que certs elements d’una clàusula o que una o diverses clàusules aïllades s’hagin negociat individualment no exclourà l’aplicació d’aquesta Llei a la resta del contracte si l’apreciació global porta a la conclusió que es tracta d’un contracte d’adhesió.

En definitiva, són clàusules que imposa l’empresa a la persona consumidora i que ha d’acceptar si realment vol comprar o contractar un servei.

Per considerar que aquestes clàusules s’han incorporat al contracte (Article 5 LCGC) la persona consumidora  les ha d’acceptar i en el contracte s’hi ha de fer referència  i les parts les han de signar.

No es podrà entendre que hi ha hagut acceptació de la incorporació de les condicions generals al contracte quan el predisposant no hagi informat expressament l’adherent sobre la seva existència i no li hagi facilitat un exemplar d’aquestes.

A més, l’article 7 de la LCGC estableix específicament que no quedaran incorporades al contracte les condicions generals següents:

a) Les que l’adherent no hagi tingut oportunitat real de conèixer de manera completa al temps de la celebració del contracte o quan no hagin estat firmades, quan sigui necessari, en els termes resultants de l’article 5.

b) Les que siguin il·legibles, ambigües, fosques i incomprensibles, llevat que, pel que fa a aquestes últimes, haguessin estat expressament acceptades per escrit per l’adherent i s’ajustin a la normativa específica que disciplini en el seu àmbit la necessària transparència de les clàusules contingudes en el contracte.

Els adherents poden exigir que el notari autoritzador no transcrigui les condicions generals de la contractació en les escriptures que atorgui, que en deixi constància a la matriu i que les incorpori com a annex. En aquest cas el notari ha de comprovar que els adherents tenen coneixement íntegre del seu contingut i que les accepten.

Quan el contracte no s’hagi de formalitzar per escrit i el predisposant lliuri un resguard justificatiu de la contraprestació rebuda, n’hi haurà prou que el predisposant anunciï les condicions generals en un lloc visible dins el lloc on se celebra el negoci, que les insereixi a la documentació del contracte que acompanya la seva celebració; o que, de qualsevol altra forma, garanteixi a l’adherent una possibilitat efectiva de conèixer-ne l’existència i el contingut en el moment de la celebració.

Per tant, vigileu bé els rètols dels establiments comercials i de prestació de serveis abans de contractar o comprar.

052613_1903_Elsdretsdel1.jpg

Com han de ser aquestes clàusules generals?

L’article 5.5 de la LCGC estableix que la redacció de les clàusules generals s’haurà d’ajustar als criteris de transparència, claredat, concreció i senzillesa i l’article 8 de la LCGC estableix, en el seu apartat primer que seran nul·les de ple dret les condicions generals que contradiguin en perjudici de l’adherent el que disposa aquesta Llei o qualsevol altra norma imperativa o prohibitiva, llevat del fet que s’hi estableixi un efecte diferent per al cas de contravenció.

I en el seu apartat segon, estableix que són nul·les les condicions generals que siguin abusives, quan el contracte s’hagi celebrat amb un consumidor, entenent per tals en tot cas les que defineixen l’article 82.1 del TRLGDCU

Es consideren clàusules abusives totes les estipulacions no negociades individualment i totes les pràctiques no consentides expressament que, en contra de les exigències de la bona fe causin, en perjudici del consumidor i usuari, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts que derivin del contracte.

L’article 80.1 del TRLGDC estableix també els requisits de les clàusules no negociades individualment:

a) Concreció, claredat i senzillesa en la redacció, amb possibilitat de comprensió directa, sense reenviaments a textos o documents que no es facilitin prèviament o simultàniament a la conclusió del contracte, i als quals, en tot cas, s’ha de fer referència expressa en el document contractual.
 b) Accessibilitat i llegibilitat, de manera que permeti al consumidor i usuari el coneixement previ a la formalització del contracte sobre la seva existència i contingut. En cap cas s’entén complert aquest requisit si la mida de la lletra del contracte és inferior al mil·límetre i mig o el contrast insuficient amb el fons fa dificultosa la lectura.

c) Bona fe i just equilibri entre els drets i obligacions de les parts, cosa que en tot cas exclou la utilització de clàusules abusives.

L’aprovació i la informació de les clàusules de les condicions generals de la contractació

L’article 81 del TRLGDCU estableix que les empreses que subscriguin contractes amb els consumidors i usuaris, a sol·licitud de l’Agència Espanyola de Consum i Seguretat Alimentària i Nutrició, dels òrgans o entitats corresponents de les comunitats autònomes i de les corporacions locals competents en matèria de defensa dels consumidors i usuaris, dins de l’àmbit de les seves competències respectives, estan obligades a remetre les condicions generals de contractació que integrin els contractes esmentats, en el termini màxim d’un mes des de la recepció de la sol·licitud, per tal de facilitar l’estudi i la valoració del possible caràcter abusiu de determinades clàusules i, si s’escau, exercir les competències que en matèria de control i sanció els atribueix aquesta Llei.

També en el seu apartat segon, aquest article estableix que els notaris i els registradors de la propietat i mercantils, en l’exercici professional de les seves funcions públiques respectives, han d’informar els consumidors i usuaris dels assumptes propis de la seva especialitat i competència.

El Reial Decret 1828/1999, de 3 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament del Registre de condicions generals de la contractació, crea un registre de transcendència jurídica en el tràfic privat, que depèn de l’Estat i que té com a objecte la publicitat de les condicions generals de la contractació i de les resolucions judicials que afectin la seva eficàcia.

En aquest registre s’inscriuen les  condicions generals de la contractació i la persistència en la utilització de clàusules declarades nul·les judicialment acreditada suficientment al registrador.

També són objecte d’anotació preventiva:

  • a) La interposició d’accions individuals de nul·litat o de declaració de no-incorporació de condicions generals, juntament amb el text de la clàusula afectada.
  • b) La interposició d’accions col·lectives de cessació, retractació o declaratives de condicions generals, juntament amb el text de la clàusula afectada.
  • c) Les resolucions judicials que acordin la suspensió cautelar de l’eficàcia d’una condició general, juntament amb el text de la clàusula afectada.

Les anotacions preventives tenen una vigència de quatre anys a comptar de la data de l’anotació, i són prorrogables fins a la terminació del procediment en virtut d’un manament judicial de pròrroga. Una vegada prorrogades, només es poden cancel·lar en virtut d’una resolució judicial que acrediti la finalització del procediment.

Són objecte d’assentament de cancel·lació a instància d’una part interessada:

  • a) Les anotacions preventives efectuades en l’exercici d’una acció individual de nul·litat o no-incorporació de condicions generals, quan l’acció no hagi prosperat per desistiment.
  • b) Les anotacions preventives efectuades en l’exercici d’una acció col·lectiva de cessació, retractació o declarativa de condicions generals, quan l’acció no hagi prosperat per desistiment.

En els casos dels paràgrafs anteriors, si hi ha transacció extraprocessal, aquesta s’ha d’incorporar i ratificar davant el jutge que hagi ordenat l’anotació, cas en què produeix els mateixos efectes que el desistiment.

  • c) Les anotacions preventives en què s’hagi acordat la suspensió cautelar de l’eficàcia d’una condició general, quan la decisió judicial s’hagi revocat.
  • d) Les anotacions preventives a què es refereixen els paràgrafs anteriors, per caducitat, quan hagin transcorregut quatre anys des de la seva data sense que s’hagi prorrogat dins el termini de vigència inicial.

Les regles d’interpretació de les clàusules generals de la contractació

L’article 6 de la LCGC estableix els següents criteris:

 1. Quan existeixi contradicció entre les condicions generals i les condicions particulars previstes específicament per a aquest contracte, prevaldran aquestes sobre aquelles, llevat del fet que les condicions generals resultin més beneficioses per a l’adherent que les condicions particulars.

 2. Els dubtes en la interpretació de les condicions generals fosques es resolen a favor de l’adherent. En els contractes amb consumidors aquesta norma d’interpretació només és aplicable quan s’exerceixin accions individuals.
3. Sens perjudici del que estableix aquest article, i en el que no s’hi ha previst, seran d’aplicació les disposicions del Codi civil sobre la interpretació dels contractes.

L’article 80.2 del TRLGDCU estableix que quan s’exercitin accions individuals, en cas de dubte sobre el sentit d’una clàusula preval la interpretació més favorable al consumidor.

Article : Les clàusules abusives dels contractes (I)

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: http://wp.me/p3lAPu-wX

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Què ha de fer una persona consumidora si l’empresa la demanda als jutjats mentre ella ha iniciat o vol iniciar una mediació o un arbitratge de consum per solucionar el conflicte?

Sovint, quan una persona consumidora es troba immersa en un problema amb una empresa hi ha un període de temps inicial on aquesta persona es planteja si vol presentar una reclamació davant dels serveis públics de consum o fins i tot pot ser que decideixi no pagar o no complir la seva part del contracte per considerar que és injusta la situació per la que està passant.

Així doncs, mentre la persona consumidora es queixa a l’empresa o opta per adreçar-se als serveis públics de consum, pot succeir que l’empresa amb la que la persona consumidora té el problema prengui la iniciativa i decideix demandar a la persona consumidora a la via judicial, sense esperar una possible solució mitjançant qualsevol dels sistemes extrajudicials que existeixen per a resoldre el conflicte, especialment en els casos que la persona consumidora, de forma unilateral, decideixi no pagar el preu de la cosa o del servei contractat.

Per aquest motiu ens hem de plantejar: que és el que passa quan una empresa demanda a una persona consumidora? I abans de respondre a aquesta pregunta caldrà analitzar quines han estat les actuacions que la persona consumidora ha pres fins al moment de ser demandada.

SUPÒSIT 1. LA PERSONA CONSUMIDORA HA INICIAT O VOL INICIAR UNA MEDIACIÓ EN ASSUMPTES CIVILS

rètols drets consumidorsDavant d’un conflicte de consum, la persona consumidora té la possibilitat d’iniciar  un procediment de mediació d’acord amb la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils –LMACM-. En aquest cas hem de recordar que aquesta llei exclou específicament en el seu article  2.2.d) la mediació en matèria de consum, pel que en el supòsit que ara analitzem, el que s’estaria fent seria una mediació en un afer de caràcter civil i no de consum, perquè malgrat que es tracti de matèries coincidents, el mètode i l’àmbit per la mediació són diferents.

És important assenyalar que l’article 16 d’aquesta llei assenyala que el procediment de mediació el poden iniciar bé de comú acord, les parts o bé una de les parts en compliment d’un pacte de submissió a mediació existent entre aquelles.

En aquesta situació doncs, si l’empresa no espera a obtenir una solució amb la mediació, voldrà dir que o bé la persona consumidora no li ha sol·licitat la mediació, o bé si existia acord previ en la relació contractual, de sotmetre’s a la mediació qualsevol conflicte sorgit de la relació contractual, la persona consumidora no ha  sol·licitat el compliments d’aquet pacte.

D’aquest fet se’n desprèn que és important sol·licitar a l’empresa el més aviat possible sotmetre el cas a la mediació o si ja s’ha pactat prèviament en el contracte, sol·licitar la mediació davant les institucions de mediació o davant el mediador proposat per una de les parts a les altres o ja designat per elles.

Això implica que la persona consumidora podria trobar-se davant d’aquests supòsits:

PRIMER.- Com que encara no havia sol·licitat la mediació, encara ho pot fer en el procés judicial i pot sol·licitar una suspensió del procés.

En aquest sentit, l’apartat tercer de l’article 16 LMACM estableix que quan de manera voluntària s’iniciï una mediació mentre està en curs un procés judicial, les parts, de comú acord, en poden sol·licitar la suspensió de conformitat amb el que disposa la legislació processal.

Però en aquest cas, la persona consumidora estarà en mans de la voluntarietat de la mediació per part de l’empresa i si no vol mediar el procés judicial continuarà.

SEGON.- Si no s’havia iniciat la mediació però hi havia un compromís per part de l’empresa de fer-ho, pot invocar davant dels tribunals mitjançant declinatòria l’existència del compromís de submissió a mediació i la iniciació d’aquesta, per impedir que el tribunal pugui intervenir durant el temps en què es desenvolupi.

L’article 10.2 de la LMACM estableix que les parts subjectes a mediació han d’actuar entre si de conformitat amb els principis de lleialtat, bona fe i respecte mutu.

Durant el temps en què es desenvolupi la mediació les parts no poden exercitar contra les altres parts cap acció judicial o extrajudicial en relació amb el seu objecte, amb excepció de la sol·licitud de les mesures cautelars o altres mesures urgents imprescindibles per evitar la pèrdua irreversible de béns i drets.

El compromís de submissió a mediació i la iniciació d’aquesta impedeix als tribunals conèixer de les controvèrsies sotmeses a mediació durant el temps en què es desenvolupi aquesta, sempre que la part a qui interessi ho invoqui mitjançant declinatòria.

TERCER.- Si en canvi l’empresa si que hagués començat voluntàriament el procés de mediació i a l’hora demandés a la persona consumidora, això no tindria cap sentit i aniria en contra del que estableix l’article 7 del Codi Civil Espanyol, quan diu que els drets s’han d’exercir de conformitat amb les exigències de la bona fe i que la  llei no empara l’abús del dret o l’exercici antisocial del dret. Qualsevol acte o omissió que, per la intenció del seu autor, per l’objecte o per les circumstàncies en què es dugui a terme depassi manifestament els límits normals de l’exercici d’un dret, amb dany per a un tercer, dóna lloc a la indemnització corresponent i a l’adopció de les mesures judicials o administratives que impedeixin la persistència en l’abús.

Així doncs en aquest cas tal i com diu l’article 10.2 de la LMAC hi ha inici de mediació i això impedeix als tribunals conèixer de les controvèrsies sotmeses a mediació durant el temps en què es desenvolupi aquesta, sempre que la part a qui interessi ho invoqui mitjançant declinatòria.

Què és la declinatòria?

Doncs tal i com diu l’article 63.1 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil –LEC-, mitjançant la declinatòria, el demandat (en aquest cas la persona consumidora) i els que puguin ser part legítima en el judici promogut poden denunciar la falta de jurisdicció del tribunal davant el qual s’ha interposat la demanda, perquè el coneixement d’aquesta demanda correspon a tribunals estrangers, a òrgans d’un altre ordre jurisdiccional, a àrbitres o a mediadors.

Això vol dir que els tribunals no poden entrar en aquest litigi perquè l’empresa i la persona consumidora, ja havien previst que en cas de conflicte anirien a una mediació.

El mateix article 63 de la LEC, en el seu apartat segon estableix que la declinatòria s’ha de proposar davant el mateix tribunal que estigui coneixent del plet i al qual es consideri mancat de jurisdicció o de competència. No obstant això, la declinatòria es pot presentar també davant el tribunal del domicili del demandat, que l’ha de fer arribar pel mitjà de comunicació més ràpid possible al tribunal davant el qual s’hagi presentat la demanda, sens perjudici de remetre-la-hi per ofici l’endemà de la presentació.

D’acord amb l’article 64.1 de la LEC la declinatòria s’ha de proposar dins els deu primers dies del termini per contestar la demanda, i té l’efecte de suspendre, fins que sigui resolta, el termini per contestar i el curs del procediment principal, suspensió que ha de declarar el secretari judicial.

Així doncs, d’acord amb l’article 19 de la LMACM es podrà provar que s’ha iniciat el procediment de mediació amb l’ acta de la  sessió constitutiva en què les parts han d’expressar el seu desig de desenvolupar la mediació.

Però si la mediació finalitza sense acord els tribunals ja podran conèixer sobre la demanda i això fa que sigui realment ineficaç parar el procés si l’empresa, malgrat haver-ho pactat en el contracte, ja no vol mediar, doncs d’acord amb l’article 6.3 de la LMACM, ningú no està obligat a mantenir-se en el procediment de mediació ni a concloure un acord i d’acord amb l’article 22.1 de la mateixa llei, el procediment de mediació pot concloure en acord o finalitzar sense assolir l’acord, sigui perquè totes o alguna de les parts exerceixin el seu dret a donar per acabades les actuacions, que ho han de comunicar al mediador, o bé perquè hagi transcorregut el termini màxim acordat per les parts per a la durada del procediment, així com quan el mediador apreciï de manera justificada que les posicions de les parts són irreconciliables o es doni una altra causa que en determini la conclusió.

Només per acabar cal dir que si la mediació hagués arribat a acord en base al compromís de submissió a la mediació,  aquest acord tindria la consideració de cosa jutjada (1) i per tant ja no es podria tornar a plantejar aquesta qüestió davant dels tribunals de justícia, tal i com s’estableix a l’article 222 de la LEC. Només es podria exercitar l’acció de nul·litat per les causes que invaliden els contractes, d’acord amb l’article 23.4 de la LMACM.

D’acord amb l’article 517.2-2n de la LEC els acords de mediació elevats a escriptura pública d’acord amb la Llei de mediació en afers civils i mercantils són títols executius.

D’acord amb l’article  421 de la LEC, si el tribunal apreciés la litispendència d’un altre judici o l’existència de resolució ferma sobre un objecte idèntic, d’acord amb el que disposen els apartats 2 i 3 de l’article 222, ha de donar per finalitzada l’audiència i dictar, en el termini dels cinc dies següents, interlocutòria de sobreseïment.

L’article 23 de la LMACM estableix en el seu apartat tercer que el mediador ha d’informar les parts del caràcter vinculant de l’acord assolit i del fet que en poden instar l’elevació a escriptura pública a fi de configurar el seu acord com un títol executiu.

La formalització com a títol executiu es regula a l’article 25 de la mateixa LMCM que estableix la necessitat d’elevar l’acord a escriptura pública per tal que el notari verifiqui el compliment dels requisits exigits a la LMACM i que el contingut de l’acord no sigui contrari a dret.

Per altra banda, si l’acord de mediació s’ha assolit un cop ja iniciat el procediment judicial, les parts en poden sol·licitar l’homologació al tribunal de conformitat amb el que disposa la Llei d’enjudiciament civil.

(1) L’article 1809 del codi civil Espanyol ens diu que la  transacció és un contracte pel qual les parts, donant, prometent o retenint cada una alguna cosa, eviten la provocació d’un plet o posen terme al que havia començat i l’article 1816 del mateix Codi Civil Espanyol estableix que la transacció té per a les parts autoritat de cosa jutjada, però no és procedent la via de constrenyiment llevat que es tracti del compliment de la transacció judicial.

SUPÒSIT 2. LA PERSONA CONSUMIDORA HA INICIAT O VOL INICIAR UNA MEDIACIÓ DE CONSUM

Oficina municipal d'informació al consumidorEn aquest cas, ja no estem davant d’una mediació en afers civils o mercantils, sinó davant d’una mediació institucional de consum i és d’aplicació el Decret 98/2014, de 8 de juliol, sobre el procediment de mediació en les relacions de consum –DMC- i el més important en aquests casos és recordar que l’article 14 del Decret estableix que abans de la sol·licitud d’inici de la mediació de consum la persona consumidora ha d’haver presentat una reclamació prèvia a l’empresa amb qui ha tingut la relació de consum.

Transcorregut el termini d’un mes sense haver obtingut resposta o en cas de resposta no satisfactòria a les pretensions formulades es pot iniciar el procediment de mediació davant de l’entitat acreditada. Per aquest motiu és molt important presentar la reclamació el més aviat possible davant de l’empresa.

En el supòsit que l’empresa accepti la mediació de consum, la normativa sectorial de consum no preveu, com si que ho feia l’article  10.2 de la LMACM, el fet que durant el temps en què es desenvolupi la mediació les parts no poden exercitar contra les altres parts cap acció judicial o extrajudicial en relació amb el seu objecte, ni el fet que el compromís de submissió a mediació i la iniciació d’aquesta impedeix als tribunals conèixer de les controvèrsies sotmeses a mediació durant el temps en què es desenvolupi aquesta, sempre que la part a qui interessi ho invoqui mitjançant declinatòria.

Pel que, en no ser d’aplicació l’article 10.2 de la LMACM a la mediació de consum, hem d’entendre que la persona consumidora, com també l’empresa, podria ser demandada a la via judicial mentre durés la mediació de consum, encara que això no tindria cap sentit i aniria en contra també del que ja hem comentat de l’article 7 del Codi Civil Espanyol,  on es diu que els drets s’han d’exercir de conformitat amb les exigències de la bona fe i que la llei no empara l’abús del dret o l’exercici antisocial del dret. Qualsevol acte o omissió que, per la intenció del seu autor, per l’objecte o per les circumstàncies en què es dugui a terme depassi manifestament els límits normals de l’exercici d’un dret, amb dany per a un tercer, dóna lloc a la indemnització corresponent i a l’adopció de les mesures judicials o administratives que impedeixin la persistència en l’abús.

Dit això i si ens centrem només en el que diu l’article 63.1 de la LEC, tenim que “Mitjançant la declinatòria, el demandat i els que puguin ser part legítima en el judici promogut poden denunciar la falta de jurisdicció del tribunal davant el qual s’ha interposat la demanda, perquè el coneixement d’aquesta demanda correspon a tribunals estrangers, òrgans d’un altre ordre jurisdiccional, a àrbitres o a mediadors…” i malgrat que aquest article va ser modificat per incloure les previsions de la disposició final 3a.3 de la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en afers civils i mercantils i no preveu la mediació de consum, si considerem que és aplicable a qualsevol mediació llavors es podria valorar de forma coherent, al meu entendre,  el fet de poder presentar la declinatòria també en els casos de la mediació de consum.

En aquest mateix sentit, s’ha de tenir en compte que l’article 19.1 de la LEC estableix que els litigants estan facultats per disposar de l’objecte del judici i poden renunciar, desistir del judici, assentir-hi, sotmetre’s a mediació o a arbitratge i transigir sobre el que sigui objecte del judici, llevat que la llei ho prohibeixi o hi estableixi limitacions per raons d’interès general o en benefici d’un tercer.

Cal tenir en compte també que:

L’article  30 del DMC estableix que els acords de mediació de consum són vinculants i executius d’acord amb la normativa vigent sobre la mediació, fent referència a la mediació civil que hem analitzat a l’apartat anterior.

Una qüestió important que cal tenir en compte pel que fa a les diferències entre la regulació de la mediació civil i la mediació de consum, pels seus efectes significatius, és pel que fa als terminis que la persona consumidora té pel cas que  volgués demandar a l’empresa a la via judicial.

Mentre la mediació en afers civils i mercantils en base a la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils –LMACM- preveu en el seu article 4 de la LMACM  que la sol·licitud d’inici de la mediació de conformitat amb l’article 16 suspèn (2) la prescripció o la caducitat d’accions des de la data en què consti la recepció de la sol·licitud pel mediador, o el dipòsit davant la institució de mediació, si s’escau (3), el que vol dir que es paralitza de moment el temps per presentar la demanda, en el cas de la normativa reguladora de la mediació de consum no es diu res al respecte, pel que si no es vol esgotar el temps i perdre l’oportunitat d’anar a la via judicial, és molt important presentat una reclamació prèvia a l’empresa, per exemple mitjançant els fulls oficials de reclamació regulats al Decret 121/2013, de 26 de febrer, pel qual es regulen els fulls oficials de queixa, reclamació i denúncia en les relacions de consum, perquè d’acord amb l’article 1973 del Codi Civil Espanyol –CC- ens diu que la prescripció de les accions s’interromp pel seu exercici davant dels tribunals, per reclamació extrajudicial del creditor i per qualsevol acte de reconeixement del deute pel deutor. Pel que la reclamació de consum, com a reclamació extrajudicial interromp aquesta prescripció.

En el mateix sentit es regula a l’article 121-11 del Codi civil Català quan diu que són causes d’interrupció de la prescripció:

  • a) L’exercici de la pretensió davant els tribunals, encara que sigui desestimada per defecte processal.
  • b) L’inici del procediment arbitral relatiu a la pretensió o la interposició de la demanda de formalització judicial de l’arbitratge.
  • c) La reclamació extrajudicial de la pretensió.
  • d) El reconeixement del dret o la renúncia a la prescripció de la persona contra qui es pot fer valer la pretensió en el transcurs del termini de prescripció.

És molt important que la reclamació sempre es presenti directament a l’altra part, que en tingui un coneixement directa, encara que desprès es tramiti administrativament per instar un procés de mediació o per presentar una denúncia i si escau, es pugui iniciar el oportú procediment sancionador.

(2) D’acord amb l’article  121-1 del Codi Civil Català, la prescripció extingeix les pretensions relatives a drets disponibles, tant si s’exerceixen en forma d’acció com si s’exerceixen en forma d’excepció. S’entén com a pretensió el dret a reclamar d’altri una acció o una omissió.
Per tant, la prescripció és el límit de temps que tenim per decidir-nos a reclamar i suspendre la prescripció vol dir que un cop finalitzada la mediació, el temps que tenim per reclamar que s’havia aturat, continua i és diferent al que passa quan en lloc de suspendre es diu interrompre la prescripció, que vol dir que en aquest cas, el termini torna a començar (es reinicia).
(3) Si en el termini de quinze dies naturals a comptar de la recepció de la sol·licitud d’inici de la mediació no se signa l’acta de la sessió constitutiva que preveu l’article 19, es reprèn el còmput dels terminis. La suspensió es prolonga fins a la data de la signatura de l’acord de mediació o, si no, la signatura de l’acta final, o quan es produeixi la terminació de la mediació per alguna de les causes que preveu aquesta Llei.

SUPÒSIT 3. LA PERSONA CONSUMIDORA HA INICIAT O VOL INICIAR ARBITRATGE DE CONSUM.

distintiu de l'arbitratge de consumRecordem que pel que fa als arbitratges de consum és d’aplicació el Reial Decret  231/2008, de 15 de febrer, pel qual es regula el Sistema Arbitral de Consum –RDAC- i la Llei 60/2003, de 23 de desembre, d’arbitratge –LA- i que ens podem trobar amb dues possibles situacions, que l’empresa amb la que la persona consumidora tingui el conflicte  no estigui adherida al sistema arbitral i o bé que existeixi un conveni arbitral o una oferta pública d’adhesió al sistema arbitral, amb el que s’entén que l’empresa ha optat per resoldre els conflictes mitjançant aquest sistema extrajudicial.

D’acord amb l’article 37.3.a) del RDAC, si consta l’existència de conveni arbitral vàlid el/la president/a de la Junta Arbitral ha d’acordar la iniciació del procediment arbitral i n’ha d’ordenar la notificació a les parts, pel que en aquest cas ja s’haurà iniciat el procediment arbitral, i si no consta l’existència d’un conveni arbitral previ o aquest no és vàlid, l’article 37.3.b) del RDAC estableix que s’ha de donar trasllat de la sol·licitud d’arbitratge al reclamat i s’hi ha de fer constar que aquesta ha estat admesa a tràmit, i se li ha de donar un termini de quinze dies per a l’acceptació de l’arbitratge i de la mediació prèvia en els supòsits en què sigui procedent, i també, si s’escau, per contestar la sol·licitud formulant les al·legacions que consideri oportunes per fer valer el seu dret i, si s’escau, presentar els documents que consideri pertinents o proposar les proves de què s’intenti valer. Transcorregut l’esmentat termini sense que consti l’acceptació de l’arbitratge pel reclamat, el president de la Junta Arbitral de Consum ha d’ordenar l’arxivament de la sol·licitud, i l’ha de notificar a les parts. Si el reclamat contesta acceptant l’arbitratge de consum, es considera iniciat el procediment en la data d’entrada de l’acceptació a la Junta Arbitral de Consum, i el seu president ha de dictar, no obstant això, un acord exprés d’iniciació del procediment.

Per tant, el procediment arbitral no es considerarà iniciat fins que o bé si l’empresa està adherida i el/la President de la Junta Arbitral acorda l’inici del procediment arbitral, o bé si l’empresa no està adherida contesta acceptant l’arbitratge expressament.

Dit això, si l’empresa presenta la demanda en els jutjats, voldrà dir que o bé la persona consumidora no ha fet la sol·licitud d’arbitratge  o bé l’empresa no ha acceptat l’arbitratge, o bé, en cas d’existir conveni arbitral o oferta pública d’adhesió, la persona consumidora no ha tramitat la seva sol·licitud exigint sotmetre el conflicte al sistema arbitral.

Això implica que la persona consumidora, si encara no ha presentat la seva sol·licitud arbitral, només podria invocar davant dels tribunals mitjançant declinatòria l’existència del compromís de submissió a l’arbitratge, cas d’existir aquest compromís, per impedir que el tribunal pugui intervenir, d’acord amb l’article 11.1 de la LA que estableix que el conveni arbitral obliga les parts a complir el que s’ha estipulat i impedeix als tribunals conèixer de les controvèrsies sotmeses a arbitratge, sempre que la part a qui interessi ho invoqui mitjançant declinatòria.

Si en canvi l’empresa si que hagués acceptat l’arbitratge i a l’hora demandés a la persona consumidora, això no tindria cap sentit i aniria en contra del que com ja hem dit abans,  estableix l’article 7 del Codi Civil Espanyol i  tal i com diu l’article 63.1 de la LEC, mitjançant la declinatòria, la persona consumidora pot denunciar la falta de jurisdicció del tribunal davant el qual s’ha interposat la demanda, perquè el coneixement d’aquesta demanda correspon a l’arbitratge, que tal i com hem vist anteriorment també preveu a l’article 11.1 de la LA.

El termini per proposar la declinatòria ha de ser dins dels deu primers dies del termini per respondre a la demanda. La declinatòria no impedeix la iniciació o prossecució de les actuacions arbitrals.

El conveni arbitral no impedeix a cap de les parts, abans de les actuacions arbitrals o durant la seva tramitació, sol·licitar a un tribunal l’adopció de mesures cautelars ni a aquest concedir-los-les.

Evidentment i tal i com hem comentat pel cas de la mediació, el laude té la consideració de cosa jutjada i així s’estableix clarament a l’article 43 de la LA i davant seu només es pot exercitar l’acció d’anul·lació i, si s’escau, sol·licitar la revisió d’acord amb el que estableix la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil per a les sentències fermes, pel que si s’hagués arribat al final del procediment arbitral amb un laude, ja no es podria analitzar el mateix litigi davant dels tribunals, a excepció del que preveu l’article 48.3 del RDAC quan l’òrgan arbitral doni  per acabades les seves actuacions i dicti laude que posi fi al procediment arbitral, sense entrar en el fons de l’assumpte, especificant que queda expedita la via judicial.

Com ja hem comentat abans, d’acord amb l’article  421 de la LEC, si el tribunal apreciés la litispendència d’un altre judici o l’existència de resolució ferma sobre un objecte idèntic, d’acord amb el que disposen els apartats 2 i 3 de l’article 222, ha de donar per finalitzada l’audiència i dictar, en el termini dels cinc dies següents, interlocutòria de sobreseïment. Per tant un cop l’arbitratge finalitza amb un laude cap tribunal pot tornar a jutjar el mateix cas i la demanda no prosperaria.

D’acord amb l’article 517.2-2nde la LEC els laudes o resolucions arbitrals són títols executius.

SUPÒSIT 4. DAVANT LA POSSIBILITAT DE DENUNCIAR ELS FETS A L’ADMINISTRACIÓ  DE CONSUM.

La presentació de la denúncia no suspèn ni interromp els terminis de prescripció i caducitat, i  malgrat que la persona consumidora presenti  una denúncia, l’empresa pot presentar la demanda contra la persona consumidora a la via civil, mentre el mateix cas s’està instruint a la via administrativa i fins i tot si ja s’ha obtingut una resolució favorable a la persona consumidora.

model-rtol-fulls-de-reclamaciEl tema a determinar ara és si malgrat que en via administrativa existeixi una resolució sobre el fons del conflicte de consum, hi pot haver una sentència en la via civil que decideixi sobre el mateix assumpte, fins i tot de forma contradictòria.

En aquest cas és d’aplicació el Decret 151/2013, de 9 d’abril, sobre la potestat sancionadora en matèria de consum i sobre el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis –DPSC- i el que s’ha de tenir en compte és que si en un procediment sancionador també s’ha sol·licitat la restitució de les quantitats percebudes indegudament, la quantia de la indemnització per danys i perjudicis i, si s’escau, la reposició de la situació alterada per la infracció, d’acord amb l’article 24 del DPSC cal que la resolució es pronuncií sobre totes aquestes qüestions en la resolució, amb pronunciament separat de la part sancionadora.

Ens trobem en aquest cas dins de l’àmbit d’actuació de l’administració pública i per tant estem en l’àmbit del dret administratiu de consum i no del dret civil de consum, pel que les normatives i els tribunals que hi intervenen són diferents.

L’article 26 del DPSC estableix que el règim de recursos d’aquest procediment segueix el règim general de recursos administratius del procediment sancionador i que cada interessat en el procediment pot recórrer la resolució en allò que directament l’afecti i en el cas de l’infractor sancionat, pot recórrer la totalitat de la resolució sancionadora i el rescabalament de danys i perjudicis, la reposició de la situació alterada o la restitució de les quantitats percebudes indegudament, o només una part de la resolució sancionadora.

L’article 34 del DPSC estableix que les resolucions fermes que determinen la restitució de les quantitats percebudes indegudament, que reposen la situació alterada per la infracció i que determinen els danys i perjudicis per a la persona consumidora són immediatament executives. Les persones físiques o jurídiques responsables per restituir les quantitats percebudes indegudament, reposar la situació alterada o indemnitzar els danys i perjudicis han de complir la resolució en el termini màxim d’un mes a partir de l’endemà de la fermesa de la resolució.

Si en el termini d’un mes no s’ha donat compliment a la resolució, la part interessada pot instar-ne el compliment a la via judicial competent, però quina és la via judicial competent en aquests casos?

Com que estem davant d’una resolució administrativa dictada per una administració pública i d’acord amb l’article 1 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa – Administrativa –LCA-, els jutjats i els tribunals de l’ordre contenciós administratiu coneixen de les pretensions que es dedueixin amb relació a l’actuació de les administracions públiques subjecta al dret administratiu, podríem pensar en un primer moment que són aquests tribunals els competents, però imaginem que la persona consumidora ha aconseguit una resolució favorable de l’administració que obliga a l’empresa, per exemple, a retornar uns diners percebuts indegudament i que l’empresa no recorre aquesta resolució davant dels jutjats contenciosos administratius, pel que en aquest cas, els tribunals contenciosos no intervenen.

A més cal tenir en compte que l’article 3.a) de la LCA que estableix que no corresponen a l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu les qüestions atribuïdes expressament als ordres jurisdiccionals civil, penal i social, encara que estiguin relacionades amb l’activitat de l’Administració pública.

Per tant, serien els jutjats de l’ordre civil als que s’hauria d’adreçar la persona consumidora per instar-ne el compliment de la resolució?

Aquesta és una qüestió poc clara i s’ha de tenir molt present per part de la persona consumidora, perquè si s’adreça a la via civil, un cop ha obtingut una resolució favorable de l’administració pública de consum, ha de saber que el jutge no quedarà vinculat per aquesta resolució administrativa i que en el procés es pot arribar a dictar sentència en un altre sentit, perquè la resolució pot actuar com una prova més que el jutge pot valorar amb total llibertat.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Com es tramita una reclamació de consum

 

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Com s’ha de reclamar a les companyies aèries ?

Equipatges extraviatsCom en tots els conflictes de consum sempre tenim dues vies per intentar solucionar els nostres problemes. La via judicial i l’extrajudicial. En ambdós casos volem ser compensats pels danys que hem patit en la compra d’un bé o en el gaudi d’un servei.

Però també tenim una tercera via, la denúncia. Amb la denúncia normalment no obtenim cap compensació econòmica pel dany que hem patit, però al denunciar uns fets relacionats amb aquet dany, és possible que les empreses hagin incomplert alguna de les normatives de protecció a les persones consumidores i en aquest cas, si l’actitud d’incompliment de l’empresa està recollida i tipificada com una infracció a la norma, aquesta empresa pot ser sancionada.

En aquest cas les denúncies serveixen per protegir els interessos generals, no per compensar els interessos particulars, però el fet que denunciem els perjudicis que hem patit, ajuda a corregir les males pràctiques empresarials, perquè amb la imposició de les sancions, les empreses canvien les seves praxis i milloren el  compliment de les normes de protecció de les persones consumidores.

En el cas que ara ens ocupa, el transport aeri, el primer que cal fer es presentar la reclamació per escrit a la companyia aèria corresponent i esperar un temps prudencial a què la companyia aèria contesti a la seva reclamació (aviat el temps màxim per respondre serà de 2 mesos).

Només si no rebem o un cop rebuda la resposta de la companyia pensem que aquesta ha incomplert les seves obligacions establertes per la normativa, independentment de les accions legals que vulguem iniciar contra la companyia aèria, podem presentar una reclamació davant l’Agència Estatal de Seguretat aèria per informar d’aquest incompliment.

L’Agència Estatal de Seguretat Aèria (*) ha estat designada com a organisme responsable a Espanya de supervisar el compliment del Reglament (CE) n º 261/2004 del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de febrer de 2004, pel qual s’estableixen normes comunes sobre compensació i assistència als passatgers aeris en cas de denegació d’embarcament i de cancel·lació o gran retard els vols, i es deroga el Reglament (CEE) n º 295/91.

Així mateix , l’Agència Estatal de Seguretat Aèria ha estat designada com a organisme responsable a Espanya de supervisar el compliment del Reglament (CE) 1107/2006 del Parlament Europeu i del Consell de 5 de juliol de 2006 sobre els drets de les persones amb discapacitat o mobilitat reduïda en el transport aeri.

L’Agència Estatal de Seguretat Aèria supervisa el compliment d’aquests reglaments per part dels transportistes aeris i les entitats gestores d’aeroports a través de la Divisió de Qualitat i Protecció a l’Usuari  i pot sancionar a les companyies aèries, però si la reclamació fa referència a temes de publicitat o de tipus contractual (clàusules abusives, serveis opcionals…) us podeu dirigir a l’Agència Catalana del Consum.

Però si malgrat la intervenció de l’Agència Estatal de Seguretat Aèria  o de l’Agència Catalana del Consum no s’ha pogut obtenir un rescabalament dels danys soferts, es pot acudir a la via judicial per aconseguir que aquestes compleixin amb la normativa o per obtenir un indemnització per danys i perjudicis .

L’Agència Estatal de Seguretat Aèria

D’acord amb la Llei 48/1960 de 21 de juliol, sobre navegació aèria l’Agència Estatal de Seguretat Aèrea :

  • Realitza inspeccions a les companyies aèries i entitats gestores d’aeroports per comprovar el grau de compliment de les seves obligacions amb els passatgers .
  • En cas de detectar incompliments , investiga els fets i si escau , exerceix la potestat sancionadora que té atribuïda , és a dir , s’inicia expedients sancionadors per incompliment de la normativa .
  • Estableix sancions eficaces , proporcionades i dissuasòries amb l’objectiu que es compleixi la normativa i es respectin els drets dels passatgers .
  • L’Agència Estatal de Seguretat Aèria pot sancionar les companyies aèries o entitats gestores de l’aeroport per incompliment de la normativa però no té cap competència en el contracte privat de transport , per tant , no pot indemnitzar , ni exercir reclamacions ni accions judicials contra les companyies aèries o les entitats gestores d’aeroports .

(*)REAL DECRETO 184/2008, de 8 de febrero, por el que se aprueba el Estatuto de la Agencia.

Per formular la reclamació davant de l’ASE es pot utilitzar el següent formulari :Imprès comunitari de reclamacions per incompliment del Reglament ( CE ) 261/2004.

Caldrà adjuntar  còpia llegible de les comunicacions que hagi mantingut amb la companyia aèria al respecte , així com còpia del seu bitllet i altra documentació d’interès .

La reclamació es pot enviar a a la següent adreça postal :

Agencia Estatal de Seguridad Aérea. División de Calidad y Protección al Usuario

Avda. General Perón, 40. Acceso B 28020 Madrid

O per correu electrònic a: sau.aesa@seguridadaerea.es

Si quan heu de formular la reclamació no esteu a Espanya heu de saber que cada estat membre de Unió Europea ha de designar un organisme responsable de la supervisió del compliment del present Reglament pel que fa als vols procedents d’aeroports situats en el seu territori i als vols procedents d’un país tercer i amb destinació a aquests aeroports .

L’Agència Estatal de Seguretat Aèria gestiona les reclamacions de tots els vols amb origen a Espanya i dels vols amb origen en un tercer país i destinació en el territori Espanyol sempre que la companyia sigui comunitària .

Per tant , si el seu vol surt d’un país de la Unió Europea , Suïssa , Islàndia o Noruega , presenti la reclamació davant l’organisme competent d’aquest país . Si viatja des de fora de la Unió Europea en un vol operat per una companyia comunitària , presenti la reclamació en el país de la Unió Europea on aterri el vol .

Trobareu les adreces d’aquests organismes en aquest enllaç.

Llocs on us podeu adreçar per formular les vostres reclamacions a les diferents companyies

Aquest llistat és orientatiu, les adreces, els correus i els telèfons  poden haver canviat. Comproveu les informacions directament a la pàgina web de la companyia.

NOM DE LA COMPANYIA ADREÇA TELÈFON CORREU ELECTRÒNIC FAX
AEROLINEAS ARGENTINAS
AIR BERLIN Air Berlin PLC & Co. Luftverkehrs KGSaatwinkler Damm 42-43D-13627 Berlin 905,500,610 abpalma@airberlin.com 971 – 448646
AIR CANADA Air Canada Customer Relations11 Bis Rue ScribeParis 75009FRANCE +33 1 44 50 20 04
AIR CHINA Air China c/ Princesa nº 31 28008 Madrid 905,500,633 customer_relations@airchina.com 00+34++ 91+548,90,33
AIR EUROPA Air Europa, Área Relaciones con los Clientes.Apartado de Correos 132 07620 – Llucmajor (Baleares) España 902,401,501 clientes@air-europa.com 00+34+971,11,78
AIR FRANCE Air France Ticketing & Refund Department. PO Box 854. Brent House. Wembley. HA9 1BF . UK 902. 207,090 00+34+3058057
AIR LINGUS Aer Lingus Customer Care UnitAer Lingus Head OfficeDublin AirportIreland 902,502,737 933 179 367
AIR NOSTRUM CENTRO DE ATENCIÓN AL CLIENTE Apdo. Correos 36315 28080 Madrid, España 902 400,500 / 961960200 scliente@airnostrum.es 00+34 96 1960629
ALITALIA Alitalia Customer RelationsApdo.8279 28080 Madrid 902,100,323 mailto:customer.relationsES@alitalia.it 902 889 896
AMERICAN AIRLINES American Airlines C/ Orense, 4 – 1º 28020 Madrid 902,011,737 91- 453 1458
AVIANCA Centro Administrativo Avianca Relaciones con el Cliente Avenida calle 26 No. 59-15 Bogotá – Colombia 902,026,655
BINTER CANARIAS, S.A. Binter Canarias. Cañon de Ámbar-Autovía GC1, LPA-Sur. Km 11,6 35219 TELDE -LAS PALMAS 902,875,787 atencionclientes@bintercanarias.com 00+34+902875797
BRITISH AIRWAYS British Airways Customer Relations Postfach 286118 28361 Bremen Germany 00+34+ 91,275,47,79 00+34+91 3054723
BRUSSELS Brussels Airlines C/ Paseo de la Habana nº 24 28036 Madrid
CANARY FLY, S.L. CANARY FLY . Aeropuerto de Gran Canaria s/n 35219 Ojos de Gaza Teide Gran Canaria 00+34+928 472 410 info@canaryfly.es
CUBANA DE AVIACION Princesa nº 25. Edificio Hexágono, 1er Piso 28008 Madrid 00+34+ 91 758 77 5191 758 97 50 cubanamad@cubana-aviacion.es 91 559 369091 541 66 42
DELTA Centro de atención al cliente de Delta en EuropaTSA 2123575564 PARIS Cedex 12FRANCIA 902,810,872
EASYJET 902 599 900 – 902 404704 932 983 820
EGYPT AIR C/ Princesa, 41 2ª planta28008 Madrid 00+34+ 91. 541. 85. 01 91 541 68 63 91 548 86 45 wecare@egyptair.com 34+915474632
IBERIA Centro de Atención al Cliente. Apartado de correos 36,315. 28080 Madrid, España 905,500,225 relacionesclientes@iberia.com 00+34+915814939
IBERIA EXPRESS Unidad Relaciones Clientes Iberia Express, Apartado de Correos Nº 548 F.D., 28080 Madrid, ESPAÑA 902,100,42400+34+954,98,30,80 00+34 +954,983,070 info@iberiaexpress.info 00+3491 5149958
KLM KLM – Europe Customer Care Centre TSA 21235 75564 PARIS Cedex 12 FRANCE 902,222,747 spain@klm.com 902 111 747
LAN CHILE
LUFTHANSA Lufthansa, Líneas Aéreas Alemanas Relaciones con Clientes Frankfurt . Código Postal 60492 P.O. Box 710234 Germany 902. 220,105 902 .881,421
LUXAIR Customer Relations Luxair S.A.Aéroport de LuxembourgL-2987 Luxembourg 00+35+2 2456 4242 customer.relations@luxair.lu 952 136187
PRIVILEGE STYLE, S.A. PRIVILEGE STYLE, Líneas Aéreas A/A: Departamento de Atención al Cliente. Complejo Mirall Balear. Camino Son Fangos 100, Bloque A, 3ª planta, oficina 7 07007 – Palma de Mallorca 971,40,88,04 privilegestyle@privilegestyle.com 00+34+ 971,40,88,04
PULLMANTUR AIR, S.A. PULLMANTUR AIR.S.A., C/Mahonia, 2 28043 de Madrid. 902,095,512 OO+34+ 91 418 87 34
ROYAL AIR MAROC Royal Air Maroc Service Réclamations Clientèle. Aéroport Casa-Anfa. Casablanca 20200 902,210,010 callcenter@royalairmaroc.com 34+ 915487814
RYANAIR, LTD Rynair Ltd. Ryanair Corporate Head P.O. Box 11451 Swords- Office. Dublin Airport. Co. Dublín. Ireland 00+44+8712460011 902 585230 00+44+353 18121676
TAP TAP PORTUGALDepartamento de Atención al ClienteC/Eloy Gonzalo, 27 – 4 Of V28010 Madrid 901,116,718 ato.bcn@tap.pt 34 91393 8254
TURKISH AIRLINES Turkish Airlines -Plaza de España nº 18 28008 Madrid 905 500,633 ext.3114 customer@thy.com
USA Airways US AirwaysAttention: Customer Relations*4000 E. Sky Harbor Blvd.Phoenix, AZ 85034 905,500,196 ext. 987 34+91 4444709
VOLOTEA Dpto. de atención al cliente Travessera de Gracia, 56, 4-1, 08006 Barcelona 902,737,717- 905,500,633 ext.3140 info@volotea.com 00+34+93 222 07 11
VUELING AIRLINES S.A. VUELING AIRLINES S.A. Parque de Negocios Mas Blau II Pla de l’Estany, 5 08820 El Prat de Llobregat – Barcelona (España) 902 10 42 69 / 93-3787878 vueling@vueling-va.com 00+34+93,378,78,79

 

Les demandes judicials

embarcament aeroportJa hem vist que si volem presentar una reclamació per la via administrativa, ho podrem fer a Espanya, presentant la reclamació davant l’Agència Estatal de Seguretat Aèria  o de l’Agència Catalana del Consum, però i si no funciona la via administrativa i volem anar a la via judicial? On hem d’anar?

Començarem dient que en el cas del transport aeri ens enfrontem al fet que el que estem fent és una contractació internacional, on les empreses aèries, les persones consumidores i les lleis, no tenen perquè coincidir pel que fa a la pertinença als mateixos estats, pel que la cosa és una mica complicada.

Per veure que és el que passa, o exemplificaré amb un exemple fictici (cal aclarir que els noms d’aquest supòsit són ficticis i que per tant,  tota semblança amb la realitat és pura coincidència).

On hem de presentar la demanda?

EXEMPLE PRÀCTIC: ITBAALCO és una companyia aèria italiana activa en tota la Unió Europea. La major part de bitllets són venuts per mitjà d’agències de viatges però una part és venuda per la companyia aèria directament mitjançant  un portal a Internet que permet als clients de països membres de la UE l’adquisició on-line dels bitllets d’avió .

La Sra. Garcia ha adquirit on-line un dels bitllets d’avió de la companyia ITBAALCO per fer una escapada a la Toscana durant les vacances de Nadal però es troba que un cop presentada a l’aeroport hi ha una vaga indefinida de personal de vol d’aquesta companyia i no pot viatjar amb la greu conseqüència de que perd completament el diners invertits en el vol i l’estància a la Toscana.

La Sra. Garcia es planteja de demandar la companyia, abans però haurà de saber quina és la jurisdicció competent per a resoldre el seu litigi.

Estem davant d’un cas que enfronta una empresa, ITBAALCO, amb una persona consumidora (estem parlant d’un bitllet per un viatge de vacances a la Toscana aliè a una activitat empresarial) i per aquest motiu, sembla que seria aplicable l’article 15.1 del Reglament 44/2001, en concret l’apartat c) que ens parla de contractes celebrats amb una persona consumidora, en el nostre cas per la Sra. Garcia i ITBAALCO, que és una empresa que es dirigeix a totes les persones consumidores dela UE mitjançant la seva web, i en el nostre cas concret, a Espanya.

En aquests casos, l’article 16 del Reglament 44/2001 ofereix a la persona consumidora la possibilitat de presentar la demanda bé en els tribunals del seu domicili (Espanya en el nostre cas) o bé en el domicili on estigui situada l’empresa demandada (Itàlia en el nostre cas).

Ara bé, en concret, l’apartat 3 de l’article 15 del Reglament 44/2001 ens diu que aquesta secció no s’aplicarà als contractes de transport amb l’excepció dels que ofereixin un viatge combinat que inclogui transport i allotjament i aquest no és el nostre cas.

Per tant, podrem utilitzar la previsió de l’article 5.1.a) del Reglament 44/2001 que ens diu que en matèria contractual es podrà posar la demanda davant del tribunal en el que hagués estat o s’hagués hagut de complir l’obligació que serveix de base a la demanda.

Cal plantejar-nos pel que fa a l’obligació del transport, en quin lloc s’ha de considerar complida l’obligació, perquè en aquest cas, l’article 5.1 del Reglament 44/2001 ens permet que la Sra. García pugui demandar ITBAALCO en un lloc o en un altre.

Aquesta qüestió ha estat analitzada a la Sentència del TJCE, Sala Quarta, de 9 de Juliol de 2009: Ponent: Juhász, E. – Nº de Recurs: C-204/2008, (Ref. EUDER: 148023/2009), on en seu punt 47 dictamina, per un cas com el que ara analitzem que “… el artículo 5, punto 1, letra b), segundo guión, del Reglamento nº 44/2001 debe interpretarse en el sentido de que, en caso de transporte aéreo de personas desde un Estado miembro con destino a otro Estado miembro, llevado a cabo en ejecución de un contrato celebrado con una única compañía aérea que es el transportista efectivo, el tribunal competente para conocer de una demanda de compensación basada en dicho contrato de transporte y en el Reglamento nº 261/2004 es, a elección del demandante, aquel en cuya demarcación se halle el lugar de salida o el lugar de llegada del avión, tal como dichos lugares estén previstos en el contrato”.

Per tant, la Sra. Garcia pot presentar la demanda contra ITBAALCO a Espanya en el jutjat que correspongui del lloc de sortida, i també a Itàlia en els tribunals corresponents al lloc de l’arribada.

Què passaria amb els dany i perjudicis que li suposaria moralment  no poder passar les seves vacances a la Toscana i la pèrdua econòmica que implicaria no poder recuperar el que havia pagat per la seva estada allà?

L’article 5.1. 3) del Reglament 44/2001 estableix la possibilitat de demandar per danys i perjudicis (no contractuals) a ITBAALCO, que per la regla general s’hauria de demandar a Itàlia, davant dels tribunals espanyols si consideréssim que el dany s’hauria produït a Espanya.

En el supòsit anterior, ja hem vist que el TJCE considerava a efectes d’interpretació a l’article 5.1. b) del Reglament 44/2001, referent a matèria contractual i concretament als vols d’avió, la possibilitat d’acudir tant al tribunal del punt de sortida del vol com al del punt d’arribada del vol, però i en el cas de l’article 5.1.3  del Reglament 44/2001 pel que fa a matèria delictual o quasidelictual?

Aquesta qüestió s’analitza a la Sentència del TJCE de 10 de juny de 2004, Sala segona, cas Rudolf Kronhofer contra Christian Möller i altres –  TJCE\2004\147 – Ponent: j. n. cunha rodrigues : assumpte  C-168/02.

En aquest cas, en el seu punt 10,  es va demanar mitjançant el plantejament d’una qüestió perjudicial al TJCE, com s’havia d’interpretar l’article 5.3 del Conveni de Bruseles, que per extensió s’ha de considerar també referit a l’article 5.3 del Relgament 44/2001, i en concret es va demanarla Tribunalla següent qüestió: “¿debe interpretarse en el sentido de que, en el caso de un daño puramente patrimonial producido como consecuencia de la inversión de parte del patrimonio de la persona perjudicada, comprende también el lugar en el que se encuentra el domicilio de dicha persona, siendo así que la inversión se realizó en otro Estado miembro dela Comunidad?»”.

El TJCE recorda en el seu punt 12 que el sistema d’atribució de competències comunes es fonamenta en la regla general de l’article 2 pel que les persones domiciliades en un Estat contractant estan sotmeses als òrgans jurisdiccionals d’aquest Estat amb independència de la nacionalitat de les parts.

En els seus punts 13 i 14, el TJCE ens diu que l’article 5.3 del Reglament 44/2001 estableix una excepció i que aquestes competències s’han d’interpretar de forma restrictiva.

El TJCE ens diu en el punt 15 que cal fonamentar l’excepció mitjançant l’existència d’una connexió particularment estreta entre el litigi i els tribunals del lloc que no sigui el domicili del demandant i que justifiqui l’atribució de la competència a aquests tribunals per raons de bona administració de justícia i de sustentació adequada del procés.

Finalment enla Sentència, el TJCE es pronuncia dient que “… el artículo 5, número 3, del Convenio ( LCEur 1972, 178) debe ser interpretado en el sentido de que la expresión «lugar donde se hubiere producido el hecho dañoso» no comprende el lugar del domicilio del demandante en el que se localice el «centro de su patrimonio», sólo por el hecho de que el demandante haya sufrido en ese lugar un perjuicio económico como consecuencia de la pérdida de una parte de ese patrimonio acaecida y sufrida en otro Estado contratante”.

Per tant,la Sra. García, pel que fa a la responsabilitat extracontractual, haurà de presentar la demanda als tribunals del domicili del demandat, ITBAALCO, que en aquest cas és Itàlia a no ser que hi hagi una clara connexió del cas que el vinculi als tribunals espanyols.

Quina serà la llei aplicable?

AvióContinuant amb el supòsit, ara ja sabem el jutjat on presentarà la demanda, però quina serà la llei que s’haurà d’aplicar al cas?

En el nostre cas és d’aplicació el “REGLAMENTO (CE) No 261/2004 DEL PARLAMENTO EUROPEO Y DEL CONSEJO de 11 de febrero de 2004 por el que se establecen normas comunes sobre compensación y asistencia a los pasajeros aéreos en caso de denegación de embarque y de cancelación o gran retraso de los vuelos, y se deroga el Reglamento (CEE) no 295/91” d’acord amb el seu article 3.1.a).

En el seu article2.f) es defineix com a bitllet “ todo documento válido que dé derecho al transporte, o su equivalente en forma no impresa, incluida la electrónica, expedido o autorizado por el transportista aéreo o por su agente autorizado”.

Segons les dades del supòsit tenim que el vol s’ha hagut de cancel·lar degut a la vaga indefinida dels treballadors de la companyia ITBAALCO.

En aquests casos cal veure el que es preveu a l’article 5 del Reglament relatiu a l’obligació de la companyia d’intentar prestar un transport alternatiu, però si l’enunciat del supòsit ens diu que no pot viatjar i que perd la seva estada contractada ala Toscana, vol dir que aquesta possibilitat alternativa no s’ha produït.

En aquest cas, l’apartat c) de l’ article 5 estableix que “ los pasajeros afectados tendrán derecho a una compensación por parte del transportista aéreo encargado de efectuar el vuelo conforme al artículo 7…”.

Però hi ha un supòsit recollit en el seu apartat 3) que exonera de responsabilitat a la companyia en el cas que “…si puede probar que la cancelación se debe a circunstancias extraordinarias que no podrían haberse evitado incluso si se hubieran tomado todas las medidas razonables”. Pel que caldria veure si la vaga es pot considerar una circumstància extraordinària.

De la mateixa manera s’estableix a l’article 94 de la “Ley 48/1960, de 21 de julio, sobre Navegación Aérea” on s’estableix que en els casos de força major “…el transportista quedará liberado de responsabilidad, devolviendo el precio del billete”.

Cal suposar doncs que la vaga del personal aeri exonera de responsabilitat a ITBAALCO, davant dela Sra. García i que contractualment només li haurà de retornar el preu del bitllet.

Com podeu veure, una cosa és presentar una reclamació administrativa i sol·licitar les quantitats establertes pels Reglaments sobre el transport aeri i en cas de no obtenir-los, denunciar l’ incompliment a l’autoritat corresponent i l’altra cosa és voler aconseguir una indemnització judicial, pel que haurem d’acudir als tribunals, però caldrà veure a quins, segons sigui el motiu de la nostra reclamació, la forma en que varem comprar el bitllet i el lloc.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/ Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum. Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.