Arxiu del Blog

Comerç just de roses?

Busqueu roses de comerç just!!

Arriba Sant Jordi i a Catalunya aquesta diada es celebra regalant roses i llibres. En aquesta edició especial, algunes d’aquestes roses seran roses de color groc, per reflexionar sobre els drets i les llibertats.

Per altra banda, quan compreu les roses també heu de pensar que és el que hi ha darrere d’aquest producte. Estem davant d’un comerç just? Podem fer un consum responsable?

El primer que em sorprèn és la gran quantitat de roses que es venen a tots els pobles i ciutats de Catalunya i de seguida em sorgeix el dubte. D’on provenen tantes roses?

Pensar en això ens porta a avaluar quin impacte ambiental té la producció de roses i en quines condicions laborals treballen les persones que participen del procés de conreu i de distribució i venda d’aquest producte.

Són les roses productes de proximitat? És sostenible el conreu de roses?

Busco a la xarxa sobre la producció sostenible de roses i no obtinc cap informació, però si busco comerç just de flors, localitzo les flors com un dels productes que s’ofereixen al mercat amb el segell de comerç just : https://www.fairtrade.net/es/products/flowers.html.

Per poder etiquetar les flors com a productes de comerç just, existeixen un “Criteri de Comerç Just Fairtrade per Flors i Plantes” que, per exemple, limiten l’ús de torba en els substrats de cultiu: almenys el 20% del volum del substrat de cultiu utilitzat per a les plantes Fairtrade ha de procedir d’una font alternativa a la torba (cas que s’utilitzi), o  existeix una llista de materials prohibits de Fairtrade (LMP) a tots els comerciants que comercien amb flors i plantes de Comerç Just Fairtrade.

Aquesta llista té dos subapartats: el primer és la  llista vermella que conté els materials que no poden ser utilitzats pels productors en la producció, tractament post-collita, processament, emmagatzematge i transport. El segon és la  llista groga què conté els materials que estan sent avaluats per Fairtrade International com a candidats també per tal de ser prohibits , però que encara es poden fer servir sempre que es notifiqui i es controli. Els productors han de tenir en compte que aquests materials eventualment poden ser prohibits i se’ls recomana que abandonin el seu ús.

Els criteris que s’estableixen per incloure els productes prohibits a la llista vermella, parteixen dels següents criteris internacionals:

  • POP: Conveni d’Estocolm sobre contaminants orgànics persistents (COP)
  • PIC: Conveni de Rotterdam sobre el procediment de consentiment fonamentat previ aplicable a certs plaguicides i productes químics perillosos objecte de comerç internacional (CFP)
  • PA 12: Llista de la “Dotzena bruta “de la Xarxa d’Acció en plaguicides (PA) (18 plaguicides)
  • WHO 1a i 1b: Organització Mundial de la Salut categories de toxicitat aguda Ia i Ib
  • EU: Prohibits o restringits rigorosament a la Unió Europea d’acord a PA
  • US: Prohibits o restringits rigorosament per l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units d’acord a PA

Vist això, m’endinso una mica més en el tema dels plaguicides per poder avaluar el dany ambiental que pot implicar el conreu de flors i trobo un molt bon manual del “Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente” Autora: Marta Pizano 2001 UNEP, que es pot consultar al següent enllaç: http://www.unep.fr/ozonaction/information/mmcfiles/3546-s.pdf

Aquest manual tracta específicament el tema del “bromur de metil”, que és un fumigant de sòl d’ampli espectre que ha estat utilitzat per controlar plagues i malalties de molts tipus de plantes cultivades durant més de 40 anys. També és útil per a eliminar la majoria de males herbes i altres organismes nocius com els rosegadors. Però aquest compost  contribueix de forma molt important a l’eliminació de la capa d’ozó i suposa greus problemes ambientals i per a la salut, també per l’escalfament global del planeta i una major proporció de càncer de la pell i altres càncers.

I les condicions laborals?

A més dels problemes ambientals, m’interessa saber d’on venen les roses que es comercialitzen a Espanya i en quines condicions de treball s’han produït.

“Los recolectores de rosas en Kenia, uno de los mayores exportadores a Europa, cobran unos 1,25 euros al día por nueve horas de trabajo, en el umbral de la pobreza extrema” . Aquesta és l’entrada d’un article publicat al Diari El País, el dia 13 de febrer de 2014 per Sebastian Ruiz : http://elpais.com/elpais/2014/02/07/planeta_futuro/1391778605_101719.html

Kenya, segons l’autor de l’article, és un dels exportadors de flors més importants del món i el proveïdor més gran de la Unió Europea, contribuint amb més del 35% de totes les vendes. Els principals mercats de la Unió Europea són Holanda, el Regne Unit, Alemanya, França i Suïssa. Després de Kenya ve Etiòpia com a exportador de flors a l’Àfrica.

El salari és tan baix, ens diu l’autor de l’article, que no permet viure a les persones treballadores que han de realitzar altres activitats per sobreviure, però sembla ser, que un  cop aquestes explotacions d’hivernacles van passar de mans dels horticultors holandesos Gerrit & Peter Barnhoorn, a Sai Ramakrishna Karuturi, un empresari d’origen indi i dedicat també al negoci de les flors tot ha anat a pitjor . Busco informació sobre aquest nou empresari i en un article del mateix diari, de 24 de maig de 2013, de Miguel Ángel García Vega ens diu que la seva empresa, Karuturi Global, és al centre de la desconfiança d’organitzacions ecologistes i de drets dels treballadors :

http://economia.elpais.com/economia/2013/05/24/actualidad/1369406919_172263.html

A l’article d’Ànnia Monreal “¿De dónde vienen las rosas que comprarás este Sant Jordi?”, publicat a la Vanguardia el 23 d’abril de 2016, que es pot consultar al següent enllaç: http://www.lavanguardia.com/vangdata/20160422/401287392484/sant-jordi-roses-origen-paises.html, se’ns diu que la rosa que està de moda és la de la varietat Freedom, que requereix que sigui conreuada a una altitud, a partir dels 1.800 metres, pel que és difícil cultivar-la a les zones del Maresme (Catalunya) on es dediquen als hivernacles de flors de tall. Per aquest motiu, la majoria de les roses, diu l’autora, vénen de Colòmbia i Equador.

El que em resulta més curiós, és que a data de 21 d’abril de 2018, si consultes la disponibilitat de roses de comerç  just a Espanya, veus com no és possible comprar-ne,  la qual cosa em preocupa enormement. Podeu consultar-ho al següent enllaç: http://sellocomerciojusto.org/es/productos/

Sant Jordi a Catalunya o Sant Valenti a altres països del món, implica un important comerç d’aquest producte, el que vol dir que estem parlant d’un producte de fort impacte ambiental i de males condicions de treball i el que més em revela, és que mentre en els països occidentals regalar una rosa es vincula a l’amor i el benestar, en els països productors hi ha explotació laboral  i afectacions del medi ambient.

Potser perquè es tracta d’un producte natural, potser perquè és un producte vinculat a unes festivitats estacionals, el cert és que personalment no l’havia vinculat a les pràctiques del comerç just, el que també s’explica perquè cap parada o establiment comercials de flors i plantes ofereixen productes de comerç just.

Potser caldria iniciar algunes campanyes per augmentar la demanda d’aquest tipus de productes de comerç just i així provocar una oferta real, de productes justos, també en el sector de la rosa.

De moment, la divulgació de com està aquest sector, penso que és prou important per anar prenent-ne consciència.

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Anuncis

Comprar telèfons mòbils amb criteris saludables. Coneixeu la SAR ?

Anem a la botiga i diem:

-Hola , voldria un telèfon mòbil intel·ligent d’última generació, amb una CPU molt potent, una RAM de molts gigues, molta MEMÒRIA interna, una pantalla gran….

però preguntem mai a l’establiment o a l’operadora que ens ofereix els terminals, quins són els índex SAR del telèfon?

He vist que aquesta característica no apareix fàcilment a la informació comercial dels  telèfons mòbils.

En el meu cas he anat a la configuració del mòbil i allà he trobat una opció que em permet consultar “informació d’exposició a les RF (ràdio freqüències). Primer m’ha preguntat la meva zona geogràfica, perquè molts països tenen límits legals diferents, i un cop he triat Europa, m’ha sortit un enllaç on puc consultar el certificat del meu terminal: www.mi.com/en/certification/rfexposure/

Aquí trobo que la SAR del meu mòbil és: Model 2016100 :  Al cap: 0.724 W/kg Al cos: 0.674W / kg (Max a distància 5 mm)

A més, m’informa sobre algunes qüestions de seguretat i em diu que per assegurar que el telèfon mòbil treballant en un estat de l’exposició de RF inferior, utilitzi l’opció de mans lliures, com Bluetooth auriculars, auriculars subministrats o altres accessoris similars i m’adverteix que l’ús d’altres accessoris que contenen peces metàl·liques no pot garantir  el compliment de les directrius de l’exposició de RF.

Aquestes informacions són obligatòries !!

Recordem que l’article 122-1 del Codi de consum de Catalunya estableix, en el seu apartat primer, que els béns i serveis destinats a les persones consumidores no poden comportar riscos per a llur salut ni per a llur seguretat, llevat dels que siguin usuals o legalment admissibles en condicions normals o previsibles d’utilització.

I pel que ara ens interessa, en el seu apartat segon ens diu que els  riscos usualment o reglamentàriament admesos en condicions normals i previsibles d’utilització s’han de posar en coneixement de les persones consumidores de manera clara i amb els mitjans adequats.

I el Reial Decret 1801/2003, de 26 de desembre, sobre seguretat general dels productes, en el seu article 4 estableix que:

  1. Els productors tenen el deure de posar al mercat únicament productes segurs.
  2. Dins els límits de les seves activitats respectives, els productors han d’informar els consumidors o usuaris per mitjans apropiats dels riscos que no siguin immediatament perceptibles sense avisos adequats i que siguin susceptibles de provenir d’una utilització normal o previsible dels productes, tenint en compte la seva naturalesa, les seves condicions de durada i les persones a les quals van destinats. La facilitació d’aquesta informació no eximeix de complir els altres deures que estableix aquesta disposició.

Quins perills suposa doncs l’ús d’un telèfon mòbil?

Un telèfon mòbil és una estufa a la butxaca. Aquest és l’efecte que provoquen els camps electromagnètics de radiofreqüència que utilitzen els nostres telèfons mòbils. Es tracta d’un efecte tèrmic, però això també ens passa amb la  ràdio, la televisió, la  telefonia mòbil, o entre d’altres, el  WiFi i les instal·lacions de la xarxa elèctrica que tenim a les nostres cases.

Ara bé, malgrat puguem comparar les radiofreqüències de la ràdio amb les que s’utilitzen per a un telèfon mòbil, cal dir que la ràdio és un sistema de comunicacions unidireccional, que va des de l’emissora a l’antena del nostre teulada, mentre que el nostre mòbil, utilitza un sistema bidireccional, perquè nosaltres també actuem d’emissors, a més de receptors i per tant, hem d’emetre amb la potència suficient per arribar a una estació base que retransmeti la nostra conversa fins a la persona destinatària de la nostra trucada.

I aquesta potència  no pot ser gaire gran, ja que podria perjudicar la nostra salut.

En el cas de la telefonia mòbil, l’efecte que això pot tenir sobre la nostra salut depèn de la potència de l’aparell que emet les ones electromagnètiques, del temps d’exposició  i de la part del nostre cos exposada a aquestes ones electromagnètiques.

Per tant, com a ciutadans i com a persones consumidores, ens interessa saber quins són els nivells màxims d’exposició a camps electromagnètics de radiofreqüència per assegurar que no hi ha cap risc per a la salut.

Camps electromagnètics i salut

Aquesta és la feina que fan de fa molts anys, diferents organismes i comitès internacionals i ja  l’any 1996, l’Organització Mundial de la Salut va crear el seu projecte  de Camps Electromagnètics –CEM- que podeu consultar en el següent enllaç.

L’ OMS conclou que hi ha una àmplia gamma d’influències del medi que produeixen efectes biològics, però que això no és equivalent a «perill per a la salut». Calen investigacions especials per identificar i mesurar els perills per a la salut.

L’OMS ens diu que “en els últims 30 anys, s’han publicat aproximadament 25.000 articles sobre els efectes biològics i aplicacions mèdiques de la radiació no ionitzant. Tot i que algunes persones pensen que calen més investigacions, els coneixements científics en aquest camp són ara més amplis que els corresponents a la majoria dels productes químics. Basant-se en una revisió profunda de les publicacions científiques, l’OMS va concloure que els resultats existents no confirmen que l’exposició a camps electromagnètics de baixa intensitat produeixi cap conseqüència per a la salut. No obstant això, els coneixements sobre els efectes biològics presenten algunes llacunes que requereixen més investigacions”.

Podeu consultar sobre aqueta qüestió al següent enllaç.

  • A freqüències baixes, els camps elèctrics i magnètics exteriors indueixen petits corrents circulants a l’interior de l’organisme. En pràcticament tots els mitjans normals, els corrents induïts a l’interior de l’organisme són massa petites per produir efectes manifestos.
  • El principal efecte dels camps electromagnètics de radiofreqüència és l’escalfament dels teixits de l’organisme.
  • No hi ha dubte que l’exposició a curt termini a camps electromagnètics molt intensos pot ser perjudicial per a la salut. La preocupació actual de la societat se centra en els possibles efectes sobre la salut, a llarg termini, de l’exposició a camps electromagnètics d’intensitats inferiors a les necessàries per desencadenar respostes biològiques immediates.
  • El Projecte Internacional CEM de l’OMS es va iniciar per respondre amb rigor científic i de forma objectiva a les preocupacions de la societat pels possibles perills dels camps electromagnètics de baixa intensitat.
  • Tot i les abundants investigacions realitzades, fins a la data no hi ha proves que permetin concloure que l’exposició a camps electromagnètics de baixa intensitat sigui perjudicial per a la salut de les persones.
  • Les investigacions internacionals se centren en l’estudi de possibles relacions entre el càncer i els camps electromagnètics, a freqüències de ràdio i de xarxa elèctrica.

Terminologia per poder valorar aquesta qüestió

La llum del sol també és una ona electromagnètica, com també ho són les ones de FM de la ràdio que escoltem i també els RX que s’utilitzen pel diagnòstic mèdic, però tots i totes sabem que el seu efecte sobre la nostra salut no és el mateix.

Dins de la radiació electromagnètica hem de parlar de ones d’alta o baixa freqüència.

Baixa freqüència: En el nostre entorn, trobem ones de baixa freqüència que provenen per exemple, dels aparells elèctrics i de la xarxa de subministrament elèctric amb freqüències generalment de fins a 300 Hz.

Freqüències intermèdies: Amb freqüències de 300 Hz a 10 MHz, tenim les  pantalles d’ordinador, els dispositius antirobatori i els sistemes de seguretat.

Radiofreqüències: Amb freqüències de 10 MHz a 300 GHz, les principals fonts són la ràdio, la televisió, les antenes de radars i telèfons mòbils i els forns de microones. Aquests camps indueixen corrents en l’organisme que, depenent de la seva amplitud i freqüència, poden produir diversos efectes com escalfament i sacsejades elèctriques. (No obstant això, per produir aquests efectes, els camps exteriors a l’organisme han de ser molt intensos, molt més que els presents habitualment en el medi.).

Radiació ionitzant: La radiació ionitzant, com els raigs X i raigs gamma, conté fotons amb energia suficient per trencar enllaços moleculars. Els fotons de les ones electromagnètiques de freqüències de xarxa i de ràdio són molt menys energètics i no tenen aquesta capacitat.

Les unitats de mesura

Els camps elèctrics es generen en presència d’una càrrega elèctrica i la seva intensitat es mesura en volts per metre (V / m).

Els camps magnètics s’originen pel corrent elèctric i la seva densitat de flux es mesura en μT (microtesla) o mt (militesla).

En les freqüències de ràdio i de microones, els camps elèctrics i magnètics es consideren, conjuntament, com els dos components d’una ona electromagnètica. La intensitat d’aquests camps es descriu mitjançant la densitat de potència, mesura en watts per metre quadrat (W / m2).

Finalment arribem a la SAR

La taxa d’absorció específica, coneguda com a  SAR (specific absortion rate)  és una taxa que indica l’energia que és absorbida per un cos quan està exposat a camps electromagnètics de radiofreqüència.

Com ja he comentat abans, l’efecte més remarcable en l’ús del telèfon, pot ser l’increment tèrmic i actualment es considera que en el cas dels humans, un augment de la temperatura d’ 1ºC de la part del cos exposada pot arribar a produir efectes biològics adversos. Això resulta de sotmetre’s a una exposició a la radiofreqüència a una SAR de cos sencer de 4 W/kg durant 30 minuts.

Els telèfons mòbils estan dissenyats i fabricats per no sobrepassar un nivell de SAR de 2 W/Kg, per complir la norma europea EN 50360, establerta per la ICNIRP.

La Comissió Internacional sobre la Protecció en front de les Radiacions No Ionitzants – L’ICNIRP- és un organisme independent que proporciona assessorament científic i orientació sobre la salut i els efectes ambientals de les radiacions no ionitzants (NIR) per protegir les persones i el medi ambient de l’exposició NIR perjudicial. Podeu obtenir més informació al següent enllaç: http://www.icnirp.de/.

Per saber el SAR d’un model de telèfon mòbil s’ha de consultar el manual o el lloc web del fabricant, el SAR no té un distintiu específic ni hi ha cap norma que obligui explícitament al fabricant a  posar aquesta informació a la caixa, però si que té l’obligació de donar aquesta informació, pel que si no actuem com a persones consumidores diligents, i busquem la informació, quan comprem el mòbil, pot ser que tingui una SAR més elevada que un altre mòbil de prestacions similars, si bé, en el cas d’Europa, mai podria excedir el límit legal de  2 W/Kg, per complir la norma europea EN 50360.

Si voleu més informació sobre tots aquests temes us recomano  que consulteu el següent enllaç que us portarà al lloc web de la governança radioelèctrica de la Generalitat de Catalunya.

Feu un ús responsable del vostre telèfon mòbil !!

Article : Comprar telèfons mòbils amb criteris saludables. Coneixeu la SAR ?

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt:  https://wp.me/p3lAPu-FN

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Comerç just i altres alternatives no governamentals per a un consum responsable d’aliments

El comerç just

L’any 2009, Fairtrade International juntament amb l’Organització Mundial de Comerç Just va aprovar la Carta dels Principis del Comerç Just, que proporciona actualment un únic punt de referència internacional per al Comerç Just.  Ara bé, molts anys abans, tant als Estats Units com a Europa, ja havien sortit botigues que comercialitzaven productes de producció local, fora del domini de les grans empreses, que fixaven  els seus propis preus, per garantir-ne la seva independència comercial.

El comerç just parteix de la base de les diferències que provoca l’actual sistema comercial mundial, entre els països del nord i els països del sud i vol ser un instrument per lluitar contra la pobresa que generen aquestes diferències, a l’hora que es vol  potenciar el desenvolupament sostenible, per tal de facilitar una participació equitativa dels països en desenvolupament en el sistema de comerç multilateral, garantir-los un accés estable i sostenible als mercats dels països del nord.

No pot ser que les empreses dels països industrialitzats obtinguin tots els beneficis de la transformació de les matèries primeres comprades als països en via de desenvolupament a molt baix preu. Cal que els petits productors i treballadors dels països en desenvolupament tinguin l’oportunitat de beneficiar-se directament dels seus productes i del seu treball, als efectes d’aconseguir un desenvolupament social i econòmic pròsper de les seves comunitats, pel que han de poder produir i comercialitzar a preus de mercat equitatius i poder arribar a tots els mercats dels països del nord.

Es tracta doncs, d’una discriminació comercial positiva d’un tipus de productes que han de garantir, com a un plus a la resta de productes comercials, que s’han d’haver fabricat o elaborat per petits productors marginats, ja siguin empreses familiars independents o agrupats en associacions o cooperatives amb un clar respecte al medi ambient i dels  drets humans i les condicions de treball.

Les empreses de comerç just han de ser justes i transparents amb els seus proveïdors pel que és especialment important que les pràctiques comercials entre tots els actors siguin justes i tinguin en compte l’impacte que suposarien els incompliments contractuals. És molt rellevant que les relacions s’estableixin sobre uns vincles de confiança i solidaritat, evitant les competències deslleials, pel que cal complir sempre els contractes, en la qualitat,  en el temps i els termes estipulats, fent els pagaments sense demores i fins i tot en part, per avançat en un 50%.

Per tant, l’enfocament inicial del comerç just està més centrat en poder garantir una competència comercial més equitativa entre les empreses dels països menys desenvolupats amb les empreses dels països més desenvolupats.

Ara bé, poc a poc, el comerç just s’ha posicionat com un comerç de productes responsables i sostenibles i per tant, s’ha enfocat, més que al comerç internacional, al consum de productes amb valor social i  ambiental, o al que és el mateix, a productes vinculats als valors del  consum responsable.

Malauradament, com passa amb la majoria dels etiquetatges socials, estem davant d’un distintiu no obligatori, amb el que es pretén conscienciar a les persones consumidores, del valor social d’escollir aquest tipus de productes en la seva compra.

Malgrat ser un distintiu voluntari, hi ha algunes iniciatives normatives per donar-li suport, com en el cas de la  Resolució del Parlament Europeu 2005/2245 (INI), de 6 de juliol de 2006, sobre comerç just i desenvolupament .

Actualment la Fair Trade Labelling Organisation International és qui agrupa als organismes independents de certificació que atorguen els distintius de comerç just.

Per poder etiquetar els productes amb un distintiu de comerç just, cal complir uns requisits que garanteixin un preu just al productor, transparència i traçabilitat, el respecte del medi ambient, la protecció dels drets humans, en particular dels drets de les dones i els nens, així com el respecte dels mètodes de producció tradicionals que afavoreixin el desenvolupament econòmic i social, entre d’altres.

El canvi que provocarà aquest distintiu dependrà del nombre d’empreses que l’utilitzin i el nombre de persones consumidores que el valorin, pel que la seva credibilitat dependrà de les exigències i requisits que s’hagin de complir per obtenir-lo. Si són criteris més laxes, tindrà més abast i serà més freqüent poder comercialitzar els productes, però si s’és més exigent, estarem davant de productes realment responsables.

Les organitzacions no governamentals ONGs

Hi ha diverses organitzacions que proporcionen informació i guies per ajudar els consumidors a conèixer els productes de comerç just i  poder-ne augmentar la seva demanda, entre d’altres tenim:

També trobem moltes Organitzacions no governamentals que treballen en aquest àmbit, entre d’altres: SETEM, que és una federació de 10 ONG , Petjades , Oxfam Intermón,  Kidenda, Ideas Comercio Justo, Alternativa3.

Un altre dels mecanismes de conscienciació de les persones consumidores, pel que fa al consum sostenible,  són les accions de mobilització i de denúncia que organitzen i realitzen diferents ONG internacionals, com ara Greenpeace, Amnistia InternacionalWWF/Adena,

De WWF/ADENA i pel que fa al consum responsable d’aliments, destacaria la seva implicació, tant pel que fa a la conservació d’algunes espècies, com a la promoció d’una producció sostenible, i per fomentar pràctiques saludables que evitin el malbaratament alimentari en el seu projecte LIFEWELL de la Unió Europea, desenvolupat per WWF i Friends of Europe, que busca promoure l’adopció d’hàbits alimentaris més saludables entre els europeus.

De Greenpeace i pel que fa al consum responsable d’aliments, destacaria la seva oposició a l’etiquetatge de certificació MSC perquè considera que els criteris no prenen com a referència alguns punts crítics com la sobrepesca i els impactes de la pesca destructiva i  perquè el procés d’objeccions no és accessible per a totes les persones implicades i els  principis socioeconòmics no estan prou integrats en aquesta certificació.

Tampoc consideren vàlida la certificació Friends of the Sea (FotS) .

Article publicat al bloc : https://personesconsumidores.wordpress.com/

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas.

Llicenciat en dret – Especialista en dret del consum.

Adreça electrònica: fxsanchez@icamat.org

Es recorda que, tal i com s’estableix en l’avís legal, l’autor no inserirà publicitat de cap tipus en aquest bolg, però que pot ser que WordPress pugui fer-ho i que en aquest cas, aparegui en l’espai inferior d’aquest article. Es recorda que en cap cas l’autor d’aquest blog manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que s’utilitzin per part d’aquestes empreses.

Què és el consum responsable?

La paraula “responsable” pot indicar, en alguns casos, la càrrega que una persona ha d’assumir com a conseqüència dels seus actes. Però responsable també vol dir aquella persona que posa atenció en el que fa o decideix fer i en el cas que ara ens ocupa, en aquella persona consumidora que posa atenció en el que vol consumir, pensant en les conseqüències que té aquest acte personal de consum.

Però quines són les conseqüències que valora una persona consumidora a l’hora de consumir responsablement?  La resposta a aquesta qüestió pot ser molt àmplia i contradictòria i per això, potser ens hem de començar a qüestionar si estem utilitzant correctament el concepte de consum responsable, en tant que sol englobar tres conceptes no del tot coincidents: el consum d’economia moral, el consum sostenible, el consum diligent i el consum possible.

El consum d’economia moral

L’expressió economia moral sorgeix de l’historiador britànic E. P. Thompson, quan es refereix a les normes culturals o als valors morals que orienten les pràctiques econòmiques, comercials i de consum (“L’economia moral del consum responsable”. Autor: Marc Barbeta Viñas. Medi Ambient, Tecnologia i Cultura nº 52. Desembre de 2015 ISSN: 2014-1009).

Si som conscients que, amb el nostre acte de compra, influïm en tot el nostre entorn social i mediambiental, adquirim una responsabilitat vers aquells valors que ens defineixen ideològicament. Renunciem al model del ”homo economicus”, que ens mostra als humans com a individus egoistes que només busquem les millors condicions econòmiques en les nostres compres i el major nivell de plaer, per anar cap el model de “consumidor responsable” que assumeix increments de preus i renúncia a part del paler que li proporciona el consum, en pro d’un bé comú que considerem més important, com són el respecte dels drets humans i del  medi ambient.

La persona consumidora que practica el consum d’economia moral condiciona els seus actes a la realització d’uns ideals interns dels que n’haurà de respondre amb la seva consciència i de la societat, però no pas davant de la llei. Per aquest motiu, la persona consumidora moral, és preocupa per l’impacte que té la seva compra en la vida de les altres persones, de les seves condicions de treball, de la seva salut, de l’impacte ambiental que té sobre el planeta i per això necessita disposar d’informació suficient, en relació a aquests temes, a l’hora de comprar, per poder actuar en conseqüència.

Ara bé, malgrat ser un acte de consciència intern, hi ha una certa intervenció política del consum en aquest sentit, per exemple amb la regulació voluntària de l’etiquetatge social dels productes que ha de garantir una correcta transparència a l’hora de comercialitzar productes que vulguin incorporar aquest valor afegit, evitant qualsevol tipus de frau. En aquest sentit és cap on va la COMUNICACIÓN DE LA COMISIÓN AL CONSEJO, AL PARLAMENTO EUROPEO Y AL COMITÉ ECONÓMICO Y SOCIAL EUROPEO Contribución al desarrollo sostenible: el papel del comercio justo y de los sistemas no gubernamentales de garantía de la sostenibilidad comercial – COM(2009) 215 final Bruselas, 5.5.2009 –, on es defineixen, en el seu apartat 4.1

“…El desarrollo sostenible puede ser respaldado por sistemas que den prioridad a elementos ambientales, sociales o económicos. Es importante para el buen funcionamiento del mercado que consumidores y productores tengan acceso a una información fiable sobre los sistemas…”

El consum sostenible

El consum sostenible també es fonamenta en uns valors morals que guien els actes de compra cap a la preservació d’un equilibri social i ambiental, però amb un caràcter més enfocat a la preservació del medi ambient, especialment pel que fa al malbaratament de recursos, d’energia i a la reducció de residus. En aquests casos, en ocasions, també pren el nom de consum intel·ligent.

Així a l’apartat primer de COMUNICACIÓN DE LA COMISIÓN AL PARLAMENTO EUROPEO, AL CONSEJO, AL COMITÉ ECONÓMICO Y SOCIAL EUROPEO Y AL COMITÉ DE LAS REGIONES relativa al Plan de Acción sobre Consumo y Producción Sostenibles y una Política Industrial Sostenible – Bruselas, 16.7.2008 COM(2008) 397 final – es diu textualment

“La base del Plan de Acción consiste en un marco dinámico destinado a mejorar las características energéticas y medioambientales de los productos y potenciar su utilización por parte de los consumidores. Entre otras cosas, es preciso establecer normas ambiciosas en todo el mercado interior que garanticen la mejora de los productos mediante un planteamiento sistemático sobre los incentivos y las compras e incrementar la información destinada a los consumidores mediante un marco sobre etiquetado más coherente y simplificado, para que la demanda contribuya a la aplicación de esa política. El planteamiento se aplicará a los productos con posibilidades significativas de reducir el impacto medioambiental. Se pretende crear un círculo virtuoso: mejorar las características medioambientales generales de los productos durante todo su ciclo de vida, promoviendo y estimulando la demanda de mejores productos y tecnologías de producción y ayudando a los consumidores a elegir mejor gracias a un etiquetado más coherente y simplificado”.

El consum diligent

He començat dient que “responsable” vol dir fer-se càrrec de la decisió que un ha pres i de les seves conseqüències i en aquest sentit, tant el consum d’economia moral com el consum sostenible, prenen com a referència, de manera més rellevant, l’impacte que tenen en el bé comú, mentre que el consum diligent, té un àmbit més individual.

El consum diligent fa referència a com ens afecta personalment el consum, per exemple, el consum racional de productes i lluitant contra impulsos que el sistema capitalista potencia, sovint utilitzant tècniques enganyoses i agressives o inclús tècniques científiques com passa en el cas del neuromàrqueting.

Aquí si que la llei intervé i regula les actituds de compra de les persones consumidores, d’una part, lluitant contra pràctiques de competència deslleial i per l’altra part, educant i informant a les persones consumidores per fer-les més crítiques i cauteloses.

Malgrat això, per no caure en el paternalisme estatal, també s’exigeix de les persones consumidores un esforç actiu. En aquest sentit, es crea el concepte legal de la “persona consumidora mitjana”, que és aquella que es defineix com a persona consumidora normalment informada, raonablement atenta i perspicaç, que té en compte els factors socials, culturals i lingüístics”.

Aquest concepte sorgeix de la jurisprudència del TJUE per alguns àmbits del consum i es va adoptar a la  Directiva 2005/29/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 11 de mayo de 2005, relativa a las prácticas comerciales desleales de las empresas en sus relaciones con los consumidores en el mercado interior, que modifica la Directiva 84/450/CEE del Consejo, las Directivas 97/7/CE, 98/27/CE y 2002/65/CE del Parlamento Europeo y del Consejo y el Reglamento (CE) nº 2006/2004 del Parlamento Europeo y del Consejo (Directiva sobre las prácticas comerciales desleales).

El consum diligent és una exigència més, d’un consum responsable, per lluitar especialment en la defensa dels nostres interessos econòmics, evitant així l’engany contractual, l’addicció al joc, el sobreendeutament, la pèrdua del nostre habitatge o el consum segur de béns i serveis, protegint també la nostra salut.

El consum possible

En un article de  Franco Llobera, (Documentación social, ISSN 0417-8106, Nº 156, 2010 pàgines117 a 144), l’autor ens explica que la idea de “sostenibilitat” té una interpretació diferent, segons el grups social, cultural o ideològic que estudiem, de tal forma que es pot classificar en quatre grups a l’ humanitat, davant de les pràctiques i compromisos que es poden adquirir vers al concepte de sostenibilitat i que ell anomena perfils 1, 2, 3 i 4 (de menys a més preocupació i implicació vers a la sostenibilitat).

El que m’interessa assenyalar aquí és que el perfil 1, inclou a les persones que tenen poca o molt poca capacitat de consum i que la seva preocupació màxima és la millora de la seva posició socioeconòmica i per tant d’augmentar la seva capacitat de consum, i no pas els reptes socioambientals.

En canvi, a mesura que passem al perfil 2, amb més poder adquisitiu, apareix una major conscienciació socioambiental i en el perfil 3, amb un alt poder adquisitiu, el col·lectiu d’aquest perfil a més de consciència, pren un paper actiu a nivell polític (ecologisme socialdemòcrata), per arribar al perfil 4, que és el perfil més activista i radical, que malgrat no ser el que té, necessàriament, rendes més altes, incorpora en els seus valors interns un concepte més auster del consum, vinculat a un sistema productiu alternatiu.

Doncs bé, al parlar de consum responsable, s’ha de tenir en compte que no totes les persones parteixen de la mateixa realitat social, cultural o ideològica i que no es pot vincular el consum responsable a uns “valors” reservat en exclusiva a les classes socials de poder adquisitiu mig o alt, perquè de fer això, estaríem estigmatitzant un col·lectiu més vulnerable, que en realitat no té capacitat de decidir a l’hora de consumir, i que en realitat consumeix únicament allò que pot adquirir.

Fetes aquestes consideracions, la meva definició de consum responsable seria alguna cosa com:

El “Consum responsable” és l’actitud que les persones consumidores prenen, en funció de les seves possibilitats, a l’hora d’adquirir un bé o servei, després d’haver buscat amb diligència, informació suficient sobre el bé o servei, d’haver reflexionat sobre els beneficis, els costos i les alternatives de la compra, de forma conscient, tot tenint en compte l’impacte que el bé o servei en qüestió té sobre la societat, el respecte als drets humans, la diversitat cultural, les persones, les seves condicions de treball, la seva salut, la seva economia familiar, el medi ambient, el malbaratament de recursos i d’energia i la producció de residus.

Comparteixo la definició legal que es fa de consum responsable a l’article 11.2-l) de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya on es diu que el:

“Consum responsable” és el consum moderat, informat, reflexiu i conscient de béns i serveis, tot tenint en compte els criteris de sostenibilitat cultural, ambiental, socioeconòmica i lingüística”.

Aquesta definició engloba el consum diligent en quant exigeix informació prèvia als actes de compra, actitud reflexiva, conscient i moderada i  incorpora els criteris del consum d’ètica moral al exigir valorar els impactes culturals i socioeconòmics de la compra, i també incorpora els criteris de consum sostenible, pel que fa a les valoracions de sostenibilitat ambiental.

Aquesta definició s’ha adoptat també a d’altres lleis de protecció de les persones consumidores, com a l’article 2.i) de la Llei 7/2014, de 23 de juliol, de protecció de les persones consumidores i usuàries de les Illes Balears, que ens defineix consum responsable com  el consum moderat, informat, reflexiu i conscient de béns i serveis”, encara que aquí, com podem veure, predomina el component de consum diligent al del consum d’economia moral.

Més informació: Comprar amb criteris de consum responsable

Article : Què és el consum responsable

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: Informació i educació per al consum

Enllaç curt: http://wp.me/p3lAPu-xy

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.